Toda i Bonet, Agnès

Revistes Catalanes amb Accés Obert

l’obra de Fuster i que, a més, sovint estaven
causats per les urgències del debat civil, més
que no pel desenvolupament d’un projecte
intel·lectual.
El 1962, doncs, amb Qüestió de noms i
Nosaltres els valencians, segons Eliseu
Climent, s’“assentaven les bases teòriques i
històriques d’un nacionalisme modern, pan-
català, desempallegat dels tòpics folklorit-
zants que el regionalisme valencianista s’en-
carregava d’exaltar”, es tracta de “dues publi-
cacions de caire polític” que “havien provo-
cat, amb menys enrenou que no s’esperava,
algunes indignacions”3. I és que allò que
Fuster formula clarament a Nosaltres els
valencians: “dir-nos ‘valencians’, en definiti-
va, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’”4
per a alguns no representava res més que una
forma de subjugació.
El 1978 reedita el llibret com a Qüestió de
noms i altres escrits i és que el completava
amb alguns articles publicats a Serra d’Or,
entre els quals en destacava un sobre els pre-
cedents del terme “Països Catalans” en el
segle XIX. També, en aquesta mateixa línia,
l’opuscle País Valencià, per què? (1982) cons-
tituïa una aportació raonada en defensa
d’una denominació amb què s’havien identi-
ficat les forces nacionalistes i democràtiques.
Després, però, sotmès al desencís dels seus
últims anys, ja no creurà tant en aquesta rea-
litat que tant havia defensat, perquè sense
aquesta primera fase, per la qual ell va apos-
tar, de despertar la consciència nacional del
poble valencià, l’obtenció d’uns Països
Catalans era molt més complicada. Ara,
aquests Països Catalans “deixaven de ser un
estímul per a esdevenir un entrebanc, una
utopia prescindible, que calia arraconar a
favor de posicions més realistes i pragmàti-
ques si es volia ‘fer política’”5. És, precisa-
ment, quan Josep Guia publica És molt sen-
zill: digueu-li Catalunya (1985) en què criti-
ca la ineficàcia de l’opció policèntrica i pro-
mou una integració del País Valencià a
Catalunya, lluny de diferenciar la nació cata-
lana en un conjunt de països amb certa iden-
titat pròpia. 
Bibliografia:
AADD, “Joan Fuster” dins Josep Pla/Joan
Fuster (Fascicles), El Temps, València, 1998.
Adesel, 1961-1962.
Afers. Fulls de recerca i pensament. Núm. 42-
43, Catarroja, 2002.
FUSTER, Joan: Nosaltres, els valencians. Eds.
62, El Cangur, 18a edició, Barcelona, 1998.
FUSTER, Joan: Qüestió de noms. Eds.
d’Aportació Catalana, Barcelona, 1962.
Notes:
1 Adesel, març 1962, p. 138.
2 VICIANO, Pau: “La nació de Fuster.
Revisions i persistències” dins Afers núm. 42-
43, p. 478.
3 CLIMENT, Eliseu[ed.]: Josep Pla/Joan Fuster,
p. 328.
4 FUSTER, Joan: Nosaltres, els valencians, p.
39.
5 VICIANO, Pau: “La nació de Fuster.
Revisions i persistències”, dins Afers núm.
42-43, p. 475.
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 7. 2n trimestre de 2003
19A JOAN FUSTER
ÉS CURIÓS: EL MATEIX ANY EN QUÈ PUBLICA
Nosaltres els valencians, Joan Fuster publica també
Qüestió de noms, que no és pas un llibre tan magne
com aquell, i per això mateix se n’ha parlat poc, però
sí que ens pertoca a nosaltres recollir aquesta dada:
que arran d’un dels premis, en concret del del segon
any, que s’emmarcaven dins dels Aplecs de
Paretdelgada –que van tenir una durada breu, tot i
que els premis literaris que van generar encara es
continuen atorgant. Doncs, bé, en aquell II
Certamen Literari es va guardonar precisament
aquest il·lustre valencià. Amb un llibret que després
Ballester, el llibreter barceloní de Públia, va voler
publicar com al número 1 de les edicions
d’Aportació Catalana. 
Justament, doncs, en el II Concurs Literari de la
Selva del Camp, l’any 1962, rep el premi Diccionari
Català-Valencià-Balear que s’atorgà, precisament,
perquè aquell certamen s’havia dedicat a la figura de
Francesc de B. Moll, continuador de l’obra de Mn.
Alcover, per la qual cosa es va comptar amb la
presència de l’autor en aquell IV Aplec de
Paretdelgada. 
Ja el 1961, amb motiu del I Concurs Literari de la
Selva del Camp, Gabriel Xammar, en elogiar els tre-
balls presentats, posa especial èmfasi en la termina-
ció del Diccionari Català-Valencià-Balear que, diu,
podria donar nom a un dels premis del pròxim cer-
tamen; i així fou. I no només això, doncs sinó que
s’aprofità la diada del 20 de maig de 1962 per fer un
homenatge al mateix Francesc de Borja Moll. 
En el certamen d’aquell 1962 es van presentar al II
Concurs Literari de la Selva un total de 130 treballs,
5 dels quals es dirigien al premi Diccionari Català-
Valencià-Balear que es convocava “amb caràcter
extraordinari amb motiu de la total publicació d’a-
questa obra monumental, a un treball que proposés
unes denominacions més encertades per als homes,
les terres i la llengua dels Països Catalans”1. El jurat,
que prèviament s’havia reunit el dia 13 de maig per
deliberar llargament, el componien: Joan Triadú 
–president–, Ramon Bastardes –secretari–, Bona-
ventura Vallespinosa, Josep A. Baixeras i Albert
Manent. El tema, digué el veredicte, tot i ser difícil
i delicat, fou tractat amb competència i profunditat
per dos dels autors participants. El jurat, doncs,
aprecià en tots dos nous elements de judici i sòlides
opinions; salvant, però, tota mena de pretensió, en
premiar-los, ja que volien deixar clar, també, que les
tesis que defensaven no havien de ser considerades
definitives, que tampoc era la pretensió dels qui
convocaven el premi. Així que, el jurat decidí pre-
miar ambdós treballs, conjuntament, amb dues mil
pessetes cadascun i aquestes dues obres foren:
Qüestió de noms de Joan Fuster –que en Joan
Ballester va voler premiar doblement, com ja hem
dit, publicant-la com al número 1 de les Edicions
d’Aportació Catalana– i A la recerca d’una denomi-
nació comuna per als homes i les terres dels països
catalans, de Santiago Sobrequés. I l’atorgament dels
premis es va fer a les 8 de la tarda al teatre del Casal
Selvatà que començà amb un parlament del doctor
Vallespinosa.
L’obra de Fuster, certament, entronca perfectament
dins d’aquest premi. Com dèiem, no es tracta de res
més que d’un petit fulletó, per la seva llargada, però
de totes formes hi presenta les constants de la seva
obra. Aferrant-nos a les seves paraules, podríem dir
que aquest escrit ens l’adreça sobretot per evitar de
caure dins “la rutina creada en els temps de la nos-
tra disgregació com a poble, hem de crear-ne una
altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegra-
ció.” I, per aquesta unificació com a poble és essen-
cial que nosaltres tinguem clar que estem agerma-
nats dins d’una mateixa cultura, llengua i història. I
per tenir-ne més consciència troba importantíssim
donar un nom a aquesta realitat i acaba determinant
que, evidentment, el mot més encertat és “Països
Catalans”, per damunt de tots aquells mots que uns
altres intel·lectuals havien promulgat sense sobresor-
tir-se’n del tot, perquè no acabaven de quallar, però
que aquest sí. Així, Joan Fuster ens presenta totes
aquestes denominacions que al llarg de la història
s’han intentat donar per tal d’agrupar el conjunt de
territori de parla catalana en un sol mot, però, pos-
tula, que la forma més encertada és la de Països
Catalans ja que si bé hi ha molts trets que ens unei-
xen, també, cada part d’aquest territori té un caràc-
ter genuí que el distingeix dels altres i és positiu con-
siderar aquesta pluralitat en un mot com és aquest.
“No parla de Països Catalans com una nació realit-
zada en el passat, sinó com una proposta de futur,
això sí, amb la llengua comuna com a element d’i-
dentitat determinant”2. És la seva manera de reflec-
tir-nos la pròpia preocupació pel problema nacional,
entenent que només es pot resoldre tenint en comp-
te la seva totalitat. Incideix en el terreny de la iden-
titat col·lectiva, idea que no perd i a la qual fa
referència en altres obres com ara la col·lectiva Dolça
Catalunya (1969), en la qual insisteix novament a
reivindicar la unitat dels Països Catalans fent un
recorregut per la història compartida i ressenyant les
molestes incidències de la ‘qüestió de noms’. Ara bé,
també cal tenir en compte que els escrits sobre la
qüestió nacional només representen certa part de
Qüestió de noms
Agnès Toda
Filòloga
Revista del Centre de Lectura de Reus . Núm. 7. 2n trimestre de 2003
18 A JOAN FUSTER L’obra de Fuster, certament, entronca
perfectament dins d’aquest premi. Com
dèiem, no es tracta de res més que d’un
petit fulletó, per la seva llargada, però de
totes formes hi presenta les constants de
la seva obra. Aferrant-nos a les seves
paraules, podríem dir que aquest escrit
ens l’adreça sobretot per evitar de caure
dins “la rutina creada en els temps de la
nostra disgregació com a poble, hem de
crear-ne una altra que resumeixi la nostra
voluntat de reintegració.” I, per aquesta
unificació com a poble és essencial que
nosaltres tinguem clar que estem
agermanats dins d’una mateixa cultura,
llengua i història.


Qüestió de noms

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert