Bladé i Desumvila, Artur

Revistes Catalanes amb Accés Obert

A
locasió
dei 25
aniversari
de la mort
dun gran
Tarragoní:
Rovira i
Virgili
(Dates i dades per a un llibre
que voldria escriure)
Antoni Rovira ¡ Virgili morí a Perpinyà
el 5 de desembre del 1949. Feia gairebé
onze anys que shavia expatriat i ja no
va poder tornar a la terra natal. Haurà
estat lhome de Ia seva generació (la
generació de la Solidaritat, com ell ma-
teix va designar-la) que més ha influït,
ideològicament, sobre la generació a la
quai pertanyo, la que es desvetllà a la
vida política en temps de la Dictadura
del general Primo de Rivera (1923-1930).
La lectura dels articles de Rovira ¡ Vir-
gili a La Publicitat, òrgan, a partir del
1922, dAcció Catalana, i, més tard, a
La Nau (diari que ell fundà el 1927),
van ser les nourritures espirituals dels
nuclis que se sentien interpretats per les
idees que ell propagava. Llegíem, no ho
caldria dir, La Revista de Catalunya,
que ell dirigia, després dhaver-la funda-
da lany 1924, la revista de més alçada
intel-lectual, la més europea, que ha exis-
tit a la nostra terra. l davant la impossi-
bilitat de poder liegir (els qui no vivíem
a Barcelona) els centenars darticles que
va publicar a El Poble Català (del 1906
al 1914) i a la majoria de les publicacions
catalanes de lépoca, que eren nombroses,
vam recercar eis llibres que havia publi-
cat. Aquests llibres eren, principalment,
Nova vida (1904), drama ibsenià;
Episodis (1909), recull de narracions on
figura el diàleg dramàtic Vetlla destiu;
Història dels movimens nacionalistes
(1912-1914, tres volums); Discursos de
la Joventut, de Jean Jaurés (1912, tra-
ducció); La qüestió de Catalunya (1913),
antologia de textos de Pi i Margall; La
nacionalització de Catalunya (1914); De-
bats sobre eI catalanisme (1915, recull
darticles); Les valors ideals de la guer-
ra (1915, de tendéncia francòfila); Na-
cionalització ¡ federalisme (1916); El na-
cionalismo catalán, 1917, adreçat al pú-
blic de llengua castellana; La crisi dun
régim (1917, visió dura i aguda de la
monarquia); Història de Rússia (1919);
Pau Claris (1922); Guifré l (1922);
Història Nacional de Catalunya (1922 i
anys successius, fins a completar set grans
volums); El Corpus de Sang (1923);
Teatre de la Natura (1) (1928, recull dar-
ticles literaris, díuna qualitat incompara-
ble, amb els quals substituïa els seus
editorials de La Publicitat que la cen-
sura no havia deixat passar); Els polítics
catalans (1929, obra admirable per la
seva penetració), La genealogia de Gui-
fré l	 (1929).
De més a més, Rovira i Virgili havia
publicat un	 Diccionari català-castellà i
castellà-català, una	 Gramàtica	 i un
Llibre de lectura escolar.
Lany 1930, Rovira, ja separat feia un
cert temps, dAcció Catalana, fundà Ac-
ció Republicana de Catalunya, amb el
diari La Nau de portantveu. (Dales-
hores data la meva relació amb ell, pri-
merament epistolar i aviat personal). Les
dues Accions es van refondre abans
de no gaire ¡ constituïren el Partit Ca-
talà Republicà el qual semblava destinat
—en raó del prestigi ïntel-lectual i polític
dels seus dirigents— a imposar la seva
hegemonia en la política catalana i a subs-
tituir la Lliga Regionalista en aquest
terreny; però la ventada produïda pel re-
torn a Catalunya de Francesc Macià, figu-
ra impressionant, aureolada de llegendes,
amb la immediata constitució del partit
Esquerra Republicana de Catalunya, sho
emportà tot en aquelles eleccions del 12
dabril del 1931 que havien de dur la Re-
pública dos dies després.
Aquesta experiéncia va fer renunciar
Rovira i Virgili al seu paper de líder i,
atenent al cap duns mesos una crida del
president Macià, ingressà a lEsquerra.
Daquella hora ençà, publicà els seus edi-
torials a La Humanitat, òrgan del par-
tit majoritari. Altres llibres seus daquella
época foren Catalunya i la República,
El principi de les nacionalitats, Els
camins de la llibertat, La constitució de
Catalunya, Valentí Almirall, Resum
dhistòria del catalanisme ¡ encera dal-
tres.
Un cop aprovat lEstatut de Catalunya,
Rovira fou elegit diputat del Parlament
Català, del qual fou també vice-president.
Durant la guerra del 1936-39 no aban-
donà ni un sol dia Barcel .ona ni els seus
llocs de treball. Constitucionalment opti-
mista, va resistir molt de temps abans de
creure en una desfeta total. Fou un de
tants enmig daquell éxode multitudinari
del qual ell havia de deixar un record
perdurable amb un llibre patétic: Els
darrers dies de la Cat•alunya Republicana.
A lexili, a Montpellier, •ens vam veure
i vam tenir converses inoblidables. Erem
idels a al divisa que un daquells dies
amollà Mestre Fabra: Treballar i espe-
rar (2).
El 1942 vaig anar a Méxic. l el 1945,
tan aviat com vaig creure que Ia carta
arribaria a Ies seves mans (abans, mentre
durà la guerra, la cosa no era possible),
li vaig escriure. Ens vam cartejar. Ell col-
laborava a La Nostra Revista, fundada
¡ dirigida, a Méxic, pel seu vell amic, el
també escriptor ¡ comediògraf Avelí Artís,
el qual li edità La collita tardana, llibre
de poemes damor i enyor. Amb quina
emoció el vam llegir! l amb quina ll-lusió
obríem, cada mes, La Nostra Revista,
cercant amb els ulls, primer que tot, lar-
ticle del nostre enyorat amic!
La notícia de la seva mort ens colpí
dolorosament. Pensàvem no solament en
el bon amic que perdíem i que no torna-
ríem a veure mal més, sinó en tot el que
aquesta pòrdua significaria per a Cata-
lunya. Tenia, en morír, 67 anys, ledat que
jo tinc ara. ¡ això macaba de sensibilitzar
en el moment descriure aquestes ratlles.
Un altre bon amic i gran escriptor, Do-
mònec Guanse, nascut sota el mateix cel
i vora la mateixa mar que Rovira i Virgili,
ha escrit que aquest tia estat el més
l-lustre del tarragonins de la nostra òpoca
¡ el mós represenlatiu com a caràcter ¡
com a escriptor. Té tota la raó, ¡ també
quan afegeix tot seguit: •• De Tarragona
en sentia lorgulI de la grandesa passada,
es planyia de Ja decadòncia provinciana
en quò havia caigut, i en pressentia, en
signes incomptables, el futur aesvetlla-
ment. Molt aviat la seva prosa seria ia
més evidentment tarragonina, ¡ no sots
pel llenguatge, per ia paraula: hi ha e
sol i eI vent de Tarragona, les sentors
els colors intensos del seu paisatge, lor-
dre, que tant admirava, dels conreus, la
serenor, de tant en tant esvalotada, del
mar que la volta, i també el pes i la no-
blesa de les soves pedres, el iuxe sobri
dels propers cenobis de Poblet i Sante
Creus. Subscric també, no ho caldria dir,
to el que diu Guansó reierint-se al valor
de la prosa, a la clatedat de pensament,
a la quatitat de lerudició i a la noblesa
de Iesperit del seu admirabte conterrani.
Dacord aixl mateix quan assevera que
Rovira i Virgili no ós solament el millor
periodista polltic que ha tingut Catalunya,
sinó un dels seus principals teoritzadors
polítics; concretamont: Vatentí Atmirall,
Prat de la Riba, Rovira i Virgili són les
tres grans columnos del temple. De ma-
nera que em sento completament identi-
flcat amb el contingut del pròteg que
Guansò va posar a • Siluetes de catalans
(Editorial Barcino, 1969), obra pòstuma de
Rovira ¡ Virgili, pròleg del qual he tret
els paràgrafs transcrits i al qual shauran
de referir tots els qui estudiïn a vida i
lobra de la monumentat Història Nacio-
nal de Catalunya, matauradament inaca-
bada, En aquesta obra —segons el propi
crític titerari, que sembla atçar-se contra
el criteri dots qul than titllada de ro-
màntica—, Rovira i Virgili•
 havia afirmat
la seva concopció científica de a histò-
ria: Ni acceptarem les llogendes daura-
des ni les belles faules. Dací que, cro-
nològicament, sigui el primer historiador
modern de Catalunya.
Una de Jes qualitats més atractives de
Rovira ¡ Virgili era que pariava tan sim-
plement ¡ bellament com escrivia, l això
sesqueia igualment en una conferéncia
com en una conversa amical. Un comen-
tarista (el relativament anònim autor del
llibre Morts a lexili, vivents en la his-
tòria, publicat a Ginebra el 1962) referint-
se a les dots de conferencista de Rovira,
que el van fer així mateix un gran orador
polític de masses, escriu: Sabia emprar
un 10 directe i convincent, nu de retòrica
i dens de doctrina i de tets, que anava
de dret al cor ¡ al cap dels auditoris i
desvetllava llur entusiasme. Aquesta con-
dició, unida a tantes altres com en tenia,
fan creure que sense la minva auditiva
que començà dafectar-lo quan tot just
vorejava a quarantena, hauria estat un
dels més rellevants liders potítics del
temps que li tocà de viure,
Politicament, Rovira i Virgili, va sentir
de molt jove, gairebé dinfant, la influén-
cia det federalisme pirnargal-iià, que era
lideal del seu pare, un mestre artesà, molt
liegidor, Liberal i demòcrata, preocupat
tambó per la qbestió sociat, lany 1908
Rovira va escriure un Estudl crític del
moviment obrer contemporani, que pre-
sentà, a tall de ponòncia, en un Congrés
de la Joventut Republicana. Dos anys més
tard, pactada la Unió Federal Naciona-
lista Repubicana entre els partits des-
querra que havien participat en el movi
ment de Solidaritat Catalana, Rovira par-
ticipà activament en la nova organització.
Quant al seu ideari nacionalista, no
sembla deure gaire al de Prat de la Riba,
ai qual admirava per les seves virtuts ra-
cials, però no pas com a home de partit.
En el primer aspeote lelogiava, en el se-
gcn el combatia. Sense oblidar cap dels
anonienats drets històrics (òtnia, llen-
gua, institucions, etc,), Rovira hi afegia el
postulat, car a Ernest Renan, de la volun-
tat humana.
En el camp de la literatura, Rovira i
Virglli tcnia idees pròpies ¡ restà ai mar-
ge del Modernisme i del Noucentisme, El
primer li devia semblar incoherent i anar-
quistoide (a desgrat del pragmatisme de
la colla de LAvenç i dei grup que feia
la revista Joventut inspirat, en bona
part, pel positivisme de Pompeu Gener).
Del Noucentisme, les pretensions de lOrs
no el podien atreure, sobretot si pensem
que lautor del Glossari, aleshores, sota
les consignes de larbitrarisme i altres
falòrnies, era el tornaveu esteticista dels
intel-lectuals de Ia Lliga.
Físicament, Rovira ¡ virgili era tot just
de talla mitjana, però no esganyit, com
diuen a la Ribera, sinó fort ¡ de bon os-
sam, la qual cosa se li revelava en les
mans: les tenia, com ell deia, de pagòs,
íent honor a la pròpia nissaga. Tam-
bó el seu rostre, ben estructurat ¡ ti-
rant a bru, indicava salut. Era entrat de
polsos ¡ duia un bigoti ample, una mica
afrancesat. Aquest bigoti (que els anys
van empebrar) i les ulleres, amb el vestit
que sempre era fosc, li feien una figura
relativament professoral. Mai, però, no va
tenir el gest ni laire pedant. Miop de lull
dret ¡ afectat laltre per un nuvolet, havia
de llegir amb el paper molt acostat a la
vista.
La meva admiraciò per la seva obra i
una estimació gairebé filial (em portava
vint-i-cinc anys) van fer que li artibuís
totes les qualitats. Fins ¡ tot un retret que
algun cop vaig sentir que li administraven
(eT désser obstinat en certes actituds po-
litiques), a mi em semblava perfectament
justificable. Digne, honest, integre, sincer,
bon marit i bon pare, amic dels amics,
fou de més a més un treballador infatiga-
ble un incomparable professor despe-
rança.
Diuen que en algun calaix de lAjunta-
ment de Tarragona dorm una proposta en-
caminada a donar el nom dAntoni Rovira
i Virgili a un carrer de la ciutat. ¿No
creuen que ja seria hora de despertar-la?
NOTES:
(1) Aquesta obra ha estat reeditada dos
cops: el 1947 a Méxic (Edicions Cata-
lonia), i el 1959 a Barcelona (Editorial
Ba rc i no).
(2) Durant lexili, Rovira i Virgili va
escriure nombrosos articles publicats en
revistes de França ¡ Amòrica, i les obres
següents: Les antigues iflstituciofls cata-
lanes, Descripció de Catalunya, Ri-
chelieu, amic de Cataluflya, Les mera-
velles de la meva infantesa, Ce quil
faut savoir de la questiofl catalane i Els
corrents ideològics de la Renaixença ca-
taiana. Aquesta darrera ha estat publi-
cada, el 1966, per lEditorial Barcino. Pòs-
tumament també han aparegut 49 arti-
cles (Pòrtic), Viatge a la URSS 	 (Edi-
ciOnS 62), Siluetes de catalans	 (Barci-
no), i Prat de la Riba (Edicions 62).
La Justícia
Social ¡ els
anarquistes ADVERTIM ALS LECT()RS LERRADA COMESA
EN LARTICLE LA JUSTICIA SOCIAL I ELS
ANARQUISTES, AL NU :M. 258 I)E LA REVISTA.
PAGINES 11-13, ON A CONTINUACIO DE LES
NOTES, ERA INCLOS EL TEXT DE DOS ALTRES
CAPITOLS: LA JUSTICIA SOCIAL I EL PRO-
1LEMA DE CATALUYA I ELS SOCIALISTES
AL CAMP DE LA PROVINCIA DE TARRAGONA.
PREGUEM AL AUTOR I ALS LECTORS ENS
DISCULPIN AQUESTA ERRADA DE COMPAGI-
NACIO.


A l'ocasió del 25 aniversari de la mort d'un gran tarragoní:Rovira i Virgili

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert