Garreta, J.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 NOTES, 27
197
Què hem d’explicar d’en Joaquim 
Mir i Trinxet (1873-1940) que ja no 
sapiguem gràcies a excel·lents articles, 
estudis i biografies que molts estudi-
osos han publicat? Conformem-nos 
amb destacar la d’Enric Jardí, editada 
per l’editorial La Poligrafa, que so-
vint consulto i gaudeixo fullejant. Per 
tant, molts coneixeu la vinculació del 
genial artista amb la nostra ciutat, i 
és precisament d’aquesta ciutat que 
aprofundirem en aquest escrit.
En contra del que alguns diuen, en 
Mir va néixer a Barcelona, i no a Vila-
nova, l’any 1873. Fill de comerciants, 
va passar la infància a prop del tau-
lell d’una merceria especialitzada en 
botons a la menuda, amb uns pares 
que treballaren i lluitaren amb esforç 
per tirar endavant la família. Com en 
Rusiñol ja va plasmar a la seva Auca del 
senyor Esteve, Mir pare no veu amb bons 
ulls la dèria del jove Quim per pintar, 
tot i que demostra talent, per consi-
derar que és ocupació de bohemis i 
ganduls. Isabel, la mare, fa el que pot 
per ajudar i donar suport al jove. 
Però curiosament, és un repre-
El Mir de Mollet
Joan Garreta Montoliu*
*  Fundador de la Col·lecció Garreta-Rovira. info@collecciogarretarovira.com
GARRETA MONTOLIU, J. (2012) El Mir de Mollet, pàg. 197-200
 NOTES, 27
198
sentant alemany de la firma on com-
pren els botons qui dóna l’empenta 
al Quim perquè esdevingui la gran 
figura de la pintura en un futur: li 
regala un equip de pintura Nürberg. 
Acompanyat del seu amic d’escola Isi-
dre Nonell (del col·legi Sant Miquel), 
Pitxot i Vallmitjana surten al carrer 
sempre que poden, cavallet i paleta en 
mà: són La Colla del Safrà, coneguts per 
l’ús dels colors vius, els grocs intensos 
i els sienes en els seus paisatges.
Als 18 anys, dos fets marquen el 
seu futur: per un cantó, rep amb desil-
lusió la negativa a la seva sol·licitud 
per a la beca de l’Acadèmia de Bellas 
Artes de Madrid per anar a Roma: la 
prova d’execució li surt rodona però 
a l’hora de respondre a les pregun-
tes sobre Història de l’Art del jurat, 
es queda mut i tallat. No comptava 
amb la formació i la preparació cultu-
ral dels seus amics Casas i Rusiñol. La 
bona nova arriba de la mà del senyor 
Caba, el director de La Llotja, d’on és 
alumne: un quadre seu és seleccionat 
per a una mostra i venut per 500 pes-
setes de llavors. Aquesta venda acon-
segueix calmar els ànims del Sr. Mir, 
de manera que dóna llum verda a les 
aspiracions del seu fill.
Marxa a Mallorca a conviure una 
temporada amb en Rusiñol, per tal de 
pintar i treballar plegats. No resulta, 
però, una experiència tan gratificado-
ra com calia esperar. Un seguit d’esde-
veniments aconsegueixen que el jove 
Mir caigui en una depressió i sigui 
internat a l’Institut Pere i Mata per tal 
de guarir-se. Per començar, té topades 
amb el seu amic belga Degowe (sem-
pre es disputen els mateixos racons 
per pintar), i poc després, un nois li 
prenen els quadres i el material que 
amagava en una cala. Se li suma un 
desengany amorós i una caiguda d’un 
rocam que li provoca una forta lesió 
al cap. Aquests esdeveniments el por-
ten el 1906 a romandre ingressat tot 
un any a l’Institut Mental de Reus, del 
qual en surt plenament restablert, i 
deixa enrere un dels seus episodis de 
crisis nervioses.
Aquesta etapa la consumeix per 
Tarragona i l’Aleixar, pintant els seus 
paisatges sota l’esguard de la seva ger-
mana Pilar, fins que l’any 1913 deci-
deix traslladar-se a Mollet, a casa de 
la seva germana gran, la Juanita, que 
vivia a on abans hi havia la finca de 
can Creus, al carrer de Berenguer III, 
números 120-122, a la cantonada da-
vant de la caserna de la Guàrdia Civil 
(avui, Museu Abelló). 
És a partir d’aquests moment que 
podem parlar del nostre Mir de Mollet: 
aviat es fa tertulià assidu de les xer-
rades que es feien a casa del senyor 
Paco, de la farmàcia Foz. També hi 
assistien amb freqüència els doctors 
Rosés i Puigcercós, l’arquitecte Cal-
duch i el terratinent Anton d’Argila, 
de can Camarassa de Montornès del 
Vallès. Precisament, aquest últim el 
convida a casa seva perquè hi passi 
temporades i pinti: en tenim alguns 
exemples en els quadres que plasmen 
camps de blat i el turó de Montmeló, 
executats amb la genialitat de costum 
i la seva particular paleta de colors 
lluminosos.
On també se’l podia trobar amb 
certa freqüència era al restaurant que 
en Salvador Llavina tenia al final del 
c/ Berenguer III, acompanyat pel seu 
director, el senyor Font. De fet, quan 
en Llavina va traslladar el negoci davant 
de l’església, a la Marineta (propietat 
del senyor Calderó), en Mir hi va fer 
cap en nombroses ocasions, aprofitant 
que estava de visita a la vil·la.
Aquestes coneixences reporten al 
pintor nombrosos encàrrecs: pinta 
el quadre de l’interior de l’antiga 
Joan Garreta Montoliu
 NOTES, 27
199
església de Mollet, que tot i resultar 
destruïda per la guerra l’any 1936, 
es conserva a la col·lecció del Museu 
Abelló. També hi figura un quadre 
que en Mir va pintar dels jardins de 
la finca de Santa Perpètua de Moguda 
que tenia el marquès de Güell: fou la 
seva amistat amb el senyor Isidre Vila-
seca Corominas de Mollet la que li va 
obrir les portes a la finca, perquè en 
Vilaseca n’era l’administrador. De fet, 
personalment he pogut admirar unes 
obres magnífiques del pintor a les 
col·leccions particulars dels seus néts, 
el doctor Joan Vilaseca i el seu germà, 
el farmacèutic Isidre Vilaseca.
En aquesta època fèrtil, en Mir 
pinta i decora l’Hotel Gran de la 
Palma, un mural per a la Generalitat 
de Catalunya i un altre per a la casa 
Trinxet, propietat del seu oncle i pro-
tector, Avel·lí Trinxet, un ric industrial 
tèxtil. Llàstima que aquesta finca fos 
derruïda durant l’època Porcioles, i 
els Núñez y Navarro hi fessin un bloc 
de pisos! L’únic vestigi que queda de 
les meravelles que el pintor va pintar 
per al seu oncle és un mural que mos-
tra unes coves de Mallorca, i només 
fou possible preservar-lo dividint-lo 
en trossos. Es va encetar una certa po-
lèmica quan es va saber que els tenia 
el restaurador Marçal Barrachina, i 
que n’havia regalat un tros a Abelló. 
Imagino que encara deu figurar en el 
fons artístic que té el Museu Abelló, i 
personalment considero que gràcies a 
aquesta acció, l’obra ha pogut passar 
a la posteritat.
En Mir coneix i fa amistat amb 
l’artista Manolo Hugué i el pintor Ra-
fael Benet i el seu nebot Rafael Duran. 
Tots tres eren hostes de luxe a les ter-
túlies que es feien a la masia el Trull, 
de Caldes de Montbui, propietat del 
senyor Baumgatner. En Mir hi feia cap 
per visitar la seva mare, que hi feia 
cures per alleugerir les molèsties del 
seu reuma.
També visitava la finca can Beira, 
de Gallecs que tenia en Ramon Baum- 
gatner, fill del citat industrial suís 
afincat a Caldes. Vaig tenir el plaer 
de contemplar moltes de les obres 
de l’artista que allí tenien exposades, 
gràcies a la meva relació professio-
nal (assessor jurídic i fiscal) i perso-
nal amb el senyor Ramon. De fet, un 
d’aquells quadres, titulat Moguda, me’l 
va regalar, i jo a la vegada el vaig cedir 
amb gust al bon amic Abelló, sabent 
la il·lusió que li faria tenir obra d’un 
referent seu que mai havia pogut ar-
ribar a conèixer (aquesta obra figura 
també al Museu Abelló).
Els vuit anys que el pintor viu a 
Mollet són prolífics i li reporten un 
lloc destacable en la vida social i els 
cercles artístics. Però el final d’aquest 
cicle arriba quan el 1921 la seva mare 
Isabel decideix tornar a la seva Vilano-
va natal, acompanyada dels seus fills 
Quim i Pilar. Aquest trasllat acaba con-
vertint-se en l’inici d’una nova vida, 
perquè als 48 anys coneix, festeja i 
es promet amb una jove de la vil·la, 
Maria Estadella, filla d’un comerciant 
de joguines. 
La dècada dels anys vint transcorre 
amb placidesa per al matrimoni, amb 
en Mir pintant per Vilanova, Canye-
lles i els voltants. L’obra que repro-
duïm i acompanya aquestes paraules 
és d’aquell període. Està datada l’any 
1932; dos anys abans, el pintor per 
fi havia assolit el Primer Premi i Me-
dalla de l’Exposició de Bellas Artes de 
Madrid.
La guerra comportà greus conse-
qüències per en Joaquim Mir: la seva 
significació en el bàndol republicà li va 
suposar la detenció i posterior empre-
sonament; d’aquesta experiència no 
em va sortir gaire ben parat, a nivell de 
El Mir de Mollet
 NOTES, 27
200
salut. De fet, ell va recuperar de forma 
discontínua la seva amistat amb el cer-
cle de tertulians de la Farmàcia Foz, re-
gentada per Paco Foz Bello i la seva se-
nyora, l’Antònia Casarramona. Calia la-
mentar l’absència del Dr. Rosés, que va 
morir al bombardeig dels Quatre Can-
tons. És d’aquesta època (1939-1940) 
i d’aquesta tertúlia, que conservo re-
cords visuals de l’artista: gran, volumi-
nós, d’ulls petits i vius i barba blanca 
blanquíssima, xerrant mentre prenia 
apunts en un bloc, amb un llapis que 
sempre duia a sobre (puc deixar-me la 
pipa, però el llapis, mai! deia sovint). En Mir 
moria pocs mesos després d’aquestes 
fotografies que vaig fer al meu cap, ja 
malalt, a Vilanova. 
Joan Garreta Montoliu


El Mir de Mollet

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert