Monés i Pujol-Busquets, Jordi

Hemeroteca Cientifica Catalana

entre el passat i el futur, entre la memòria i l’esperança. Educar sobre la base d’a-questa exigència —una pedagogia narrativa, de base realista, que exalti el pes dela tradició i romangui oberta a l’horitzó esperançador del futur— és la propos-ta que ens fa Borghesi en aquest llibre curull de suggeriments. El lector no tro-barà fórmules magistrals a tall de màgiques solucions didàctiques, sinó refle-xions de profund calat teorètic, perquè ens trobem davant d’un vertader tractatde filosofia de l’educació que s’emmarca en la trajectòria secular de la pedago-gia perenne, una pedagogia vivificada i actualitzada per les noves aportacions delpensament contemporani i que, a l’empara de la teologia del segle XX (RomanoGuardini, Balthasar), remarca la força salvadora de Crist redemptor, l’esdeveni-ment històric per excel·lència.Conrad Vilanou i TorranoCORTADA ANDREU, ESTHER. SER MESTRA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX: L’ESCOLA PÚBLICA COM A ESPAI PROFESSIONALTRANSGRESSOR. LLEIDA: PAGÈS EDITORS, 2006.[PRÒLEG DE MARY NASH]En el món de la historiografia i, de manera especial, en el de la historiogra-fia educativa, s’ha produït, aproximadament en els darrers vint-i-cinc anys, uncanvi que ens porta a repensar molts esquemes considerats, en certa mesura, ina-movibles. Les raons d’aquest canvi són fàcils de comprendre. Ens referim a l’en-trada de les dones d’una manera quantitativament significativa a la investigaciódels fenòmens històrics, que observen l’evolució de les idees, dels esdevenimentsi de les persones des d’un altre prisma i donen una nova dimensió al paper deles dones en el devenir històric.Esther Cortada, des de les seves primeres incursions en el camp historio-gràfic, entra de ple en aquesta nova perspectiva, que pren una nova embranzidaamb la presentació de la seva magnífica tesi doctoral Les mestres d’escola públi-ca a Catalunya (1857-1900), adaptada avui per al gran públic amb un títol pot-ser més comercial. Aquesta obra ha estat qualificada d’innovadora, de ben do-cumentada i de gran rigor històric per Mary Nash, la prologuista d’aquesttreball.Ignoro si el paràgraf que reprodueixo a continuació i que forma part de laintroducció del llibre es tracta simplement d’una constatació generada per la in-vestigació o si ja existia un plantejament previ. La qüestió, però, és que les ditesRECENSIONS37918 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 379paraules de caràcter general ens donen a entendre una de les tesis centrals del lli-bre que trenquen esquemes suposadament intocables: Un dels aspectes que sobresurten de la majoria dels estudis recents és la cons-tatació de les fortes resistències que les mestres van haver de vèncer per tal d’incor-porar-se a l’àmbit professional de la docència. En alguns països, les resistències lesvan protagonitzar els propis mestres, que es negaven a abandonar un espai profes-sional que consideraven masculí. Per tant, penso que, a hores d’ara, ha quedat proudemostrat que el tòpic de la mestra passiva que opta per un camí fàcil i que no téaspiracions de tipus professional no es correspon amb la realitat històrica de les pri-meres mestres (p. 17).L’obra presenta dues vessants que podem considerar complementàries. Enprimer lloc, es tracta d’un treball essencialment descriptiu, que fa referència altítol del text, és a dir, exposar el que representava ser mestra a la Catalunya delsegle XIX, així com també a la resta de l’Estat, perquè les referències al territoriespanyol són freqüents. La descripció minuciosa del fet de fer de mestra a la so-cietat vuitcentista no implica que l’autora no pretengui, ja d’entrada, anar moltmés enllà d’aquest fet descriptiu.Atesa la novetat de tot allò que se’ns descriu, és totalment comprensibleque l’autora vulgui buscar el suport d’aquest gruix documental per tal de podertreure conclusions que, com veurem després d’exposar els temes, l’Esther Cor-tada tracta amb profunditat, ens poden ajudar a comprendre la realitat d’un col·lec-tiu important, sobretot en la segona meitat del segle XIX, i, d’una forma especial,els canvis que ha experimentat al llarg del segle XIX.L’autora, per arribar a una sèrie de deduccions, necessitava la base d’un es-tudi ampli que comprengués totes les vessants d’aquesta aventura, fins a un certpunt intel·lectual, que encetaven una sèrie de noies de diverses condicions so-cials per aconseguir unes de les fites més importants del que podríem conside-rar el moviment feminista del segle XIX, l’equiparació de sous amb els mestres,és a dir, fer efectiva la reivindicació que, a igual treball, igual salari, tot i que, enel fons, hi ha sempre un xic de trampa.Ateses les característiques del llibre, em limitaré, més que no pas a fer unacrítica, a allò que podríem considerar una ressenya. Iniciaré l’exposició dels te-mes que tracta el llibre a partir d’un aspecte que ja s’ha exposat anteriorment:em refereixo a la resistència masculina a la professionalització de la dona. Calconstatar que aquest paper de l’home anava més enllà de la lluita per preservarun espai professional que havia estat tradicionalment seu. Els homes, des dels seus llocs de poder en l’estructura política, social i eco-RECENSIONS38018 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 380nòmica de la societat, eren, en general, incapaços de comprendre que les sevescompanyes poguessin aspirar a un espai social que ultrapassava el paper tradicio-nal de mestressa de casa i totes les derivacions, tot i que, ja des de sempre, moltesdones havien treballat a dins o a fora de casa per completar el sou del marit.L’autora, després d’oferir-nos un resum crític del paper socioeducatiu de ladona en el món de l’ensenyament a finals del segle XVIII, ens revela les dificul-tats internes i externes del pas de la costurera a la mestra d’escola pública. Fi-xem-nos que es tracta de superar una barrera, és a dir, passar d’una professióque ja es considerava totalment femenina a l’estadi de mestra, equivalent, en cer-ta manera, al de mestre, una professió que adquireix una dimensió diferent arrandel triomf del règim liberal.Aquest salt qualitatiu de costurera a mestra en un període en què es barre-gen les dues formes d’entendre la docència, especialment en l’àmbit legal, no esfa sense dificultats, en les quals les prevencions envers les possibilitats de la donaen la nova professió apareixen des de diverses posicions de la classe dirigent enmans dels oponents de gènere de les dones. En aquest sentit, un dels pares teòrics de la reforma liberal en el terrenyeducatiu, Antonio Gil de Zárate, no va creure necessari establir normals feme-nines, amb el pretext, suposo que amb total consens de tots els polítics de l’èpo-ca, que aquests centres no es consolidarien a causa de la falta de matrícula. Mal-grat les prevencions de Gil de Zárate, a l’Estat espanyol es crearen ja algunesnormals femenines: la primera a Logronyo, l’any 1854.A conseqüència d’aquesta posició governamental, haurem d’esperar la LleiMoyano de 1857 perquè s’estableixin oficialment les primeres normals femeni-nes totalment voluntàries, en contraposició a les masculines que la legislacióobligava a tenir en cada capital de província. La prevenció de Gil de Zárate, opi-nió comprensible atesa la mentalitat de l’època, a l’hora de la veritat va resultarfalsa, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, com molt bé explica, en l’àm-bit estadístic, l’Esther Cortada.Tenint en compte que els percentatges de mestres masculins i femenins a les escoles públiques eren, aproximadament, l’any 1855, d’un 80 % d’homes i un20 % de dones, i que, a finals del segle XIX o principis del segle XX, aquesta re-lació era, en el cas de Catalunya, d’un 49 % d’homes i un 51 % de dones i, en el conjunt de l’Estat, d’un 54 % d’homes i un 46 % de dones, la feminitzaciódel magisteri començava a ser un fet que aniria guanyant pes a mesura que avan-çava el segle XX.Aquesta situació no s’aconseguirà sense molts esforços, ja que, malgrat l’existència de normals femenines, en principi, aquestes escoles estaven dirigides iorientades pedagògicament pels professors de les normals masculines. L’autoraRECENSIONS38118 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 381ens descriu amb detall aquesta problemàtica en el cas de les normals catalanesde Barcelona, Tarragona i Lleida, establertes el 1861, el 1862 i el 1888, respecti-vament. La de Girona no es va crear fins al 1914. Estudia primordialment la nor-mal femenina de Barcelona i les dificultats per esdevenir, a finals del segle XIX, uncentre pràcticament independent, al marge de la tutela masculina. En aquesta reacció masculina, com ja he apuntat, hi ha un problema gre-mial molt característic del segle XIX: la por de perdre el lloc de treball. Els meca-nismes de defensa eren diversos, centrats en diferents qüestions per tal d’evitarl’equiparació home-dona, atesa la creença dels homes en la inferioritat intel·lectualfemenina, en la seva condició específica de mare i en el fet que la seva capacitateducativa l’ha d’exercir a la llar.És digne de remarcar l’espai dedicat a l’estudi de les mestres en el seu en-torn laboral, social i domèstic. Respecte a aquest tema, s’estudien amb detall elsavantatges o inconvenients de les mestres que es derivaven de la seva condicióde solteres, casades, casades amb un mestre o vídues. Cal tenir en compte laproblemàtica de les mestres en el món rural, el seu origen social, que va des deles classes populars a les classes mitjanes, segons les èpoques. En aquest capítol,trobem un apartat específic que fa referència a Pilar Pascual de San Juan, regentde l’Escola Normal Femenina de Barcelona, i del que va representar en defensa deles mestres del seu temps.L’Esther té una gràcia especial per definir personatges i situacions, virtut quees palesa també a l’hora de dibuixar-nos l’actitud de Pilar Pascual, probablementsignificativa entre les mestres que lluitaven per la seva professionalització:  Les seves tesis educatives no es poden incloure en el corrent igualitari méstrangressor, que habitualment es qualifica de posició feminista, sinó en un amplisector intermedi que aglutina diverses tendències, com el catolicisme o el conserva-dorisme liberal, el republicanisme o el krausisme, i que adopta com a denominadorcomú l’ideal de dona instruïda com a principal agent de regeneració social (p. 140).És fàcil imaginar que, en la societat victoriana, especialment tancada durantla segona meitat del segle XIX, i de forma particular a les zones rurals, una donaindependent, soltera o vídua havia de superar moltes situacions enutjoses quequeden molt ben reflectides en les següents paraules:De continuo tendremos que sostener abierta lucha contra la ignorancia deunos, contra la malevolencia de otros, contra la ingratitud de los más y, ¡lo que espeor aun!, contra la misma calumnia.5RECENSIONS3825. P. 193 (l’autora cita un article d’E. A. Fortuny).18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 382Un dels capítols clau del llibre és el dedicat a l’activisme de les mestres il’obtenció de la igualtat salarial. Les mestres, d’acord amb un reial decret de1847, a igualtat de feina cobraven una tercera part menys que els homes. Sotala influència del Sexenni Democràtic (1868-1874), el Congreso Pedagógico Na-cional de Madrid de 1882 dóna l’empenta definitiva a un reivindicació que javenia de lluny. L’autora ens descriu que, tot i les conquestes legislatives, s’hau-ran de superar molts esculls per fer efectiva la igualació salarial, ja que, fins afinals del segle XIX, la realitat continuava essent discriminatòria en moltes con-trades.En aquest ordre de coses, l’autora també argumenta el fet que la identifi-cació entre la mestra professional i la mare de família no es generalitza fins ques’han contrarestat tota mena d’arguments en contra de la professionalització delmagisteri femení. En aquesta defensa o, més ben dit, en aquest homenatge que esfa a les primeres mestres, especialment les públiques, se’ns ofereixen moltes méspistes per entendre les problemàtiques del segle XIX. Jo només he volgut enu-merar les que em semblaven més interessants.Tot i que crec, aparentment, molt encertat el títol del llibre, perquè en-globa no solament l’exercici de la professió, sinó una manera d’entendre la fi-gura de la mestra, crec que aquesta segona condició no es veu prou reflecti-da en l’estudi. Quedaria, al meu entendre, molt més ben definit amb el títolFer de mestre a la Catalunya del segle XIX, perquè van ser les mestres en exer-cici les que van fer possible que les dones s’equiparessin professionalment alshomes.Hi van haver moltes mestres que, tot i haver aconseguit el títol, no van po-der o no van voler seguir el magisteri per diverses causes, sobretot a causa de lamaternitat. Tot i que algunes van compaginar el magisteri amb la maternitat o,simplement, el fet de fer de mestressa de casa, la tasca d’exercir de mestra d’es-cola, en moltes ocasions, no resultava gens fàcil i només estava a l’alçada de lesque podríem considerar heroïnes.Finalment, a banda de felicitar efusivament l’Esther Cortada, voldria desta-car la trajectòria de l’editorial Pagès Editors, de Lleida, per la seva col·lecció Se-minari-Sèrie Catalònia i per la publicació d’aquest llibre, molt ben presentat, iper la reproducció a la portada i a la contraportada d’un quadre de la magníficapintora Lluïsa Vidal, poc coneguda precisament per la seva condició de dona.Un altre homenatge merescut.Jordi Monés i Pujol-BusquetsRECENSIONS38318 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 383

Catalan

Cortada Andreu, Esther. Ser mestra a la Catalunya del segle XIX: l'escola pública com a espai professional transgressor. Lleida: Pagès Editors, 2006. [Pròleg de Mary Nash]

Revistes Catalanes amb Accés Obert

entre el passat i el futur, entre la memòria i l’esperança. Educar sobre la base d’a-
questa exigència —una pedagogia narrativa, de base realista, que exalti el pes de
la tradició i romangui oberta a l’horitzó esperançador del futur— és la propos-
ta que ens fa Borghesi en aquest llibre curull de suggeriments. El lector no tro-
barà fórmules magistrals a tall de màgiques solucions didàctiques, sinó refle-
xions de profund calat teorètic, perquè ens trobem davant d’un vertader tractat
de filosofia de l’educació que s’emmarca en la trajectòria secular de la pedago-
gia perenne, una pedagogia vivificada i actualitzada per les noves aportacions del
pensament contemporani i que, a l’empara de la teologia del segle XX (Romano
Guardini, Balthasar), remarca la força salvadora de Crist redemptor, l’esdeveni-
ment històric per excel·lència.
Conrad Vilanou i Torrano
CORTADA ANDREU, ESTHER. SER MESTRA A LA CATALUNYA 
DEL SEGLE XIX: L’ESCOLA PÚBLICA COM A ESPAI PROFESSIONAL
TRANSGRESSOR. LLEIDA: PAGÈS EDITORS, 2006.
[PRÒLEG DE MARY NASH]
En el món de la historiografia i, de manera especial, en el de la historiogra-
fia educativa, s’ha produït, aproximadament en els darrers vint-i-cinc anys, un
canvi que ens porta a repensar molts esquemes considerats, en certa mesura, ina-
movibles. Les raons d’aquest canvi són fàcils de comprendre. Ens referim a l’en-
trada de les dones d’una manera quantitativament significativa a la investigació
dels fenòmens històrics, que observen l’evolució de les idees, dels esdeveniments
i de les persones des d’un altre prisma i donen una nova dimensió al paper de
les dones en el devenir històric.
Esther Cortada, des de les seves primeres incursions en el camp historio-
gràfic, entra de ple en aquesta nova perspectiva, que pren una nova embranzida
amb la presentació de la seva magnífica tesi doctoral Les mestres d’escola públi-
ca a Catalunya (1857-1900), adaptada avui per al gran públic amb un títol pot-
ser més comercial. Aquesta obra ha estat qualificada d’innovadora, de ben do-
cumentada i de gran rigor històric per Mary Nash, la prologuista d’aquest
treball.
Ignoro si el paràgraf que reprodueixo a continuació i que forma part de la
introducció del llibre es tracta simplement d’una constatació generada per la in-
vestigació o si ja existia un plantejament previ. La qüestió, però, és que les dites
RECENSIONS
379
18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 379
paraules de caràcter general ens donen a entendre una de les tesis centrals del lli-
bre que trenquen esquemes suposadament intocables: 
Un dels aspectes que sobresurten de la majoria dels estudis recents és la cons-
tatació de les fortes resistències que les mestres van haver de vèncer per tal d’incor-
porar-se a l’àmbit professional de la docència. En alguns països, les resistències les
van protagonitzar els propis mestres, que es negaven a abandonar un espai profes-
sional que consideraven masculí. Per tant, penso que, a hores d’ara, ha quedat prou
demostrat que el tòpic de la mestra passiva que opta per un camí fàcil i que no té
aspiracions de tipus professional no es correspon amb la realitat històrica de les pri-
meres mestres (p. 17).
L’obra presenta dues vessants que podem considerar complementàries. En
primer lloc, es tracta d’un treball essencialment descriptiu, que fa referència al
títol del text, és a dir, exposar el que representava ser mestra a la Catalunya del
segle XIX, així com també a la resta de l’Estat, perquè les referències al territori
espanyol són freqüents. La descripció minuciosa del fet de fer de mestra a la so-
cietat vuitcentista no implica que l’autora no pretengui, ja d’entrada, anar molt
més enllà d’aquest fet descriptiu.
Atesa la novetat de tot allò que se’ns descriu, és totalment comprensible
que l’autora vulgui buscar el suport d’aquest gruix documental per tal de poder
treure conclusions que, com veurem després d’exposar els temes, l’Esther Cor-
tada tracta amb profunditat, ens poden ajudar a comprendre la realitat d’un col·lec-
tiu important, sobretot en la segona meitat del segle XIX, i, d’una forma especial,
els canvis que ha experimentat al llarg del segle XIX.
L’autora, per arribar a una sèrie de deduccions, necessitava la base d’un es-
tudi ampli que comprengués totes les vessants d’aquesta aventura, fins a un cert
punt intel·lectual, que encetaven una sèrie de noies de diverses condicions so-
cials per aconseguir unes de les fites més importants del que podríem conside-
rar el moviment feminista del segle XIX, l’equiparació de sous amb els mestres,
és a dir, fer efectiva la reivindicació que, a igual treball, igual salari, tot i que, en
el fons, hi ha sempre un xic de trampa.
Ateses les característiques del llibre, em limitaré, més que no pas a fer una
crítica, a allò que podríem considerar una ressenya. Iniciaré l’exposició dels te-
mes que tracta el llibre a partir d’un aspecte que ja s’ha exposat anteriorment:
em refereixo a la resistència masculina a la professionalització de la dona. Cal
constatar que aquest paper de l’home anava més enllà de la lluita per preservar
un espai professional que havia estat tradicionalment seu. 
Els homes, des dels seus llocs de poder en l’estructura política, social i eco-
RECENSIONS
380
18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 380
nòmica de la societat, eren, en general, incapaços de comprendre que les seves
companyes poguessin aspirar a un espai social que ultrapassava el paper tradicio-
nal de mestressa de casa i totes les derivacions, tot i que, ja des de sempre, moltes
dones havien treballat a dins o a fora de casa per completar el sou del marit.
L’autora, després d’oferir-nos un resum crític del paper socioeducatiu de la
dona en el món de l’ensenyament a finals del segle XVIII, ens revela les dificul-
tats internes i externes del pas de la costurera a la mestra d’escola pública. Fi-
xem-nos que es tracta de superar una barrera, és a dir, passar d’una professió
que ja es considerava totalment femenina a l’estadi de mestra, equivalent, en cer-
ta manera, al de mestre, una professió que adquireix una dimensió diferent arran
del triomf del règim liberal.
Aquest salt qualitatiu de costurera a mestra en un període en què es barre-
gen les dues formes d’entendre la docència, especialment en l’àmbit legal, no es
fa sense dificultats, en les quals les prevencions envers les possibilitats de la dona
en la nova professió apareixen des de diverses posicions de la classe dirigent en
mans dels oponents de gènere de les dones. 
En aquest sentit, un dels pares teòrics de la reforma liberal en el terreny
educatiu, Antonio Gil de Zárate, no va creure necessari establir normals feme-
nines, amb el pretext, suposo que amb total consens de tots els polítics de l’èpo-
ca, que aquests centres no es consolidarien a causa de la falta de matrícula. Mal-
grat les prevencions de Gil de Zárate, a l’Estat espanyol es crearen ja algunes
normals femenines: la primera a Logronyo, l’any 1854.
A conseqüència d’aquesta posició governamental, haurem d’esperar la Llei
Moyano de 1857 perquè s’estableixin oficialment les primeres normals femeni-
nes totalment voluntàries, en contraposició a les masculines que la legislació
obligava a tenir en cada capital de província. La prevenció de Gil de Zárate, opi-
nió comprensible atesa la mentalitat de l’època, a l’hora de la veritat va resultar
falsa, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, com molt bé explica, en l’àm-
bit estadístic, l’Esther Cortada.
Tenint en compte que els percentatges de mestres masculins i femenins a 
les escoles públiques eren, aproximadament, l’any 1855, d’un 80 % d’homes i un
20 % de dones, i que, a finals del segle XIX o principis del segle XX, aquesta re-
lació era, en el cas de Catalunya, d’un 49 % d’homes i un 51 % de dones i, en 
el conjunt de l’Estat, d’un 54 % d’homes i un 46 % de dones, la feminització
del magisteri començava a ser un fet que aniria guanyant pes a mesura que avan-
çava el segle XX.
Aquesta situació no s’aconseguirà sense molts esforços, ja que, malgrat 
l’existència de normals femenines, en principi, aquestes escoles estaven dirigides i
orientades pedagògicament pels professors de les normals masculines. L’autora
RECENSIONS
381
18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 381
ens descriu amb detall aquesta problemàtica en el cas de les normals catalanes
de Barcelona, Tarragona i Lleida, establertes el 1861, el 1862 i el 1888, respecti-
vament. La de Girona no es va crear fins al 1914. Estudia primordialment la nor-
mal femenina de Barcelona i les dificultats per esdevenir, a finals del segle XIX, un
centre pràcticament independent, al marge de la tutela masculina. 
En aquesta reacció masculina, com ja he apuntat, hi ha un problema gre-
mial molt característic del segle XIX: la por de perdre el lloc de treball. Els meca-
nismes de defensa eren diversos, centrats en diferents qüestions per tal d’evitar
l’equiparació home-dona, atesa la creença dels homes en la inferioritat intel·lectual
femenina, en la seva condició específica de mare i en el fet que la seva capacitat
educativa l’ha d’exercir a la llar.
És digne de remarcar l’espai dedicat a l’estudi de les mestres en el seu en-
torn laboral, social i domèstic. Respecte a aquest tema, s’estudien amb detall els
avantatges o inconvenients de les mestres que es derivaven de la seva condició
de solteres, casades, casades amb un mestre o vídues. Cal tenir en compte la
problemàtica de les mestres en el món rural, el seu origen social, que va des de
les classes populars a les classes mitjanes, segons les èpoques. En aquest capítol,
trobem un apartat específic que fa referència a Pilar Pascual de San Juan, regent
de l’Escola Normal Femenina de Barcelona, i del que va representar en defensa de
les mestres del seu temps.
L’Esther té una gràcia especial per definir personatges i situacions, virtut que
es palesa també a l’hora de dibuixar-nos l’actitud de Pilar Pascual, probablement
significativa entre les mestres que lluitaven per la seva professionalització:  
Les seves tesis educatives no es poden incloure en el corrent igualitari més
trangressor, que habitualment es qualifica de posició feminista, sinó en un ampli
sector intermedi que aglutina diverses tendències, com el catolicisme o el conserva-
dorisme liberal, el republicanisme o el krausisme, i que adopta com a denominador
comú l’ideal de dona instruïda com a principal agent de regeneració social (p. 140).
És fàcil imaginar que, en la societat victoriana, especialment tancada durant
la segona meitat del segle XIX, i de forma particular a les zones rurals, una dona
independent, soltera o vídua havia de superar moltes situacions enutjoses que
queden molt ben reflectides en les següents paraules:
De continuo tendremos que sostener abierta lucha contra la ignorancia de
unos, contra la malevolencia de otros, contra la ingratitud de los más y, ¡lo que es
peor aun!, contra la misma calumnia.5
RECENSIONS
382
5. P. 193 (l’autora cita un article d’E. A. Fortuny).
18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 382
Un dels capítols clau del llibre és el dedicat a l’activisme de les mestres i
l’obtenció de la igualtat salarial. Les mestres, d’acord amb un reial decret de
1847, a igualtat de feina cobraven una tercera part menys que els homes. Sota
la influència del Sexenni Democràtic (1868-1874), el Congreso Pedagógico Na-
cional de Madrid de 1882 dóna l’empenta definitiva a un reivindicació que ja
venia de lluny. L’autora ens descriu que, tot i les conquestes legislatives, s’hau-
ran de superar molts esculls per fer efectiva la igualació salarial, ja que, fins a
finals del segle XIX, la realitat continuava essent discriminatòria en moltes con-
trades.
En aquest ordre de coses, l’autora també argumenta el fet que la identifi-
cació entre la mestra professional i la mare de família no es generalitza fins que
s’han contrarestat tota mena d’arguments en contra de la professionalització del
magisteri femení. En aquesta defensa o, més ben dit, en aquest homenatge que es
fa a les primeres mestres, especialment les públiques, se’ns ofereixen moltes més
pistes per entendre les problemàtiques del segle XIX. Jo només he volgut enu-
merar les que em semblaven més interessants.
Tot i que crec, aparentment, molt encertat el títol del llibre, perquè en-
globa no solament l’exercici de la professió, sinó una manera d’entendre la fi-
gura de la mestra, crec que aquesta segona condició no es veu prou reflecti-
da en l’estudi. Quedaria, al meu entendre, molt més ben definit amb el títol
Fer de mestre a la Catalunya del segle XIX, perquè van ser les mestres en exer-
cici les que van fer possible que les dones s’equiparessin professionalment als
homes.
Hi van haver moltes mestres que, tot i haver aconseguit el títol, no van po-
der o no van voler seguir el magisteri per diverses causes, sobretot a causa de la
maternitat. Tot i que algunes van compaginar el magisteri amb la maternitat o,
simplement, el fet de fer de mestressa de casa, la tasca d’exercir de mestra d’es-
cola, en moltes ocasions, no resultava gens fàcil i només estava a l’alçada de les
que podríem considerar heroïnes.
Finalment, a banda de felicitar efusivament l’Esther Cortada, voldria desta-
car la trajectòria de l’editorial Pagès Editors, de Lleida, per la seva col·lecció Se-
minari-Sèrie Catalònia i per la publicació d’aquest llibre, molt ben presentat, i
per la reproducció a la portada i a la contraportada d’un quadre de la magnífica
pintora Lluïsa Vidal, poc coneguda precisament per la seva condició de dona.
Un altre homenatge merescut.
Jordi Monés i Pujol-Busquets
RECENSIONS
383
18 Recensions.qxd  2/1/08  06:47  Página 383


Cortada Andreu, Esther. Ser mestra a la Catalunya del segle XIX: l'escola pública com a espai professional transgressor. Lleida: Pagès Editors, 2006. [Pròleg de Mary Nash]

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert