Fernández Areal, Manuel

Revistes Catalanes amb Accés Obert

INFORMACIÓ QUE ES PUGUI CREURE
MANUEL FERNÁNDEZ AREAL
Dintre de l'ampli fenomen de la comunicació, i parlem ací i ara de
comunicació més aviat d'actualitat, cal considerar la que fa referencia a fets,
fets actuals, fets que passen o han passat no fa gaire —llevat de casos
especials—, és a dir, informació d'actualitat.
Per tal que es pugui parlar, de debò, d'informació i no, per exemple, de
propaganda ideològica o potser de publicitat, cal que els fets que arribin al
públic —lector, oidor, teleespectador— siguin fets i no opinions personals
dels que transmeten com a informació allò que no és més que el seu desig
d'arribar a obtenir un comportament previst del subjecte receptor del
missatge.
Em sembla que el títol general que ens reuneix aquí, l'ètica ¡la credibilitat
de la comunicació —fa referencia, en primer lloc, a això que estic dient; puix
que altres formes o subfenómens de comunicació —com la propaganda o
la publicitat— no cal que facin referencia directa a la veritat, encara que sigui
important per al subjecte promotor del missatge que el seu contingut,
que vol que impacti en el subjecte receptor, sigui també creïble, puix que,
en cas contrari, més val no fer cap despesa.
Ara be, els fenòmens persuasius per naturalesa, i en el cas de la
informació no es pot parlar d'un fenomen persuasiu, si més no quan el
professional vol dir només allò que va passar i el seu objectiu es assabentar
el públic d'això, comporten, a l'hora de fer el missatge publicitari o el
propagandístic, exigències que no tenen res a veure amb les rutines de
redacció dels missatges informatius.
Per tal que sigui creïble un missatge informatiu, cal que el públic,
cadascun dels membres del públic, la persona intelligent que escolta, mira
o llegeix una noticia, pugui dir-se a si mateix: això és veritat.
I per tal que el subjecte receptor del missatge informatiu pugui raonar
amb aquest tarannà de credibilitat, hem de considerar els deures del
professional de la informació, els deures del periodista, encarregat de fer
23
arribar al públic alió que passa. Per això, entenc, es parla i es parla bé, de
l'ètica i de la credibilitat.
El deure principal, cabdal, més important del periodista que fa informació
és dir la veritat i això no solament perquè informació és veritat, i si no es diu
la veritat no s'està fent informació, també perquè reconeix el dret del públic
—ho digui o no la Constitució, hi hagi o no constitució democràtica— a rebre
la veritat. Per tant, el periodista, no ha de fer pràctiques desinformatives,
encara que siguin amb un caire informatiu técnic (Vilches, per exemple, ens
parla del cas de la televisió i de com es pot donar gat per liebre només
canviant l'ordre de les imatges).1
Però no n'hi ha prou amb el desig de dir la veritat i no fer servir pràctiques
abusives manipuladores, cal també combatre l'error i per això s'han de
verificar les noticies. Sota un punt de vista judicial, cal recordar, per
exemple, el principi aplicat pel Tribunal Suprem dels Estats Units d'Amèrica
que «el primer deure de les publicacions que tracten de temes de tribunals
és el d'evitar precisament tot error», i el nostre Tribunal Constitucional ha
deixat ben clar que «la regla de la veracidad [...] impone un específico deber
de diligencia en la comprobación razonable». 2
No oblidem, però, un tema avui una altra vegada d'actualitat: el respecte
a la persona, a la dignitat de cada una de les persones, puix que, com diu,
Perelman «la persona humana posee una dignidad que le es propia y que
merece respeto en tanto que sujeto moral libre, autónomo y responsable».3
Sabem, tots, que dir la veritat no sempre dóna dret a conèixer tot el dedins
de la persona o de la familia i els seus actes. És pot ésser sincer, dir la veritat
i ésser objectiu sense desfer l'honor, la intimitat i el respecte que els altres
mereixen, i només en segons quins casos, per la seva rellevància pública.
Per exemple, cal penetrar en aquesta esfera personal o familiar que té
interès públic. 4
Els missatges informatius seran creïbles si també es fa servir el
llenguatge adient —informatiu— per tal que el públic en pugui comprendre
el contingut i conèixer que es tracta d'informació; encara que no n'hi ha prou
amb fer ús d'un llenguatge informatiu per tal que el missatge ho sigui.5
1. VILCHES, Lorenzo. Manipulación de la información televisiva. Barcelona, 1989, p. 25-32.
2. STC 171/1990.
3. PERELMAN, Chaim. Éthique et Droit. Brusselles: Éditions Universitaires, 1990, p. 478.
4. Sobre això, em sembla clarfssim l'estudi de Marc CARRILLO, Los límites de la libertad de
Prensa en la Constitución española de 1978, Barcelona; 1987, completat amb tot allò que diu
a La clàusula de consciencia i el secret professional del periodista, Barcelona: Centre d'Inves-
tigació de la Comunicació, Generalitat de Catalunya, 1992.
5. Luis NÚÑEZ LADEVEZE ens adverteix això en el seu lluminós treball « La retórica objetiva-
dora en el lenguaje informativo. Examen de un ejemplo». Revista de Ciencias de la Información,
[Madrid: Universidad Complutense], núm. 4, (1987).
24
Darrerament, el Codi deontológic del Col•legi de Periodistes de Catalunya
ens ha portat un criterique em sembla evident, però que, potser, encara que
faci vergonya, caldria recordar una i altra vegada en segons quins ambients
professionals:
«No aceptar nunca retribuciones o gratificaciones de terceros para
promover, orientar, influir o haber publicado informaciones u opiniones. En
todo caso, no se debe simultanear el ejercicio de la actividad periodística
con otras actividades profesionales incompatibles con la deontología de la
información, como la publicidad, las relaciones públicas y las asesorías de
imagen, ya sea en el ámbito de las instituciones u organismos públicos,
como en entidades privadas» (criteri seté).6
Sembla elemental. Ara, però, si es fa de periodista i de publicitari al
mateix temps, o de periodista i alhora de promotor d'imatge i es redacten
noticies sobre aquestes tasques, quina credibilitat es pot tenir?
Si es vol informar, el missatge, amb aquestes cauteles que hem dit, serà
sempre creïble; cal donar exemple però de credibilitat, puix que el públic no
es «tonto».
6. COLIEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA. Codi deontológic. Barcelona, 1992.
25


Informació que es pugui creure

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert