Vilanova, Pere

Revista CIDOB d Afers Internacionals

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Líban: balanc obert 
Aquesta reflexió veu la {llum quan es compleix el primer aniversa- 
ri de la masacre de Sabra i Xatila, pero no és en cap cas -ara, setem- 
bre de 1983- una reflexió relativa a esdeveniments d'un passat més 
o menys llunya. Al10 que passa en aquest final d'estiu i tardor de 1983 
al Líban, és la continuació d'un joc interminable, d'una d'aquestes cri- 
sis que es compten per decades i no per anys o per mesos. Al10 que 
esta passant ara al Líban és només la darrera de les etapes, fins avui, 
d'un procés obert en el mateix moment de la creació de 1'Estat liba- 
nés al 1943. La guerra del 82, és a dir, la invasió israeliana de Líban, 
ha de ser considerada no com un fet ai'llat sinó com un dels punts 
algids de l'esmentat procés. 
El 6 de juny del 1982, doncs, Israel invadia el Líban. La conducció 
posterior de la guerra y els seus efectes inmediats són cosa prou co- 
neguda. Potser aquesta és una bona ocasió de rememorar, al cap d'un 
any, les raons esgrimides el seu dia per aquella operació i els resul- 
tats obtinguts. Tot aixo per tal d'entendre una mica més que esta 
passant ara mateix a l'Orient Mitja. 
Sharon i Beguin van l len~ar  la guerra contra el Líban amb l'ob- 
jectiu formal de destruir 1'OAP militarment, desmantelant la seva in- 
fraestructura libanesa, i de retruc, destruir la seva influkncia política. 
El primer objectiu era important perquk el Líban era la darrera base 
militar que li quedaab a la OAP. Efectivament, desde 1965, data de 
la seva creació, la OAP ha anat perdent, succesivament, la possibili- 
tat d'operar des de Egipte -després de la guerra de juny de 1967 les 
operacions des d'aquest país van practicament cessar-, des de Jor- 
dania, sobre tot després del ccsetembre negre)) de 1970, i desde Síria, 
país des de el qual la OAP no I len~a operacions militars contra Israel 
- 
(*) Professor de Dret Polític, Universitat de Barcelona. 
Afers Internacionals, Tardor - Hivern, 1983. 
al menys des de 1973, arran la guerra de Yom Kippur. És interessant 
el cas de Síria, que sempre s'ha presentat com l'aliat més incondicio- 
nal dels palestins, sinó l'únic. La crisi en el sí de la OAP, amb el mo- 
viment escissionista del coronel Abu Mussa, que va esclatar aquesta 
darrera primavera, ha i1,luminat aquesta posició de Síria en relació a 
la OAP. 
Perduts tots aquests paisos com a reraguarda operativa militar, 
a la OAP només li va quedar als darrers deu anys el Líban. I encara, 
perque és cert que la OAP llenqava petites operacions contra el nord 
de Galilea, sempre acompanyades de fortes represalies dlIsrael contra 
els camps de refugiats al Líban, almenys fins al 78. Pero aquell any 
Israel va dur a terme la primera invasió del Líban, fins al riu Litani, 
durant tres mesos. El resultat final va ser la creació de la franja sud 
libanesa controlada pel major Haddad, oficial cristia totalment en 
mans dlIsrael, i la instal.laci6 de les forces de les Nacions Unides co- 
negudes com a FINUL, a la altura de Naqura. La FINUL, que no va 
poder impedir la agressió israeliana de l'any passat, sí que va contri- 
buir en canvi a impermeabilitzar la divisoria entre la OAP i Israel El 
fet és que a partir de 1978 les operacions de la OAP van anar minvant, 
i a partii- de juliol de 1981 van desapareixer. Van calguer els seriosos 
incidents a Cisjordania provocats per Israel, al abril del 82, perque 
la OAP 1.lancés un tímid bombardeix sobre alguns kibutzs del nord 
de Galilea, amb els automatics atacs aeris dlIsrael contra els camps 
de refugiats. 
La continuació és prou coneguda, amb l'atemptat contra l'ambai- 
xador dlI[srael a Londres el 4 de juny, com a pretexte per iniciar una 
guerra d'incalculables conseqüencies. 
Pel que fa a la destrucció de la infraestructura militar de la OAP, 
Israel la va més o menys assolir a finals d'agost, quan Arafat i els 
seus sur:en de Beirut, pero la afirmació només es valida per Bexrut 
i la meitat sud del Líban. Al damunt de la carretera Beirut-Damasc i 
fins al nord del país, quedaven entre dotze i quinze mil palestins ar- 
mats, que hores d'ara poden ser uns vint mil, ja que molts dels que 
van deixar Beirut han tornat a Líban. 
El s-gon objectiu, que era la destrucció de la influkncia política 
de la OAP, sobre tot als territoris ocupats de Cisjordania i Gaza, va 
tenir menys exit. La hipotesi de Sharon, l'home que havia creat la polí- 
tics del govern envers aquells territoris desde que el Likud arriba al 
poder al 1977, era la següent: una desfeta espectacular de Arafat a 
Líban desanimaria als liders palestins de Cisjordania i Gaza, que que- 
darien desacreditats, i la població giraria els ulls cap a posicions més 
cerealistes)) pel que fa a la ocupació israeliana. Aparentment el missat- 
ge no va ser ben trasmés, perque la població palestina dels territoris 
ocuDats van seguir amb angoixa pero amb orgull la guerra de Beirut. 
Potser els efectes polítics més positius de la victbrialderrota dlArafat 
a Beirut van ser els de la seva projecció a Cisjordania i Gaza. De tal 
manera que Beguin va decidir de continuar amb la política de colo- 
nització per la forla, sense esperar ja una mínima comprensió per 
part d'una població local que no té cap raó per a ser comprensiva. 
Un dels envits fonamentals del futur segueix essent, un any després, 
el cas de Gaza i Cisjordania, i, desde una perspectiva una mica dife- 
rent, del Gclan, zona a la que Síria no ha renunciat. 
Queda, en la memoria d'aquest any transcorregut, un fet que ha 
tardat en sortir a la llum i que ben mirat pot ser un motiu de satis- 
facció per a Sharon i Beguin: la crisi interna de la OAP. Es una 
realitat que la OAP té pendent una tasca delicada pero ineludible: 
una reflexió autocrítica de la seva actuació al llarg de quasi vint anys 
d'existencia, centrada principalment, pero no exclusivament, en l'ana- 
lisi de la seva acció militar. Hi ha un fracas de la via militar contra 
Israel que rlo es dedueix només del fet de que el món arab ha perdu~ 
les guerres del 56, del 67 i del 73 (i  qui diu món arab, diu palestins), 
sinó de que la política d'atacs guerrillers, accions terroristes dintre i 
fora dlIsrael, de segestrament d'avions -als anys 70-74-, tot aixo ha 
produit efectes francament negligibles a Israel. L'únic efecte secun- 
dari important va ser el de mantenir viva la coesió de la societat civil 
israeliana i la pervivencia d'una certa retorica oficial a Israel de que 
la nació estava amenaqada de extinció. Sí, és cert que llOAP, desde 
finals dels seixanta, preconitza una solució estrategica que té com a 
objectiu final la creació d'un estat democratic, laic i multiconfesional. 
Pero entre ]'objectiu final, estrategic, i la acció diaria, no hi ha hagut 
mai el més mínim lligam organic, ni tactic, ni res de res. Una escas- 
sísima política dirigida a sensibilitzar sectors israelians progressistes 
acaba de cloure el cercle. Només a partir de 1974 comenla Arafat a 
tantejar el terreny diplomatic com a via que aporti nous resultats po- 
lítics, i m a l ~ r a t  els espectaculars exits personals que obté -amb un 
creixent aillament internacional d'Is~ael-, Arafat no pot evitar un 
procés d'isolament, adhuc de atacs contra la seva persona desde les 
seves propies files. Només a partir de la guerra del 82 Arafat modifica 
radicalment els anteriors errors, perque mai la societat israeliana ha 
estat tan dividida i mai una part de la mateixa s'ha mostrat tan sen- 
sible als arguments dels palestins. Resultat final, la crisi de I'OAP al 
nord del Líban, on el que li quedava d'infraestructura independent ha 
quedat fragmentada. La carta que li queda a Arafat és ara la de la 
seva influencia en els territoris ocupats, a més d'un cert pes a nivell 
internacional, i del fet de que apareix davant els palestins com l'home 
que ha v o l g ~  t mantenir la independencia davant les pretensions de Síria 
de controlar 1'OAP. No és poc, pero la partida sera delicada. 
Queda el Líban, on no es pot dir que la actual crisi tingui com 
a responsable o com a element central a la OAP. Una de les hipbtesis 
complementiiries de Beguin i Sharon era la de que la intervenció d'Is- 
rael de l'estiu del 82 tancaria el cicle obert amb la guerra civil liba- 
nesa del 75/76, amb la restauració de la autoritat de l'Estat, la creació 
d'un govern fort i amic dlIsrael i la total marginació de Síria de l'es- 
cena regional. Es cert que en els plans dlIsrael, Síria té el paper de 
controlar el nord del país, pero la ambició dlIsrael no és altra que 
la partició del Líban; per tant, aquesta presencia Síria, consensuada 
a mitjes vulguis que no amb els propis siris, queda molt clarament 
establerta. El fet, el? canvi, és que de la guerra només en surt un 
govern, el de Amin Gemayel, que d'una banda sembla gaudir d'un cert 
recolzament de tota la classe política, musulmans inclosos, pero que 
és només el de Beirut, o millor dit, el dels barris centrics de Beirut. 
Avui, entre altres coses, ha estat suficient que Israel es retiri uns 
vint kilometres al sud d'on era fins fa poc (desde gener del 83 s'havia 
establert a la periferia sud de Beirut, i ara esta al riu Awali, sobre 
Saida), perque Líban torni a la seva realitat: la guerra civil. ¿En que 
consisteix aquesta guerra civil? Les seves arrels són molt anteriors 
a la guerra de l'any passat. D'una banda hi ha un rebrot de la rivalitat 
entre les falanges cristianes del Kataeb i les milícies druses de Walid 
Jumblat. Seria massa senzill reduir l'enfrontament a la dicotomia dre- 
talesquerra, encara que els Kataeb siguin d'extrema dreta i els drusos 
més aviat d'esquerra. Aquest enfrentament és basicament una guerra 
de posicions per conquerir espai físic: el terreny deixat per Israel en 
la seva retirada. 
Es un territori c<disponiblea i estrategic, i en tot cas s'ha vist la 
dificultat de que l'ocupi 1'Exercit libanés, portador teoric del mandat 
del govern. Govern encerclat doncs al centre de Beirut, mentre segueix 
la lluita entre faccions tradicionalment rivals. La especificitat d'aquest 
nou episodi de la guerra civil libanesa és doble: d'una part, sembla 
que s'esta arribant al punt de no retorn, aixo és, a la constatació de 
la unitat libanesa no podra ja ser reconstruida, al menys sobre llurs 
bases tradicionals, les del Pacte Nacional de 1943, i si no es busca 
aviat una alternativa, l'única que s'acabara imposant per inercia és la 
partició del país en dos parts; d'altra banda, l'altre element específic 
és la internacionalització del conflicte. Directament, Israel segueix re- 
colzant als falangistes cristians, més que no pas al govern de Gemayel, 
perque les reticencies d'aquest a acceptar incondicionalment totes les 
exigencies dlIsrael han creat una tensió evident. Directament, Síria 
recolza als drusos i a la milícia xiita Amal, i es parla de que la OAP 
s'esta desplaqant cap al sud, a la zona de litigi, per recolzar Jumblatt, 
pero no és una intervenció determinant ni decisiva. 
El quadre es complica amb la precaria situació en que es troba 
la forca multinacional dels EUA, Fran~a,  Italia i Gran Bretanya. La 
situació és extraordinariament complexe per el peculiar estatut d'a- 
questes forces en la seva intervenció, per la opció preservada fins ara 
de no passar d'una actitud merament defensiva, i per el tipus d'inte. 
ressos que els quatre paisos tenen a Líban, que són notoriament di- 
versos. 
S'esta doncs en una situació notoriament més complicada que 
ara fa un any, en el sentit de que els objectius centrals dlIsrael en la 
seva guerra del 82 han estat desbaratats, amb l'excepció de la destruc- 
ció de la infraestructura tradicional de la OAP, cosa que avui apareix, 
en el contexte del nou conflicte, com un element important perb no 
central, tot i que aixb no amaga que el problema central, de fons, del 
conflicte regional és precisament el futur dels palestins com a poble. 
S'esta produint una internacionalització del conflicte que no deixa 
veure avui elements que facin previsible la solució a curt terme, men- 
tre que tota escalada apareix com a clarament perillosa. 
I, sobretot, estem en una etapa de profunda mutació d'una certa 
forma de vida política en la societat israeliana. Despres de Sabra i 
Xatila, ho van dir ells mateixos, ja res no sera com abans. 
El darrer episodi, així, és la davallada de Beguin, amb la lamen- 
table dimisió feta d'una forta decepció personal. Sigui quina sigui la 
sortida institucional, Israel sembla entrar en un moment de transició, 
perque adhuc en el cas de que el Likud, sota Shamir, pugui instal- 
larse en el govern per a durar, és impensable que el nou cap de govern 
es proposi governar sobre el simple continuisme. 
Tots els actors estan, doncs, a punt pel proper acte de la tragkdia 


Líban: balanç obert

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert