Sempere, Joaquim

Papers Revista de Sociologia

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Aquest llibre tracta de la crisi civilitzatò-
ria de la nostra època, que es pot caracte-
ritzar —com fan els autors— com una
ruptura entre espècie humana i natura
deguda a la industrialització occidental i
a la revolució científica que l’ha acom-
panyada i l’ha feta possible. És, per tant,
un llibre ambiciós. Es compon d’una sèrie
d’assaigs escrits per cadascun dels dos
autors que es van enllaçant per compon-
dre un diagnòstic sever de la situació de
la cultura científica i industrial moderna.
El volum pot interessar a qui vulgui
conèixer sobre l’esmentada crisi un punt
de vista crític amb la tradició científica i
il·lustrada moderna, punt de vista que
s’inspira en diverses fonts: la «ciència holís-
tica», algunes concepcions del món «no
occidentals» i algunes concepcions filosò-
fiques occidentals que veuen amb recel la
percepció científica moderna de la realitat
des de posicions romàntiques o irracio-
nalistes (com Goethe o Heidegger). 
La visió formulada al llibre es pot resu-
mir així: la industrialització occidental
moderna ha fet patent un divorci radical
entre espècie humana i naturalesa. Els
éssers humans veiem la natura no com un
claustre matern del qual depenem i que
hem de respectar, sinó com un dipòsit de
recursos materials extern a nosaltres que
podem explotar a discreció. Hem adop-
tat, així doncs, una actitud de dominació
sobre la natura que ens porta a destruir
la —sovint delicada— «textura de la
vida», una trama natural complexa i inter-
dependent que ha fet possible l’aparició
de l’espècie humana i la seva continuïtat
sobre la Terra. Aquesta actitud de domi-
nació —que deriva d’una visió dualista,
separadora de «raó» i «vida»— implica
una posició ètica particular, d’ignorància
o oblit de la nostra dependència respecte
del medi natural i de foment d’unes
tendències egocèntriques i antropocèn-
triques. La passió possessiva i adquisitiva
elimina les actituds de contenció pròpies
d’altres cultures, més sensibles al valor
intrínsec de la matriu natural de la vida
humana, que han conreat una saviesa
superior a la nostra. La forma suprema
d’aquesta actitud és el capitalisme, un sis-
tema econòmic expansiu, que afavoreix
la incessant colonització del medi natu-
ral sense límits, que generalitza la forma
mercaderia convertint les coses en ens
quantificables que cal acumular també
sense límits. Capitalisme i tecnologia
moderna són inseparables. Es produeix
una fascinació desmesurada per la màqui-
na, correlativa a una pèrdua de respecte
per la vida i la natura. Es relega a l’àmbit
de la superstició les actituds reverencials
davant de vida i natura. 
L’arrel espiritual d’aquesta situació és
un culte desmesurat a la raó, en detriment
del sentiment i la intuïció. La raó ha con-
solidat la confiança en ella mateixa grà-
cies als «èxits» de la ciència moderna. La
ciència ha esdevingut un punt de referèn-
cia indiscutible, basant-se en una falsa
consciència de si mateixa. La ciència pro-
clama la seva superioritat en funció de la
seva veritat i la seva objectivitat, i ignora
que aquests valors són «creences» o «axio-
mes» que no es discuteixen, autèntics
«mites» de la nostra cultura. No es tracta
—diuen els autors—que el coneixement
científic sigui fals ni que calgui prescin-
dir-ne. Només qüestionen la seva supo-
sada universalitat i la «impermeabilitat a
la crítica» que li atribueixen. Allò més
objectable de la ciència és la visió reduc-
cionista que arrossega amb ella, que porta
a veure la realitat fragmentàriament i no
en el seu conjunt, en la seva unitat feta
Ressenyes Papers 81, 2006 251
CANADELL, M. Àngels; VICENS, Jesús
La textura de la vida
Girona: Edicions a Petició, 2004
Documenta Universitaria, 235 p.
Papers 81 001-264  11/2/07  19:50  Página 251
d’interdependències. El saber ha desapa-
regut i només trobem especialistes, i, amb
la visió dels especialistes, es perd de vista
el conjunt o el tot: estem aleshores pre-
parats a agredir la natura i convertir-la en
reserva de recursos explotables. La volun-
tat humana —voluntat de poder— esde-
vé la mestressa, la que guia l’acció de les
persones. 
Els autors atribueixen una gran res-
ponsabilitat a la «ciència reduccionista».
L’objectiu del seu atac és la ciència en la
mesura que adopta un mètode analític,
separador, abstractiu, fragmentant la visió
de la realitat. Reivindiquen una altra
«ciència» que eviti aquests paranys: una
ciència holística, com a part d’un conei-
xement d’abast més ampli que inclouria
l’ètica i la recuperació del sentit de les
coses. Recuperen la contraposició entre
simple coneixement i saviesa. 
L’ordre científic imperant està íntima-
ment relacionat amb l’ordre social capi-
talista. La biologia molecular es vincula
als interessos empresarials de la indústria
química i farmacèutica; les patents sobre
la vida i el coneixement materialitzen la
voluntat de subordinar allò que no és
subordinable; etc. 
El llibre destaca, en definitiva, un feno-
men a primera vista sorprenent: aquesta
civilització, que ha fet avançar com cap
altra el coneixement del món i que pot
exhibir èxits espectaculars en aquest
terreny, no ha estat capaç de desenvolu-
par una sensibilitat, unes conductes ni una
ètica que estiguin a l’alçada d’aquest pro-
grés cognitiu. Els autors posen el dit a la
nafra. El coneixement científic no sembla
capaç de contribuir a promoure formes de
saviesa que ajudin els humans a viure, a
viure en equilibri amb la natura, incloent
en la natura el nostre propi cos. (Jesús
Vicens ja havia publicat una reflexió en
aquesta mateixa línia al seu llibre El valor
de la salud: Una reflexión sociológica sobre
la calidad de vida, Siglo XXI, 1995.) 
S’observa un divorci entre ciència teò-
rica i direcció de la vida, un dels leitmotiv
del llibre. El que hom es pot preguntar és
si es pot atribuir aquest divorci a la forma
mateixa de la pràctica científica —a la qual
els autors es refereixen com a «ciència
reduccionista»— o si cal atribuir-lo als
valors i als principis dominants en les esfe-
res de la moral, la política i la filosofia. Els
autors semblen postular que aquests valors
i principis avui dominants deriven direc-
tament (i, per tant, de manera indissoluble)
de la «ciència reduccionista». Però es pot
pensar que, entre la ciència teòrica i els
plantejaments normatius (ètics, polítics) o
filosòfics, les derivacions no són directes.
Es pot pensar que les normes ètiques o
polítiques o les cosmovisions filosòfiques
poden buscar en la ciència arguments de
plausibilitat, però no conclusions necessà-
ries. La derivació directa s’ha qualificat de
«fal·làcia naturalista», que consisteix a infe-
rir falsament la prescripció del fet. Com
deia Hume, «no es pot deduir el “deure”
de l’“ésser”». Les coses són com són o les
veiem com les veiem, però les prescripcions
normatives no depenen directament,
segons regles formals d’inferència, de la
manera de ser de les coses. Els coneixe-
ments científics sobre mecànica o electri-
citat poden ser usats per protegir i ajudar la
vida o per destruir-la. És la vella (i recur-
rent) polèmica sobre la neutralitat o falta
de neutralitat de la ciència i la tècnica. Els
autors defensen que la ciència no és neu-
tral. Al meu entendre, les coses són dife-
rents de com ells ho presenten en aquest
punt. La nocivitat de l’ús industrial i mili-
tar de l’energia nuclear no deriva de cap
perversitat intrínseca del coneixement. Hi
ha una vella desconfiança sobre la capaci-
tat humana per controlar els efectes nocius
del coneixement, començant pel text fun-
dacional de la tradició judeocristiana: el
Gènesi, primer llibre de la Bíblia, on
el pecat original —és a dir, l’arrel última
de tot el mal moral— deriva de l’ambició
humana de saber. Aquesta desconfiança,
doncs, ja existia molt abans de l’aparició
de la ciència moderna, i respon a un fet
real: l’ésser humà és destructiu i autodes-
252 Papers 81, 2006 Ressenyes
Papers 81 001-264  11/2/07  19:50  Página 252
tructiu, i el poder que el coneixement li
atorga augmenta aquesta destructivitat. La
regulació d’aquest poder letal només pot
venir de «fora» del coneixement, del món
no dels fets (i el seu estudi), sinó de les pres-
cripcions, és a dir, de l’ètica. 
Manuel Sacristán alertava sobre el perill
de confondre bondat (o maldat) episte-
mològica i bondat (o maldat) moral. Si
la física no fos un coneixement tan «bo»
(en el sentit de coneixement que capta
amb tanta eficàcia les lleis que governen la
realitat), no tindríem ni la bomba atòmi-
ca ni el mal que pot representar des del
punt de vista moral. 
Ens podem preguntar si l’eficàcia epis-
temològica de la ciència —la seva elevada
capacitat de trobar la veritat dels fets del
món— no rau justament en el seu caràc-
ter «reduccionista». Els autors del llibre
admeten la pertinència del saber científic.
El que rebutgen és la seva manca d’ober-
tura cap a plantejaments holístics, de
síntesi. Defensen una «ciència holística»
que, de fet, estan desenvolupant científics
reconeguts com ara Fritjof Capra, James
Lovelock o Humberto Maturana, entre
altres. Potser una de les claus per dissipar
les diferències seria reconèixer que la cièn-
cia sempre té dues fases complementàries,
una fase analítica i una de sintètica.
L’estratègia que ha atorgat tant d’èxit a la
ciència moderna ha estat, en gran mesu-
ra, l’analítica: examinar per separat cada
aspecte de la realitat per poder penetrar-
hi més a fons. Ara bé, arriba un moment
que cal fer una síntesi de tots els resultats
fragmentaris, la qual permet descobrir
noves realitats relacionals o sistèmiques no
visibles a la mirada purament analítica. El
progrés del saber seria una concatenació
alternant dels dos moments, l’analític i el
sintètic. El que sí que és cert és que fins
no fa gaire els científics continuaven inte-
ressats més en el moment analític que no
pas en el sintètic. Però també és veritat que
les tendències a la síntesi esdevenen cada
vegada més presents en la recerca. Una
plasmació d’aquesta tendència és la proli-
feració d’estudis pluridisciplinaris, orien-
tats a la col·laboració entre especialistes
molt diversos. 
Estem, doncs, davant d’un llibre que
aborda una temàtica crucial d’un món
amenaçat. Les qüestions que hi queden
plantejades són qüestions centrals de la
nostra època: el paper de la ciència, el
divorci entre raó i vida, les visions reduc-
cionistes del progrés i el coneixement 
—però també de molts més, com ara la
noció distorsionada de benestar, la con-
cepció del temps desvinculada dels cicles
naturals, els curtcircuits en la comunica-
ció i la comunitat dels éssers humans…
No es pot dubtar de la pertinència i opor-
tunitat dels temes que aborda, ni de la
passió amb què està escrit. Passió que 
—en coherència amb la sensibilitat de l’o-
bra— cal considerar com una virtut
intel·lectual molt necessària enfront de
l’alarmant indiferència amb què tanta gent
contempla sense parpellejar —i sense ser
capaços d’interpretar-ne els senyals— la
cursa que ens mena a l’abisme.
Joaquim Sempere
Ressenyes Papers 81, 2006 253
La filosofía, según una de sus definicio-
nes más clásicas, es considerada como la
ciencia de todas las cosas, por sus causas
últimas, a la luz de la razón. Por eso, nada
de lo que existe queda fuera de su alcan-
ce, aunque haya ciencias especializadas en
un aspecto de la realidad. El conocimiento
también existe y, como objeto existente,
HERRERA GÓMEZ, Manuel 
Metateoría de las ciencias sociales: El puzzle epistemológico
Madrid: Tecnos, 2005, 202 p.
Papers 81 001-264  11/2/07  19:50  Página 253


CANADELL, M. Àngels ; VICENS, Jesús. La textura de la vida

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert