Planas Ballvé, Maria

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014) 217CRÒNICA DE LA JORNADA SOBRE ELS REPTES ACTUALS DEL DRET DE LA PERSONA, CELEBRADA A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA  DE BARCELONA EL 21 DE JUNY DE 2013El passat 21 de juny va tenir lloc a la Sala de Vistes de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la Jornada sobre els Reptes Actuals del Dret de la Persona, organitzada a través del projecte «Nova configuració de la persona física. Revisió de les condicions personals, familiars i patrimonials. El principi de no-discriminació (DER 2010-17949)», del qual formen part alguns professors de la UAB.La Jornada va començar amb la presentació d’aquesta per part del degà de la Facultat de Dret, el doctor J. M. de Dios, professor titular de dret internacional privat de la UAB, que va felicitar el grup d’investigació per la seva tasca i va celebrar la pu-blicació del Tratado del derecho de la persona, que considera que esdevindrà una obra de referència en l’estudi del dret de la persona.A continuació va tenir lloc la primera ponència, a càrrec de la doctora Teodora Torres García, catedràtica de Dret Civil de la Universitat de València, i titulada «La configuració de la incapacitació». La ponent va centrar la seva exposició en els efectes que ha tingut la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Disca-pacitat, de 13 de desembre de 2006,1 en la legislació espanyola.2La ponent va afirmar que la discapacitat no és el mateix que la incapacitat: són dos sistemes diferents de protecció de les persones físiques. Segons la doctora Torres, no es pot afirmar que la incapacitació vagi en contra dels principis constitucionals, perquè es tracta d’una institució que no intenta igualar totes les persones, sinó que significa una sèrie de mesures de protecció de la dignitat de la persona amb vista a la no-discriminació. La incapacitació no és una mesura de protecció patrimonial, sinó que és una protecció de la persona (art. 10.1 i 14 CE). El fet de ser incapacitat no com-porta la privació de cap altre dret de la personalitat o dret fonamental, sens perjudici que l’exercici d’aquests drets sigui susceptible de limitació com a conseqüència d’un procés d’incapacitació. A més, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Consti-1. Instrument de ratificació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, de Nova York, de 13 de desembre de 2006 (Boletín Oficial del Estado [BOE], núm. 96 [21 abril 2008]).2. Llei 1/2009, de 25 de març, de reforma de la Llei de 8 de juny de 1957, sobre el Registre Civil, en matèria d’incapacitacions, càrrecs tutelars i administradors de patrimonis protegits, i de la Llei 41/2003, de 18 de novembre, sobre protecció patrimonial de les persones amb discapacitat i de modificació del Codi civil, de la Llei d’enjudiciament civil i de la normativa tributària amb aquesta finalitat (BOE, núm. 73 [26 març 2009]). Vegeu la Llei 26/2011, d’1 d’agost, d’adaptació normativa a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (BOE, núm. 184 [2 agost 2011]).Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 14 (2014), p. 217-224 ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP13 MISCELLANIA_14.indd   217 14/05/14   10:46MISCEL·LÀNIA218 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014)tucional,3 la incapacitació no és un únic sistema de protecció, sinó que es pot configu-rar en diferents sistemes segons el seu grau d’intensitat: la incapacitat, la curatela o incapacitat parcial (sistema de suports puntals), i la discapacitat en persones no inca-pacitades.La ponent va finalitzar l’acte afirmant que l’ordenament jurídic considera l’inca-pacitat com una persona amb capacitat jurídica; per tant, pot dur a terme actes tan importants com el matrimoni, atorgar testament o ser part en determinants contrac-tes. Les disposicions de la Convenció de Nova York no poden modificar els concep-tes tan tradicionals de capacitat jurídica o capacitat d’obrar i seria inconstitucional suprimir o restringir la capacitat jurídica, que està íntimament unida a la personalitat jurídica. S’ha de tenir en compte que la persona discapacitada és una persona amb la seva capacitat jurídica i amb plena capacitat d’obrar sempre que no hagi estat sotmesa a un procés d’incapacitació. La reforma d’aquest sistema de protecció de les persones haurà de tenir en compte aquests límits i que el discapacitat és una persona, i també que l’ordenament jurídic l’ha de protegir.Tot seguit la doctora María del Carmen Gete-Alonso y Calera, catedràtica de la UAB, va presentar el Tratado del derecho de la persona, elaborat, entre altres juristes investigadors, pels ponents i pels membres de la direcció de la Jornada. El Tratado està publicat per l’editorial Civitas i consta de dos volums. La raó de la seva presenta-ció en aquesta Jornada era fer un petit homenatge i poder manifestar públicament que aquesta obra està dedicada a la doctora Rosario Valpuesta Fernández, catedràtica de Dret Civil de la Universitat Pablo de Olavide, la qual malauradament no va poder veure el final de l’obra tot i que hi va participar activament i en va ser una gran impul-sora.La següent ponència, «Els drets de la personalitat», va ser a càrrec de la doctora María Paz García Rubio, catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Santiago de Compostel·la, i va tractar sobre quins són els drets de la personalitat i la seva relació amb els drets fonamentals. Que determinats drets de la personalitat també tinguin el caràcter de dret fonamental significa que requereixen una llei de caràcter orgànic per al seu desenvolupament normatiu i que són susceptibles de la interposició d’un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional.Seguidament l’exposició es va centrar en l’anàlisi de dos caràcters inherents de la personalitat: la indisponibilitat i l’extrapatrimonialitat. Respecte de l’extrapatrimo-nialitat, la ponent va defensar que els drets de la personalitat tenen una doble faceta: la patrimonial i l’extrapatrimonial. Ara bé, ambdues facetes no són separables ni dife-renciables, formen part del mateix dret i tenen la mateixa protecció del dret civil i dels drets fonamentals. A més, cada cop tenen més rellevància els aspectes patrimo nials dels drets de la personalitat.D’altra banda, en fer referència al caràcter indisponible dels drets de la personali-3. Sentència del Tribunal Constitucional 174/2002, de 9 d’octubre (RTC 2002/174).13 MISCELLANIA_14.indd   218 14/05/14   10:46MISCEL·LÀNIARevista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014) 219tat, García Rubio va defensar que tant des del punt de vista inter vivos com des del punt de vista mortis causa aquests drets són disponibles. Els drets de la personalitat poden ser objecte de negocis jurídics. Així, en molts casos la cessió d’un dret de la personalitat equival a un consentiment contractual irrevocable i que haurà de com-plir-se en els seus propis termes. La ponent va considerar que no és lògic que el sistema jurídic protegeixi la possibilitat de revocar el consentiment perquè es tracta d’un dret indisponible quan el que realment es pretén és defraudar les expectatives del seu con-tracte per a aconseguir, per exemple, un benefici major amb un nou contractant. Per tant, segon la doctora García, ens trobem davant del dret de contractes, el qual s’haurà d’adaptar a aquest peculiar objecte que són els drets de la personalitat. D’altra banda, des del punt de vista de la disponibilitat dels drets de la personalitat mortis causa, la ponent va considerar que ens trobem amb una llacuna legal quan el que es du a terme no és una violació d’un dret de la personalitat, sinó una gestió o explotació econòmica d’un dret de la personalitat. En aquests casos s’està produint un enriquiment d’un dret de la personalitat d’una persona que ja ha mort. La ponent creu que és legitimada acti-va per a exercitar aquesta acció per a recuperar aquells lucres la persona que el causant hagi nomenat a aquest efecte o bé els seus hereus.La sessió de la tarda va tractar sobre el dret a la vida i a la integritat. La primera ponència va ser a càrrec del doctor Francisco Oliva Blázquez, professor titular de la Universitat Pablo de Olavide, i es va titular «El dret a la vida (art. 15 CE)». El ponent va centrar la seva exposició en l’ideal de la mort digna, entesa no com un fet puntual, sinó com un procés. Actualment en la nostra societat hi ha un debat obert sobre quin és l’ideal de la mort digna, fonamentalment per dos motius: a) l’envelliment progres-siu de la població com a causa de l’aparició de determinades malalties degeneratives en les quals la dignitat de les persones es pot veure afectada negativament; b) la tecni-ficació de la medicina i la consegüent possibilitat d’allargar artificialment la vida de les persones.En la mort, atès que es tracta d’un procés, ha de respectar-se un principi essen-cial: el respecte de l’autonomia de la voluntat i el respecte de la dignitat. Catalunya (art. 15.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya)4 i Andalusia (art. 20 de l’Estatut d’autonomia d’Andalusia)5 han estat les comunitats autònomes pioneres en el reco-neixement d’aquest dret.Així, segons el ponent, l’ideal d’una mort digna consta de tres elements que refor-cen la protecció de la dignitat de la persona en el procés de la mort: 1) el reforçament de l’autonomia de la voluntat a través de la declaració de voluntat vital anticipada o tes- tament vital i del reconeixement del dret a oposar-se a un tractament mèdic o a reti-4. Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 (BOE, núm. 172 [20 juliol 2006]).5. Llei orgànica 2/2007, de 19 de març, de reforma de l’Estatut d’autonomia d’Andalusia (BOE, núm. 68 [20 març 2007]).13 MISCELLANIA_14.indd   219 14/05/14   10:47MISCEL·LÀNIA220 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014)rar-lo; 2) el reconeixement com un deure jurídic de la limitació de l’esforç terapèutic, i 3) l’extensió del dret a rebre cures pal·liatives, també conegut com el dret a no patir.Finalment, la Jornada va finalitzar amb la ponència de la doctora Judith Solé Resina, professora titular de Dret Civil de la UAB, «Els drets en l’àmbit de la salut». La doctora Solé va començar la seva intervenció afirmant que els principis rectors de les normes que regulen els drets de la personalitat en l’àmbit de la salut garanteixen que el pacient rebi la informació adequada i configuren el pacient com el protagonis-ta de totes les decisions sobre la seva salut. El consentiment informat es requereix per a ser sotmès a qualsevol tipus d’intervenció o tractament mèdic. L’exigència d’aquest consentiment informat es fonamenta en dos principis bàsics: a) tota actuació en l’àm-bit de la salut requereix, amb caràcter general, el consentiment del pacient; b) tot pa-cient té dret a negar-se a rebre un tractament o a sotmetre’s a una intervenció mèdica, menys en les excepcions previstes en la llei (existència de riscos per a la salut pública i existència d’un risc immediat greu per a la integritat física o psíquica del pacient, o bé impossibilitat d’aconseguir el seu consentiment).La segona part de la ponència es va centrar en l’anàlisi de l’exercici d’aquest dret per part de menors d’edat. En el cas dels menors d’edat, la capacitat de prestar el con-sentiment informat es gradua: a partir dels setze anys no es requereix l’actuació del representant i entre els dotze i els setze anys s’ha d’atendre la capacitat natural de discerniment del menor (art. 9.3 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica regu-ladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica).6 La ponent va convidar a la reflexió que, tot i que es tracta d’un dret personalíssim, les lleis preveuen clarament l’exercici per mitjà de la representació en aquests supòsits. Prenent com a referència aquesta reflexió, la ponent va cloure l’exposició posant de manifest que quan els menors d’edat són competents, d’acord amb la llei, per a consentir sobre la seva salut, aquesta declaració de voluntat no pot ser substituïda per la dels seus representants legals. És l’equip mèdic, si considera que el consentiment és contrari als interessos del menor o a la seva salut, qui pot sol·licitar a l’òrgan judicial autorització per a dur a terme la intervenció o el tractament. Així, doncs, en aquests casos no s’accepta la prestació del consentiment per mitjà de la re-presentació.Maria Planas BallvéDoctorandaUniversitat Autònoma de Barcelona6. BOE, núm. 274 (15 novembre 2002).13 MISCELLANIA_14.indd   220 14/05/14   10:47

Catalan

Crònica de la jornada sobre els reptes actuals del dret de la persona, celebrada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 21 de juny de 2013

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014) 217
CRÒNICA DE LA JORNADA SOBRE ELS REPTES ACTUALS DEL DRET 
DE LA PERSONA, CELEBRADA A LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA  
DE BARCELONA EL 21 DE JUNY DE 2013
El passat 21 de juny va tenir lloc a la Sala de Vistes de la Facultat de Dret de la 
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la Jornada sobre els Reptes Actuals del 
Dret de la Persona, organitzada a través del projecte «Nova configuració de la persona 
física. Revisió de les condicions personals, familiars i patrimonials. El principi de no-
discriminació (DER 2010-17949)», del qual formen part alguns professors de la UAB.
La Jornada va començar amb la presentació d’aquesta per part del degà de la 
Facultat de Dret, el doctor J. M. de Dios, professor titular de dret internacional privat 
de la UAB, que va felicitar el grup d’investigació per la seva tasca i va celebrar la pu-
blicació del Tratado del derecho de la persona, que considera que esdevindrà una obra 
de referència en l’estudi del dret de la persona.
A continuació va tenir lloc la primera ponència, a càrrec de la doctora Teodora 
Torres García, catedràtica de Dret Civil de la Universitat de València, i titulada «La 
configuració de la incapacitació». La ponent va centrar la seva exposició en els efectes 
que ha tingut la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Disca-
pacitat, de 13 de desembre de 2006,1 en la legislació espanyola.2
La ponent va afirmar que la discapacitat no és el mateix que la incapacitat: són 
dos sistemes diferents de protecció de les persones físiques. Segons la doctora Torres, 
no es pot afirmar que la incapacitació vagi en contra dels principis constitucionals, 
perquè es tracta d’una institució que no intenta igualar totes les persones, sinó que 
significa una sèrie de mesures de protecció de la dignitat de la persona amb vista a la 
no-discriminació. La incapacitació no és una mesura de protecció patrimonial, sinó 
que és una protecció de la persona (art. 10.1 i 14 CE). El fet de ser incapacitat no com-
porta la privació de cap altre dret de la personalitat o dret fonamental, sens perjudici 
que l’exercici d’aquests drets sigui susceptible de limitació com a conseqüència d’un 
procés d’incapacitació. A més, d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Consti-
1. Instrument de ratificació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, de 
Nova York, de 13 de desembre de 2006 (Boletín Oficial del Estado [BOE], núm. 96 [21 abril 2008]).
2. Llei 1/2009, de 25 de març, de reforma de la Llei de 8 de juny de 1957, sobre el Registre Civil, en 
matèria d’incapacitacions, càrrecs tutelars i administradors de patrimonis protegits, i de la Llei 41/2003, 
de 18 de novembre, sobre protecció patrimonial de les persones amb discapacitat i de modificació del Codi 
civil, de la Llei d’enjudiciament civil i de la normativa tributària amb aquesta finalitat (BOE, núm. 73 [26 
març 2009]). Vegeu la Llei 26/2011, d’1 d’agost, d’adaptació normativa a la Convenció Internacional sobre 
els Drets de les Persones amb Discapacitat (BOE, núm. 184 [2 agost 2011]).
Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 14 (2014), p. 217-224 
ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993
http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP
13 MISCELLANIA_14.indd   217 14/05/14   10:46
MISCEL·LÀNIA
218 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014)
tucional,3 la incapacitació no és un únic sistema de protecció, sinó que es pot configu-
rar en diferents sistemes segons el seu grau d’intensitat: la incapacitat, la curatela o 
incapacitat parcial (sistema de suports puntals), i la discapacitat en persones no inca-
pacitades.
La ponent va finalitzar l’acte afirmant que l’ordenament jurídic considera l’inca-
pacitat com una persona amb capacitat jurídica; per tant, pot dur a terme actes tan 
importants com el matrimoni, atorgar testament o ser part en determinants contrac-
tes. Les disposicions de la Convenció de Nova York no poden modificar els concep-
tes tan tradicionals de capacitat jurídica o capacitat d’obrar i seria inconstitucional 
suprimir o restringir la capacitat jurídica, que està íntimament unida a la personalitat 
jurídica. S’ha de tenir en compte que la persona discapacitada és una persona amb la 
seva capacitat jurídica i amb plena capacitat d’obrar sempre que no hagi estat sotmesa 
a un procés d’incapacitació. La reforma d’aquest sistema de protecció de les persones 
haurà de tenir en compte aquests límits i que el discapacitat és una persona, i també 
que l’ordenament jurídic l’ha de protegir.
Tot seguit la doctora María del Carmen Gete-Alonso y Calera, catedràtica de la 
UAB, va presentar el Tratado del derecho de la persona, elaborat, entre altres juristes 
investigadors, pels ponents i pels membres de la direcció de la Jornada. El Tratado 
està publicat per l’editorial Civitas i consta de dos volums. La raó de la seva presenta-
ció en aquesta Jornada era fer un petit homenatge i poder manifestar públicament que 
aquesta obra està dedicada a la doctora Rosario Valpuesta Fernández, catedràtica de 
Dret Civil de la Universitat Pablo de Olavide, la qual malauradament no va poder 
veure el final de l’obra tot i que hi va participar activament i en va ser una gran impul-
sora.
La següent ponència, «Els drets de la personalitat», va ser a càrrec de la doctora 
María Paz García Rubio, catedràtica de Dret Civil de la Universitat de Santiago de 
Compostel·la, i va tractar sobre quins són els drets de la personalitat i la seva relació 
amb els drets fonamentals. Que determinats drets de la personalitat també tinguin el 
caràcter de dret fonamental significa que requereixen una llei de caràcter orgànic per 
al seu desenvolupament normatiu i que són susceptibles de la interposició d’un recurs 
d’empara davant del Tribunal Constitucional.
Seguidament l’exposició es va centrar en l’anàlisi de dos caràcters inherents de la 
personalitat: la indisponibilitat i l’extrapatrimonialitat. Respecte de l’extrapatrimo-
nialitat, la ponent va defensar que els drets de la personalitat tenen una doble faceta: 
la patrimonial i l’extrapatrimonial. Ara bé, ambdues facetes no són separables ni dife-
renciables, formen part del mateix dret i tenen la mateixa protecció del dret civil i dels 
drets fonamentals. A més, cada cop tenen més rellevància els aspectes patrimo nials 
dels drets de la personalitat.
D’altra banda, en fer referència al caràcter indisponible dels drets de la personali-
3. Sentència del Tribunal Constitucional 174/2002, de 9 d’octubre (RTC 2002/174).
13 MISCELLANIA_14.indd   218 14/05/14   10:46
MISCEL·LÀNIA
Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014) 219
tat, García Rubio va defensar que tant des del punt de vista inter vivos com des del 
punt de vista mortis causa aquests drets són disponibles. Els drets de la personalitat 
poden ser objecte de negocis jurídics. Així, en molts casos la cessió d’un dret de la 
personalitat equival a un consentiment contractual irrevocable i que haurà de com-
plir-se en els seus propis termes. La ponent va considerar que no és lògic que el sistema 
jurídic protegeixi la possibilitat de revocar el consentiment perquè es tracta d’un dret 
indisponible quan el que realment es pretén és defraudar les expectatives del seu con-
tracte per a aconseguir, per exemple, un benefici major amb un nou contractant. Per 
tant, segon la doctora García, ens trobem davant del dret de contractes, el qual s’haurà 
d’adaptar a aquest peculiar objecte que són els drets de la personalitat. D’altra banda, 
des del punt de vista de la disponibilitat dels drets de la personalitat mortis causa, la 
ponent va considerar que ens trobem amb una llacuna legal quan el que es du a terme 
no és una violació d’un dret de la personalitat, sinó una gestió o explotació econòmica 
d’un dret de la personalitat. En aquests casos s’està produint un enriquiment d’un dret 
de la personalitat d’una persona que ja ha mort. La ponent creu que és legitimada acti-
va per a exercitar aquesta acció per a recuperar aquells lucres la persona que el causant 
hagi nomenat a aquest efecte o bé els seus hereus.
La sessió de la tarda va tractar sobre el dret a la vida i a la integritat. La primera 
ponència va ser a càrrec del doctor Francisco Oliva Blázquez, professor titular de la 
Universitat Pablo de Olavide, i es va titular «El dret a la vida (art. 15 CE)». El ponent 
va centrar la seva exposició en l’ideal de la mort digna, entesa no com un fet puntual, 
sinó com un procés. Actualment en la nostra societat hi ha un debat obert sobre quin 
és l’ideal de la mort digna, fonamentalment per dos motius: a) l’envelliment progres-
siu de la població com a causa de l’aparició de determinades malalties degeneratives 
en les quals la dignitat de les persones es pot veure afectada negativament; b) la tecni-
ficació de la medicina i la consegüent possibilitat d’allargar artificialment la vida de les 
persones.
En la mort, atès que es tracta d’un procés, ha de respectar-se un principi essen-
cial: el respecte de l’autonomia de la voluntat i el respecte de la dignitat. Catalunya 
(art. 15.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya)4 i Andalusia (art. 20 de l’Estatut 
d’autonomia d’Andalusia)5 han estat les comunitats autònomes pioneres en el reco-
neixement d’aquest dret.
Així, segons el ponent, l’ideal d’una mort digna consta de tres elements que refor-
cen la protecció de la dignitat de la persona en el procés de la mort: 1) el reforçament de 
l’autonomia de la voluntat a través de la declaració de voluntat vital anticipada o tes- 
tament vital i del reconeixement del dret a oposar-se a un tractament mèdic o a reti-
4. Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 
(BOE, núm. 172 [20 juliol 2006]).
5. Llei orgànica 2/2007, de 19 de març, de reforma de l’Estatut d’autonomia d’Andalusia (BOE, 
núm. 68 [20 març 2007]).
13 MISCELLANIA_14.indd   219 14/05/14   10:47
MISCEL·LÀNIA
220 Revista Catalana de Dret Privat, vol. 14 (2014)
rar-lo; 2) el reconeixement com un deure jurídic de la limitació de l’esforç terapèutic, i 3) 
l’extensió del dret a rebre cures pal·liatives, també conegut com el dret a no patir.
Finalment, la Jornada va finalitzar amb la ponència de la doctora Judith Solé 
Resina, professora titular de Dret Civil de la UAB, «Els drets en l’àmbit de la salut». 
La doctora Solé va començar la seva intervenció afirmant que els principis rectors de 
les normes que regulen els drets de la personalitat en l’àmbit de la salut garanteixen 
que el pacient rebi la informació adequada i configuren el pacient com el protagonis-
ta de totes les decisions sobre la seva salut. El consentiment informat es requereix per 
a ser sotmès a qualsevol tipus d’intervenció o tractament mèdic. L’exigència d’aquest 
consentiment informat es fonamenta en dos principis bàsics: a) tota actuació en l’àm-
bit de la salut requereix, amb caràcter general, el consentiment del pacient; b) tot pa-
cient té dret a negar-se a rebre un tractament o a sotmetre’s a una intervenció mèdica, 
menys en les excepcions previstes en la llei (existència de riscos per a la salut pública i 
existència d’un risc immediat greu per a la integritat física o psíquica del pacient, o bé 
impossibilitat d’aconseguir el seu consentiment).
La segona part de la ponència es va centrar en l’anàlisi de l’exercici d’aquest dret 
per part de menors d’edat. En el cas dels menors d’edat, la capacitat de prestar el con-
sentiment informat es gradua: a partir dels setze anys no es requereix l’actuació del 
representant i entre els dotze i els setze anys s’ha d’atendre la capacitat natural de 
discerniment del menor (art. 9.3 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica regu-
ladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i 
documentació clínica).6 La ponent va convidar a la reflexió que, tot i que es tracta d’un 
dret personalíssim, les lleis preveuen clarament l’exercici per mitjà de la representació 
en aquests supòsits. Prenent com a referència aquesta reflexió, la ponent va cloure 
l’exposició posant de manifest que quan els menors d’edat són competents, d’acord 
amb la llei, per a consentir sobre la seva salut, aquesta declaració de voluntat no pot 
ser substituïda per la dels seus representants legals. És l’equip mèdic, si considera que 
el consentiment és contrari als interessos del menor o a la seva salut, qui pot sol·licitar 
a l’òrgan judicial autorització per a dur a terme la intervenció o el tractament. Així, 
doncs, en aquests casos no s’accepta la prestació del consentiment per mitjà de la re-
presentació.
Maria Planas Ballvé
Doctoranda
Universitat Autònoma de Barcelona
6. BOE, núm. 274 (15 novembre 2002).
13 MISCELLANIA_14.indd   220 14/05/14   10:47


Crònica de la jornada sobre els reptes actuals del dret de la persona, celebrada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 21 de juny de 2013

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert