Feliu i Torrent, Francesc

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FRANCESC FELIU
EN LA MORT DE FRANCESC FERRER GIRONÈS (1935-2006)
Qui signa aquestes ratlles conserva un record boirós, infantil, del que devia
ser el primer contacte amb la ciutat de Girona, acompanyant vergonyós del seu
pare en una reunió, potser mig clandestina, de «professors de català». En aquella
sala perduda de l’edifici de la Cambra de Comerç, des d’on es veia per la finestra,
nou i lletgíssim, el viaducte del tren que migparteix la ciutat, qui sobresortia par-
lant, fent bromes, donant consignes, era en Francesc Ferrer. Un home singular,
que va trepitjar al llarg de la seva vida molts escenaris de la vida pública; conegut,
per la seva activitat intensa, arreu de Catalunya i, a Girona, personatge absoluta-
ment popular.
Francesc Ferrer i Gironès no era filòleg ni lingüista, la seva formació voltava
més aviat pels topants de l’economia. Però era, com tants que n’ha donat el nos-
tre país, un home apassionat per la terra i per la cultura que es vehicula en la llen-
gua catalana, la situació de la qual ell veia com una més de les injustícies històri-
ques que campen pel nostre món contemporani, potser la més punyent. Les seves
iniciatives en aquest àmbit i les diverses publicacions —algunes, ja imprescindi-
bles per als estudiosos del ram— justifiquen a bastament la seva notícia necrolò-
gica en una revista especialitzada en la llengua i la literatura catalanes.
Segons el seu biògraf i amic Pius Pujades, la circumstància del servei militar
va ser el que va despertar en ell la inquietud de l’idioma —el revoltava haver d’es-
criure cartes a la família en castellà—, i el va empènyer a apuntar-se a un curs de
llengua catalana. Diria, anys més tard, Ferrer: «El dia més feliç de la meva vida va
ser el dia que vaig poder escriure el que pensava i el que enraonava tal com ho
pensava i tal com ho enraonava». La reivindicació dels drets lingüístics esde-
vindrà, en efecte, la lluita principal de la seva vida: «Els catalanoparlants ens hem
d’animar a protestar, a exigir i a reclamar els nostres drets lingüístics. Cal pensar
que la nostra nació no ens la defensarà ningú, llevat de nosaltres mateixos. I con-
vé que ens adonem que els oblits, les ignoràncies o les marginacions, conscients o
no, només es poden evitar a base de la nostra lluita. Una lluita que algunes vega-
des hom vol fer passar per martiri, però que segons la meva experiència sempre és
una victòria, atès que es guanya a favor nostre, a favor de tots» (Introducció, a
Lletres de batalla, 1989).
El seu tarannà lluitador tenia a veure, segurament, amb els anys durs de la
postguerra en què va créixer i amb la seva vinculació juvenil a l’Acció Catòlica i a
Llengua & Literatura. Núm. 18 (2007), ps. 737-739
Llengua & Literatura 18-6  24/7/07  11:59  Página 737
l’Escoltisme, i les seves lluites van atènyer també, certament, altres camps de l’ac-
ció ciutadana, com ara la promoció d’habitatges socials, la protecció dels recursos
hídrics o la rehabilitació del sindicalisme autòcton, però la vessant més rellevant
de la seva actuació pública fou, sens dubte, la defensa de la cultura catalana i de la
llengua del país —d’una manera especial, la reivindicació constant dels seus espais
d’ús, la denúncia de la persecució històrica de què ha estat objecte. Es pot dir que
Francesc Ferrer va prendre part a totes les iniciatives significatives en aquest te-
rreny a la ciutat de Girona, des de la creació de la llibreria «catalanista» Les Vol-
tes o de la delegació gironina d’Òmnium Cultural, a la refundació del setmanari
«Presència», la institució dels premis literaris Prudenci Bertrana, l’aparició del
diari «El Punt», la campanya per la catalanització del distintiu provincial, etc.
Ferrer va entendre sempre molt bé que la qüestió de la llengua és, sobretot,
una qüestió política. Des de la campanya pel Català a l’Escola (1966-1968), que ell
va encapçalar a Girona, devia veure ben clara la intrínseca vinculació que mante-
nen, en el nostre univers cultural, la política i la llengua: «...actualment, a tots els
països de cultura catalana, la pèrdua del nostre idioma no significaria només que
renunciem al patrimoni cultural, sinó especialment que no tenim consciència na-
cional i que no tenim voluntat de romandre integrats com a nació. Per això la
llengua catalana representa un «plebiscit” i mitjançant el seu manteniment ex-
pressem la nostra voluntat nacional. Existeix una relació directa entre la política i
la llengua catalana...» (Introducció a La persecució política de la llengua catalana,
1985). I és que Ferrer era, sobretot, un home polític; duia la política a la sang —en
la dedicatòria personal d’un dels seus llibres a un amic filòleg, que conec, acaba:
«...amb l’esperança que el llegeixis amb visió política. Bon cop de falç!».
La seva trajectòria política, pròpiament dita, s’inicia a la Cambra de Comerç
de Girona, d’on fou nomenat president l’any 1973 malgrat l’oposició de les auto-
ritats civils. Amic personal de Jordi Pujol —amb qui havia creat, al final dels 50,
un partit que sembla que responia a les sigles de Cristians Catalans—, va partici-
par de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, l’any 1974. Pro-
motor de l’Assemblea Democràtica de Girona, l’any 1976, va ser elegit senador
per Girona a les primeres eleccions democràtiques, el 1977, i va ser-ne ininter-
rompudament fins a l’any 1993, primer per CDC i després, com a independent,
pel Partit dels Socialistes de Catalunya. A partir de 1995 va ser diputat al Parla-
ment català per Esquerra Republicana de Catalunya fins al 2003, en què va ser el
candidat d’ERC a l’alcaldia de Girona. Va exercir, finalment, de regidor a la seva
ciutat fins a la data de seva mort, el 17 de febrer de 2006. Però la política, Ferrer
la compaginava amb la recerca històrica, la reflexió intel.lectual i, doncs, la pro-
ducció de llibres —alguns dels quals són d’obligada referència per als estudis ca-
talans d’història de la llengua i d’història cultural. A banda de nombroses publi-
cacions de caràcter socioeconòmic, entre les quals potser cal destacar Els
moviments socials a les comarques gironines (1989), va publicar interessants mo-
nografies històriques sobre La persecució política de la llengua catalana (1985) i
sobre la Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000). Al costat de di-
Llengua & Literatura, 18, 2007738
Llengua & Literatura 18-6  24/7/07  11:59  Página 738
versos llibres d’anàlisi i combat polític, com: Via fora! (1982), Catalunya light...?
(1986), Lletres de batalla (1989), La insubmissió lingüística (1990), o El gran lli-
bre per la independència. Mil raons a favor de les llibertats de Catalunya (2005),
treballà i fou coautor d’un volum, indispensable per a la legislació posterior en
aquest tema, sobre Els drets lingüístics dels catalanoparlants (1990).
Francesc Ferrer, tanmateix, era un home que recelava —de vegades, amb
prou fonament— dels cercles acadèmics i del món universitari. Sabia moltes co-
ses i molt diverses, però era persona poc amiga de l’elucubració i de la teoria. A la
Introducció de La persecució política de la llengua catalana ens adverteix: «...no
voldríem pas que aquest estudi tingués exclusivament un nervi científic, el qual,
de tan neutre, el fes eixorc. No. Una de les finalitats que volem que tingui preci-
sament és repercussió política, perquè política ha estat la persecució i polítics han
estat els mòbils que ens han impulsat a treballar-hi». Ferrer era, en definitiva, un
home d’acció. Idealista, però pragmàtic; i posseïdor, per a bé i per a mal —que de
vegades és bo saber oblidar coses—, d’una memòria prodigiosa, malgrat el seu ca-
racterístic aire despistat.
Essent com era un individu de provada independència personal —la seva va-
riada i atzarosa trajectòria política ho corrobora—, va acumular sens dubte, al
llarg de la seva vida, molts i bons amics, i potser també alguns enemics, però difí-
cilment li podríem reconèixer deixebles, o gent que poguessin rebre, en la seva ac-
tuació, la consideració de col.legues seus. L’obra de Francesc Ferrer és, doncs, un
producte directe, indestriable, de la seva circumstància vital; és una obra singular,
en alguns aspectes, imprescindible, però segurament és també, per la mateixa raó,
una obra irrepetible.
FRANCESC FELIU
Universitat de Girona
Crònica 739
Llengua & Literatura 18-6  24/7/07  11:59  Página 739


En la mort de Francesc Ferrer Gironès (1935-2006)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert