Lucas, Maribel Andreu

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 197
siones de e.e. cummings hechas al final de la
década de los cincuenta por Augusto de
Campos, y así también las posteriores, ten-
gan idéntica frescura que las más recientes,
sin que aquí la adhesión a lo largo de los
años al autor transcreado implique necesa-
riamente irregularidad. He ahí una muestra
más de la (re)actualidad del pensamiento de
Augusto de Campos, y permitase la conce-
sión a este recurso gráfico, tan del gusto
suyo, en honor a él y al propio e.e. cum-
mings.
Xosé Manuel Dasilva
Universidade de Vigo
Facultade de Filoloxía e Traducción
Quasi set-cents anys després de la creació
del gran poema de Dant Alighieri (presu-
miblement entre els anys 1307 i 1321), i
quan n’han passat quasi sis-cents de l’apa-
rició de la primera traducció catalana,
Edicions Proa publica una nova versió en
català de la Commedia realitzada per Joan
F. Mira.
Anteriorment, l’obra havia estat traduï-
da al català en cinc ocasions: la primera
quan tot just tenia un segle de vida (Andreu
Febrer, 1429); les altres quatre al llarg del
segle XX (Antoni Bulbena i Tusell, 1908;
Narcís Verdaguer i Callís, 1921; Llorenç
Balanzò i Pons, 1923-24; i Josep M. de
Sagarra, 1947-52). El buit de cinc segles
sense traduccions és la conseqüència de
l’oblit, generalitzat arreu d’Europa, en què
va caure el poema dantesc, mentre que la
revifalla de l’últim segle reflecteix la recu-
peració de l’interès iniciada pels artistes 
romàntics i continuada, amb molta més
intensitat, pels erudits del segle XX.
D’aquestes cinc traduccions, només la pri-
mera i la darrera han estat reconegudes per
la crítica i el públic, i en els últims anys
s’han disputat una primacia que els pogués
atorgar la condició de traduccions canòni-
ques. Ambdues són fetes en vers i en terci-
nes, seguint de prop la forma de l’original
italià; han rebut, però, critiques de signe
diferent, gairebé contrari: la traducció
d’Andreu Febrer, una autèntica demostra-
ció de fidelitat en tots sentits, presenta
excessius problemes de calcs lingüístics i
d’errors mètrics; la de Josep M. de Sagarra,
gairebé perfecta en aquest sentit, deixa tras-
puar la personalitat poètica del traductor
fins a tal punt que quasi transforma l’obra
del florentí en una autèntica recreació sagar-
riana.
No és sorprenent, doncs, que un apas-
sionat d’aquest clàssic de la literatura euro-
pea hagi sentit la necessitat de donar-ne
una nova versió, tot i que entre els seus
plantejaments inicials —manifestats en el
breu pròleg que precedeix la traducció—
no figuri explícitament l’exigència de supe-
rar els problemes que presentaven aquelles
traduccions anteriors. De fet, el que Joan
F. Mira es planteja és la necessitat de trans-
metre de la manera més planera possible
els continguts d’una narració, ja que «la
Commedia […] no és simplement un gran
poema […] és també —i, per mi, és sobre-
tot— una esplèndida narració, un viatge
per a descobrir i ordenar el món sencer i
la pròpia vida» (p. 7). I és per a comuni-
car aquest fons temàtic tan important que
decideix dur a terme la seva traducció en
prosa, ja que, segons ell, «llegir la
Commedia, ara mateix, com una tirallon-
ga de versos feta de tercines encadenades
i més o menys enigmàtiques, és no poder-
hi entendre res, o només una aparença»
(p. 7), i a més, «traduir-la en tercines rigo-
DANTE ALIGHIERI
Divina Comèdia
Traducció de Joan F. Mira. Barcelona: Proa. 2000
Quaderns 7 001-222  6/12/01  11:41  Página 197
roses i lligades […] obliga necessàriament
a alterar l’original de manera tan abundant
i profunda que […] al final hi ha tanta part
del traductor com de l’autor» (p. 8). Tot i
així, Mira es veu obligat a admetre que
aquesta decisió comporta inevitablement
pèrdues no gens menyspreables en relació
amb el component poètic de l’obra; però
si finalment opta per reproduir la «base
mètrica original», l’hendecasíl·lab —que
correspon a un decasíl·lab català, però amb
una varietat rítmica molt més àmplia—, no
ho fa per l’escrúpol de no desmuntar com-
pletament l’edifici formal de la Commedia,
sinó per acabar de donar aquella sensació
«de naturalitat que té —que tenia, per als
lectors cultes a qui estava destinat— el text
italià de Dante» (p. 8), ja que el vers «hi
és del tot substancial, i insubstituible com
a forma, gust i color de l’expressió» (p. 8).
Això és una realitat que afecta totes les
obres escrites en vers al llarg de la histò-
ria, però de manera molt més evident
aquelles que sorgiren de les plomes dels
poetes medievals, per als quals els elements
de l’obra havien d’harmonitzar-se neces-
sàriament en la creació d’un tot unitari, una
unitat que depenia, doncs, de tots els
elements en joc, amb les seves peculiari-
tats i amb les seves combinacions especí-
fiques. No li falta raó a Mira quan afirma
que «Dante escrivia en vers, perquè havia
d’escriure en vers: perquè era «poeta» i
perquè llavors les «narracions» es feien en
vers» (p. 7). El poeta, doncs, no feia sinó
seguir la tradició. Però aleshores caldria
preguntar-se per què va decidir organitzar
el seu poema en tercines i amb una rima
tan peculiar com la de la Commedia, fac-
tors tots dos que no formaven part de la
tradició literària de la qual s’havia nodrit.
No eren la tercina i la rima encadenada 
—més que no pas l’hendecasíl·lab—, la
seva manera particular d’estructurar
la narració? És precisament aquest ritme
inesgotable, el d’una rima que concatena
visions, sentiments i vivències enunciats
mitjançant grups de tres proposicions 
—que corresponen als tres versos de la ter-
cina i, alhora, a la manera característica de
procedir del raonament escolàstic—, allò
que envolta els versos de la Commedia
d’una naturalitat que el lector actual, a gai-
rebé set segles de distància, encara és capaç
de copsar. I és també aquest ritme, amb la
perfecció formal que el fa possible, allò
que permet que la narració pugui ser cap-
tada com a tal. Una narració de difícil com-
prensió, és veritat, però en la qual la difi-
cultat no prové tant de la confecció formal
del poema com de la complexitat dels con-
tinguts, on figuren personatges d’èpoques
diferents i de tots els àmbits vitals i socials,
fets de la història antiga i contemporània
a l’autor, llegendes, creences, referències
literàries, raonaments filosòfics... Si els
lectors de totes les èpoques —començant
pels més propers al moment creatiu ini-
cial— han necessitat comentaris, tant des
del punt de vista lingüístic com de l’argu-
mental i referencial, això, sens dubte, no
és a causa de l’arquitectura formal del
poema. D’altra banda, milers de lectors
actuals continuen gaudint de la narració i la
poesia d’una Commedia en versió original,
en l’italià de Dant, que es deixa llegir i
entendre més enllà de la simple «apa-
rença». Per què no hauria de ser així també
en català? L’esforç que requereix aquesta
lectura és, i ha de ser, part integrant del
poema, com ho és el vers, i l’estrofa, i la
rima, i la música que se’n desprèn.
Per això, tot i que la traducció de Joan
F. Mira és força correcta pel que fa als ele-
ments narratius —de fet va resseguint per-
fectament el fil del discurs, i amb la distri-
bució en versos aconsegueix també reproduir
les seqüències discursives emmarcades en
la mesura de la tercina—, ens sembla que el
resultat final, per un desencert inicial de per-
cepció, no correspon ben bé a la intenció de
donar una nova versió catalana de «la
Commedia en vers, com un poema, tal com
va ser escrita» (p. 9).
Maribel Andreu Lucas
Universitat Autónoma de Barcelona
Facultat de Traducció i d’Interpretació
198 Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 Ressenyes
Quaderns 7 001-222  6/12/01  11:41  Página 198


DANTE ALIGHIERI. Divina Comèdia

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert