Serrano Daura, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FURS DE VALÈNCIA1
L’editorial Barcino ha publicat finalment els tres darrers volums de la col·lec-
ció dedicada als Furs de València, dins la més àmplia d’«Els Nostres Clàssics».
En total es tracta de nou volums, el primer dels quals va aparèixer el 1974 tot i
que de fet és el segon volum. L’obra és deguda a l’impuls inicial del professor
Honori García i després, fins a la conclusió, als professors Arcadi García i Ger-
mà Colón, amb la col·laboració en el darrer volum de Vicent García.
L’any 1232, en el regnat de Jaume I, va començar la conquesta cristiana del
Regne de València amb la intervenció d’exèrcits catalans i aragonesos; el 1238 es
va ocupar la ciutat de València i el 1245 es va conquerir la darrera plaça del Reg-
ne. Un país sense tradició jurídica cristiana, en què al llarg del procés de con-
questa va sorgir un nou dret que, finalment i ben aviat, va cristal·litzar en els
Furs de València.
Els nostres autors repassen aquest procés de formació certament breu, i en
distingeixen dos moments. El primer, quan l’ocupació de l’actual territori de Cas-
telló entre el 1232 i el 1236, sota la direcció de la noblesa catalanoaragonesa, en
què es van concedir diferents cartes de poblament als llocs i a les viles que s’a-
naven ocupant; a vegades s’autoritzava la pervivència del dret musulmà per a la
població sarraïna que romania al lloc; i en d’altres es permetia la vigència del
dret visigot per a la població mossàrab, però la majoria de llocs van rebre el dret
originari dels seus nous titulars jurisdiccionals o de la població cristiana que s’hi
va establir (de Lleida, de Saragossa o de Sepúlveda, per exemple). S’han editat
unes seixanta-tres cartes de poblament i se’n coneixen tres-centes més que no 
s’han publicat.
Una segona etapa, de 1237 a 1238, correspon a la conquesta de la ciutat de
València. La campanya la va dirigir el rei, i hom destaca el predomini català en
303
Revista de Dret Històric Català, 2 (2002), p. 303-308
1. Germà COLÓN DOMÈNECH, Arcadi GARCÍA SANZ, Vicent GARCÍA EDO (ed.), Barcelona,
Barcino, 1974-2002, col·l. «Els Nostres Clàssics», 9 v. 
aquest moment fent esment a la decisiva intervenció de la burgesia, que per la
seva part defensava els principis de llibertat personal, propietat lliure, exempció
fiscal, justícia pública independent, proteccionisme econòmic, etc. 
I ja el 1240 Jaume I va concedir a la ciutat de València un codi que es co-
neix com Costum o Fur. Un text elaborat amb el concurs dels prohoms de Va-
lència i de magnats catalans i aragonesos, entre els quals destaquen el bisbe
d’Osca, Vidal de Canyelles, a qui alguns estudiosos (molt discutits) atribueixen
l’autoria última del nou ordenament. 
Malgrat aquest acte, es van seguir concedint cartes de poblament amb re-
missió a drets no valencians. I altres municipis es van continuar regint per drets
propis d’origen català, aragonès o castellà fixats abans de 1240. Però el nou codi
es va estendre arreu, i sovint es reconeixia oficialment com a dret propi de tan-
tes altres viles; els Furs es refereixen a la constitució d’un nou regne amb una ca-
pital que és València, i talment s’al·ludeix a l’aplicació general en tant que dret
d’aquella ciutat (Fur, 1, 1, 1). Però aleshores aquests dos principis no expressa-
ven més que la voluntat d’assolir la unitat jurídica del Regne que no va comen-
çar a materialitzar-se fins a l’any 1261.
Aquell any, en unes Corts, el rei va jurar els furs sancionant-los com a dret
oficial del Regne (ocasió que es va aprofitar per a traduir-los al català i revisar-
los). Així ho expressava el monarca en un acte de l’11 d’abril. Però la noblesa
aragonesa reivindicava el seu dret particular davant del dret del Regne. L’any 1329
es va arribar a un acord: es donarien més prerrogatives jurisdiccionals a aquells
qui renunciessin als Furs d’Aragó.
Mentre tant, el 1271 es va corregir el text vigent, i s’insistia que els Furs ha-
vien de regir amb caràcter general la ciutat i el Regne, i es precisava que aquest
s’estenia entre la frontera catalana (riu de la Sínia) i Biar i Xàtiva.
En tot cas, com expressen els nostres autors, el nou codi va esdevenir l’e-
lement central de l’ordenament jurídic de la ciutat de València i de tot el Regne.
Un element al qual cal afegir el nou dret que emanava de les Corts ja constituï-
des (furs i actes de cort paccionats), i el del rei en «totes aquelles matèries que
no afectaven els preceptes paccionats (provisions, sentències, privilegis, pragmà-
tiques, crides, concòrdies, cartes, etc.)». A banda, el text sancionat per Jaume I
disposava que en cas de llacunes a manca d’un fur en un cas concret s’havia d’a-
cudir a la raó natural i a l’equitat; aquesta clàusula, que també es va introduir a
Aragó i Catalunya, s’interpreta com una remissió al dret comú romanocanònic
(els juristes en feren un ús excessiu, i Pere III, el 1283, va prohibir que se cités
en judici el Decret de Gracià, les Decretals i el dret romà).
D’altra banda, el text va rebre diferents denominacions i hom parla de cos-
tums o costumes, i en llatí de consuetudo i consuetudines, però aviat van ser subs-
JOSEP SERRANO DAURA
304
tituïdes per les de furs i fori. Colón i García opinen que els valencians preferei-
xen l’expressió Furs de València, per a equiparar-ne el vigor i el prestigi al dret
aragonès (Furs d’Aragó).
Pel que fa al contingut, el codi conté els privilegis reials atorgats a la ciutat
de València, i inclou una àmplia i extensa regulació de nombroses institucions
jurídiques, seguint la sistemàtica i fins i tot els mateixos textos del Codi de Jus-
tinià. És tal la influència del dret justinianeu que hom es refereix a València com
el primer regne peninsular que rep i assumeix com a propi el dret romà. I així
l’obra consta de nou llibres, dividits en rúbriques i aquestes en capítols o cos-
tums; això no obstant, els nostres autors adverteixen que el paral·lelisme entre
els Furs i el Codi justinianeu, per exemple, «al llibre I [...] no comença fins a la
rúbrica VIII, [...] i en el llibre IX només se segueix fins a la rúbrica VI».
Els autors fan una llista de sis manuscrits amb la col·lecció general del text
català dels Furs datats: el primer, el 1261, un altre, el 1329, un tercer sense data,
però és del segle XIV, i els tres darrers amb lletres dels segles XIV i/o del XV. A
aquests, hi afegim un altre manuscrit del text llatí entre el 1301 i el 1341. I hi ha
altres manuscrits en col·leccions parcials de furs, de vegades còpies d’altres; se’n
citen trenta-tres (el primer, una còpia del segle XV, i el darrer, de 1786). 
Es coneixen diverses edicions del text en col·lecció general. En català n’hi
ha una de 1482, feta per Lambert Palmart (alemany) i supervisada per misser
Gabriel de Riusech, però sobre una còpia del notari Gabriel Lluís d’Arinyó
(amb els furs i les ordinacions concedits fins al 1436). Una altra edició catalana
és la impresa entre el 1547 i el 1548 per Joan de Mey (flamenc), sobre una altra
còpia dels notaris Francesc Joan Pastor i Lluís Alanya, i corregida per l’advocat
Pere Joan de Capdevila; aquesta edició es titula Fori Regni Valentiae, té dos vo-
lums i és l’oficial segons Privilegi reial de 1547. L’edició actual s’elabora sobre
la base d’aquesta última.
Encara com a edició del text llatí se’n cita una de molt recent, entre 1950 i
1967, a cura de Manuel Dualde Serrano, sota el títol de Fori antiqui Valentiae,
feta a partir de l’únic manuscrit llatí que hi ha a l’arxiu de la catedral de Va-
lència.
Talment, tenim nombroses edicions parcials que apareixen els segles XV,
XVI i XVII; se’n citen quinze, la primera de 1493 i la darrera del segle XV. A
aquestes edicions localitzades, cal afegir-hi les que es conserven en els processos
de les Corts en què s’aproven.
Però Colón i García treballen a partir de l’edició de 1547, i ometen els furs
posteriors fins a 1645, quan se celebren les darreres Corts valencianes; en canvi hi
figuren d’altres ja derogats o revocats a les Corts de 1564 (generals, a Montsó, quan
precisament els braços demanen al rei una nova edició dels Furs per eliminar els
FURS DE VALÈNCIA
305
que s’havien revocat, els repetits, i també els superflus). Els autors ho justifiquen
afirmant que «l’heterogeneïtat i la desmesurada extensió d’una sèrie tan vasta di-
ficultaria excessivament l’edició, per raó de la gran quantitat de material legislatiu
de l’època postclàssica (1547-1645), el qual altrament, per la seva modernitat, no
fretura tant d’una edició com els furs de les èpoques originària i clàssica».
Això no obstant, Colón i García elaboren la que seria l’edició definitiva del
text a mitjan segle XVI, i tenen en compte els manuscrits existents més autorit-
zats, ja que indiquen en nota les variants dels altres i les variants de les edicions
antigues que es conserven. En aquesta edició és molt important el manuscrit lla-
tí existent. I també en notes al text s’estableixen equivalències i la correlació de
les rúbriques dels Furs amb el Codi de Justinià, amb els Costums de Tortosa
(text publicat entre 1277 i 1279, tot recordant la discussió científica no tancada
que vincula ambdós textos) i també amb els de Lleida (1228). De manera sem-
blant, els furs es relacionen amb la bibliografia existent sobre aquestes, i amb
textos jurídics estranys amb els quals hi ha una relació literal, un precedent nor-
matiu o una relació institucional immediata. Precisament, el volum primer in-
clou la llarga llista de fonts publicades i altres obres consultades per a elaborar
aquesta edició dels Furs de València.
Per a transcriure els textos es desfan les abreviatures, es regularitza l’ús de
les majúscules, s’adopten els signes de puntuació, l’apòstrof, els guions segons
el català modern, s’adopta l’accentuació moderna, etc. 
El primer volum, tercer en aparèixer (1980), inclou una extensa introduc-
ció dels autors en què es refereixen els elements integrants del dret valencià, el
seu procés de formació, les fonts de creació, les diferents compilacions que es
coneixen, etc. Segueix el pròleg del text dels Furs i comença el llibre I fins a la
rúbrica III (del territori del Regne i el terme de la ciutat, sobre «les pastures e del
vedat», i sobre la cort del batlle).
El segon volum (1974) comença amb la rúbrica IV del llibre I (taxes i orga-
nització judicials, infidels, els «precs feyts al príncep», etc.), i segueix fins a la
rúbrica XVII del llibre II (relatives a la prova judicial, transaccions, advocats i
procuradors, infàmia, restitució a favor dels menors, sagrament de calúmnia, etc.).
I el volum tercer (1978), comprèn tot el llibre III dels Furs (amb vint-i-dues rú-
briques que regulen fonamentalment institucions processals, però també es re-
fereixen a servituds, als jocs o a l’usdefruit, per exemple).
El quart volum (1983) es correspon amb el llibre IV (s’ocupa de la perso-
nalitat processal de la dona, dels fills i dels serfs; talment es refereix a les proves
judicials en particular a la testifical; igualment s’hi tracten les garanties credití-
cies com la penyora, la compensació o les usures; es regula el contracte de com-
panyia, les fires i els mercats, o els delmes i les primícies). 
JOSEP SERRANO DAURA
306
El volum cinquè (1990) recull els llibres V i VI dels Furs: el primer s’ocupa
del règim matrimonial (arres, esponsalici, donacions entre cònjuges, devolució
de l’aixovar) i de la tutela testamentària; i el segon es refereix als serfs que fu-
gen, però també al testament i a la capacitat per a testar i a diverses institucions
successòries (l’hereu, llegats, acceptació o no de l’herència, etc.).
El sisè volum (1994) transcriu els llibres VII i VIII: el primer tracta de les
prescripcions, de les penes del «jutge qui mal jutjarà», de l’execució de les sen-
tències, de les apel·lacions, dels deutors que renuncien als seus béns per liquidar
el deute, etc.; i el segon es refereix a institucions tan diferents com són la pe-
nyora i la fermança i la liquidació de deutes, o l’evicció i l’afillament.
Els volums setè i vuitè (1999) s’ocupen del llibre IX dels Furs. El primer s’i-
nicia amb una breu dedicatòria i recordatori del doctor Arcadi García, coautor
d’aquesta edició, traspassat quan el vuitè volum estava a punt de veure la llum,
l’any 1998; serveixin aquestes línies de breu homenatge a la persona i l’obra del
doctor Arcadi García. Després s’edita el llibre novè dels Furs, que conté l’orde-
nament penal, on es regulen diversos aspectes de l’ordenament processal, però
també es castiguen l’adulteri o la violació de dones verges, la falsificació de mo-
neda, les injúries, la lesa majestat, la traïció, etc., i es regula en part la notaria.
El volum vuitè conté una altra part del llibre novè dels Furs, la que s’ocu-
pa de l’àmbit mercantil; es regula el guiatge i la treva, els feus, i prohibeix la ba-
talla, però també es refereix a serveis comunitaris com els molins, els forns i els
banys, els pesos i mesures, al mostassaf, així com a diversos oficis i professions
privades, a les mesures de superfície de la terra i també als oficials judicials (el
saig i el porter) i al «carcelatge».
I el volum novè, aparegut aquest any 2002 i l’últim editat a cura del doc-
tor Colón amb la col·laboració del doctor Vicent García Edo, conté un estudi
detallat sobre la formació del dret valencià. Ara, de manera més aprofundida i
detallada, es descriu l’inici de la conquesta valenciana, l’àmplia difusió en un pri-
mer moment: dels furs aragonesos municipals de Jaca, Terol, Daroca, Albarrasí
o Alcanyís, o el general dels Furs d’Aragó promulgats el 1247, i dels drets cata-
lans de Lleida i de Barcelona. Així mateix es tracta de la pervivència del dret
musulmà en una àmplia zona en què es conserven les comunitats sarraïnes. Des-
prés els autors s’ocupen de la consolidació de la conquesta de València, i tot se-
guit tracten sobre l’elaboració de l’extens text legislatiu dels Costums de Valèn-
cia, concedit inicialment com un dret local, tot i que ja s’hi manifesta la voluntat
reial que esdevingués dret general de tot el Regne (precisament es destaca la in-
tervenció del canonge i jurista català Pere Albert en la redacció d’aquell orde-
nament). I ja més àmpliament en aquest primer apartat del volum IX se segueix
incidint en el procés d’elaboració dels que finalment es coneixem com Furs de
FURS DE VALÈNCIA
307
València, les seves fonts, la seva correlació amb altres textos, la promulgació fi-
nal del text com a furs generals del Regne, la seva expansió territorial i la seva
relació ben especial amb els Costums catalans de Tortosa i les seves concordan-
ces amb el Codex justinianeu, l’aparició de l’Aureum Opus (primera versió im-
presa de 1515), altres edicions, etc. En un segon apartat, el present volum inclou
un extens estudi filològic que tracta sobre la grafia i la fonètica (vocalisme i con-
sonantisme), la morfosintaxi (substantius i adjectius, la formació dels plurals, els
numerals, els pronoms personals, els interrogatius i els relatius, el sistema ver-
bal, els adverbis i les locucions adverbials, les preposicions i les conjuncions), el
lèxic (la seva riquesa i els que s’anomenen «mots valencians» i termes «antiquats»,
la terminologia jurídica i els cultismes generals, variants, etc.), i notes d’estil. A
continuació a l’annex I s’inclouen les concordances entre els Furs de València i
els Costums de Lleida; a l’annex II es fa el mateix amb el Codex de Justinià i els
Costums de Tortosa; i a l’annex III s’inclouen els furs llatins de Jaume I i les
equivalències entre l’edició dels Furs de Pastor (1547) i les fonts documentals
utilitzades per a redactar-los. També es publica un índex de topònims i, final-
ment, un glossari.
Una obra magnífica, doncs, que finalment està íntegrament a disposició
dels estudiosos i de tota persona interessada en la història general i especialment
jurídica de l’antic Regne de València, després de quasi trenta anys des que en va
aparèixer el primer volum. 
Josep Serrano Daura
Universitat Internacional de Catalunya
JOSEP SERRANO DAURA
308


Furs de València

Hemeroteca Cientifica Catalana

FURS DE VALÈNCIA1L’editorial Barcino ha publicat finalment els tres darrers volums de la col·lec-ció dedicada als Furs de València, dins la més àmplia d’«Els Nostres Clàssics».En total es tracta de nou volums, el primer dels quals va aparèixer el 1974 tot ique de fet és el segon volum. L’obra és deguda a l’impuls inicial del professorHonori García i després, fins a la conclusió, als professors Arcadi García i Ger-mà Colón, amb la col·laboració en el darrer volum de Vicent García.L’any 1232, en el regnat de Jaume I, va començar la conquesta cristiana delRegne de València amb la intervenció d’exèrcits catalans i aragonesos; el 1238 esva ocupar la ciutat de València i el 1245 es va conquerir la darrera plaça del Reg-ne. Un país sense tradició jurídica cristiana, en què al llarg del procés de con-questa va sorgir un nou dret que, finalment i ben aviat, va cristal·litzar en elsFurs de València.Els nostres autors repassen aquest procés de formació certament breu, i endistingeixen dos moments. El primer, quan l’ocupació de l’actual territori de Cas-telló entre el 1232 i el 1236, sota la direcció de la noblesa catalanoaragonesa, enquè es van concedir diferents cartes de poblament als llocs i a les viles que s’a-naven ocupant; a vegades s’autoritzava la pervivència del dret musulmà per a lapoblació sarraïna que romania al lloc; i en d’altres es permetia la vigència deldret visigot per a la població mossàrab, però la majoria de llocs van rebre el dretoriginari dels seus nous titulars jurisdiccionals o de la població cristiana que s’hiva establir (de Lleida, de Saragossa o de Sepúlveda, per exemple). S’han editatunes seixanta-tres cartes de poblament i se’n coneixen tres-centes més que no s’han publicat.Una segona etapa, de 1237 a 1238, correspon a la conquesta de la ciutat deValència. La campanya la va dirigir el rei, i hom destaca el predomini català en303Revista de Dret Històric Català, 2 (2002), p. 303-3081. Germà COLÓN DOMÈNECH, Arcadi GARCÍA SANZ, Vicent GARCÍA EDO (ed.), Barcelona,Barcino, 1974-2002, col·l. «Els Nostres Clàssics», 9 v. aquest moment fent esment a la decisiva intervenció de la burgesia, que per laseva part defensava els principis de llibertat personal, propietat lliure, exempciófiscal, justícia pública independent, proteccionisme econòmic, etc. I ja el 1240 Jaume I va concedir a la ciutat de València un codi que es co-neix com Costum o Fur. Un text elaborat amb el concurs dels prohoms de Va-lència i de magnats catalans i aragonesos, entre els quals destaquen el bisbed’Osca, Vidal de Canyelles, a qui alguns estudiosos (molt discutits) atribueixenl’autoria última del nou ordenament. Malgrat aquest acte, es van seguir concedint cartes de poblament amb re-missió a drets no valencians. I altres municipis es van continuar regint per dretspropis d’origen català, aragonès o castellà fixats abans de 1240. Però el nou codies va estendre arreu, i sovint es reconeixia oficialment com a dret propi de tan-tes altres viles; els Furs es refereixen a la constitució d’un nou regne amb una ca-pital que és València, i talment s’al·ludeix a l’aplicació general en tant que dretd’aquella ciutat (Fur, 1, 1, 1). Però aleshores aquests dos principis no expressa-ven més que la voluntat d’assolir la unitat jurídica del Regne que no va comen-çar a materialitzar-se fins a l’any 1261.Aquell any, en unes Corts, el rei va jurar els furs sancionant-los com a dretoficial del Regne (ocasió que es va aprofitar per a traduir-los al català i revisar-los). Així ho expressava el monarca en un acte de l’11 d’abril. Però la noblesaaragonesa reivindicava el seu dret particular davant del dret del Regne. L’any 1329es va arribar a un acord: es donarien més prerrogatives jurisdiccionals a aquellsqui renunciessin als Furs d’Aragó.Mentre tant, el 1271 es va corregir el text vigent, i s’insistia que els Furs ha-vien de regir amb caràcter general la ciutat i el Regne, i es precisava que aquests’estenia entre la frontera catalana (riu de la Sínia) i Biar i Xàtiva.En tot cas, com expressen els nostres autors, el nou codi va esdevenir l’e-lement central de l’ordenament jurídic de la ciutat de València i de tot el Regne.Un element al qual cal afegir el nou dret que emanava de les Corts ja constituï-des (furs i actes de cort paccionats), i el del rei en «totes aquelles matèries queno afectaven els preceptes paccionats (provisions, sentències, privilegis, pragmà-tiques, crides, concòrdies, cartes, etc.)». A banda, el text sancionat per Jaume Idisposava que en cas de llacunes a manca d’un fur en un cas concret s’havia d’a-cudir a la raó natural i a l’equitat; aquesta clàusula, que també es va introduir aAragó i Catalunya, s’interpreta com una remissió al dret comú romanocanònic(els juristes en feren un ús excessiu, i Pere III, el 1283, va prohibir que se citésen judici el Decret de Gracià, les Decretals i el dret romà).D’altra banda, el text va rebre diferents denominacions i hom parla de cos-tums o costumes, i en llatí de consuetudo i consuetudines, però aviat van ser subs-JOSEP SERRANO DAURA304tituïdes per les de furs i fori. Colón i García opinen que els valencians preferei-xen l’expressió Furs de València, per a equiparar-ne el vigor i el prestigi al dretaragonès (Furs d’Aragó).Pel que fa al contingut, el codi conté els privilegis reials atorgats a la ciutatde València, i inclou una àmplia i extensa regulació de nombroses institucionsjurídiques, seguint la sistemàtica i fins i tot els mateixos textos del Codi de Jus-tinià. És tal la influència del dret justinianeu que hom es refereix a València comel primer regne peninsular que rep i assumeix com a propi el dret romà. I aixíl’obra consta de nou llibres, dividits en rúbriques i aquestes en capítols o cos-tums; això no obstant, els nostres autors adverteixen que el paral·lelisme entreels Furs i el Codi justinianeu, per exemple, «al llibre I [...] no comença fins a larúbrica VIII, [...] i en el llibre IX només se segueix fins a la rúbrica VI».Els autors fan una llista de sis manuscrits amb la col·lecció general del textcatalà dels Furs datats: el primer, el 1261, un altre, el 1329, un tercer sense data,però és del segle XIV, i els tres darrers amb lletres dels segles XIV i/o del XV. Aaquests, hi afegim un altre manuscrit del text llatí entre el 1301 i el 1341. I hi haaltres manuscrits en col·leccions parcials de furs, de vegades còpies d’altres; se’nciten trenta-tres (el primer, una còpia del segle XV, i el darrer, de 1786). Es coneixen diverses edicions del text en col·lecció general. En català n’hiha una de 1482, feta per Lambert Palmart (alemany) i supervisada per misserGabriel de Riusech, però sobre una còpia del notari Gabriel Lluís d’Arinyó(amb els furs i les ordinacions concedits fins al 1436). Una altra edició catalanaés la impresa entre el 1547 i el 1548 per Joan de Mey (flamenc), sobre una altracòpia dels notaris Francesc Joan Pastor i Lluís Alanya, i corregida per l’advocatPere Joan de Capdevila; aquesta edició es titula Fori Regni Valentiae, té dos vo-lums i és l’oficial segons Privilegi reial de 1547. L’edició actual s’elabora sobrela base d’aquesta última.Encara com a edició del text llatí se’n cita una de molt recent, entre 1950 i1967, a cura de Manuel Dualde Serrano, sota el títol de Fori antiqui Valentiae,feta a partir de l’únic manuscrit llatí que hi ha a l’arxiu de la catedral de Va-lència.Talment, tenim nombroses edicions parcials que apareixen els segles XV,XVI i XVII; se’n citen quinze, la primera de 1493 i la darrera del segle XV. Aaquestes edicions localitzades, cal afegir-hi les que es conserven en els processosde les Corts en què s’aproven.Però Colón i García treballen a partir de l’edició de 1547, i ometen els fursposteriors fins a 1645, quan se celebren les darreres Corts valencianes; en canvi hifiguren d’altres ja derogats o revocats a les Corts de 1564 (generals, a Montsó, quanprecisament els braços demanen al rei una nova edició dels Furs per eliminar elsFURS DE VALÈNCIA305que s’havien revocat, els repetits, i també els superflus). Els autors ho justifiquenafirmant que «l’heterogeneïtat i la desmesurada extensió d’una sèrie tan vasta di-ficultaria excessivament l’edició, per raó de la gran quantitat de material legislatiude l’època postclàssica (1547-1645), el qual altrament, per la seva modernitat, nofretura tant d’una edició com els furs de les èpoques originària i clàssica».Això no obstant, Colón i García elaboren la que seria l’edició definitiva deltext a mitjan segle XVI, i tenen en compte els manuscrits existents més autorit-zats, ja que indiquen en nota les variants dels altres i les variants de les edicionsantigues que es conserven. En aquesta edició és molt important el manuscrit lla-tí existent. I també en notes al text s’estableixen equivalències i la correlació deles rúbriques dels Furs amb el Codi de Justinià, amb els Costums de Tortosa(text publicat entre 1277 i 1279, tot recordant la discussió científica no tancadaque vincula ambdós textos) i també amb els de Lleida (1228). De manera sem-blant, els furs es relacionen amb la bibliografia existent sobre aquestes, i ambtextos jurídics estranys amb els quals hi ha una relació literal, un precedent nor-matiu o una relació institucional immediata. Precisament, el volum primer in-clou la llarga llista de fonts publicades i altres obres consultades per a elaboraraquesta edició dels Furs de València.Per a transcriure els textos es desfan les abreviatures, es regularitza l’ús deles majúscules, s’adopten els signes de puntuació, l’apòstrof, els guions segonsel català modern, s’adopta l’accentuació moderna, etc. El primer volum, tercer en aparèixer (1980), inclou una extensa introduc-ció dels autors en què es refereixen els elements integrants del dret valencià, elseu procés de formació, les fonts de creació, les diferents compilacions que esconeixen, etc. Segueix el pròleg del text dels Furs i comença el llibre I fins a larúbrica III (del territori del Regne i el terme de la ciutat, sobre «les pastures e delvedat», i sobre la cort del batlle).El segon volum (1974) comença amb la rúbrica IV del llibre I (taxes i orga-nització judicials, infidels, els «precs feyts al príncep», etc.), i segueix fins a larúbrica XVII del llibre II (relatives a la prova judicial, transaccions, advocats iprocuradors, infàmia, restitució a favor dels menors, sagrament de calúmnia, etc.).I el volum tercer (1978), comprèn tot el llibre III dels Furs (amb vint-i-dues rú-briques que regulen fonamentalment institucions processals, però també es re-fereixen a servituds, als jocs o a l’usdefruit, per exemple).El quart volum (1983) es correspon amb el llibre IV (s’ocupa de la perso-nalitat processal de la dona, dels fills i dels serfs; talment es refereix a les provesjudicials en particular a la testifical; igualment s’hi tracten les garanties credití-cies com la penyora, la compensació o les usures; es regula el contracte de com-panyia, les fires i els mercats, o els delmes i les primícies). JOSEP SERRANO DAURA306El volum cinquè (1990) recull els llibres V i VI dels Furs: el primer s’ocupadel règim matrimonial (arres, esponsalici, donacions entre cònjuges, devolucióde l’aixovar) i de la tutela testamentària; i el segon es refereix als serfs que fu-gen, però també al testament i a la capacitat per a testar i a diverses institucionssuccessòries (l’hereu, llegats, acceptació o no de l’herència, etc.).El sisè volum (1994) transcriu els llibres VII i VIII: el primer tracta de lesprescripcions, de les penes del «jutge qui mal jutjarà», de l’execució de les sen-tències, de les apel·lacions, dels deutors que renuncien als seus béns per liquidarel deute, etc.; i el segon es refereix a institucions tan diferents com són la pe-nyora i la fermança i la liquidació de deutes, o l’evicció i l’afillament.Els volums setè i vuitè (1999) s’ocupen del llibre IX dels Furs. El primer s’i-nicia amb una breu dedicatòria i recordatori del doctor Arcadi García, coautord’aquesta edició, traspassat quan el vuitè volum estava a punt de veure la llum,l’any 1998; serveixin aquestes línies de breu homenatge a la persona i l’obra deldoctor Arcadi García. Després s’edita el llibre novè dels Furs, que conté l’orde-nament penal, on es regulen diversos aspectes de l’ordenament processal, peròtambé es castiguen l’adulteri o la violació de dones verges, la falsificació de mo-neda, les injúries, la lesa majestat, la traïció, etc., i es regula en part la notaria.El volum vuitè conté una altra part del llibre novè dels Furs, la que s’ocu-pa de l’àmbit mercantil; es regula el guiatge i la treva, els feus, i prohibeix la ba-talla, però també es refereix a serveis comunitaris com els molins, els forns i elsbanys, els pesos i mesures, al mostassaf, així com a diversos oficis i professionsprivades, a les mesures de superfície de la terra i també als oficials judicials (elsaig i el porter) i al «carcelatge».I el volum novè, aparegut aquest any 2002 i l’últim editat a cura del doc-tor Colón amb la col·laboració del doctor Vicent García Edo, conté un estudidetallat sobre la formació del dret valencià. Ara, de manera més aprofundida idetallada, es descriu l’inici de la conquesta valenciana, l’àmplia difusió en un pri-mer moment: dels furs aragonesos municipals de Jaca, Terol, Daroca, Albarrasío Alcanyís, o el general dels Furs d’Aragó promulgats el 1247, i dels drets cata-lans de Lleida i de Barcelona. Així mateix es tracta de la pervivència del dretmusulmà en una àmplia zona en què es conserven les comunitats sarraïnes. Des-prés els autors s’ocupen de la consolidació de la conquesta de València, i tot se-guit tracten sobre l’elaboració de l’extens text legislatiu dels Costums de Valèn-cia, concedit inicialment com un dret local, tot i que ja s’hi manifesta la voluntatreial que esdevingués dret general de tot el Regne (precisament es destaca la in-tervenció del canonge i jurista català Pere Albert en la redacció d’aquell orde-nament). I ja més àmpliament en aquest primer apartat del volum IX se segueixincidint en el procés d’elaboració dels que finalment es coneixem com Furs deFURS DE VALÈNCIA307València, les seves fonts, la seva correlació amb altres textos, la promulgació fi-nal del text com a furs generals del Regne, la seva expansió territorial i la sevarelació ben especial amb els Costums catalans de Tortosa i les seves concordan-ces amb el Codex justinianeu, l’aparició de l’Aureum Opus (primera versió im-presa de 1515), altres edicions, etc. En un segon apartat, el present volum inclouun extens estudi filològic que tracta sobre la grafia i la fonètica (vocalisme i con-sonantisme), la morfosintaxi (substantius i adjectius, la formació dels plurals, elsnumerals, els pronoms personals, els interrogatius i els relatius, el sistema ver-bal, els adverbis i les locucions adverbials, les preposicions i les conjuncions), ellèxic (la seva riquesa i els que s’anomenen «mots valencians» i termes «antiquats»,la terminologia jurídica i els cultismes generals, variants, etc.), i notes d’estil. Acontinuació a l’annex I s’inclouen les concordances entre els Furs de València iels Costums de Lleida; a l’annex II es fa el mateix amb el Codex de Justinià i elsCostums de Tortosa; i a l’annex III s’inclouen els furs llatins de Jaume I i lesequivalències entre l’edició dels Furs de Pastor (1547) i les fonts documentalsutilitzades per a redactar-los. També es publica un índex de topònims i, final-ment, un glossari.Una obra magnífica, doncs, que finalment està íntegrament a disposiciódels estudiosos i de tota persona interessada en la història general i especialmentjurídica de l’antic Regne de València, després de quasi trenta anys des que en vaaparèixer el primer volum. Josep Serrano DauraUniversitat Internacional de CatalunyaJOSEP SERRANO DAURA308

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/4232/58955

Furs de València

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana