Ureta i Buxeda, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

132 
 
Una narració sobre el llegat d’un mestre i amic 
Xavier Ureta i Buxedaa 
a
 Doctor en pedagogia, ha estat professor i directiu en diverses institucions educatives. 
També ha estat membre de la Junta de la SCP. Actualment és professor de la UIC 
Barcelona i coordinador del Grup de Recerca "Narrativa i Pedagogia", de la SCP, 
constituït pel Dr. Lluís Busquets i Dalmau. 
 
Quan ens vam conèixer, a principis dels anys setanta del segle passat, Lluís Busquets 
era el director del Col·legi Viaró, a Sant Cugat del Vallès, on jo treballava com a becari i 
després, com a professor. En aquella època, de caràcter inquiet i innovador, va 
introduir el Team Teaching, a través d’un projecte nord-americà anomenat 
«Individually Guided Education» (IGE), tan revolucionari que ell mateix en va fer un 
article per a la revista Bordón i el va titular «Programa E. G. I en Viaró (primer ciclo de 
EGB)», en què narrava l’experiència tant des del punt de vista del professorat com de 
l’alumnat.2 
El 1976, amb un altre professorat implicat en la implementació de l’IGE (que es va 
traduir com a «educación dirigida individualmente» —EDI—) van presentar a l’ICE de la 
UAB un treball sobre el Team Teaching titulat «Un assaig d’ensenyament en equip», 
principalment, fruit de la recerca i la pràctica dutes a terme a les escoles Viaró i Bell-
Lloc del Pla (Girona). L’article constitueix un resum força complet de l’experiència. El 
treball, el signaren un bon grup de professors que, gràcies a aquest, el 1977 rebien un 
premi Ramon Llull d’Experiències en el camp educatiu. 
Amb totes aquestes vivències, jo mateix, com a estudiant de pedagogia, vaig aprendre 
el que no està escrit. I més encara quan en Lluís em va voler al seu costat per fer una 
formació per terres de Ponent, sota els auspicis de l’estimada Maria Rúbies. Gràcies a 
ell, vaig poder conèixer-la i col·laborar-hi: quin gran sentit pedagògic, el de la Maria! I 
el d’en Lluís! 
Pocs anys després (l’any 1976 o el 1977, no ho recordo gaire bé), va deixar la direcció 
del col·legi, però va seguir la seva recerca de metodologies per millorar l’ensenyament. 
Va ser llavors que es va dedicar de ple a l’estudi del projecte «Science Curriculum 
Improvement Study (SCIS)»,3 embrió del futur «Projecte 6-12», que ell mateix va 
impulsar des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, quan ja 
era —primer— coordinador dels Centres de Documentació i Experimentació en 
Ciències i Didàctiques Tecnològiques i, més endavant, sotsdirector general de 
Programes i Serveis Educatius. Però retornem al fil del meu relat. 
Un dia de l’any 1976 o el 1977, se’m presenta a classe, m’explica el projecte per sobre 
i, sabent el meu interès per renovar les metodologies, em pregunta si estaria interessat 
a col·laborar-hi. Tot i que les ciències no són el meu fort, empès per la meva curiositat 
per aprendre i experimentar coses noves, vaig dir-li que sí. El col·legi, a més, posava a 
la nostra disposició un grup d’alumnes per poder dur a terme l’experiència. Va resultar 
un èxit: a banda de ser com un regal educatiu per a ells, els infants aprenien els 
conceptes científics a partir d’experimentar-los amb un programa molt pensat però, 
alhora, atractiu i motivador. Van aprendre i van comprendre amb facilitat conceptes 
bàsics com ara la calor, els estats de la matèria, les mesures, les relacions entre 
variables, la velocitat, la massa, l’energia, etc. El més important era, doncs, adquirir els 
133 
 
conceptes. Els «experiments» es duien a terme amb materials gens sofisticats, gairebé 
de rebuig: taps de suro, coixinets de ferro, ampolles de plàstic, globus, fustes, etc. 
En aquella època també s’havia interessat a fons per les teories del desenvolupament 
cognitiu de Jean Piaget, i bona part de la seva recerca a l’aula, l’explicava també a 
través d’una visió piagetiana. El 1979 defensava la seva tesi doctoral, que portava per 
títol «Influencia del aprendizaje en el desarrollo del pensamiento lógico (Estudio 
teórico-experimental sobre la evolución de la lógica en niños de 6 a 11 años)», en què 
va reflectir bona part de la seva recerca sobre el psicòleg suís i els estudis de camp 
portats a terme al llarg d’aquells anys. 
Més endavant, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, vam retrobar-nos a la 
sectorial d’educació de Convergència Democràtica de Catalunya, que presidia Ramon 
Juncosa. En Lluís va ser l’impulsor d’un elaborat document per reestructurar la 
Inspecció Educativa de la nova Catalunya democràtica, que tenia com a objectiu girar 
full de l’heretada de l’Estat espanyol, de la qual —en tant que inspector— coneixia 
millor que ningú les deficiències i els tics. Recordo que va tenir un gran disgust en 
veure que no es va fer ni cas del document i que les prioritats polítiques passaven per 
sobre dels canvis que, des de la sectorial (ell, especialment), consideràvem com a 
essencials. Fins i tot ara m’atreveixo a dir que, si es recuperés aquell document, encara 
hi trobaríem línies d’actuació innovadores. 
Fruit de la relació política i professional d’aquella època, em va convidar diverses 
vegades al seu «laboratori» de l’Institut Mare de Déu de la Mercè, a la Zona Franca de 
Barcelona. Allí vaig poder veure per primera vegada, per exemple, un CD-ROM, que 
llavors —recordo— tenia la mida d’un elapé. Era l’avantguarda de les ara ja 
consolidades noves tecnologies. Per bé que ha estat un home de poques paraules, 
sempre parlava amb passió de com tota aquella recerca podia canviar les maneres 
d’ensenyar i d’aprendre. 
Una altra de les seves aportacions més importants, i de les quals estava més orgullós, 
va ser en el camp de la salut a l’escola. Ell va inspirar, coordinar i redactar el llibre 
Orientacions i programes. Educació per a la salut a l’escola, que el Departament 
d’Ensenyament va publicar el 1984, i que va ser el referent dels programes d’educació 
actuals en aquest àmbit a les escoles. Me’n va regalar un exemplar i recordo que em va 
dir que era un programa pilot que es duia a terme en diverses escoles de Catalunya. 
Després he sabut que va servir de model a altres comunitats autònomes.4  
La seva vida professional no es pot explicar, doncs, sense aquest interès per la millora i 
la innovació, especialment en el camp l’ensenyament de les ciències i de la salut a 
l’escola. S’hi va dedicar plenament mitjançant els diversos càrrecs de responsabilitat 
que va exercir al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i, 
posteriorment —com explicaré tot seguit—, a la Societat Catalana de Pedagogia. 
Amb el temps, les nostres feines respectives ens van distanciar uns quants anys. Però, 
a partir d’una entrada al meu blog personal, va fer l’esforç de localitzar-me. Era a finals 
del 2008. Em va dir que no estava gaire d’acord amb algun dels meus plantejaments, 
respecte dels sentiments, i em va explicar que estava estudiant les idees de Jerome 
Bruner a fons. Em va deixar descol·locat! Em llegia! Vam concertar una trobada, 
després de tants anys! Em va parlar de Kieran Egan i les seves propostes de millora del 
currículum a través de la narrativa. Després va explicar-me que havia estat president 
134 
 
de la Societat Catalana de Pedagogia i que havia organitzat unes jornades sobre 
narrativa en què va participar el mateix Dr. Egan. Una vegada més, vaig quedar fascinat 
amb tot el que m’explicava, perquè novament aquell home de ciència m’obria altres 
visions d’aquest món de l’educació, engrescador, polifacètic, que no té límits. Em va 
proposar de formar part d’un petit grup d’estudi sobre narrativa. El petit grup eren ell i 
la filòloga Blanca Serra. M’hi vaig afegir. Tenien moltes narracions, confegides segons 
els criteris de Kieran Egan, sobre els temes més diversos, i les volien publicar. Vaig 
proposar de penjar-les en un lloc web: els vaig dir que jo ho sabia fer i que em veia 
amb cor d’anar-les-hi penjant de mica en mica. Així va néixer el web Narrativa i 
pedagogia, narracions i currículum, on hi ha centenars de narracions, agrupades per 
temes, la major part d’aquestes, adaptades pel mateix Lluís. Blanca Serra i jo mateix 
ens vam cuidar de revisar els textos abans de publicar-los. Il·lusionat com estava, va 
aconseguir diversos ajuts per mantenir i editar la pàgina web. 
Fins i tot malalt, encara mantenia la il·lusió de fer un grup de treball fort entorn de la 
narrativa, la seva última gran passió. Deu o dotze dies abans del seu traspàs vaig ser 
amb ell i la seva esposa. Vàrem recordar moltes de les coses que hi ha en aquest relat 
i, de fons, les ganes de seguir treballant per l’educació. Una setmana abans encara 
m’envià un correu electrònic amb un llistat de persones que suggeria que s’hi podia 
contactar per fer-hi una reunió al gener, quan es trobés millor. 
Al comiat cristià que li vam fer, en paraules de la seva esposa i del seu germà Joan, 
se’ns recordà el que era en Lluís: un home bo, pacífic, un lluitador nat. A més, jo el 
recordo com un home que sempre feia constar que ell era metge i no pedagog. Però 
no li calia la pedagogia, la portava de sèrie. 
A manera d’epíleg 
A banda dels articles esmentats sobre el Team Teaching, de la seva tesi doctoral, del 
«Programa d’Educació per a la Salut a l’Escola», del seu pensament i de la seva 
producció literària cal destacar també:5 
Notes 
1- Report sobre la nostra participació en el 3r Congrés Internacional «Imaginació i 
educació: implicar la imaginació en l’ensenyament i l’aprenentatge». 3rd 
International Congress: Engaging the Imagination in Teaching & Learning. 
Vancouver (Canadà, Colúmbia Britànica), 11-16 juliol 2005. 
Revalorització de la imaginació i de la narrativa: les propostes de Kieran Egan. 
Revista Catalana de Pedagogia, ISSN 1695-5641, núm. 3, 2004, p. 313-330. 
2- Busquets, L. (1974). Programa E. G. l. en Viaró (primer ciclo de E. G. B.). (S. E. 
Pedagogía, ed.) Bordón. Revista de Pedagogía, XXVI (201), 37-50. 
3- Science Curriculum Improvement Study. D’aquest projecte, n’hi ha força 
referències en la bibliografia educativa dels anys vuitanta del segle passat sobre 
l’ensenyament de les ciències. En castellà, a tall d’exemple: Gutiérrez Goncet, 
R., Marco Stiefel, B., Olivares Jiménez, E. i Serrano Gisbert, T. (1990). Enseñanza 
de las ciencias en la educación intermedia. Madrid: Rialp (p. 16); i Santelices C., 
L. (1989). Metodología de ciencias naturales para la enseñanza básica. Santiago 
de Xile: Andrés Bello (p. 127-131). 
135 
 
4- Va ser traduït al castellà i a l’euskera. 
5- Sé que va escriure altres articles en diaris i va elaborar comunicacions per a 
alguns congressos, però a la data d’aquest recull no n’he pogut trobar 
constància documental. 
Bibliografia 
Arenas, J. i Muset, M. (2007). La immersió lingüística. Una obra de govern, un projecte 
compartit. Barcelona: Centre d’Estudis Jordi Pujol. 
Bruner, J. (2003). Making Stories: Law, Literature, Life. Cambridge-Massachussets: 
Harvard University Press. 
Busquets, Ll. (2004). Revalorització de la imaginació i de la narrativa: les propostes de 
Kieran Egan . Revista Catalana de Pedagogia, 3,  313-330. 
  (2008) Narracions i currículum segons Egan: la comprensió mítica dels tres als vuit 
anys . Dins Narracions i pedagogia (monogràfic). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 
Societat Catalana de Pedagogia, p. 45-48. 
 (2011) Pedagogia, eina del professor. Fòrum: R vi    d’Or   i z  ió i G   ió Edu   iv , 
ISSN 1696-0475, 26, p. 19-20. 
  (2012). Jaume Busquets i Mollera (Girona, 1903-1968: artista i pedagog dels bells 
oficis). Girona: Institut d’Estudis Gironins. 
Busquets, Ll. et al. (1991). Ciència 6-12 (sèrie editorial). Barcelona: Tauvi. 
 (1993). Ciència 6-12: projecte curricular de l’àrea del medi natural. Guia del professor. 
Barcelona: Tauvi. 
 (1996). Organització del centre escolar. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 
Barcelona: Tauvi. 
Busquets, Ll. i Carnicero, P. (1997). El centre autònom: element nuclear i bàsic del sistema. 
Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. 
Busquets, Ll. i Schaaf, O. (1996). Projecte descoberta 3-6: materials didàctics. Educació 
infantil: material experimental. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General 
d’Ordenació Educativa. 
Busquets, Ll. i Serra, B. (comp.) (2008). Narracions i pedagogia. Barcelona: Institut 
d’Estudis Catalans. Societat Catalana de Pedagogia. 
Lerer, S. (2009). La magia de los libros infantiles: de las fábulas de Esopo a las aventuras 
de Harry Potter. Barcelona: Ares y Mares, 2009. [Original: Children’s Literature: a Reader’s 
History, from Aesop to Harry Potter. Chicago: The University of Chicago Press, 2002] 
Mallart, J; Teixidó, M. i Vilanou, C. (2001). A repensar la pedagogia, avui. Vic: EUMO, p. 
167-172. 
Pinker, S. (2007). Cómo funciona la mente. Barcelona: Destino. [1a ed. en anglès, 1997] 
Rey, B. (1996). Les competències transversals en qüestió. París: ESF. 
Varela, J. (2008). Maria Rúbies o el repte constant: política, religió i pedagogia a la 
Catalunya del segle XX. Lleida: Pagès. 
136 
 
 
Participacions en debats (recollits en el Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia): 
 «La catalanització del sistema educatiu» (1993) 
 «La crisi de les humanitats» (1993) 
 «La qualitat de l’ensenyament» (1993) 
  


Una narració sobre el llegat d'un mestre i amic

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert