Obarrio Moreno, Juan Alfredo

Revistes Catalanes amb Accés Obert

RECENSIONS
149
LAS SEDES HISTÓRICAS DE LA CULTURA JURÍDICA EUROPEA, 
D’ENRIQUE GÓMEZ ROYO1
Els qui hem tingut la fortuna d’estar bona part de la nostra vida acadèmica en 
l’àmbit de la càtedra del professor Gómez Royo, coneixem la seva passió per la 
ciència de l’antiguitat, de la qual ens ha fet partícips no solament amb la seva cons-
tant reivindicació de l’estudi del llatí com a eina bàsica de coneixement de tot ro-
manista, sinó amb el seu exemple, el seu magisteri i el seu sempre pacient i fraternal 
consell.
L’obra de la qual farem la recensió reflecteix els molts anys d’investigació 
que l’autor ha dedicat a l’estudi de la cultura jurídica clàssica. Aquest no és un 
estudi sobre un període o un autor concret, sinó que és quelcom més: és una refle-
xió serena sobre unes cultures i uns drets —el grec i el romà—, a la qual únicament 
es pot arribar després d’un llarg itinerari acadèmic, per la qual cosa no dubtem 
—ja d’entrada— que serà ben acollida pels especialistes de diversos camps, atès 
que a través de l’obra el lector pot recórrer l’itinerari de l’origen de la cultura, des 
del seu naixement a Grècia fins al final de l’època romana.
L’autor comença preguntant-se pels factors que han contribuït a definir el que 
es podria caracteritzar com les peces de la identitat europea, a la qual cosa respon 
que es pot afirmar que el factor que qualifica la cultura occidental europea és el seu 
caràcter antropocèntric, degut a una llarga tradició anterior, que venia del món grec 
i que començà amb els sofistes, la qual col·locava l’home com a centre de la seva 
pedagogia. Contribuí a aquesta cultura, com a element capital, la transformació del 
sistema de la ciutat solipsista en oikouméne, quan l’ampli espai territorial fou con-
vertit en casa comuna habitada per una societat definida com a multicultural.
Segons l’autor, juntament amb la idea d’home —o philantropía—, fou una 
peça fonamental la «cultura política», sobre la qual s’ha ordenat, s’ordena i s’es-
tructura tota la nostra vida, com una consotiatio col·lectiva o un ordo civilis disse-
nyat sobre premisses jurídiques que han estat sancionades i avalades socialment.
L’origen del subjecte actor i protagonista de la seva forma de govern es troba 
relegat, en les seves arrels, a la polis grega d’època clàssica, que en el seu itinerari es 
convertí en expressió conjunta d’experiència política i cultural, ja que fou el para-
digma que féu del ciutadà subjecte polític i actor fonamental del moviment histò-
ric i, d’aquesta manera, protagonista del seu propi destí.
En aquest context —com ressenya l’autor—, la polis clàssica deixà per a les 
generacions posteriors un suggestiu missatge que indiquem a continuació.
1. València, Tirant lo Blanch, 2010, 631 p.
Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]
  Vol. 11 (2011/2012), p. 149-160
05 Recesions.indd   149 11/02/13   17:31
RECENSIONS
150
Pel que fa a les desateses ensenyances de la polis grega per part de la posteri-
tat, l’autor assenyala que de la lectura de la Història de Tucídides es poden extreu-
re les nefastes i tràgiques conseqüències que es deriven dels enfrontaments bèl·lics, 
ja que aquests mai no són justos. És per això que en la seva narració exposa amb 
claredat el protagonisme que tingué en els conflictes civils i militars la natura ho-
minis, conjuntament amb l’egoisme polític.
A continuació, l’autor destaca que l’obra de Tucídides fou, per aquests mo-
tius, una conjunció de perennitat i modernitat, que féu patent l’etern retorn dels 
facta hominum. Posa davant els ulls crítics del lector, que el factor, o, si es prefe-
reix, el binomi poder-força, determina l’actuació brutal de l’home i dels estats, 
juntament amb les tràgiques conseqüències morals que es deriven del «dret del 
més fort a sotmetre al dèbil», i que la polis atenesa materialitzà.
Atenes fou un exemple clar del que és un exèrcit de poder hegemònic de natu-
ralesa imperialista, que subjectà fèrriament els qui eren els seus aliats perquè no 
abandonessin a partir d’aleshores aquella aliança, i els qui ho van intentar degueren 
pagar un alt preu. En aquest sentit, l’autor destaca, seguint l’obra de l’historiador 
Tucídides, que la guerra va ser un element substancial de la vida de l’home grec, com 
ho va ser de l’home hel·lènic, i també del romà. Les tres seus feren de la guerra una 
forma d’autolegitimació del seu procés d’expansió i de consolidació.
Com la dialèctica de la història ensenya, aquests tres espais de sobirania expe-
rimentaren les conseqüències de la trilogia formació, apogeu i decadència, perquè en 
qualsevol instància, indica l’autor, el poder està condemnat a no perpetuar-se.
Si és cert que quan un poble no té enemics externs dirigeix les armes contra si 
mateix, aquesta situació social es generà en el món atenès per unes causes intrínse-
ques que foren denominades staseis: enfrontaments civils propis dels antagonis-
mes que causen els ordines o classes socials enfrontades entre si, concepció que va 
romandre constant en la història posterior.
Les tres seus conegueren, per si mateixes, la degradació dels valors etico- 
socials. Així, Atenes experimentà un canvi moral radical en la consciència indivi-
dual i col·lectiva per tots els enrenous que simultàniament provocaren la guerra 
i la pesta, la qual cosa va contribuir a degradar les precedents virtuts socials.
Un altre aspecte que va estar molt lligat a la vida i l’experiència de l’home 
grec, hel·lènic i romà, fou el fet de donar entrada —en el seu itinerari històric— a 
la categoria antropològica de la «utopia social», projecte o intenció col·lectiva de 
fer de la vida social un espai presidit per la idea del summum bonum com a espai 
societari compartit.
La concepció de la utopia social en la polis grecohel·lènica i la urbs romana 
s’evidencia en el pas incruent de la primitiva monarquia al govern nobiliari, el 
canvi constitucional a la demokratía i la crisi de la polis com a forma d’estat ideal. 
05 Recesions.indd   150 11/02/13   17:31
RECENSIONS
151
Un procés idèntic es repeteix en les ciutats hel·lèniques, a causa de l’accentuada 
presència de les contradiccions socials. Així mateix, la urbs Roma reprodueix 
l’idèntic esquema ideal de la polis grega i experimenta la forta crisi social pròpia 
d’una societat estructurada en rígids ordines en què l’un pretén dominar l’altre.
Un altre factor interessant lligat a l’experiència de l’home grec i que podem com-
provar en Tucídides fou el fenomen de la colonització. L’encontre amb altres ordena-
ments i costums vigents en altres terres despertà l’esperit crític del grec davant els seus 
propis costums i normes, cosa que va donar lloc a l’aparició de la ciència política.
L’home grec, en contrast amb l’homo Romanus, va sentir una atracció per la 
teoria política i, en concret, per la teoria democràtica, si bé és cert que la va elabo-
rar, com ressalta l’autor, a la seva manera.
Fou el ciutadà atenès exemplum de la nostra pròpia història, perquè la polis, 
com a comunitat organitzada de forma societària, es va donar a si mateixa, després 
de les lluites pròpies dels estaments socials enfrontats, un ordenament democràtic 
presidit pel principi de la igualtat civil.
Una aportació essencial d’Atenes a la configuració de la identitat europea va 
ser el concepte de logos, que quedà lligat a l’homo Graecus i per mitjà del qual ens 
va arribar la raó dialogal, dialèctica o dialògica, via per la qual l’ésser humà pot 
conèixer i reafirmar-se com a ens societari i, com a tal, pot elegir la forma de go-
vern que decideixi lliurement la majoria.
La crisi de l’estat ciutat hel·lènic, enquistat en el seu propi solipsisme, va do-
nar lloc a l’aparició de la segona forma de l’estat ideal, com a hel·lenisme polític, 
un període de dilatada i fecunda vida cultural. 
En aquest procés es va gestar la coneguda Mischkultur, o cultura comuna de 
naturalesa multirracial, en la qual, enfront de la dicotomia anterior grega-bàrbara, 
es produí la reconciliació, in universum, de tots els homes: la isonomia o igualtat 
humana universal. Aquest procés va afavorir que, entre els diversos aspectes relle-
vants de l’hel·lenisme, es recuperés, com a valor antropològic, la cultura comuna, 
en la qual prevalia una nova idea d’home, caracteritzat per la llibertat de pensa-
ment, el rebuig a allò racial i el repudi al radicalisme nacionalista, i en el qual el nou 
orde, la moral, deixà de ser competència específica de l’autoritat política i passà a 
ser funció de la formació, en la qual desenvolupà un gran paper la filosofia.
Es va superar, així, el passat i antiquat panhel·lenisme radical, que va ser re-
emplaçat per una concòrdia universal, en la qual el projecte polític va ser el trans-
missor als pobles d’Orient de la vida i la cultura dels grecs.
D’aquesta manera, un complex i fecund teixit cultural s’originà per mitjà de 
l’osmosi i l’endosmosi entre allò grec i allò oriental, tant en el pla polític com en el 
pla cultural, la qual cosa va donar lloc a l’encontre entre diferents cultures o multi- 
culturalisme poliètnic, tant de moda actualment.
05 Recesions.indd   151 11/02/13   17:31
RECENSIONS
152
Juntament amb el factor cultural i el quadre de virtuts ètiques, com la philan-
tropía i l’eunoía, entre altres, es va dissenyar una nova idea d’home que conformà 
el model de la nova ciutadania o comunitat universal (oikouméne). També es re-
produïren, en aquest període, les guerres, a causa de la mort prematura d’Alexan-
dre Magne, esdeveniment que donà pas, com en el món grec, als xocs bèl·lics entre 
els successors per l’hegemonia, una altra manifestació del biaix desviat de la natu-
ra hominis.
Des del punt de vista de les formes polítiques, en aquest nou itinerari el con-
cepte d’estat ciutat ideal fou reemplaçat pel de monarca ideal, del principi del qual 
va derivar que els monarques tinguessin una concepció totalment patrimonialista 
de l’estat, per la qual cosa tot era propietat del monarca.
Un factor que va començar a gestar-se en aquesta època, i que passà als caesares 
romans, va tenir com a actor principal Alexandre Magne, amb qui va començar el 
culte al sobirà hel·lènic, del qual, a través dels sobirans hel·lènics, es va transposar 
el culte a l’emperador romà, a qui anà molt bé atribuir-se l’adjectiu diví.
Juntament amb aquesta parateologia, tots els estats hel·lènics foren gradual-
ment sotmesos i incorporats a l’hegemonia romana, i d’aquests assumí la seva 
riquesa científica i cultural. Així, l’autor sosté que devem a la tercera seu la im- 
portant aportació de transmetre el ric llegat de la cultura clàssica, el factor més 
rellevant de la qual fou el dret, del qual era inseparable la figura del jurista, expert 
coneixedor de l’ordo iuridicus —de l’ordo sancionat per la communis opinio social.
En la realitat ontològica de l’experiència humana, es pot afirmar que en tot 
poble existeix —com dóna fe el testimoni d’Heròdot sobre els costums dels po-
bles—, a més d’una cultura pròpia, també un dret propi, que a Roma fou el ius, 
convertit, a través de l’oikuméne, en centre polític emissor de la politeía civil. En 
aquest sentit, l’autor destaca que la història de la jurisprudència s’ha realitzat a 
través d’un dilatat itinerari, no sempre fàcil, en el qual s’han donat també distintes 
formes d’estat ideal: la monarquia, la república i el principat. Deixem per a un 
treball posterior el ius graeco-romanum o dret bizantí.
A continuació, en l’obra s’exposa com començà el seu rodatge la Roma arcai-
ca i agrícola, guiada per les mores Maiorum, la formació, rere la monarquia inicial 
(regnum), d’una nova forma constitucional, que va ser descrita com la «libera Res 
Publica Romanorum», model de constitució equilibrada amb una harmònica dis-
tribució de funcions alabada per Polibi.
L’estructura de classes socials i la seva progressiva expansió imperialista, com 
clarifica el joc dels dos vocables llatins —urbis-orbis—, va finalitzar amb una crisi 
sense alternativa, després d’un període agitat, provocat per la qüestió social, amb 
les seqüeles de violència que es desencadenaren i que desembocaren en un gir 
constitucional, pel qual s’introduí el principat.
05 Recesions.indd   152 11/02/13   17:31
RECENSIONS
153
La nova forma política assumí els postulats que havien definit l’oikouméne, 
l’imperium, en el qual el princeps apareixia com a salvador, Soter, i portador de la 
pau, i convertí el vast imperi en casa comuna, en la qual prevalien la pau i la segu-
retat per a tots sota la guia del princeps, un príncep adornat amb tots els tributs dels 
monarques orientals.
En tot aquest arc històric, el jurista romà actuà amb una actitud i una reflexió 
crítiques envers la seva societat, amb propostes renovadores o innovadores d’un 
ius civile rígid, inamovible i lligat a les velles i rígides formes de les legis actio, la 
qual cosa féu que busqués tutelar els interessos dels particulars, aplicant la iustitia 
a cada cas concret. Es formava, així, un dret de juristes que, des dels orígens, amb 
el respondere, cavere i agüere, anà modelant les bases del ius civile. 
En aquesta línia argumental, l’autor sosté que l’oikouméne antiga tardana 
va ser, com a Imperium, una creació del poder fàctic de Roma, però els seus ideals 
culturals descansaven fonamentalment en l’ideari de la formació o paideía grega, 
que va perviure en l’Escola hel·lenisticoromana i també en l’ensenyament elemen-
tal, el trivium, format per la gramàtica, la lògica (dialèctica) i la retòrica, que, jun-
tament amb les disciplines superiors, formaren l’artes liberales. Aquestes foren 
les vies d’accés a la cultura europea. Així, la gramàtica tingué com a comesa subs-
tantiva dotar de seguretat i de fixesa l’hermenèutica dels textos; la retòrica tin- 
gué la missió d’encadenar i ordenar la matèria del discurs; i la dialèctica va ser la 
techne de la controvèrsia, l’argumentació lògica en teologia, filosofia i jurispru-
dència.
Finalment, l’autor reconeix que els fonaments metodològics de la ciència 
jurídica de l’edat mitjana es justificaren a partir dels seus pressupòsits de partida, 
atès que les formes didàctiques foren les pròpies de l’ensenyament en les arts 
liberals. Així, la techne didàctica de l’studium civile de Bolonya connectà amb la 
tradició lligada al trivium, l’exegesi textual, tècnica amb la qual els glossadors 
tractaren de reconstruir els textos i explicar-los internament, ja lliures de contra-
diccions.
Fruit de tota aquesta cadena històrica, l’autor menciona com a exemple la 
recepció del ius commune del resultat de la qual va ser l’aparició d’un tipus d’orde-
nament jurídic unitari i científicament fonamentat en el qual les normes i les insti-
tucions de procedència romana i canònica configuraren un cos doctrinal integrat i 
tancat. En concret, l’esquema classificatori del contractus i quasi contractus, delic-
ta i quasi delicta exposat per l’autor, va ser objecte de recepció juntament amb tot 
el dret d’obligacions de les fonts romanes, via per la qual s’assumí tota la matèria 
obligacional de la casuística de la jurisprudència clàssica. A la vista dels textos, 
l’autor conclou afirmant que, d’aquesta manera, «mucho del legado jurídico de 
Roma cobra vida en los ordenamientos modernos».
05 Recesions.indd   153 11/02/13   17:31
RECENSIONS
154
En resum, al llarg de les seves sis-centes trenta pàgines, escrites amb rigor i 
claredat, l’autor aconsegueix fer un penetrant i reflexiu estudi sobre l’itinerari de 
la cultura, des del seu naixement a Grècia fins al final de l’època romana, en el 
qual es combinen valoracions jurídiques, històriques i filosòfiques, així com una 
adequada exegesi de les fonts bibliogràfiques i jurídiques aportades, cosa que 
ens permet redescobrir una formació acadèmica molt allunyada dels cànons ac-
tuals. 
Juan Alfredo Obarrio Moreno
Universitat de València
LA REAL AUDIENCIA DE MALLORCA EN LA ÉPOCA  
DE LOS AUSTRIAS (1571-1715),  D’ANTONIO PLANAS ROSSELLÓ2
Aquest volum publicat sota els auspicis del Seminari Permanent i Inter- 
universitari d’Història del Dret Català Josep M. Font i Rius, ens presenta un acu-
rat estudi sobre un important òrgan jurisdiccional balear: la Reial Audiència de 
Mallorca, institució sobre la qual Antonio Planas Rosselló, professor titular 
d’Història del Dret de la Universitat de les Illes Balears, es mostra molt documen-
tat, cosa que no és gens estranya perquè es tracta d’un especialista en la matèria de 
contingut històric processal i penal centrat en l’àmbit balear i especialment ma-
llorquí, temàtiques sobre les quals ha publicat diversos articles i monografies 
d’indubtable interès.
Després de la presentació de Tomàs de Montagut Estragués, l’autor s’en-
dinsa en l’objecte de la seva investigació i, després d’unes poques pàgines intro-
ductòries, principia, com no podia ser d’altra manera, amb els orígens i l’evolució 
de la institució. Ofereix al lector informació sobre el sistema de govern i adminis-
tració de la justícia anterior a la instauració de la Reial Audiència, els antecedents 
d’aquest tribunal col·legiat, el procés de creació de la Reial Audiència en temps de 
Felip II i la seva evolució fins a arribar a la Nova Planta.
La naturalesa i les competències de la Reial Audiència sota la presidència del 
virrei ocupen el segon dels capítols del volum del qual faig la recensió, que es deté 
en l’anàlisi de les competències dispositives, governatives i gracioses de dit òrgan; 
les seves atribucions judiciàries en matèria civil i penal, incloent-hi el modus ope-
2. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, col·l. «Estudis d’Història del Dret», núm. 5, 430 p.
05 Recesions.indd   154 11/02/13   17:31


Las Sedes históricas de la cultura jurídica europea, d'Enrique Gómez Royo

Hemeroteca Cientifica Catalana

RECENSIONS149LAS SEDES HISTÓRICAS DE LA CULTURA JURÍDICA EUROPEA, D’ENRIQUE GÓMEZ ROYO1Els qui hem tingut la fortuna d’estar bona part de la nostra vida acadèmica en l’àmbit de la càtedra del professor Gómez Royo, coneixem la seva passió per la ciència de l’antiguitat, de la qual ens ha fet partícips no solament amb la seva cons-tant reivindicació de l’estudi del llatí com a eina bàsica de coneixement de tot ro-manista, sinó amb el seu exemple, el seu magisteri i el seu sempre pacient i fraternal consell.L’obra de la qual farem la recensió reflecteix els molts anys d’investigació que l’autor ha dedicat a l’estudi de la cultura jurídica clàssica. Aquest no és un estudi sobre un període o un autor concret, sinó que és quelcom més: és una refle-xió serena sobre unes cultures i uns drets —el grec i el romà—, a la qual únicament es pot arribar després d’un llarg itinerari acadèmic, per la qual cosa no dubtem —ja d’entrada— que serà ben acollida pels especialistes de diversos camps, atès que a través de l’obra el lector pot recórrer l’itinerari de l’origen de la cultura, des del seu naixement a Grècia fins al final de l’època romana.L’autor comença preguntant-se pels factors que han contribuït a definir el que es podria caracteritzar com les peces de la identitat europea, a la qual cosa respon que es pot afirmar que el factor que qualifica la cultura occidental europea és el seu caràcter antropocèntric, degut a una llarga tradició anterior, que venia del món grec i que començà amb els sofistes, la qual col·locava l’home com a centre de la seva pedagogia. Contribuí a aquesta cultura, com a element capital, la transformació del sistema de la ciutat solipsista en oikouméne, quan l’ampli espai territorial fou con-vertit en casa comuna habitada per una societat definida com a multicultural.Segons l’autor, juntament amb la idea d’home —o philantropía—, fou una peça fonamental la «cultura política», sobre la qual s’ha ordenat, s’ordena i s’es-tructura tota la nostra vida, com una consotiatio col·lectiva o un ordo civilis disse-nyat sobre premisses jurídiques que han estat sancionades i avalades socialment.L’origen del subjecte actor i protagonista de la seva forma de govern es troba relegat, en les seves arrels, a la polis grega d’època clàssica, que en el seu itinerari es convertí en expressió conjunta d’experiència política i cultural, ja que fou el para-digma que féu del ciutadà subjecte polític i actor fonamental del moviment histò-ric i, d’aquesta manera, protagonista del seu propi destí.En aquest context —com ressenya l’autor—, la polis clàssica deixà per a les generacions posteriors un suggestiu missatge que indiquem a continuació.1. València, Tirant lo Blanch, 2010, 631 p.Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]  Vol. 11 (2011/2012), p. 149-16005 Recesions.indd   149 11/02/13   17:31RECENSIONS150Pel que fa a les desateses ensenyances de la polis grega per part de la posteri-tat, l’autor assenyala que de la lectura de la Història de Tucídides es poden extreu-re les nefastes i tràgiques conseqüències que es deriven dels enfrontaments bèl·lics, ja que aquests mai no són justos. És per això que en la seva narració exposa amb claredat el protagonisme que tingué en els conflictes civils i militars la natura ho-minis, conjuntament amb l’egoisme polític.A continuació, l’autor destaca que l’obra de Tucídides fou, per aquests mo-tius, una conjunció de perennitat i modernitat, que féu patent l’etern retorn dels facta hominum. Posa davant els ulls crítics del lector, que el factor, o, si es prefe-reix, el binomi poder-força, determina l’actuació brutal de l’home i dels estats, juntament amb les tràgiques conseqüències morals que es deriven del «dret del més fort a sotmetre al dèbil», i que la polis atenesa materialitzà.Atenes fou un exemple clar del que és un exèrcit de poder hegemònic de natu-ralesa imperialista, que subjectà fèrriament els qui eren els seus aliats perquè no abandonessin a partir d’aleshores aquella aliança, i els qui ho van intentar degueren pagar un alt preu. En aquest sentit, l’autor destaca, seguint l’obra de l’historiador Tucídides, que la guerra va ser un element substancial de la vida de l’home grec, com ho va ser de l’home hel·lènic, i també del romà. Les tres seus feren de la guerra una forma d’autolegitimació del seu procés d’expansió i de consolidació.Com la dialèctica de la història ensenya, aquests tres espais de sobirania expe-rimentaren les conseqüències de la trilogia formació, apogeu i decadència, perquè en qualsevol instància, indica l’autor, el poder està condemnat a no perpetuar-se.Si és cert que quan un poble no té enemics externs dirigeix les armes contra si mateix, aquesta situació social es generà en el món atenès per unes causes intrínse-ques que foren denominades staseis: enfrontaments civils propis dels antagonis-mes que causen els ordines o classes socials enfrontades entre si, concepció que va romandre constant en la història posterior.Les tres seus conegueren, per si mateixes, la degradació dels valors etico- socials. Així, Atenes experimentà un canvi moral radical en la consciència indivi-dual i col·lectiva per tots els enrenous que simultàniament provocaren la guerra i la pesta, la qual cosa va contribuir a degradar les precedents virtuts socials.Un altre aspecte que va estar molt lligat a la vida i l’experiència de l’home grec, hel·lènic i romà, fou el fet de donar entrada —en el seu itinerari històric— a la categoria antropològica de la «utopia social», projecte o intenció col·lectiva de fer de la vida social un espai presidit per la idea del summum bonum com a espai societari compartit.La concepció de la utopia social en la polis grecohel·lènica i la urbs romana s’evidencia en el pas incruent de la primitiva monarquia al govern nobiliari, el canvi constitucional a la demokratía i la crisi de la polis com a forma d’estat ideal. 05 Recesions.indd   150 11/02/13   17:31RECENSIONS151Un procés idèntic es repeteix en les ciutats hel·lèniques, a causa de l’accentuada presència de les contradiccions socials. Així mateix, la urbs Roma reprodueix l’idèntic esquema ideal de la polis grega i experimenta la forta crisi social pròpia d’una societat estructurada en rígids ordines en què l’un pretén dominar l’altre.Un altre factor interessant lligat a l’experiència de l’home grec i que podem com-provar en Tucídides fou el fenomen de la colonització. L’encontre amb altres ordena-ments i costums vigents en altres terres despertà l’esperit crític del grec davant els seus propis costums i normes, cosa que va donar lloc a l’aparició de la ciència política.L’home grec, en contrast amb l’homo Romanus, va sentir una atracció per la teoria política i, en concret, per la teoria democràtica, si bé és cert que la va elabo-rar, com ressalta l’autor, a la seva manera.Fou el ciutadà atenès exemplum de la nostra pròpia història, perquè la polis, com a comunitat organitzada de forma societària, es va donar a si mateixa, després de les lluites pròpies dels estaments socials enfrontats, un ordenament democràtic presidit pel principi de la igualtat civil.Una aportació essencial d’Atenes a la configuració de la identitat europea va ser el concepte de logos, que quedà lligat a l’homo Graecus i per mitjà del qual ens va arribar la raó dialogal, dialèctica o dialògica, via per la qual l’ésser humà pot conèixer i reafirmar-se com a ens societari i, com a tal, pot elegir la forma de go-vern que decideixi lliurement la majoria.La crisi de l’estat ciutat hel·lènic, enquistat en el seu propi solipsisme, va do-nar lloc a l’aparició de la segona forma de l’estat ideal, com a hel·lenisme polític, un període de dilatada i fecunda vida cultural. En aquest procés es va gestar la coneguda Mischkultur, o cultura comuna de naturalesa multirracial, en la qual, enfront de la dicotomia anterior grega-bàrbara, es produí la reconciliació, in universum, de tots els homes: la isonomia o igualtat humana universal. Aquest procés va afavorir que, entre els diversos aspectes relle-vants de l’hel·lenisme, es recuperés, com a valor antropològic, la cultura comuna, en la qual prevalia una nova idea d’home, caracteritzat per la llibertat de pensa-ment, el rebuig a allò racial i el repudi al radicalisme nacionalista, i en el qual el nou orde, la moral, deixà de ser competència específica de l’autoritat política i passà a ser funció de la formació, en la qual desenvolupà un gran paper la filosofia.Es va superar, així, el passat i antiquat panhel·lenisme radical, que va ser re-emplaçat per una concòrdia universal, en la qual el projecte polític va ser el trans-missor als pobles d’Orient de la vida i la cultura dels grecs.D’aquesta manera, un complex i fecund teixit cultural s’originà per mitjà de l’osmosi i l’endosmosi entre allò grec i allò oriental, tant en el pla polític com en el pla cultural, la qual cosa va donar lloc a l’encontre entre diferents cultures o multi- culturalisme poliètnic, tant de moda actualment.05 Recesions.indd   151 11/02/13   17:31RECENSIONS152Juntament amb el factor cultural i el quadre de virtuts ètiques, com la philan-tropía i l’eunoía, entre altres, es va dissenyar una nova idea d’home que conformà el model de la nova ciutadania o comunitat universal (oikouméne). També es re-produïren, en aquest període, les guerres, a causa de la mort prematura d’Alexan-dre Magne, esdeveniment que donà pas, com en el món grec, als xocs bèl·lics entre els successors per l’hegemonia, una altra manifestació del biaix desviat de la natu-ra hominis.Des del punt de vista de les formes polítiques, en aquest nou itinerari el con-cepte d’estat ciutat ideal fou reemplaçat pel de monarca ideal, del principi del qual va derivar que els monarques tinguessin una concepció totalment patrimonialista de l’estat, per la qual cosa tot era propietat del monarca.Un factor que va començar a gestar-se en aquesta època, i que passà als caesares romans, va tenir com a actor principal Alexandre Magne, amb qui va començar el culte al sobirà hel·lènic, del qual, a través dels sobirans hel·lènics, es va transposar el culte a l’emperador romà, a qui anà molt bé atribuir-se l’adjectiu diví.Juntament amb aquesta parateologia, tots els estats hel·lènics foren gradual-ment sotmesos i incorporats a l’hegemonia romana, i d’aquests assumí la seva riquesa científica i cultural. Així, l’autor sosté que devem a la tercera seu la im- portant aportació de transmetre el ric llegat de la cultura clàssica, el factor més rellevant de la qual fou el dret, del qual era inseparable la figura del jurista, expert coneixedor de l’ordo iuridicus —de l’ordo sancionat per la communis opinio social.En la realitat ontològica de l’experiència humana, es pot afirmar que en tot poble existeix —com dóna fe el testimoni d’Heròdot sobre els costums dels po-bles—, a més d’una cultura pròpia, també un dret propi, que a Roma fou el ius, convertit, a través de l’oikuméne, en centre polític emissor de la politeía civil. En aquest sentit, l’autor destaca que la història de la jurisprudència s’ha realitzat a través d’un dilatat itinerari, no sempre fàcil, en el qual s’han donat també distintes formes d’estat ideal: la monarquia, la república i el principat. Deixem per a un treball posterior el ius graeco-romanum o dret bizantí.A continuació, en l’obra s’exposa com començà el seu rodatge la Roma arcai-ca i agrícola, guiada per les mores Maiorum, la formació, rere la monarquia inicial (regnum), d’una nova forma constitucional, que va ser descrita com la «libera Res Publica Romanorum», model de constitució equilibrada amb una harmònica dis-tribució de funcions alabada per Polibi.L’estructura de classes socials i la seva progressiva expansió imperialista, com clarifica el joc dels dos vocables llatins —urbis-orbis—, va finalitzar amb una crisi sense alternativa, després d’un període agitat, provocat per la qüestió social, amb les seqüeles de violència que es desencadenaren i que desembocaren en un gir constitucional, pel qual s’introduí el principat.05 Recesions.indd   152 11/02/13   17:31RECENSIONS153La nova forma política assumí els postulats que havien definit l’oikouméne, l’imperium, en el qual el princeps apareixia com a salvador, Soter, i portador de la pau, i convertí el vast imperi en casa comuna, en la qual prevalien la pau i la segu-retat per a tots sota la guia del princeps, un príncep adornat amb tots els tributs dels monarques orientals.En tot aquest arc històric, el jurista romà actuà amb una actitud i una reflexió crítiques envers la seva societat, amb propostes renovadores o innovadores d’un ius civile rígid, inamovible i lligat a les velles i rígides formes de les legis actio, la qual cosa féu que busqués tutelar els interessos dels particulars, aplicant la iustitia a cada cas concret. Es formava, així, un dret de juristes que, des dels orígens, amb el respondere, cavere i agüere, anà modelant les bases del ius civile. En aquesta línia argumental, l’autor sosté que l’oikouméne antiga tardana va ser, com a Imperium, una creació del poder fàctic de Roma, però els seus ideals culturals descansaven fonamentalment en l’ideari de la formació o paideía grega, que va perviure en l’Escola hel·lenisticoromana i també en l’ensenyament elemen-tal, el trivium, format per la gramàtica, la lògica (dialèctica) i la retòrica, que, jun-tament amb les disciplines superiors, formaren l’artes liberales. Aquestes foren les vies d’accés a la cultura europea. Així, la gramàtica tingué com a comesa subs-tantiva dotar de seguretat i de fixesa l’hermenèutica dels textos; la retòrica tin- gué la missió d’encadenar i ordenar la matèria del discurs; i la dialèctica va ser la techne de la controvèrsia, l’argumentació lògica en teologia, filosofia i jurispru-dència.Finalment, l’autor reconeix que els fonaments metodològics de la ciència jurídica de l’edat mitjana es justificaren a partir dels seus pressupòsits de partida, atès que les formes didàctiques foren les pròpies de l’ensenyament en les arts liberals. Així, la techne didàctica de l’studium civile de Bolonya connectà amb la tradició lligada al trivium, l’exegesi textual, tècnica amb la qual els glossadors tractaren de reconstruir els textos i explicar-los internament, ja lliures de contra-diccions.Fruit de tota aquesta cadena històrica, l’autor menciona com a exemple la recepció del ius commune del resultat de la qual va ser l’aparició d’un tipus d’orde-nament jurídic unitari i científicament fonamentat en el qual les normes i les insti-tucions de procedència romana i canònica configuraren un cos doctrinal integrat i tancat. En concret, l’esquema classificatori del contractus i quasi contractus, delic-ta i quasi delicta exposat per l’autor, va ser objecte de recepció juntament amb tot el dret d’obligacions de les fonts romanes, via per la qual s’assumí tota la matèria obligacional de la casuística de la jurisprudència clàssica. A la vista dels textos, l’autor conclou afirmant que, d’aquesta manera, «mucho del legado jurídico de Roma cobra vida en los ordenamientos modernos».05 Recesions.indd   153 11/02/13   17:31RECENSIONS154En resum, al llarg de les seves sis-centes trenta pàgines, escrites amb rigor i claredat, l’autor aconsegueix fer un penetrant i reflexiu estudi sobre l’itinerari de la cultura, des del seu naixement a Grècia fins al final de l’època romana, en el qual es combinen valoracions jurídiques, històriques i filosòfiques, així com una adequada exegesi de les fonts bibliogràfiques i jurídiques aportades, cosa que ens permet redescobrir una formació acadèmica molt allunyada dels cànons ac-tuals. Juan Alfredo Obarrio MorenoUniversitat de ValènciaLA REAL AUDIENCIA DE MALLORCA EN LA ÉPOCA  DE LOS AUSTRIAS (1571-1715),  D’ANTONIO PLANAS ROSSELLÓ2Aquest volum publicat sota els auspicis del Seminari Permanent i Inter- universitari d’Història del Dret Català Josep M. Font i Rius, ens presenta un acu-rat estudi sobre un important òrgan jurisdiccional balear: la Reial Audiència de Mallorca, institució sobre la qual Antonio Planas Rosselló, professor titular d’Història del Dret de la Universitat de les Illes Balears, es mostra molt documen-tat, cosa que no és gens estranya perquè es tracta d’un especialista en la matèria de contingut històric processal i penal centrat en l’àmbit balear i especialment ma-llorquí, temàtiques sobre les quals ha publicat diversos articles i monografies d’indubtable interès.Després de la presentació de Tomàs de Montagut Estragués, l’autor s’en-dinsa en l’objecte de la seva investigació i, després d’unes poques pàgines intro-ductòries, principia, com no podia ser d’altra manera, amb els orígens i l’evolució de la institució. Ofereix al lector informació sobre el sistema de govern i adminis-tració de la justícia anterior a la instauració de la Reial Audiència, els antecedents d’aquest tribunal col·legiat, el procés de creació de la Reial Audiència en temps de Felip II i la seva evolució fins a arribar a la Nova Planta.La naturalesa i les competències de la Reial Audiència sota la presidència del virrei ocupen el segon dels capítols del volum del qual faig la recensió, que es deté en l’anàlisi de les competències dispositives, governatives i gracioses de dit òrgan; les seves atribucions judiciàries en matèria civil i penal, incloent-hi el modus ope-2. Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, col·l. «Estudis d’Història del Dret», núm. 5, 430 p.05 Recesions.indd   154 11/02/13   17:31

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/66463/66343

Las Sedes históricas de la cultura jurídica europea, d'Enrique Gómez Royo

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana