Obarrio Moreno, Juan Alfredo

Revistes Catalanes amb Accés Obert

les nombroses qüestions que es recullen, volem deixar testimoni que ens trobem
davant d’una obra d’obligada referència en la historiografia jurídica, sia per la
seva magnífica traducció, sia per l’àmplia bibliografia jurídica referenciada, sia
per l’exegesi de les fonts jurídiques.
Juan Alfredo Obarrio Moreno
Universitat de València
LA PERVIVENCIA DEL DERECHO FORAL VALENCIANO
TRAS LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA: CONTRIBUCIÓN
AL ESTUDIO DE LA PRÁCTICA FORENSE DEL SIGLO XVIII,
D’A. MASFERRER1
Ens congratula fer-nos ressò d’un estudi monogràfic sobre un tema tan
suggestiu com escassament analitzat per la historiografia jurídica: la pervivència
del dret foral valencià després dels decrets de Nova Planta.
L’autor estructura el seu treball en tres amplis capítols, precedits d’una
aclaridora introducció.
En el primer aborda la qüestió del Decret de Nova Planta i la no-devolu-
ció dels furs. En aquest, el doctor Masferrer, després d’advertir que el seu pro-
pòsit no és exposar el contingut o els vaivens que va experimentar el decret es-
mentat, adverteix que el seu interès se centra a determinar la veracitat de l’afirmació
—«indiscutible i indiscutida» per la historiografia— que manté que des del 1707
el regne de València no només va haver de sotmetre’s a la Nova Planta, sinó que,
des d’aleshores, els tribunals únicament podien aplicar el dret castellà per a la re-
solució dels litigis (p. 36-37). En aquest sentit, l’autor, sense negar «que buena
parte del derecho foral perdió definitivamente su vigencia oficial, ocupando su
lugar el derecho castellano», manté que no per això es pot afirmar que durant el
segle XVIII el dret foral perdés tota la seva vigència i eficàcia en l’àmbit de l’esfera
privada o civil. I és precisament en aquest àmbit on centra el seu estudi a través
d’una triple via: les al·legacions jurídiques, àmpliament consultades per l’autor,
les sentències judicials i les fonts bibliogràfiques i doctrinals, realitats que poden
verificar el paper que va tenir l’antic dret foral o la presència del ius commune
en la praxi foral.
El següent capítol, el dedica a l’estudi i la verificació de la vigència oficial
del dret privat castellà a partir del 1707. En primer terme, l’autor adverteix de
RECENSIONS
264
1. Madrid, Dykinson, 2008, 223 p.
03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 264
l’existència de decrets de Nova Planta posteriors al primigeni de 28 de juny de
1707, que va significar la conservació del dret foral per part de la noblesa i el
clergat, i això li permet, d’entrada, poder afirmar «que no sería correcto afirmar
que el derecho foral valenciano hubiera perdido completamente su vigencia ofi-
cial», encara que aquests privilegis fossin meres excepcions de caràcter personal
o territorial (p. 44), cosa que no va impedir que, ja al final del segle XVIII, juris-
tes com Fernández de Mesa o Berni i Català poguessin sostenir la vigència ofi-
cial dels Fori Valentiae. En aquest sentit, Berni va subscriure que «casi todos los
expedientes dimanan de antiguos fueros y práctica diferente de la de Castilla»
(p. 47).
A aquest interès, o a aquesta vigència del dret de València, va poder deu-
re’s, com sosté l’autor —segons la meva opinió, encertadament—, la publicació
d’obres de bibliografia jurídica valenciana de la talla del Theatrum juris-
prudentiae de Bas i Galceran, publicada el 1742, o les Observationes de Crespí
de Valldaura, del 1730, cosa que pot donar a entendre l’aplicació del ius pro-
prium en els processos posteriors al 1707, enfront de la legislació castellana, es-
cassament coneguda pels magistrats valencians, versats més en l’estudi del ius
commune.
Aquesta realitat no impedeix que es pugui afirmar, com exposa clarament
el doctor Masferrer, «que era el castellano el derecho que gozaba de una vigen-
cia oficial preeminente a partir de 1707» (p. 62), cosa que va determinar que apa-
regués denominat com a dret general o dret comú, en contraposició amb el dret
especial, foral o municipal.
El tercer capítol aborda el tema central de la monografia: la vigència efec-
tiva del dret en la València del segle XVIII, això és, verificar quin va ser el dret
utilitzat en la pràctica forense, sia en els processos iniciats amb anterioritat o
posterioritat al Decret, sia en els negocis celebrats mentre era vigent el Decret
de Nova Planta.
Amb relació als processos iniciats amb anterioritat al decret esmentat, no
hi ha dubte que aquests es regien pels antics Fori Valentiae. Més dificultats hi
ha a determinar quin dret s’aplicava en els processos iniciats amb posterioritat
al Decret. Per a aclarir degudament aquesta àrdua qüestió, l’autor delimita els
processos o les causes que concernien els negocis jurídics celebrats en l’època
foral, en les quals, a la vista dels processos consultats en l’Arxiu del Regne de
València i de les al·legacions dels lletrats (p. 81), «en estas causas, ciertamente
elevadas en número, se alegaba y aplicaba el derecho foral valenciano, por mu-
cho que éste llevara abolido más de medio siglo» (p. 78), de les relacions jurídi-
ques sorgides amb posterioritat al 1707, on es pot constatar que, en introduir el
dret castellà el sistema de fonts provinent de l’Ordenamiento de Alcalá, que
RECENSIONS
265
03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 265
permetia la vigència i el desenvolupament d’institucions genuïnament forals
d’arrel consuetudinària, es podia continuar al·legant i aplicant el dret valencià
en el seu vessant consuetudinari (p. 88-89), com, per exemple, en la institució
del quindecenni.
Un cop analitzades les causes per les quals es va continuar al·legant i apli-
cant el dret foral, l’autor es fa les següents preguntes: com es va al·legar i
aplicar aquest dret davant dels tribunals?, quines fonts normatives gaudien de
major predicament?, quin paper va tenir la jurisprudència o la doctrina foral?
Amb relació a l’aplicació de la llei foral, l’autor adverteix que els lletrats va-
lencians van ser els primers a reconèixer la seva supremacia enfront de qual-
sevol font (p. 95), per la qual cosa procuraven aplicar «al peu de la lletra» el tenor
dels preceptes del iure municipale.
Una vegada els lletrats havien al·legat els preceptes forals oportuns, recor-
rien a un criteri d’autoritat: la communis opinio doctorum, esgrimida no només per
a dotar de veracitat les seves argumentacions legals, sinó, com apunta l’autor,
per a «construir una argumentación cuya fundamentación no sólo se conforma-
ra con los Furs, esto es, con el derecho municipal, sino también con el castella-
no (o real) y el común (o romano-canónico)» (p. 109).
Al seu torn, les al·legacions o el recurs a les fons del dret foral van ser una
constant en l’àmbit de la praxi jurídica del segle XVIII, ja que els lletrats entenien
que aquest no només conformava un ordenament supletori, sinó també una font
vàlida d’interpretació jurídica d’un dret, el foral, en plena connivència amb el dret
romà canònic.
L’àmbit i la influència del precedent judicial van tenir, com demostra
l’autor, la transcendència de «no sólo [...] probar las afirmaciones e interpreta-
ciones legales realizadas por las partes, sino demostrar que una determinada ins-
titución [...] lejos de ser una entelequia jurídica, constituía una institución viva
y actual, [...] habida cuenta de que el derecho [...] sólo podía ser aplicado en el
foro si se demostraba previamente su efectivo uso» (p. 122), i més quan, per a
alguns autors, les sentències dels tribunals inferiors i les del Suprem Consell
d’Aragó tenien la consideració de llei, i no només la de costum (p. 124).
Pel que fa a l’aplicació del dret castellà en la pràctica forense posterior al
decret abolicionista, l’autor diu, després d’advertir que seria un error pensar que
aquest a penes va ser objecte d’aplicació amb posterioritat a la promulgació del
Decret, que «no por ello dejaba de alegarse la doctrina valenciana, que en este
caso, lejos de erigirse en punto de referencia fundamental para la interpretación
de los preceptos normativos aplicables, mantuvo —encara que no sempre— su
importancia merced al influjo que el ius commune seguiría ejerciendo en la prác-
tica forense del siglo XVIII» (p. 127).
RECENSIONS
266
03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 266
Una vegada exposades amb rigor i claredat expositiva les línies argumen-
tals de la seva investigació, l’autor clou l’obra amb unes aclaridores reflexions fi-
nals que serveixen per a reforçar el fil conductor del seu treball.
Finalment, l’autor adjunta uns extensos índexs de juristes i lletrats valen-
cians del segle XVIII (p. 145-163), de les fonts normatives consultades (p. 164-
182), de les fonts doctrinals (p. 182-185), de les fonts forenses (p. 185-212) i de
la bibliografia utilitzada (p. 212-223).
Cal concloure aquesta recensió mantenint que, des del punt de vista meto-
dològic, l’estudi del doctor Masferrer, en constatar la pervivència del dret foral
valencià tant en l’àmbit doctrinal com en la praxi jurídica des d’una perspectiva
practicoteòrica (al·legacions, sentències i bibliografia jurídica), permet que ad-
quireixin plena vigència les consideracions del professor Vismara, que afirmava:
«La historia del derecho no puede ser reconstruida, en primer lugar, más que so-
bre las fuentes normativas, sobre la jurisprudencia y, más todavía, sobre aquel
cúmulo de cada uno de los testimonios de actos y negocios, infinito y, a veces,
desalentador, en el cual, más allá del velo de las rituales fórmulas repetidas, es
dado vislumbrar directamente de la vida jurídica y social del pasado […] Es, sin
duda, indispensable un conocimiento de los pormenores que resultan de los do-
cumentos, ya que sólo de la multiplicidad de los datos se puede llegar a la uni-
dad de la reconstrucción histórica […].»2
Tenint en compte això exposat, creiem que no és aventurat afirmar que ens
trobem davant d’una obra que, pel seu rigor metodològic i, fonamentalment,
per les conclusions a les quals arriba l’autor, es pot convertir en un referent de
la historiografia jurídica espanyola.
Juan Alfredo Obarrio Moreno
Universitat de València
RECENSIONS
267
2. G. VISMARA, «La norma e lo spiritto nella storia del diritto successorio», a G. VISMARA,
Famiglia e successioni nella storia del Diritto, 3a ed., Roma, Studium, 1978, p. 80-81.
03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 267


La Pervivencia del derecho foral valenciano tras los decretos de Nueva Planta: contribución al estudio de la práctica forense del siglo XVIII, d'A. Masferrer

Hemeroteca Cientifica Catalana

les nombroses qüestions que es recullen, volem deixar testimoni que ens trobemdavant d’una obra d’obligada referència en la historiografia jurídica, sia per laseva magnífica traducció, sia per l’àmplia bibliografia jurídica referenciada, siaper l’exegesi de les fonts jurídiques.Juan Alfredo Obarrio MorenoUniversitat de ValènciaLA PERVIVENCIA DEL DERECHO FORAL VALENCIANOTRAS LOS DECRETOS DE NUEVA PLANTA: CONTRIBUCIÓNAL ESTUDIO DE LA PRÁCTICA FORENSE DEL SIGLO XVIII,D’A. MASFERRER1Ens congratula fer-nos ressò d’un estudi monogràfic sobre un tema tansuggestiu com escassament analitzat per la historiografia jurídica: la pervivènciadel dret foral valencià després dels decrets de Nova Planta.L’autor estructura el seu treball en tres amplis capítols, precedits d’unaaclaridora introducció.En el primer aborda la qüestió del Decret de Nova Planta i la no-devolu-ció dels furs. En aquest, el doctor Masferrer, després d’advertir que el seu pro-pòsit no és exposar el contingut o els vaivens que va experimentar el decret es-mentat, adverteix que el seu interès se centra a determinar la veracitat de l’afirmació—«indiscutible i indiscutida» per la historiografia— que manté que des del 1707el regne de València no només va haver de sotmetre’s a la Nova Planta, sinó que,des d’aleshores, els tribunals únicament podien aplicar el dret castellà per a la re-solució dels litigis (p. 36-37). En aquest sentit, l’autor, sense negar «que buenaparte del derecho foral perdió definitivamente su vigencia oficial, ocupando sulugar el derecho castellano», manté que no per això es pot afirmar que durant elsegle XVIII el dret foral perdés tota la seva vigència i eficàcia en l’àmbit de l’esferaprivada o civil. I és precisament en aquest àmbit on centra el seu estudi a travésd’una triple via: les al·legacions jurídiques, àmpliament consultades per l’autor,les sentències judicials i les fonts bibliogràfiques i doctrinals, realitats que podenverificar el paper que va tenir l’antic dret foral o la presència del ius communeen la praxi foral.El següent capítol, el dedica a l’estudi i la verificació de la vigència oficialdel dret privat castellà a partir del 1707. En primer terme, l’autor adverteix deRECENSIONS2641. Madrid, Dykinson, 2008, 223 p.03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 264l’existència de decrets de Nova Planta posteriors al primigeni de 28 de juny de1707, que va significar la conservació del dret foral per part de la noblesa i elclergat, i això li permet, d’entrada, poder afirmar «que no sería correcto afirmarque el derecho foral valenciano hubiera perdido completamente su vigencia ofi-cial», encara que aquests privilegis fossin meres excepcions de caràcter personalo territorial (p. 44), cosa que no va impedir que, ja al final del segle XVIII, juris-tes com Fernández de Mesa o Berni i Català poguessin sostenir la vigència ofi-cial dels Fori Valentiae. En aquest sentit, Berni va subscriure que «casi todos losexpedientes dimanan de antiguos fueros y práctica diferente de la de Castilla»(p. 47).A aquest interès, o a aquesta vigència del dret de València, va poder deu-re’s, com sosté l’autor —segons la meva opinió, encertadament—, la publicaciód’obres de bibliografia jurídica valenciana de la talla del Theatrum juris-prudentiae de Bas i Galceran, publicada el 1742, o les Observationes de Crespíde Valldaura, del 1730, cosa que pot donar a entendre l’aplicació del ius pro-prium en els processos posteriors al 1707, enfront de la legislació castellana, es-cassament coneguda pels magistrats valencians, versats més en l’estudi del iuscommune.Aquesta realitat no impedeix que es pugui afirmar, com exposa claramentel doctor Masferrer, «que era el castellano el derecho que gozaba de una vigen-cia oficial preeminente a partir de 1707» (p. 62), cosa que va determinar que apa-regués denominat com a dret general o dret comú, en contraposició amb el dretespecial, foral o municipal.El tercer capítol aborda el tema central de la monografia: la vigència efec-tiva del dret en la València del segle XVIII, això és, verificar quin va ser el dretutilitzat en la pràctica forense, sia en els processos iniciats amb anterioritat oposterioritat al Decret, sia en els negocis celebrats mentre era vigent el Decretde Nova Planta.Amb relació als processos iniciats amb anterioritat al decret esmentat, nohi ha dubte que aquests es regien pels antics Fori Valentiae. Més dificultats hiha a determinar quin dret s’aplicava en els processos iniciats amb posterioritatal Decret. Per a aclarir degudament aquesta àrdua qüestió, l’autor delimita elsprocessos o les causes que concernien els negocis jurídics celebrats en l’èpocaforal, en les quals, a la vista dels processos consultats en l’Arxiu del Regne deValència i de les al·legacions dels lletrats (p. 81), «en estas causas, ciertamenteelevadas en número, se alegaba y aplicaba el derecho foral valenciano, por mu-cho que éste llevara abolido más de medio siglo» (p. 78), de les relacions jurídi-ques sorgides amb posterioritat al 1707, on es pot constatar que, en introduir eldret castellà el sistema de fonts provinent de l’Ordenamiento de Alcalá, queRECENSIONS26503 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 265permetia la vigència i el desenvolupament d’institucions genuïnament foralsd’arrel consuetudinària, es podia continuar al·legant i aplicant el dret valenciàen el seu vessant consuetudinari (p. 88-89), com, per exemple, en la instituciódel quindecenni.Un cop analitzades les causes per les quals es va continuar al·legant i apli-cant el dret foral, l’autor es fa les següents preguntes: com es va al·legar iaplicar aquest dret davant dels tribunals?, quines fonts normatives gaudien demajor predicament?, quin paper va tenir la jurisprudència o la doctrina foral?Amb relació a l’aplicació de la llei foral, l’autor adverteix que els lletrats va-lencians van ser els primers a reconèixer la seva supremacia enfront de qual-sevol font (p. 95), per la qual cosa procuraven aplicar «al peu de la lletra» el tenordels preceptes del iure municipale.Una vegada els lletrats havien al·legat els preceptes forals oportuns, recor-rien a un criteri d’autoritat: la communis opinio doctorum, esgrimida no només pera dotar de veracitat les seves argumentacions legals, sinó, com apunta l’autor,per a «construir una argumentación cuya fundamentación no sólo se conforma-ra con los Furs, esto es, con el derecho municipal, sino también con el castella-no (o real) y el común (o romano-canónico)» (p. 109).Al seu torn, les al·legacions o el recurs a les fons del dret foral van ser unaconstant en l’àmbit de la praxi jurídica del segle XVIII, ja que els lletrats entenienque aquest no només conformava un ordenament supletori, sinó també una fontvàlida d’interpretació jurídica d’un dret, el foral, en plena connivència amb el dretromà canònic.L’àmbit i la influència del precedent judicial van tenir, com demostral’autor, la transcendència de «no sólo [...] probar las afirmaciones e interpreta-ciones legales realizadas por las partes, sino demostrar que una determinada ins-titución [...] lejos de ser una entelequia jurídica, constituía una institución vivay actual, [...] habida cuenta de que el derecho [...] sólo podía ser aplicado en elforo si se demostraba previamente su efectivo uso» (p. 122), i més quan, per aalguns autors, les sentències dels tribunals inferiors i les del Suprem Conselld’Aragó tenien la consideració de llei, i no només la de costum (p. 124).Pel que fa a l’aplicació del dret castellà en la pràctica forense posterior aldecret abolicionista, l’autor diu, després d’advertir que seria un error pensar queaquest a penes va ser objecte d’aplicació amb posterioritat a la promulgació delDecret, que «no por ello dejaba de alegarse la doctrina valenciana, que en estecaso, lejos de erigirse en punto de referencia fundamental para la interpretaciónde los preceptos normativos aplicables, mantuvo —encara que no sempre— suimportancia merced al influjo que el ius commune seguiría ejerciendo en la prác-tica forense del siglo XVIII» (p. 127).RECENSIONS26603 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 266Una vegada exposades amb rigor i claredat expositiva les línies argumen-tals de la seva investigació, l’autor clou l’obra amb unes aclaridores reflexions fi-nals que serveixen per a reforçar el fil conductor del seu treball.Finalment, l’autor adjunta uns extensos índexs de juristes i lletrats valen-cians del segle XVIII (p. 145-163), de les fonts normatives consultades (p. 164-182), de les fonts doctrinals (p. 182-185), de les fonts forenses (p. 185-212) i dela bibliografia utilitzada (p. 212-223).Cal concloure aquesta recensió mantenint que, des del punt de vista meto-dològic, l’estudi del doctor Masferrer, en constatar la pervivència del dret foralvalencià tant en l’àmbit doctrinal com en la praxi jurídica des d’una perspectivapracticoteòrica (al·legacions, sentències i bibliografia jurídica), permet que ad-quireixin plena vigència les consideracions del professor Vismara, que afirmava:«La historia del derecho no puede ser reconstruida, en primer lugar, más que so-bre las fuentes normativas, sobre la jurisprudencia y, más todavía, sobre aquelcúmulo de cada uno de los testimonios de actos y negocios, infinito y, a veces,desalentador, en el cual, más allá del velo de las rituales fórmulas repetidas, esdado vislumbrar directamente de la vida jurídica y social del pasado […] Es, sinduda, indispensable un conocimiento de los pormenores que resultan de los do-cumentos, ya que sólo de la multiplicidad de los datos se puede llegar a la uni-dad de la reconstrucción histórica […].»2Tenint en compte això exposat, creiem que no és aventurat afirmar que enstrobem davant d’una obra que, pel seu rigor metodològic i, fonamentalment,per les conclusions a les quals arriba l’autor, es pot convertir en un referent dela historiografia jurídica espanyola.Juan Alfredo Obarrio MorenoUniversitat de ValènciaRECENSIONS2672. G. VISMARA, «La norma e lo spiritto nella storia del diritto successorio», a G. VISMARA,Famiglia e successioni nella storia del Diritto, 3a ed., Roma, Studium, 1978, p. 80-81.03 RECENSIONS I CRONIQUES.qxp:RECENSIONS  26/10/09  13:45  Página 267

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/53428/59862

La Pervivencia del derecho foral valenciano tras los decretos de Nueva Planta: contribución al estudio de la práctica forense del siglo XVIII, d'A. Masferrer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana