Jover i Comas, Èric

Hemeroteca Cientifica Catalana

i ha alguns elements o substàncies quí-miques com ara l’arsènic, l’estricnina o elcianur que la gent associa immediatamentamb la seva gran toxicitat. Recentment, lesdioxines han passat a formar part d’aquestallista de substàncies temudes per l’opiniópública. Aquest salt a la  fama s’ha fet, en elcas de les dioxines, gràcies a l’escàndol dels pollastres belguesocorregut al maig de 1999 quan pinsos utilitzats en aquellpaís es van contaminar amb una barreja de bifenils policlorats(substàncies prohibides actualment a Europa que eren utilit-zades principalment com a retardants de flama) que conte-nien elevats nivells de dioxines i el més recent emmetzina-ment del líder ucraïnès Víktor Iúsxenko que el va desfigurar(figura 1) al 2004.Però què són realment les dioxines? De fet en comptes deparlar de dioxines hauríem de parlar de paradibenzodioxinesi paradibenzofurans. Aquestes dues famílies de substànciesorgàniques tenen unes estructures generals conformadesper àtoms de carboni, d’oxigen i un nombre variable d’àtomsde clor (figura 2). Si comptem les diferents combinacionspossibles tenim al final dos-cents deu compostos, setanta-cinc dioxines i cent trenta-cinc furans. Encara que aquestscompostos puguin formar-se de manera natural en volcans iincendis forestals la majoria de les seves emissions són an-tropogèniques encara que no tenen cap tipus d’aplicació pera l’home. Així doncs, es formen de manera no desitjada endiferents processos de combustió com ara la utilització decombustibles fòssils (centrals tèrmiques, etc.), crema de re-sidus sòlids urbans i  també com a subproductes d’algunsprocessos industrials com el blanqueig de paper basat en elclor, etc.A causa de les seves propietats fisicoquímiques les dioxinessón compostos persistents bioacumulables i biomagnificables.Són persistents perquè tenen mitges vides en el medi ambientmolt llargues que poden arribar, per exemple, a dotze anys ensòls no superficials. Són bioacumulables perquè tenen unagran afinitat per als greixos (logaritme  de les constants octa-nol aigua superiors a 6,5) i tenen tendència a acumular-s’hi.Parlem de biomagnificació perquè trobem petites quantitatsd’aquestes substàncies en el medi ambient però, per exemple,en el medi aquàtic, el fitoplàncton en presenta nivells supe-riors que en l’aigua ja que l’acumula en els seus lípids, llavorsel zooplàncton s’alimenta d’aquest fitoplàncton enriquit endioxines i les acumula al seu torn en els seus lípids, i així po-dem anar seguint al llarg de la cadena tròfica. Per aquest mo-tiu parlem de biomagnificació perquè com més pugem en lacadena tròfica més elevada és la concentració en aquestscontaminants. Per mala sort sovint l’home es troba a la partmés alta de la cadena tròfica tant aquàtica com terrestre! Ijustament aquest és un dels motius que aquests contaminantshagin generat tanta alarma social ja que trobem elevadesquantitats d’aquests compostos al nostre organisme, si hocomparem amb les concentracions presents en el medi. Acausa de totes aquestes propietats les dioxines són avui en diaun contaminant ubiqüista i es poden trobar en els indrets mésallunyats de la civilització humana. A tall d’exemple, s’hantrobat nivells elevats d’aquestes substàncies en els teixits lipí-dics dels óssos polars.Curiosament, no obstant això, una de les zones del món quepateixen més problemes associats a les dioxines és el Viet-nam. En efecte, els Estats Units d’Amèrica van perdre la guer-ra que els va afrontar als anys seixanta al Vietnam però elsvan deixar, de manera involuntària, dioxines com a record. En55Química i medi ambient: Què són les dioxines?Èric JoverDepartament de Física Aplicada i Òptica, Universitat de BarcelonaHRevista de la Societat Catalana de Química · 8 / 2007 · p. 55-56 DOI: 10.2436/20.2003.01.7FIGURA 1. Víktor Iúsxenko abans i després de l’emmetzinament per dioxines.9 187236 400 9 187236 40Cl(x)Cl(x) Cl(y) Cl(y)x+y = 1–BPCDFsPCDDsFIGURA 2. Estructura química de les dioxines i dels furans.01-78 Revista Quimica 8  5/9/08  08:19  Página 55aquesta guerra l’Exèrcit dels Estats Units va utilitzar ingentsquantitats dels agents defoliants 2,4-D i 2,4,5-T, conegutscom els agents taronges, que contenien com a impuresa lesdioxines.Però quina toxicitat presenten aquests compostos? No totsaquests compostos són igualment tòxics, de fet, tan sols dis-set d’ells, set dioxines i deu furans, s’avaluen habitualment, iés el més tòxic la 2,3,7,8-tetraclorodibenzodioxina més cone-guda com la 2,3,7,8-TCDD. En elevades quantitats, aquestscompostos poden presentar una toxicitat aguda relacionadageneralment amb el cloracne, una afecció de la pell que és perexemple molt evident en el cas de Víktor Iúsxenko (figura 1).Però, entre molts altres efectes crònics, també ha demostratser un disruptor endocrí, i la 2,3,7,8-TCDD està inclosa dins dela llista  del grup 1 de l’Agència Internacional per a la Recercadel Càncer (IARC) com a agent cancerigen en humans.A causa d’aquesta toxicitat, la Unió Europea ha desenvolupatnombroses regulacions per a limitar l’impacte d’aquestessubstàncies. Aquestes regulacions tenen com a doble objec-tiu reduir les emissions al medi i controlar al màxim els pro-ductes alimentaris per a disminuir la ingesta en humans. Defet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fixar al 1998un màxim tolerable d’ingesta diària d’entre 1 i 4 picogramsd’equivalents tòxics per quilogram de la persona (els equiva-lents tòxics són una manera de normalitzar la toxicitat delsdisset diferents congèneres determinats comparant-la ambla de la 2,3,7,8-TCDD, que és el congènere més tòxic). Compodem veure el límit permès és extremadament baix però dela mateixa manera les concentracions que es troben en elmedi ambient i en els aliments són extremadament baixes is’arriba per exemple a nivells de fg/m3 (fg = 10-12 g) en l’aireambient. Pel que fa les emissions, els centres d’incineració deresidus urbans han estat un dels principals processos ques’han hagut d’adaptar a un enduriment significatiu de la le-gislació, fet que ha provocat fins i tot canvis en les seves tec-nologies de depuració de fums.Per acabar, considero que pel sol fet de ser famoses lesdioxines esdevenen menys perilloses. En haver estat tan publi-citades el legislador ha tingut especial cura a regular totes lestemàtiques que hi fan referència. Així doncs, encara que noens en podem oblidar sí que es pot considerar que encara queara ja es mantingui com una  de les substàncies tòxiques mésconegudes potser ens hem de preocupar més d’aquells com-postos que, encara que amb una menor toxicitat, són méspresents en el medi i no han saltat encara a la fama pública.5601-78 Revista Quimica 8  31/07/08  09:09  Página 56

Catalan

Química i medi ambient: Què són les dioxines?

Revistes Catalanes amb Accés Obert

i ha alguns elements o substàncies quí-
miques com ara l’arsènic, l’estricnina o el
cianur que la gent associa immediatament
amb la seva gran toxicitat. Recentment, les
dioxines han passat a formar part d’aquesta
llista de substàncies temudes per l’opinió
pública. Aquest salt a la  fama s’ha fet, en el
cas de les dioxines, gràcies a l’escàndol dels pollastres belgues
ocorregut al maig de 1999 quan pinsos utilitzats en aquell
país es van contaminar amb una barreja de bifenils policlorats
(substàncies prohibides actualment a Europa que eren utilit-
zades principalment com a retardants de flama) que conte-
nien elevats nivells de dioxines i el més recent emmetzina-
ment del líder ucraïnès Víktor Iúsxenko que el va desfigurar
(figura 1) al 2004.
Però què són realment les dioxines? De fet en comptes de
parlar de dioxines hauríem de parlar de paradibenzodioxines
i paradibenzofurans. Aquestes dues famílies de substàncies
orgàniques tenen unes estructures generals conformades
per àtoms de carboni, d’oxigen i un nombre variable d’àtoms
de clor (figura 2). Si comptem les diferents combinacions
possibles tenim al final dos-cents deu compostos, setanta-
cinc dioxines i cent trenta-cinc furans. Encara que aquests
compostos puguin formar-se de manera natural en volcans i
incendis forestals la majoria de les seves emissions són an-
tropogèniques encara que no tenen cap tipus d’aplicació per
a l’home. Així doncs, es formen de manera no desitjada en
diferents processos de combustió com ara la utilització de
combustibles fòssils (centrals tèrmiques, etc.), crema de re-
sidus sòlids urbans i  també com a subproductes d’alguns
processos industrials com el blanqueig de paper basat en el
clor, etc.
A causa de les seves propietats fisicoquímiques les dioxines
són compostos persistents bioacumulables i biomagnificables.
Són persistents perquè tenen mitges vides en el medi ambient
molt llargues que poden arribar, per exemple, a dotze anys en
sòls no superficials. Són bioacumulables perquè tenen una
gran afinitat per als greixos (logaritme  de les constants octa-
nol aigua superiors a 6,5) i tenen tendència a acumular-s’hi.
Parlem de biomagnificació perquè trobem petites quantitats
d’aquestes substàncies en el medi ambient però, per exemple,
en el medi aquàtic, el fitoplàncton en presenta nivells supe-
riors que en l’aigua ja que l’acumula en els seus lípids, llavors
el zooplàncton s’alimenta d’aquest fitoplàncton enriquit en
dioxines i les acumula al seu torn en els seus lípids, i així po-
dem anar seguint al llarg de la cadena tròfica. Per aquest mo-
tiu parlem de biomagnificació perquè com més pugem en la
cadena tròfica més elevada és la concentració en aquests
contaminants. Per mala sort sovint l’home es troba a la part
més alta de la cadena tròfica tant aquàtica com terrestre! I
justament aquest és un dels motius que aquests contaminants
hagin generat tanta alarma social ja que trobem elevades
quantitats d’aquests compostos al nostre organisme, si ho
comparem amb les concentracions presents en el medi. A
causa de totes aquestes propietats les dioxines són avui en dia
un contaminant ubiqüista i es poden trobar en els indrets més
allunyats de la civilització humana. A tall d’exemple, s’han
trobat nivells elevats d’aquestes substàncies en els teixits lipí-
dics dels óssos polars.
Curiosament, no obstant això, una de les zones del món que
pateixen més problemes associats a les dioxines és el Viet-
nam. En efecte, els Estats Units d’Amèrica van perdre la guer-
ra que els va afrontar als anys seixanta al Vietnam però els
van deixar, de manera involuntària, dioxines com a record. En
55
Química i medi ambient: Què són les dioxines?
Èric Jover
Departament de Física Aplicada i Òptica, Universitat de Barcelona
H
Revista de la Societat Catalana de Química · 8 / 2007 · p. 55-56 DOI: 10.2436/20.2003.01.7
FIGURA 1. Víktor Iúsxenko abans i després de l’emmetzinament per dioxines.
9 1
8
7
2
3
6 40
0 9 1
8
7
2
3
6 40Cl(x)Cl(x) Cl(y) Cl(y)
x+y = 1–B
PCDFsPCDDs
FIGURA 2. Estructura química de les dioxines i dels furans.
01-78 Revista Quimica 8  5/9/08  08:19  Página 55
aquesta guerra l’Exèrcit dels Estats Units va utilitzar ingents
quantitats dels agents defoliants 2,4-D i 2,4,5-T, coneguts
com els agents taronges, que contenien com a impuresa les
dioxines.
Però quina toxicitat presenten aquests compostos? No tots
aquests compostos són igualment tòxics, de fet, tan sols dis-
set d’ells, set dioxines i deu furans, s’avaluen habitualment, i
és el més tòxic la 2,3,7,8-tetraclorodibenzodioxina més cone-
guda com la 2,3,7,8-TCDD. En elevades quantitats, aquests
compostos poden presentar una toxicitat aguda relacionada
generalment amb el cloracne, una afecció de la pell que és per
exemple molt evident en el cas de Víktor Iúsxenko (figura 1).
Però, entre molts altres efectes crònics, també ha demostrat
ser un disruptor endocrí, i la 2,3,7,8-TCDD està inclosa dins de
la llista  del grup 1 de l’Agència Internacional per a la Recerca
del Càncer (IARC) com a agent cancerigen en humans.
A causa d’aquesta toxicitat, la Unió Europea ha desenvolupat
nombroses regulacions per a limitar l’impacte d’aquestes
substàncies. Aquestes regulacions tenen com a doble objec-
tiu reduir les emissions al medi i controlar al màxim els pro-
ductes alimentaris per a disminuir la ingesta en humans. De
fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fixar al 1998
un màxim tolerable d’ingesta diària d’entre 1 i 4 picograms
d’equivalents tòxics per quilogram de la persona (els equiva-
lents tòxics són una manera de normalitzar la toxicitat dels
disset diferents congèneres determinats comparant-la amb
la de la 2,3,7,8-TCDD, que és el congènere més tòxic). Com
podem veure el límit permès és extremadament baix però de
la mateixa manera les concentracions que es troben en el
medi ambient i en els aliments són extremadament baixes i
s’arriba per exemple a nivells de fg/m3 (fg = 10-12 g) en l’aire
ambient. Pel que fa les emissions, els centres d’incineració de
residus urbans han estat un dels principals processos que
s’han hagut d’adaptar a un enduriment significatiu de la le-
gislació, fet que ha provocat fins i tot canvis en les seves tec-
nologies de depuració de fums.
Per acabar, considero que pel sol fet de ser famoses les
dioxines esdevenen menys perilloses. En haver estat tan publi-
citades el legislador ha tingut especial cura a regular totes les
temàtiques que hi fan referència. Així doncs, encara que no
ens en podem oblidar sí que es pot considerar que encara que
ara ja es mantingui com una  de les substàncies tòxiques més
conegudes potser ens hem de preocupar més d’aquells com-
postos que, encara que amb una menor toxicitat, són més
presents en el medi i no han saltat encara a la fama pública.
56
01-78 Revista Quimica 8  31/07/08  09:09  Página 56


http://revistes.iec.cat/revistes/index.php/SCQ/article/view/5362

Química i medi ambient: Què són les dioxines?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert