Prat, Jeroni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

58 - R E V I S T A  D E L  C E N T R E  D E  L E C T U R A  
Consideracions sobre la poesia 
E M sembla una mica paradoxal que jo  intenti de fer un article sobre poesia. Els versos són, per a mi, una lectura de mal fer, i aixb que el paper impres és cosa que m'atrau de manera de no dir. Per aixo Ilegesc pocs versos; per a 
fer-ho són necessiries una gran dosi d'atenció i una compenetració absoluta. Sinó, la 
música del poema se us emporta i difícilment es segueixen les- paraules, agombolats per 
la cadencia poetica. Si hom no esti molt avesat als versos o no té una sensibilitat a 
posta no podri heure-en mig de la música-les paraules, les imatges i, sobretot, el 
sentit total del poema. Si no es tracta d e  versos ficils i mediocres-que un paladar lite- 
ririament una mica sensible rebutjar; aviat-cal un gran eslorc d'insistent atenció per 
fruir completament una peca poetica. Hom .em digué un dia que calia Ilegir-los en veu 
alta, pero crec el resultat contraproduent. La música del vers, prenent corporitat sonora, 
ha de distreure més encara. Gairebé no cal advertir, doncs, que *estic condemnat a 
prosa eterna.. 
Tinc aquests dies a les meves mans la traducció francesa de la famosa novel.la de 
Fiodor Dostoievski Els gerrnans Karamasov. M'ha guanyat d'una faisó gairebé absolu- 
ta. La singular psicologia dels personatges russos, adés simple, adés complicada, I'am- 
bient en que es mouen i idhuc el paisatge que I'emmarca topen amb la manera occi- 
denial d'esguardar les coses. Aquest caient exotic suscita, entre nosaltres, una viva 
curiositat. Es la forca implacable de les Ilunyanies inconegudes. No  és d'estranyar, 
doncs, la voga considerable que han assolit, per tot I'occident europeu, els escriptors 
russos, que s'hi han creat un públic nombrós i addicte. 
La reflorida literaria actual de Catalunya e19 hauria d'ésser propicia. Per tenir a les 
mans integrals traduccions directes, hem d'acudir a literatures alienes. No fós la pluma 
amiga del professor txec R. J. Slaby i no hauriem nostrat cap obra d'aquests forts i sin- 
gularissims escriptors. 
Els traductors francesos d'Els gerrnans Karamasov sembla que han estat molt 
fidels a ¡'original. El seu escrúpol els arriva a fer advertir el lector, en notes raonades, 
cada u11 deis esculls intraduibles que han anat trobaut. Tot I'especial exotisme oriental 
del poble rús-tenebrós, turmentat i ingenu-hi és ben vivent; I'istil de Dostoievski deu 
surar en la prosa francesa, ben correcta i tallada, d3Henri Mougault i Marc Leval. 
* * 
En el curs d'una lectura, devegades passem per damunt de bocins essencials i re- 
marcables. Altres, en canvi, ens fraparan d'una manera singular, potser perque afala- 
guen una particular opinió nostra o hi estan massa en pugna. Per aixó són recomanabies 
una segona o una tercera lectures. Altrament, ens exposem a no haver fru'it, sinó, frag- 
mentiriament, una obra. 
R E V l S T A  D E L  C E N T R E  D E  L E C T U R A  -- 59 
Un passatge completament accessori d'Els germans Karamasov em féu deturar i 
reflexionar una estona. M'hi sembli veure, subtilment amagada, tota I'opinió que jo  tinc 
de la poesia. Aquesta coincidencia havia de complaure'm forcosament. 
Era un boci curt : un fragment de diileg. Un dels personatges-ben interessant-té 
un col'loqui amb una noia, i canta acompanyant-se amb la guitarra. EIla I'escolta emba- 
dalida, i l i  diu que els versos l i  plaueo en gran manera. Ell, pero, exclama, impulsiu : 
El versos nornés s6n bajanadesl EIla insisteix, peró el1 referma : No hi  ha res més 62s- 
tia qce els versos. Jufgeu per vós mafeixa : parlem en rimes? SL tots parlhvem en ri- 
mes, cidhuc per ordre de les auforitats, fóra per molt de femps? Els versos no son 
cosa seriosa. 
No prenc aquest troc al peu de la Iletra. Fóra una candidesa rnassa gran. També 
seria ingenu en desmasia si suposava que unes paraules posades en boca d'uns personat- 
ges d e  novel,la reflecteixen el pensament de I'autor. Un novel.lista, en bastir la seva 
obra, ha de curar que els seus personatges tinguin vida propia, ben independent de 
I'autor. La seva pintura, presa d e  la realitat o idealitzant un tipus determinat, ha d'ésser 
vigorosri. Cada personatge es belluga segons el taranni que hom i i  acorda previament 
Parla, doncs, com parlaria si, de carn i ossos, fós, espiritualment i intelectualment, com 
I'autor ens et presenta. Dificilrnent, peró, aquesta independencia és completa. L'autor hi 
és darrera, i alguna vegada, a desgrat de la seva habilitat i el seu voler, apareix a través 
d'algún esquinc. 
E n  el cas esmentat, jo crec que són els personatges qui parlen, amb tota 
la responsabilitat. Ara bé : m'ha scmblat vcure, en aqueixa escena, una habilitat sugge- 
ridora. Potser em pis  d'excessivament perspicac. Es molt possible. Tinc la disculpa, pero, 
d'haver cregut que hi veia la transparencia d'una manera de pensar propia, i la meva 
vanitat m'hauri emmetiat rnassa lluny en un terreny deductiu. 
* * 
La definició dels versos que fa el personatge de Dostoievski ja és, per si sola, re- 
marcablement Iogica. Ho  raouaré en ben pocs de mots. La poesia fuig de la naturalitat, 
i les coses que no hi recolzen cauen, per conseqüt+ncia, dins I'absurditat. No podriem, 
en efecte, parlar en rimes per molt de temps, i, segons com, ni comenqar-hi, baldament 
una ordre imperativa de les autoritats-cosa, avui i en segons quins Ilocs, gota inver- 
semblant-ho imposés. No hi parlem correntment; no hi parlem mai de la vida. Encara 
que ens hi ensinestressin de petits, la nostra guisa d'expressió fóra forcada; ens caldria, 
en les nostres converses de cada dia, un esforc magiie i sostingut per a dir idhuc les 
coses més banals. Breu : la poesia és un genere literari fais i artificial. 
La literatura no és-dit damunt per damunt-altra cosa que la mutació, en imm6- 
bils signes grifics, dels sons coordinats que flutiixen dels nostres Ilavis, els quals resten 
aixi perpetnats. Total, la seva expressió sera més elevada, més acurada i més polida, és 
a dir, la d'un bell parlar. Com parlem, doncs? Per expresar les nostres necessitats inte- 
riors recorrem a les paraules, que emetem d'una manera estirada, fluida i plana, cosa 
que, d'acord amb el famós personatge molieresc, podrem apel'lar prosa. Per retorica i 
redundaut que una llengua sigui, els qui la parleu no empren altra cosa que aquesta pro- 
sa baixa i vulgar, que uns llavis eloqüents o hibils poden enuoblir i portar molt amunt. 
60 - R E V I S T A  D E L  C E N T R E  D E  L E C T U R A  
Sembla rar doncs, que uns determinats escriptors, que sentireu com es valen de la 
prosa, idhuc si s'adressen encesos a les multituts, facin malabarismes quan escriguin. 
D'aixo, en les seves famoses memories, en diu Casanova de Seingalt .;donar a un pen- 
sament una mesura harmoniosa que pugui fer-lo sobressortir,, que és, a fi de comptes, 
un ticit reconeixement d e  com eis poetes s'aparten de la realitat. Sembla natural, que 
hom més haviat deuria pensar en servir-la. 
Es ben veritat, pero, que els escriptors que fan ús de la prosa en són servents? Una 
objecció pot fer-se: la prosa escrita no és de cap manera la prosa parlada. Fins els paY- 
sos de secular normalitat politica diueu posseir un llenguatge parlat i un Ilenguatge lite- 
rari. Ambdós s'influeixen mutuament, pero no arriben mai a confondre's ni a crear una 
zona intermedia, patrimoni només dels pedants. Aix6, pero, cau dins un altre ordre de 
causes. En parlar, només visem a expressar el nostre pensament, i no és possible que el 
nostre cervell dicti les paraules precises ni les frases arredonides i perfectes. Ni la nos- 
tra prosodia, per defecte viciós o dialectal, pot ésser irreprotxable. Les paraules eixides 
dels nostres llavis se les emporta el vent. No pas les que escrivim, que en els casos 
afortunats de maxima importancia o bellesa poden arribar a l'eternitat. Per aixo ban es- 
tat escrites amb el natural esforq d e  perfecció i d'ordre; fins i tot bau estat sotmeses a 
un liimament auto-critic. Aquel1 qui s'expressa verbalment-en una simple conversa i 
fins en un discurs-tots els peculiars atributs personals seus ajuden les paraules emeses: 
el to i el so de la veu, la mímica, la mirada, el tipus, la simpatia. Les paraules escrites 
tenen una valor intrinsica: tot ho han de dir per elles mateixes, sense crosses ni sosteni- 
dors de cap mena. 
Hem mig qualificat el poeta de malabarista. No ho és, en certa manera, també el 
bon prosista? No juga, també, amb ['idioma, del qual n'extreu hibils recursos d'expres- 
sió que mai d e  la vida veurem en el parlar material, per elevat i elegant que sigui? Tan 
el poeta com el prosador són, com a artistes, alluuyats d e  les uormes corrents i es ser- 
veixen tranquil.lament de I'artifici. 
Aném, pero, a pams. Quan el poeta i el prosista actuen com a creadors d'imatges i 
de girs, sóu valoritzadors de l'idioma. El prosista eleva i dignifica el parlar habitual. El 
mateix, tant que com a escriptor, fa el poeta. Ambdós esdeveneu artifexs gcnials del 
Ilenguatge. El poeta, valent-se de la seva sensibilitat més fina i acuitiva, pot dur-lo in- 
clús a regions més altes i més pures. pero en fer aixo-em referesc, naturalment, al bon 
poeta-no ho acompleix tot simplement com I'artifex d e  la prosa. Ha de violentar la 
fluidesa natural de I'expressió, ha d'acudir al recurs de la rima, ha de dar música a les 
paraules. Contririament, no faria poesia; tot el més prosa florida i viva d'imatgeria. No 
es distiugiria, si no fós pel cultiu d'un genere, d'un aitre excel.lentíssim prosista qual- 
sevol. 
Aquest necessari recurs musical aparta la producció poetica de la naturalitat ex- 
pressiva. Els versos no són cosa seriosa, és a dir, normal. Hom no canta a tot drap ni 
expontiniament; hom parla. Aquesta és la característica angular del poeta: el1 no escriu, 
sinó que canta. El recurs musical d e  la rima desfi la nostra prosa en cansons. 
Aquesta musicalitat pot esdevenir més grifica. més sonora. La rima dóna al poema 
una cadencia natural i precisa. Es obra i efecte de la mateixa construcció. Hom la pot 
accentuar mis encara, ajudant-la amb sonoritats més vives, més materials. Llavors aque- 
R E V I S T A  D E L  C E N T R E  D E  L E C T U R A  - 67 
Ila cadencia hauri estat extremada, excelsada, feta més aguda. Hauri tingut vida la ve- 
ra canqó, la que pot ésser cantada a plena gargamella. 
Tota la literatura-ho havem dit-és anti-normal, supra-vulgar. Es la superació del 
nostre parlar. Quan fugim de la normalitat, tenim, pero, la tendencia a extremar la nota. 
Heus ací un motin, potser, perque les literatures comencen en la canqó i no en el sim- 
ple fet de la transcripció grifica del llenguatge parlat. Hom desfi aquest en rimes i 
l'ajuda amb la sonoritat modulada per a donar existencia a la c a n ~ ó .  Els origens de la 
literatura catalana, hom els ha vist en els trobadors. Després vingueren la prosa i la 
poesia escrites. Llavors, perd, és quan s'inicia una cultura, que pren una determinada 
orientació rnés marcada, segons la tendencia més avinguda al taranni de cada poble. 
Triga, pero, una mica a venir : la plasmació del pensament i I'habilitat artistica d'una 
guisa freda és senyal evident de la maturitat del deixoiidament-i del renaixement- 
d'una consciencia nacional. 
Potser també la fretura-més imperativa en els primitius-d'expressar exteriorrnent 
i d'una manera addient les sensacioiis interiors, tingué una decissiva influencia en el nai- 
xement de la cancó. Les alegries intimes hom les palesa amb el cant. Sense la sensació 
impulsiva del contentament, les literatures haurien tingut un altre comenc més lbgic, pe- 
ro també un retris considerable. La canco-fretura expressiva d'un estat intim superati- 
vament optimista i gai-les ha creat. 
Ha hagut de passar temps perque hom s'adonés que la lletra i la música poden ex- 
pressar independentment ['una de l'altra, i que, fins a cert punt, per a res no es necessi- 
ten i poden, fins i tot, entrebancar-se. Exemple : un acord musical viu i joganer pot en- 
caixar perfectament amb una lletra enternidora. El resnltat sera violent i repulsiu. 
Aqueixa lletra i aqueixa mYsica, isolades, parlarien per si soles a la nostra senvibilitat i 
ens emocionarien; conjuntes, ens revolucionen. 
Els dilettanti puritans de la música se I'estimen més sola i verna. Igual pensar tenen 
eis amants de la poesia. El divorci, doncs, d'aquell connubi primitiu que doni  lloc a la 
canqó, s'ha establert en temps posteriors. 
Els músics-els rnúsics de bo de bo-han estat i són creadors, és a dir, tecnics, tre- 
balladors. Les notes, a les seves mans, tenen una forca expressiva impressionant. Quan 
componen fan un treball conscient. Aquest noble afany d'expressionisme melodic no és 
solament dels homes dels nostres dies; els músics fa molt de temps que malden per a 
demostrar que la música no és un additament decoratiu, sinó una personalitat artística. 
Els poetes no fa molt que encara eren esclaus de la inspiració, que és una venturo- 
sa manera de fer les coses. U n  cervell mediocre, tocat de gracia poetica, podia inundar- 
nos amb la seva dissortada producció. Ara, hi ha hagut una revirada. No fóra ja possible 
d e  recolzar en la dita maragalliana d e  no escriure sinó en el moment de predisposició. 
També els versos actuals són nats per I'esforq. No han de presentar solament una justesa 
Iexica perfecta, ans en el contingut i en la imatgeria. Hom combat i colltorq Sexponti- 
nietat, la facilitat i la retorica.En els nostres dies hi ha hagut I'intent d'ultrapassar aques- 
ta evolnció, conduint-la a una suprema superació cerebral : l'anomenat avantguardisrne. 
Hom pretenia de substituir Sesforc conscient per un super-esforc intelectual acon- 
seguit per una freda preparació cultural. La inspiració, hauria estat soterrada. Fou, pero, 
una precipitació. Els productors intel'ligents no podien tenir públic-ni entre les selec- 
62 - R E V I S T A  D E L  C E N T R E  D E  L E C T U R A  
cions-, puix aquest no havia donat el salt evolutiu necessari i restava esmaperdut da- 
vant la produceió Ilur. Han contribult a desprestigiar aquest moviment els conreadors 
ignars. En molt casos, havia estat refugi dels ineptes de la poesia i els dejuns de cultu- 
ra. Seri,  pero, la forma poética futura, si el món continúa enfondint-se en el cerebralis- 
me que comenca de caracteritzar-lo. 
Tenim, doncs, en eis nostres temps perfectament contornejades dues personalitats 
artistiques, amb esplendorosa vida propia: la música i la poesia. Dues coses que nas- 
queren gairebé juntes, en evolucionar, s'han separat. L'home ha fet la separació a me- 
sura que auava fent-se culte. 
Aquesta és la tonica del nostre cerebralisme: el menyspreu de La simplicitat i 
I'afany insadoll de profunditzar i recercar. Hom arriba fins a desvirtuar les coses. La 
can+ és una cosa Iogica i ádhuc necessiria. La música i la poesia són dues coses absur- 
des-no en srntit pejoratiu-i superflues. Una ánima senzilla-un infant, un mnntanyenc 
tosc-s'emocionaran amb una can@, pero no els diri res, sinó és una sensació de fadiga 
o d'enuig, un poema o una simfonia tecnicament perfectes. La civilització, a mesura que 
va fent-se espessa i intensa, esgarria els nostres sentits i els perverteix. No sé si, espiri- 
tualment i Adhuc fisicament, no ens conviudria un retorn a la simplicitat i a les normes 
ciares. En el nostre estat actual, pero, ens són ja massa precises les habituds que hem 
contractat amb la cultura. 
* 
* * 
Veieu com l'escena de l'ohra de Dostoievski s'addiu amb el que aeab d'escriure. 
Un personatge, interiorment senzill, canta. Aquella noia que hi ha al seu devora, li ha 
dit, per suggestió del cant, que li agrada la poesia. Ella estava mes a to amb el món ac- 
tual, peró el1 no ha pogut suportar aquella opinió i I'ha escomes violentment amb unes 
paraules que jo  he trobat plenes de sentit. Ell s'esplaia cantant, i odia els versos. Hi 
vaig trobar una lbgica irrefutable. H e  fet tot el possible, amb les meves paraules prece- 
dents, per a demostrar-ho. 
JERONI PRAT 


Consideracions sobre la poesia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert