Casasús, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

JOSEP MARIA CASASÚS
EL PERIODISME COM A RETÒRICA
DE LA CONSCIÈNCIA 
S
obre el sistema contemporani dels mitjans de comunicació social
planen ara uns mals averanys. Horn diu que els constants avenços
tecnològics, combinats amb una lògica financera i econòmica de la
concentració empresarial, són una amenaça per a la llibertat de les
consciències i per al progrés humà i social.
A la tardor del 1993, els Estats Units de Nord-Amèrica, bona part de
l'opinió pública es va mostrar sensiblement contrariada en conèixer l'acord
establert entre la principal companyia de telèfons i la principal empresa
de televisió per cable d'aquell país. Tant de poder comunicatiu concentrat
en unes poques mans feia témer un futur on les persones patirien d'una
forta dependència respecte a la percepció del món actual i respecte a la
interpretació dels esdeveniments socials.
L'onada dels "reality shows" i dels programes de la "televisió-
escombraries", canalitzada mitjançant circuits monopolistes que només
obeeixen a una raó de mercat, comporta un risc social cert que requereix
una reflexió renovada sobre el desenvolupament de les capacitats persuasives
dels continguts recolzats en unes noves tecnologies de la informació, cada
cop més poderoses i més eficaces.
38
El periodisme ha de ser l'ètica de la comunicació
/
4 a dinàmica del progrés tècnic i empresarial no ha de ser, però,
necessàriament negativa per a la formació de les consciències i del
coneixement crític de la realitat. És cert que l'explotació a gran
escala dels recursos de la comunicació tendeix a afavorir una circulació
de missatges predominantment dominada per una retórica de la superficialitat,
de la frivolitat, de la intuició, de les passions, dels instints i de la dispersió.
L'ús sense fre de les àmplies possibilitats dels constants avenços tecnològics
i la permeabilitat universal dels mercats de consumidors d'informació
comporten el perill d'un empobriment cultural alarmant. Hi ha un contrast
enorme entre els avenços tècnics i els retrocessos en els continguts dels
mitjans de comunicació. Mentre la tecnologia avança, els continguts re-
tornen a comportaments atàvics, primaris, prims, sense cap valor. Aquest
constrast s'accentua cada cop més, evidentment, de manera galopant.
És cert, dones, que es produeixen fenòmens socials preocupants i que
hi ha el risc de que creixin. Però només hi ha una manera d'evitar-ho. No
s'ha de limitar la recerca i el desenvolupament tecnològics, i no és possible
aturar l'evolució dels mecanismes econòmics que propicien la concentració
empresarial. L'únic camí possible per a una acció progressista és, doncs,
el de reconduir l'orientació dels continguts dels mitjans, posant-los al servei
del desenvolupament humà, cultural i social. I aquesta és, potser, la funció
que li pertoca assumir al periodisme en l'alba del nou segle i en el capvespre
de la modernitat.
El periodisme haurà de ser, més que mai, l'ètica de la comunicació. És
la nova definició que li correspon en aquesta etapa de crisi i de transició.
Enfront de la retórica de la frivolitat i de la superficialitat, afavorida pels
avenços tecnològics de la comunicació àudio-visual, el periodisme ha
d'accentuar una retórica de la consciència i de la serenitat. El periodisme
ha de prendre una iniciativa capdavantera en el foment d'una retórica de
l'ètica enfront d'una retórica de la tecnologia i de la utilitat.
La consciència de l'ús ètic de la capacitat de les noves tecnologies és
allò que ha de definir el periodisme respecte a les altres manifestacions
de l'activitat comunicativa a gran escala. Una ètica que no s'ha de limitar,
però, a l'acció professional dels periodistes. Fóra massa reduccionista centrar-
nos només en aquesta dimensió del problema. L'ètica del periodisme és
una ètica integral. Una ètica que inclou la del treball dels periodistes, però
que abasta alhora l'ètica de les fonts informatives on s'abeuren els periodistes,
i l'ètica del públic que és, en definitiva, qui més pot influir en la transformació
de les lleis que regulen el mercat comunicatiu (1).
La dimensió ètica de la comunicació és alió que ha de caracteritzar i
definir el nou periodisme respecte a les altres manifestacions comunicatives.
És una funció feixuga i desavinent, tanmateix. Ho és, perquè per a reeixir
en aquesta comesa, el nou periodisme, entès com a activitat ètica, haurà
de lluitar contra l'hedonisme, la dèria del consum i la descurança de la
comoditat, rèmores que senyoregen en una societat sotmesa a una profunda
39
crisi moral, molt més dolorosa que la crisi econòmica i social.
Aquesta reformulació de la funció del periodisme ha d'actuar,
precisament, sobre les arrels de la crisi moral. El vell periodisme, el
periodisme de la modernitat, es definia com una activitat dedicada
simplement a informar sobre la realitat actual. També se li atribulen les
funcions d'instruir i d'entretenir. No té cap sentit mantenir aquesta vella
recepta de comeses en una situació de canvis radicals com és factual. Si
seguim atorgant al periodisme les simples responsabilitats d'informar, instruir
i entretenir, no farem altra cosa que covar un exercici professional ablanit,
rutinari i marginal. Cal donar al periodisme una nova foro revulsiva i un
braó renovador que el situï en una posició capdavantera en la lluita contra
la degradació i la frivolitat. Aquesta és la missió que cal encomanar-li en
els esforços per superar aquesta primera gran crisi de la postmodernitat.
La crisi de l'objectivitat
L
a modernitat va recloure el periodisme en la reserva índia de
l'objectivitat. Totes les activitats modernes han estat legitimades per
un discurs específic ( 2) •
 L'imperi de la raó dominava en el discurs
genèric (el metadiscurs) d'aquest periode anomenat modernitat; un periode
que Lyotard, des d'una posició "liquidacionista" considera "superat", i que
Habermas, des d'una posició "reformista" considera "inacabat". Allò que
caracteritzà la modernitat era la fe absoluta en la racionalitat de les idees
científiques, filosòfiques, polítiques, socials, econòmiques i epistemològiques
sorgides de la Illustració del segle XVIII. La raó suprema com a metadiscurs
(o, si voleu, com a discurs genèric) es ramificava en discursos racionals
específics. El discurs de la ciència moderna fou el del paradigma 0). El discurs
del periodisme —creació eminentment moderna— fou el de l'objectivitat.
Tot l'edifici del periodisme informatiu es va aguantar durant els gairebé
dos segles de modernitat sobre els fonaments del prejudici racional de
l'objectivitat. Ben aviat, però, hi sortiren algunes escletxes. Sobretot en les
parets formades per les nocions de realitat i de veritat. En algunes d'elles
s'observaren perspectives que anunciaven l'esclat del relativisme i del
constructivisme, posicions que creixerien amb la postmodernitat. Ortega
y Gasset, per exemple, va afirmar que la realitat només pot ser mirada des
del punt de vista que cadascú ocupa, fatalment, en l'univers. Molts anys
després, Apel va escriure que "la veritat, com a validesa intersubjectiva del
coneixement, pressuposa l'accés a un consens que és obtingut per la via
argumentativa" (4) •
La idea d'una construcció de la realitat i de la veritat per la via del
consens ha fet trontollar el principi modern de l'objectivitat. Segons Habermas
"l'objectivitat de les experiències consisteix únicament en allò que elles
puguin compartir de manera intersubjectiva" (5). Segons Rorty, "l'objectivitat
es basa no sobre la veritat sinó sobre la solidaritat: el desig d'objectivitat
és simplement el desig del més gran acord intersubjectiu possible" (6).
40
L'alternativa entre objectivitat i solidaritat, en el terreny de la cognició
de la realitat, és una projecció d'una de les tensions principals de la transició
de la modernitat a la postmodernitat. La noció d'objectivitat tendeix a
associar-se amb capteniments d'essencialisme, dogmatisme, integrisme,
imposició i intolerància. La noció de solidaritat, contràriament, tendeix a
associar-se amb capteniments d'obertura, tolerància, llibertat, respecte mutu,
consideració humana, flexibilitat, permeabilitat i exercici crític. Entre
objectivitat i solidaritat s'imposen, també, d'altres nivells de contradicció.
L'objectivitat s'aferra a les valors del coneixement, mentre que la solidaritat
s'aferra a les valors de l'opinió. L'objectivitat pretén dominar la realitat,
mentre que la solidaritat pretén contrastar les aparences.
Lyotard ha dit que entén per postmodernitat la "incredulitat respecte
als metadiscursos". Diu que aquesta incredulitat pot ser tant l'efecte com
la causa del progrés científic, i que la crisi de la filosofia i la crisi de la
institució universitària comparteixen aquesta situació (7).
Algunes manifestacions concretes de la postmodernitat, que afecten
directament o indirectament el periodisme, són, al meu entendre, la
substitució del concepte d'objectivitat pels conceptes de neutralitat,
imparcialitat, independencia, honradesa o cura en l'excercici informatiu; i
també ho és la permeabilitat en la formació universitària dels professionals,
representada pel trencament de la noció de llicenciatures rígides i tancades.
L'accés als estudis de periodisme des de les carreres prèvies més diverses
(tant de "ciències" com de "lletres) és la materialització més evident
d'aquesta permeabilitat postmoderna. També ho és l'expansió de les
modalitats conegudes com a periodisme científic i com a periodisme de
precisió. Per damunt de tot, peló, predomina en l'esperit postmodern
universitari i periodístic el tarannà de la recerca constant i insatisfeta; el
tarannà aparentment paradoxal del dubte positiu, de la incredulitat creativa
i de l'escepticisme engrescat.
La crisi de l'objectivitat és la crisi de la rigidesa, de la utopia i de la
rutina. La crisi de l'objectivitat és la crisi de la raó periodística, de la raó
moderna. Peló l'apellació a l'objectivitat és encara la coartada de la retórica
de la superficialitat, de la tecnologia i de la utilitat. És la coartada de la
decadència de la modernitat. En nom d'ella es defensa el dret de propagar-
ho tot, d'explotar totes les emocions i d'entrar en totes les intimitats. Cada
cop hi ha menys barreres per a la comunicació. I tot alió que és comunicable
es pot difondre sense límits. Enfront d'aquesta retórica de l'objectivitat,
funcionalista i racional, moderna, sense ànima, cal bastir una retórica de
l'ètica. És a dir, una retórica de la consciència. Una retórica sensible i
serena. Una retórica de la solidaritat.
41
NOTES
1. He desenvolupat aquesta perspectiva sobre una ètica integral del periodisme en un
anide publicat a la revista Foc Nou, número 233-234, setembre-octubre 1993, Publicisa,
Barcelona, 1993.
2. Així ho explica Manuel Maria Carrilho a Rhétoriques de la modemité. Presses
Universitaires de France, Paris, 1992, 'Ag. 18, citant a Lyotard.
3. Ho descriu T.S. Kuhn a La structure des révolutions scientifiques, Flammarion, Paris,
1972.
4. K.-0. Apel: "La question d'une fondation ultime de la raison", a Critique, número
413, Minuit, Paris, 1981.
5. J. Habernmas: Connaissance et intérit, Gallimard, Paris, 1976.
6. R. Rorty: "Solidarité ou objectivité?" a Critique, número 439, Minuit, Paris, 1983.
7. J.—F. Lyotard: La condition postmoderne, Minuit, Paris, 1979.


El Periodisme com a retòrica de la consciència

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert