Rubio Gimeno, Gemma

Hemeroteca Cientifica Catalana

«LA VENTA DE HERENCIA EN EL CÓDIGO CIVIL»,TESI DOCTORAL DE GEMMA RUBIO GIMENO, DIRIGIDA PEL DOCTOR CARLES MALUQUER DE MOTES I BERNETEl proppassat dia 15 de febrer de 2002 va tenir lloc a la Facultat de Dret dela Universitat de Barcelona la defensa de la tesi doctoral presentada per GemmaRubio Gimeno amb el títol «La venta de herencia en el Código civil», dirigidapel doctor Carles Maluquer de Motes i Bernet. El tribunal va estar presidit pelprofessor doctor Agustín Luna Serrano (catedràtic de Dret Civil de la Univer-sitat de Barcelona) i va estar integrat pels professors doctors Mariano AlonsoPérez (catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Salamanca), Teodora F. Torres García (catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Valladolid), JoséPérez de Vargas Muñoz (catedràtic de Dret Civil de la Universitat Rey JuanCarlos) i Domingo Bello Janeiro (catedràtic de Dret Civil de la Universitat d’ACoruña). La qualificació obtinguda va ser d’excel·lent cum laude per unani-mitat.La tesi centra la investigació en la noció d’herència extreta del fenomensuccessori i convertida en l’objecte, la matèria, d’un contracte de compravendaex art. 1531 del Codi civil (CC).Aquest precepte s’insereix en el darrer capítol del títol del Codi civil ques’ha dedicat al contracte de compravenda amb una rúbrica certament singular: «Dela transmissió de crèdits i altres drets incorporals». És aquesta incorporeïtat la notacomuna que aglutina una normativa dedicada a objectes negocials diversos: elsdrets de crèdit, les universalitats i els drets litigiosos, per a regular-ne aspectesconcrets que el legislador considera de previsió necessària per a completar o mo-dificar les regles ordinàries relatives al contracte de compravenda. En concret, sem-bla que la regulació destinada a la venda d’herència (art. 1531, 1533 i 1534 CC)pressuposa que l’herència deferida i acceptada és directament vendible. L’autorade la tesi qüestiona aquesta premissa i demostra que aquella transposició directano és viable en els marges que ofereix l’ordenament civil, dins dels quals cal dis-tingir netament entre una successió mortis causa i una transmissió inter vivos.El mètode utilitzat per a la consecució de la investigació és el dogmàtic,que parteix de l’anàlisi jurídica lògica i sistemàtica de la norma i és ajudat per larecerca històrica de la figura de la venda d’herència, l’origen de la qual se situaen el corpus iuris que dedicava sengles títols en el Digest (18.4) i el Codi (4.39)a la regulació en exclusiva de la venditio hereditatis. La trajectòria de la institu-ció es revela força lineal i s’hi mantenen intactes les claus sobre les quals se sos-té el disseny actual de la venda d’herència en el codi civil espanyol. Per als ob-jectius de l’estudi resulta igualment indispensable el recurs al dret comparat,MISCEL·LANIA21808 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 218especialment al dret francès, atès que la regulació del Codi civil és una traduc-ció de la continguda en el Code, i a l’ordenament alemany, que suposa el con-trapunt a la brevetat de les legislacions llatines, amb l’exemplar exhaustivitat delBGB en la regulació de la institució. En canvi, es palesa l’escàs ajut que ofereixla jurisprudència, atès que la venda d’herència no ha estat un contracte que hagisuscitat litigiositat, amb alguna excepció centrada no ja en la cessió de l’herèn-cia per l’hereu únic, sinó en la cessió de la quota hereditària per un cohereu ambocasió del retracte que reconeix l’article 1067 CC.Una d’aquelles claus, potser la principal, és la que remet a la incedibilitatde la qualitat d’hereu, incedibilitat que en certa mesura frustra l’aspiració de lesparts que amb el negoci pretenen un intercanvi de posicions patrimonials per talque el comprador de l’herència quedi situat en el lloc de l’hereu i aquest quediindemne de tot el sacrifici econòmic que la successió li hagi comportat. Així, esparla de l’intercanvi de rols al qual tendeix la figura i que justifica l’existènciad’un seguit d’obligacions que s’afegeixen a l’esquema d’una venda ordinària, ul-tra el simple intercanvi de cosa per preu. Aquest intercanvi identitari dóna lloca considerar l’hereu gestor del propi patrimoni hereditari en el temps anterior ala celebració de l’herència i a qualificatius com el de vicehereu referit al cessio-nari de l’herència. Malgrat tot, el cert és que en el període indicat l’hereu és ti-tular dels béns hereditaris i per aquest fet no és responsable de la seva gestió, abanda de tenir-ne la plena disposició, i que la qualitat d’hereu no és extensibleal cessionari. Hi ha, però, un esforç convencional en aquesta direcció.Aquests elements incideixen decisivament en la determinació de l’objectedel contracte, aspecte que resulta essencial i que condiciona tots els extrems del’estudi relatiu a la venda d’herència. L’herència venuda, que ja no és l’herènciacausada puix que aquesta s’ha confós amb el patrimoni personal propi de l’he-reu i ha perdut la seva identitat autònoma —llevat del cas residual de l’accepta-ció a benefici d’inventari, cas en el qual la cessió de l’herència es troba sotmesaa determinades cauteles—, es determina mitjançant la clàusula neque ampliusneque minus, interpretada mitjançant la regla quod ex hereditate pervenit et per-venerit. Això significa que el cessionari de l’herència ha de rebre exactament allòque hagi percebut l’hereu i que qualsevol benefici procedent de la successió quearribi al patrimoni de l’hereu per raó del seu títol universal s’entendrà venut alcessionari. És el cas paradigmàtic de l’acreixement de la quota o del llegat repu-diat reabsorbit per la massa hereditària, però no, en canvi, el de la crida persubstitució ni el del prellegat, atès que en ambdós casos es tracta de crides di-verses a la de l’hereu que ha motivat la cessió.La possibilitat que queda a les parts, atesa la incedibilitat esmentada del tí-tol d’hereu, és cedir el conjunt de béns hereditaris amb la consideració d’uni-MISCEL·LANIA21908 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 219versalitat que s’identifiquen pel fet d’haver arribat al venedor per raó d’un ma-teix títol: el d’hereu. Aquesta qualitat o títol és, doncs, intransmissible, però al-hora és un pressupòsit subjectiu necessari de la cessió. La universalitat es refe-reix al títol —una única compravenda—, encara que l’efecte transmissor, elmode, es refereixi a cada titularitat concreta. Des d’aquest punt de vista, el ces-sionari d’una herència no pot ser mai un tercer protegit respecte de l’adquisiciód’aquesta, atès que aquesta adquisició no és factible. La consideració sub specieuniversitati de la «cosa» venuda s’aprecia en la peculiar regla de sanejament delvenedor, en la determinació de l’objecte per relationem, amb inclusió dels pro-fits generats en el temps intermedi entre l’obertura de la successió i la celebra-ció de la venda, en l’aplicació de mecanismes d’integració patrimonial, en l’ex-clusió de normes que tinguin en compte la transmissió de béns singularmentconsiderats, tal com succeeix respecte a les preferències adquisitives, i en la pos-sibilitat d’instar la restitució dels béns com a universalitat si s’exercita contra elcomprador l’acció de petició d’herència, a la qual s’entén vulnerable el cessio-nari de l’herència.Resulta fonamental, doncs, en l’estudi, la tipificació de l’objecte negocial —«una herència sense enumerar les coses de què es composa». Aquesta desig-nació permet identificar l’objecte del contracte mitjançant una designació nomi-nal i, alhora, que l’objecte de la venda no sigui el saldo resultant de la liquida-ció de l’herència. El que es ven és aquesta imitació o recreació de l’herènciadeferida, de manera que, mentre hi hagi un sol bé hereditari, hi haurà objecte delcontracte, encara que l’herència resulti finalment damnosa. La fórmula utilitza-da pel legislador per a definir l’objecte negocial, juntament amb l’obligació delcessionari de suportar el cost del passiu hereditari, ha dut un sector doctrinal aqualificar el contracte d’aleatori. Nogensmenys, la tesi posa de manifest que elcontracte no respon a l’estructura aleatòria que exigiria que una o ambduesprestacions se sotmetessin a una condició o a un termini.L’article 1531 CC és una regla de sanejament, però la seva necessitat es basaen l’objecte negocial que descriu. Aquesta regla ha de trobar la seva adaptació,atès que ordinàriament el sanejament pressuposa la no-transmissió del venedorde la titularitat que es projectava transmetre amb la venda. En el cas de la ven-da d’herència, la titularitat de la qual es respon no només no és una titularitatreal, sinó que, a més, és intransmissible i, tot i així, existeix l’obligació de sane-jar. Aquesta obligació se sosté sobre una doble coordenada: la qualitat d’hereu il’objecte universal. Es respon de la privació de l’herència en el seu conjunt siaquesta privació es basa en l’atac al títol d’hereu del cedent.La investigació realitzada posa així mateix de manifest la correlació entrel’obligació que l’article 1533 CC preveu a càrrec del venedor de cedir tot el lu-MISCEL·LANIA22008 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 220cre procedent de l’herència (inclòs el derivat de la confusió de drets a favor del’hereu) i l’obligació del comprador de suportar el cost econòmic que la succes-sió comporti, ex article 1534 CC. Tanmateix, i pel fet de la cessió de l’herència,l’hereu no deixa de ser deutor ni el comprador passa a ser-ho. Els deutes no sónbéns, no resulten negociables per mitjà d’un acord entre el deutor i un tercer.L’expedient previst pel legislador és el del reembossament dels deutes i les càr-regues hereditaris satisfets per l’hereu. És un expedient poc àgil i que dóna lloca l’anomenat circuitus inutilis, ja que exigeix una doble reclamació: dels creditorshereditaris a l’hereu i d’aquest al comprador. És clara, doncs, la manca de legi-timació dels creditors per a dirigir-se contra el comprador de l’herència, atesal’absència de la qualitat de deutor d’aquest. Per a salvar aquesta seqüència endos passos, les parts poden celebrar un pacte d’assumpció de compliment, queno afectarà la transmissió del deute, continuarà sense vincular el compradoramb els creditors i obligarà el cessionari enfront de l’hereu venedor a realitzarpagaments de tercer sense dret a reembossament. Tot plegat permet demostrarl’absència d’una disciplina específica de protecció dels creditors hereditaris perraó d’un acte de disposició sobre l’actiu hereditari sencer. En cas d’insolvènciade l’únic patrimoni responsable, el de l’hereu, caldrà acudir als mecanismes ge-nerals de protecció del crèdit.L’estudi es completa amb el plantejament d’hipòtesis negocials diverses a lacompravenda d’herència, únic tipus que el legislador preveu. En especial, esconsidera el supòsit de donació de l’herència i es conclou la dificultat d’impor-tar el disseny d’aquesta figura en el cas que el títol sigui lucratiu, cas en el qualno subsisteixen les obligacions relatives a l’estimació dels béns dels quals l’he-reu no conservi el poder de disposició per haver sortit del seu patrimoni, i, alhora, es conclou que la satisfacció del passiu a càrrec del cessionari exigirà mo-dalitzar el títol de la donació, convertint-la en onerosa.Gemma Rubio GimenoMISCEL·LANIA22108 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 221

Catalan

"La Venta de herencia en el Código civil", tesi doctoral de Gemma Rubio Gimeno, dirigida pel doctor Carles Maluquer de Motes i Bernet

Revistes Catalanes amb Accés Obert

«LA VENTA DE HERENCIA EN EL CÓDIGO CIVIL»,
TESI DOCTORAL DE GEMMA RUBIO GIMENO, DIRIGIDA 
PEL DOCTOR CARLES MALUQUER DE MOTES I BERNET
El proppassat dia 15 de febrer de 2002 va tenir lloc a la Facultat de Dret de
la Universitat de Barcelona la defensa de la tesi doctoral presentada per Gemma
Rubio Gimeno amb el títol «La venta de herencia en el Código civil», dirigida
pel doctor Carles Maluquer de Motes i Bernet. El tribunal va estar presidit pel
professor doctor Agustín Luna Serrano (catedràtic de Dret Civil de la Univer-
sitat de Barcelona) i va estar integrat pels professors doctors Mariano Alonso
Pérez (catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Salamanca), Teodora F. 
Torres García (catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Valladolid), José
Pérez de Vargas Muñoz (catedràtic de Dret Civil de la Universitat Rey Juan
Carlos) i Domingo Bello Janeiro (catedràtic de Dret Civil de la Universitat d’A
Coruña). La qualificació obtinguda va ser d’excel·lent cum laude per unani-
mitat.
La tesi centra la investigació en la noció d’herència extreta del fenomen
successori i convertida en l’objecte, la matèria, d’un contracte de compravenda
ex art. 1531 del Codi civil (CC).
Aquest precepte s’insereix en el darrer capítol del títol del Codi civil que
s’ha dedicat al contracte de compravenda amb una rúbrica certament singular: «De
la transmissió de crèdits i altres drets incorporals». És aquesta incorporeïtat la nota
comuna que aglutina una normativa dedicada a objectes negocials diversos: els
drets de crèdit, les universalitats i els drets litigiosos, per a regular-ne aspectes
concrets que el legislador considera de previsió necessària per a completar o mo-
dificar les regles ordinàries relatives al contracte de compravenda. En concret, sem-
bla que la regulació destinada a la venda d’herència (art. 1531, 1533 i 1534 CC)
pressuposa que l’herència deferida i acceptada és directament vendible. L’autora
de la tesi qüestiona aquesta premissa i demostra que aquella transposició directa
no és viable en els marges que ofereix l’ordenament civil, dins dels quals cal dis-
tingir netament entre una successió mortis causa i una transmissió inter vivos.
El mètode utilitzat per a la consecució de la investigació és el dogmàtic,
que parteix de l’anàlisi jurídica lògica i sistemàtica de la norma i és ajudat per la
recerca històrica de la figura de la venda d’herència, l’origen de la qual se situa
en el corpus iuris que dedicava sengles títols en el Digest (18.4) i el Codi (4.39)
a la regulació en exclusiva de la venditio hereditatis. La trajectòria de la institu-
ció es revela força lineal i s’hi mantenen intactes les claus sobre les quals se sos-
té el disseny actual de la venda d’herència en el codi civil espanyol. Per als ob-
jectius de l’estudi resulta igualment indispensable el recurs al dret comparat,
MISCEL·LANIA
218
08 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 218
especialment al dret francès, atès que la regulació del Codi civil és una traduc-
ció de la continguda en el Code, i a l’ordenament alemany, que suposa el con-
trapunt a la brevetat de les legislacions llatines, amb l’exemplar exhaustivitat del
BGB en la regulació de la institució. En canvi, es palesa l’escàs ajut que ofereix
la jurisprudència, atès que la venda d’herència no ha estat un contracte que hagi
suscitat litigiositat, amb alguna excepció centrada no ja en la cessió de l’herèn-
cia per l’hereu únic, sinó en la cessió de la quota hereditària per un cohereu amb
ocasió del retracte que reconeix l’article 1067 CC.
Una d’aquelles claus, potser la principal, és la que remet a la incedibilitat
de la qualitat d’hereu, incedibilitat que en certa mesura frustra l’aspiració de les
parts que amb el negoci pretenen un intercanvi de posicions patrimonials per tal
que el comprador de l’herència quedi situat en el lloc de l’hereu i aquest quedi
indemne de tot el sacrifici econòmic que la successió li hagi comportat. Així, es
parla de l’intercanvi de rols al qual tendeix la figura i que justifica l’existència
d’un seguit d’obligacions que s’afegeixen a l’esquema d’una venda ordinària, ul-
tra el simple intercanvi de cosa per preu. Aquest intercanvi identitari dóna lloc
a considerar l’hereu gestor del propi patrimoni hereditari en el temps anterior a
la celebració de l’herència i a qualificatius com el de vicehereu referit al cessio-
nari de l’herència. Malgrat tot, el cert és que en el període indicat l’hereu és ti-
tular dels béns hereditaris i per aquest fet no és responsable de la seva gestió, a
banda de tenir-ne la plena disposició, i que la qualitat d’hereu no és extensible
al cessionari. Hi ha, però, un esforç convencional en aquesta direcció.
Aquests elements incideixen decisivament en la determinació de l’objecte
del contracte, aspecte que resulta essencial i que condiciona tots els extrems de
l’estudi relatiu a la venda d’herència. L’herència venuda, que ja no és l’herència
causada puix que aquesta s’ha confós amb el patrimoni personal propi de l’he-
reu i ha perdut la seva identitat autònoma —llevat del cas residual de l’accepta-
ció a benefici d’inventari, cas en el qual la cessió de l’herència es troba sotmesa
a determinades cauteles—, es determina mitjançant la clàusula neque amplius
neque minus, interpretada mitjançant la regla quod ex hereditate pervenit et per-
venerit. Això significa que el cessionari de l’herència ha de rebre exactament allò
que hagi percebut l’hereu i que qualsevol benefici procedent de la successió que
arribi al patrimoni de l’hereu per raó del seu títol universal s’entendrà venut al
cessionari. És el cas paradigmàtic de l’acreixement de la quota o del llegat repu-
diat reabsorbit per la massa hereditària, però no, en canvi, el de la crida per
substitució ni el del prellegat, atès que en ambdós casos es tracta de crides di-
verses a la de l’hereu que ha motivat la cessió.
La possibilitat que queda a les parts, atesa la incedibilitat esmentada del tí-
tol d’hereu, és cedir el conjunt de béns hereditaris amb la consideració d’uni-
MISCEL·LANIA
219
08 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 219
versalitat que s’identifiquen pel fet d’haver arribat al venedor per raó d’un ma-
teix títol: el d’hereu. Aquesta qualitat o títol és, doncs, intransmissible, però al-
hora és un pressupòsit subjectiu necessari de la cessió. La universalitat es refe-
reix al títol —una única compravenda—, encara que l’efecte transmissor, el
mode, es refereixi a cada titularitat concreta. Des d’aquest punt de vista, el ces-
sionari d’una herència no pot ser mai un tercer protegit respecte de l’adquisició
d’aquesta, atès que aquesta adquisició no és factible. La consideració sub specie
universitati de la «cosa» venuda s’aprecia en la peculiar regla de sanejament del
venedor, en la determinació de l’objecte per relationem, amb inclusió dels pro-
fits generats en el temps intermedi entre l’obertura de la successió i la celebra-
ció de la venda, en l’aplicació de mecanismes d’integració patrimonial, en l’ex-
clusió de normes que tinguin en compte la transmissió de béns singularment
considerats, tal com succeeix respecte a les preferències adquisitives, i en la pos-
sibilitat d’instar la restitució dels béns com a universalitat si s’exercita contra el
comprador l’acció de petició d’herència, a la qual s’entén vulnerable el cessio-
nari de l’herència.
Resulta fonamental, doncs, en l’estudi, la tipificació de l’objecte negocial 
—«una herència sense enumerar les coses de què es composa». Aquesta desig-
nació permet identificar l’objecte del contracte mitjançant una designació nomi-
nal i, alhora, que l’objecte de la venda no sigui el saldo resultant de la liquida-
ció de l’herència. El que es ven és aquesta imitació o recreació de l’herència
deferida, de manera que, mentre hi hagi un sol bé hereditari, hi haurà objecte del
contracte, encara que l’herència resulti finalment damnosa. La fórmula utilitza-
da pel legislador per a definir l’objecte negocial, juntament amb l’obligació del
cessionari de suportar el cost del passiu hereditari, ha dut un sector doctrinal a
qualificar el contracte d’aleatori. Nogensmenys, la tesi posa de manifest que el
contracte no respon a l’estructura aleatòria que exigiria que una o ambdues
prestacions se sotmetessin a una condició o a un termini.
L’article 1531 CC és una regla de sanejament, però la seva necessitat es basa
en l’objecte negocial que descriu. Aquesta regla ha de trobar la seva adaptació,
atès que ordinàriament el sanejament pressuposa la no-transmissió del venedor
de la titularitat que es projectava transmetre amb la venda. En el cas de la ven-
da d’herència, la titularitat de la qual es respon no només no és una titularitat
real, sinó que, a més, és intransmissible i, tot i així, existeix l’obligació de sane-
jar. Aquesta obligació se sosté sobre una doble coordenada: la qualitat d’hereu i
l’objecte universal. Es respon de la privació de l’herència en el seu conjunt si
aquesta privació es basa en l’atac al títol d’hereu del cedent.
La investigació realitzada posa així mateix de manifest la correlació entre
l’obligació que l’article 1533 CC preveu a càrrec del venedor de cedir tot el lu-
MISCEL·LANIA
220
08 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 220
cre procedent de l’herència (inclòs el derivat de la confusió de drets a favor de
l’hereu) i l’obligació del comprador de suportar el cost econòmic que la succes-
sió comporti, ex article 1534 CC. Tanmateix, i pel fet de la cessió de l’herència,
l’hereu no deixa de ser deutor ni el comprador passa a ser-ho. Els deutes no són
béns, no resulten negociables per mitjà d’un acord entre el deutor i un tercer.
L’expedient previst pel legislador és el del reembossament dels deutes i les càr-
regues hereditaris satisfets per l’hereu. És un expedient poc àgil i que dóna lloc
a l’anomenat circuitus inutilis, ja que exigeix una doble reclamació: dels creditors
hereditaris a l’hereu i d’aquest al comprador. És clara, doncs, la manca de legi-
timació dels creditors per a dirigir-se contra el comprador de l’herència, atesa
l’absència de la qualitat de deutor d’aquest. Per a salvar aquesta seqüència en
dos passos, les parts poden celebrar un pacte d’assumpció de compliment, que
no afectarà la transmissió del deute, continuarà sense vincular el comprador
amb els creditors i obligarà el cessionari enfront de l’hereu venedor a realitzar
pagaments de tercer sense dret a reembossament. Tot plegat permet demostrar
l’absència d’una disciplina específica de protecció dels creditors hereditaris per
raó d’un acte de disposició sobre l’actiu hereditari sencer. En cas d’insolvència
de l’únic patrimoni responsable, el de l’hereu, caldrà acudir als mecanismes ge-
nerals de protecció del crèdit.
L’estudi es completa amb el plantejament d’hipòtesis negocials diverses a la
compravenda d’herència, únic tipus que el legislador preveu. En especial, es
considera el supòsit de donació de l’herència i es conclou la dificultat d’impor-
tar el disseny d’aquesta figura en el cas que el títol sigui lucratiu, cas en el qual
no subsisteixen les obligacions relatives a l’estimació dels béns dels quals l’he-
reu no conservi el poder de disposició per haver sortit del seu patrimoni, i, 
alhora, es conclou que la satisfacció del passiu a càrrec del cessionari exigirà mo-
dalitzar el títol de la donació, convertint-la en onerosa.
Gemma Rubio Gimeno
MISCEL·LANIA
221
08 GEMMA RUBIO  16/12/02  14:24  Página 221


"La Venta de herencia en el Código civil", tesi doctoral de Gemma Rubio Gimeno, dirigida pel doctor Carles Maluquer de Motes i Bernet

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert