Palou i Miquel, Hug

Hemeroteca Cientifica Catalana

PONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODEHug Palou i MiquelArxiverNo li agradava gaire que l’anomenessin historiador. Li feia sentir una certa an-gúnia. Potser per la pretensió d’aquells que, ufanosos, fan servir el nom per adefinir una tasca allunyada de qualsevol mètode historiogràfic. O potser perquè,anys enrere, aquells polítics dels quals no se sabia res fora de la seva activitat pú-blica, hom els anomenava historiadors perquè algun cop havien escrit, o nomésopinat, sobre el passat nacional i polític de Catalunya. Potser per tot això, quanuna vegada el van fer signar al llibre de visites il·lustres d’una institució religio-sa, va posar, al costat del nom, «estudiant». Mai no havia deixat de ser-ho, unestudiant: curiós i disposat a aprendre i a millorar en la seva tasca investigado-ra. «Si tingués trenta anys menys, en faria, de coses! Hi ha tants temes per ainvestigar! I no ens enganyem, no sabem res.» La il·lusió pel que feia no liimpedia tocar de peus a terra.Si dediquéssim un temps a repassar amb deteniment la producció intel·lectualde Josep Maria Pons i Guri, el ventall de temes que hi trobaríem tractats ens de-finiria un investigador d’horitzons tan amplis com vast fou el seu saber: treballsd’arqueologia, biografies d’arenyencs, aproximació a certs esdeveniments —quede vegades són exercicis elementals de microhistòria—, treballs d’etno-logia i folklore, d’història de l’art, d’història del dret, d’història local arenyenca—entre els quals sobresurten els temes nauticomariners i els artístics, però no himanquen els simplement anecdòtics i les recerques elaborades—, monografiesdedicades a altres poblacions de la sempre present i autèntica Marina de la Sel-va —la comarca natural i històrica a la qual Pons i Guri feia pertànyer Arenysde Mar—, treballs de toponímia, instruments de descripció de fons documentalsi arxivístics, col·leccions diplomàtiques i edicions crítiques, i fins i tot treballsmetodològics, bé que sense plantejaments epistemològics o filosòfics. No podiaser d’altra manera, perquè, per a Pons i Guri, la filosofia era «la manera méscientífica de perdre el temps».13Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]DOI: 10.2436/20.3004.01.14 Vol. 7 (2007), p. 13-1800 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 13La majoria d’aquests treballs posen de manifest una dèria pel coneixementi el tractament dels documents. Fins i tot, un bon nombre de publicacions tenenper únic objecte comunicar un determinat material documental. Fa uns anys, enrelació amb la meva aportació a la miscel·lània que li dedicà el Centre d’EstudisSelvatans amb motiu del seu norantè aniversari, em digué: «S’hauria de ser moltmala persona si, estant en possessió d’un document d’història de l’art, no es do-nés a conèixer.» I acabà comparant la història de l’art amb la sensibilitat musi-cal i sentenciant: «Qui té sensibilitat musical tampoc no pot ser mala persona.»Un document d’interès, d’interès subjectiu, justificava la seva publicació.La seva formació com a historiògraf, que incloïa un profund coneixementdel que avui anomenem ciències i tècniques historiogràfiques, d’una banda, il’exercici professional del dret durant més de cinquanta anys, de l’altra, conver-gien en els fonaments de la seva manera de treballar i entendre el mètoded’investigació històrica i la seva producció intel·lectual. Característiques que —sense menystenir les seves aptituds personals, la seva intuïció, el seu olfacte, «elnas», com ell deia— responen als trets que caracteritzen la seva obra: lucidesa,precisió en el llenguatge, absència de divagacions i suport documental.Si haguéssim de situar la seva manera d’entendre el mètode en un correnthistoriogràfic concret, no seria fàcil determinar en quin hauríem d’encabir-la.De fet, aquesta era una qüestió que mai no l’havia preocupat i en la qual ni tansols devia haver pensat. Però a mi sí que m’interessa, no pas per a situar-lo enun corrent determinat, sinó perquè forma part de les meves preocupacions me-todològiques conèixer les formes d’investigar el passat de l’home en societat ques’han anat succeint i el procés mental que ha portat a una determinada mane-ra de fer historiografia. El que Pons i Guri va practicar és l’historicisme críticcontextualitzat, amb una alta càrrega d’erudició construïda sobre aquella con-vergència fonamental i amb una preocupació més de tipus pràctic que no passubjecta a cap dogma metodològic. S’acostava, tal vegada, a la base del positi-visme, que considera els fets històrics en si mateixos, sense tractar cap qüestió oexplicació de tipus teòric, i que, si bé va entrar en crisi a partir del 1929 amb elgir que l’anomenada escola dels annals va imprimir a la metodologia i la inves-tigació històriques, en els darrers anys ha vist com aquella erudició crítica s’harevifat i s’ha rebel·lat com una necessitat per tot el que comporta d’anàlisi do-cumental.Aquesta manera d’entendre l’ofici d’historiador no era pas aliena a la for-mació acadèmica de Pons i Guri, producte d’una Universitat de Barcelona onels estudis d’història i els de dret es podien tirar endavant simultàniament, cosaque ell mateix va fer entre el 1925 i el 1931, amb una successió lògica i comple-mentària de continguts, i que donava la formació adient per a afrontar els reptesHUG PALOU I MIQUEL1400 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 14de les fonts d’arxiu. D’aquella etapa recordava amb especial devoció els doctorsGalo Sánchez i Antonio de la Torre. A més, l’exercici de l’advocacia va impri-mir al vessant jurídic dels seus estudis una dimensió particular. Pons i Guri par-tia de la base que tot document d’arxiu neix per una necessitat relacionada ambel dret, ni que sigui l’elemental valor probatori dels drets i deures continguts enels documents.És la formació que, amb independència de la manera de fer història ques’esculli, hauria d’integrar la base sobre la qual s’hauria de construir l’oficid’historiador: l’anàlisi acurada de les fonts, siguin quines siguin les que s’utilitzin,per mitjà de les eines, dels instruments de què disposa l’historiògraf, però tam-bé per mitjà del coneixement clar dels seus continguts. Per això, en el procés deconstrucció de l’ofici, a més de la necessitat d’incloure formació jurídica, caldriatambé incloure-hi formació en història de l’art i en cultura religiosa, cosa quedefiniria un particular trivium. No en va, Pons i Guri era producte d’un altresistema universitari, i també d’una altra societat.Pons i Guri es queixava de la manca d’aquell trivium, no tan sols en la for-mació acadèmica de l’historiògraf, sinó també en la voluntat constant d’estudi id’aprenentatge que ha de formar part de la quotidianitat de l’ofici d’historiador.Considerava una necessitat l’edició sistemàtica de col·leccions diplomàtiques, tantcom l’edició de fonts i de bibliografia, en primer lloc la jurídica, perquè l’historiògrafllegís, conegués, aprengués: «Així no es dirien tants disbarats.»És la guia que porta per un camí contrari al que segueixen aquells quel’historiador francès Georges Lefebvre anomenava «els violadors de la història».La investigació històrica, per més que vulguem fer el contrari, és sempre sub-jectiva. La nostra pròpia condició humana i social ens hi aboca. L’objectivitat, larecerca de la veritat amb la qual hom ha assimilat la tasca de l’historiògraf, ésuna utopia, atractiva, ben cert, però el producte no deixarà de ser mai subjectiu.En història, la veritat no és mai única, sinó múltiple. La història és feta de peti-tes veritats parcials, mai eternes i sempre mudables, perquè el coneixement his-tòric total i absolut és una fal·làcia pròpia d’incauts. La responsabilitat quel’historiògraf contrau a l’hora de fer una recerca, a l’hora d’emprendre una in-vestigació, però sobretot a l’hora de difondre’n els resultats, és molt greu, per-què qui en realitat escriu la història és l’historiògraf. Quantes vegades no hemsentit a dir, fins i tot amb fatxenderia i amb el convenciment de dir una grancosa: «La informació és poder.» Probablement, qui fa ús de la frase desconeixque la deixa a la meitat i que no és pas conseqüència de la societat del coneixe-ment en què vivim ni del món actual, amarat de tecnologies de la informació i lescomunicacions. El «poder» no és en la informació, sinó en l’ús que es fa d’aquesta.Lefebvre, en referir-se als «violadors de la història», es fixava en els segles dePONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODE1500 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 15l’edat moderna, en els temps de l’anomenada formació dels nous estats: els «vio-ladors de la història» són aquells que la deformen i la posen al seu servei, o laconverteixen en un simple instrument de propaganda o crítica, sovint política.Una de les primeres coses que vaig aprendre al costat de Pons i Guri, id’això ja fa més de vint-i-set anys, resumeix aquesta manera d’entendre l’ofi-ci d’historiador. Els documents, podríem dir que les fonts en general, són el quesón, no pas el que diuen que són. Per a aprendre el contingut dels documentsno n’hi ha prou amb llegir-los, tot i que aquest és el primer pas i la primera di-ficultat. Entendre el que diuen és la segona dificultat. I s’han d’interpretar en elseu context, i no em refereixo a una interpretació literal, lineal o simple, sinó auna anàlisi documental, a una crítica textual i diplomàtica. S’ha de saber formu-lar preguntes als documents, perquè segur que els documents ens donaran res-postes.Uns anys més tard, vaig aprendre indirectament una altra cosa, amb el ben-entès que aquesta i l’anterior no són les úniques que vaig aprendre. Era quan es-tava elaborant la meva tesi de llicenciatura i vaig haver de consultar els perga-mins d’un arxiu eclesiàstic. Quan vaig tenir els documents a les mans, l’arxiver—de tarannà bufat i displicent vers els altres, d’aquells que tenen el convenci-ment que els documents són propietat seva i que els usuaris dels arxius som unsmal… i, per tant, innecessaris— em va dir: «No en trauràs res, en Pons i Gurija hi ha passat, per aquests documents.» Efectivament, ell els havia treballat,però el que jo en volia treure no era el que a en Pons i Guri, en el seu moment,li va interessar tractar. D’un sol document es poden extreure continguts diver-sos: l’investigador podrà percebre’ls, captar-los, entendre’ls, interpretar-los totso una part, d’acord amb els objectius de recerca que s’hagi marcat i els límits im-posats per la pròpia formació i experiència.Prèviament al resultat, el procés material d’elaboració dels seus treballs eraun garbuix perfectament controlat. De natural desordenat, no hi havia confusió:el principi de la teoria del caos. Fa uns anys, de visita en un museu flamenc, vaigtenir l’oportunitat d’admirar un quadre on es representava el despatx d’un advo-cat. Sense haver conegut el seu despatx professional, però podent-me’l imaginaramb molta facilitat, vaig pensar que allò que es representava a la pintura en podiaser una caricatura perfecta: fins i tot no hi faltaven els clients que pagaven ambespècies. No vaig dubtar a buscar la pintura en una postal i a enviar-la-hi.Amant de torturar els seus propis originals, no es resistia a rellegir-los unavegada publicats. Hi corregia el que calia corregir i, si era necessari, elaboravauna fe d’errates en tiratge casolà, que adjuntava als exemplars que li correspo-nien com a autor. En algun cas, quan la publicació contenia un excés de des-propòsits, havia escrit, amb lletra ben visible, la seva desautorització, afegida aHUG PALOU I MIQUEL1600 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 16la primera pàgina de l’exemplar de la biblioteca auxiliar de l’Arxiu MunicipalFidel Fita, amb la recomanació, si esqueia, de llegir el text en una altra edició.Ho he dit fa un moment: Pons i Guri partia de la base que tot documentd’arxiu neix per una necessitat relacionada amb el dret. El document, per al qualcal una constància material que romangui i més enllà del fet del passat que re-flecteix, s’insereix en un context jurídic concret que fa que s’expressi d’una ma-nera determinada, circumstància que li dóna una dimensió històrica particular.Historiògraf convençut que cal contextualitzar i comprendre abans que jutjar,adreçà el conjunt de la seva obra relacionada amb la història del dret, al qual noera aliena la seva tasca arxivística, vers quatre àmbits generals, coherents i com-plementaris alhora: els instruments de descripció, el mètode, l’edició diplomà-tica amb l’estudi de la singularitat de les fonts i l’estudi dels documents d’aplicaciódel dret. El conjunt manifesta una clara preocupació pedagògica per a facilitar elretorn a les fonts i la difusió de les obres de dret català clàssic.El seu caràcter inquiet en relació amb tot allò que tenia a veure amb co-nèixer, aprendre i estudiar, dibuixà els trets d’un historiador del dret amb unventall ben obert de temes, que creuaven de manera transversal els quatre àm-bits esmentats: els instruments de descripció per a apropar els estudiosos a lesfonts primàries, el mètode per a atansar-se correctament a les fonts d’arxiu, enparticular a la documentació notarial, sense que res deixi de tenir utilitat a l’horade marcar un objectiu de coneixement, saber els avatars pels quals han passat elsarxius, la documentació que custodien i els seus fedataris, o bé descendir a as-pectes particularment interessants dels documents privats o desvetllar, a partird’un de sol, un univers de possibilitats.La història del notariat medieval és, en gran manera, la història de la re-cepció del dret comú i la història dels usos notarials itàlics. Aleshores, es fa im-prescindible endinsar-se en el marc legislatiu que estigué en ús al llarg de l’edatmitjana i veure’n l’evolució. Per això Pons es dedicà amb intensitat a l’edició decol·leccions diplomàtiques que permetessin estudiar les etapes i les característi-ques d’aquesta recepció, tasca que completà amb altres edicions que responienal seu afany de posar les fonts a l’abast.Dins la perspectiva general del dret com quelcom viu i en evolució que afec-ta persones i béns, l’estudi del dret consuetudinari gironí —objecte de la seva tesidoctoral—, l’estudi del dret canònic —des de concilis i sínodes fins a con-suetes— i l’estudi de les Corts Generals, donen la mesura d’un historiògraf quecontraposà el dret propi al dret comú medieval per a configurar-lo com una es-pecialitat arrelada al territori per la tasca dels juristes, com feliçment el definí elprofessor Oriol Oleart. L’any 1952, Pons i Guri, junt amb Vicenç Sandalinas, posàal dia, amb anotacions i comentaris, la compilació Constitutions i altres drets dePONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODE1700 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 17Cathalunya, publicada el 1704 i la qual continuava vigent, exemple senyer de lapreocupació de Pons per l’aplicació pràctica del dret propi i per fer-lo accessi-ble. Potser va ser providencial, perquè el 21 de juliol de 1960 es publicà la malanomenada Compilación del derecho civil especial de Cataluña, com a llei esta-tal espanyola aprovada per les Cortes del Reino en l’avinentesa d’un aniversaride l’Alzamiento. El dret català perdia la condició de dret paccionat i adquiriala de dret atorgat. Pons i Guri sempre s’hi va oposar: el títol no responia al con-tingut, perquè hi mancaven els precedents legals i tampoc no feia esment de laprocedència de les disposicions. No recollia la integritat del dret català i esde-venia una mena d’apèndix especialitzat en dret successori, en què s’admetien no-ves interpretacions del dret de família, i tenia molts oblits en matèria de dretsreals i obligacions. La Compilación no ho substituïa tot, i allò que no hi estavaprevist s’havia de regir pel Codi civil i per les lleis estatals espanyoles. Tot allòque no s’hi comprenia quedava exclòs i derogat.L’estudi del marc general es complementa amb l’estudi de la situació alsdominis baronials de Catalunya, en concret al vescomtat de Cabrera, que adre-çà Pons i Guri vers un dels camps en els quals ha estat més reconegut: el del dretsenyorial i el sistema emfiteuticofeudal. Tractà amb exhaustivitat les jurisdiccionsi els drets dels castells, la capacitat normativa dels barons per mitjà d’ordinacions,capítols, privilegis i franqueses, i les relacions socials i econòmiques al camp. I, deldret municipal, l’emancipació de les poblacions i els fogatges. Pons tampoc nova oblidar el caràcter utilitari i popular de les obres de referència —diccionarisi enciclopèdies— per a difondre fonts, conceptes i institucions. Fou coherent,doncs, amb la resta de la seva producció.No escandalitzaré ningú si dic que Pons i Guri tenia una manera de ser par-ticular. De vegades, referint-se al seu admirat pare Fidel Fita, em deia que «pare-fitejava»; ell, potser, «ponsguriejava». Com aquella sentència que tantes vegadesli havia sentit a dir i que convida a la reflexió: «El dret fa una nació més que nopas la llengua.» En cap cas, però, no responia a la imatge del savi reclòs en el seumón. Tot i que a vegades justificava alguna negativa dient que vivia «al segle XIV»,sabia mantenir-se al dia en relació amb el món que l’envoltava. No podia evitarvoler ser la consciència crítica de la societat en què vivia, paper que avui es re-clama a l’historiògraf, i comunicava al seu entorn immediat el seu parer sobre elstemes més diversos, encara que no el volgués escoltar. Quan volia dir alguna cosaque no estava relacionada amb el tema encetat en una conversa, no li calia bus-car cap pretext per a arribar-hi: la deia, perquè en tenia ganes. I sempre en tenia,de coses per dir i de ganes de dir-les.HUG PALOU I MIQUEL1800 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 18

Pons i Guri: el discurs del mètode

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODE
Hug Palou i Miquel
Arxiver
No li agradava gaire que l’anomenessin historiador. Li feia sentir una certa an-
gúnia. Potser per la pretensió d’aquells que, ufanosos, fan servir el nom per a
definir una tasca allunyada de qualsevol mètode historiogràfic. O potser perquè,
anys enrere, aquells polítics dels quals no se sabia res fora de la seva activitat pú-
blica, hom els anomenava historiadors perquè algun cop havien escrit, o només
opinat, sobre el passat nacional i polític de Catalunya. Potser per tot això, quan
una vegada el van fer signar al llibre de visites il·lustres d’una institució religio-
sa, va posar, al costat del nom, «estudiant». Mai no havia deixat de ser-ho, un
estudiant: curiós i disposat a aprendre i a millorar en la seva tasca investigado-
ra. «Si tingués trenta anys menys, en faria, de coses! Hi ha tants temes per a
investigar! I no ens enganyem, no sabem res.» La il·lusió pel que feia no li
impedia tocar de peus a terra.
Si dediquéssim un temps a repassar amb deteniment la producció intel·lectual
de Josep Maria Pons i Guri, el ventall de temes que hi trobaríem tractats ens de-
finiria un investigador d’horitzons tan amplis com vast fou el seu saber: treballs
d’arqueologia, biografies d’arenyencs, aproximació a certs esdeveniments —que
de vegades són exercicis elementals de microhistòria—, treballs d’etno-
logia i folklore, d’història de l’art, d’història del dret, d’història local arenyenca
—entre els quals sobresurten els temes nauticomariners i els artístics, però no hi
manquen els simplement anecdòtics i les recerques elaborades—, monografies
dedicades a altres poblacions de la sempre present i autèntica Marina de la Sel-
va —la comarca natural i històrica a la qual Pons i Guri feia pertànyer Arenys
de Mar—, treballs de toponímia, instruments de descripció de fons documentals
i arxivístics, col·leccions diplomàtiques i edicions crítiques, i fins i tot treballs
metodològics, bé que sense plantejaments epistemològics o filosòfics. No podia
ser d’altra manera, perquè, per a Pons i Guri, la filosofia era «la manera més
científica de perdre el temps».
13
Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]
DOI: 10.2436/20.3004.01.14 Vol. 7 (2007), p. 13-18
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 13
La majoria d’aquests treballs posen de manifest una dèria pel coneixement
i el tractament dels documents. Fins i tot, un bon nombre de publicacions tenen
per únic objecte comunicar un determinat material documental. Fa uns anys, en
relació amb la meva aportació a la miscel·lània que li dedicà el Centre d’Estudis
Selvatans amb motiu del seu norantè aniversari, em digué: «S’hauria de ser molt
mala persona si, estant en possessió d’un document d’història de l’art, no es do-
nés a conèixer.» I acabà comparant la història de l’art amb la sensibilitat musi-
cal i sentenciant: «Qui té sensibilitat musical tampoc no pot ser mala persona.»
Un document d’interès, d’interès subjectiu, justificava la seva publicació.
La seva formació com a historiògraf, que incloïa un profund coneixement
del que avui anomenem ciències i tècniques historiogràfiques, d’una banda, i
l’exercici professional del dret durant més de cinquanta anys, de l’altra, conver-
gien en els fonaments de la seva manera de treballar i entendre el mètode
d’investigació històrica i la seva producció intel·lectual. Característiques que —
sense menystenir les seves aptituds personals, la seva intuïció, el seu olfacte, «el
nas», com ell deia— responen als trets que caracteritzen la seva obra: lucidesa,
precisió en el llenguatge, absència de divagacions i suport documental.
Si haguéssim de situar la seva manera d’entendre el mètode en un corrent
historiogràfic concret, no seria fàcil determinar en quin hauríem d’encabir-la.
De fet, aquesta era una qüestió que mai no l’havia preocupat i en la qual ni tan
sols devia haver pensat. Però a mi sí que m’interessa, no pas per a situar-lo en
un corrent determinat, sinó perquè forma part de les meves preocupacions me-
todològiques conèixer les formes d’investigar el passat de l’home en societat que
s’han anat succeint i el procés mental que ha portat a una determinada mane-
ra de fer historiografia. El que Pons i Guri va practicar és l’historicisme crític
contextualitzat, amb una alta càrrega d’erudició construïda sobre aquella con-
vergència fonamental i amb una preocupació més de tipus pràctic que no pas
subjecta a cap dogma metodològic. S’acostava, tal vegada, a la base del positi-
visme, que considera els fets històrics en si mateixos, sense tractar cap qüestió o
explicació de tipus teòric, i que, si bé va entrar en crisi a partir del 1929 amb el
gir que l’anomenada escola dels annals va imprimir a la metodologia i la inves-
tigació històriques, en els darrers anys ha vist com aquella erudició crítica s’ha
revifat i s’ha rebel·lat com una necessitat per tot el que comporta d’anàlisi do-
cumental.
Aquesta manera d’entendre l’ofici d’historiador no era pas aliena a la for-
mació acadèmica de Pons i Guri, producte d’una Universitat de Barcelona on
els estudis d’història i els de dret es podien tirar endavant simultàniament, cosa
que ell mateix va fer entre el 1925 i el 1931, amb una successió lògica i comple-
mentària de continguts, i que donava la formació adient per a afrontar els reptes
HUG PALOU I MIQUEL
14
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 14
de les fonts d’arxiu. D’aquella etapa recordava amb especial devoció els doctors
Galo Sánchez i Antonio de la Torre. A més, l’exercici de l’advocacia va impri-
mir al vessant jurídic dels seus estudis una dimensió particular. Pons i Guri par-
tia de la base que tot document d’arxiu neix per una necessitat relacionada amb
el dret, ni que sigui l’elemental valor probatori dels drets i deures continguts en
els documents.
És la formació que, amb independència de la manera de fer història que
s’esculli, hauria d’integrar la base sobre la qual s’hauria de construir l’ofici
d’historiador: l’anàlisi acurada de les fonts, siguin quines siguin les que s’utilitzin,
per mitjà de les eines, dels instruments de què disposa l’historiògraf, però tam-
bé per mitjà del coneixement clar dels seus continguts. Per això, en el procés de
construcció de l’ofici, a més de la necessitat d’incloure formació jurídica, caldria
també incloure-hi formació en història de l’art i en cultura religiosa, cosa que
definiria un particular trivium. No en va, Pons i Guri era producte d’un altre
sistema universitari, i també d’una altra societat.
Pons i Guri es queixava de la manca d’aquell trivium, no tan sols en la for-
mació acadèmica de l’historiògraf, sinó també en la voluntat constant d’estudi i
d’aprenentatge que ha de formar part de la quotidianitat de l’ofici d’historiador.
Considerava una necessitat l’edició sistemàtica de col·leccions diplomàtiques, tant
com l’edició de fonts i de bibliografia, en primer lloc la jurídica, perquè l’historiògraf
llegís, conegués, aprengués: «Així no es dirien tants disbarats.»
És la guia que porta per un camí contrari al que segueixen aquells que
l’historiador francès Georges Lefebvre anomenava «els violadors de la història».
La investigació històrica, per més que vulguem fer el contrari, és sempre sub-
jectiva. La nostra pròpia condició humana i social ens hi aboca. L’objectivitat, la
recerca de la veritat amb la qual hom ha assimilat la tasca de l’historiògraf, és
una utopia, atractiva, ben cert, però el producte no deixarà de ser mai subjectiu.
En història, la veritat no és mai única, sinó múltiple. La història és feta de peti-
tes veritats parcials, mai eternes i sempre mudables, perquè el coneixement his-
tòric total i absolut és una fal·làcia pròpia d’incauts. La responsabilitat que
l’historiògraf contrau a l’hora de fer una recerca, a l’hora d’emprendre una in-
vestigació, però sobretot a l’hora de difondre’n els resultats, és molt greu, per-
què qui en realitat escriu la història és l’historiògraf. Quantes vegades no hem
sentit a dir, fins i tot amb fatxenderia i amb el convenciment de dir una gran
cosa: «La informació és poder.» Probablement, qui fa ús de la frase desconeix
que la deixa a la meitat i que no és pas conseqüència de la societat del coneixe-
ment en què vivim ni del món actual, amarat de tecnologies de la informació i les
comunicacions. El «poder» no és en la informació, sinó en l’ús que es fa d’aquesta.
Lefebvre, en referir-se als «violadors de la història», es fixava en els segles de
PONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODE
15
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 15
l’edat moderna, en els temps de l’anomenada formació dels nous estats: els «vio-
ladors de la història» són aquells que la deformen i la posen al seu servei, o la
converteixen en un simple instrument de propaganda o crítica, sovint política.
Una de les primeres coses que vaig aprendre al costat de Pons i Guri, i
d’això ja fa més de vint-i-set anys, resumeix aquesta manera d’entendre l’ofi-
ci d’historiador. Els documents, podríem dir que les fonts en general, són el que
són, no pas el que diuen que són. Per a aprendre el contingut dels documents
no n’hi ha prou amb llegir-los, tot i que aquest és el primer pas i la primera di-
ficultat. Entendre el que diuen és la segona dificultat. I s’han d’interpretar en el
seu context, i no em refereixo a una interpretació literal, lineal o simple, sinó a
una anàlisi documental, a una crítica textual i diplomàtica. S’ha de saber formu-
lar preguntes als documents, perquè segur que els documents ens donaran res-
postes.
Uns anys més tard, vaig aprendre indirectament una altra cosa, amb el ben-
entès que aquesta i l’anterior no són les úniques que vaig aprendre. Era quan es-
tava elaborant la meva tesi de llicenciatura i vaig haver de consultar els perga-
mins d’un arxiu eclesiàstic. Quan vaig tenir els documents a les mans, l’arxiver
—de tarannà bufat i displicent vers els altres, d’aquells que tenen el convenci-
ment que els documents són propietat seva i que els usuaris dels arxius som uns
mal… i, per tant, innecessaris— em va dir: «No en trauràs res, en Pons i Guri
ja hi ha passat, per aquests documents.» Efectivament, ell els havia treballat,
però el que jo en volia treure no era el que a en Pons i Guri, en el seu moment,
li va interessar tractar. D’un sol document es poden extreure continguts diver-
sos: l’investigador podrà percebre’ls, captar-los, entendre’ls, interpretar-los tots
o una part, d’acord amb els objectius de recerca que s’hagi marcat i els límits im-
posats per la pròpia formació i experiència.
Prèviament al resultat, el procés material d’elaboració dels seus treballs era
un garbuix perfectament controlat. De natural desordenat, no hi havia confusió:
el principi de la teoria del caos. Fa uns anys, de visita en un museu flamenc, vaig
tenir l’oportunitat d’admirar un quadre on es representava el despatx d’un advo-
cat. Sense haver conegut el seu despatx professional, però podent-me’l imaginar
amb molta facilitat, vaig pensar que allò que es representava a la pintura en podia
ser una caricatura perfecta: fins i tot no hi faltaven els clients que pagaven amb
espècies. No vaig dubtar a buscar la pintura en una postal i a enviar-la-hi.
Amant de torturar els seus propis originals, no es resistia a rellegir-los una
vegada publicats. Hi corregia el que calia corregir i, si era necessari, elaborava
una fe d’errates en tiratge casolà, que adjuntava als exemplars que li correspo-
nien com a autor. En algun cas, quan la publicació contenia un excés de des-
propòsits, havia escrit, amb lletra ben visible, la seva desautorització, afegida a
HUG PALOU I MIQUEL
16
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 16
la primera pàgina de l’exemplar de la biblioteca auxiliar de l’Arxiu Municipal
Fidel Fita, amb la recomanació, si esqueia, de llegir el text en una altra edició.
Ho he dit fa un moment: Pons i Guri partia de la base que tot document
d’arxiu neix per una necessitat relacionada amb el dret. El document, per al qual
cal una constància material que romangui i més enllà del fet del passat que re-
flecteix, s’insereix en un context jurídic concret que fa que s’expressi d’una ma-
nera determinada, circumstància que li dóna una dimensió històrica particular.
Historiògraf convençut que cal contextualitzar i comprendre abans que jutjar,
adreçà el conjunt de la seva obra relacionada amb la història del dret, al qual no
era aliena la seva tasca arxivística, vers quatre àmbits generals, coherents i com-
plementaris alhora: els instruments de descripció, el mètode, l’edició diplomà-
tica amb l’estudi de la singularitat de les fonts i l’estudi dels documents d’aplicació
del dret. El conjunt manifesta una clara preocupació pedagògica per a facilitar el
retorn a les fonts i la difusió de les obres de dret català clàssic.
El seu caràcter inquiet en relació amb tot allò que tenia a veure amb co-
nèixer, aprendre i estudiar, dibuixà els trets d’un historiador del dret amb un
ventall ben obert de temes, que creuaven de manera transversal els quatre àm-
bits esmentats: els instruments de descripció per a apropar els estudiosos a les
fonts primàries, el mètode per a atansar-se correctament a les fonts d’arxiu, en
particular a la documentació notarial, sense que res deixi de tenir utilitat a l’hora
de marcar un objectiu de coneixement, saber els avatars pels quals han passat els
arxius, la documentació que custodien i els seus fedataris, o bé descendir a as-
pectes particularment interessants dels documents privats o desvetllar, a partir
d’un de sol, un univers de possibilitats.
La història del notariat medieval és, en gran manera, la història de la re-
cepció del dret comú i la història dels usos notarials itàlics. Aleshores, es fa im-
prescindible endinsar-se en el marc legislatiu que estigué en ús al llarg de l’edat
mitjana i veure’n l’evolució. Per això Pons es dedicà amb intensitat a l’edició de
col·leccions diplomàtiques que permetessin estudiar les etapes i les característi-
ques d’aquesta recepció, tasca que completà amb altres edicions que responien
al seu afany de posar les fonts a l’abast.
Dins la perspectiva general del dret com quelcom viu i en evolució que afec-
ta persones i béns, l’estudi del dret consuetudinari gironí —objecte de la seva tesi
doctoral—, l’estudi del dret canònic —des de concilis i sínodes fins a con-
suetes— i l’estudi de les Corts Generals, donen la mesura d’un historiògraf que
contraposà el dret propi al dret comú medieval per a configurar-lo com una es-
pecialitat arrelada al territori per la tasca dels juristes, com feliçment el definí el
professor Oriol Oleart. L’any 1952, Pons i Guri, junt amb Vicenç Sandalinas, posà
al dia, amb anotacions i comentaris, la compilació Constitutions i altres drets de
PONS I GURI: EL DISCURS DEL MÈTODE
17
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 17
Cathalunya, publicada el 1704 i la qual continuava vigent, exemple senyer de la
preocupació de Pons per l’aplicació pràctica del dret propi i per fer-lo accessi-
ble. Potser va ser providencial, perquè el 21 de juliol de 1960 es publicà la mal
anomenada Compilación del derecho civil especial de Cataluña, com a llei esta-
tal espanyola aprovada per les Cortes del Reino en l’avinentesa d’un aniversari
de l’Alzamiento. El dret català perdia la condició de dret paccionat i adquiria
la de dret atorgat. Pons i Guri sempre s’hi va oposar: el títol no responia al con-
tingut, perquè hi mancaven els precedents legals i tampoc no feia esment de la
procedència de les disposicions. No recollia la integritat del dret català i esde-
venia una mena d’apèndix especialitzat en dret successori, en què s’admetien no-
ves interpretacions del dret de família, i tenia molts oblits en matèria de drets
reals i obligacions. La Compilación no ho substituïa tot, i allò que no hi estava
previst s’havia de regir pel Codi civil i per les lleis estatals espanyoles. Tot allò
que no s’hi comprenia quedava exclòs i derogat.
L’estudi del marc general es complementa amb l’estudi de la situació als
dominis baronials de Catalunya, en concret al vescomtat de Cabrera, que adre-
çà Pons i Guri vers un dels camps en els quals ha estat més reconegut: el del dret
senyorial i el sistema emfiteuticofeudal. Tractà amb exhaustivitat les jurisdiccions
i els drets dels castells, la capacitat normativa dels barons per mitjà d’ordinacions,
capítols, privilegis i franqueses, i les relacions socials i econòmiques al camp. I, del
dret municipal, l’emancipació de les poblacions i els fogatges. Pons tampoc no
va oblidar el caràcter utilitari i popular de les obres de referència —diccionaris
i enciclopèdies— per a difondre fonts, conceptes i institucions. Fou coherent,
doncs, amb la resta de la seva producció.
No escandalitzaré ningú si dic que Pons i Guri tenia una manera de ser par-
ticular. De vegades, referint-se al seu admirat pare Fidel Fita, em deia que «pare-
fitejava»; ell, potser, «ponsguriejava». Com aquella sentència que tantes vegades
li havia sentit a dir i que convida a la reflexió: «El dret fa una nació més que no
pas la llengua.» En cap cas, però, no responia a la imatge del savi reclòs en el seu
món. Tot i que a vegades justificava alguna negativa dient que vivia «al segle XIV»,
sabia mantenir-se al dia en relació amb el món que l’envoltava. No podia evitar
voler ser la consciència crítica de la societat en què vivia, paper que avui es re-
clama a l’historiògraf, i comunicava al seu entorn immediat el seu parer sobre els
temes més diversos, encara que no el volgués escoltar. Quan volia dir alguna cosa
que no estava relacionada amb el tema encetat en una conversa, no li calia bus-
car cap pretext per a arribar-hi: la deia, perquè en tenia ganes. I sempre en tenia,
de coses per dir i de ganes de dir-les.
HUG PALOU I MIQUEL
18
00 I?ndex i presentacio?.qxd:00 I"ndex i presentacio".qxd  18/3/09  08:30  Página 18


http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/59333/59427

Pons i Guri: el discurs del mètode

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert