Bertran i Alcalde, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

XAVIER BERTRAN I ALCALDE
PROPOSTES PER A
L'ESTUDI DELS GUIONS
DE TELEVISIÓ
Els estudis de Periodística, referits a qualsevol dels mitjans de
comunicació, han de resoldre com a qüestió previa la dificultat
derivada dels diferents papers que compleixen els mitjans. Ales tres
funcions tradicionals -informació, formació i entreteniment- cal
afegir-hi una quarta no menys important: la de ser àmbits de creació
artística, àmbits nous que s'afegirien a les arts clàssiques com a setè
art, vuitè, novè, dese,...
Al llarg dels seus pocs anys d'existència, premsa, ràdio i televisió
estan madurant formes d'expressió característiques, absolutament
diferenciades entre si i respecte a les arts clàssiques. No tenen una
determinació comparable a la que han assolit la literatura, la dansa
o la música despres de mi•lennis de conreu, per?) tendencialment no
hi ha res que, ja avui, limiti les possibilitats creatives en cap
d'aquests mitjans.
En un cas semblant es troben dos camps no estrictament peri-
odístics perä ben emparentats amb aquests: els del cinema i el cómic.
Tant per al gran públic com per a la majoria dels estudiosos
l'aspecte dominant dels mitjans de comunicació es l'informatiu. El
propi error de denominar Ciències de la Informació als estudis de
periodisme es paradigmàtic del que diem.
54
S'espera dels mitjans, sobretot, una informació del que passa a la
societat, molt per damunt d'un entreteniment, una formació o una
expressió artística. Ni la televisió, que ofereix en la pràctica una
majoria de programes d'entreteniment, no escapa d'aquesta con-
cepció previa global.
Aixf, és freqüent escoltar queixes per l'escassa presencia que la
poesia o la dansa tenen a la televisió, i els que així es dolen no es
refereixen a una manca de programes televisius amb contingut
poètic o en que intervingui la dansa com un dels components, sinó
a una presencia insuficient de recitals clàssics de poesia o dansa,
realitzats a la manera Inés tradicional d'aquestes arts, en els quals les
emissores de TV es limitarien a posarles cämeres, cables i pantalles
com senzills testimonis.
Estranyaria la queixa contrària: Quan la poesia dedicarà més temps
a la televisió? Per?) d'art a art, té el mateix dret a ser formulada.
O la mateixa falta de dret. A banda del paper informatiu, la
televisió és un mitjà d'expressió artística amb una sintaxi präpia,
distinta de les sintaxis de la poesia o de la dansa. En un programa
pròpiament televisiu tenen cabuda el lirisme i l'expressió corporal,
però sempre des de l'idioma televisiu, com a components d'una
proposta estètica específica que les normatives acadèmiques de la
poesia o de la dansa no imaginaven.
EL DRET A SER UN ART
Poca gent està d'acord en considerar la premsa, la ràdio i la
televisió com a arts en el mateix sentit que la música o la literatura.
I no els falten arguments: els pocs anys d'existència d'aquests
mitjans no els han permès més que un desenvolupament limitat de
les tècniques creatives. És més: aquestes limitades aportacions es
deuen a la pràctica diària dels treballadors dels mitjans, mentre que
l'anàlisi i la teorització acadèmica falten gairebé del tot.
Però així ha estat l'origen en totes les arts; encara podríem dir que
en els mitjans de comunicació s'està fent en dècades el que va costar
mil•ennis en les altres arts.
En canvi, no és un argument vàlid la fixació rutinària a la classi-
ficació tradicional de les arts. "Times are'n changing!"
I menys encara aquell aristocratisme acientffic que atorga certifi-
cats genètics d'aptitud per a la creació artística, a uns camps sí i a
altres no.
Aquesta no és una pràctica de la reraguarda més funcionarial de la
cultura: són grans patums de la modemitat les que ens han explicat
55
que certs terrenys corresponen a les celles altes i altres, per natura,
a les celles baixes; que el còmic i la televisió són domini exclussiu
del kitsch: artistes autèntics, absteniu-vos!
La fal•làcia de la tesi seria òbvia si no costés tant d'esforç mostrar-
la:
És cert que el còmic, la televisió i en general tots els mitjans de
comunicació compleixen sovint un paper funcional d'inforamci6,
de formació o d'entreteniment (una cosa semblant passa amb les
altres arts);
És cert que els programes o articles d'intenció estètica són sovint,
fins i tot majoritàriament, de Serie B, per imposició del mercat; hi
manca la voluntat creativa, i el nivell artístic no supera l'horitzó del
kitsch (el mateix passa en les altres "ans");
Però cap classificació no pot impedir que un artista, que un
creador, que un geni si cal, triï un dels nous mitjans per realitzar una
obra mestra. La qualitat de l'obra depèn del creador, no del marc.
Sembla palman.
No és una futesa metodològica aquest reconeixement als mitjans
de comunicació de l'aptitud per a l'obra artística sinó una qüestió
traseendent en moments que el 90% del que s'escriu i el 99% del que
arriba al públic es realitza a través del modems mitjans de masses.
Tant cert és que als media hi treballen un sens fi de periodistes
sense més aspiració que teclejar la gasetilla diària i cobrar a final de
mes, com que en ells tempren les armes la majoria absoluta de les
futures generacions de literats.
Fa ja anys que és així, i el fet no es pot arxivar amb una al . lusiö a
la necessitat prosaica de guanyar-se la vida. Si els media fossin un
regne connatural al kitsch no s'explicada el scu paper real d'escola
d'artistes. Deu, vint anys de practicar la mediocritat no preparen el
terreny d'una obra mestra.
Molt més quan, reconeguem-ho per fi, la curta història deis mitjans
de comunicació ha donat ja obres i autors d'absoluta primera línia.
Si les històries de la literatura no els atorguen encara el lloc que els
correspon és, en bona pan, per l'aristocratisme i la rutina que abans
al•ludkm.
Heus ací una de les tasques fonamentals de la Periodística:
investigar la història dels mitjans de comunicació, i aconseguir per
a les figures i obres senyeres el reconeixement necessari i que se'ls
ha negat.
56
PERÒ, QUÉ ÉS EL QUE S'HA DE CONSIDERAR COM
L'OBRA ARTÍSTICA?
Diguem-ho en concret:
¿Cal incorporar els guions de televisió a les histäries de la
literatura, o cal considerar el conjunt àudio-visual-icänic del pro-
grama tele-visiu com la veritable obra i iniciar les histäries d'un art
nou que usa elements literaris però que els trascendeix?
¿El guió literari d'un programa televisiu té una entitat pi-61)i a o és
un element funcional sense altra importància que la de vertebrar un
conjunt en el que entren elements de so, imatge, etc.?
El mateix podríem dir de la ràdio, del cinema i del còmic: ¿l'obra
és el guió literan o el conjunt resultant?
La temptació és de finir-se per l'obra conjunta, però en aqucst cas
és virtut resistirla temptació. El teatre, el primer dels arts, ens exem-
plifica la solució:
El guió teatral, des dels orfgens, no tenia sinó la intenció funcional
de vertebrar una represcntació on hi entrava la interpretació, la
dicció, el vestuari, l'escenografia,...
Durant molts segles les obres teatrals s'han escrit d'encàrrec per a
representar-les una única vegada en una celebració, i ha estat
posterior la preocupació de conservar-nc el guió escrit.
Per obra teatral s 'ha acabat entenent, amb raó, dues coses di fercnts:
el guió literari d'una banda i el conjunt de la posada en escena d'altra
banda. És una ambigüitat del tot inevitable, perquè ambdues coses
tenen prou entitat independent per a ser consideradcs com a obres
artístiques a part.
A ningú no estranya que un guió teatral sigui recuperat anys o
segles mes tard per un nou director per representar una obra que és
fidel al guió i alhora la interpreta segons la sensibilitat de la nova
epoca tot fent servir un espai escènic i uns mitjans tecnolägics i
econòmics difcrents dels previstos per l'autor literari.
La breu histäria del cinema repeteix aquest exemple: els guions
escrits de les primeres obres tenien una intenció tan funcional que
ningú no tenia cura de conservar-los. Avui es guarden curosament,
i és possible estudiar una història deis guions paral lela perä di fcrent
de la histäri3 cP les pel.lícules.
També hem vist remakes que actualitzaven els guions de vells
films d'èxit, i aixf mateix, encara que excepcionalment, hem vist la
situació inversa: certs grups contra-culturals hereus del Maig 68 van
passar pels circuits comercials francesos, els anys 70, pe] ecules que
conservaven les imatges originals perä es modificaven els diäkgs
57
fins aconseguir efectes notables de sarcasme polític i social.
Els estudis sobre la televisió, la ràdio i el cómic hauran d'acceptar
com inevitable aquesta ambigüitat metodológica: la realitat de dos
moments crcatius diferents en les respectives obres: el guió literari
i l'obra conjunta que incorpora a más elements gràfics, sonors,
visuals,...
L'artista és l'escriptor del guió, i també ho és el que anomenem
director, realitzador o productor, segons els mitjans.
ELS GÈNERES: L'ALTRA AMBIGÜITAT
Decidits a incorporar els guions de televisió i ràdio a les històries
de la literatura, ens preguntem pel lloc que ocuparan. La temptaci6,
també hi ha temptació en aquest cas, és la de considerar-los generes
nous, al costat de la poesia, la novel . la, el teatre,...
Però la literatura dóna valors diferents a la consideració de genere.
La poesia, la narrativa i 1' assaig es diferencien entre si per la intenció
tcm ätica.
El teatre, en canvi, es de finci x per un condicionant extern: el marc
de l'espai cscenic a que cstä destinat. Pot haver-hi un teatre poètic,
narratiu o de tcsi, però no hi considerem tres generes diferents: el
marc escènic els unifica en una sola consideració de genere.
Ve a ser com si minimitzéssim les diferencies entre un assaig i un
poema pel fet que el públic accedeix a tots dos a través de la lectura
d'un llibre.
Els guions de ràdio i televisió, dones s'hauran de considerar un
genere a la manera del teatre, per causa del marc físic. Dos guions de
ràdio poden ser tan di fcrents entre si com una poesia d'una novena,
però metodològicament sembla convenient classificar-los al mateix
calaix.
De nou una ambigüitat que no podcm resoldre.
TORNEM A LES DISTINTES FUNCIONS DELS MITJANS
DE COMUNICACIÓ
Els estudis de Periodística hauran de discriminar clarament, com
a primer punt, els textos on predomina la funció estètica d'aquells
destinats prioritäriament a informar, a formar o a entretenir. I
analitzar cada un d'ells dins del marc que el correspon.
Acceptar que els mitjans de comunicació són un lloc adient per a
la creació artística no ens ha d'amagar que els espais d'aquest caire
són i seguiran essent minoritaris dins de la programació.
En la resta dels articles i programes hi ha un component estètic
58
innnegable: un llenguatge informatiu elegant i digne, una realització
televisiva de qualitat..., però insuficient per analitzar-los com a obra
d'art.
Es tracta en realitat de la diferencia entre artesania i art: el bon
professional de la informació fa la feina a partir d'un llenguatge
depurat per la tradició del mitjà, que obeeix a uns criteris estètics de
valor general. Perä la bellesa de la peca artesana ens ha de recordar
precisament allò que hi ha de rutinari i allä que hi manca d'actitud
d'un artista que es planteja una obra creativa: és condició indispen-
sable d'una obra d'an la voluntat específica del creador. I noms una
petita part dels articles i programes dels media parteixen d'una
intenció pròpiament artística.
També és veritat que hi trobem tots els graus d'una transició
paulatina. El problema per a la Periodística serà determinar-nc les
fronteres, graduar la difícil pregunta de quan hi ha intenció artística,
i fer la classificació de subgèneres, de series A i B, que permeti
analitzar els continguts dels media amb rigor metodològic.
En aquest terreny està pràcticament tot per fer.
UNS CAMPS IMMENSOS PER DESBROSSAR
Les històries de la literatura actuals no contemplen més que els
generes clàssics: poesia, novel-la, teatre, assaig,... i ignoren l'ingent
volum dels continguts dels mitjans de comunicació.
Abans acusàvem d'aquesta manca d'obertura a un cert aristocra-
tisme que menysprea per principi la comunicació de masses. Tot i
que l'aristocratisme existeix, l'acusació és injusta per parcial.
Un historiador d'un corpus tan ample com és el conjunt de la
literatura d'un país o idioma difícilment pot enfrontar-se amb un
genere nou en el qual tot està encara per investigar, en el qual no
s'han localitzat les figures senyeres ni les obres decisives, en el qual
no s 'han analitzat les normes sintüctiques especifiques, en el qual no
s'han determinat els criteris de qualitat
La història de la premsa, de la ràdio, de la televisió, a cada país
demana nous especialistes que csbrossin el terreny, que cstableixin
la metodologia específica de cada camp, que identifiquin les etapes
distintives de cada histäria, que estableixin les normatives sintàctiques,
estètiques
Llavors haurà arribat el moment d'exigir als historiadors generals
la superació de les classificacions obsoletes i la consideració de les
grans obres del Periodisme amb terrcny d 'igualtat amb les altres arts.


Propostes per a l'estudi dels guions de televisió

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert