Masats, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

1 1
NOTES, 25
El meu primer estudi va ser al galli-
ner de casa. Vaig prendre’n un petit es-
pai a les gallines. Hi vaig pintar un
retrat d’en Domingo Galí, que venia
per Can Beumala a jugar a cartes. Duia
armilla i un bigoti que feia molt d’efec-
te. Em va regalar una ampolla de co-
nyac «Tres cepas», molt valuós en
temps de racionament.
*
La boira baixa, a tocar del Besòs, era
densa com una sopa d’all. Quan s’en-
taulava podia durar dies. Es diluïen to-
tes les formes i, cap al migdia, de
vegades es veia el sol inconsistent, com
una moneda d’or vell que desaparei-
xia en una hora justa.
A les primaveres i les tardors, quan
s’ennuvolava fèiem una paret de ma-
ons a la porta de casa. També vam po-
sar reixes al soterrani i hi vam fer uns
pous morts per combatre les inunda-
cions.
D’aquesta època, en recorden imat-
ges i fets els meus amics Pere Rosés,
Ramon Coll i Josep Tarrés. Van expli-
cant: «Et recordem com un noi que viu
una bohèmia alegre. El teu millor amic
de primera joventut era el Salvador Gó-
mez. Jugàveu a billar –em diu el Peret
Rosés. I afegeix:
«Tenies un problema: a casa teva et
burxaven perquè pintaves dones des-
pullades. Oh, i si només les haguessis
pintades... Acabada la guerra érem
pobres –tots n’érem, de pobres– i
com que, en comptes de treballar
com tothom, pintaves, els teus pares
patien perquè creien que et moriries
de gana.
«Si n’eres de llest i valent. Tenies una
destresa a tornar el canvi sense comp-
Fragments de converses
amb l’Abelló
Josep Masats*
* Escriptor. info@josepmasats.com
Casa del pintor Abelló. Ferran Mateo.
MASATS, J. (2009). Fragments de converses amb l’Abelló , pàg. 11-15
1 2
NOTES, 25
tar-lo, al Tabaran. Eres exacte en el can-
vi. Tornaves les monedes al tacte... Sem-
pre has sabut enfrontar-te a la vida.
D’interessar-te de debò, només t’inte-
ressava la pintura. I també les noies.
Una de les teves novietes de llavors era
perruquera. L’amor també t’ha interes-
sat, t’ha divertit i obsessionat.
«Tu, Joan –segueix dient en Rosés-,
primer deies als altres pintors: a veure
com ho fas, tu. Vas fer quadres amb en
Castellsagués... Abans de conèixer en
Pellicer el teu estil es definia per una
pintura de valentia, colors vius, impac-
tants. No has estalviat mai vermells. Ja
des del principi... Amb la guerra feies
alguns dibuixos. De pintar,  pintes des
de després de la guerra. No imitaves
ningú.
«El gran canvi en la teva pintura es
produeix a partir del fet que conegues-
sis en Pellicer. L’home ja era vell, no
s’hi veia, et necessitava i et va admetre
com a amic. Amb el mestre vas anar
bé... Tot el que tens d’eixerit, ho tens
de bo...»
*
 El Besòs era com una selva. Serps,
guatlles, ànecs salvatges, verns, pollan-
cres, àlbers. Algú de la Pelleria hi havia
agafat serps per curtir-ne la pell.
Durant la guerra es van tallar les
arbredes del riu.
Pensar en un paisatge, comparar-
lo com era, si més no en el teu record,
i com és ara, és com posar de costat
un ou i una castanya.
Si ara vols veure un paisatge te
n’has d’anar al Montseny.
Vull dir aquells indrets d’horitzó
baix, petites viseres i cels grans. I amb
algú treballant al camp.
Paisatges semblants als de l’escola
de Barbion: pla, muntanyes baixes,
gent treballant el blat, les patates o les
hortalisses. Mediterrani del Vallès.
Sempre m’han agradat molt els ar-
bres: pins, faigs, oms, alzines, varie-
tat. Era un home molt agafat a les ar-
rels del meu país, del meu paisatge.
A Putney, al comtat de Kent d’An-
glaterra, hi ha zones que em fan pen-
sar en el Vallès. El sol a penes es veu,
perquè hi ha calitja. I als matins, una
boira...
Sempre m’ha agradat fer la mig-
diada, sobretot en els pallers de Can
Magre i de Santiga. Pallers amb pal i
una olla perquè no es podreixi la palla.
L’aigua llisca damunt la palla de fora.
La part externa es torna negra, men-
tre que, per dins, la palla sempre és
nova.
El paisatge sempre és més coloris-
ta. Descobreixes el color al camp, no a
l’estudi.
Al voltant de ca l’Abelló hi havia con-
reus de patates, de bladars i de blat de
moro.
A les hortes de vora el riu s’hi feien
mongeteres i patates.
A Gallecs, bladars.
En agafar les viseres, s’hi veia mol-
ta vinya a Sant Fost i Martorelles. Molt
boniques, excel·lents per a pintar-ne
els pàmpols vermellosos a la tardor.
*
Una de les models d’una importàn-
cia gran en la meva pintura de l’època
que en dic de les arrels, va ser la Gar-
riganga. Era guapassa i llesta com un
pèsol. Era una noia pagesa que tenia un
fons d’artista, volia ser ballarina i ba-
llava amb molta gràcia. Venia amb un
carret des de Sant Fost a vendre al mer-
cat de Mollet. Vivia al poble del costat,
a tocar del riu, on encara hi ha la Ser-
radora.
 La Garriganga va ser una de les
meves primeres models. La vaig pin-
tar a l’estudi i amb paisatges de fons,
com els de Sant Fost i Martorelles. Allí,
entre les vinyes, em deia: «Si m’atra-
pes, seré la teva noia i la teva model».
I corria com una llebre entre els ceps,
pins, farigolars i boixos. I jo, desespe-
Josep Masats
1 3
NOTES, 25
rat, li corria la darrera, amb el cor re-
picant-me com les campanes dels po-
bles de la rodalia.
*
Durant la guerra jo pintava tal com
em rajava de dins. El meu primer mes-
tre no en podia ser d’altre que en Mir.
Anava per masies de Mollet, Gallecs i
la Mogoda, a veure els seus quadres.
Els meus paisatges eren lluminosos,
sense negres. Hi dominaven els grocs,
els meus vermells de sempre i els blaus
d’en Mir.
Pintàvem del natural i també al meu
estudi del galliner, si és que se’n pot
dir estudi, però a nosaltres ens feia un
bon servei. Hi venia en Pere Rosés –el
Peret Maco– que, de nen, destacava
com a pintor. També hi venia en Joan
Castellsagués.
Vaig començar a anar a l’Acadèmia
Baixes, de Barcelona. El mestre Baixes
era un bon aquarel·lista i un dibuixant
de primera... Que n’és de difícil d’en-
senyar un noi que va a la seva. Impos-
sible, és. Encara que sempre et queda
alguna cosa, dels mestres; però no s’ha
de notar. Has de ser tu mateix i jugar-
t’ho tot a una sola carta.
*
Pinto i no sé mai què em sortirà.
He tingut temporades que no podia ni
comprar pintura. He sucat el pinzell o
els dits en el cafè i he dibuixat.
Un bon pintor ha de fer bodegons.
És fonamental per aprendre la compo-
sició i fer valorar els objectes. La qua-
litat de la roba, del vidre. T’hi has de
cenyir molt amb el dibuix, les formes,
els colors. El bodegó és essencial. És
quan vas al costat de la pintura espa-
nyola: Zurbarán, Picasso.
La manera de pintar de Mir s’adap-
tava molt a les meves condicions de
pintor –i jo, evidentment, a les d’ell.
M’havia costat sempre veure la línea.
La meva força estava en els ulls: veia
els colors. La meva  condició més valuo-
sa ha sigut la taca. Aquesta també era
l’arma secreta d’en Mir, el color. Els qui
veiem els colors els sabem aportar. Sen-
tim el món a través de les taques.
Pruna va agafar tota aquesta galà-
xia de taques i m’ensenyà a fer-hi una
geometria. Hi vaig aprendre a distingir
la línea, a observar la forma de les coses.
Les coses m’han de venir. No sé pas
anar a buscar el quadre. Sóc un home
de la terra i, com a home de la terra,
les coses les haig de trobar i les haig
de fer de seguida.
El que jo tinc és una gran retentiva
per als colors, la línea em desapareix.
Sempre faig el mateix quadre, pot-
ser una figura o un paisatge. La meva
filosofia és la d’anar a buscar la llum,
sincronitzo una gamma de colors i
Escultura de la Garriganga, al costat del Mercat
Municipal.
Fragments de converses amb l’Abelló
1 4
NOTES, 25
després em surt el quadre. És la gloria.
Vaig a buscar el raig de llum que ve
del cel.
*
Me’n recordo que, de nen, sempre
anava amb corbata. Amb pocs anys
vaig estar a punt de tenir la pleura.
Degut a la intensa humitat, Mollet es-
tava catalogat com a una zona de tu-
berculosi. Als set anys el meu pare
m’havia de dur a coll. Jo era molt neulit.
El meu germà va tenir la pleura. Jo no
anava a córrer, ni anava en bicicleta o
a banyar-me al riu. O ho havia fet molt
poc. Era un nen tímid, potser a causa
de la poca salut. Tenia certa malenconia.
Estudiava piano. De jovenet em sal-
và el fet de poder pintar. Això em pro-
vocà sortir al camp, a caminar i a
respirar-hi  aire bo. Em va salvar la sa-
lut. Cada tarda era a Can Magre, a Can
Pantiquet, a Can Pere Gil o allà on fos,
i, sovint, tot el dia.
*
Avui he desempolsinat dos retalls
d’entrevistes que em van fer durant
aquells anys. Són del 55. Una és de la
revista «Sembra», de Mollet del Vallès.
Contestava amb aquestes paraules:
«L’art no es crea pas per a un pú-
blic determinat, sinó que es fa per a
tothom. El llenguatge de la pintura és
universal i tan sols els qui estan prepa-
rats poden comprendre’l. I, entre
aquests, aquells qui reuneixen en ells
el màxim, o els qui es troben el més a
la vora possible del seu esperit o de la
seva manera de sentir. Aquests l’assi-
milaran millor».
«Estimo el meu poble i és per això
que li he consagrat aquest homenatge
a través de la meva obra, amb els ar-
bres, les muntanyes properes, el riu,
els camps, etc. Tota aquesta natura tam-
bé m’estima, perquè arbres, camps i
turons se’m mostren als ulls amb tota
la seva bellesa».
Jo vaig amb els pintors que dibui-
Museu Abelló. Ferran Mateo.
Josep Masats
1 5
NOTES, 25
xen amb els colors. La línea és secun-
dària. Els volums els solucionen amb
taques de colors. Aquest és el camí dels
expressionistes i dels simbolistes: Gau-
guin, Nolde, Munch, Van Gogh.
Un metge hauria de dibuixar l’ana-
tomia. Nosaltres ho resolem amb els
colors, alternem el dibuix i el color.
Això, aplicat a la música, donaria un
resultat dissonant.
Miro un paisatge i hi veig un verd,
un blau. És una condició.
Per això mateix que dic, em costa
de fer un retrat. M’haig d’emmotllar a
un dibuix. Procuro que hi hagi –com
ho diria?:– esperit.
Gauguin pinta un gos vermell. És un
gos de Tahití.
Un retrat fet per un colorista així
* Uns quants fragments més es poden trobar a: MASATS, Josep, Les arrels d’Abelló, Ed. Mediterrània,
Barcelona, 2001.
té una expressivitat. Arriba a donar ca-
ràcter.
Els conceptes són diferents. Cézan-
ne busca la quarta dimensió.
De les taques de color ens surt la
figura, allò que volem representar.
El meu Museu és com un còdol llen-
çat en el Besòs. Veus que damunt l’ai-
gua s’estenen les ones de l’impacte i
que, a diferents velocitats, es dibuixa
una mena de flor o d’estrella.
Les meves col·leccions tenen un nu-
cli central, la casa, els meus gustos es-
tètics, i abracen diversos moments i
tendències de la història de l’art.
La col·lecció es recull sense ni un pla,
ni un mètode previs. En el fons hi ha la
meva intuïció. Les peces que m’estimo
profundament acaben venint a mi.*
Fragments de converses amb l’Abelló


Fragments de converses amb l'Abelló

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert