Rovellat Prat, O.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ANY Il. REUS, 15 DE MARÇ DE 1921 NUM.28. 
l:\ :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::;:::::::::::::::::::: :t· :::::::::::::::::::::::::::::: :t- :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: :.\ 
CADA QUINZE DIES 
nota tònica de la 
actualitat en la quin-
zena que acaba de 
finir, és encara, tam-
bé com en l'anterior, 
malauradament, nota 
de sang. Decidida-
ment, l'amor germa-
nívol entre els homes 
ha fet fallida, i sembla com si tots haguéssim 
convingut en què, l'únic camí de perfecció i 
de henestar és, mal que sigui una ironia ma,.. 
cabra o un sarcasme cru del, el camí de la 
violència. Conseqüència fatal, però d'una 
realitat aterradora, de l'ambient d'utilitaris-
me i brutal egoisme dintre del qual fa anys 
ens movem. Fruit agre i amarg, però perfec'" 
tament lògic, del pecat en què tal vegada 
han caigut els homes de la ciència pràctica 
en exalçar la matèria no pensant en l'espe~ 
rit; d'aquests homes qu'e s'han desvetllat i 
esforçat buscant; sense treva ni descans, 
noves fonts de riquesa i noves m.aneres de 
satisfer necessitats o capricis del viure i 
que, quasi bé mai, han sapigut fer arribar 
fins a les multituds el flaire de poesia i la 
essència de bonesa i altruisme de la ciència 
pura; d'aquests homes que han fet del sub-
marí una mortífera arma de combat i del 
cinematògraf una càtedra on tots els vicis 
hi són ensenyats, i que, si amb l'aeroplà 
ens han donat la manera d'imitar i fins 
superar el volar dels ocells, no han pensat 
en ensenyar~nos, al mateix temps, les seves 
cançons d'amor i d'esperança. 
Pecat ci' omissió en aquests homes pràc 8 
tics i pecat d'acció en aquests altres homes 
que s'anomenen periodistes. Perquè, ja ho 
déiem l'altre dia: ningú com ells, ningú 
com la premsa per a servir de guia fidel i 
aciençat de les masses populars, i en lloc 
d1això, no han fet altra cosa que desorien~ 
tar a l'home en la ruta del seu viure. Po-
dien haver-li parlat, a l'home, de germanor 
que lliga, i li han parlat de passions veri-
noses que separen. Podien ínspirar~li 
ideals enlai,ats de felicitat suprema, i no 
han tingut traça per a fer brollar, en la seva 
ànima, altra cosa que una inapagable set de 
diner i plaers. Devien haver-lo ¡¡'Iustrat i 
fer~lo culte, i ara no han fet res més que 
embrutir-lo, esperonant en ell els més bai-
xos instints, i explotant la seva ignorància. 
I així com el periodisme devia haver sigut, 
sempre, un sacerdoci d'abnegació i sacrifi-
ci, sense altre premi o recompensa que la 
pròpia satisfacció del deure complert i de 
la bondat de l'obra feta, han fet d'ell un 
negoci de moral acomodaticia i de mitjans 
dignes d, tota mena de censures. 
Direu que hi han excepcions? Certa-
ment n'hi han, i ben honroses. Però les po-
ques que hi han, no les busqueu pas entre 
aquesta premsa que ella mateixa pomposa~ 
ment s'anomena de gran cÏrcu!acióll, ni les 
busqueu, tampoc, entre aquests periodistes 
- 93-
que escriuen maquinalment, i que com màw 
quines es lloguen per a la confecció d'arti-
cles a gust i a mida del consumidor que 
paga i mana. Busqueu~les, sí, en la premsa 
modesta que lluita, serena i honradament, 
per a la consecució d'ide,ls de perfecció i 
benaurança, mirant de cara al pervindre i 
no al calaix; i busqueu-les, també, entre mig 
dels periodistes pels qui l'escriure és com 
un desig irresistible de l'ànima; entre mig 
d'aquells periodistes que no han pres l'ofi-
ci com un mercadejar que avergonyeix; d'a-
quells que, si es cobren els seus treballs, 
cosa molt natural i lògica, ho fan sense ha-
ver posat preu a la seva consciència, ni fites 
al seu pensament. 
Per això, en veure avui avalotat el gall¡w 
ner dels diaris rotatius madrilenys, davant 
de les limitacions posades pel govern a la 
informació respecte de l'assassinat d'En 
Dato, esclata en nosaltres una sorollosa 
rialla de mofa i sentim repugnància i fàstig. 
Mouen ets braços, clouen els punys, i miren 
amb ulls irats, com si amb ells s'hagués 
comès un altre crim. I tot, per què? Per-
que se'ls priva de satisfer la natural curio-
sitat del públic? I cal si ells lo que fan i 
volen fer, és batxillejar com donetes xafar-
deres i, amb allò de l'es diu i m'han dit, 
omplir de cabòries el cap del pobre llegi-
dor, posant-lo en la més gran de les con-
fusions, publicant notícies fantasioses i fal-
ses, que ja ho saben, ja, que en són de men-
tida, però que es presten a una rectificació 
posterior tan interessant i tan lluny de la 
veritat com els primers informes. E~ quei-
xen, tal vegada, doncs, de què no se'ls 
deixi expressar el dolor i condol de la so-
cietat, o lloar els mèrits i virtuts de la víc-
tima, o fustigar al matador i als seus in dueM 
tors, si n'ha tingut? Tampoc, tampoc; puix 
aquests periodistes que tant s'esgargame-
llen, no deuen saber-ne res dels dolors 
d'altri, ja que ni han sapigut respecta( el 
que aclapara als desgraciats pares del fill 
desgarriat, i de poc han de valer les seves 
lloances, i els seus blasmes, quan la mateixa 
tinta els serveix per a estampar el retràt 
del mort i del qui li ha llevat la vida, paro-
diant a n'aquells personatges del drama 
guimerià que porten el punyal i la creu, 
tot d'una peça. 
Oh, aquesta premsa cridanera, mentidera 
i mercantilista! I que en fa de mal! Ella més 
que ningú té la culpa de què als espanyols 
els llueixi el pèl com un sol enlluernador i 
de què aquí tot vagi com una seda. Mercès 
a n'ella, fem les eleccions a base de diners 
i de coaccions caciquils; les crisis de go-
vern es resolen mirant els interessos dels 
partits polítics i no els de la vida i de l'e-
conomia nacional; i els càrrecs representa-
tius es donen, no als més. bons, ni als més 
aptes, sinó als més servils admiradors, als 
més assidus i mansos contertulis del per-
sonatge que té, a la seva mà, el mannà de 
les prebendes. Ella és la causa, amb la seva 
equivocada actuació, de què no existeixi 
l'opinió pública, de què la nació no tingui 
pols, de què el cor de les multituds no ba-
tegui al unisó dels grans problemes de go-
vern, i de què la gent miri indiferent com 
la vida es va escolant i com la desfeta s'a_ 
costa. I tot ens és lo mateix, a tot apliquem 
el desconhortador és igual!, amb tal d'anar 
tirant. 1 quan un d'aquests polítics enciclo-
pedistes que fan la nostra felicitat canvia 
de cartera, i en entrar en el nou ministeri 
diu, «Señores, esto es Inundo nuevo para 
mb,.. fins ens fa gràcia aquest ciri trencat. 
Que és, ben mirat, com si la mestressa de 
casa, en llogar una cuinera nova, a les pri-
meres de canvi, hagués de ficar~se a la cui-
na per a ensenyar com es fa una sopa de 
farigola, i encara en donés gràcies, a la cui-
nera, per l'atenció, i a Déu, per haver-li clo-
nat avinentesa d'ensenyar a qui no sap. 
Mes, què hi farem? Tant cert com allò 
que diuen de què els pobles tenen els go-
verns que es mereixen, ho és també que 
els públics tenen la premsa que paguen, 
soporten í llegeixen, amb constància i fe 
dignes d'ésser posades millor, i en més útils 
i santes coses. 
O .. ROVELLAT PRAT. 
- 94-


Cada quinze dies

ANY 1.1. REUS, l.er D'ABRIL DE 1921 NUM. 29. 
8:. .. 8s a:. q. 
CADA QUINZE DIES 
N trobar-se un hom 
en el tombant del 
cami d e  la v ida ,  
quan els cabells co- 
menten a pendre el 
color de la neu i 
l e s  rengleres clels 
amics d ' in fan tesa  
van aclarint-se e n  
pagar l'inexcusable tribut a la mort, cada 
vegada que aquesta implacable segadora 
s'emporta una d'aquelles persones amigues, 
les Iligrimcs vénen als ulls, s'amortigua el 
ritmic bategar del cor i la nostra vida tota 
sembla esfumar-se,esfumar-se, convertint-se 
en esblaimada llum de Lluna, lo que fins 
llavores havia sigut llum solar d'esclat en- 
Iluernador. Cada amic desaparegut d'entre 
nosaltres per sempre més, és una d'aque- 
lles flors marcides, cense color ni fragancia, 
amb Ics que anem teixint la garlanda del 
record de coses viscudes, que substitueix a 
la successió d e  les atraients realitats de ca- 
da dia. 
Nosaltres, ara, n'hem recollit una d'a- 
questes marcides flors de vella amistat. En 
Francesc Cabré, el que fou catedratic i se- 
cretari de I'lnstitut General i Tecnic d e  
Reus, se n'és anat d'aquest món. Els dies, 
ja massa Ilunyans, en que amb el1 férem 
coneixenca i nasqué la nostra amistat; la 
llarga col'laboraci0 en les activitats de la 
vida academica del nostre Institut; les ho- 
res d'angoixa lluitant per a aconseguir les 
il.lusions forjades qiian anivem a les classes 
d'aquell centre docent; els moments alegres 
del triomf i els dolorosos de la manca $6- 
xit, que amb el1 I~aviem compartit; tot, tot 
aixcj, i molt més encara, es renova avui en 
I'inima nostra. Les mateixes deries d'estu- 
diarits; el mateix carinyo i entusiasme per 
I'lnstitut, la mateixa fe en la virtualitat i 
grandesa de la nostra professió d'educadors 
de la joventut, ens havia unit en estret i 
durader Iligam. Que menys podem fer, 
doncs, en memoria del bon amic que plo- 
rem, que dedicar-li el present modestissim 
de les ratlles d'aqucsta pobra cronica quin- 
zeual? 
Era, En Cabré, un bon reusenc, Iidel ena- 
morat de les virtuts de la ciutat nadiua, i 
que sospirava per la grandesa i pel progres 
de la mateixa. No obstant, pot ésser que 
pel seu caricter, una mica retret, o tal ve- 
gada pels múltiples i variats caires de les 
activitats del seu viure privat, mai el seu 
nom soni en els eselats de l'opinió popular 
propis del dinamisme ciutadk mai fou ele- 
ment actiu de cap partit politic, ni mai per- 
meté que els vots dels seus conciutadans 
el portessin a ocupar algun cirrec repre- 
sentatiu dels que dona la politica. Tan sols 
alli, en els dies de la seva joventut, tot 
justament acabada la carrera universitiria, 
posa la seva ploma brillant al servei de la 
premsa, i demostri ésser un periodista de 
cap-a-peus i un polemista temible i d'ein- 
penta. 1 fora d'aixo i la publicació d'aiguns 
treballs literiris, molts d'ells premiats, i que 
no esmentem per ésser prou coneguts, i 
I'haver darrerament ocupat la presidéiicia 
del Consell d'Administració de la Compa- 
nyia Reusenca de Trarnvias, quasi bé res 
més pot posar-se en la llista de les activi- 
tats públiques de caracter popular de 
I'amic. 
I és que en Cabré era, més que cap al- 
tra cosa, i per damunt de tot altra cosa, ca- 
tedritic. Tot el seu valer, tata la seva vo- 
luiitaf poderosa, tota la seva activitat, tots 
els seus entusiasmes, foren sempre per a la 
seva citedra, que mai va deixar desatesa, 
ni en els moments en que la mort trucava 
ja a la porta. Els que tingueren el goig de 
conviure amb I'amie Cabré, ho saben prou 
bé com el1 estimava aquesta feina callada 
i humil de la catedra; aquesta feina, no 
senipre prou agraida, ni pels alumnes ni 
pels pares deis alumnes, i quina transcen- 
denciu social la gent no capeix abastament. 
I sabern més encara: sabem que estimava als 
seus deixeblcs amb amor de pare, que per 
ells estava sempre disposat a tata mena 
de esforcos i de sacrificis, i que, mogut pel 
desig irresistible de procurar, per a aquells 
que rebien les seves Ilicons, la niajor suma 
de coi~eixei~ients, no parava mai d'estudiar 
i d'invesligar. 
Reus ha perdut un bon fill. L'lnstitut de 
Reus Iia perdut un dels seus més valuosos 
eleiiients, dificilment substituible. Nosal- 
tres trobarem a faltar al bon amic d'infan- 
teia i al company amb el que compartirem 
penes i glories. Pero 21 dany majar, la 
pena més fonda, ha d'ésser pels que ana- 
ven a la citedra de I'institut, en busca del 
pa d e  la intel.lig&ncia, puix costara molt 
trabar qui amb més suh'ciéncia els faci d e  
guia i qui tan carinyosament els estimi. 
En lo més pregon de la nostra inima 
gual-darem el record de I'amic infoi.tuiiat, 
mort precisament quan la seva vida eselatava 
en uberriina florescencia plena de falap~e- 
res esperances. Que com nosaltres, el re- 
cordin també els que foren els seus alum- 
nes, pels qui el1 tant es desvetlli a tota hora 
i peis quals el seu cor s'abraiidava en les 
flames d'un amor pur i desinteressat. 
O. ROVELLAT PRAT. 


ANY II.  REUS, l.*, D E  DESEMBRE D E  1921 NUM. 45. 
:z. 
CADA QUINZE DIES 
U A N  e n c a r a  e l s  En aquells bons temps, tots els joves que 
barsno havienllevat eren atacats de  la passa de  volguer fer lite- 
la vida als cafes i el ratura i actuar en la vida pública, es desfo- 
cine embrutidor no gaven allistant-se en les fileres dels Ilegi- 
havia posat en greu dors de  vetllades. 1 com que jo vaig caure 
perill de mor t  al malalt dlaquella malnra, de  la que avui en- 
teatre, e l s  nostres cara toco les conseqüencies, vaig declarar- 
menestrals celebra- me a mi mateix llegidor de  merit, vaig dir- 
ven les festes anant, me que podria fer un bon paper en qual- 
en dies assenyalats, sevulia vetllada, per literaria que los, i ja 
a v e u r e  comedia, em tenin fent d'escolanet del senyor Mata 
molt sovint al cafe, i qnasi sempre a les i dels seus col~laboradors i successors. Ho 
vetllades literaries i mnsicals que les so- feia bé? H o  feia malament? Mirant les co- 
cietats de  tota mena, tant les culturals com ses fredament, i arnb I'experiencia de  les 
les recreatives i politiqnes, organitzaven dotzenes d'anys que, de  llavors en@, han 
per a esplai deis seus socis. Per damnnt de transcorregut, declaro, sincerament, que 
totes aquelles vetllades, que, malaurada- Ilegia amb els mateixos defectes que ho 
ment, han ben passat a I'historia, es desta- feien molts dels meus companys d'ofici vo- 
caven les del CENTRE D E  LECTURA, en les lnntari i amb igual esvaniment. Pero jo te- 
quals la vella i llorejada secció choral can- nia-ho confesso-un defecte, i era que 
tava lo bo i millnr del seu extens repertori, el meu repertori de  lectures era massa 
i una colla de  xicots de bona voluntat Ile- curt, puix tant si es tractava de  prosa, com 
gien trossos escollits de  prosa i inspirades de  versos, jo no atinava a sortir-me d'allo 
poesies, i aquel1 enyorat mestre i entusiasta que, en prosa o vers, havia escrit 1'Apeles 
president del CF.NTKE, que es digué N'Eu- Mestres, pel qui sentia, i sento avui encara, 
geni Mata, s'emportava totes les simpaties una veritable devoció. 
i aplaudiments, molt especialment els de  Podeu, doncs, imaqinar-vos, estimats Ile- 
les dones, amb els seus versos ficils, sen- gidors, amb quina alegria vaig rebre la bo- 
zills, una mica xavacans, si voleu, pero na nova de  que el meu poeta vindria a vi- 
d'un humor tan nostre, tan de casa, que, sitar-nos. Mes, amb tot i aixo, la processó, 
en escoltar-los, no quedava altie remei com vulgarment es diu, m'anava per dintre, 
que riure i picar de  mans. puix un hom n'esti prou i massa escarmen- 
- 381 - 
tat del natural desig de volguer conteiiiplar 
de prop, fent amb elles coneixenca i amis- 
tat, les altes persoiialitats que ens han cap- 
tivat amb les seves obres. Jo  record0 d'un 
orador correctissim i eloqüent que dedici 
les seves niillors filípiques a combatre el 
vici del joc, i el1 deixi damunt La taula de 
jogar La fortuna heretada dels pares i se- 
guia deixant-hi tots els diners que arriba- 
ven a les seves mans pecadores. Jo  sé de 
mis d'un escriptor que predica, en tot mo- 
ment i ocasió, en favor de la moral i de les 
bones costums, i té una vida privada que fa 
fistig. Jo  he conegut savis intractables per 
la seva petulincia, pel seu mal geni i per 
la seva supina ignorancia de tot allo que 
es troba fora del camp de les seves activi- 
tats. 1 he vist critics d'art incapaces de 
distingir un pinzell d'una escombra, i cri- 
tics musicals que no coneixen el pentigra- 
ma, i... que sé jo quants casos més tan ex- 
traordinaris com aquests. 
Pero, sortosameiit per a mi, aquesta ve- 
gada la realitat fou perfectament concor- 
dant amb la creació de la meva fantasia. 
Vingué l'Apeles Mestres, parlirem amb ell, 
ens allargi la m i  en senyal d'amistat, i la 
figura del meu poeta estimat sorti de la 
prova amb més excelsitud i grandesa que 
tal com me I'havia jo forjat. El vegi senzill, 
afable, ple de bondats i amb cor d'infant. 1 
sentint-lo conversar amb nosaltres com si 
fóssim vells companys, vaig explicar-me 
clarament per que I'Apeles Mestres és, 
sens dubte, d'entre tots els poetes catalans 
moderns el que més ha influit en la massa 
popular i el que més devots admiradors té 
entre la gent del poble humil; i per que el 
món de la critica sivia i a son no I'ha ho- 
norat amb el seu interessat encens; i per que 
aquells priuceps superbiosos de la literatu- 
ra, dels quals parlivem fa pocs dies en 
aquestes croniques, i que ho són, de prin- 
ceps, no per dret diví, sinó per vot propi, 
han mirat sempre al nostre poeta amb ulls 
d e  Ilistima i fent una mitja rialleta de com- 
miseració. 
En Roca i Roca, i'eminent escriptor avui 
allunyat de la brega del periodisme, és qui 
millor ha estudiat i entes I'obra de I'Apeles 
Mestres, tant per haver anat seguint pas a 
pas tot lo que han produit la ploma i el 
llapis del poeta i dibuixant, com per estar 
unit amb el1 pels Iligams d'una fraternal 
intimitat. l en Roca i Roca, en prologar 
una de les edicions dels Cuentos vivos d e  
I'Apeles, d'aquells coutes model de gracia 
i de fina ironia i d'una tecnica elegant i 
impecable en el dibuix, ens dóiia a conéi- 
xer la raó, per la qual, el nostre poeta ha 
penetrat fiiis lo més pregon de I'inima po- 
pular, raó que no és cap altra que la clare- 
tat dels conceptes que emet. Efectivament, 
en el llenguatge de i'Apeles Mestres, no hi 
trobareu frases torturades, ni paraules es- 
tranyes acabades de sortir dels motlles 
d'un modernisme carrincló, frases i parau- 
les que si bé serveixen per a anar mudat, 
enfosqueixen sempre la claretai de les 
idees. I aixi, quaii el nostre poeta vol mos- 
trar la grandesa de D&u, ens parla de que 
Déu veu i sent la formiga negra que, da- 
munt d'un marbre negre, fa sa via en la 
foscor de la nit sense celistia. I en volguer 
ponderar el despreci que sent pel públic 
inculte i curull de males passionc, escriu 
aquel1 epigrama que comenca amb aquests 
versos : 
El públic és un gos, 
i el  gos dispensi la malu cornparunca. 
L'Apeles Mestres té, demés, una altra 
qualitat que el fa estimable, i és que, n i  la 
seva ploma d'escriptor, ni el sen llapis de 
dibuixant, han s i g ~ t  mai mercei1aris. El 
meu poeta ha cantat les seves inspirades 
estrofes quan n'ha sentit fretura i ha com- 
post els seus dibuixos quan el seu esperit 
d'artista n'ha tingut necessitat. La música 
dels seus versos, jamai ha sigut música de 
lloguer que lo mateix serveix per a un ball 
d'envelat que per a un enterrament; i el 
seu llapis jamai S' ha venut ni per a la 
I loan~a immerescuda, ni per a I'atac inno- 
ble. Ha cantat sempre amb la mateixa Ili- 
bertat amb que canta el rossinyol, i ha di- 
buixat amb igual independencia que el sol 
en pintar el celatge en anar-se'n a la posta. 
I fervent enamorat de la Naturalesa, quan 
les petites miseries dels homes li han sem- 
blat un obstacle per als ideals de frater- 
nitat, d'amor al treball, de bonesa de cor i 
de Ilibertat, als que sempre ha restat fidel, 
ha anat a trucar a les portes dels petits 
animalons, de les flors fragancioses i viro- 
lades i de les plantes que calladament i 
humilment tot el dia feinegen, i en ells ha 
sapigut trobar les virtuts que moltes vega- 
des els homes no teneu. 
Amic Apeles Mestres,-ara ja puc dir- 
vos amic, veritat?-que per molts anys po- 
gueu prosseguir el vostre benemerit treba- 
llar. 
O. ROVELLAT PRAT 


ANY 11. REUS, 15 DE MAIG DE 1921 NUM. 32. 
&S .................................................................. .% ri .. .* 
CADA QUINZE DIES 
LTRA vegada tenim 
avalotat el galliner 
madrileny. La cau- 
sa determinant del 
ac tua l  rebombori 
han sigut les ordres 
dictades pel Direc- 
tor  d e  Seguretat, 
En Mi l l in  d e  Prie- 
go, per tal de vo lguer  regularitzar la cir- 
culació de vianants i vehicles pels carrers 
d e  la capital del regne i amb el bon intent 
d'evitar que, en les sales d'espectacles de 
la vila coronada, on es donen projeccions 
cinematogrifiques, es realitzin actes que, 
si vos sembla riiassa fort qualificar de peca- 
minosos, podrem dir, quan menys, que fan 
fer una ganyota de moléstia i desagrado a 
la cara d e  la senyora mora¡. 
La iatenció del senyor Millin de Priego 
ha sigut la d e  vetllar per la puresa dels 
costnms, i, per tant, és bona i sanitosa. 
Pero, aixi i tot, és evident que ha promogut 
un conflicte que fins posa en situació di- 
ficil als governants, i que es senten més els 
crits d'aquells que protesten i les rialles 
dels que s'lio prenen a broma, que no pas 
la remor dels aplaudiments dels que apro- 
ven, sense reserves, les disposicions del 
Director de Seguretat. I és que aquest bon 
senyor, deixant de banda el fans indiscuti- 
blement moralitzador de les ordres que 
acaba de dictar, i idhuc tenint en compte 
el natural desig d'acreditar, en possessio- 
nar-se del seu enlairat cirrec, allo de que 
canti nou fa l'aigua fresca, ha sofert, segons 
el nostre entendre, la grossa equivocació 
de no.haver-se sapigut percatar de que, en 
aquest país venturós on tenim la fortuna 
de viure, lo .millar que pot fer tota per- 
sona cridada a exercir autoritat, és no fer 
res. 
Nosaltres suposem que, el senyor Mi- 
Ilin de Priego, deu ésser un home espavi- 
lat, i per aixo ens estranya que, acostumat 
com deu, segurament, estar a les martinga- 
les de I'ambient politic de Madrid, no hagi 
encertat en adoptar la tictica d e  no fer res, 
que li hauria permes disfrutar tranquikla- 
ment, sense el més lleuger disgust i sense 
cap mena de dificultat, de la prebenda amb 
que el govern d'Espanya I'ha agraciat. 1 tan 
ficil com li era la feina d'endevinar I'acti- 
tud a pendre, puix n'hi havia prou amb que 



REVIJTA 
DEL 
CENTREDELECTU~A 
ANY Il. REUS, 1." DE MAIG DE 1921 NUM.31. 
I¡\ :::::::::::::::::::::::::::::::::::::;;;;;;;;:;::::::::::::::::::: :t. :::::::::::::::::::::::::::::: ~ :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::: t\ 
CADA QUINZE DIES 
EMPRE hem sentit 
envers els infants 
una fervent i amo~ 
rosa devoció.' Ca~ 
da un d'ells és, per 
a nosaltres, una jo-
liua capseta tanca-
da, un estoig dau-
rat, del qual vol-
dríem copsar-ne 
tots els secrets, sense esma ni intenció de 
profanar-lo obrint-lo. I cada vegada que,amb 
les nostres mans, acaronem un d'aquells ca-
parronets de cabells rossos i rissats i es-
guardem fit a fit els ulls d'un infant, vol-
guent endinsar-nos per aquestes finestre-
tes fins a les profunditats més obscures de 
l'ànima infantil, fantasiem, fantasiem, i ens 
fem, a nosaltres mateixos, les interroga-
cions a dotzenes i les hipòtesis a centenars, 
tot pensant en l'esdevenidor que al noiet 
espera. Quines idees grans i lluminoses fa-
ran niu en aquell capet bufó? Quines fibres 
del tendre cor vibraran amb més inten-
Ritat quan .el noi arribi a home? En qui-
nes humanes activitats els seus muscles 
adquiriran fortitud i habilitat? Aneu a sa-
berl 
La nostra professió d'educadors del jo-
vent, a la que hem dedicat totes les ener-
g. es dels millors anys de la nostra existèn-
cia, ens ha portat a una convivència Íntima 
i seguida amb els infants, que ens ha fet 
estimar-1Gs més i més cada dia. I així que 
un nou alumne és confiat a la nostra direc-
ció, no podeu pas imaginar-vos quina fon~ 
da emoció, barreja de joia i tristesa, ens 
entra dins de tot de l'ànima. En els primers 
moments, l'anàlisi fred i reposat de les fa-
cultats naixents, dels instints, bons o dOM 
lents, que treuen la primera brotada i del 
ambient vital que al noi rodeja, ens dóna 
la sensació d'un neguit agredolç com d'e-
nigma insospitat, com de problema a resol-
dre; i després la síntesi, la solució, si aques~ 
ta es presenta plena de perills i de dolors, 
causa en nosaltres viva pena, i, amb fre-
qüència, àdhuc en el cas de què aquests 
perills i aquests dolors no siguin vístos, 
puix sempre tenim consciència de la seva 
possibilitat. Talment com li passa al mate-
màtic, cada cop que es troba davant d'un 
nou problema algebraic: primerament, el 
goig febrós i inquiet de l'exàmen detingut 
i atent de la qüestió plantejada, per tal de 
descobrir-ne les relacions que lliguen, les 
unes amb les altres, les quantitats que, en 
el prohlema, hi juguen un paper; després 
l'alegria del triomfar en veure el problema 
en equació, a punt de resoldre; i més tard, 
la prosa de l'aplicació metódica de les re-
ceptes de l'Algebra, i la desil'lusió en arri-
bar, potser, a li n a d'aquelles solucions 
que són un somni, que no poden ésser tra-
- 141 -
duïdes en realitats aprofitables i que la 
ciència anomena solucions impossibles. 
Però entre el problema pedogògic de 
descobrir i aprofitar, de la millor manera, 
les facultats psíquiques dels nens, i qualse-
vulla problema matemàtic, hi ha, és ben 
cert, una grossa diferència. En aquest darw 
rer, les quantitats que en ell intervenen, 
tant les que són conegudes en valor com 
les que hi figuren com incògnites, hi estan 
representades o es tradueixen en números 
concrets, determinats, encarcarats, que són 
tal com són i no pas com hom voldria que 
fossin, sense que el maternàtic pugui em~ 
motllar·les al seu gust, si no vol estrafer la 
qüestió plantejada per a resoldre. En canvi, 
els infants, en arribar a posarMse baix la 
cura i tutela del mestre, són, podríem dir, 
matèria plàstica a la que aquest pot donar 
la forma que més li plagui, i amb traça, vo-
luntat i persistència, les facultats i aptituds 
infantils, els·sentiments dels nois i les seves 
incIinacions,poden ésser, per l'educador in-
tel'ligent, encarrilades degudament fins 
arribar a una solució satisfactòria dintre de 
les realitats factibles. La feina, doncs, de la 
educació amorosa i acurada' dels nens, és 
sempre de resultats segurs i profitosos, i és 
per això que, a tota hora i en tota avinen-
tesa, l'havem considerada corn d'una trans-
cendència social immensa que mai deuen 
oblidar els pobles; i és per això, també, 
que no podem deixar passar sense fer-ne 
esment, sense el nostre comentari pobre, 
però entusiasta, una festa d'amor als in-
fants, que acaba de celebrar-se a Barcelo-
na, tant per lo que té de caritat, com pel 
seu enlairat sentit educador. 
La pensada ha sigut d'aquell poeta, En 
Suriñach Sentíes, a qui la vulgaritat pro-
saica del diner i les incidències de la lluita, 
molts cops sense entranyes i amoral, del 
negoci bursàtil, semblen afinar cada dia 
més el seu esperit tot bondat i amor. Uns 
quants meritíssims ciutadans, han aportat 
els cabals necessaris per a fer viable l'obra. 
1 entre aquell i aquests, han editat, esplèn-
didament i en número de 30000 exemplars, 
un llibret tito lat El tresor dels pobres, per 
a ésser regalat a tots els nois i noies de 
condició humil, de Catalunya. I diu que fou 
un espectacle corprenedor, el veure la mu-
nió d1infants que, alegrament i ansiosos, 
acudiren, fa pocs dies, al Palau de la Ge-
neralitat a demanar l'almoina d'aquest mos 
de pa d'espiritualitat que, ramor d'un ho-
me i la generositat d'uns altres, els hi ofre-
naren. 
El- tresor dels pobres és una troballa. 
Presentació rica i acurada, dibuixos inter-
calats que ha dibuixat En Junceda, amb 
aquell::\ traça ben seva de mestre consagrat; 
una ofrenaHpròleg que és tot un poema de 
sàbies i sanitoses ensenyances; i uns contes 
que si són, com diu el llibre, de consol, 
estímul i dignitat, són també amarats d'un 
sant amor al proïsme i d'estimació a tot lo 
que és bo i bell. I per a coronament de tot 
això, un parell de pàgines sortides de la 
ploma enyorada d'aquell subtil i elegant es-
criptor que es diu Enric de Fuentes, on En 
Ramonet, en contemplar boca-badant, la 
papallona formosa d'ales daurades que ha 
'sortit de! cuc, mig verd i mig cendrós, d'a-
llò més lleig, aprèn d'estimar als homes, 
no per la vestimenta amb què cobreixen el 
llur cos, sinó per lo que porten dintre de 
l'ànima. 
I si el llibre és bo i bonic, més bona í 
més bonica és encara l'acció d'haver-lo 
ofrenat als nois i no!es de condició humil. 
Perquè això demostra que hi ha qui ha sapi-
gut guardar per als nens aquella gran reve-
rència de què parla Juvenal i ens recorda el 
llibre. Perquè això demostra també que, 
sortosament, no manquen persones q u e 
s'han capacitat de què els infants d'avui 
seran els homes de demà; de què les flors 
humils d'ara, vindrà dia que pendran colors 
alegres i exhalaran fragàncies penetrants, i 
les petites llavors del moment actual, amb 
el temps germinaran i treu ran espessa bran-
cada i donaràn fruits dolços í sucosos, sem~ 
pre que, naturalment, els homes directors 
encertin en assolejar les flors amb la llum 
de la intel'ligència, i tinguin la cura de do-
nar a les llavors el caliu d'un cor amorós i 
regar-les amb les gotes de rosada d'una 
caritat sense egoisme i d'una bondat sense 
fites. I si així pensàvem i obràvem tots, 
arribarien, per a l'humanitat, dies més ven-
turosos que els que actualment vivim. 
o. ROVELLAT PRAT. 
- 142-


ANY 11. REUS, 15 D'ABRIL D E  1921 NUM. 30. 
Q :3 
CADA QUINZE DIES 
N inspirat poeta de  carrincloneria i de  lo ridicol, pels desa- 
la terra catalana,- prensius autors d'astracanades i d'obretes 
1'Ape16s Mestres del pitjor dels gustos; i com són escullits, 
-més enamorat de quasi bé sempre, per a actuar en la vida 
les flors, de les plan- pública, administrar els bens comunals 
tes humils i dels pe- i encarrilar la vida ciutadana, aquells 
tits insectes, quins homes que tenen una vida privada a la que 
amors ha cantat en no li manca cap micda, aquells que no 
tota mena d'estrofes, que no pas dels ho- han sapigut sostenir i millorar el seu propi 
mes pels qui ha tingut, a tot hora, fines i patrimoni, aquells, en fi, que no han tingut 
penetrants ironies, diu, en un dels seui Ili- capacitat per a guiar als propis Ells en la 
bres de versos, que ruta del viure. 
la humanitat no té lógica 
o, si la té, es ben estranya, 
puix renega de les mosques, 
i persegueix les aranyes. 
1 aquesta manca de logica que'l poeta 
senyala, salta, cent cops cada dia, a la vista 
del home que, adhuc no poguent sentar 
placa d'observador subtil i destre, tingui el 
seny reposat i la mirada clara i serena. 1 
aixi és de  vénre, per exemple, com el ma- 
teix mestre d'estudi a qui unes vegades es 
presenta com a pedra fonarrental del pro- 
qrés humi, altres vegades és portat a I'es- 
cenari del teatre com a simbol vivent de la 
Pero de tots els casos que poden es- 
mentar-se de manca de Iogica o de sobres 
de Iogica.estranya en els homes, cap altre, 
potser, n'hi haigi, tan dolorós i dercon- 
hortador, com el cas que ara ha prés aire 
d'actualitat, amb motiu de  la prbhibició 
que el senyor Bisbe de Barcelona acaba 
de decretar, respecte de les festes munda- 
nes organitzades amb l'excusa, més que 
amb el fi ,  sovintment, de  fer caritat. En pro 
i en contra de les ordres entenimentades 
de I'autoritat eclesiistica barcelonina, es  
vé parlant llarga i detingudament. Els uns, 
obedients als dictats d'una moralitat rigida 
i purissima, i movent-se dintre de les nor- 
mes d'una conciéncia honrada i sana, aplau- 
deixen amb entusiasme aquestes ordres. 
Els altres, els que no filen tan prim, hi po- 
sen, és de suposar que moguts per un bon 
desig, alguns reparos, fent notar el peiill 
de la impossibilitat d'exereitar la caritat, en 
el que es trobaran, un gros número d'as- 
sociacions benefiques, en estar privades 
dels ingresos crescuts que d'aquelles fes- 
tes mundanes treuen avui. Qui té raó? 
Qui hi véu mis clar? Aquest és el pro- 
blema, d e  solució certament ben difi- 
cultosa. 
Les corrides de toros, embrutidores de 
les multituds, no poden ésser acceptades, 
ni tolerades, pels moralistes, idhuc pels 
menys escrupulosos. Les festes de la flor, 
per a que les nostres filles i germanes imi- 
tin els modals i maneres d e  les descocades 
floristes de teatres i cafes cantants, no po- 
den mereixer I'aprobació de cap pare, n 
d e  cap germi. Les sessions einematogrifi- 
ques d e  pei~licules policiaques i dramons 
que posen els cabells de punta i que giren 
a I'entorn del furt i de I'adulteri, ningú 
sera capas de negar que sóu altament peri- 
lloses per a tothom, i molt especialment 
peis ulls i per I'inima dels infants. Acudir 
a aquestes festes i altres per I'estil, o bé al 
joc, que encar és pitjor, buscant en elles el 
diner per a la caritat, és, doncs, repugnant 
i no deu tolerar-se, puix la caritat no ha 
pas de viurc de les engrunes del vici i de 
la amoralitat, sinó de la molla blanca i es- 
ponjosa de la virtut; i la caritat feta amb 
aquests diners que deuen cremar la m i  que 
els recull, no pot ésser, de cap de les ma- 
neres, fruit de benedicció, puix si aneu al 
fons corrupte de les aigües terboles i es- 
tancades, en busca del fang amb el que 
modelar una Venus de formes divinals, tin- 
gueu la seguretat d e  que, per hábil que si- 
ga  i'artista creador, no tindreu sin6 una Ve- 
nus bruta i pestilent com el fang amb qué 
ha sigut feta. 
Estem completament d'acord, direu se- 
gurament. Pero eli cabals que d'aquestes 
festes de moral de mánega ampla avui ra- 
gen, qui els suplir&, quan aquestes fonts 
s'hagin estroncat? Els aportaran, tal volta, 
aquells pares bondadosos i mansois que 
passen, resignats, pel sacrifici de deixar 
que les seves filler s'endinzin en les in- 
tcrioritats sempre pecaminoses de les tau- 
les d'un teatre? Els substituiran, potser, 
aquells jovenets als qui els riuen les ore- 
Iles, o bé els Don Joan conqueridors de bar- 
ba blanca als qui els cau la baba en contem- 
plar una noia fresca i hermosa que els hi 
posa un clavel1 al trau de I'americana? Es 
més que probable que, ni els primers, ni 
els segons, ni cap altre, donaran en lo sue- 
cessiu, graciocament, sense lo que podriem 
dir-ne compensacions, les pessetes que ara 
gustosament, entreguen per a exhibir-se i 
ésser participa~its de les festes batejades 
de benifiques. Així sembla demostrar-ho, 
sense anar més Iluny, lo que passa amb la 
benemerita Junta d'extincid de la mendici- 
tut, de Reus. 
Un company i amic estimat, en Banús i 
Sans, ens ha assabentat aquests dies, en la 
premsa local, de la situació económica d e  
la mentada Junta. Per entre mig de I'enfar- 
fec d e  xifres publicade; en els diaris, s'hi 
endevinen, clarament, dues coses: la migra- 
desa dels donatius que van a nodrir la caixa 
de la Junta, i lo crescut de les sumes ob- 
tingudes per camins que, encar que incon- 
fessats i inconfessables, tothom sap que 
són els que arrenquen de les sales d e  j0.c. 
Prohibit el jogar, no per aixó han augmen- 
tat n i  el número de donants voluntaris, ni 
les quotes dels que, fins ara, han iet I'obra 
de misericordia de sostenir I'aetuació be- 
nefactora d'aquesta Junta, i tot fa sospitar 
que, a no trigar gaire, e l s  socors que 
venien rebent e l s  p o b r e s  d e s v a l g u t s  
d e  Reus, es trobaran seriosament amena- 
@s. 
1 ara penseu que el joc, tard o d'hora, 
rebrotari, puix aquesta plaga social té  ar- 
rels molt fondes, i si no són prou a donar- 
li nova revifalla I'extensió i i'intensitat del 
vici, n'hi daran els interessos creats o b é  
la proximitat d'uues eleccions, sense parar 
esment en el rastre, que el joc deixa, de 
llars ar.ruinades, d'esposes ploroses i ado- 
lorides, i de tendres infants mal nodrits i 
pitjor educats. En canvi, les festes benefi- 
ques, que no porten el seguici de malves- 
tats que porta al joc, pero que tampoc ser- 
veixen per a tapar boques que amenassin 
cridar, ni per a ornplir butxaques sempre 
afamades, un cop suprimides, tornaran a 
repetir-se, fins si voleu corregides i aug- 
mentades, amb la sola diferencia de queja 
no sera la caritat la que serviri de tapa- 
bruts. 1 aquests dies de prova que amena- 
cen a la nostra Junta d'extinció de la 
mendicitaf, i que s'esfumaran perque el 
joe treuri nova brotada, arribaran també 
p e r a  no poques associacions de benefi- 
cencia que hi trabaran, en ells, la fallida. 
Aquí teniu, doncs, el perill de que les 
sanitoses disposicíons del Prelat barceloni, 
no siguin viables. Pero que'l perill hi si- 
gui efectivament, no vol pas dir aixo que 
aquestes disposicions no mereixin l'aplau- 
aiment, I'encoratgement i les alabanees de 
la gent de s i  criteri i de  bon cor. Aix8 vol 
dir, senzillamcnt, que no hi prou bondat 
en els homes i que, per desgracia, entre 
elis, n'hi han ben pocs que tinguin ia pure- 
sa d'inima i l'amor al proisme, que ha de- 
mostrat posseir l'home bondadós que s'as- 
senta en la cadira episcopal de la S&u bar- 
cclonina. 
O. ROVELLAT PRAT. 
A LA ROSA DE JERICHÓ A LA ROSA DE THÉ 
To coroila crucifern i daurada jOh! PnPlido uerge-que n'eb malaurada 
Conserva eternoment el seu col6 1 for la mirado-com mystico sor, 
Cnr ets la solo flor qu'un cop toylada Demunt de ton rostre-plorant la roroda 
Rewiu i s'obra sempre en In fresco. te poso topnsis -que són un thresor. 
Com Douid i Jerlis n BethIem nada El sol amb tristesn--de tu s'opiado 
Feu f i r b  foto Syria. fa llevo. 1 un roig se rcflexo-al mig del ten cor 
1 a l  ser Josu.! en la Terra desitjoda Que't freu lo recansa-dedo enamorada 
Vas florir pels sorrals de Jerichó. 1 lluri fa coraPlo-mateix que fós dor.  
I vas florir també pel mont Calvari, Lluns dalt de la bronca-mate& qu'un stel 
Qtiól Gó[gotho tesjZois vonf.! un rosori Que vol serfloreta-i baixa del cel. 
Sent denes les cinc llagues del Senyor. jOhl d6nn malulfa-de golfa sbloimoda. 
Per .G /as el miracle de reviure jOhl roso forjada-del mis beyl metoyl, 
1 sclotant altre cop el teu sornriure Ets ton eneisera,-ets fant delicada 
Com un Deu ressucita ton odor. Qu'un roig de 10 lluno-te vol per rnirayl. 
PERE ARNAU. 



millorar I'ambient cultural del poble, si 
desitgem fer bons ciutadans, no hi ha mi- 
llar escola, no hi ha cami més dreturer, per 
a conseguir-ho, que el que ens of5reixen els 
fets que es produeixen en el viure quotidii 
de  les col'lectivitats, de  les ciutats i d e  les 
nacions. 
Les miquines de  la impremta donen al 
públic un nou volum de  versos, una novella 
nova, un nou llibre que parla de  transcen- 
dentals qüestions de  filosofía o bé de  in- 
trincats problemes eientifics. F o r a  dels 
poetes i literats, dels filosops i.dels homes 
de  ciencia, i d'kn reduidissim número d e  
privilegiats, ningú pot fruir les belleses, ni 
admirar el3 enlairats conceptes, ni aprofitar 
les veritats de I'obra que acaba d'apareixer 
en el món dels Ilibres. Volec, doncs, labor 
més humana, més caritativa i a la vegada 
de  més positius resultats dins de  i'ordre d e  
I'enseyament popular, que la de  posar aque- 
lles belleses, aqnells enlairats conceptes 
filosbfics, i aquelles veritats sublims de  la 
ciencia a I'abast de  tota la gent? 
Un nou invent posa en commocib al món. 
Els metges han descobert el remei per a 
guarir als atacats d'una malaltia que fins 
llavors ha fet nombroses victimes; els fisics 
han trobat la manera d'aprofitar, industrial- 
nierii, forces que estaven disperses per la 
naturalesa, cense esma ni poder p e r  a 
moure el més rudimentari aparell mecinic; 
els quimics han lograt un extraordinari suc- 
cés de  sintesi que revolucionara fins les 
entranyes de la producció mondial. La nova 
corre de  boca en boca i arreu no's parla 
d'altra cosa. Pero tan sols els homes de  
laboratori, de  clinica o d'academies, están 
en possessió del secret i coueixen el séu 
abast i poden mesurar-ne encertadament 
les conseqüencies. El públic, la massa anb- 
nima, no 'n sap ,res en concret; no 'n sap 
sin6 allo que li han portat les véus volan- 
deres i fantasioses, que tot ho trastoquen i 
deformen. No s e r a ,  doncs, feina digna 
d'encomi i que donara profit, I'explicar al 
públic indbcte els fonaments del nou des- 
cobrimeut, posant de  manifest la seva va- 
lor, evitant que el vulgus pugui caure en 
errors que, més de  un cop, poden ésser 
causa de  fatats conseqüencies? 
En el camp de  la politica, en el bon i 
recte seutit de  la paraula, ha eselatat una 
vibrant polemica. Es discuteix, per exem- 
pie, un acte dels governants, o es parla 
d'un caire, d'un nou aspecte d e  les qües- 
tions socials. Els mitings no paren; els 
peribdics politics omplen pagines i més 
pagines i llencen al públic fulles i més fu- 
lles de  prosa cilida i apassionada; i cada 
taula de  café es torna tribuna des d'on es 
discurseja en pró i en contra de  la qüestió 
que ha dividit les opinions. La passio ofus- 
ca la rab iels interessos particularsdelscom- 
bateus estrafan la veritat, que no arriba al 
poble o hi arriba rnixtificada. No sera obra 
meritoria el ficar-se entre mig dels Iluita- 
dors, i poguer mostrar, als d e  l'una i als d e  
l'altra banda, i als que, bocabadant i amb 
els ulls oberts contemplen I'especticle, la 
veritat clara i neta, i porguer-los' hi dir el 
comentari just, la paraula precisa, que retor- 
ni la pau entre els homes i la llum a les 
intelligencies encegades? 
Posem, doncs, fil a I'agulia. Anem a co- 
menqar la tasca de  comentar I'actualitat 
palpitant, i anem 'hi amb la mirada trau- 
quila i enlairada, i amb la serenor que do- 
nen al nostre esperit els vint anys que por- 
tem intervenint, #una manera activa, en la 
vida del CENTRE, respirant el seu ambient 
de  la més exquisida, franca i lleal toleran- 
cia. I si esdeve un fet, un succes, digne d e  
comentari, i aquest comentari pot ésser 
llic6 de  ciutadania, o motiu de  profitosos 
ensenyaments, o lloansa per a la ciutat esti- 
mada, o esperó de  les voluntats en benefici 
dels homes i eugrandiment de  la nostra te- 
rra, comentari tindreu des d'ara, estimats 
Ilegidors, cada quinze dies. 
O. ROVELLAT PRAT. 


ANY 11. REUS, DE JULIOL DE 1921 NtlM.  35. 
&J .................................................................. * .............................. .T. ............................................................... +$ 
C A D A  QUINZE DIES 
LS dies de la darre- 
ra quinzena estan 
tots perfumats amb 
la fragancia de les 
alfibregues, i au- 
reolats amb la llum 
rogenca de les fo- 
gueres de la festa 
de Sant Joan, i tots 
ells plens de la gatzara i bullici de la festa 
de Sant Pere. Festes formoses aquestes 
dues de Sant Joan i Sant Pere, puix si la 
primera és la festa major de I'amor, la se- 
gona és la festa major de la gran familia 
dels reusencs. Si aquella ens ~ a r l a  l cor 
enternint-lo, aquesta ens porta el record 
dels dies alegres i assoieiats &una joventut 
Ilunyana. Si la diada de Sant Joan ens in- 
teressa com a homes, perquk ens ennobleix 
I'inima renovant la set d'amor, la diada de 
Sant Pere ens interesa com a fills d'aques- 
ta ciutat nostra, que s'ha fet mereixedora 
del nom de rosa i de pubilla del Camp de 
Tarragona. Parlem-ne, doncs, un moment, 
d'aquestes dues formoses festes tot just 
acabades de passar. 
No hi ha res que pugui escapar a I'avió 
fatal del temps. Per ell, animals i plantes 
acompleixen aquella llei condensada en la 
frase que diu que de ve11 ningú en passa. 
En el transcórrer dels temps, les roques 
més dures s'ablaneixen i es desfan, i els ter- 
renys es transformen. 1 corrent els anys, 
alli les aigües de la mar, furgant poc a po- 
quet, soterren alteroses muntanyes, i més 
enlli, entrant-se'n terra en dins, cobreixen 
amb son mantel1 terres i ciutats, o bé, fent- 
se endarrera, deixen en sec terreny que la 
vegetació, més tard i pam a pam, va ocu- 
pant. 1 cauen velles institucions i se n'aixe- 
quen de noves; i els estats s'esmicolen en 
nacionalitats que volen viure vida lliure i 
plena, o bé les nacionalitats, de grat unes 
vegades i per la forca altres, s'agrupen per 
a formar nous estats. Tot, absolutament tot, 
persones i coses, lo gran i lo petit, sofreix 
la influencia persistent, intensa i transfor- 
madora, del temps. 
1 alli on aquesta aceió transformadora 
pren més relleu, és en les costums dels po- 
bles. Per a compendre-ho, n'hi ha prou 
amb que vosaltres, a qui el cap comenca a 
platcjar, feu memória de lo que era el Reus 
d'aquells dies en que, xicots com érem Ila- 
vors, eri sortir d'estudi, anivem a la Placa 
a jogar a la xipa i alsfanals, o bé a la Pla- 
ceta de les Garrofes a tirar les bitlles, o bé 
a la Pla$a del Boada a fer ballar els mot- 
110s i jogar a I'andari i a salten, salten ea- 
ragols. 1 després d e  recordar tot aixo, 
dieu-me si són, com nosaltres fórem, els 
nois d'avui, que, en lloc de jogar-se retrais 
de  capses de mistos al flendi i boles de pe- 
dra i de vidre a pam i a pet, prefereixen 
jogar-se pessetes en qualsevulla sala de  
vici; que, en lloc de fer teatre d'aficionats, 
prefereixen concórrer als cafes cantants; i 
que, en lloc d'anar a beure aigua fresca a la 
Font Vella, més s'estimen matar les hores 
en els bars, bevent licors exotics, que pngen 
al cap i destrossen les entranyes més vitals. 
Les fesfes de Sant Joan i Sant Pere 
també han canviat, també I'ban soferta 
I'acció transformadora del temps. La pri- 
mera no tant com la segona, puix si bé és 
veritat que I'anada als masets ha substituit 
les visites als hortets de la Marfella, i les 
encarcarades verbenes del teatre Circo no 
s'assemblen de res a les populars i atracti- 
ves,revetlles dels Jardins de I'Euterpe, tam- 
bé és cert que la nit de Sant Joan segueix 
essent la nit de I'amor, i que encara hi ha 
parelles d'enamorats que aquella nit canten 
la cancó eterna, i que els que senten les 
insies d'estimar encara interroguen al destí 
buscant en els paperets i en la clara de  l'ou 
el nom de la persona esperada i desitjada. 
La diada de Sant Joan, en transformar-se, 
ha pogut conservar, doncs, alló que en ella 
és essencia; pero, la diada de Sant Pere, 
qui I'ha vista i qui la veu! D'aquella tronada 
que, al tom de mig dia de la vigilia de la 
festa major, ens feia, més que corrent, dei- 
xar el martiri de i'estudi, ja ni se'n parla; 
d'aquella altra que, en apuntar el sol, ens 
despertava del nostre son d'infants i ens 
recordava que la festa era arribada, tampoc; 
del clissic bou i'arrós, ningú vol saber-ne 
res, i no pas perque sigui menjar de  mal 
pa'ir, ni tampoc perque estigui renyit amb 
I'abaratiment de les subsistencies; i d'aque- 
Ila festa solemnial, plena de  Ilum, de movi- 
- 2 
ment i d'alegria popular, que en deiem les 
completes, amb els macers de I'Ajuntament 
de gran gala, amb els regidors tots mudats 
amb copalta i espasi, i amb la parella dels 
gegants grans, ballant, majestuosos, el xotis 
de reglament, ja no se'n canta gall ni ga- 
llina. 
Segurament no mancari algún d'aquests 
homes privilegiats, dotats d'un ample es- 
perit de renovació i modernitat, que, da- 
vant de  les lamentacions i enyorances del 
cronista, fari la mitja rialla, o la fari tota 
sencera, creient-se que tracten amb un 
d'aquells periodistes de I'escola del vell 
Brusi, a qui recordo que pintaven amb gor- 
reta de punt de mitja i borleta, amb tapa- 
boques i amb ulleres de vidres negres, ben 
negres. 1 el que aixi pensi, s'eqnivocari 
completament, puix ni gasto gorra per a 
escriure, ni tan sols dormidor pera dormir, 
i si gasto ulleres, no són per a barrar el 
pas a la Ilum, sinó per a poguer veure les 
coses clares, detallades i amb son color 
natural. I no m'espanten pas les idees, per 
noves i atrevides que siguin, ni vull passar 
per enemic del progres; pero =m raca que 
els nois vulguin ésser homes, i quasi sempre, 
bomes viciats abans de I'bora; em sap 
greu, molt greu, que vagin esfumant-se 
moltes velles costums, sanes, senzilles, 
poetiques i d'una bonesa que encanta; i 
em do1 en gran manera que el nostre Reus 
alegre, expansiu, original, que era I'enveja 
de  no poques viles, per la deria que tenim 
de volguer-li donar aires de gran ciutat a 
la moderna, vagi perdent els trets més ca- 
racteristics de la seva fesomia i es coiiver- 
teixi en un poble d'una grisor que dóna 
pena. 
Ja poden riure, ja, els homes del dia, que 
jo seguiré amb els meus tretze, i amb lase- . 
guretat de que no sóc sol a gemegar i la- 
mentar-me. Tinc la convicció de que el que 
jo penso de  1' antic Reus, ho pensen la ma- 
joria dels meus conciutadans, i ho pensen 
també molts, per no dir tots, d'aquells 
ganxets als que les necessitats del viure 
han allunyat de la ciutat nadiua, i tornen en 
fervorós romiatge cada any per Sant Pere 
a casa nostra, per a veure el campanar, 
per a sentir la campana dels gegants i per 
a estrényer la m i  dels amics d'altre kmp;.  
Precisament un d'aquests ganxets, devot 
admirador de la nostra ciutat com qui més 
pugui ser-ho, m'ha escrit una carta pla- 
nyent-se de quit la festa major de Reus sigui 
cada vegada més incolora, i em parla d'un 
fet, que jo seré el primer en titllar d'ex- 
traordinari, pero que haig de creure com 
a fet real, puix el meu amic ganxet és inca- 
paq d'afirmar una cosa que s'aparti de la 
veritat un gruix de duro. 
1 el fet és aquest. L'any darrer, per la 
diada de Sant Pere, el meu amic vingué a 
Reus, i porti a la seva néta, una monada 
de criatura que llavors comencava a par- 
lar, a veure els gegants per a que amb ells 
fés coneixenca. I mentre la néta s'entrete- 
nia fent bestiejar a la malassa, I'avi desco- 
bria una interessant conversa que el gegant 
moro i el gegant gran sostenien amb no sé 
quina mena d'enravessats signes. La cosa 
era greu, i per a fugir del perill de la manca 
de discreció propi de les dones, no volien 
que cap de les gegantes es fiqués en el ne- 
goci. Fins del pobre vitxet prescindien, 
perquit el tenen per u n  calqasses que, men- 
tre la seva muller gasta a desdir estrenant 
vestits cada cap que surt de casa, i Ilu'int 
joies i pentinats cars i extremats, i amb una 
cara de tant-se-me'n-dóna, d'un perfecte cap 
de pardalets, ell, en canvi, sempre va amb 
el mateix abric de I'edat mitjana, amb aquel1 
casquet i aquella ploma que en niixer ja la 
devia portar al cap, i amb aquella gran 
bossa sense un xavo. 
I, sabeu de que se les havien els dos ge- 
gants? Doncs parlaven de la festa major: 
es queixaven de que no són degudament 
atesos per les autoritats populars; protesta- 
ven, molt enfadats, de que haguessin sigut 
suprimides les completes, que pera ells era 
motiu de Ilu'iment; i es proposaven sindi- 
car-se i fer vaga, perquit és lo que ells 
deien:-Ja n'estem cansats de qui: ens fa- 
cin fer tant els gegants. 
Ignoro com i qui deu haver arreglat el 
paorós conflicte. 
O. ROVELLAT PRAT 
El meu sojorn és una casa blanca 
amb I'elegancia d u n  petit jardi; 
cel'la damor on tota pau s'hi tanca 
desitjosa de creixi? i de flor?. 
Verga i purets fan una sola cosa 
de oentures olors iflorimenf, 
placada al  mig del món en una closa 
aferrassada al  tot discretament. 
ENRIC LLUELLES. 


Cada quinze dies

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revistes Catalanes amb Accés Obert