Prèviament a la transferència de competències a les regions, l'àmbit de la joventut a Barcelona
i Milà tradicionalment fou responsabilitat dels ajuntaments i de la societat civil. Després
de la configuració de les comunitats autònomes i les regions, ambdós contextos han experimentat
un procés de reescalament de la gestió en matèria de joventut. En aquest punt,
s'evidencien diferències significatives en els processos evolutius de cada context: per una
banda, Barcelona ha tendit a una forta institucionalització, professionalització i territorialització
de la gestió de les polítiques en matèria de joventut, i és una de les administracions
locals innovadores en la gestió municipal de les polítiques de joventut. Per l'altra, l'Administració
local milanesa, pel contrari, ha experimentat una institucionalització limitada
explicada per la manca de referents legislatius en matèria de joventut a escala regional
i estatal, i una dèbil professionalització i contextualització de les polítiques de joventut.
L'absència de lideratge institucional ha estat substituït pel rol protagonista de les entitats
religioses (els oratoris). Tot i aquestes diferències, s'evidencia que en ambdós contextos la
gestió en matèria de joventut tendeix a la dicotomització i a la segregació entre els joves més
desfavorits (non bravi i visibles) i els més afavorits (bravi i invisibles).Prior to devolution to the regions, youth affairs in Barcelona and Milan were traditionally
the responsibility of municipalities and civil society. After the configuration of the autonomous
communities and regions, both contexts have undergone significant management
rescaling in youth matters. At this point, significant differences are evident in the evolutionary
processes in each context: on the one hand, Barcelona has tended towards strong
institutionalization, professionalization, and territorial management policies in relation to
youth, with a local government that is innovative in the municipal management of youth
policies. The local administration of Milan, conversely, has undertaken only limited institutionalization
which may be explained by the lack of youth policy legislation at regional
and state level and a weak professionalization and contextualization of youth policy. The
absence of institutional leadership has been replaced by the leading role of religious bodies
(oratories). Despite these differences, it is evident in both contexts that management in
youth affairs tends to a dichotomization and segregation of disadvantaged young people
(non bravi and visibles) and more advantaged young people (bravi and invisibles)
