Plana González, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 NOTES, 28
245
Mollet: la subseu olímpic del 92. Mollet i els voluntaris olímpics
Quan ara fa tres mesos vaig rebre 
una trucada proposant-me fer una po-
nència sobre els voluntaris olímpics, no 
em va costar gaire acceptar l’oferiment. 
Tot el que fa referència a l’experiència 
viscuda durant els Jocs Olímpics de Bar-
celona’92, fa dibuixar un ampli som-
riure a la meva cara. Gent que m’estima 
diu que tinc tres o quatre batalletes que 
m’han marcat i que sempre les vaig re-
petint com si fos un avi, i la que vaig 
viure aquell estiu, n’és una d’elles.
De seguida vaig veure, però, que no 
seria una tasca gens fàcil.
En primer lloc perquè han passat 
molts anys i en la memòria queden 
gravades una sèrie d’instantànies dels 
moments més emotius. Transmetre’ls 
d’una manera ordenada pot resultar 
més complicat.
En segon lloc, perquè em resulta re-
alment difícil i compromès representar 
d’alguna manera tot el col·lectiu dels 
voluntaris olímpics de Mollet, ja que 
les experiències són personals i intrans-
feribles i en definitiva, jo us explicaré 
la meva.
Per acabar-ho de complicar, amb el 
Mollet: la subseu olímpica del 92. 
Mollet i els voluntaris olímpics
Jordi Plana González*
* Voluntari olímpic el 1992. jplana71@hotmail.com
PLANA GONZÁLEZ, J. (2013). Mollet: la subseu olímpica del 92. Mollet i els voluntaris olímpics, pàg. 245-250  
Figura 1. Voluntaris olímpics a Can Gomà
246
Jordi Plana González
meu relat podreu comprovar com jo 
vaig ser un voluntari molt però que 
molt privilegiat, amb una feina molt 
més atractiva que la de la majoria de 
companys i companyes i que no es li-
mitava a la subseu olímpica de Mollet. 
Intentaré, no obstant això, establir lli-
gams entre la meva experiència perso-
nal i les de tot el col·lectiu perquè qual-
sevol altre voluntari olímpic s’hi pugui 
sentir mínimament identificat.
Sempre s’ha reconegut la importàn-
cia que en la nominació de Barcelona 
com a seu olímpica va tenir l’alt nom-
bre de voluntaris olímpics disposats a 
participar-hi. Molts de nosaltres ja érem 
voluntaris abans d’aquell 17 d’octubre 
de 1987. D’altres s’hi van anar afegint 
més tard.
N’érem més de 100.000! Però, què 
va moure a aquesta multitud a col-
laborar desinteressadament en aquest 
projecte? Principalment la il·lusió col-
lectiva que es va generar des d’abans 
de la nominació. Teníem l’oportunitat 
de viure uns jocs olímpics en direc-
te, a casa nostra i volíem ser partícips 
d’aquell moment històric. Els volun-
taris érem un col·lectiu molt jove (el 
75% teníem entre 15 i 23 anys), però 
en alguns casos famílies senceres van 
voler viure des de dintre els jocs (a casa 
meva hi vam participar els tres germans 
i el pare).
Els responsables de la formació del 
voluntariat tenien clar que el sentiment 
d’orgull de ser voluntari havia de ser 
un pilar fonamental i es va donar molta 
importància al pla motivacional. Es van 
crear productes de marxandatge exclu-
sius per als voluntaris (tots lluíem or-
gullosos el logotip imprès a samarretes, 
gorres, adhesius...). Teníem el nostre 
carnet personalitzat, es van oferir be-
ques per anar a l’estranger, hi havia una 
revista i un programa de ràdio per als 
Figura 2. Voluntaris olímpics a l’arribada de la Torxa. Pl. Prat de la Riba
 NOTES, 28
247
Mollet: la subseu olímpic del 92. Mollet i els voluntaris olímpics
voluntaris, s’organitzaven activitats lú-
diques, visites a les instal·lacions olím-
piques en procés de construcció... En 
sentíem importants, il·lusionats, moti-
vats i identificats amb el projecte.
Per a molts era una oportunitat única 
de viure un esdeveniment d’aquesta 
magnitud des de dintre. Com podí-
em participar sinó d’uns jocs olímpics 
sense ser esportistes d’elit? Alguns fins i 
tot van poder viure l’experiència de ser 
portadors de la torxa olímpica durant 
uns centenars de metres i personalment 
conec una companya del meu grup de 
voluntaris que va tenir la possibilitat 
d’anar a buscar la flama olímpica a Ate-
nes. Us ben asseguro que reconeixíem 
ser uns privilegiats.
En el cas concret de Mollet, de ben 
segur que va haver-hi força gent que es 
va afegir a l’equip de voluntaris un cop 
es va assabentar que la nostra vila seria 
olímpica. Alguns dels que ja ho érem 
abans de la nominació com a subseu 
olímpica, teníem la il·lusió de ser al ro-
vell de l’ou, a l’Estadi Olímpic, al Palau 
Sant Jordi, a les Piscines Picornell, a la 
Vil·la Olímpica... Però que coi! Mollet 
seria olímpica i havíem de fer-ho molt 
bé. Ens vam sentir compromesos amb 
Mollet.
Els responsables de la formació dels 
voluntaris olímpics tenien clar que tota 
aquella força inicial calia canalitzar-la 
i sobretot, formar-la adequadament. 
A més, calia fer una selecció, perquè 
moure un col·lectiu de més de 100.000 
persones durant els Jocs Olímpics hau-
ria resultat molt costós econòmicament 
i funcionalment. Vam passar una for-
mació bàsica, una formació específica i 
una formació a la instal·lació.
De la formació bàsica tinc un record 
molt llunyà, però conservo el dossier 
on hi havia temes com l’Olimpisme i 
la cultura, Barcelona i el seu entorn, 
l’esport i l’home, el projecte de Bar-
celona’92, participació activa (què 
Figura 3. Voluntaris olímpics al camp de tir de Mollet
248
Jordi Plana González
representa ser voluntari i primers au-
xilis) i les llengües. També conservo la 
certificació segons la qual havia superat 
aquesta formació bàsica, que a més del 
dossier constava de participacions acti-
ves en esdeveniments culturals i espor-
tius a la ciutat. Recordo haver participat 
en diverses curses de patins i de bicicle-
tes en alguna Festa Major. Eren tasques 
poc rellevants, com vigilar una cruïlla 
on no hi havia gaire cosa a fer, però 
d’alguna manera ens anàvem formant 
pel que faríem uns anys després. A més, 
teníem l’oportunitat de lluir els nostres 
flamants xandalls blancs pel carrer i que 
la gent ens identifiqués com a volunta-
ris. Ens en sentíem orgullosos.
La data s’anava acostant i calia de-
finir les ocupacions de tots els volun-
taris que anaven des de tasques espe-
cífiques amb un cert grau de formació 
i responsabilitat, a tasques de suport, 
de relacions públiques, d’oficina, es-
portives... Els responsables de la for-
mació intentaven conèixer les nostres 
habilitats i destreses mentre nosaltres 
esperàvem que ens assignessin una 
ubicació concreta.
En aquest impàs, a mi com a estu-
diant d’Educació Física que veia dia 
rere dia com s’anaven acabant les obres 
de l’Anella Olímpica i com l’ambient 
preolímpic guanyava en intensitat amb 
les moltes visites de les personalitats al 
nou i flamant INEFC de Barcelona, em 
va sorgir la possibilitat de participar en 
la cerimònia inaugural juntament amb 
els meus companys d’estudis. Era una 
ocasió única... però vaig haver de re-
nunciar-hi. Ara bé, és aquí quan s’inicia 
la meva vivència absolutament especta-
cular i privilegiada dels Jocs Olímpics 
de Barcelona’92.
Pocs mesos abans dels jocs, em 
van trucar perquè havia de passar per 
la Marineta a fer una mena de procés 
selectiu amb altres voluntaris de Mo-
llet. Era ni més ni menys que per par-
ticipar en les cerimònies de lliurament 
de medalles. Això sí que era gros! Uns 
quants vam passar la primera fase de 
la selecció i vam anar a fer una segona 
prova a l’Oficina Olímpica a Montju-
ïc, on ens hi havíem de presentar amb 
una americana i caminar marcant el pas 
duent una safata a les mans. Vaig tenir 
la sort de ser triat juntament amb sis 
companys i companyes més de Mollet i 
uns dos-cents cinquanta voluntaris més 
d’altres indrets de Catalunya.
Poc després va començar la forma-
ció específica. Els nois faríem de porta-
dors i hissadors de banderes i les noies 
serien les encarregades d’acompanyar 
els esportistes i les personalitats fins el 
pòdium i dur les safates amb les meda-
lles. Havíem d’aprendre a plegar i des-
plegar banderes, a desfilar rítmicament 
i coordinadament, a hissar-les amb el 
tempo just...
Quan fa uns dies vaig recuperar els 
fulls de convocatòria a les sessions de 
formació específica que encara conser-
vo, em va sorprendre comprovar com 
havíem fet gairebé vint sessions for-
matives. No recordava haver-hi dedi-
cat tantes hores, però la veritat és que 
érem joves, estudiants i sobretot, està-
vem molt il·lusionats. Això va fer que 
les sessions de formació específica no 
es fessin gens feixugues i que al mateix 
temps s’anessin creant dinàmiques po-
sitives dins el grup.
Recordo que algun aspecte d’aques-
tes formacions va ser molt real perquè 
vam haver de fer una entrega de meda-
lles en una competició internacional de 
tir olímpic que es va fer a Mollet unes 
setmanes abans dels Jocs Olímpics. En-
cara estàvem una mica verds i vam col-
locar una de les tres banderes a l’inre-
vés de manera que va pujar de cap per 
avall. Sort que els Jocs Olímpics encara 
no havien començat i no hi havia gaires 
càmeres per filmar-ho...
Els grups de cerimònies érem de 
més de 20 nois i noies. Hi havia un 
total de 8 grups que teníem assignades 
 NOTES, 28
249
Mollet: la subseu olímpic del 92. Mollet i els voluntaris olímpics
una sèrie d’instal·lacions. Com tots els 
que érem de Mollet, estàvem adscrits 
al “grup G”; una de les instal·lacions 
on vam haver de lliurar medalles va ser 
precisament el camp de tir olímpic de 
Mollet.
Recordo l’enorme expectació prè-
via al lliurament de la primera medalla 
dels Jocs Olímpics de Barcelona’92 que 
es va fer precisament a Mollet. Totes les 
càmeres estaven enfocades allà, nosal-
tres ja havíem aprés a pujar les banderes 
del dret i compassadament, però pocs 
minuts abans de començar, un dels res-
ponsables li va mostrar la bandera que 
havíem d’hissar a la primera medallista 
d’or i tant ella com el seu entrenador 
van reaccionar ben enrabiats. Els hi ha-
vien posat al davant la bandera de Corea 
del Nord en comptes de la sud-corea-
na! Va anar de ben poc que no protago-
nitzéssim un conflicte internacional de 
primer ordre... Sort que els protocols 
estaven ben definits i els nostres res-
ponsables els van respectar. Estaven a 
punt de demanar que ens enviessin una 
bandera de Corea del Sud amb helicòp-
ter quan aquesta va aparèixer al fons 
d’una caixa. Tot va sortir molt bé.
A Mollet teníem temps per veure 
competicions i per coincidir amb els 
voluntaris que havien fet la formació 
bàsica amb nosaltres i que anaven amb 
els seus xandalls i vestits blaus, verds i 
grocs, uns fent feines de control d’ac-
cessos, altres de suport a la competició, 
altres a la sala de premsa...
Al Tir Olímpic vam ser-hi durant els 
primers vuit dies. Després ens va tocar 
anar passant per altres instal·lacions 
mentre la tasca dels voluntaris de la 
subseu de Mollet arribava a la seva fi.
Com a curiositat, comentar-vos que 
tres anys més tard, jo entrava a treba-
llar a l’Escola de Policia com a profes-
sor d’Educació Física i us ben asseguro 
que quan vaig tornar a trepitjar aquella 
plaça de cerimònies se’m va posar la 
pell de gallina.
Els voluntaris molletans de cerimò-
nies d’entrega de medalles encara te-
níem feina a les proves d’halterofília, de 
frontennis, de beisbol... i de bàsquet!
Era l’any del Dream Team i tots 
els grups frisàvem perquè ens assig-
nessin el bàsquet. Tenir la possibilitat 
de lliurar medalles a Magic Jonhson, 
Michael Jordan, Larry Bird i compa-
nyia era quelcom excepcional, màgic 
diria jo. Resulta difícil explicar què va 
significar estar als passadissos aguan-
tant les banderes dels països guardo-
nats mentre vèiem passar just a tocar 
tots aquells  esportistes absolutament 
mítics i sortir al centre de la pista uns 
minuts després en una cerimònia que 
van seguir milions d’espectadors de 
tot el món i que encara avui es pot 
veure a la pàgina web del COI.
No tan esperada però sí curiosa va 
resultar la cerimònia de beisbol. Te-
níem un problema amb les noies. Hi 
havia tants jugadors en cada equip i 
tantes medalles a repartir, que la noia 
portadora de les medalles d’or havia de 
fer un esforç important per mantenir 
la safata en flexió de 90º durant tota la 
cerimònia. Ho vam salvar amb nota.
Era realment espectacular tenir tres 
safates amb vint medalles olímpiques 
davant nostre.
Per moltes de les coses que he ex-
plicat fins ara es pot entendre que la 
meva tasca com a voluntari fos ab-
solutament privilegiada. Però hi ha 
un detall que encara accentuava més 
aquest privilegi. Totes les acreditacions 
tenien un codi que permetia accedir a 
una instal·lació en concret. Com que 
el nostre era un grup itinerant per-
què havíem de passar per cinc instal-
lacions diferents, teníem el símbol 
de l’infinit. I això significava ni més 
ni menys que... ACCÉS A TOTES LES 
INSTAL·LACIONS. Us podeu imaginar 
que quan acabàvem la nostra feina i 
sobretot els darrers dies que estàvem 
ja més alliberats, ens vam fer un fart 
250
Jordi Plana González
de veure competicions esportives al 
Palau Sant Jordi, a Badalona, a l’Estadi 
Olímpic...
Només hi havia un però: no po- 
díem accedir a la cerimònia de clausura 
perquè calia una acreditació especial. 
Solució? Als pobres companys de con-
trol d’accessos de l’Estadi Olímpic els 
vam dir que havíem de fer la cerimònia 
de lliurament de medalles de la Mara-
tó que es feia uns minuts abans de la 
clausura, que anàvem tard i que si no 
entràvem ràpid potser hi hauria algun 
problema per culpa seva. Doncs deví-
em semblar prou convincents perquè 
quan en Constantino Romero deia allò 
de: “Atletas, bajen del escenario”, nos-
altres érem allà, set molletans i un bon 
grapat d’amics amb qui havíem com-
partit emocions molt i molt intenses i 
per descomptat, inoblidables.
Sí, en aquest cas podem afirmar allò 
de “Va ser una experiència única i irre-
petible”. Difícilment trobarem una altra 
situació a les nostres vides on tothom 
treballi en equip amb una gran cohesió 
de grup, on es respiri un ambient d’il- 
lusió col·lectiva tan gran, unes ganes 
de viure intensament aquells moments 
i de treballar per la ciutat com va passar 
aleshores. Tots els que hi vam partici-
par ho durem gravat sempre a la nostra 
memòria.
Mollet del Vallès, 16 de juny de 
2012. Vint anys després...


Mollet: la subseu olímpica del 92. Mollet i els voluntaris olímpics

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert