Blanchar, Joan Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

textos de J. V. A., van mudar la seva actitud
per una altra de més comprensiva i més com-
prensible, que permeté un final brillant, amb
el públic aplaudint dempeus —en senyal de
respecte i de bona educació— la companyia
del Grup dEstudis Teatrals dHorta, en Jau-
me Vidal Alcover, en Josep M. Segarra ¡ en
Josep Montanyés, que van sortir a saludar al
final de lespectacle.
COMENTARI A
INVESTIGACIONES SOBRE
EL ESPACIO ESCENICO
PROLEG l SELECCIO DE
TEXTOS DE i. A. HORMIGON
ALBERTO CORAZON EDITOR
Joan Blancliar
Quan el teatre, com a art viu, innovador i
compromés, sembla no interessar a ningú, fora
dels que en són creadors i mitja dotzena de
persones cultivades més o menys per heréncia,
ens sorpròn !aparició dun llibre que estudia
una de les parts del fet teatral que sha man-
tingut mós inamovib!e: lespai escònic.
La importància de ledició daquests textos
queda incrementada quan comprovem en làm-
plia bibliografia que el volum facilita, que !úl-
tim llibre publicat a Espanya sobre el tema
data del 1923.
Cal no oblidar, però, que, de llavors fins als
nostres dies, lobra i el pensament dalguns
creadors teatrals daquí ens mostren lassimi-
lació de les noves investigacions, encara que
fins ara no shagin traduït en lletra impresa.
Fet important, crec, en una cultura com la nos-
tra que, sense haver arribat a la plenitud de !a
cultura impresa, sencamina cap a la de tipus
imaginari-àudio-visual, la conseqüòncia de la
qual cosa es pot veure a la pantalla petita i
sentir en qualsevol autobús.
El llibre dóna veu a les persones i als mo-
viments que treballaren des del 1887 al 1930
en la renovació de lespai escònic, enfrontant-lo
al concepte de decoració teatral vigent fins
aleshores. Aquest concepte, com a labor de
tractament plàstic i il-lusori dun teatre massa
reduït a la literatura, és rebutjat de cap a peus
per revalorar la funció de lespai en el qual es
recrea lobra, donant-li un valor essencial i no
simplement il-lustratiu. Es el pas de la ficció
a la corporeïtat real, de limmobilisme a la mu-
tació.
La progressió en aquest sentit queda reflec-
tida en les paraules i en els fets dels diferents
creadors, sobre els quals influeixen els esde-
veniments polítics dels diferents moments. Tal
és el cas de lafermament de les teories cons-
tructivistes a la Rússia post-revolucionària, ani-
mades per un esperit de productivitat industrial,
o de la importància del futurisme italià en
afermar-se el rògim feixista. La dòcada dels 20
als 30 ens porta, seguint uns criteris raciona-
listes primitius, a un teatre purament objecti-
vista, deshumanitzat, que busca una precisió
que sols Ia màquina pot oferir. El mite de la
mecanització es troba al seu punt més alt.
Lúltim text seleccionat pertany a A. Artaud,
el qual ens torna, amb una visió desalienadora,
a lhumanisme més primari, en un intent de
donar al teatre un sentit de conscienciació da-
vant de la realitat, per mitjà duns procediments
provocatius, oferts a uns espectadors necessi-
tats dun esbargiment falsament alliberador de
la seva quotidianitat.
Al llarg de la lectura del llibre ens adonem
que alguna cosa hem guanyat en passar dun
teatre de text a un teatre descena, però no
hem anat gaire més Iluny.
En la majoria daquests estudis, almenys en
un pla de realitzacions, es manté la tradicional
diferenciació despais entre obra i espectadors
i els canvis es fan sobretot dins de lescena.
Quan arriba lhora de Piscator i, després, de
Brecht, es revisa fonamentalment la relació
obra-espectador, la revisió teòrica més ¡mpor-
tant, segons el meu parer, del teatre modern.
En aquest moment se separen les funcions des-
pecialista en espai escénic de les de director-
teòric, el qual, en els casos citats, desconfia,
amb raó, duna recerca esteticista i efectista que
es cultiva sols a ella mateixa, dels primers.
Aquest precedent, unit a la necessitat dun cert
ordenament espacial, que es requeria per a una
funció didàctica del teatre, col-labora, crec, per-
quò Brecht no aporti, junt amb la seva revo-
iució teòrica, un canvi fonamental en larqui-
tectura teatral.
Daquesta manera, Hormigon, fervorós deixe-
ble brechtià, ens recorda, al final del pròleg,
leficàcia de lescena a la italiana com a eina
que tenim a labast, i la importància dun canvi
en lestructura interna de lespectacle per da-
munt de levolució escònica únicament formal.
De la recerca en aquests dos camps cal espe-
rar una semàntica teatral, capaç de situar el
teatre dins del món actual ¡ futur, sigui a prl-
mera fiia o a segona.
A la revista El Pont n.° 41, corresponent
al mes de març denguany, trobem una peça
curta de teatre de Josep M.a Benet i Jornet:
LOcell Fénix a Catalunya o alguns papers de
lAuca. Lautor ens indica en un subtítol que
es tracta duna peça de circumstàncies. Lavís
és vàlid si tenim en compte que ens trobem
davant dun tema relativament limitat, davant
duna parcel-la molt concreta d? la nostra rea-
litat: per tant dinterés real només per a un
sector concret de públic. Però no és vàlid sl
creiem que ens indica que estem davant duna
obra mediocre, o de pur entreteniment.
En poques pàgines Benet posa en solfa tot
el rebombori de gauches divines, gauches
sense divinitzar, noves generacions intel-lec-
tuals, etc. l ho fa duna manera perfecta. Cal
tenir en compte que el fet té més mòrit del que
tindria en qualsevol altre cas perquò lautor
està lligat de prop a lobjecte de la seva crítica,
la qual es transforma per tant en autocrítica
en més duna ocasió. Xavier Fàbregas ens diu
al pròleg de dues obres de Benet editades a
Biblioteca Raixa-78, que un dels fonaments
de la seva obra és la sinceritat. Doncs bé,
aquesta peça és una prova a favor daquesta
afirmació.
El seu esquema és el següent: tres dones,
Juanita, Enriqueta ¡ Pepita (la viuda i dues
amigues) vetllen un mort, el botiguer Sr. Esteve.
Juanita està contenta perquò per fi sha lliu-
rat dun destorb. Ella ¡ el mort ens expliquen
el seu passat. En plena vetlla, de sota les fal-
dilles dEnriqueta surt un noi que resulta ésser
fill natural del mort. Ell és la nova generació,
lenfant terrible. Les seves relacions imme-
diates amb Juanita i el seu to punxant i
agressiu creen immediatament un malestar con-
siderable entre la seva mare Enriqueta, Pepita
¡ el Sr. Esteve. Finalment el mort compròn que
el noi no és res més que el continuador de la
seva obra i clou la peça amb aquestes parau-
les: ...cal reconòixer que avui és un gran dia,
per això men vaig tranquil. La meva dona ha
abraçat un fill extra que tenia. Laire és fi,
saixeca el dia: la nova dreta imposarà un estil.
El valor simbòlic dels personatges és lmme-
diat. El botiguer, un mort que encara parla;
la Juanita, la viuda que es casa amb qui
convingui; Pepita i Enriqueta, dos éssers que
ho solucionen tot amagant el cap sota lala, ¡ el
nen, un tigre de paper. Ara bé, aquests símbols
els crea Benet per mitjà de la distorsió de per-
sonatges i situacions i és tan important aquesta
distorsió com els símbols que es creen a través
della. Partint de situacions vulgars, del llen-
guatge més corrent, portant els tòpics fins a
lúltim extrem, utilitzant diàlegs de totonovel-la,
fent barreges de diferents nivells mentals, Benet
ens critica, ens dissecciona els personatges i
ens els transforma en titelies. l aquesta carica-


Investigaciones sobre el espacio escémico

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert