Paredes Baulida, Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346
ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL
JOSEP MIQUEL VIDAL HERNÀNDEZ (1939-2013): IN MEMORIAM
Maria paredes bauLida
Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Ciències de l’Antiguitat  
i de l’Edat Mitjana
maria.paredes@uab.cat
Estimava Menorca, i l’estimava tant que contribuí a fer-la notòriament visi-
ble en el mapa cultural més enllà de les fronteres dels territoris de parla catalana, 
tot projectant-la arreu, ja fos com a objecte d’estudi per a illencs i forans, ja com 
a punt de trobada i promoció de la ciència i la cultura. Va dedicar a aquest fi una 
gran part de la seva vida i tots aquells que vàrem conèixer-lo hem estat testimonis 
d’aquest compromís seu amb la divulgació científica i amb la llengua i cultura 
pròpies. 
Josep Miquel Vidal va morir de sobte, el 9 de gener, mentre caminava per un 
carrer cèntric de Maó —ell sempre ho hauria escrit d’aquesta manera—, la ciutat 
on havia nascut feia setanta-tres anys. Era molt a prop de la seu de l’Obra Cultu-
ral de Menorca (OCM), des d’on dirigia la publicació de l’Enciclòpedia de Me-
norca, un projecte al qual va dedicar molts esforços i implicació personal i que és 
una mostra de l’excel·lència del seu llegat. La sensació d’orfandat de molts va ser 
immediata: tanta feina ben feta, amb dedicació i abnegació; tants projectes ende-
gats. I ara, què? En obituaris recents s’ha dit d’ell que ha representat «40 anys de 
Cultura a Menorca» (Serra d’Or, Jaume Mascaró), i se l’ha definit com a «físic i 
investigador», «pare de l’Enciclopèdia de Menorca», «el sabio menorquín», «el 
millor amfitrió; erudit interlocutor inevitable per allò que es referís a Menorca; 
gran divulgador» (El País), «menorquí il·lustrat»… però, com es definia a si ma-
teix? En una entrevista del 2007 que li feren amb motiu de la cessió de 30.000 
fotografies seves a l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca (AISM), responia: «Un poc 
de fotògraf, un poc d’historiador de la ciència, un poc de físic, director de l’Enci-
clopèdia de Menorca, Coordinador científic de l’IME… un poc de cada.» La 
suma d’aquests «pocs», però, el feu un gestor actiu de grans iniciatives culturals, 
que posseïa el do de moure’s, amb gran capacitat de diàleg, entre les persones i les 
institucions, que cercava l’entesa i el consens a fi d’aconseguir tirar-les endavant, 
amb una convicció personal indiscutible.
El seu currículum ens diu que J.M. Vidal es llicencià en Ciències Físiques a la 
Universitat de Barcelona el 1968 i fou professor adjunt de Física de l’estat sòlid 
fins el 1974. Després, decidí tornar a Menorca, potser perquè no viatjava mai en 
avió (quan li preguntaves per què un astrofísic com ell no ho feia, responia, amb 
un mig somriure, que no ho veia clar…) i els trajectes en vaixell es feien massa 
llargs. Un cop a l’illa, i sense perdre mai els seus interessos acadèmics, posà en 
marxa els dos projectes culturals més grans que hi ha hagut a Menorca en les úl-
times dècades: primer, l’Enciclopèdia de Menorca, a partir del 1977, i després 
llengua_literatura_24.indd   343 03/04/14   15:39
344 Llengua & Literatura, 24, 2014
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346
l’IME (Institut Menorquí d’Estudis, «no Institut d’Estudis Menorquins», deia 
sempre), del qual fou Coordinador científic des del 1986. 
L’Enciclopèdia començà publicant-se en fascicles i pretenia tenir, des dels 
inicis, un caràcter d’alta divulgació en què es conjuguessin l’erudició científica i la 
claredat: ara mateix ja compta amb disset volums bellament il·lustrats; J.M. Vidal 
en presentà el darrer, dedicat a la història del segle xviii, uns mesos abans de mo-
rir. L’IME és un organisme autònom creat pel Consell Insular de Menorca, que 
té la finalitat d’incentivar la recerca a través d’ajuts i beques a joves investigadors, 
promoure el debat científic i cultural a través de conferències, col·loquis i troba-
des i publicar-ne els resultats a través de les seves edicions. J.M. Vidal, que sempre 
en fou Coordinador científic, deia fa poc que l’IME tenia ara més sentit que mai, 
pel gran nombre d’investigadors que hi estan treballant, ja sigui com a membres 
de les seccions (Ciència i Tècnica; Ciències Naturals; Ciències Socials; Història; 
Arqueologia; Llengua i Literatura) i de l’Observatori Socioambiental de Menorca 
(OBSAM), ja com a col·laboradors puntuals. «Tot està en marxa», deia, amb un 
orgull justificat, «amb la col·laboració de molts, amb continuïtat». Ho veiem en 
el gran nombre de publicacions aparegudes que Vidal propicià des de la fundació 
de l’IME.
Foren testimonis de la seva categoria intel·lectual i humana, així com de les 
seves aptituds per a la col·laboració, el diàleg i la recerca de consens, algunes ins-
titucions de les quals fou membre actiu en qualitat de físic, com la Societat Cata-
lana de Física, i la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica; els 
patronats als quals va pertànyer, en especial el de la Fundació Fernando Rubió 
Tudurí-Andròmaco; les juntes directives de les quals va formar part, com la de la 
Societat catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica i, sobretot, les instituci-
ons de les quals fou assessor científic en els darrers deu anys, com el Consell 
Acadèmic de l’Escola de Salut Pública del Llatzeret de Maó, la Reial Acadèmia de 
Medicina de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i el Consell Editorial 
de la Col·lecció la Ciència a les illes Balears. Més enllà del seu àmbit acadèmic 
impulsà també els projectes culturals i la col·laboració de l’IME amb altres enti-
tats de prestigi, entre les quals la Universitat Catalana d’Estiu, de la qual era 
membre del Consell Rector des del 2002 i l’Institut d’Estudis Catalans, amb el 
qual col·laborà estretament en projectes comuns, com la publicació de l’obra gra-
matical i lexicogràfica d’Antoni Febrer i Cardona, de la qual la Secció Filològica-
ja ha publicat tres volums. 
En els darrers anys, dedicà la seva activitat investigadora a la Història de la 
Ciència a Menorca, concretament en els àmbits de la Medicina, la Farmàcia i 
la Meteorologia. Participà activament en nombrosos seminaris i congressos, com 
els diversos Encontres d’Història de la Ciència i de la Tècnica a Catalunya, dels 
quals fou membre del Comitè Acadèmic (entre el 2000 i el 2008), i en el XII Con-
grés d’Història de la Medicina Catalana que es celebrà a Pollença el 2002. Igual-
ment, impartia cursos en l’Escola d’Estiu de Salut Pública del Llatzeret de Maó, 
des del 1996, i a la UCE, des del 2005. Pel que fa a les publicacions, és autor de 
llengua_literatura_24.indd   344 03/04/14   15:39
 Crònica 345
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346
diverses monografies, entre les quals Una societat mèdica a la Menorca britànica 
(1998) i Rafael Hernàndez, un metge liberal menorquí (2000), diversos capítols 
en obres col·lectives i una vintena d’articles. Entre els articles, en trobem alguns 
que ofereixen una visió diacrònica: «Ciència i societat a Menorca al tombant dels 
segles xviii i xix: una proposta d’investigació» (Randa 31, 1992); «Les dècades 
prodigioses de la ciència a la Menorca del segle xix» (Randa 47, 2000); «La ciència 
a Menorca en el primer terç del segle xx» (2006); «Les ciències naturals en la his-
tòria de Menorca» (2006) i «La ciència a l’Ateneu de Maó, des dels seus orígens 
fins a la Guerra Civil» (2006), per citar-ne alguns. En altres, es centra en alguns 
científics setcentistes, com el metge britànic George Clehorn i l’apotecari Andreu 
Hernàndez i en els naturalistes menorquins del segle xix, així com en el Llatzeret 
de Maó i la meteorologia del xix. Dins de la mateixa temàtica, va coordinar alguns 
volums, entre els quals Clima, microbis i desigualtat social de les topografies mè-
diques als diagnòstics de salut (2000), Joan Rodríguez Femenías, un naturalista 
menorquí del segle xix (2004) i Cartes que lliguen. Les correspondències científi-
ques com a Font de la història de la ciència (2007). Cal destacar també la seva ac-
tiva participació en la Història de la Ciència a les Illes Balears, publicada per la 
Conselleria d’Innovació, Interior i Justícia del Govern de les Illes Balears; junta-
ment amb Isabel Moll i Blanes, dirigí els volums III, «La Il·lustració» (2008), i el 
IV «El segle xix» (fins a la Restauració) (2001).
J.M. Vidal va rebre guardons de diverses institucions de reconegut prestigi: el 
Premi d’Acció Cívica Jaume I (1984), la Medalla Ramon Llull, del Govern Balear 
(2006), el Premi Pere Prats, de Medi Ambient del Govern de Menorca (2006), el 
Josep Maria Llompart, de l’Obra Cultural Balear (2008), el Recercat (2009), 
el Premi Canigó, de la Universitat Catalana d’Estiu (2012) i el darrer, la Insígnia 
d’Or de l’Institut Menorquí d’Estudis, que va rebre en primícia (2012). Ell, quan 
li preguntaven sobre aquests reconeixements deia: «M’han premiat per fer coses 
que em diverteixen».
Vaig conèixer Josep Miquel Vidal l’any 1988, amb motiu d’una primera esta-
da que vaig fer a Menorca gràcies a la concessió d’un ajut d’estudis de l’IME; es-
tava en plena elaboració de la meva Tesi Doctoral i necessitava consultar els ma-
nuscrits de l’humanista Antoni Febrer i Cardona. Impossible d’oblidar la prime-
ra imatge de J.M. Vidal, aquella tarda, assegut al seu despatx del primer pis 
d’OCM, al carrer Miquel de Verí, literalment colgat per fascicles de diversos vo-
lums de l’Enciclopèdia de Menorca apilats contra les parets: un esguard afable 
rere les ulleres i una veu poderosa, de baríton; una senzillesa amb classe, una fina 
ironia, que traspuava d’una ment brillant. Em va facilitar la recerca, aquella vega-
da i altres que van venir després, com ho feia amb tots els investigadors que ne-
cessitessin fer treballs de camp o consultar els fons bibliogràfics privats o públics 
de l’illa. Fora de l’horari de feina, em va presentar les persones adequades, em va 
suggerir estratègies per moure’m per Maó, aquella ciutat que ell coneixia tan bé i 
jo tan poc. Des d’aleshores, vaig tenir ocasió de coincidir amb ell moltes vegades: 
a Menorca, a Prada de Conflent i a Barcelona, ja fos en actes acadèmics, congres-
llengua_literatura_24.indd   345 03/04/14   15:39
346 Llengua & Literatura, 24, 2014
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 343-346
sos i reunions a l’IEC, amb qui l’IME tenia convenis, ja en ambients més distesos, 
com a amic de la família. Darrerament, acostumava a venir a Barcelona tres o 
quatre vegades a l’any, com a mínim; a banda de les gestions com a Coordinador 
de l’IME, assaltava algunes llibreries, adquiria DVDs de films clàssics i acudia a 
concerts, teatres i cinemes, on es delectava amb les darreres estrenes de cine d’au-
tor. Com a bon gurmet, gaudia també amb algun àpat selecte, sovint amb amics o 
coneguts i acostumava a reivindicar la cuina popular menorquina tot preparant i 
fotografiant ell mateix alguns plats que coneixia tan bé des que era infant i que, 
com tantes altres coses, tampoc no volia que es perdessin.
Aquesta seria potser l’herència de J. M. Vidal: haver endegat, al llarg de dèca-
des d’intensa dedicació personal, la recuperació de la memòria d’una Menorca del 
passat i, a partir d’aquí, la projecció d’una nova identitat illenca consolidada vers 
el futur. Non omnis moriar, «no moriré tot jo», deia el poeta Horaci. De J.M. 
Vidal ens resten nous camins oberts, i també paraules i imatges, gairebé màgiques, 
del camp menorquí, aturades en el temps per la seva càmera fotogràfica.
llengua_literatura_24.indd   346 03/04/14   15:39


Josep Miquel Vidal Hernàndez (1939-2013): In memoriam

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert