Corbera i Pou, Jaume

Hemeroteca Cientifica Catalana

terres murcianes i de l’Andalusia oriental, pel sud, o cap al gascó, pel nord, com, de fet, proposa enel seu article.Un últim article, «Dialectologia contrastiva»,9 continuant un àmbit d’estudi i una metodologia pro-pugnats fa anys per Germà Colón, analitza el contrast que es dóna a l’interior d’una mateixa llengua en-tre dos textos paral.lels del segle XIX: el Promptuari catòlich publicat a Girona el 1837 en una modali-tat de català comú i la versió que se’n va fer el 1839 a Palma, «acomodat de s’idioma català an esmallorquí». L’equivalència cronològica, amb només dos anys de diferència, li permet esquivar la pos-sibilitat de confondre variants diatòpiques amb variants diacròniques, situació que de vegades dificul-ta la interpretació d’alguns estudis contrastius. En aquest cas, en canvi, les coincidències i divergènciesentre les dues versions reflecteixen clarament el grau de consciència de la modalitat dialectal de l’adap-tador, que es manifesta en tots els nivells de la llengua, però sobretot en l’àmbit fonètic i en el lèxic.L’obra s’acompanya d’una selecció de mapes dialectals (els significants de ‘lleixiu preparatquímicament’ a tot el domini català; l’àrea de a estall i estropall; l’àrea de tenalla ‘gerra’; les isso-glosses de la iodització en el català peninsular; l’àrea de gemecar ‘gemegar’; i l’àrea de belleu ‘pot-ser’, de pou ‘por’, de rega ‘solc’, de cavalla ‘euga’ i de margue / manxe / mànec al català nord-oriental). I també d’un utilíssim índex de mots.Ens trobem davant d’una obra que ens mostra clarament la rigorosa metodologia i les fines in-tuicions, sempre contrastades i documentades, de l’autor: meticulós com és, no se li escapa cap de-tall, té en compte totes les variants i els factors concomitants i ens ensenya, una vegada més, queels textos, analitzats amb cura i sobretot amb una excel.lent base filològica, encara ens poden dirmoltes coses noves.Coloma LLEALUniversitat de BarcelonaROS, Carles (2004): Ràro Diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes mo-nosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel GUARDIOLA I SAVALL. Alacant: Uni-versitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana.El nom de Carles Ros és esmentat per tots els historiadors com una de les principals figures de-dicades a la llengua a València durant el segle XVIII. I ho és doblement:— pel seu posicionament a favor de la dignificació del valencià:«[Ros] Predicà durant tota la seua vida la necessitat d’aixecar el valencià de la prostració cultural isocial en què es trobava aleshores, i exhortà els seus paisans al seu estudi i al seu conreu...». (Gulsoy,2001: 79)«Carles Ros, per pròpia iniciativa i contrariant els corrents de l’època, es lliurà decididament a exal-tar la llengua autòctona amb totes les seues forces, les quals, dissortadament, eren poques». (SanchisGuarner, 2001: 78)«...aquest autor fou una mena de capdavanter de la renaixença lingüística a València i lluità cons-tantment per l’enaltiment del seu idioma amb tota mena de publicacions». (Colon / Soberanes, 1985: 125)«Al País Valencià, el més gran lluitador per l’idioma fou el notari Carles Ros i Hebrera...». (Fer-rando / Nicolàs, 1993: 148)— i per la seva producció lingüística, per a la qual, però, també tots coincideixen que no teniala preparació adequada:JAUME CORBERA POU4369. Publicat a Dialectologia contrastiva. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Palma: Universitat de lesIlles Balears, 1997, p. 17-31.«...li devem dos diccionaris, que, no obstant els seus grans defectes, van tenir una enorme influèn-cia en el desenvolupament de la lexicografia valenciana moderna». (Gulsoy, 2001: 77)«Al País Valencià només Carles Ros s’hi dedicà plenament [a la fixació gramatical i lèxica], ambmés bona fe que resultats». (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)«El [nom] més notable és el valencià Carles Ros (1703-1773)... multifacètic amant de la recupera-ció de la llengua (...), però és home sense cap preparació filològica i amb deformacions greus». (Rico /Solà, 1995: 123)Es tracta, doncs, d’una figura que, des d’una perspectiva històrica, en circumstàncies normalsd’un país normal hauria estat secundària, potser anecdòtica, però que en les nostres condicions vaomplir parcialment i dignament el buit que, en obres i persones dedicades a la llengua, representa-va aquell segle:«La lexicografia catalana al segle XVIII presenta un panorama desolador tant des d’una perspectivaabsoluta com si el posem en parangó amb les altres centúries...». (Colon / Soberanes, 1985: 122)Baldament alguns estudiosos en facin una apreciació més optimista:«A pesar que la pressió político-lingüística contrària al català és més forta en aquest segle, la produc-ció lexicogràfica, dins de la seva extrema precarietat, és relativament abundant». (Rico / Solà, 1995: 123)L’interès històric del personatge i del seu entorn justifica, doncs, que Maria Isabel Guardiola iSavall decidís publicar íntegrament el Ràro diccionàrio valenciano-castellano, ùnico, y singulàr,de vòzes monosylabas, que Carles Ros deixà inèdit, del qual fins ara només n’hi havia notícies i al-gun estudi per part de diversos autors, d’entre els quals el d’Emili Casanova (1990-1991) era el méscomplet i n’incloïa una publicació parcial.El volum en què es presenta aquesta obra es divideix en dues parts: la primera és un «Estudi in-troductori» de Guardiola; la segona és la reproducció completa i literal del Ràro diccionàrio, ambles anotacions convenients. A la primera part, la publicadora del text reivindica la personalitat deCarles Ros com a precedent dels renaixentistes denovens, pel seu amor a la llengua i les sevesobres. Considera que és el primer estudiós que tracta de manera seriosa l’estudi de la llengua, i so-bretot el considera important per la seua obra lexicogràfica. Exhibint una claredat metodològica in-qüestionable, analitza les obres de Ros, en resumeix els objectius i les preocupacions, constata lesfonts de què aquest es va servir (assenyalant quan les copià o quasi-copià, o quan les reelaborà), re-marca els seus errors sistemàtics i mostra que Ros va introduir també mots originals a les sevesobres, perquè el seu bagatge lingüístic li ho permetia. El coneixement que Guardiola té de l’obra deCarles Ros li permet afirmar (p. 32):«Contràriament al que s’ha dit, el Diccionario [Valenciano-Castellano] no és la segona edició delBreve [diccionario Valenciano-Castellano], sinó que és una obra totalment diferent en el propòsit, l’es-tructura i el contingut, la tècnica d’elaboració, les fonts, etc. En el Diccionario Ros deixa de banda elsprocediments assajats en el Breve i formula una tècnica nova que continuarà desenvolupant en la restade les seues obres lexicogràfiques: s’inclina per la llengua viva, sense abandonar totalment el lèxic mésantic extret principalment del Breve, i incrementa el pes de la microestructura, que en la majoria de ve-gades ja no es redueix a una simple correspondència en castellà, sinó que copia definicions preses deldiccionari de la Real Academia de la Lengua Castellana, i insisteix en tota una sèrie de consideracionsde caràcter etnogràfic i lingüístic, que modifiquen i amplien les informacions tretes del DRAE (compa-reu balsa vs. baça)».En qualque ocasió, però, pareix que hi ha una certa contradicció entre les seues successivesafirmacions. Així, si primer diu (p. 37):ROS: RÀRO DICCIONÀRIO VALENCIANO-CASTELLANO, ÙNICO, Y SINGULÀR 437«El Diccionario és un text lexicogràfic modern, no solament pel fet d’haver inclòs el lèxic valenciàviu del XVIII, sinó també per la forma de la presentació i pel tipus de materials continguts en la microes-tructura».Tot seguit continua:«En general, el tractament del conjunt del lèxic és desigual».Hom suposa que a un text lexicogràfic modern el tractament del conjunt del lèxic ha de serigual, no desigual. Precisament la desigualtat en el tractament del lèxic és una característica deles obres lexicogràfiques anteriors a la revolució metodològica del segle XIX, de la qual són fruitgrans obres com el Nuevo diccionario de la lengua castellana (1846, 18472) de Vicente Salvá,el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm (començat el 1852), el Dictionnaire de la Languefrançaise (1863-1877) de Littré o el New English Dictionary on Historical Principles de JamesMurray (iniciat el 1888). És, per tant, per ventura un poc exagerat qualificar el Diccionario deRos de «modern»; sense que això signifiqui llevar-li cap de les virtuts que Maria Isabel Guardio-la li atribueix.La introducció al Ràro diccionàrio és primer una història de les vicissituds d’aquest dicciona-ri, ben documentada. La investigadora en fa també una comparació detallada amb el Diccionario,amb la qual mostra com aquest va ser font important d’aquell, si bé el Ràro conté molts més ele-ments dels que pogué extreure de la seva obra anterior. I esmenta també com una altra font, ambexemples, el Breve diccionario Valenciano-Castellano que Ros va publicar el 1739. Confrontant-lo amb altres obres del notari, data el Ràro a l’entorn de 1770, cosa en la qual coincideix amb la pro-posta d’Emili Casanova. Després de la història, la macroestructura de l’obra editada és analitzada afons, i en ocasions li serveix per constatar que qualcuns dels trets dialectals de l’apitxat ja existienal segle XVIII. És interessant la remarca que fa sobre la utilitat del diccionari per a conèixer usos icostums de la València del seu temps (p. 77):«Ros recull en aquesta, com també en la resta de les seues obres, el lèxic quotidià de la València delXVIII, i alhora reflecteix els usos i costums de l’època, sovint en interessants notes i observacions et-nogràfiques, que ens permeten conéixer la vida diària del poble: els jocs populars (...), els tipus de pa(...), les maneres de preparar els ous (...), la caça d’ànecs amb paranys, els caus, els vestits i els orna-ments (...), etc.».Finalment Guardiola acaba aquesta primera part del volum amb un estudi també minuciós dela microestructura, del qual cal destacar la riquesa del diccionari en fraseologia, exemplificada ambla llista de 207 elements que dóna a les pàgines 84-86. Una conclusió d’una pàgina remata tot l’es-tudi pregon sobre Carles Ros i la seva obra.La segona part, com ja he dit abans, és la reproducció fidel del Ràro Diccionàrio segons el ma-nuscrit 6.562 de la Biblioteca de l’Ajuntament de València. Llegint-lo podem comprovar l’encertde l’editora en les consideracions que fa del valor que té l’obra. L’hem de felicitar, doncs, per l’opor-tunitat d’haver posat aquest text a disposició de tots els estudiosos de la llengua, i per haver-ho fetamb tanta de pulcritud i amb aquest estudi introductori tan exhaustiu i complet.Enmig de tanta perfecció, però, sempre hi ha d’haver qualque petita tara que confirmi que l’obraés humana. Només perquè puguin ser esmenades, si l’autora ho troba convenient, en una possiblesegona edició, li n’esment qualcunes:• No és gens encertat l’ús del terme llistat amb el significat de ‘llista’, ús constant dins el lli-bre. Lamentablement, el llistat s’ha posat tant de moda, amb aquest ús erroni, que quasi ha fet de-saparèixer la genuïna llista del vocabulari de moltíssims de parlants, fins i tot —com és el cas—, demolts professionals de la llengua.JAUME CORBERA POU438• Segurament és un simple error involuntari l’absència de la preposició de en aquesta cons-trucció (p. 93-94):«També hi ha indicacions morfològiques, com el plural de l’adjectiu buen i el del pronom le, les:(...) i d’altres sintàctiques».Aquí hauríem de llegir «i d’altres de sintàctiques».• Finalment, només vull constatar que no he sabut trobar a la bibliografia quatre referències es-mentades a la nota 87: Salvà (1838), Cabrera (1868) i Lamarca (1839 i 1842).Tot plegat, minúcies dins un treball esplèndid i exemplar.OBRES CITADESCASANOVA, Emili (1990-1991): «El Raro diccionario valenciano-castellano único y singular devozes monossylabas de Carles Ros (1770)». Llengua & Literatura, 4, p. 129-180.COLÓN, Germà / SOBERANAS, Amadeu.-J. (1985): Panorama de la lexicografia catalana. Barcelona:Enciclopèdia Catalana.FERRANDO, Antoni / NICOLÁS, Miquel (1993): Panorama d’història de la llengua. València: Tàndem.GULSOY, Joseph (2001): Estudis de filologia valenciana. Escrits seleccionats. Edició a càrrec d’An-toni Ferrando. València: Universitat de València.RICO, Albert / SOLÀ, Joan (1995): Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València:Universitat de València.SANCHIS GUARNER, Manuel (2001): Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVIIi XVIII. València: Universitat de València.Jaume CORBERA POUUniversitat de les Illes BalearsCOLÓN DOMÈNECH, Germà / PEREA SABATER, M. Pilar (2005): Una nomenclatura catalano-francesa del 1718. Edició i estudi lingüístic. Castelló de la Plana: Societat Castellonencade Cultura, 195 p.És bo rescatar del silenci dels arxius peces lexicogràfiques que estudiosos de temps enrere vantenir la inquietud de confeccionar. És el cas del diccionari català-francès, presentat per camps con-ceptuals, que han ofert a l’estampa Germà Colón i M. Pilar Perea. El primer, catedràtic emèrit de launiversitat de Basilea, mestre de filòlegs, autor, juntament amb A. J. Soberanas, del primer llibre deconjunt sobre la lexicografia catalana; Pilar Perea, professora de la Universitat de Barcelona, ques’ha fet un nom com a experta en l’obra d’Antoni M. Alcover. L’obra que presentem constitueix elprimer diccionari català-francès publicat a casa nostra; l’anterior, cronològicament, de Pere Lacava-lleria (edicions de 1641, 1644, 1647), que afegeix el castellà, en realitat és un manual de conversa.Va ser Josep Murgades qui, en el Col.loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Litera-tura Catalanes, celebrat a Tolosa de Llenguadoc (1988), va donar a conèixer aquest diccionari anò-nim el manuscrit del qual es conserva al Centre de Cultura de Reus. El seu títol és Methodo per en-contrar ab facilitat lo arreglament de varios y differents vocables segons la construcció delunivérs, ab los principal termes dels arts y ciencias, té 185 pàgines sense numerar i porta la data deCOLÓN / PEREA: UNA NOMENCLATURA CATALANO-FRANCESA DEL 1718 439

Ros, Carles (2004): Ràro diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel Guardiola i Savall. Alacant: Universitat d'Alacant, Departament de Filologia Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert

terres murcianes i de l’Andalusia oriental, pel sud, o cap al gascó, pel nord, com, de fet, proposa en
el seu article.
Un últim article, «Dialectologia contrastiva»,9 continuant un àmbit d’estudi i una metodologia pro-
pugnats fa anys per Germà Colón, analitza el contrast que es dóna a l’interior d’una mateixa llengua en-
tre dos textos paral.lels del segle XIX: el Promptuari catòlich publicat a Girona el 1837 en una modali-
tat de català comú i la versió que se’n va fer el 1839 a Palma, «acomodat de s’idioma català an es
mallorquí». L’equivalència cronològica, amb només dos anys de diferència, li permet esquivar la pos-
sibilitat de confondre variants diatòpiques amb variants diacròniques, situació que de vegades dificul-
ta la interpretació d’alguns estudis contrastius. En aquest cas, en canvi, les coincidències i divergències
entre les dues versions reflecteixen clarament el grau de consciència de la modalitat dialectal de l’adap-
tador, que es manifesta en tots els nivells de la llengua, però sobretot en l’àmbit fonètic i en el lèxic.
L’obra s’acompanya d’una selecció de mapes dialectals (els significants de ‘lleixiu preparat
químicament’ a tot el domini català; l’àrea de a estall i estropall; l’àrea de tenalla ‘gerra’; les isso-
glosses de la iodització en el català peninsular; l’àrea de gemecar ‘gemegar’; i l’àrea de belleu ‘pot-
ser’, de pou ‘por’, de rega ‘solc’, de cavalla ‘euga’ i de margue / manxe / mànec al català nord-
oriental). I també d’un utilíssim índex de mots.
Ens trobem davant d’una obra que ens mostra clarament la rigorosa metodologia i les fines in-
tuicions, sempre contrastades i documentades, de l’autor: meticulós com és, no se li escapa cap de-
tall, té en compte totes les variants i els factors concomitants i ens ensenya, una vegada més, que
els textos, analitzats amb cura i sobretot amb una excel.lent base filològica, encara ens poden dir
moltes coses noves.
Coloma LLEAL
Universitat de Barcelona
ROS, Carles (2004): Ràro Diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes mo-
nosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel GUARDIOLA I SAVALL. Alacant: Uni-
versitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana.
El nom de Carles Ros és esmentat per tots els historiadors com una de les principals figures de-
dicades a la llengua a València durant el segle XVIII. I ho és doblement:
— pel seu posicionament a favor de la dignificació del valencià:
«[Ros] Predicà durant tota la seua vida la necessitat d’aixecar el valencià de la prostració cultural i
social en què es trobava aleshores, i exhortà els seus paisans al seu estudi i al seu conreu...». (Gulsoy,
2001: 79)
«Carles Ros, per pròpia iniciativa i contrariant els corrents de l’època, es lliurà decididament a exal-
tar la llengua autòctona amb totes les seues forces, les quals, dissortadament, eren poques». (Sanchis
Guarner, 2001: 78)
«...aquest autor fou una mena de capdavanter de la renaixença lingüística a València i lluità cons-
tantment per l’enaltiment del seu idioma amb tota mena de publicacions». (Colon / Soberanes, 1985: 125)
«Al País Valencià, el més gran lluitador per l’idioma fou el notari Carles Ros i Hebrera...». (Fer-
rando / Nicolàs, 1993: 148)
— i per la seva producció lingüística, per a la qual, però, també tots coincideixen que no tenia
la preparació adequada:
JAUME CORBERA POU436
9. Publicat a Dialectologia contrastiva. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Palma: Universitat de les
Illes Balears, 1997, p. 17-31.
«...li devem dos diccionaris, que, no obstant els seus grans defectes, van tenir una enorme influèn-
cia en el desenvolupament de la lexicografia valenciana moderna». (Gulsoy, 2001: 77)
«Al País Valencià només Carles Ros s’hi dedicà plenament [a la fixació gramatical i lèxica], amb
més bona fe que resultats». (Ferrando / Nicolàs, 1993: 148)
«El [nom] més notable és el valencià Carles Ros (1703-1773)... multifacètic amant de la recupera-
ció de la llengua (...), però és home sense cap preparació filològica i amb deformacions greus». (Rico /
Solà, 1995: 123)
Es tracta, doncs, d’una figura que, des d’una perspectiva històrica, en circumstàncies normals
d’un país normal hauria estat secundària, potser anecdòtica, però que en les nostres condicions va
omplir parcialment i dignament el buit que, en obres i persones dedicades a la llengua, representa-
va aquell segle:
«La lexicografia catalana al segle XVIII presenta un panorama desolador tant des d’una perspectiva
absoluta com si el posem en parangó amb les altres centúries...». (Colon / Soberanes, 1985: 122)
Baldament alguns estudiosos en facin una apreciació més optimista:
«A pesar que la pressió político-lingüística contrària al català és més forta en aquest segle, la produc-
ció lexicogràfica, dins de la seva extrema precarietat, és relativament abundant». (Rico / Solà, 1995: 123)
L’interès històric del personatge i del seu entorn justifica, doncs, que Maria Isabel Guardiola i
Savall decidís publicar íntegrament el Ràro diccionàrio valenciano-castellano, ùnico, y singulàr,
de vòzes monosylabas, que Carles Ros deixà inèdit, del qual fins ara només n’hi havia notícies i al-
gun estudi per part de diversos autors, d’entre els quals el d’Emili Casanova (1990-1991) era el més
complet i n’incloïa una publicació parcial.
El volum en què es presenta aquesta obra es divideix en dues parts: la primera és un «Estudi in-
troductori» de Guardiola; la segona és la reproducció completa i literal del Ràro diccionàrio, amb
les anotacions convenients. A la primera part, la publicadora del text reivindica la personalitat de
Carles Ros com a precedent dels renaixentistes denovens, pel seu amor a la llengua i les seves
obres. Considera que és el primer estudiós que tracta de manera seriosa l’estudi de la llengua, i so-
bretot el considera important per la seua obra lexicogràfica. Exhibint una claredat metodològica in-
qüestionable, analitza les obres de Ros, en resumeix els objectius i les preocupacions, constata les
fonts de què aquest es va servir (assenyalant quan les copià o quasi-copià, o quan les reelaborà), re-
marca els seus errors sistemàtics i mostra que Ros va introduir també mots originals a les seves
obres, perquè el seu bagatge lingüístic li ho permetia. El coneixement que Guardiola té de l’obra de
Carles Ros li permet afirmar (p. 32):
«Contràriament al que s’ha dit, el Diccionario [Valenciano-Castellano] no és la segona edició del
Breve [diccionario Valenciano-Castellano], sinó que és una obra totalment diferent en el propòsit, l’es-
tructura i el contingut, la tècnica d’elaboració, les fonts, etc. En el Diccionario Ros deixa de banda els
procediments assajats en el Breve i formula una tècnica nova que continuarà desenvolupant en la resta
de les seues obres lexicogràfiques: s’inclina per la llengua viva, sense abandonar totalment el lèxic més
antic extret principalment del Breve, i incrementa el pes de la microestructura, que en la majoria de ve-
gades ja no es redueix a una simple correspondència en castellà, sinó que copia definicions preses del
diccionari de la Real Academia de la Lengua Castellana, i insisteix en tota una sèrie de consideracions
de caràcter etnogràfic i lingüístic, que modifiquen i amplien les informacions tretes del DRAE (compa-
reu balsa vs. baça)».
En qualque ocasió, però, pareix que hi ha una certa contradicció entre les seues successives
afirmacions. Així, si primer diu (p. 37):
ROS: RÀRO DICCIONÀRIO VALENCIANO-CASTELLANO, ÙNICO, Y SINGULÀR 437
«El Diccionario és un text lexicogràfic modern, no solament pel fet d’haver inclòs el lèxic valencià
viu del XVIII, sinó també per la forma de la presentació i pel tipus de materials continguts en la microes-
tructura».
Tot seguit continua:
«En general, el tractament del conjunt del lèxic és desigual».
Hom suposa que a un text lexicogràfic modern el tractament del conjunt del lèxic ha de ser
igual, no desigual. Precisament la desigualtat en el tractament del lèxic és una característica de
les obres lexicogràfiques anteriors a la revolució metodològica del segle XIX, de la qual són fruit
grans obres com el Nuevo diccionario de la lengua castellana (1846, 18472) de Vicente Salvá,
el Deutsches Wörterbuch dels germans Grimm (començat el 1852), el Dictionnaire de la Langue
française (1863-1877) de Littré o el New English Dictionary on Historical Principles de James
Murray (iniciat el 1888). És, per tant, per ventura un poc exagerat qualificar el Diccionario de
Ros de «modern»; sense que això signifiqui llevar-li cap de les virtuts que Maria Isabel Guardio-
la li atribueix.
La introducció al Ràro diccionàrio és primer una història de les vicissituds d’aquest dicciona-
ri, ben documentada. La investigadora en fa també una comparació detallada amb el Diccionario,
amb la qual mostra com aquest va ser font important d’aquell, si bé el Ràro conté molts més ele-
ments dels que pogué extreure de la seva obra anterior. I esmenta també com una altra font, amb
exemples, el Breve diccionario Valenciano-Castellano que Ros va publicar el 1739. Confrontant-
lo amb altres obres del notari, data el Ràro a l’entorn de 1770, cosa en la qual coincideix amb la pro-
posta d’Emili Casanova. Després de la història, la macroestructura de l’obra editada és analitzada a
fons, i en ocasions li serveix per constatar que qualcuns dels trets dialectals de l’apitxat ja existien
al segle XVIII. És interessant la remarca que fa sobre la utilitat del diccionari per a conèixer usos i
costums de la València del seu temps (p. 77):
«Ros recull en aquesta, com també en la resta de les seues obres, el lèxic quotidià de la València del
XVIII, i alhora reflecteix els usos i costums de l’època, sovint en interessants notes i observacions et-
nogràfiques, que ens permeten conéixer la vida diària del poble: els jocs populars (...), els tipus de pa
(...), les maneres de preparar els ous (...), la caça d’ànecs amb paranys, els caus, els vestits i els orna-
ments (...), etc.».
Finalment Guardiola acaba aquesta primera part del volum amb un estudi també minuciós de
la microestructura, del qual cal destacar la riquesa del diccionari en fraseologia, exemplificada amb
la llista de 207 elements que dóna a les pàgines 84-86. Una conclusió d’una pàgina remata tot l’es-
tudi pregon sobre Carles Ros i la seva obra.
La segona part, com ja he dit abans, és la reproducció fidel del Ràro Diccionàrio segons el ma-
nuscrit 6.562 de la Biblioteca de l’Ajuntament de València. Llegint-lo podem comprovar l’encert
de l’editora en les consideracions que fa del valor que té l’obra. L’hem de felicitar, doncs, per l’opor-
tunitat d’haver posat aquest text a disposició de tots els estudiosos de la llengua, i per haver-ho fet
amb tanta de pulcritud i amb aquest estudi introductori tan exhaustiu i complet.
Enmig de tanta perfecció, però, sempre hi ha d’haver qualque petita tara que confirmi que l’obra
és humana. Només perquè puguin ser esmenades, si l’autora ho troba convenient, en una possible
segona edició, li n’esment qualcunes:
• No és gens encertat l’ús del terme llistat amb el significat de ‘llista’, ús constant dins el lli-
bre. Lamentablement, el llistat s’ha posat tant de moda, amb aquest ús erroni, que quasi ha fet de-
saparèixer la genuïna llista del vocabulari de moltíssims de parlants, fins i tot —com és el cas—, de
molts professionals de la llengua.
JAUME CORBERA POU438
• Segurament és un simple error involuntari l’absència de la preposició de en aquesta cons-
trucció (p. 93-94):
«També hi ha indicacions morfològiques, com el plural de l’adjectiu buen i el del pronom le, les:
(...) i d’altres sintàctiques».
Aquí hauríem de llegir «i d’altres de sintàctiques».
• Finalment, només vull constatar que no he sabut trobar a la bibliografia quatre referències es-
mentades a la nota 87: Salvà (1838), Cabrera (1868) i Lamarca (1839 i 1842).
Tot plegat, minúcies dins un treball esplèndid i exemplar.
OBRES CITADES
CASANOVA, Emili (1990-1991): «El Raro diccionario valenciano-castellano único y singular de
vozes monossylabas de Carles Ros (1770)». Llengua & Literatura, 4, p. 129-180.
COLÓN, Germà / SOBERANAS, Amadeu.-J. (1985): Panorama de la lexicografia catalana. Barcelona:
Enciclopèdia Catalana.
FERRANDO, Antoni / NICOLÁS, Miquel (1993): Panorama d’història de la llengua. València: Tàndem.
GULSOY, Joseph (2001): Estudis de filologia valenciana. Escrits seleccionats. Edició a càrrec d’An-
toni Ferrando. València: Universitat de València.
RICO, Albert / SOLÀ, Joan (1995): Gramàtica i lexicografia catalanes: síntesi històrica. València:
Universitat de València.
SANCHIS GUARNER, Manuel (2001): Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII
i XVIII. València: Universitat de València.
Jaume CORBERA POU
Universitat de les Illes Balears
COLÓN DOMÈNECH, Germà / PEREA SABATER, M. Pilar (2005): Una nomenclatura catalano-
francesa del 1718. Edició i estudi lingüístic. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca
de Cultura, 195 p.
És bo rescatar del silenci dels arxius peces lexicogràfiques que estudiosos de temps enrere van
tenir la inquietud de confeccionar. És el cas del diccionari català-francès, presentat per camps con-
ceptuals, que han ofert a l’estampa Germà Colón i M. Pilar Perea. El primer, catedràtic emèrit de la
universitat de Basilea, mestre de filòlegs, autor, juntament amb A. J. Soberanas, del primer llibre de
conjunt sobre la lexicografia catalana; Pilar Perea, professora de la Universitat de Barcelona, que
s’ha fet un nom com a experta en l’obra d’Antoni M. Alcover. L’obra que presentem constitueix el
primer diccionari català-francès publicat a casa nostra; l’anterior, cronològicament, de Pere Lacava-
lleria (edicions de 1641, 1644, 1647), que afegeix el castellà, en realitat és un manual de conversa.
Va ser Josep Murgades qui, en el Col.loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Litera-
tura Catalanes, celebrat a Tolosa de Llenguadoc (1988), va donar a conèixer aquest diccionari anò-
nim el manuscrit del qual es conserva al Centre de Cultura de Reus. El seu títol és Methodo per en-
contrar ab facilitat lo arreglament de varios y differents vocables segons la construcció del
univérs, ab los principal termes dels arts y ciencias, té 185 pàgines sense numerar i porta la data de
COLÓN / PEREA: UNA NOMENCLATURA CATALANO-FRANCESA DEL 1718 439


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38983/38883

Ros, Carles (2004): Ràro diccionàrio Valenciano-Castellano, ùnico, y singulàr, de vòzes monosylabas. Estudi introductori i edició de Maria Isabel Guardiola i Savall. Alacant: Universitat d'Alacant, Departament de Filologia Catalana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert