Hernández Navarro, Agustín

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L’acte militar ha estat i encara continua
essent un instrument eficaç i contundent a
l’hora de mantenir una comunitat organit-
zada políticament. La guerra va estretament
lligada al factor econòmic perquè tant aquest
com l’administració de l’exèrcit són peces
bàsiques a l’hora de planificar-la. Última-
ment han sorgit algunes iniciatives que trac-
ten aquest aspecte de la guerra a l’edat
moderna com El Real y Supremo Consejo
de Guerra (siglos XVI-XVIII) de Juan Carlos
Domínguez Nafría.
El Real y Supremo Consejo de Guerra
és la publicació de la tesi doctoral de Juan
Carlos Domínguez Nafría i és també fruit
de la renovació de dos corrents histo-
riogràfics de l’edat moderna espanyola. La
historiografia militar hispànica, que va
començar a adaptar els nous mètodes amb
retard respecte d’altres països i d’on desta-
quen obres com Guerra y decadencia de
I.A.A. Thompson o Los Tercios españoles
de René Quatrefages. La segona és la histo-
riografia dedicada a l’estudi de les institu-
cions de la Monarquia Hispànica (destacant
els Consells i les Juntes) i que ha estat orga-
nitzada sobretot per grups d’investigadors
com José Antonio Escudero1 o el mateix
Juan Carlos Domínguez Nafría.
Aquest llibre està estructurat en tres
parts, l’última de les quals és un apèndix
legislatiu i documental on es recullen els
decrets, Reales Órdenes, resolucions, con-
sultes, cèdules, declaracions, nomena-
ments, papers… amb relació al Consell de
Guerra. La primera tracta l’evolució histò-
rica d’aquesta institució a través de tots els
reis de la Monarquia Hispànica. Segons la
investigació de Domínguez Nafría el Consell
no té un acte formal de fundació i les pri-
meres mencions que en trobem estan com-
preses a la dècada de 1510. Durant el regnat
de Carles I va adquirint una forma més defi-
nida, creant una secretaria, i sobretot durant
les estances a Espanya del monarca, ja que
quan no hi era els seus consellers més prò-
xims marxaven amb ell i el poder dels
Consells quedava en conseqüència força
limitat. Tot i que en teoria el Consell de
Guerra es considerava independent i un punt
de culminació del sistema polisinodial, com
el Consell d’Estat, la pràctica indicava tot el
contrari, ja que els consellers d’aquest últim
eren per defecte consellers nats del de
Cuando en días en que las condiciones
del sistema político mundial vienen impues-
tas por pleitos no siempre tan visibles, tanto
el estudio de David Goodman como el de
Stanley y Barbara Stein exponen la signifi-
cación que tuvo la guerra en clave colonial
(y muy especialmente su variante naval) para
la Europa de época moderna. Para media-
dos del siglo XVIII estaba claro que el pro-
yecto imperial español, dinástico y religioso
primero y borbónico después, era definiti-
vamente un anegado sueño. O como había
resumido tiempo antes Lope de Vega, citado
por Bosch García:
Con viento mi esperanza navegaba,
perdónola la mar,
matóla el puerto.
Nicolás Barbieri
Universitat Autònoma de Barcelona
Ressenyes Manuscrits 21, 2003 237
DOMÍNGUEZ NAFRÍA, Juan Carlos,
El Real y Supremo Consejo de Guerra (siglos XVI-XVIII),
Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2001.
1. ESCUDERO, José Antonio (1976). Los Secretarios de Estado y del Despacho, 4 vol., Madrid: Instituto
de Estudios Administrativos.
MANUSCRITS-21  31/5/05  13:37  Página 237
Guerra, fet que disminuïa la seva reputació.
Durant la segona etapa del regnat de Felip II
s’aconseguirà desvincular en certa forma
aquest lligam i també es dividirà la secreta-
ria en Secretaría de la parte Mar i Secretaría
de la parte de Tierra. A finals dels anome-
nats Àustries majors, el Consell de Guerra
tenia com a funcions principals aconsellar
el rei i impartir la justícia referent al fur mili-
tar. Al segle XVII (en especial sota els reg-
nats de Felip III i Felip IV) el Consell veu
disminuïdes les seves atribucions ja que, sota
el comandament polític dels favorits com el
duc de Lerma o el comte-duc d’Olivares, les
juntes envaïen moltes competències militars
del Consell. Aquesta nova forma de govern
per juntes pot explicar-se de dues maneres.
Una és la instrumentalització política que
els favorits duien a terme amb els consellers
i càrrecs polítics. Una altra era que aques-
tes juntes eren creades perquè el sistema
polisinodial de la Monarquia Hispànica no
responia a les expectatives del nou estat
modern.
Amb aquest problema s’arribarà al segle
XVIII on, sota el regnat de Felip V, el Consell
de Guerra acabarà per reduir-se a un simple
tribunal suprem de justícia militar, en detri-
ment de les noves Secretarías del Estado y
del Despacho. Aquesta relegació a l’apartat
judicial va acompanyada també de la inclu-
sió de consellers no militars especialitzats
en tasques burocràtiques, anomenats togats.
Aquest fet va convertir el Consell en un
camp de batalla entre les competències civils
defensades pels consellers togats, moltes
vegades instrumentalitzats per altres forces
polítiques com el Consell de Castella, i els
consellers militars, que defensaven el seu
fur militar. El 1803, sota el regnat de Carles
IV, el Consell va veure també com el seu
paper judicial va ser reduït encara més, ja
que la cavalleria va passar a ser competència
de la Junta de Caballería i tot el referent
a la mar i l’armada va passar a mans de
l’Almirantazgo, dirigit per Godoy.
La segona part del llibre tracta tots els
aspectes referents als integrants i al funcio-
nament del Consell. El rei era el president,
tot i que la majoria de vegades no acudia a
les sessions i delegava el poder de presidir les
reunions en el degà, que normalment va ser
un conseller o un secretari del rei. També
diferencia les diferents classes de consellers
(nats, togados, militars, honorífics, super-
numeraris, el degà, el semanero), i es fa una
anàlisi dels secretaris, fiscals, relators, escri-
vents de cambra, oficials, advocats, procu-
radors, guardes i personal subaltern. Aquesta
anàlisi comprèn des del sou que cobraven
fins als horaris de treball, els diferents jura-
ments (de silenci, discreció…) que feien en
ocupar el càrrec, els rituals a l’hora de seure,
votar o fer una intervenció (el protocol) i les
cerimònies de vassallatge que havien de
practicar abans d’exercir-lo.
Com explica el general xinès Sun Tzu
al seu llibre L’art de la guerra, un dels fac-
tors més importants en el camp de la guerra
és demanar consell abans de prendre una
decisió. El Consell va néixer amb aquesta
intenció d’assessorament al monarca, tot i
que després va anar adquirint més dots de
govern com la selecció de càrrecs militars i
la gestió administrativa de l’armada i de
l’exèrcit, tret dels pressupostos, que eren
tractats pel Consell d’Hisenda, i només en
els casos que no hi hagués juntes especia-
litzades en aquests temes. En matèria judicial
sempre va ser l’encarregat d’administrar,
mantenir i retirar el fur militar en cas que
fos necessari.
El Real y Supremo Consejo de Guerra
mostra força acuradament l’organització de
l’exèrcit durant l’edat moderna espanyola. El
Consell de Guerra va ser un organisme
important dintre del sistema polisinodial, ja
que va ajudar molt en la construcció de
l’exèrcit i l’armada que va mantenir la
Monarquia Hispànica a l’Edat Moderna. Tot
i així va anar perdent presència i competèn-
cies progressivament fins a acabar desapa-
reixent, degut a la poca modernitat d’aquest
sistema i, sobretot, de l’organització de la
justícia a l’imperi espanyol.
Agustí Hernández Navarro
Universitat Autònoma de Barcelona
238 Manuscrits 21, 2003 Ressenyes
MANUSCRITS-21  31/5/05  13:37  Página 238


DOMÍNGUEZ NAFRÍA Juan Carlos, El Real y Supremo Consejo de Guerra (siglos XVI-XVIII)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert