Castellanos, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NOTICIA DE RAIMON CASELLAS 	 ordi CASELLANOS
LAdrià Gual, en explicar, a les seves Memò-
ries, la febre innovadora que semparà de la jo-
ventut modernista de les darreries del segle XIX,
escriu que aquesta tenia per senyor addicte
¡ impecabie en Raimon Casellas, crític a la mo-
derna, enfront dels dogmatismes de la vella es-
cola, el qual va irrogar-se la comesa de repre-
sentar la nova generació en tots els seus
matisos. Aquesta és ia visió de Casellas que
ens ha arribat filtrada a través del Noucentisme,
la que recull Josep Pla quan intenta definir-lo
en el seu interrogatori a Putxet: Les contra-
diccions són la base de la seva personalitat,
afirma. Ningú, però, no sha enfrontat seriosa-
ment amb la seva obra crítica o literària. La seva
significació ha quedat reduïda a un simple paper
de comparsa en les anòcdotes, en les gatades,
dels Rusiño i Cia., amb qué ens ha arribat la
versió popular del Modernisme. La tradició culta.
des de lòpoca del Noucentisme, lhavia silenciat.
Casellas era un tintorer que, per afició a lart
i a les lletres, va vendre la tintoreria per cami-
nar sobre la corda fluixa de la nostra cultura.
Des del 1891 fou redactor de LAvenç i, grà-
cies a lYxart i en Sardà, La Vanguardia de
Modest Sànchez Ortiz va cridar-lo perquò fes la
crítica dart del diari. Després duns primers mo-
ments en qué defensà el Naturalisme en litera-
tura i limpressionisme en pintura (contra ia pin-
tura académica de taller), després de promoure
algunes polòmiques, es convertí en el crític ¡ el
teòric de lart Modernista, especialment després
de lestada a París del 1893. En efecte, aquest
viatge 11 serví per conéixer lart no oficial de
França i Angiaterra. Fou el primer a parlar, a la
península, de Puvis de Chavannes, de Rodin,
de Whistler, de Carriòre, de Burne-Jones, de
Besnard, de Raftaelli... EIs seus articles eren
defenses apassionades de tot el que era indi-
vidualitat i expressió personal de lartista. Una
cosa uneix totes les fórmules, sigui llmpres-
sionisme, el Decadentisme, el Simbolisme o el
Prerrafaelitisme: lexpressió personal, pròpia del
geni de cada artista, capaç de captar allò que
caracteritza la realitat, no en el seu aspecte
extern, sinó en el que té de més íntim ¡ sugge-
rent. lnfluït sobretot pel Prerrafaelitisme, comen-
çà a estudiar la història de la pintura medieval
catalana: una conferòncia a iAteneu, el 1892,
fou la primera mostra de les seves investiga-
cions. Casellas shi va formular públicament una
pregunta: Per quò el crític de les novetats artís-
tiques sinteressa també per iestudi de lart
antic?
Tota lobra crítica de Raimon Casellas és una
lluita per a la creació duna escola artística ca-
talana que per la tòcnica ¡ el contingut expressiu
sanivellós amb les altres nacions europees. Se-
guint Taine, partia de la necessitat de convertir
lart en expressió de la manera désser del nos-
tre poble; seguint els prerrafaelites, volia fona-
mentar les noves formes artístiques en iauten-
ticitat expressiva de lart gòtic. Ei Reinaixement
havia subjectat lart a uns motlles clàssics, eli-
minant tota expressió personal, cosa que, al
nostre país havia significat linici de la decadén-
cia. El retorn a lart gòtic era ei retorn a la
nostra idiosincràsia nacional. Nhavia darrencar
la nostra tradició moderna, tot adequant els nous
corrents artístics europeus a la nostra manera
désser. Lluís Dalmau, lautor rebei i innovador
del Retaule de la Nostra Dona dels Concellers,
era lexemple a seguir.
Però el nostre art naufragava enmig duna
societat laboriosa i industrialitzada, despre-
ocupada per tot el que no li reportés directa-
ment un benefici material. La qualificació de
laborioso pueblo catalán era una infàmia per
Catalunya: la nostra burgesia, dins els seus ii-
mitats horitzons econòmics, era incapaç de
comprendre el valor ¡ la transcendòncia del nou
art. Mentre Brossa i Corominas col-laboraven
amb les societats anarquistes perquò considera-
ven la burgesia com una classe ja incapaç de
portar a terme qualsevol tipus de renovació so-
cial, el grup de Rusiñol, ¡ amb ell Casellas, es
refugiaren en lidealisme de iArt per lArt, ilan-
çant diatribes contra aquella burgesia menestrai
que atacaven, sobretot, perquò era incapaç de
comprendreÍs i assimilar-los. Dací que Casellas
sarribés a autodefinir com un esteta, un idea-
lista, quasi un místic, un il-luminat, gairebé un
ocultista i nigromàntic caldeu. Ni república, ni
monarquia: Art, perqué Art és elevació, supera-
ció de les eventualitats terrenes, del materialis-
me burgés. Art redemptor perqué porta dins ell
tots els ldeals: Si qualsevol daquestes formes
de govern prengués aires atenienses; si arribés
a constituir el que podríem anomenar una este-
tocràcia... allavors ja foren figues dun altre
paner. En aquests anys, Casellas col-laborà es-
tretament amb Santiago Rusiñol, organitzant les
Festes Modernistes de Sitges, on actuà en les-
trena de La lntrusa, de Maetterlinck, i on donà
a conòixer una novel-la curta, La damisei-la
santa, en la qual mística, sensualitat, sadisme,
masoquisme, simbolisme i art prerafaelita eren
es no.es dominants. Les seves campanyes con-
:r ises conessionals del Cercle Artístic
de Sant Lluc feren que Rusiñol li escrivís: Ets
el nostre pare pedaç i, ja tho he dit moltes
vegades, ens defenses més bé del que ens me-
reixem, i conlestes millor del que es mereixen
aquesta colla de miloques.
Però a partir del 1896 sinicià una crisi que
portà Casellas a reconsiderar les seves actituds.
Havien vençut sobre les machines i sobre els
cuadretes de història insulsos i impersonals,
destinats al menjador del menestral ric —el
fabricant de draps—, però els calia trobar una
sortida per al nou art. La convicció en Ia trans-
cendéncia artística i social daquest el va moure
a cer.ar el recolzament dentitats grups socials
erectius. Locasió, després de diversos fracassos,
vingué amb la convulsió que provocaren a Ca-
talunya els desastres colonials del 1898. Fou el
moiment polític que Vicens Vives adscriu a Ia
que anomena generació de 1901. Prat de la
Riba i• La Veu de Catalunya, diari al qual fou
cridat per fer-hi de redactor en cap com a únic
periodista professional, marcaren un nou camí.
Casetlas entrà al servei daquest grup innovador
de la burgesia: era la conciiiació entre lart i la
burgesia amb el reconeixement de Ia suprema-
cia daquesta. Amb això, avançà en set anys Ies
actituds del Noucentisme. Col-laborà intensament
amb la Lliga Regionalista, en el programa de
catalanisme ¡ regeneració. Fou membre de ?a
Junta de Museus, mostrà preocupacions per lUr-
banisme, per la Història de lArt, pels monuments
i desenvolupà una intensa i sorda activitat de
tots els ordres, des de la literatura al perio-
disme.
Fou el 1901 que publicà la seva obra més
important, la novel-la Els sots feréstecs, en la
quat plantejava la lluita redemptora de lArt i de
lldeal (personificada en Mn. Llàtzer) contra un
poble insensible ¡ massificat que seguia els dic-
tats carnals de la Força del Mal, una prostituts
que porta el capellà a sofrir una terrible agonia
i una catalòpsia, durant la qual veu com tots
els seus ideals senfonsen. A la transcendéncia
del tema, ni més ni menys que el plantejament
de la funció redemptora i regeneradora de lArt
modernista, suneix la transcendòncia de la for-
ma: Casellas trenca amb la unitat de la novel-la
vuitcentista i planteja lestructura de lobra par-
tint dun entréteixit de diverses narracions amb
la introducció de poemes en prosa autòctons.
A nivell de llenguatge, crea un estil mascle,
culte, de ressonàncies barroques o duna gran
riquesa léxica, ¡ aconsegueix de ruralitzar el
dialecte barceloní. Cercava una llengua sugges-
tiva, capaç dexpressar ella sola el contingut
poemàtic de lobra. Amb Els sots feréstecs
sinicia la nostra novel-la modernista i, daquesta
obra, Victor Català en mostra influòncies ben
directes. Casellas va escriure també dos llibres
de narracions: Les Multituds (1906) i Llibre dhis-
tòries (1909), exemples ben clars de la seva ca-
pacitat narrativa i estilística.
Des del 1906, any en qué va aparòixer el
Noucentisme, Casellas sofrí un cert desconcert.
Malgrat ósser acceptat com a mestre i prede-
cessor, atesa la seva actitud política, pel nou
moiment sadona que la seva época ha quedat
enrera. Fa esforços de recuperació, però en
darrer terme es refugia en un eclecticisme es-
tòtic i en la història de lart. La seva polòmica
amb Sampere i Miquel nés una bona mostra,
com també la seva inòdita Història documental
de la pintura catalana, de la qual donà una
primera versió el 1905, però que quan morí no
havia acabat encara. Un incident amb les pa-
trulies de vigilància de Barcelona, durant a
Setmana Tràgica, mentre acomplia una missió
periodística, i les tensions amb el món cultural,
especialment a linterior de La Veu de Cata-
lunya, marquen en ell un procés dalienació
que va portar-lo al suïcidi a Sant Joan de les
Abadesses, el dia de difunts del 1910. La seva
tasca als Museus, en la literatura, des del dia-
ri, etc., va ésser ben aviat oblidada, juntament
amb tota una òpoca de lluites ¡ esperances, el
Modernisme, moviment del qual fou puntal i cap-
davanter.


Noticia de Raimon Casellas

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert