Hauf i Valls, Albert Guillem

Hemeroteca Cientifica Catalana

FRA MIQUEL COLOM MATEU, TOR11901–1999A l’edat de 98 anys, 80 de professió religiosa i 74 anys de ministeri sacerdotal, va ser vi-sitat per la germana mort la matinada del dimecres, dia 30 de juny de 1999, a la Policlínica Mi-ramar de la ciutat de Mallorca, el P. Miquel Colom Mateu, de la fraternitat de St. Francescd’Inca, del tercer orde regular de Sant Francesc.Nascut el 1900 a Bunyola (Mallorca), fou el major dels sis fills dels esposos Miquel Co-lom Dolç i Catalina Mateu Cabot. En nombrosos poemes del P. Colom hi retrobem, evocatsamb evident melangia els racons i senders d’una infància que, com la de la majoria del infantsorats de la bella vila mallorquina, s’escolà trescant camins i dreceres a l’ombra de la impo-sant serralada. Tanmateix només va poder freqüentar l’escola local fins als nou anys, edat enla qual va començar a ajudar la nombrosa família amb variades ocupacions: com a recollidord’oliva, ajudant de ferrer i aprenent de sabater. Poc abans de complir els tretze anys, el 13 dejuliol del 1913 va començar els tres primers anys dels estudis d’humanitats en el convent deSt. Francesc de Palma; cicle que va culminar el curs 1917-1918 en el convent de St. Bona-ventura de Llucmajor, on el 25 d’agost de 1918 va vestir l’hàbit franciscà. L’any de noviciat,transcorregut a Artà, el posà en contacte amb una altra bella encontrada d’una Mallorca en-cara incontaminada pel turisme. Allà va pronunciar la seva primera professió religiosa o votssimples, el 18 de setembre de 1919, per anar a continuar (1919-1922) els estudis de Filosofiaen el convent d’Inca. La primera evidència d’activitat literària és el poema «Lo tresor de SantFrancesc», aparegut en la revista El Heraldo de Cristo el febrer de 1920, i cal imaginar l’im-pacte que degué causar en el jove aspirant a poeta el fet de presenciar, com a membre del pe-tit cor de franciscans que cantaven la missa, la sobtada mort de mossèn Miquel Costa i Llo-bera, esdevinguda el 16 d’octubre de 1922, mentre predicava en el convent de les Tereses dela ciutat de Mallorca.De bell nou en el reial convent de St. Francesc de Palma per a cursar els estudis de Teo-logia (1923-1926), entrarà, juntament amb un altre jove religiós de notable sensibilitat poèti-ca, fra Rafael Ginard i Bauçà, en contacte amb el canonge Alcover i el seu eficaç col·labora-dor Francesc de Borja Moll, com a ajudant en les tasques de preparació de la magna obra delDiccionari català-valencià-balear. Aquest contacte, força limitat en el temps, però qualitati-vament molt intens, serà la llavoreta o estímul que farà brostar una latent vocació filològica,que maldarà per obrir-se camí i acabarà produint els seus fruits, tot i la decidida prioritat quefra Colom va donar a la seva opció religiosa, en emetre els vots solemnes el juny de 1924 i serordenat sacerdot a Roma, el 5 de juliol del 1925.El breu interval del servei militar (1926-1927), que va fer com a capellà castrense a Te-tuan i que va aprofitar per ensinistrar-se en els rudiments de la llengua àrab, li proporcionà uncabal de variades experiències humanes i filològiques. Contava, a tall d’exemple i per il·lustrarcom la llengua castellana no accepta en posició final la nostra -M, que transforma en -N; comen unes maniobres de desembarcament, en les quals ell s’havia marejat moltíssim fins al puntde veure’s obligat a retre un penós tribut a la mar esburbada, el capità de la companyia feia pe-tar la broma dient: «¡El P. ColóN no hace honor a su nombre!», establint així una falsa analo-NECROLOGIES 4211. Haig d’agrair a fra Nicolau Sastre, Secretari Provincial de la TOR, la gentilesa d’enviar-me tot un dos-sier de material informatiu que m’ha resultat de gran utilitat a l’hora de contrastar les meves notes amb les, na-turalment molt més detallades, que ell m’ha facilitat, segons les quals, en l’arxiu que custodia hi ha un total de19 arxivadors amb documentació personal, tota ella mereixedora d’estudi. Alguna, com ara la continguda en elsnou bloquets de notes d’un diari personal (1938-1965) titolat Conciència, així com la correspondència amb elP. Ginard Bauçà, Guillem Colom, Miquel Arbona, etc., promet ser molt interessant.gia amb el gran almirall i descobridor de les Amèriques. Analogia que l’interpel·lat evoca-va, anys després, benhumorat, des d’un evident penchant filològic, en suport de la tesi queCristóbal Colón pogué ser un Tófol Colom mallorquí que s’agradava de trescar per terresllunyanes.El seu primer destí fou el convent d’Inca, ciutat on va esmerçar bona part de la sevaexistència (1927-1955, 1958-1999) i que va saber agrair la seva doble tasca sacerdotal i pe-dagògica nomenant-lo en 1975 fill adoptiu, retent-li uns sentits tributs d’homenatge popular,com l’organitzat pel setmanari Dijous (1981) o, més tard, pel grup S’Estornell (1985); i dedi-cant-li també la placeta que està al costat de l’església de Sant Francesc, ara Glorieta del P. Co-lom (1985). Com a sacerdot, la sàvia discreció i la humanitat desplegades en la direcció delsseglars del tercer orde, féu que aviat el seu confessionari fóra un dels més concorreguts. Coma pedagog, va encarregar-se durant molts anys de la docència de la llengua i literatura i d’i-diomes en el Col·legi Ramon Llull. Val a dir que aquesta institució, ultra contribuir a la for-mació de la joventut local comptava amb un concorregut internat al qual la prudent gestió delP. J. Cerdà havia guanyat un merescut prestigi, i que més tard, sota la rígida fèrula del P. An-toni Nicolau, s’havia convertit en una mena de Coldwitz on molts fills de la burgesia balearpurgaven el seu migrat interès acadèmic i/o llurs petites malifetes i eren encaminats, velis no-lis, pel bon sender, a força d’estudi i de disciplina. En aquest àmbit, on la balança tendia mésaviat a inclinar-se a favor de «la letra con sangre entra» i no mancava entre el claustre algunimportant partidari del misticisme de coll tort, l’equitat i bonhomia del P. Colom, que combi-nava una gran independència de criteri amb una fina ironia socràtica, sovint ajudava a establirun difícil equilibri de forces. Les seves nombroses lectures, el seu innat bon gust, l’excel·lentcontrol de la retòrica i de la preceptiva, però sobretot el seu gran domini dels registres més viusde la nostra llengua, que estimava de tot cor, el convertiren aviat en el pacient lector, correc-tor i conseller de tots els joves tocats de la fal·lera literària. D’una manera o altra, ell va ende-gar més d’una vocació literària, sovint iniciada en les pàgines de la revista El Col·legial, queell contribuïa a publicar. Res no té d’estrany que el 1977 hom celebrés les noces d’Or delcol·legi (1925-1975), amb la convocatòria del Certamen Literari de Poesia fra Miquel Colom,en el qual van resultar guanyadors Jaume Pomar i Damià Huguet.El P. Colom també va contribuir de manera eficaç a les tasques que hom li va encomanaral servici dels seus germans d’orde, com a conseller o definidor provincial durant quatre trien-nis diferents (1931-1933; 1937-1940; 1949-1955), vicari o custodi provincial (1955-1958), iministre local o superior de les comunitats d’Inca (1949-1955) i de Palma (1956-1958).Especial interès per al lector de la nostra revista té la seva dedicació a la literatura i als es-tudis filològics fonamentalment centrats en alguns aspectes concrets de l’obra de RamonLlull. Trobarem mostres insistents d’aquest doble vessant en el setmanari el HC, revista de di-vulgació religiosa publicada pels franciscans mallorquins i especialment destinada al terciarisseglars, on cal destacar les col·laboracions dels P. Miquel Caldentey, Rafael Ginard Bauçà iMiquel Colom. Aquest darrer hi aportà nombrosos treballs, sovint publicats sota curiosospseudònims com el de «Tirant lo Blanc»; introduint una de les poques pàgines literàries alesho-res existents en mallorquí, molt llegida i apreciada per la gent senzilla, que també s’adelitavamoltíssim amb els romanços i glosses que hi aportava el P. Ginard. En aquesta revista el P. Co-lom publicà també, entre el 1958-1967 una sèrie de petites monografies divulgatives sota el tí-tol de Cuestiones Lulianas, més tard recollides en forma de volum (1998). Hom va reconèixeraquesta continuada dedicació encomanant-li la direcció de l’HC (1965-1974), publicació que,tot i les seves naturals limitacions, és a hores d’ara un interessant document sociohistòric i cul-tural de la Mallorca del moment. Al marge d’aquestes col·laboracions periòdiques, la majoriaen el HC, i alguna altra dispersa, com ara la fina composició amb la qual va participar en laNECROLOGIES422Corona poètica a la Mare de Déu de Cura amb motiu de la seva coronació (1955), podem dirque fou a partir de 1975 que va començar a arreplegar i publicar de manera sistemàtica la sevaobra poètica en forma de llibre, iniciant-la amb els volums Veu de l’edat i A Lia (1975), se-guits, cada vegada amb una major regularitat , per A posta de sol (1980), Poemes de senectuti Talaiots (1982), Requestalles (1983), Apèndix (1984), Darrers batecs (1985), Encara no iDoncs quan? (1986), Quan Ell voldrà, Les rebutjades, Rebrots (1987), Postdata (1988), Pos-data II (1989) i Darrera voluntat (1990). Aquesta abundant producció de la darrera part de laseva vida culmina amb dues antologies: Bunyolí , editada per l’Ajuntament de Bunyola que el1989 el va nomenar fill il·lustre d’aquella vila, i Antologia poètica, publicada per l’Ajuntamentd’Inca. Tot i que no és aquest el lloc adient per a fer una avaluació crítica del conjunt d’aquestspoemaris, cal remarcar la pregona i franciscana naturalitat de la veu lírica del P. Colom, i la ri-quesa del seu lèxic, pouat de les deus més vives de l’agre de la terra, així com la seva bellesaformal i rítmica, fidel a la millor tradició de l’escola mallorquina, a la qual, tant ell com el P.Ginard, volgueren mantenir-se fidels, moguts per una constant recerca de la màxima nitidesai claredat d’expressió. D’altra banda, el franciscà defensava de manera decidida les formes lè-xiques, sintàctiques i morfològiques més autènticament mallorquines i lamentava, en el breuperò interessant espai que en el fullet destinat als membres de l’orde franciscà seglar solia de-dicar a temes lingüístics com ara el de la normalització, que aquesta es fes a costa de les for-mes autòctones: Ens crida l’atenció veure que, de fa poc temps ençà —comenta en febrer de1989— algun jove escriptor mallorquí usa la forma amo i no am en la primera persona delpresent d’indicatiu. I en una de les seves cartes, datada aquell mateix any, escriu: La meva tesisempre és la mateixa: normalitzar dins la pròpia modalitat. Sé que això no pot ésser l’idealdefinitiu. Mes jo no sé deixar de demostrar la meva repugnància a l’acceptació de l’empobri-ment morfològic i sintàctic del català continental. Segurament ja t’ho he dit altres vegades: éslamentable que, quan dites diferències eren encara menys accentuades, Fabra, qui era ungran lingüista i tenia una formidable influència damunt els catalans continentals, no haguésvolgut escoltar les opinions dels representants mallorquins en el I Congrés de la Llengua ca-talana de 1906. Als meus vuitanta-vuit anys seguesc encara feel a la meva ceba.I no cal dubtar que era així! Prou que ho demostren alguns dels seus poemes, que en trac-tar aquests temes poden arribar a ser tan contundents com ara el sonet Mallorquí, on llegim:diré en mon front en quina illa som nat. / Si escric o past i fretureig llevat/ faré el manlleu àd-huc a Barcelona, / mes vull sentir, de lluny o de prop, l’ona/ que em besa blavament per totcostat. / Jo no vaig néixer esclau, vaig néixer lliure; / i lliurament he de pensar i escriure / enmon bell dialecte mallorquí./ No som del grup dels qui fan cortesia / al poderós, dient que elsassacia/ la insipidesa del barceloní...En un altre sonet intitulat Fonètic paisatge reclama amb la mateixa força, la defensaecològica de la rica varietat dels accents dialectals mallorquins: Salvem nostre fonètic païsat-ge / ¡No hi té l’ecologia res a dir / sobre tal punt? ¿No plau poder sentir /l’aigua de cada bocaaixí com raja?// ¿Ets tu felanitxer? Parla amb coratge!/ ¿Ets binissalemer o ets llosetí, / d’A-laró, de Sineu, manacorí?/ Que soni al vostre estil el dolç llenguatge! // És nostra llengua comun gran jardí / on cada flor el perfum deixa fugir / dels quals l’olfacte amb gola se’n sacia. /Dins el bosc canta tota llei d’aucell; / en sap l’orella destriar el més bell; / més frueix d’es-coltar tanta harmonia.Pel que fa a la seva obra filològica, al principi només trobà de manera força esporàdica l’a-vinentesa de donar-la a conèixer en alguna reunió científica, sense sortir de Mallorca, com ara elPrimer Congrés de Lul·lisme celebrat a Formentor el 1960, on el P. Colom va llegir la comuni-cació «Les arts i els oficis dins les obres catalanes de Ramon Llull, principalment en llur aspec-te lexicogràfic», o la comunicació «Onomàstica lul·liana. Antroponímia i Toponímia dins l’obraNECROLOGIES 423de Ramon Llull» (1977), presentada en el Segon Congrés de Lul·lisme de Miramar de 1976. Unai altra il·lustren aspectes puntuals de la gran i meritòria tasca de conjunt que suposa el seu Glos-sari Lul·lià, en cinc volums (1982-1985), obra enllestida sense cap suport informàtic a partir d’unconsistent buidatge de tota l’obra publicada del Beat, i justament guardonada amb el Premi Fa-raudo de Saint Germain de l’IEC del 1985. El P. Colom encara va tenir oportunitat de comple-tar-la amb el seu útil volumet monogràfic La marineria en Ramon Llull (1992).Aquest esforç intel·lectual fou reconegut de manera oficial per diverses instàncies, co-mençant pel seu mateix orde que li va concedir de mans del ministre general les insígnies i eltítol de Magistrum et Doctorem in Sacra Theologia, el 4 d’octubre de 1986. El 1990 la Maio-ricensis Schola Lullistica el va nomenar membre honorari, dedicant-li un volum miscel·lanid’homenatge, compartit amb el filòleg Francesc de B. Moll: Studia Lullistica et Philologica .Miscellania in Honorem Francisci B. Moll et Miachaelis Colom. També membre d’honor elnomenà l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), l’any 1997.L’abril de 1993 el diari Última Hora, fent-se ressò del sentir popular, li atorgava el premi Siu-rell de Plata 92 i l’abril del mateix any l’Obra Cultural Balear, recollint aquest mateix sentir,li lliurava el premi Josep Maria Llompart per la tasca de normalització i difusió lingüística dela llengua catalana. Finalment, i com a digna coronació de tants anys de treball, la Universitatde les Illes Balears el nomenava doctor «Honoris Causa» en Filologia Catalana, a proposta delcorresponent departament, en un solemne acte celebrat en la mateixa església de St. Francescd’Inca. El bell discurs d’investidura, pronunciat pel Dr. Joan Miralles, constitueix a hores d’a-ra la semblança més completa que conec d’aquest benemèrit religiós mallorquí, que assumintl’estímul d’un contacte efímer amb els homenots del DCVB, va saber suplir, a força d’amor ala nostra llengua i d’un impressionant esforç personal, les inicials mancances d’una formacióno especialitzada. Només cal desitjar que els seus germans d’hàbit, tot i llur compromís mis-sioner en altres terres llunyanes, mai no abandonin el seu exemple ni el seu generós llegat es-piritual en defensa de la llengua i de la cultura del poble mallorquí.ALBERT G. HAUF I VALLSInstitut d’Estudis Catalans iUniversitat de ValènciaENRIC VALOR I VIVES1911-20001. Vida i obra: Enric Valor i Vives va nàixer el 22 d’agost de 1911 a Castalla (l’Alcoià),al si d’una família de propietaris agrícoles cultes i lliberals, i a banda descendia per part delsavis, de Penàguila (l’Alcoià), pel pare, i de Dénia (la Marina), per la mare. A una edat que elsaltres xiquets només juguen ell llegia llibres de literatura realista com Madame Bovary, sentiacontar històries i contes de boca de sa mare, i son pare li portava revistes de Barcelona, com«L’esquella de la Torratxa». Als 10 anys ja començà a escriure narracions curtes en valencià,com El secret del castell.Els diumenges, en l’època de la cacera, acompanyava son pare per les serres d’Aitana iMariola, fet que li va permetre familiaritzar-se amb la natura i en concret amb els noms de lesplantes, dels animals, dels ocells, de les muntanyes i de la climatologia, aptituds que desprésabocarà en les seues narracions. I també aguditzar les seues qualitats d’observador.Als 11 anys féu l’examen d’ingrés a l’Escola de Comerç d’Alacant, on posteriorment esgraduà com a professor Mercantil.NECROLOGIES424

Fra Miquel Colom Mateu, Tor 1901-1999

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FRA MIQUEL COLOM MATEU, TOR1
1901–1999
A l’edat de 98 anys, 80 de professió religiosa i 74 anys de ministeri sacerdotal, va ser vi-
sitat per la germana mort la matinada del dimecres, dia 30 de juny de 1999, a la Policlínica Mi-
ramar de la ciutat de Mallorca, el P. Miquel Colom Mateu, de la fraternitat de St. Francesc
d’Inca, del tercer orde regular de Sant Francesc.
Nascut el 1900 a Bunyola (Mallorca), fou el major dels sis fills dels esposos Miquel Co-
lom Dolç i Catalina Mateu Cabot. En nombrosos poemes del P. Colom hi retrobem, evocats
amb evident melangia els racons i senders d’una infància que, com la de la majoria del infants
orats de la bella vila mallorquina, s’escolà trescant camins i dreceres a l’ombra de la impo-
sant serralada. Tanmateix només va poder freqüentar l’escola local fins als nou anys, edat en
la qual va començar a ajudar la nombrosa família amb variades ocupacions: com a recollidor
d’oliva, ajudant de ferrer i aprenent de sabater. Poc abans de complir els tretze anys, el 13 de
juliol del 1913 va començar els tres primers anys dels estudis d’humanitats en el convent de
St. Francesc de Palma; cicle que va culminar el curs 1917-1918 en el convent de St. Bona-
ventura de Llucmajor, on el 25 d’agost de 1918 va vestir l’hàbit franciscà. L’any de noviciat,
transcorregut a Artà, el posà en contacte amb una altra bella encontrada d’una Mallorca en-
cara incontaminada pel turisme. Allà va pronunciar la seva primera professió religiosa o vots
simples, el 18 de setembre de 1919, per anar a continuar (1919-1922) els estudis de Filosofia
en el convent d’Inca. La primera evidència d’activitat literària és el poema «Lo tresor de Sant
Francesc», aparegut en la revista El Heraldo de Cristo el febrer de 1920, i cal imaginar l’im-
pacte que degué causar en el jove aspirant a poeta el fet de presenciar, com a membre del pe-
tit cor de franciscans que cantaven la missa, la sobtada mort de mossèn Miquel Costa i Llo-
bera, esdevinguda el 16 d’octubre de 1922, mentre predicava en el convent de les Tereses de
la ciutat de Mallorca.
De bell nou en el reial convent de St. Francesc de Palma per a cursar els estudis de Teo-
logia (1923-1926), entrarà, juntament amb un altre jove religiós de notable sensibilitat poèti-
ca, fra Rafael Ginard i Bauçà, en contacte amb el canonge Alcover i el seu eficaç col·labora-
dor Francesc de Borja Moll, com a ajudant en les tasques de preparació de la magna obra del
Diccionari català-valencià-balear. Aquest contacte, força limitat en el temps, però qualitati-
vament molt intens, serà la llavoreta o estímul que farà brostar una latent vocació filològica,
que maldarà per obrir-se camí i acabarà produint els seus fruits, tot i la decidida prioritat que
fra Colom va donar a la seva opció religiosa, en emetre els vots solemnes el juny de 1924 i ser
ordenat sacerdot a Roma, el 5 de juliol del 1925.
El breu interval del servei militar (1926-1927), que va fer com a capellà castrense a Te-
tuan i que va aprofitar per ensinistrar-se en els rudiments de la llengua àrab, li proporcionà un
cabal de variades experiències humanes i filològiques. Contava, a tall d’exemple i per il·lustrar
com la llengua castellana no accepta en posició final la nostra -M, que transforma en -N; com
en unes maniobres de desembarcament, en les quals ell s’havia marejat moltíssim fins al punt
de veure’s obligat a retre un penós tribut a la mar esburbada, el capità de la companyia feia pe-
tar la broma dient: «¡El P. ColóN no hace honor a su nombre!», establint així una falsa analo-
NECROLOGIES 421
1. Haig d’agrair a fra Nicolau Sastre, Secretari Provincial de la TOR, la gentilesa d’enviar-me tot un dos-
sier de material informatiu que m’ha resultat de gran utilitat a l’hora de contrastar les meves notes amb les, na-
turalment molt més detallades, que ell m’ha facilitat, segons les quals, en l’arxiu que custodia hi ha un total de
19 arxivadors amb documentació personal, tota ella mereixedora d’estudi. Alguna, com ara la continguda en els
nou bloquets de notes d’un diari personal (1938-1965) titolat Conciència, així com la correspondència amb el
P. Ginard Bauçà, Guillem Colom, Miquel Arbona, etc., promet ser molt interessant.
gia amb el gran almirall i descobridor de les Amèriques. Analogia que l’interpel·lat evoca-
va, anys després, benhumorat, des d’un evident penchant filològic, en suport de la tesi que
Cristóbal Colón pogué ser un Tófol Colom mallorquí que s’agradava de trescar per terres
llunyanes.
El seu primer destí fou el convent d’Inca, ciutat on va esmerçar bona part de la seva
existència (1927-1955, 1958-1999) i que va saber agrair la seva doble tasca sacerdotal i pe-
dagògica nomenant-lo en 1975 fill adoptiu, retent-li uns sentits tributs d’homenatge popular,
com l’organitzat pel setmanari Dijous (1981) o, més tard, pel grup S’Estornell (1985); i dedi-
cant-li també la placeta que està al costat de l’església de Sant Francesc, ara Glorieta del P. Co-
lom (1985). Com a sacerdot, la sàvia discreció i la humanitat desplegades en la direcció dels
seglars del tercer orde, féu que aviat el seu confessionari fóra un dels més concorreguts. Com
a pedagog, va encarregar-se durant molts anys de la docència de la llengua i literatura i d’i-
diomes en el Col·legi Ramon Llull. Val a dir que aquesta institució, ultra contribuir a la for-
mació de la joventut local comptava amb un concorregut internat al qual la prudent gestió del
P. J. Cerdà havia guanyat un merescut prestigi, i que més tard, sota la rígida fèrula del P. An-
toni Nicolau, s’havia convertit en una mena de Coldwitz on molts fills de la burgesia balear
purgaven el seu migrat interès acadèmic i/o llurs petites malifetes i eren encaminats, velis no-
lis, pel bon sender, a força d’estudi i de disciplina. En aquest àmbit, on la balança tendia més
aviat a inclinar-se a favor de «la letra con sangre entra» i no mancava entre el claustre algun
important partidari del misticisme de coll tort, l’equitat i bonhomia del P. Colom, que combi-
nava una gran independència de criteri amb una fina ironia socràtica, sovint ajudava a establir
un difícil equilibri de forces. Les seves nombroses lectures, el seu innat bon gust, l’excel·lent
control de la retòrica i de la preceptiva, però sobretot el seu gran domini dels registres més vius
de la nostra llengua, que estimava de tot cor, el convertiren aviat en el pacient lector, correc-
tor i conseller de tots els joves tocats de la fal·lera literària. D’una manera o altra, ell va ende-
gar més d’una vocació literària, sovint iniciada en les pàgines de la revista El Col·legial, que
ell contribuïa a publicar. Res no té d’estrany que el 1977 hom celebrés les noces d’Or del
col·legi (1925-1975), amb la convocatòria del Certamen Literari de Poesia fra Miquel Colom,
en el qual van resultar guanyadors Jaume Pomar i Damià Huguet.
El P. Colom també va contribuir de manera eficaç a les tasques que hom li va encomanar
al servici dels seus germans d’orde, com a conseller o definidor provincial durant quatre trien-
nis diferents (1931-1933; 1937-1940; 1949-1955), vicari o custodi provincial (1955-1958), i
ministre local o superior de les comunitats d’Inca (1949-1955) i de Palma (1956-1958).
Especial interès per al lector de la nostra revista té la seva dedicació a la literatura i als es-
tudis filològics fonamentalment centrats en alguns aspectes concrets de l’obra de Ramon
Llull. Trobarem mostres insistents d’aquest doble vessant en el setmanari el HC, revista de di-
vulgació religiosa publicada pels franciscans mallorquins i especialment destinada al terciaris
seglars, on cal destacar les col·laboracions dels P. Miquel Caldentey, Rafael Ginard Bauçà i
Miquel Colom. Aquest darrer hi aportà nombrosos treballs, sovint publicats sota curiosos
pseudònims com el de «Tirant lo Blanc»; introduint una de les poques pàgines literàries alesho-
res existents en mallorquí, molt llegida i apreciada per la gent senzilla, que també s’adelitava
moltíssim amb els romanços i glosses que hi aportava el P. Ginard. En aquesta revista el P. Co-
lom publicà també, entre el 1958-1967 una sèrie de petites monografies divulgatives sota el tí-
tol de Cuestiones Lulianas, més tard recollides en forma de volum (1998). Hom va reconèixer
aquesta continuada dedicació encomanant-li la direcció de l’HC (1965-1974), publicació que,
tot i les seves naturals limitacions, és a hores d’ara un interessant document sociohistòric i cul-
tural de la Mallorca del moment. Al marge d’aquestes col·laboracions periòdiques, la majoria
en el HC, i alguna altra dispersa, com ara la fina composició amb la qual va participar en la
NECROLOGIES422
Corona poètica a la Mare de Déu de Cura amb motiu de la seva coronació (1955), podem dir
que fou a partir de 1975 que va començar a arreplegar i publicar de manera sistemàtica la seva
obra poètica en forma de llibre, iniciant-la amb els volums Veu de l’edat i A Lia (1975), se-
guits, cada vegada amb una major regularitat , per A posta de sol (1980), Poemes de senectut
i Talaiots (1982), Requestalles (1983), Apèndix (1984), Darrers batecs (1985), Encara no i
Doncs quan? (1986), Quan Ell voldrà, Les rebutjades, Rebrots (1987), Postdata (1988), Pos-
data II (1989) i Darrera voluntat (1990). Aquesta abundant producció de la darrera part de la
seva vida culmina amb dues antologies: Bunyolí , editada per l’Ajuntament de Bunyola que el
1989 el va nomenar fill il·lustre d’aquella vila, i Antologia poètica, publicada per l’Ajuntament
d’Inca. Tot i que no és aquest el lloc adient per a fer una avaluació crítica del conjunt d’aquests
poemaris, cal remarcar la pregona i franciscana naturalitat de la veu lírica del P. Colom, i la ri-
quesa del seu lèxic, pouat de les deus més vives de l’agre de la terra, així com la seva bellesa
formal i rítmica, fidel a la millor tradició de l’escola mallorquina, a la qual, tant ell com el P.
Ginard, volgueren mantenir-se fidels, moguts per una constant recerca de la màxima nitidesa
i claredat d’expressió. D’altra banda, el franciscà defensava de manera decidida les formes lè-
xiques, sintàctiques i morfològiques més autènticament mallorquines i lamentava, en el breu
però interessant espai que en el fullet destinat als membres de l’orde franciscà seglar solia de-
dicar a temes lingüístics com ara el de la normalització, que aquesta es fes a costa de les for-
mes autòctones: Ens crida l’atenció veure que, de fa poc temps ençà —comenta en febrer de
1989— algun jove escriptor mallorquí usa la forma amo i no am en la primera persona del
present d’indicatiu. I en una de les seves cartes, datada aquell mateix any, escriu: La meva tesi
sempre és la mateixa: normalitzar dins la pròpia modalitat. Sé que això no pot ésser l’ideal
definitiu. Mes jo no sé deixar de demostrar la meva repugnància a l’acceptació de l’empobri-
ment morfològic i sintàctic del català continental. Segurament ja t’ho he dit altres vegades: és
lamentable que, quan dites diferències eren encara menys accentuades, Fabra, qui era un
gran lingüista i tenia una formidable influència damunt els catalans continentals, no hagués
volgut escoltar les opinions dels representants mallorquins en el I Congrés de la Llengua ca-
talana de 1906. Als meus vuitanta-vuit anys seguesc encara feel a la meva ceba.
I no cal dubtar que era així! Prou que ho demostren alguns dels seus poemes, que en trac-
tar aquests temes poden arribar a ser tan contundents com ara el sonet Mallorquí, on llegim:
diré en mon front en quina illa som nat. / Si escric o past i fretureig llevat/ faré el manlleu àd-
huc a Barcelona, / mes vull sentir, de lluny o de prop, l’ona/ que em besa blavament per tot
costat. / Jo no vaig néixer esclau, vaig néixer lliure; / i lliurament he de pensar i escriure / en
mon bell dialecte mallorquí./ No som del grup dels qui fan cortesia / al poderós, dient que els
assacia/ la insipidesa del barceloní...
En un altre sonet intitulat Fonètic paisatge reclama amb la mateixa força, la defensa
ecològica de la rica varietat dels accents dialectals mallorquins: Salvem nostre fonètic païsat-
ge / ¡No hi té l’ecologia res a dir / sobre tal punt? ¿No plau poder sentir /l’aigua de cada boca
així com raja?// ¿Ets tu felanitxer? Parla amb coratge!/ ¿Ets binissalemer o ets llosetí, / d’A-
laró, de Sineu, manacorí?/ Que soni al vostre estil el dolç llenguatge! // És nostra llengua com
un gran jardí / on cada flor el perfum deixa fugir / dels quals l’olfacte amb gola se’n sacia. /
Dins el bosc canta tota llei d’aucell; / en sap l’orella destriar el més bell; / més frueix d’es-
coltar tanta harmonia.
Pel que fa a la seva obra filològica, al principi només trobà de manera força esporàdica l’a-
vinentesa de donar-la a conèixer en alguna reunió científica, sense sortir de Mallorca, com ara el
Primer Congrés de Lul·lisme celebrat a Formentor el 1960, on el P. Colom va llegir la comuni-
cació «Les arts i els oficis dins les obres catalanes de Ramon Llull, principalment en llur aspec-
te lexicogràfic», o la comunicació «Onomàstica lul·liana. Antroponímia i Toponímia dins l’obra
NECROLOGIES 423
de Ramon Llull» (1977), presentada en el Segon Congrés de Lul·lisme de Miramar de 1976. Una
i altra il·lustren aspectes puntuals de la gran i meritòria tasca de conjunt que suposa el seu Glos-
sari Lul·lià, en cinc volums (1982-1985), obra enllestida sense cap suport informàtic a partir d’un
consistent buidatge de tota l’obra publicada del Beat, i justament guardonada amb el Premi Fa-
raudo de Saint Germain de l’IEC del 1985. El P. Colom encara va tenir oportunitat de comple-
tar-la amb el seu útil volumet monogràfic La marineria en Ramon Llull (1992).
Aquest esforç intel·lectual fou reconegut de manera oficial per diverses instàncies, co-
mençant pel seu mateix orde que li va concedir de mans del ministre general les insígnies i el
títol de Magistrum et Doctorem in Sacra Theologia, el 4 d’octubre de 1986. El 1990 la Maio-
ricensis Schola Lullistica el va nomenar membre honorari, dedicant-li un volum miscel·lani
d’homenatge, compartit amb el filòleg Francesc de B. Moll: Studia Lullistica et Philologica .
Miscellania in Honorem Francisci B. Moll et Miachaelis Colom. També membre d’honor el
nomenà l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), l’any 1997.
L’abril de 1993 el diari Última Hora, fent-se ressò del sentir popular, li atorgava el premi Siu-
rell de Plata 92 i l’abril del mateix any l’Obra Cultural Balear, recollint aquest mateix sentir,
li lliurava el premi Josep Maria Llompart per la tasca de normalització i difusió lingüística de
la llengua catalana. Finalment, i com a digna coronació de tants anys de treball, la Universitat
de les Illes Balears el nomenava doctor «Honoris Causa» en Filologia Catalana, a proposta del
corresponent departament, en un solemne acte celebrat en la mateixa església de St. Francesc
d’Inca. El bell discurs d’investidura, pronunciat pel Dr. Joan Miralles, constitueix a hores d’a-
ra la semblança més completa que conec d’aquest benemèrit religiós mallorquí, que assumint
l’estímul d’un contacte efímer amb els homenots del DCVB, va saber suplir, a força d’amor a
la nostra llengua i d’un impressionant esforç personal, les inicials mancances d’una formació
no especialitzada. Només cal desitjar que els seus germans d’hàbit, tot i llur compromís mis-
sioner en altres terres llunyanes, mai no abandonin el seu exemple ni el seu generós llegat es-
piritual en defensa de la llengua i de la cultura del poble mallorquí.
ALBERT G. HAUF I VALLS
Institut d’Estudis Catalans i
Universitat de València
ENRIC VALOR I VIVES
1911-2000
1. Vida i obra: Enric Valor i Vives va nàixer el 22 d’agost de 1911 a Castalla (l’Alcoià),
al si d’una família de propietaris agrícoles cultes i lliberals, i a banda descendia per part dels
avis, de Penàguila (l’Alcoià), pel pare, i de Dénia (la Marina), per la mare. A una edat que els
altres xiquets només juguen ell llegia llibres de literatura realista com Madame Bovary, sentia
contar històries i contes de boca de sa mare, i son pare li portava revistes de Barcelona, com
«L’esquella de la Torratxa». Als 10 anys ja començà a escriure narracions curtes en valencià,
com El secret del castell.
Els diumenges, en l’època de la cacera, acompanyava son pare per les serres d’Aitana i
Mariola, fet que li va permetre familiaritzar-se amb la natura i en concret amb els noms de les
plantes, dels animals, dels ocells, de les muntanyes i de la climatologia, aptituds que després
abocarà en les seues narracions. I també aguditzar les seues qualitats d’observador.
Als 11 anys féu l’examen d’ingrés a l’Escola de Comerç d’Alacant, on posteriorment es
graduà com a professor Mercantil.
NECROLOGIES424


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38276/38259

Fra Miquel Colom Mateu, Tor 1901-1999

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert