Serra i Puig, Eva

Revistes Catalanes amb Accés Obert

VÍCTOR FERRO EN EL RECORD
Els meus primers records de Víctor Ferro són dels anys seixanta, en plena
etapa de redacció de la Gran enciclopèdia catalana. Víctor Ferro era una intel·ligència
excepcional, però això no el feia pas esquerp, sinó que era un gran conversador i
sovint venia a l’espai dels redactors d’història a intercanviar impressions i en es-
pecial tenia llargues converses plenes d’humor amb la doctora Dolors Bramon. El
segon moment que recordo d’ell ja està relacionat amb el seu magnífic llibre El
dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret deNova Planta (Eumo,
1987). Per una amiga d’ambdós, Maite Carrasco, també actualment desapareguda
i que aleshores treballava a Edhasa, vaig saber que aquella editorial tenia en prem-
sa un volum sobre les institucions catalanes anteriors a la Nova Planta. Jo tenia
previst un curs a la Universitat de Barcelona sobre el tema i vaig posar-me en con-
tacte amb l’autor del llibre, el qual va tenir amb mi una gran generositat: encara
conservo algunes galerades d’aquella edició que, no sé per quines raons, en una
fase molt avançada va quedar frustrada. De fet, el llibre podia haver sortit amb
dos anys d’antelació. De seguida vaig adonar-me de la importància d’aquella obra.
Per a mi va significar l’existència d’un treball científic que reunia coneixement
empíric, síntesi posada al dia, interpretació històrica renovada i voluntat de rela-
cionar passat històric institucional i present polític nacional. Tanmateix, aquest lli-
bre, que ha estat i és tan important per a historiadors estrictes i historiadors del
dret, va tenir dificultats d’edició fins que Eumo, de Vic, se’n féu càrrec.
Víctor Ferro, tot i que es formà i visqué durant molts anys fora de Cata-
lunya —recordem que va acabar la carrera de Dret a Montevideo i va exercir
una activitat ben llunyana als seus interessos intel·lectuals (traductor de les Na-
cions Unides a Nova York i Viena)—, va ser capaç d’oferir-nos un llibre que al
meu entendre ha col·laborat decisivament a capgirar la visió decadentista i ex-
clusivament aristocratitzant que sovint, als anys seixanta del segle XX, es tenia
de les nostres institucions.
Quan Víctor Ferro va escriure la seva obra fonamental, els historiadors dis-
posàvem de molt poca bibliografia de síntesi sobre la qüestió. Pràcticament ha-
29
Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]
Vol. 9 (2009), p. 29-32
01 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 29
víem de recórrer a llibres antics, com els volums de Cayetano Manrique i Ama-
lio Marichalar (1861-1872), o el de Manuel Danvila El poder civil en España (1885-
1886) i, sobretot, Las cortes catalanas, de Coroleu Inglada i Pella i Forgas (1876),
i Los fueros de Cataluña (1878), dels mateixos autors. Després d’això, pràctica-
ment havíem de passar a les fonts impreses indicades per Guillem Maria de Bro-
cà en la seva Taula de las estampacions, del 1907. Encara, caldria afegir que, en-
duts pel materialisme històric, la historiografia dels anys seixanta i setanta del segle
XX va avançar sobretot en història agrària, comercial i industrial, però l’hegemonia
de la història econòmica va perjudicar la història de les institucions. Si aquestes
van arribar a fer alguns avenços, va ser sobretot en el terreny de la història del
dret civil: la família, el sistema hereditari, l’emfiteusi, les figures jurídiques de
l’endeutament (el censal, la carta de gràcia, el debitori, etc.), coses molt impor-
tants que, de fet, seguien la línia hegemònica entre els nostres juristes d’ençà que,
des del 1714, ens havia estat arrabassat el dret públic i ens havíem dedicat a con-
rear el dret civil. Els catalans som els primers a fer política des del dret civil.
Penso que l’originalitat de Víctor Ferro s’ha de situar precisament en el fet
que fou el primer a plantejar-se, al segle XX, de fer una síntesi d’història del dret
públic català anterior a la Nova Planta. Una síntesi que superava totes les vi-
sions medievalitzants. Fins aleshores, els nostres interessos públics en matèria
institucional no havien passat, de fet, del sistema municipal, en el sentit no pas
romà del mot i en una visió medievalitzant de les institucions, fins i tot per part
d’aquells autors d’història moderna que, per raons de cronologia, quedaven obli-
gats a tractar la Diputació del General i les Corts. D’altra banda, la síntesi de
Víctor Ferro no oblidava que el dret de les persones tenia i té un marc públic.
Se m’ha demanat una aproximació a la semblança de Víctor Ferro com a his-
toriador. Per a mi, la seva tasca conté diverses aportacions singulars importants.
La primera, l’acabo d’esmentar: posar a primera línia de la historiografia
catalana una síntesi especialitzada del dret públic català anterior a la Nova Plan-
ta. Per tant, una visió de les institucions en el context cronològic no sols dels se-
gles XIII i XIV, sinó des dels temps originaris fins al 1714 i posant una atenció es-
pecial en els segles XVI i XVII.
La segona aportació de Víctor Ferro és fer una doble observació que com-
bina la visió aparentment estàtica de les institucions amb els factors dinàmics in-
terns i externs que les transformen i les fan evolucionar. És a dir, va saber lligar
model i canvi. Si Víctor Ferro hagués pogut treballar des de Catalunya estant i en
una tasca universitària propera als seus interessos intel·lectuals, segur que hauria
acabat completant els seus coneixements amb una tasca d’arxiu, que no estigué en
condicions de fer i que posteriorment altres han començat a fer. La visió dinàmi-
ca que tenia de les institucions l’hauria portat a fer sondeigs historiogràfics. Tan-
INTERVENCIONS
30
01 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 30
mateix, Víctor Ferro va superar les limitacions documentals amb l’ús i el conei-
xement de la documentació impresa dels segles XVI, XVII i XVIII i de les novetats
bibliogràfiques. Víctor Ferro va utilitzar dues menes de documentació impresa:
les lleis i la doctrina dels doctors. Amb aquestes dues eines fonamentals va re-
construir l’estructura del poder públic català i va situar, amb una gran clarividèn-
cia, el doble caràcter, reial i de la terra, de l’eix institucional català i la seva com-
plexa relació. Doble caràcter amb el qual Víctor Ferro no confonia pas el rei amb
una institució monarquicodinàstica, sinó que contemplava aquesta figura des d’una
perspectiva estrictament de poder públic. Víctor Ferro va saber veure l’específica
articulació de la pluralitat de jurisdiccions, totes poder públic, que formaven la
sobirania o la potestat a Catalunya i que com a resultat van donar lloc a un país
de caràcter polític horitzontal, transversal i paccionat, aliè a qualsevol vel·leïtat
autoritària. L’ús de les lleis, la doctrina dels doctors i la bibliografia, des de la més
vella fins a la més actual (per exemple, l’estudi de Bartrolí en aquell moment so-
bre les Corts Generals de 1701-1702), van afavorir la seva visió de canvi de les co-
ses. Potser un dels exemples més clars d’aquest fet en el seu llibre és la seva con-
cepció de la Constitució de l’Observança com la clau de volta del sistema paccionat
dels anys de Ferran II que l’enllaça amb el Tribunal de Contrafaccions dels anys
del duc d’Anjou i l’arxiduc Carles. També és un exemple de les aportacions del
seu llibre el valor que s’hi concedeix a la jurisprudència per a entendre un país al
qual s’escatimaven noves lleis per absència de convocatòria de corts.
La tercera gran aportació de Víctor Ferro és la seva convicció de l’existència
d’un model català que s’expansionaria amb singularitats diverses a través de
l’Imperi catalanoaragonès (no sols al País Valencià, sinó també, com a hipòtesi
de treball, per exemple, a Sicília i Nàpols; així ho verifica el seu breu article de
Recerques (núm. 32, 1995), «Influències i confluències. Alguns resultats de la re-
lació entre els estats catalano-aragonesos i el regne sículo-napolità».
També vull destacar la seva voluntat comparativa (amb l’Imperi austro-
hongarès, Anglaterra, Suècia, Holanda, etcètera, o amb Castella), per tal d’observar
la distància amb el model castellà (així, el contrast entre la Diputació i la Sala de
Millones del Consell d’Hisenda de Castella, p. 244). En canvi, verifica algunes
concomitàncies amb el territori imperial europeu pel que fa, per exemple, a
l’existència de diputacions (p. 243) o remarca la singularitat de l’erari públic de
la Diputació del General a l’Europa de l’època (p. 261-262), i intenta definir la
naturalesa política de Catalunya mitjançant una concepció dual de la comunitat
política (p. 137) entre un Ständestaat (p. 244) i un principatus regalis amb un ac-
centuat policentrisme (p. 429).
Les seves anàlisis no deixen de fer alertes al lector, tant per a remarcar el
caràcter civil sense força militar del nostre sistema com per a fer la consideració
ACTE D’HOMENATGE EN RECORD DE VÍCTOR FERRO POMÀ
31
01 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 31
que els conflictes es plantejaven en termes de dret i no pas de doctrina política
(p. 431), o per a fer determinades consideracions sobre el realisme jurídic i el
positivisme històric (p. 430) i advertir-nos que una cosa i l’altra ens salvaven de
la teologia abstracta de Castella (p. 433). No és menor l’advertència que ens fa
de no confondre pactisme amb subordinació política: «cal fugir com del pecat de
confondre l’autèntic pactisme català amb un “tarannà” contemporitzador, tran-
sigent i intrínsecament possibilista (paral·lel al no menys cèlebre “seny”, en la
seva interpretació més degenerada)» (p. 448), tal vegada la interpretació a què va
donar peu la Notícia de Catalunya de Vicens en ple temps franquista.
L’obra de Víctor Ferro no és un treball científic mancat de sensibilitat, sinó
al contrari. Amb sensibilitat política posa davant de l’estudiós, sense embuts, el
significat de la pèrdua d’unes institucions amb una potent capacitat legislativa, i
ho fa des d’una perspectiva allunyada de qualsevol sentiment romàntic. Admira
el model polític històric català perquè entén la seva lògica i l’observa susceptible
al canvi. Des d’una visió més materialista que romàntica, afirma la seva capacitat
de canvi i d’adaptació en funció de les transformacions de la societat. Això li per-
met asseverar que al començament del segle XVIII Catalunya era un estat «com-
plet» (p. 442), afirmació que li ha valgut tantes adhesions com invectives. La vo-
luntat interpretativa de l’obra de Ferro es pot comprovar en el seu final «intent
de valoració», que significa que no vol eliminar cap responsabilitat d’implicació.
No és un valor menor la paciència que va tenir a oferir-nos, en la seva obra,
uns índexs inestimables que puc afirmar que van ser voluntat seva i que potser
l’editor no va saber plasmar tipogràficament tan bé com es mereixien.
Finalment, en relació amb molts dels debats que actualment podem fer, per
exemple, sobre la Concòrdia de Vilafranca, sobre la naturalesa de la fase històri-
ca de Ferran II, sobre la recepció del dret natural a Catalunya en els anys de la
revolució del 1640 o sobre el caràcter de l’obra de Grasses i Gralla, indepen-
dentment de les matisacions o discrepàncies que puguem tenir amb les seves in-
terpretacions, cal dir que sense Víctor Ferro potser no estaríem debatent aquests
importants nusos de la nostra història institucional i constitucional. La nostra
historiografia no sempre ha estat de sort i hi ha hagut estudis que han condicio-
nat durant anys el nostre desenvolupament. En d’altres moments hem estat afor-
tunats, com en el cas de poder disposar dels estudis de Pierre Vilar. Però entre les
nostres troballes historiogràfiques hi ha els treballs de Víctor Ferro. Per aquesta
raó és recomanable llegir la seva valoració i en especial el capítol «Agonia, mort
i oblit de les institucions de Catalunya» del seu ineludible i magnífic llibre.
Eva Serra i Puig
Universitat de Barcelona
Membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC
INTERVENCIONS
32
01 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 32


Víctor Ferro en el record

Hemeroteca Cientifica Catalana

VÍCTOR FERRO EN EL RECORDEls meus primers records de Víctor Ferro són dels anys seixanta, en plenaetapa de redacció de la Gran enciclopèdia catalana. Víctor Ferro era una intel·ligènciaexcepcional, però això no el feia pas esquerp, sinó que era un gran conversador isovint venia a l’espai dels redactors d’història a intercanviar impressions i en es-pecial tenia llargues converses plenes d’humor amb la doctora Dolors Bramon. Elsegon moment que recordo d’ell ja està relacionat amb el seu magnífic llibre Eldret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret deNova Planta (Eumo,1987). Per una amiga d’ambdós, Maite Carrasco, també actualment desaparegudai que aleshores treballava a Edhasa, vaig saber que aquella editorial tenia en prem-sa un volum sobre les institucions catalanes anteriors a la Nova Planta. Jo teniaprevist un curs a la Universitat de Barcelona sobre el tema i vaig posar-me en con-tacte amb l’autor del llibre, el qual va tenir amb mi una gran generositat: encaraconservo algunes galerades d’aquella edició que, no sé per quines raons, en unafase molt avançada va quedar frustrada. De fet, el llibre podia haver sortit ambdos anys d’antelació. De seguida vaig adonar-me de la importància d’aquella obra.Per a mi va significar l’existència d’un treball científic que reunia coneixementempíric, síntesi posada al dia, interpretació històrica renovada i voluntat de rela-cionar passat històric institucional i present polític nacional. Tanmateix, aquest lli-bre, que ha estat i és tan important per a historiadors estrictes i historiadors deldret, va tenir dificultats d’edició fins que Eumo, de Vic, se’n féu càrrec.Víctor Ferro, tot i que es formà i visqué durant molts anys fora de Cata-lunya —recordem que va acabar la carrera de Dret a Montevideo i va exerciruna activitat ben llunyana als seus interessos intel·lectuals (traductor de les Na-cions Unides a Nova York i Viena)—, va ser capaç d’oferir-nos un llibre que almeu entendre ha col·laborat decisivament a capgirar la visió decadentista i ex-clusivament aristocratitzant que sovint, als anys seixanta del segle XX, es teniade les nostres institucions.Quan Víctor Ferro va escriure la seva obra fonamental, els historiadors dis-posàvem de molt poca bibliografia de síntesi sobre la qüestió. Pràcticament ha-29Revista de Dret Històric Català [Societat Catalana d’Estudis Jurídics]Vol. 9 (2009), p. 29-3201 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 29víem de recórrer a llibres antics, com els volums de Cayetano Manrique i Ama-lio Marichalar (1861-1872), o el de Manuel Danvila El poder civil en España (1885-1886) i, sobretot, Las cortes catalanas, de Coroleu Inglada i Pella i Forgas (1876),i Los fueros de Cataluña (1878), dels mateixos autors. Després d’això, pràctica-ment havíem de passar a les fonts impreses indicades per Guillem Maria de Bro-cà en la seva Taula de las estampacions, del 1907. Encara, caldria afegir que, en-duts pel materialisme històric, la historiografia dels anys seixanta i setanta del segleXX va avançar sobretot en història agrària, comercial i industrial, però l’hegemoniade la història econòmica va perjudicar la història de les institucions. Si aquestesvan arribar a fer alguns avenços, va ser sobretot en el terreny de la història deldret civil: la família, el sistema hereditari, l’emfiteusi, les figures jurídiques del’endeutament (el censal, la carta de gràcia, el debitori, etc.), coses molt impor-tants que, de fet, seguien la línia hegemònica entre els nostres juristes d’ençà que,des del 1714, ens havia estat arrabassat el dret públic i ens havíem dedicat a con-rear el dret civil. Els catalans som els primers a fer política des del dret civil.Penso que l’originalitat de Víctor Ferro s’ha de situar precisament en el fetque fou el primer a plantejar-se, al segle XX, de fer una síntesi d’història del dretpúblic català anterior a la Nova Planta. Una síntesi que superava totes les vi-sions medievalitzants. Fins aleshores, els nostres interessos públics en matèriainstitucional no havien passat, de fet, del sistema municipal, en el sentit no pasromà del mot i en una visió medievalitzant de les institucions, fins i tot per partd’aquells autors d’història moderna que, per raons de cronologia, quedaven obli-gats a tractar la Diputació del General i les Corts. D’altra banda, la síntesi deVíctor Ferro no oblidava que el dret de les persones tenia i té un marc públic.Se m’ha demanat una aproximació a la semblança de Víctor Ferro com a his-toriador. Per a mi, la seva tasca conté diverses aportacions singulars importants.La primera, l’acabo d’esmentar: posar a primera línia de la historiografiacatalana una síntesi especialitzada del dret públic català anterior a la Nova Plan-ta. Per tant, una visió de les institucions en el context cronològic no sols dels se-gles XIII i XIV, sinó des dels temps originaris fins al 1714 i posant una atenció es-pecial en els segles XVI i XVII.La segona aportació de Víctor Ferro és fer una doble observació que com-bina la visió aparentment estàtica de les institucions amb els factors dinàmics in-terns i externs que les transformen i les fan evolucionar. És a dir, va saber lligarmodel i canvi. Si Víctor Ferro hagués pogut treballar des de Catalunya estant i enuna tasca universitària propera als seus interessos intel·lectuals, segur que hauriaacabat completant els seus coneixements amb una tasca d’arxiu, que no estigué encondicions de fer i que posteriorment altres han començat a fer. La visió dinàmi-ca que tenia de les institucions l’hauria portat a fer sondeigs historiogràfics. Tan-INTERVENCIONS3001 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 30mateix, Víctor Ferro va superar les limitacions documentals amb l’ús i el conei-xement de la documentació impresa dels segles XVI, XVII i XVIII i de les novetatsbibliogràfiques. Víctor Ferro va utilitzar dues menes de documentació impresa:les lleis i la doctrina dels doctors. Amb aquestes dues eines fonamentals va re-construir l’estructura del poder públic català i va situar, amb una gran clarividèn-cia, el doble caràcter, reial i de la terra, de l’eix institucional català i la seva com-plexa relació. Doble caràcter amb el qual Víctor Ferro no confonia pas el rei ambuna institució monarquicodinàstica, sinó que contemplava aquesta figura des d’unaperspectiva estrictament de poder públic. Víctor Ferro va saber veure l’específicaarticulació de la pluralitat de jurisdiccions, totes poder públic, que formaven lasobirania o la potestat a Catalunya i que com a resultat van donar lloc a un paísde caràcter polític horitzontal, transversal i paccionat, aliè a qualsevol vel·leïtatautoritària. L’ús de les lleis, la doctrina dels doctors i la bibliografia, des de la mésvella fins a la més actual (per exemple, l’estudi de Bartrolí en aquell moment so-bre les Corts Generals de 1701-1702), van afavorir la seva visió de canvi de les co-ses. Potser un dels exemples més clars d’aquest fet en el seu llibre és la seva con-cepció de la Constitució de l’Observança com la clau de volta del sistema paccionatdels anys de Ferran II que l’enllaça amb el Tribunal de Contrafaccions dels anysdel duc d’Anjou i l’arxiduc Carles. També és un exemple de les aportacions delseu llibre el valor que s’hi concedeix a la jurisprudència per a entendre un país alqual s’escatimaven noves lleis per absència de convocatòria de corts.La tercera gran aportació de Víctor Ferro és la seva convicció de l’existènciad’un model català que s’expansionaria amb singularitats diverses a través del’Imperi catalanoaragonès (no sols al País Valencià, sinó també, com a hipòteside treball, per exemple, a Sicília i Nàpols; així ho verifica el seu breu article deRecerques (núm. 32, 1995), «Influències i confluències. Alguns resultats de la re-lació entre els estats catalano-aragonesos i el regne sículo-napolità».També vull destacar la seva voluntat comparativa (amb l’Imperi austro-hongarès, Anglaterra, Suècia, Holanda, etcètera, o amb Castella), per tal d’observarla distància amb el model castellà (així, el contrast entre la Diputació i la Sala deMillones del Consell d’Hisenda de Castella, p. 244). En canvi, verifica algunesconcomitàncies amb el territori imperial europeu pel que fa, per exemple, al’existència de diputacions (p. 243) o remarca la singularitat de l’erari públic dela Diputació del General a l’Europa de l’època (p. 261-262), i intenta definir lanaturalesa política de Catalunya mitjançant una concepció dual de la comunitatpolítica (p. 137) entre un Ständestaat (p. 244) i un principatus regalis amb un ac-centuat policentrisme (p. 429).Les seves anàlisis no deixen de fer alertes al lector, tant per a remarcar elcaràcter civil sense força militar del nostre sistema com per a fer la consideracióACTE D’HOMENATGE EN RECORD DE VÍCTOR FERRO POMÀ3101 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 31que els conflictes es plantejaven en termes de dret i no pas de doctrina política(p. 431), o per a fer determinades consideracions sobre el realisme jurídic i elpositivisme històric (p. 430) i advertir-nos que una cosa i l’altra ens salvaven dela teologia abstracta de Castella (p. 433). No és menor l’advertència que ens fade no confondre pactisme amb subordinació política: «cal fugir com del pecat deconfondre l’autèntic pactisme català amb un “tarannà” contemporitzador, tran-sigent i intrínsecament possibilista (paral·lel al no menys cèlebre “seny”, en laseva interpretació més degenerada)» (p. 448), tal vegada la interpretació a què vadonar peu la Notícia de Catalunya de Vicens en ple temps franquista.L’obra de Víctor Ferro no és un treball científic mancat de sensibilitat, sinóal contrari. Amb sensibilitat política posa davant de l’estudiós, sense embuts, elsignificat de la pèrdua d’unes institucions amb una potent capacitat legislativa, iho fa des d’una perspectiva allunyada de qualsevol sentiment romàntic. Admirael model polític històric català perquè entén la seva lògica i l’observa susceptibleal canvi. Des d’una visió més materialista que romàntica, afirma la seva capacitatde canvi i d’adaptació en funció de les transformacions de la societat. Això li per-met asseverar que al començament del segle XVIII Catalunya era un estat «com-plet» (p. 442), afirmació que li ha valgut tantes adhesions com invectives. La vo-luntat interpretativa de l’obra de Ferro es pot comprovar en el seu final «intentde valoració», que significa que no vol eliminar cap responsabilitat d’implicació.No és un valor menor la paciència que va tenir a oferir-nos, en la seva obra,uns índexs inestimables que puc afirmar que van ser voluntat seva i que potserl’editor no va saber plasmar tipogràficament tan bé com es mereixien.Finalment, en relació amb molts dels debats que actualment podem fer, perexemple, sobre la Concòrdia de Vilafranca, sobre la naturalesa de la fase històri-ca de Ferran II, sobre la recepció del dret natural a Catalunya en els anys de larevolució del 1640 o sobre el caràcter de l’obra de Grasses i Gralla, indepen-dentment de les matisacions o discrepàncies que puguem tenir amb les seves in-terpretacions, cal dir que sense Víctor Ferro potser no estaríem debatent aquestsimportants nusos de la nostra història institucional i constitucional. La nostrahistoriografia no sempre ha estat de sort i hi ha hagut estudis que han condicio-nat durant anys el nostre desenvolupament. En d’altres moments hem estat afor-tunats, com en el cas de poder disposar dels estudis de Pierre Vilar. Però entre lesnostres troballes historiogràfiques hi ha els treballs de Víctor Ferro. Per aquestaraó és recomanable llegir la seva valoració i en especial el capítol «Agonia, morti oblit de les institucions de Catalunya» del seu ineludible i magnífic llibre.Eva Serra i PuigUniversitat de BarcelonaMembre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IECINTERVENCIONS3201 INTERVENCIONS 9.qxp:01 Lalinde  18/5/11  14:05  Pgina 32

Undetermined

http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC/article/download/149155/146835

Víctor Ferro en el record

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana