Moran i Ocerinjauregui, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Per a mi aquesta possibilitat hauria de figurar dins de l’apartat D VERBOS QUE DENOTAN RESULTA-
DO DE UNA COMPETICIÓN, GENERALMENTE DEPORTIVA: 10 ganar; 11 perder.
Malgrat totes aquestes observacions crítiques, penso que la indicació de la combinabilitat amb
l’ajut d’una gran quantitat d’exemples, pot ser molt útil no sols per als usuaris estrangers d’un idio-
ma, sinó també per als nadius. En una ponència feta al Col.loqui de l’AILLC a Girona el 2003 vaig
comentar uns exemples amb els quals el Diccionari de Locucions i Frases Fetes (DLFF) il.lustra
l’ús del fraseologisme mal bocí:
mal bocí Esdeveniment difícil d’admetre. | EX: Ja el planyo, si li ha tocat el mal bocí
d’haver-se d’ocupar dels expedients de crisi. || SIN: tràngol, mal tràngol, trifulga, destret, di-
ficultat, conflicte, mal pas, maldecap, contratemps, maltret, cuita, pressura, mal trago, os. |
EX: La mort del seu millor amic és un (-a) [mal bocí, tràngol, mal tràngol, trifulga, destret,
conflicte, mal pas, maldecap, contratemps, maltret, cuita, pressura, mal trago, os] que no
pairà.
Vaig expressar els meus dubtes sobre si algú diria, p. e. que «la mort del seu millor amic és un
maldecap» o que «la mort del seu millor amic és un maldecap que no pairà». Una minienquesta re-
alitzada entre amics lingüistes semblava donar-me la raó. Reconec, però, que que no sempre es fà-
cil precisar el significat d’un fraseologisme assenyalant també els contextos en els quals es pot uti-
litzar i cridant l’atenció sobre els límits de la seva combinabilitat. Com observa Anna Litovkina,
autora d’un nou refranyer hongarès:
«la inserció dels proverbis i de les expressions idiomàtiques als contextos comporta en la
majoria dels casos l’alteració, la modificació de llur forma. També el seu significat es pot in-
terpretar només en el context donat, ja que la significació de la mateixa parèmia es pot mo-
dificar en les diferents situacions» (A. Litovkina: Magyar közmondástár, p. XII).
Es pot afegir encara que pràcticament cap diccionari intenta explicar en cada cas perquè un cert
ús, p. e.: no le aguanto porque habla por los codos, és acceptable i un altre —com és ara: *ven a
casa y hablaremos por los codos— no.
En les conclusions d’una recensió publicada en el volum XXIII dels Estudis Romànics opinava
amb certa ingenuitat que caldria «considerar els problemes de fraseologia dins d’uns marcs més am-
plis, dins d’una disciplina nova, la combinatòri(c)a, que hauria d’interessar-se per tots els tipus de
combinacions lèxiques, incloent-hi també la problemàtica de la composició (p. 286)». Després d’ha-
ver vist les propostes de REDES em sembla que és necessari aprofitar per a la fraseografia la rica do-
cumentació facilitada pels actuals i futurs diccionaris combinatoris, però sense acceptar certes solu-
cions pràctiques com és ara la manera «combinatòria» de tractar les UFs en una forma truncada.
Károly MORVAY
Universitat Eötvös Loránd
FERRANDO FRANCÉS, Antoni / NICOLÁS AMORÓS, Miquel (2005): Història de la llengua catalana.
Barcelona: Editorial UOC; Pòrtic.
D’antuvi hem de dir que els autors ja havien mostrat anteriorment la seva dedicació a la nostra
història lingüística almenys des de l’any 1993 quan van publicar llur excel.lent Panorama d’histò-
ria de la llengua, seguint d’alguna manera la tradició valenciana encetada de forma científica per
Manuel Sanchis Guarner. No oblidem en aquest sentit que Antoni Ferrando fou el coordinador de
l’Àrea d’Història de la llengua del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) i
FERRANDO FRANCÉS / NICOLÁS AMORÓS: HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA. 417
que, a càrrec d’ell, foren publicades les actes corresponents el 1989, que van comportar un avenç
notable per a la lingüística històrica catalana. Amb aquest bagatge és comprensible que estiguin ben
preparats, metodològicament i heurísticament, per a oferir-nos un bon tractat en aquesta matèria,
ben complexa, que ha de conjuminar moltes dades, històriques i lingüístiques, corresponents a pe-
ríodes històrics ben diversos.
I passem a l’anàlisi de l’obra, composta d’un pròleg i onze capítols, més la bibliografia perti-
nent. En el pròleg ens expliquen els objectius: es tracta d’un panorama forçosament breu de més
de mil dos-cents anys d’història i presenta una estructura deliberadament didàctica amb voluntat
orientadora que posa èmfasi en els factors sociolingüístics i ideològics sense negligir els canvis
històrics. Cal dir que en aquest sentit cada capítol inclou una introducció molt ben elaborada al
tema que s’hi tracta, i acaba amb una taula cronològica molt aclaridora dels fets politicosocials,
lingüístics i literaris.
El capítol I, dedicat precisament a descriure els «conceptes, objectius i mètodes de la història
de la llengua», és de fet un tractat general d’història de la llengua, on se’ns descriu detingudament
les seves bases prèvies, tant respecte de l’objecte com de l’objectiu d’estudi (sobretot pel que fa al
temps i a l’espai), i també pel que fa als aspectes disciplinaris intrínsecs: reconstrucció del passat
social, nomenclatura, camp de coneixements i dimensions científica i ideològica, on és palesa la
maduresa dels autors.
La disposició històrica comença en el capítol II «Emancipació política i formació del romanç
català. De l’ocupació franca de Barcelona (801) a la derrota de Muret (1213)», i on es descriu pri-
merament el marc històric d’aquest període començant per la fi de l’Imperi Romà, i el cultural, des
del món carolingi: relació entre llatí i català i primeres mostres del català escrit, el català i l’occità.
A continuació, i sobre el marc històric exposat, es fa una exposició de la base llatina del català, de
caràcter lingüístic, i de les característiques del català preliterari: la descripció és molt documentada
i precisa, d’acord amb els darrers avenços de la recerca, encara que creiem que no és indiscutible
l’afirmació que «la E oberta o la O oberta condicionades per la iod havien desenvolupat un triftong
(iéi, uói) tant en català com en occità...» (p. 69), sense considerar la possibilitat d’inflexió directa en
català (veg. Mar BATLLE: «L’evolució de les E i O + iod en català dins la Romània». Caplletra, 20
(Primavera de 1996), p. 13-32). 
Quant a la problemàtica de la datació del Capbreu de l’Acta de la consagració i dotació de la
Catedral d’Urgell (819), «ja que es tracta d’una falsificació documental del segle XII» (p. 67), hau-
ria estat interessant de tenir en compte el treball de C. Baraut, La data de l’Acta de consagració de
la catedral carolingia de la Seu d’Urgell (819) (Urgelia, VII (1984-1985), p. 515-529), on arriba a
la conclusió que la dita acta devia ser redactada vers l’any 860, i el capbreu durant el segle XI.
Després de la part dedicada a la base constitutiva llatina i romànica, que inclou una curiosa re-
construcció hipotètica del parenostre en el romanç català dels segles IX-X (p. 74), es passa a co-
mentar succintament els substrats i els adstrats. Pel que fa al substrat només es contempla «El
component ibèric i basc» (p. 5) prenent com a base unes poques mostres toponímiques i seguint
pel que fa al substrat basc de l’àrea primerenca les deduccions de J. Coromines, encara que aques-
ta influència basca hagi estat posada en dubte pels especialistes en paleobasc (veg. Els substrats
de la llengua catalana: una visió actual. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002 [Treballs de
la Societat Catalana de Llengua i Literatura, I]). No s’hi contempla, doncs, la possibilitat d’in-
fluència indoeuropea, a la qual es podrien atribuir elements del vocabulari català comú com bedoll,
coma, vern, etc.
S’hi comenta més àmpliament la influència del superstrat germànic, gòtic i franc, tant pel que
fa al vocabulari comú com a l’onomàstica personal, i fins i tot en les transformacions fonètiques
(p. 77-78), que nosaltres considerem atribuïbles més aviat a la influència gòtica que no pas a la fran-
ca. I també l’element romànic precatalà de la futura àrea del català consecutiu, habitualment cone-
gut com a mossàrab, excloent-hi, amb bon criteri, molts pseudomossarabismes del català que, en
realitat, són aragonesismes (p. 84).
JOSEP MORAN418
El capítol III dedicat a l’«Expansió territorial i d’assentament de la consciència idiomàtica»,
com tota l’obra de fet, comença amb una àmplia i ben elaborada descripció historicocultural i ins-
titucional del període comprès des de la derrota de Muret (1213) al compromís de Casp (1412), dos
segles d’expansió i configuració de la llengua catalana, que serveix de marc als fets lingüístics, que
són tractats a continuació. Això comporta que, a vegades, un tema com, per exemple, catalanesc o
llengua catalana sigui tractat en ocasions diferents (p. 93, 105-107); que alguna obra com el Llibre
del Consolat del Mar, del segle XIV, sigui esmentada dins el marc històric (p. 95) abans de Ramon
Llull i tractat dins la part dedicada a l’aparició de la prosa literària, que inclou així mateix les quatre
grans cròniques (p. 113-116). En l’aspecte més intrínsecament lingüístic, hem d’assenyalar que s’hi
tracta ara la influència aràbiga, seguint Coromines i Sanchis Guarner (p. 119-124), i també la qües-
tió de les teories sobre la bipartició dialectal del català, que es remunten al substrat lingüístic (p.
132-134)
A l’etapa de plenitud cultural i política, del compromís de Casp (1412) a la derrota de les Ger-
manies (1523), és dedicat el capítol IV, període molt complex, que correspon a l’època de domini de
la casa de Trastàmara en la Corona d’Aragó, en què la cultura valenciana fou predominant dins el
conjunt de la cultura catalana en general, i que és ben conegut dels autors, precisament valencians.
Creiem que aquest fet també deu haver influït perquè aquest capítol acabi precisament amb les gue-
rres de les Germanies, que van afectar sobretot el llavors encara Regne de València i que van con-
dicionar particularment el seu futur. La descripció del període tractat és ben elaborada des de la in-
troducció, assenyalant molt bé el marc cultural: de l’humanisme al Renaixement, els usos socials i
institucionals de la llengua, els usos literaris, la consciència lingüística, en què es descriu el procés
de fragmentació onomàstica (català, mallorquí, valencià...), el paper de la impremta en la fixació i
modernització de la llengua, i aparició de les primeres gramàtiques i vocabularis, i finalment més
descripcions concises però molt precises de l’evolució de la llengua i del procés de dialectalització
en aquesta època.
El període pròpiament hispànic de la casa d’Àustria és tractat en dos capítols: el cinquè, que
arriba fins a l’expulsió dels moriscos (1610), i el sisè que comprèn des d’aquest episodi fins a la
nova planta borbònica (1715). Creiem que aquesta divisió també és deguda a la condició valencia-
na dels autors, per tal com la dita expulsió també afectà ben directament aquest regne. En el camp
històric es descriu bé, per a cada període, la història general, en què s’inscriu una decadència real
política i cultural, concomitant amb el predomini del regne de Castella en tot el territori hispànic,
que provocà la revolta de Catalunya en temps del rei Felip III de Castella (revolta que generà una
considerable literatura política que ha estat publicada per Henry Ettinghausen), malgrat el manteni-
ment de les institucions pròpies, cada vegada més condicionades per l’actitud de la monarquia; s’hi
descriu les característiques ideològiques i estètiques de la cultura barroca de la Contrareforma, l’ús
literari i social de la llengua, i l’evolució de la consciència lingüística de cada territori, condiciona-
da per la castellanització de la monarquia i de la noblesa autòctona, que començà aviat al Regne de
València, i que comportà com a reacció tant el desenvolupament del «llemosinisme» com l’apari-
ció d’apologies de la llengua catalana. Creiem, en aquest sentit, que hauria estat oportú de precisar
més el paper institucional i social de l’Església respecte de la llengua en aquest període, tant del
clergat regular, ben influent en aquest període, com del secular en les províncies eclesiàstiques tar-
raconense i valentina, aprofitant la bibliografia d’autors eclesiàstics com Joan Bada i J. Bonet i
Baltà. I pel que fa a l’evolució interna de la llengua, és interessant la descripció, tant de les inter-
ferències exògenes, sobretot, és clar del castellà (p. 220), com també de les particularitats dialectals
que prenia cada territori (p. 257-260).
Al període borbònic absolutista, és a dir des de la Nova Planta de 1715 fins a la consolidació
del règim liberal espanyol amb Isabel II el 1833, és dedicat el capítol VII, de 37 pàgines (p. 265-301),
que conté una descripció molt ajustada però ben articulada de la problemàtica d’aquest període,
descrita com de proscripció pública i privadesa dinàmica pel que fa a la llengua i a la cultura cata-
lana en general. Es tracta d’una etapa molt complexa, en què al costat de fenòmens que afecten de
FERRANDO FRANCÉS / NICOLÁS AMORÓS: HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA. 419
manera general, com la ideologia política absolutista i la il.lustració cultural, hi ha situacions parti-
culars condicionades per les vicissituds polítiques, des de la francesització de la Catalunya del Nord
fins al manteniment de l’estructura autòctona a Andorra. I en aquest sentit voldria assenyalar la im-
portància d’una obra no gens coneguda: em refereixo al Manual Digest, datat de l’any 1748, de
l’andorrà Antoni Fiter i Rossell, que considerem una de les mostres més interessants en molts as-
pectes de la producció del català del segle XVIII. També hauria estat oportú de comentar el tracta-
ment del català al Principat durant el domini napoleònic, al qual es va referir qui escriu aquestes lí-
nies en un treball dedicat als liberals espanyols i la llengua catalana, que creiem que hauria estat
oportú de tenir en compte.
La mateixa competència demostren els autors en els capítols dedicats a l’edat contemporània.
En el VIII, que comprèn des del 1833 fins a la Solidaritat Catalana (1906), sota l’epígraf «Exclusió
legal i recuperació literària a l’inici de l’estat modern», es descriu el procés complex i contradicto-
ri de l’establiment d’un règim pretesament liberal però alhora unitarista i excloent, com a continua-
ció de les tendències iniciades precisament durant l’antic règim (com ja va posar en relleu Alexis de
Tocqueville per al cas de França), basat en la cultura castellana, molt hostil a qualsevol projecte fe-
deralista o descentralitzador. I alhora el desplegament de la Renaixença, en principi només literà-
ria, però que al Principat sobretot tingué una projecció vers un desvetllament de la consciència na-
cional, basat en la llengua, de gran abast social i polític, que es manifestà en ocasió de la Solidaritat,
però que no tingué el mateix abast en altres territoris, com les Illes i el País Valencià.
Al segle XX són dedicats quatre capítols. Aquest fet, que contrasta amb la poca atenció que tra-
dicionalment se sol donar als temps més recents en els manuals d’història de la llengua, és certa-
ment un desafiament per als autors però alhora un mèrit indiscutible, i cal dir que són fets amb la
mateixa completesa i competència amb què es tracten els períodes anteriors, malgrat la complexitat
i la immediatesa, que d’altra banda comporta l’avantatge del coneixement directe, que és palès en
la descripció, no solament del període franquista, sinó sobretot del règim actual. Els fets de caràc-
ter sociolingüístic són tractats amb amplitud, com correspon a les vicissituds i perspectives de la
llengua catalana, diferents per a cada àrea, encara que hi trobem a faltar algun personatge notable,
com Antoni Rovira i Virgili, mentor del catalanisme actiu d’esquerres. També s’hi descriu l’activi-
tat cientificolingüística, a la qual va dedicada, de fet, el capítol XII, darrer; en fan, en general, una
descripció sintètica però molt àmplia alhora, per exemple del «cas valencià» en relació amb els pro-
blemes d’identitat lingüística. Quant a la recerca lingüística, trobem a faltar una major referència a
l’onomàstica catalana, des dels treballs de Balari i Paul Aebischer fins a l’activitat més recent, i als
treballs de Joan Bastardas i el seu equip en el Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. En tot cas,
són petits detalls comprensibles en una obra d’aquesta mena, ben meritòria i original. Hem de feli-
citar-nos els qui ens dediquem a la lingüística històrica catalana, i sobretot hem de felicitar els
coautors pel seu esforç ben reeixit.
Josep MORAN
Institut d’Estudis Catalans
Universitat de Barcelona
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (2004): Apologia i vindicació de la llengua catalana. València:
Universitat de València, 291 pàgines.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (2004): Moments clau de la història de la llengua catalana.
València: Universitat de València, 572 pàgines.
L’any 2003 la Universitat de València va investir Antoni Badia i Margarit com a doctor hono-
ris causa, sumant-se així a la llista d’universitats que, dins i fora de l’àrea lingüística catalana, ha-
vien reconegut amb aquesta distinció la llarga trajectòria científica de l’eminent lingüista barcelo-
MIQUEL NICOLÁS AMORÓS420


Ferrando Francés, Antoni / Nicolás Amorós, Miquel (2005): Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC; Pòrtic

Hemeroteca Cientifica Catalana

Per a mi aquesta possibilitat hauria de figurar dins de l’apartat D VERBOS QUE DENOTAN RESULTA-DO DE UNA COMPETICIÓN, GENERALMENTE DEPORTIVA: 10 ganar; 11 perder.Malgrat totes aquestes observacions crítiques, penso que la indicació de la combinabilitat ambl’ajut d’una gran quantitat d’exemples, pot ser molt útil no sols per als usuaris estrangers d’un idio-ma, sinó també per als nadius. En una ponència feta al Col.loqui de l’AILLC a Girona el 2003 vaigcomentar uns exemples amb els quals el Diccionari de Locucions i Frases Fetes (DLFF) il.lustral’ús del fraseologisme mal bocí:mal bocí Esdeveniment difícil d’admetre. | EX: Ja el planyo, si li ha tocat el mal bocíd’haver-se d’ocupar dels expedients de crisi. || SIN: tràngol, mal tràngol, trifulga, destret, di-ficultat, conflicte, mal pas, maldecap, contratemps, maltret, cuita, pressura, mal trago, os. |EX: La mort del seu millor amic és un (-a) [mal bocí, tràngol, mal tràngol, trifulga, destret,conflicte, mal pas, maldecap, contratemps, maltret, cuita, pressura, mal trago, os] que nopairà.Vaig expressar els meus dubtes sobre si algú diria, p. e. que «la mort del seu millor amic és unmaldecap» o que «la mort del seu millor amic és un maldecap que no pairà». Una minienquesta re-alitzada entre amics lingüistes semblava donar-me la raó. Reconec, però, que que no sempre es fà-cil precisar el significat d’un fraseologisme assenyalant també els contextos en els quals es pot uti-litzar i cridant l’atenció sobre els límits de la seva combinabilitat. Com observa Anna Litovkina,autora d’un nou refranyer hongarès:«la inserció dels proverbis i de les expressions idiomàtiques als contextos comporta en lamajoria dels casos l’alteració, la modificació de llur forma. També el seu significat es pot in-terpretar només en el context donat, ja que la significació de la mateixa parèmia es pot mo-dificar en les diferents situacions» (A. Litovkina: Magyar közmondástár, p. XII).Es pot afegir encara que pràcticament cap diccionari intenta explicar en cada cas perquè un certús, p. e.: no le aguanto porque habla por los codos, és acceptable i un altre —com és ara: *ven acasa y hablaremos por los codos— no.En les conclusions d’una recensió publicada en el volum XXIII dels Estudis Romànics opinavaamb certa ingenuitat que caldria «considerar els problemes de fraseologia dins d’uns marcs més am-plis, dins d’una disciplina nova, la combinatòri(c)a, que hauria d’interessar-se per tots els tipus decombinacions lèxiques, incloent-hi també la problemàtica de la composició (p. 286)». Després d’ha-ver vist les propostes de REDES em sembla que és necessari aprofitar per a la fraseografia la rica do-cumentació facilitada pels actuals i futurs diccionaris combinatoris, però sense acceptar certes solu-cions pràctiques com és ara la manera «combinatòria» de tractar les UFs en una forma truncada.Károly MORVAYUniversitat Eötvös LorándFERRANDO FRANCÉS, Antoni / NICOLÁS AMORÓS, Miquel (2005): Història de la llengua catalana.Barcelona: Editorial UOC; Pòrtic.D’antuvi hem de dir que els autors ja havien mostrat anteriorment la seva dedicació a la nostrahistòria lingüística almenys des de l’any 1993 quan van publicar llur excel.lent Panorama d’histò-ria de la llengua, seguint d’alguna manera la tradició valenciana encetada de forma científica perManuel Sanchis Guarner. No oblidem en aquest sentit que Antoni Ferrando fou el coordinador del’Àrea d’Història de la llengua del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) iFERRANDO FRANCÉS / NICOLÁS AMORÓS: HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA. 417que, a càrrec d’ell, foren publicades les actes corresponents el 1989, que van comportar un avençnotable per a la lingüística històrica catalana. Amb aquest bagatge és comprensible que estiguin benpreparats, metodològicament i heurísticament, per a oferir-nos un bon tractat en aquesta matèria,ben complexa, que ha de conjuminar moltes dades, històriques i lingüístiques, corresponents a pe-ríodes històrics ben diversos.I passem a l’anàlisi de l’obra, composta d’un pròleg i onze capítols, més la bibliografia perti-nent. En el pròleg ens expliquen els objectius: es tracta d’un panorama forçosament breu de mésde mil dos-cents anys d’història i presenta una estructura deliberadament didàctica amb voluntatorientadora que posa èmfasi en els factors sociolingüístics i ideològics sense negligir els canvishistòrics. Cal dir que en aquest sentit cada capítol inclou una introducció molt ben elaborada altema que s’hi tracta, i acaba amb una taula cronològica molt aclaridora dels fets politicosocials,lingüístics i literaris.El capítol I, dedicat precisament a descriure els «conceptes, objectius i mètodes de la històriade la llengua», és de fet un tractat general d’història de la llengua, on se’ns descriu detingudamentles seves bases prèvies, tant respecte de l’objecte com de l’objectiu d’estudi (sobretot pel que fa altemps i a l’espai), i també pel que fa als aspectes disciplinaris intrínsecs: reconstrucció del passatsocial, nomenclatura, camp de coneixements i dimensions científica i ideològica, on és palesa lamaduresa dels autors.La disposició històrica comença en el capítol II «Emancipació política i formació del romançcatalà. De l’ocupació franca de Barcelona (801) a la derrota de Muret (1213)», i on es descriu pri-merament el marc històric d’aquest període començant per la fi de l’Imperi Romà, i el cultural, desdel món carolingi: relació entre llatí i català i primeres mostres del català escrit, el català i l’occità.A continuació, i sobre el marc històric exposat, es fa una exposició de la base llatina del català, decaràcter lingüístic, i de les característiques del català preliterari: la descripció és molt documentadai precisa, d’acord amb els darrers avenços de la recerca, encara que creiem que no és indiscutiblel’afirmació que «la E oberta o la O oberta condicionades per la iod havien desenvolupat un triftong(iéi, uói) tant en català com en occità...» (p. 69), sense considerar la possibilitat d’inflexió directa encatalà (veg. Mar BATLLE: «L’evolució de les E i O + iod en català dins la Romània». Caplletra, 20(Primavera de 1996), p. 13-32). Quant a la problemàtica de la datació del Capbreu de l’Acta de la consagració i dotació de laCatedral d’Urgell (819), «ja que es tracta d’una falsificació documental del segle XII» (p. 67), hau-ria estat interessant de tenir en compte el treball de C. Baraut, La data de l’Acta de consagració dela catedral carolingia de la Seu d’Urgell (819) (Urgelia, VII (1984-1985), p. 515-529), on arriba ala conclusió que la dita acta devia ser redactada vers l’any 860, i el capbreu durant el segle XI.Després de la part dedicada a la base constitutiva llatina i romànica, que inclou una curiosa re-construcció hipotètica del parenostre en el romanç català dels segles IX-X (p. 74), es passa a co-mentar succintament els substrats i els adstrats. Pel que fa al substrat només es contempla «Elcomponent ibèric i basc» (p. 5) prenent com a base unes poques mostres toponímiques i seguintpel que fa al substrat basc de l’àrea primerenca les deduccions de J. Coromines, encara que aques-ta influència basca hagi estat posada en dubte pels especialistes en paleobasc (veg. Els substratsde la llengua catalana: una visió actual. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002 [Treballs dela Societat Catalana de Llengua i Literatura, I]). No s’hi contempla, doncs, la possibilitat d’in-fluència indoeuropea, a la qual es podrien atribuir elements del vocabulari català comú com bedoll,coma, vern, etc.S’hi comenta més àmpliament la influència del superstrat germànic, gòtic i franc, tant pel quefa al vocabulari comú com a l’onomàstica personal, i fins i tot en les transformacions fonètiques(p. 77-78), que nosaltres considerem atribuïbles més aviat a la influència gòtica que no pas a la fran-ca. I també l’element romànic precatalà de la futura àrea del català consecutiu, habitualment cone-gut com a mossàrab, excloent-hi, amb bon criteri, molts pseudomossarabismes del català que, enrealitat, són aragonesismes (p. 84).JOSEP MORAN418El capítol III dedicat a l’«Expansió territorial i d’assentament de la consciència idiomàtica»,com tota l’obra de fet, comença amb una àmplia i ben elaborada descripció historicocultural i ins-titucional del període comprès des de la derrota de Muret (1213) al compromís de Casp (1412), dossegles d’expansió i configuració de la llengua catalana, que serveix de marc als fets lingüístics, quesón tractats a continuació. Això comporta que, a vegades, un tema com, per exemple, catalanesc ollengua catalana sigui tractat en ocasions diferents (p. 93, 105-107); que alguna obra com el Llibredel Consolat del Mar, del segle XIV, sigui esmentada dins el marc històric (p. 95) abans de RamonLlull i tractat dins la part dedicada a l’aparició de la prosa literària, que inclou així mateix les quatregrans cròniques (p. 113-116). En l’aspecte més intrínsecament lingüístic, hem d’assenyalar que s’hitracta ara la influència aràbiga, seguint Coromines i Sanchis Guarner (p. 119-124), i també la qües-tió de les teories sobre la bipartició dialectal del català, que es remunten al substrat lingüístic (p.132-134)A l’etapa de plenitud cultural i política, del compromís de Casp (1412) a la derrota de les Ger-manies (1523), és dedicat el capítol IV, període molt complex, que correspon a l’època de domini dela casa de Trastàmara en la Corona d’Aragó, en què la cultura valenciana fou predominant dins elconjunt de la cultura catalana en general, i que és ben conegut dels autors, precisament valencians.Creiem que aquest fet també deu haver influït perquè aquest capítol acabi precisament amb les gue-rres de les Germanies, que van afectar sobretot el llavors encara Regne de València i que van con-dicionar particularment el seu futur. La descripció del període tractat és ben elaborada des de la in-troducció, assenyalant molt bé el marc cultural: de l’humanisme al Renaixement, els usos socials iinstitucionals de la llengua, els usos literaris, la consciència lingüística, en què es descriu el procésde fragmentació onomàstica (català, mallorquí, valencià...), el paper de la impremta en la fixació imodernització de la llengua, i aparició de les primeres gramàtiques i vocabularis, i finalment mésdescripcions concises però molt precises de l’evolució de la llengua i del procés de dialectalitzacióen aquesta època.El període pròpiament hispànic de la casa d’Àustria és tractat en dos capítols: el cinquè, quearriba fins a l’expulsió dels moriscos (1610), i el sisè que comprèn des d’aquest episodi fins a lanova planta borbònica (1715). Creiem que aquesta divisió també és deguda a la condició valencia-na dels autors, per tal com la dita expulsió també afectà ben directament aquest regne. En el camphistòric es descriu bé, per a cada període, la història general, en què s’inscriu una decadència realpolítica i cultural, concomitant amb el predomini del regne de Castella en tot el territori hispànic,que provocà la revolta de Catalunya en temps del rei Felip III de Castella (revolta que generà unaconsiderable literatura política que ha estat publicada per Henry Ettinghausen), malgrat el manteni-ment de les institucions pròpies, cada vegada més condicionades per l’actitud de la monarquia; s’hidescriu les característiques ideològiques i estètiques de la cultura barroca de la Contrareforma, l’úsliterari i social de la llengua, i l’evolució de la consciència lingüística de cada territori, condiciona-da per la castellanització de la monarquia i de la noblesa autòctona, que començà aviat al Regne deValència, i que comportà com a reacció tant el desenvolupament del «llemosinisme» com l’apari-ció d’apologies de la llengua catalana. Creiem, en aquest sentit, que hauria estat oportú de precisarmés el paper institucional i social de l’Església respecte de la llengua en aquest període, tant delclergat regular, ben influent en aquest període, com del secular en les províncies eclesiàstiques tar-raconense i valentina, aprofitant la bibliografia d’autors eclesiàstics com Joan Bada i J. Bonet iBaltà. I pel que fa a l’evolució interna de la llengua, és interessant la descripció, tant de les inter-ferències exògenes, sobretot, és clar del castellà (p. 220), com també de les particularitats dialectalsque prenia cada territori (p. 257-260).Al període borbònic absolutista, és a dir des de la Nova Planta de 1715 fins a la consolidaciódel règim liberal espanyol amb Isabel II el 1833, és dedicat el capítol VII, de 37 pàgines (p. 265-301),que conté una descripció molt ajustada però ben articulada de la problemàtica d’aquest període,descrita com de proscripció pública i privadesa dinàmica pel que fa a la llengua i a la cultura cata-lana en general. Es tracta d’una etapa molt complexa, en què al costat de fenòmens que afecten deFERRANDO FRANCÉS / NICOLÁS AMORÓS: HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA. 419manera general, com la ideologia política absolutista i la il.lustració cultural, hi ha situacions parti-culars condicionades per les vicissituds polítiques, des de la francesització de la Catalunya del Nordfins al manteniment de l’estructura autòctona a Andorra. I en aquest sentit voldria assenyalar la im-portància d’una obra no gens coneguda: em refereixo al Manual Digest, datat de l’any 1748, del’andorrà Antoni Fiter i Rossell, que considerem una de les mostres més interessants en molts as-pectes de la producció del català del segle XVIII. També hauria estat oportú de comentar el tracta-ment del català al Principat durant el domini napoleònic, al qual es va referir qui escriu aquestes lí-nies en un treball dedicat als liberals espanyols i la llengua catalana, que creiem que hauria estatoportú de tenir en compte.La mateixa competència demostren els autors en els capítols dedicats a l’edat contemporània.En el VIII, que comprèn des del 1833 fins a la Solidaritat Catalana (1906), sota l’epígraf «Exclusiólegal i recuperació literària a l’inici de l’estat modern», es descriu el procés complex i contradicto-ri de l’establiment d’un règim pretesament liberal però alhora unitarista i excloent, com a continua-ció de les tendències iniciades precisament durant l’antic règim (com ja va posar en relleu Alexis deTocqueville per al cas de França), basat en la cultura castellana, molt hostil a qualsevol projecte fe-deralista o descentralitzador. I alhora el desplegament de la Renaixença, en principi només literà-ria, però que al Principat sobretot tingué una projecció vers un desvetllament de la consciència na-cional, basat en la llengua, de gran abast social i polític, que es manifestà en ocasió de la Solidaritat,però que no tingué el mateix abast en altres territoris, com les Illes i el País Valencià.Al segle XX són dedicats quatre capítols. Aquest fet, que contrasta amb la poca atenció que tra-dicionalment se sol donar als temps més recents en els manuals d’història de la llengua, és certa-ment un desafiament per als autors però alhora un mèrit indiscutible, i cal dir que són fets amb lamateixa completesa i competència amb què es tracten els períodes anteriors, malgrat la complexitati la immediatesa, que d’altra banda comporta l’avantatge del coneixement directe, que és palès enla descripció, no solament del període franquista, sinó sobretot del règim actual. Els fets de caràc-ter sociolingüístic són tractats amb amplitud, com correspon a les vicissituds i perspectives de lallengua catalana, diferents per a cada àrea, encara que hi trobem a faltar algun personatge notable,com Antoni Rovira i Virgili, mentor del catalanisme actiu d’esquerres. També s’hi descriu l’activi-tat cientificolingüística, a la qual va dedicada, de fet, el capítol XII, darrer; en fan, en general, unadescripció sintètica però molt àmplia alhora, per exemple del «cas valencià» en relació amb els pro-blemes d’identitat lingüística. Quant a la recerca lingüística, trobem a faltar una major referència al’onomàstica catalana, des dels treballs de Balari i Paul Aebischer fins a l’activitat més recent, i alstreballs de Joan Bastardas i el seu equip en el Glossarium Mediae Latinitatis Cataloniae. En tot cas,són petits detalls comprensibles en una obra d’aquesta mena, ben meritòria i original. Hem de feli-citar-nos els qui ens dediquem a la lingüística històrica catalana, i sobretot hem de felicitar elscoautors pel seu esforç ben reeixit.Josep MORANInstitut d’Estudis CatalansUniversitat de BarcelonaBADIA I MARGARIT, Antoni M. (2004): Apologia i vindicació de la llengua catalana. València:Universitat de València, 291 pàgines.BADIA I MARGARIT, Antoni M. (2004): Moments clau de la història de la llengua catalana.València: Universitat de València, 572 pàgines.L’any 2003 la Universitat de València va investir Antoni Badia i Margarit com a doctor hono-ris causa, sumant-se així a la llista d’universitats que, dins i fora de l’àrea lingüística catalana, ha-vien reconegut amb aquesta distinció la llarga trajectòria científica de l’eminent lingüista barcelo-MIQUEL NICOLÁS AMORÓS420

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38979/38879

Ferrando Francés, Antoni / Nicolás Amorós, Miquel (2005): Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC; Pòrtic

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana