Jou i Mirabent, David

Revistes Catalanes amb Accés Obert

d'ací, d'alla 
Llull, Newton i l'alquímia 
E n  un articie recent a la revista 
L'Avenc (juliol-agost 1999), Pere 
Sánchez Ferré fa una analisi de les 
relacions entre Ramon Llull i 
l'alquímia. En lloc de minimitzar 
aquestes relacions i considerar-les 
completament apbcrifes i 
negligibles, l'autor, en la línia de 
F. A. Yates, intenta destriar quins 
són els components d'aquest saber 
en l'obra de Llull o, a la inversa, 
quins elements lul4ians han tingut 
una certa influencia en l'alquímia. 
Recordo com em sorprengué, fa una 
vintena d'anys, assabentar-me que 
Newton tenia sis llibres de Ramon 
LlulI a la secció d'alquímia de la 
seva biblioteca, una secció no tan 
Amplia com la de teologia, pero 
sembla que més nodrida que la de 
física i maternatiques. Aprenc, ara, 
més precisions: dos d'aquests 
volums sembla que són 
autenticament lul-lians, i els altres 
quatre només són atribuits a Ramon 
Llull. Cal dir que aquests darrers 
eren els més anotats per Newton, 
amb comentaris als marges del text. 
Recordem que el Newton alquimista 
és, més que no pas un bruixot, un 
investigador de la materia: és el 
Newton que proposava les lleis de 
refredament dels cossos per esbrinar 
els punts de fusió dels metalls, o les 
lleis de la viscositat per comprendre 
millor la naturalesa dels fluids. 
L a  major part dels textos alquímics 
signats amb el nom de Ramon Llull 
són lleugerament, posteriors a la 
seva mort. Cal, doncs, ignorar-los 
completament en analitzar la 
influencia de la seva obra? Aquesta 
semblava la posició adoptada per 
alguns dels estudiosos del beat, amb 
una certa decepció per part meva, 
que lamentava que s'hagués de 
prescindir de tot un capital 
d'influencia, que no pel fet de ser 
apbcrifa havia estat menys actuant 
sobre la irradiació del nom de Llull, 
fins als temps de 1'Encyclopédie 
Fi-ancaise, que encara cita Llull 
entre els alquimistes. 
P e r  aixb, m'agrada veure que una 
nova posició dels estudiosos 
consisteix no tant a ignorar 
completament aquestes obres, sinó a 
resseguir allb que poguessin contenir 
d'influencia realment lulsliana. 
Sembla clar que alguns d'aquests 
llibres (com ara Testamentum o 
Liber de secretis naturae, molt 
influents en la histbria de 
l'alquírnia) tenen un origen molt 
probable a Catalunya, i que alguns 
recursos expositius i argumentatius 
estan inspirats en les formes 
combinatbries preconitzades per 
Ramon Llull. Per aixb, si bé no 
escrits directament per Llull, 
tampoc no poden estar-ne 
totalment desvinculats. 
E n  definitiva, quan Newton llegia 
textos signats per Ramon Llull, 
creia que eren de Ramon Llull. És 
ben probable que li interessés molt 
menys l'autor concret que no pas les 
idees subjacents. En tot cas, fossin 
autentiques ó apbcrifes, segueixo 
tenint curiositat per saber quins 
moments d'entusiasme o 
d'avorriment degué passar Newton 
mentre consultava llibres amb el 
nom de Ramon Llull. Potser faríem 
bé, els físics, de no ignorar 
completament la histbria de 
l'alquímia, com a part de la llarga 
historia de conceptes sobre la 
materia. Jo  mateix, en el meu llibre 
sobre Materia i materialisme, on em 
proposava de resseguir, molt 
succintament, les diverses idees 
filosbfiques i científiques sobre la 
materia i sobre els seus problemes i 
reptes actuals, vaig dedicar només 
unes poques línies al tema de 
l'alquímia. Me n'adono, ara, en 
rellegir novament aquests temes, 
que vaig ser injust i que el tema 
hauria rnerescut més atenció. 
David Jou 
Revista de Fkica / 2n semestre de 1999 41 


D'ací, d'allà. Llull, Newton i l'alquímia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert