Rovira i Esteva, Sara

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Arnb L’art de la guerra de Sunzi s’enceta
la col lecció «Clàssics Orientals», coedita-
da per l’editorial Proa, el Servei de
Publicacions de la Universitat Autònoma
de Barcelona i Edicions Universitat de
Barcelona, i dirigida per Seán Golden i
Marisa Presas. La col·lecció es proposa posar
a l’abast del públic lector català obres de
«cultures onientals» —tot assumint l’etno-
centrisme o eurocentrisme del concepte—
perquè el lector pugui entrar en contacte amb
obres cabdals de la literatura mundial que
l’excés d’occidentalisme ha fet caure d’an-
tologies pretesament universals. Per això
s’ha preferit optar per incloure introduccions
que facilitin la comprensió del text, abans
que unes traduccions excessivament acadè-
miques o filològiques.
D’entrada, doncs, cal destacar el valor de la
col·lecció en si, pel que representa de mirada
modesta i respectuosa cap a cultures per molts
desconegudes i sovint excessivament encasel-
210 Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 Ressenyes
d’enfocar l’obra, a una elecció i a una època,
i el resultat és sempre un text aproximatiu,
sempre relatiu. Deu ser veritat, com deia
Joan Sellent en un taller de traductors al
desembre de 1999 que la quantitat d’estu-
dis erudits i de tota mena sobre Hamlet (i
sobre la majoria d’obres de Shakespeare)
faciliten molt la tasca de comprensió del
traductor, que només s’ha d’ocupar (i a fe
que no és poc) de dir-ho de la manera que
més s’escaigui.
Aquesta cerca de l’expressió més polida,
versió rere versió, es converteix en un entre-
teniment apassionant —si més no per a un
traductor—, que permet anar veient com es
va modelant la llengua talment l’argila. Per
exemple, on Morera i Galicia, l’any 1920,
deia: «Tu, que ets entès, tu pots parlar-hi,
Horaci», Sellent diu: «Horaci, tu que tens
estudis, parla-hi». «Tu es un savant, Horacio,
parle-lui», deia François-Victor Hugo (1859),
i «Toi qui as de l’instruction, parle-lui,
Horatio», deia Gide (1947). Potser el fons
de la questió no acaba de canviar —«You
are a scholar, speak to it, Horatio» (Acte I,
escena 1), diu l’original—, però és interes-
sant, per exemple, que Jacques Derrida (a
Espectre de Marx, on parla extensament de
Hamlet) proposa traduir scholar per
«intel·lectual» per donar un aire més «post-
modern», diu, a l’obra.
Quan llegia la versió de Hamlet de Joan
Sellent, amb aquest seu català tan senzill i
precís, i comparava de tant en tant alguns
fragments amb versions castellanes i fran-
ceses, pràcticament en tots els casos em
semblava que havia trobat la solució més
fàcil, és a dir, la més genial. «Un dels cri-
teris del geni sembla precisament el de
poder fer una cosa perfectament simple i
visible que la gent normal no pot fer i sap
que no pot fer i tampoc no sap com es fa o
per què no pot fer-ho», deia Isaiah Berlin
per justificar que havia qualificat Boris
Pasternak (que, per cert, també va traduir
Hamlet, així com un bon nombre de sonets
de Shakespeare) de genial. I, per a il·lus-
trar-ho, explicava que una vegada li van
preguntar al ballarí Nijinski com s’ho feia
per saltar tan alt, i ell va contestar que no
hi veia cap problema. «Per què he de baixar
immediatament? Per què no quedar-me una
estona a l’aire abans de baixar a terra?»
Aquesta mateixa sensació de lleugeresa és
la que aconsegueix transmetre Joan Sellent
en el català d’aquesta traducció que —goso
aventurar— esdevindrà un clàssic català
del XXI.
Dolors Udina
Universitat Autònoma de Barcelona
Facultat de Traducció i d’Interpretació
SUNZI
L’art de la guerra
Traducció de Seán Golden i Marisa Presas. Barcelona: Proa, UAB, UB, 2000. 109 p.
Quaderns 7 001-222  6/12/01  11:41  Página 210
Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 211
lades. Voldriem també posar en relleu el fet
que en l’elecció de les obres s’hagi fugit de
l’omnipresent cànon occidental i s’hagi buscat
el cànon de les cultures respectives, és a dir,
les traduccions que es presentaran seran sem-
pre d’obres que són punts de referència indis-
cutibles als seus països d’origen. Malgrat la
gran distància en el temps i en l’espai d’al-
guns dels títols que formaran part de la col·lec-
ció, ens sorprendrà l’actualitat i la vigència
d’aquestes obres en el nostre context actual.
Quant a l’obra que ens ocupa, L’art de
la guerra, de Sunzi, cal fer ressaltar la
importància d’aquesta traducció pel fet que
és la primera al català girada directament
del xinès, un gra de sorra més que contri-
bueix al tímid però creixent progrés de la
sinologia al nostre país.
La historiografia tradicional xinesa atri-
bueix aquesta obra a Sun Wu (Sun és el cog-
nom i Wu el nom, que curiosament signifi-
ca «marcial») i la situa al voltant del 500 aC.
Sembla que era originari de l’Estat de Qi i
que els desordres sociopolítics van aconsellar
la seva fugida. Confiat en les seves possibi-
litats de promoció, s’instal·là a l’Estat veí de
Wu, el rei del qual acabava d’usurpar el poder
assassinant el seu propi germà. Sun Wu esta-
va disposat a posar els seus coneixements a
la disposició d’aquell sobirà que fos capaç
d’apreciar-los. Gràcies a la insistència del
seu ministre Wu Zixu, He Lu, senyor de Wu,
finalment va acceptar deixar-se assessorar
per ell en qualitat d’expert en estratègia mili-
tar i posar a la pràctica les seves teories. Sun
Wu encarna, doncs, un personatge que
encaixa perfectament en un sistema que, a
causa de les necessitats del moment, va pas-
sar de l’aristocràcia a la meritocràcia.
L’art de la guerra de Sunzi apareix en la
mateixa època que les primenes escoles de
pensament que es proposen donar resposta a
la crisi ideològica que resulta de la crisi polí-
tica. Malgrat que durant el període dels Estats
Combatents es compilaren altres manuals
d’estratègia militar, aquest és l’únic que ha
arribat fins als nostres dies. Si és obra de Sun
Wu o simplement una recopilació de comen-
taris sobre estratègia militar que es va atribuir
a una figura llegendània per tal d’augmentar-
ne la importància és potser una dada secundà-
ria. Del que no hi ha dubte és que aquest text
ha tingut un paper molt important al llarg de
la història, i actualment forma part del corpus
de clàssics de la filosofia xinesa.
Des del punt de vista formal, L art de la
guerra comparteix per la seva estructura i
estil molts trets del llenguatge literari xinès
clàssic: la informació està disposada en forma
d’aforismes o pensaments breus, hi ha una
sèrie de conceptes que es van repetint al llarg
de l’obra, el llenguatge és concís i hi apa-
reixen nombrosos paral·lelismes, a més d’una
gran varietat de figures literàries, com, per
exemple, la paradoxa i la metàfora. També
cal destacar el recurs a les referències cultu-
rals i històriques, tan característica dels tex-
tos xinesos, i a conceptes i categories recur-
rents dins de la tradició xinesa, com ara el
yin i el yang i les categories quíntuples.
El text és dividit en tretze capítols, cadas-
cun dels quals parla d’un tema determinat:
1) els càlculs preliminars, 2) la conducció de
la guerra, 3) la planificació de les ofensives,
4) la disposició de les forces, 5) la potència,
6) el buit i el massís, 7) les maniobres, 8) les
nou variables, 9) les marxes, 10) el terreny,
11) els nou terrenys, 12) l’atac amb foc i
13) la utilització dels espies. Malgrat el títol,
no es tracta d’un manual d’instruccions. La
idea bàsica és que mai no podem preveure
tots i cadascun dels factors que concorreran
en una circumstància, de manera que el gene-
ral no pot limitar-se a aplicar mecànicament
una sèrie de regles apreses.
Al llarg de l’obra s’analitzen els principis
i les conductes de la guerra, en què ressalta
la importància d’una informació sòlida sobre
l’enemic —i, per descomptat, d’un mateix—,
un coneixement detallat de la topografia del
camp de batalla, els avantatges de l’ofensiva
psicològica, el valor de les retirades tàctiques
i la reorientació de les forces, la qual demos-
tra la capacitat d’adaptació a les circumstàn-
cies, de discerniment i de flexibilitat del gene-
ral. Sunzi explica tots els graus de les arts
marcials: la millor tècnica militar és la que
frustra els complots dels enemics; després,
Quaderns 7 001-222  6/12/01  11:41  Página 211
212 Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 Ressenyes
Els esforços per delimitar la teoria de la tra-
ducció com a disciplina amb entitat pròpia
han cristal·litzat, entre d’altres, en l’anome-
nada teoria funcional. Una de les aportacions
fonamentals d’aquesta teoria és la idea que
la traducció és una modalitat específica de la
comunicació i un fenomen de transferència
intercultural. D’aquí es desprèn una de les
seves tesis bàsiques: són les barreres cultu-
rals, més que no pas les lingüístiques, les que
constitueixen un obstacle per a la comunica-
ció. D’aquí també que un dels centres d’in-
el millor és desfer les seves aliances; a con-
tinuació, atacar les seves forces armades; i la
pitjor, assetjar les seves ciutats.
El coneixement del problema és la clau
de la solució i l’eficiència màxima del co-
neixement és que el conflicte sigui totalment
innecessari. Sunzi dóna, per tant, més
importància a la dissuasió que a l’ofensiva,
tot emfatitzant les nefastes conseqüències
morals i econòmiques de la guerra. La guer-
ra representa una gran despesa per a l’estat;
només s’ha de córrer el risc de pèrdues si es
pot aconseguir alguna cosa en canvi. A més,
si destrueixes un país després hi hauràs d’in-
vertir; per tant, és millor guanyar causant
com menys danys millor. De fet, la solució
òptima seria guanyar la guerra abans de
començar-la, o sigui, no haver d’actuar. La
paradoxa de L’art de la guerra és, doncs, la
seva oposició a la guerra. La manera de llui-
tar contra la guerra és utilitzant els princi-
pis propis de la guerra: infiltrar-se en les
línies enemigues, descobrir els secrets o
punts febles de l’adversari, i minar la moral
de les tropes contràries.
L’essència filosòfica de L’art de la guerra
és daoista, tot i que també es pot detectar un
fort component confucià pel fet que es pre-
senta en forma de consells i pel seu èmfasi
en la qualitat ètica del governant, entre d’al-
tes coses. El sobirà que gestioni el seu estat
en benefici del seu poble comptarà amb un
suport popular més sòlid que el sobirà que no
ho faci. Per tant, el sobirà que gaudeixi de la
confiança del seu poble tindrà més força
moral. Així mateix, el general també ha de
vetllar pel benestar del poble i ha de ser cohe-
rent i just amb els seus homes, administrant
severitat i protecció en la mesura necessària.
El fet que els ensenyaments de L’art de la
guerra fossin decisius en les victòries de
Mao Zedong durant la guerra civil xinesa, i
de Ho Chin Minh durant la guerra del
Vietnam, i que inspiri la filosofia econòmi-
ca japonesa actual, ha col·locat aquesta obra
en el punt de mira dels estrategs occiden-
tals en política i economia internacional, i
ha convertit aquest clàssic en una obra de
rabiosa actualitat. Tant de bo arribessin a la
conclusió de Sunzi, que la millor manera de
fer la guerra és no fer-la.
Finalment, cal agrair als traductors l’es-
forç que han fet per abordar la tasca de la
taducció mirant de compaginar les tres pos-
sibles lectures de l’obra: la militar, la polí-
tica i l’econòmica, i de proporcionar-nos una
extensa bibliografia que ens penmet apro-
fundir —si ho desitgem— aquell aspecte
que més ens interessi. Esperem que la ini-
ciativa de la col·lecció ens ofereixi un reguit-
zell de títols inèdits a casa nostra, i tan inte-
ressants com el que aquí presentem.
Sara Rovira i Esteva
Universitat Autònoma de Barcelona
Facultat de Traducció i d’Interpretació
WITTE, Heidrun
Die Kulturkompetenz des Translators. Begriffliche Grundlegung 
und Didaktisierung
[La competència cultural del traductor: fonaments teòrics i propostes
didàctiques]
Tubinga: Stauffenburg. 235 p.
Quaderns 7 001-222  6/12/01  11:41  Página 212


SUNZI. L’art de la guerra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert