Fontana Tous, Joan

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans]Vol. 31 (2009), p. 379-564Seminario Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007 (2007): Madrid: BibliotecaHistórica Municipal de Madrid, 271 p.La Biblioteca Histórica Municipal de Madrid guarda en el seu fons una magnífica Colección pa-remiológica que, a hores d’ara, compta amb nou-cents setanta-tres exemplars, impresos, en gran part,des del segle xv a l’actualitat. Amb la finalitat de difondre i promoure la riquesa de la dita Colección,del 26 al 28 de setembre de 2007 tingué lloc al Museo de los Orígenes (Casa de San Isidro) el Semina-rio Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007, organitzat per la Biblioteca HistóricaMunicipal de Madrid, en col.laboració amb el Grupo de Investigación UCM 930235 Fraseología y Pa-remiología, el Departament de Filologia Francesa i la Facultat de Ciències de la Documentació (Uni-versidad Complutense de Madrid), i la revista Paremia. Les quinze intervencions, que posteriormentveurien la llum en el volum que suara ressenyem, van abordar l’estudi de la Colección paremiológicades d’àmbits tan diferents com el bibliogràfic, el lingüístic, el traductològic, el literari o l’històric.Així doncs, per exemple, Ascensión Aguerri Martínez i Luis Barrio Cuenca-Romero (BibliotecaHistórica Municipal de Madrid), a l’estudi «José María Sbarbi en la Colección paremiológica. Librosimpresos en el siglo xvii» (p. 57-72), intenten d’esbrinar quins llibres de la Colección, impresos durantel segle xvii, adquirida per l’Ajuntament de Madrid el 1922 a Melchor García Moreno, van pertànyer aJosé María Sbarbi. Una bona excusa per emprendre un recorregut prou il.lustratiu d’alguns esdeveni-ments que no fan sinó palesar la riquesa d’aquest fons.Al Seminario, no hi podia mancar la primera gran col.lecció paremiològica espanyola; parlem, benentès, de l’obra d’Hernán Núñez, Refranes o proverbios en romance, editada a Salamanca el 1555. Defet, són dos els autors que se n’ocupen: d’una banda, Germán Conde Tarrío (Universidade de Santiagode Compostela), en l’article intitulat «Un ejemplo de evolución en las ediciones de Hernán Núñez en laColección paremiológica» (p. 97-112), ressegueix les diferents edicions d’aquesta obra (l’última de lesquals data de 2001), per tal de mostrar les innovacions produïdes en els més de quatre-cents cinquantaanys d’existència de l’obra. D’una altra banda, Mª Pilar Río Corbacho («Refranes meteorológicos y delcalendario en Refranes o proverbios en romance de Hernán Núñez (1555)», p. 113-128) de la Univer-sidade de Santiago de Compostela, se centra en els quatre-cents noranta-un refranys sobre el temps (di-visibles, al seu torn, en quatre-cents vint-i-nou del calendari i seixanta-dos de meteorològics), que apa-reixen a l’obra del Pinciano, en diverses llengües (castellà, italià, portuguès, asturià, gallec, francès icatalà, per ordre de representativitat).Andrés Gallego Barnés (Université de Toulouse-le Mirail), a «Las dos ediciones de El estudiosocortesano del humanista aragonés Juan Lorenzo Palmireno» (p. 11-32), humanista que es proposà dedur a la pràctica les orientacions pedagògiques d’Erasme i Vives, compara l’edició de València de 1573amb la pòstuma d’Alcalà de 1587, bo i posant peu fiter en els Refranes de mesa, salud y buena criança,inclosos en ambdues edicions.A l’article «Un diccionario fraseológico del Siglo de Oro: la Fraseología o Estilística castellanade Julio Cejador y Frauca» (p. 253-270), Abraham Madroñal Durán (Instituto de la Lengua Española,021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 379CSIC) posa en relleu una altra obra que podríem considerar «clàssica», malgrat la seva actualitat: elsquatre volums de la Fraseología o estilística castellana de Julio Cejador, que tracta d’afaiçonar un dic-cionari fraseològic complert del Segle d’Or, època en què, segons l’autor, s’emprava un millor llen-guatge. Hi tenen cabuda, fins i tot, obres com ara el Poema de Mio Cid, les de don Juan Manuel, les deJorge Manrique, o bé les d’autors del xviii. No serà pas balder d’apuntar que l’obra de Cejador, publi-cada entre 1921 i 1925, enllaça amb una altra obra de referència de què constantment poua: el Vocabu-lario de refranes y frases proverbiales (1627 = 2000) de Gonzalo Correas.M.ª Teresa Barbadillo de La Fuente (Universidad Complutense de Madrid) aborda, en l’estudi «In-terés paremiológico de los Diálogos familiares de Juan de Luna» (p. 207-218), una obra del segle xvii,inspirada, al seu torn, en Pleasant and Delightfull Dialogues (1599) de John Minsheu (que Juan deLuna conegué en la versió francesa), que, durant el segle xvii, serví per ensenyar espanyol a Europa,sobretot en relació als usos orals.Dos són els autors que s’han centrat en els apotegmes, és a dir, «un dicho breve y sentencioso, confrecuencia instructivo, atribuido en general a algún personaje célebre», com el defineix Jesús CanteraOrtiz De Urbina (Universidad Complutense de Madrid) a l’article «Los apotegmas de Erasmo en suversión española de Juan Jarava» (p. 33-56), en què estudia la selecció d’aquells nou-cents, aproxima-dament, apotegmes que Juan Jarava traduí al castellà i publicà a Anvers el segle xvi. Tanmateix, man-ta vegada sembla que les parèmies presentades són més aviat anècdotes de personatges capdavantersdel mon grecollatí, de manera que allò que anomenaríem apotegmes, en la definició anteriorment cita-da, no arribarien al centenar. En segon lloc, Fermín de los Reyes Gómez (Universidad Complutense deMadrid), a l’article «Juan y Luis Rufo y sus Apotegmas» (p. 175-192), s’encarrega d’estudiar l’obra deJuan Rufo, Las Seiscientas Apotegmas, i la del seu fill, Luis Rufo, Las Quinientas Apotegmas, ambdósautors a cavall dels segles xvi i xvii.Potser un dels exemples més fefaents de la riquesa de la Colección sigui l’article d’Evlampia Chel-mi (Universitat Nacional i Kapodistríaca d’Atenes), intitulat «El fondo griego de la Colección pare-miológica (Biblioteca Histórica Municipal de Madrid)» (p. 155-174). Per bé que el material de la Co-lección, a primera vista, podria ser considerat representatiu dins de l’àmbit hispànic, tanmateix, l’autoramostra que existeixen cent cinc obres que inclouen elements de paremiologia grega, escrites en llengüescom el grec, el castellà, el francès, el llatí, el portuguès o l’italià (tant monolingües com plurilingües).Quant al francès, Julia Sevilla Muñoz (Universidad Complutense de Madrid i revista Paremia) secentra en «Las obras de Pierre-Marie Quitard en la Colección paremiológica (Biblioteca Histórica Mu-nicipal de Madrid)» (p. 129-140), un dels millors paremiòlegs francesos del segle xix que publicà undiccionari de refranys (1842), estudis sobre els refranys francesos (1860) i el recull comentat Prover-bes sur les femmes, l’amitié, l’amour et le mariage (1861). Bo i estirant el mateix fil, Marina GarcíaYelo (Universidad Complutense de Madrid), en l’article «Georges Duplessis en la Colección paremio-lógica: Petite encyclopédie des proverbes français y La fleur des proverbes français» (p. 193-206),procedeix a analitzar, com el títol indica, dues obres de mitjans del segle xix, en què l’autor, GeorgesDuplessis, glossa nombroses sentències paremiològiques en què traspua un profund coneixement lin-güístic i etnològic de la pròpia llengua.Dins de l’àmbit traductològic, Mª Antonella Sardelli (Università degli studi di Bari), a l’article «LaZucca (1551) de Anton Francesco Doni y su versión española» (p. 233-252), pren com a base un dels re-franyers italians de la Colección, i, aprofitant que compta amb una versió castellana, realitza una anàlisicontrastiva entre l’original i la traducció. També a «Las paremias en la Comedia Eufrosina de Jorge Fe-rreira de Vasconcellos» (p. 73-96), Lucília Chacoto (Universidade do Algarve i Onset-CEL [Centro deEstudos da Linguagem]) aprofita la traducció que el 1631 realitzà Fernando Ballesteros y Saavedra de laComedia Eufrosina, publicada a Coimbra el 1555, molt rica en parèmies (concretament, sis-centes vint-i-tres), per comparar-ne la traducció amb l’original i reflexionar sobre les correspondències en ambduesllengües i la seva proximitat cultural i lingüística. En tercer lloc, Mari Carmen Barrado Belmar (Univer-sidad Complutense de Madrid), sense perdre mai de vista l’aspecte etnolingüístic i antropològic, a «Es-tudio comparado latín-italiano-español de paremias referidas al amor» (p. 219-232), s’ocupa de les parè-JOAN FONTANA TOUS380021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 380mies que tracten qualsevol aspecte del camp semàntic de l’amor, bo i emprant els reculls de MartínezKleiser (1984), l’Atlante Paremiologico Italiano (2000), l’Aurea Dicta (1990), el d’Iter Sopena (1984),el de Sintes (1982) i el d’Arthaber (1986), citats per ordre de representativitat en el camp semàntic del’amor, i, ben entès, tots procedents de la Colección Paremiológica.Per acabar, Didier Tejedor de Felipe (Universidad Autónoma de Madrid) ressegueix el llibre delbaró Jean-Baptiste Rosario Gonzalve de Nervo, Dictons et proverbes espagnols (1874), a l’article «Es-tereotipos de España en los dichos y refranes del Barón de Nervo» (p. 141-154), tasca que, en darrer ter-me, permet d’entendre els estereotips de l’Espanya de l’època i els seus habitants a ulls dels francesos.Al final de l’estudi, l’autor justifica l’ús del mot estereotipo segons la teoria dels estereotips de Jean-Claude Anscombre.Heus aquí, doncs, en el Seminario, i en la posterior publicació de les comunicacions, una primeraaproximació a la Colección Paremiológica; la diversitat i riquesa del fons no només en fan aconsella-bles, sinó imprescindibles, futures investigacions.Joan fontana tousUniversitat de BarcelonaDahmen, Wolfgang / Schlösser, Rainer (ed.) (2007): Sexaginta. Festschrift für Johannes Kra-mer, Romanistik in Geschichte und Gegenwart, Beiheft 16, Hamburg: Buske.El llibre que em proposo ressenyar és una obra d’homenatge a Johannes Kramer en el seu seixantèaniversari. Les publicacions de l’homenatjat abracen, entre altres àmbits, les filologies llatina i grega,les llengües romàniques en tota la seva varietat i amplitud, les llengües criolles, les llengües germàni-ques i la lingüística en general. De manera especial, Johannes Kramer s’ha dedicat al retoromànic i alromanès. Igualment, i tal com escriu Günter Berger a la Laudatio (títol de l’article: “Im Zentrum die Pe-ripherie: Ein Philologe als Grenzgänger”, pàg. 1-6), la personalitat de l’homenatjat es caracteritza peruna gran curiositat intel.lectual i científica que sempre el va portar a descobrir noves llengües, sobretotminoritàries, i noves variants lingüístiques, a investigar llurs relacions amb altres llengües i a desenvo-lupar un camp d’interès que va molt més enllà de la filologia romànica i de la lingüística.En general, el volum que comentem reuneix una copiosa quantitat de dades, que són resultat dellargues i pregones investigacions: per aquest motiu són articles en gran part “de consulta”, no gaire ap-tes per a ésser resumits. Tanmateix, pensem que és important informar al públic en llengua catalanad’aquesta important obra, que tracta alguns dels temes d’investigació de Johannes Kramer, com perexemple llengües i variants romàniques minoritàries i també el tema del valencià. A continuació pre-sentarem les idees més importants d’alguns dels estudis que omplen el volum, i al final de la ressenyaesmentarem la resta de contribucions.Al seu article “Verbes cognitifs en français médiéval” (pàg. 21-41), Peter Blumenthal estudia elsusos en la història dels verbs croire, cuider i penser, així com d’altres verbs tipus savoir, a partir de da-des extretes de la Base textuelle d’ancien français. L’autor estudia el perfil combinatori sintàctic isemàntic en el període dels segles vi al xv. Dins d’aquest context, Peter Blumenthal analitza els concep-tes de sagesse i de folie en els textos antics, conceptes que apareixen força sovint, atès que sagesse erasentit pels parlants de l’època com una mena de figura etimològica en relació amb savoir, mentre que folierepresentava la idea antitètica, de manera que el verb cuider, que designava la creença errada, surt repetidesvoltes amb folie. D’altra banda, el verb croire s’associava tant a la idea de saviesa com a la d’error.L’autor se centra en la història especial del verb cuider, mot que desapareix en el francès clàssic.Annegret Bollée analitza a “Jede Kreolsprache hat ihre eigene Geschichte: Überlegungen zumfrançais approximativ” (pàg. 43-60) les teories sobre la història de les llengües criolles. L’autora coin-cideix amb les idees de Johannes Kramer en el sentit que, segons el parer d’ambdós, cal considerar coma llengües criolles únicament i exclusiva aquelles l’origen de les quals se situa en l’expansió colonial deDAHMEN / SCHLÖSSER: SEXAGINTA. FESTSCHRIFT FÜR JOHANNES KRAMER 381021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 381

Seminario Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007 (2007): Madrid: Biblioteca Histórica Municipal de Madrid, 271 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans]
Vol. 31 (2009), p. 379-564
Seminario Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007 (2007): Madrid: Biblioteca
Histórica Municipal de Madrid, 271 p.
La Biblioteca Histórica Municipal de Madrid guarda en el seu fons una magnífica Colección pa-
remiológica que, a hores d’ara, compta amb nou-cents setanta-tres exemplars, impresos, en gran part,
des del segle xv a l’actualitat. Amb la finalitat de difondre i promoure la riquesa de la dita Colección,
del 26 al 28 de setembre de 2007 tingué lloc al Museo de los Orígenes (Casa de San Isidro) el Semina-
rio Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007, organitzat per la Biblioteca Histórica
Municipal de Madrid, en col.laboració amb el Grupo de Investigación UCM 930235 Fraseología y Pa-
remiología, el Departament de Filologia Francesa i la Facultat de Ciències de la Documentació (Uni-
versidad Complutense de Madrid), i la revista Paremia. Les quinze intervencions, que posteriorment
veurien la llum en el volum que suara ressenyem, van abordar l’estudi de la Colección paremiológica
des d’àmbits tan diferents com el bibliogràfic, el lingüístic, el traductològic, el literari o l’històric.
Així doncs, per exemple, Ascensión Aguerri Martínez i Luis Barrio Cuenca-Romero (Biblioteca
Histórica Municipal de Madrid), a l’estudi «José María Sbarbi en la Colección paremiológica. Libros
impresos en el siglo xvii» (p. 57-72), intenten d’esbrinar quins llibres de la Colección, impresos durant
el segle xvii, adquirida per l’Ajuntament de Madrid el 1922 a Melchor García Moreno, van pertànyer a
José María Sbarbi. Una bona excusa per emprendre un recorregut prou il.lustratiu d’alguns esdeveni-
ments que no fan sinó palesar la riquesa d’aquest fons.
Al Seminario, no hi podia mancar la primera gran col.lecció paremiològica espanyola; parlem, ben
entès, de l’obra d’Hernán Núñez, Refranes o proverbios en romance, editada a Salamanca el 1555. De
fet, són dos els autors que se n’ocupen: d’una banda, Germán Conde Tarrío (Universidade de Santiago
de Compostela), en l’article intitulat «Un ejemplo de evolución en las ediciones de Hernán Núñez en la
Colección paremiológica» (p. 97-112), ressegueix les diferents edicions d’aquesta obra (l’última de les
quals data de 2001), per tal de mostrar les innovacions produïdes en els més de quatre-cents cinquanta
anys d’existència de l’obra. D’una altra banda, Mª Pilar Río Corbacho («Refranes meteorológicos y del
calendario en Refranes o proverbios en romance de Hernán Núñez (1555)», p. 113-128) de la Univer-
sidade de Santiago de Compostela, se centra en els quatre-cents noranta-un refranys sobre el temps (di-
visibles, al seu torn, en quatre-cents vint-i-nou del calendari i seixanta-dos de meteorològics), que apa-
reixen a l’obra del Pinciano, en diverses llengües (castellà, italià, portuguès, asturià, gallec, francès i
català, per ordre de representativitat).
Andrés Gallego Barnés (Université de Toulouse-le Mirail), a «Las dos ediciones de El estudioso
cortesano del humanista aragonés Juan Lorenzo Palmireno» (p. 11-32), humanista que es proposà de
dur a la pràctica les orientacions pedagògiques d’Erasme i Vives, compara l’edició de València de 1573
amb la pòstuma d’Alcalà de 1587, bo i posant peu fiter en els Refranes de mesa, salud y buena criança,
inclosos en ambdues edicions.
A l’article «Un diccionario fraseológico del Siglo de Oro: la Fraseología o Estilística castellana
de Julio Cejador y Frauca» (p. 253-270), Abraham Madroñal Durán (Instituto de la Lengua Española,
021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 379
CSIC) posa en relleu una altra obra que podríem considerar «clàssica», malgrat la seva actualitat: els
quatre volums de la Fraseología o estilística castellana de Julio Cejador, que tracta d’afaiçonar un dic-
cionari fraseològic complert del Segle d’Or, època en què, segons l’autor, s’emprava un millor llen-
guatge. Hi tenen cabuda, fins i tot, obres com ara el Poema de Mio Cid, les de don Juan Manuel, les de
Jorge Manrique, o bé les d’autors del xviii. No serà pas balder d’apuntar que l’obra de Cejador, publi-
cada entre 1921 i 1925, enllaça amb una altra obra de referència de què constantment poua: el Vocabu-
lario de refranes y frases proverbiales (1627 = 2000) de Gonzalo Correas.
M.ª Teresa Barbadillo de La Fuente (Universidad Complutense de Madrid) aborda, en l’estudi «In-
terés paremiológico de los Diálogos familiares de Juan de Luna» (p. 207-218), una obra del segle xvii,
inspirada, al seu torn, en Pleasant and Delightfull Dialogues (1599) de John Minsheu (que Juan de
Luna conegué en la versió francesa), que, durant el segle xvii, serví per ensenyar espanyol a Europa,
sobretot en relació als usos orals.
Dos són els autors que s’han centrat en els apotegmes, és a dir, «un dicho breve y sentencioso, con
frecuencia instructivo, atribuido en general a algún personaje célebre», com el defineix Jesús Cantera
Ortiz De Urbina (Universidad Complutense de Madrid) a l’article «Los apotegmas de Erasmo en su
versión española de Juan Jarava» (p. 33-56), en què estudia la selecció d’aquells nou-cents, aproxima-
dament, apotegmes que Juan Jarava traduí al castellà i publicà a Anvers el segle xvi. Tanmateix, man-
ta vegada sembla que les parèmies presentades són més aviat anècdotes de personatges capdavanters
del mon grecollatí, de manera que allò que anomenaríem apotegmes, en la definició anteriorment cita-
da, no arribarien al centenar. En segon lloc, Fermín de los Reyes Gómez (Universidad Complutense de
Madrid), a l’article «Juan y Luis Rufo y sus Apotegmas» (p. 175-192), s’encarrega d’estudiar l’obra de
Juan Rufo, Las Seiscientas Apotegmas, i la del seu fill, Luis Rufo, Las Quinientas Apotegmas, ambdós
autors a cavall dels segles xvi i xvii.
Potser un dels exemples més fefaents de la riquesa de la Colección sigui l’article d’Evlampia Chel-
mi (Universitat Nacional i Kapodistríaca d’Atenes), intitulat «El fondo griego de la Colección pare-
miológica (Biblioteca Histórica Municipal de Madrid)» (p. 155-174). Per bé que el material de la Co-
lección, a primera vista, podria ser considerat representatiu dins de l’àmbit hispànic, tanmateix, l’autora
mostra que existeixen cent cinc obres que inclouen elements de paremiologia grega, escrites en llengües
com el grec, el castellà, el francès, el llatí, el portuguès o l’italià (tant monolingües com plurilingües).
Quant al francès, Julia Sevilla Muñoz (Universidad Complutense de Madrid i revista Paremia) se
centra en «Las obras de Pierre-Marie Quitard en la Colección paremiológica (Biblioteca Histórica Mu-
nicipal de Madrid)» (p. 129-140), un dels millors paremiòlegs francesos del segle xix que publicà un
diccionari de refranys (1842), estudis sobre els refranys francesos (1860) i el recull comentat Prover-
bes sur les femmes, l’amitié, l’amour et le mariage (1861). Bo i estirant el mateix fil, Marina García
Yelo (Universidad Complutense de Madrid), en l’article «Georges Duplessis en la Colección paremio-
lógica: Petite encyclopédie des proverbes français y La fleur des proverbes français» (p. 193-206),
procedeix a analitzar, com el títol indica, dues obres de mitjans del segle xix, en què l’autor, Georges
Duplessis, glossa nombroses sentències paremiològiques en què traspua un profund coneixement lin-
güístic i etnològic de la pròpia llengua.
Dins de l’àmbit traductològic, Mª Antonella Sardelli (Università degli studi di Bari), a l’article «La
Zucca (1551) de Anton Francesco Doni y su versión española» (p. 233-252), pren com a base un dels re-
franyers italians de la Colección, i, aprofitant que compta amb una versió castellana, realitza una anàlisi
contrastiva entre l’original i la traducció. També a «Las paremias en la Comedia Eufrosina de Jorge Fe-
rreira de Vasconcellos» (p. 73-96), Lucília Chacoto (Universidade do Algarve i Onset-CEL [Centro de
Estudos da Linguagem]) aprofita la traducció que el 1631 realitzà Fernando Ballesteros y Saavedra de la
Comedia Eufrosina, publicada a Coimbra el 1555, molt rica en parèmies (concretament, sis-centes vint-
i-tres), per comparar-ne la traducció amb l’original i reflexionar sobre les correspondències en ambdues
llengües i la seva proximitat cultural i lingüística. En tercer lloc, Mari Carmen Barrado Belmar (Univer-
sidad Complutense de Madrid), sense perdre mai de vista l’aspecte etnolingüístic i antropològic, a «Es-
tudio comparado latín-italiano-español de paremias referidas al amor» (p. 219-232), s’ocupa de les parè-
JOAN FONTANA TOUS380
021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 380
mies que tracten qualsevol aspecte del camp semàntic de l’amor, bo i emprant els reculls de Martínez
Kleiser (1984), l’Atlante Paremiologico Italiano (2000), l’Aurea Dicta (1990), el d’Iter Sopena (1984),
el de Sintes (1982) i el d’Arthaber (1986), citats per ordre de representativitat en el camp semàntic de
l’amor, i, ben entès, tots procedents de la Colección Paremiológica.
Per acabar, Didier Tejedor de Felipe (Universidad Autónoma de Madrid) ressegueix el llibre del
baró Jean-Baptiste Rosario Gonzalve de Nervo, Dictons et proverbes espagnols (1874), a l’article «Es-
tereotipos de España en los dichos y refranes del Barón de Nervo» (p. 141-154), tasca que, en darrer ter-
me, permet d’entendre els estereotips de l’Espanya de l’època i els seus habitants a ulls dels francesos.
Al final de l’estudi, l’autor justifica l’ús del mot estereotipo segons la teoria dels estereotips de Jean-
Claude Anscombre.
Heus aquí, doncs, en el Seminario, i en la posterior publicació de les comunicacions, una primera
aproximació a la Colección Paremiológica; la diversitat i riquesa del fons no només en fan aconsella-
bles, sinó imprescindibles, futures investigacions.
Joan fontana tous
Universitat de Barcelona
Dahmen, Wolfgang / Schlösser, Rainer (ed.) (2007): Sexaginta. Festschrift für Johannes Kra-
mer, Romanistik in Geschichte und Gegenwart, Beiheft 16, Hamburg: Buske.
El llibre que em proposo ressenyar és una obra d’homenatge a Johannes Kramer en el seu seixantè
aniversari. Les publicacions de l’homenatjat abracen, entre altres àmbits, les filologies llatina i grega,
les llengües romàniques en tota la seva varietat i amplitud, les llengües criolles, les llengües germàni-
ques i la lingüística en general. De manera especial, Johannes Kramer s’ha dedicat al retoromànic i al
romanès. Igualment, i tal com escriu Günter Berger a la Laudatio (títol de l’article: “Im Zentrum die Pe-
ripherie: Ein Philologe als Grenzgänger”, pàg. 1-6), la personalitat de l’homenatjat es caracteritza per
una gran curiositat intel.lectual i científica que sempre el va portar a descobrir noves llengües, sobretot
minoritàries, i noves variants lingüístiques, a investigar llurs relacions amb altres llengües i a desenvo-
lupar un camp d’interès que va molt més enllà de la filologia romànica i de la lingüística.
En general, el volum que comentem reuneix una copiosa quantitat de dades, que són resultat de
llargues i pregones investigacions: per aquest motiu són articles en gran part “de consulta”, no gaire ap-
tes per a ésser resumits. Tanmateix, pensem que és important informar al públic en llengua catalana
d’aquesta important obra, que tracta alguns dels temes d’investigació de Johannes Kramer, com per
exemple llengües i variants romàniques minoritàries i també el tema del valencià. A continuació pre-
sentarem les idees més importants d’alguns dels estudis que omplen el volum, i al final de la ressenya
esmentarem la resta de contribucions.
Al seu article “Verbes cognitifs en français médiéval” (pàg. 21-41), Peter Blumenthal estudia els
usos en la història dels verbs croire, cuider i penser, així com d’altres verbs tipus savoir, a partir de da-
des extretes de la Base textuelle d’ancien français. L’autor estudia el perfil combinatori sintàctic i
semàntic en el període dels segles vi al xv. Dins d’aquest context, Peter Blumenthal analitza els concep-
tes de sagesse i de folie en els textos antics, conceptes que apareixen força sovint, atès que sagesse era
sentit pels parlants de l’època com una mena de figura etimològica en relació amb savoir, mentre que folie
representava la idea antitètica, de manera que el verb cuider, que designava la creença errada, surt repetides
voltes amb folie. D’altra banda, el verb croire s’associava tant a la idea de saviesa com a la d’error.
L’autor se centra en la història especial del verb cuider, mot que desapareix en el francès clàssic.
Annegret Bollée analitza a “Jede Kreolsprache hat ihre eigene Geschichte: Überlegungen zum
français approximativ” (pàg. 43-60) les teories sobre la història de les llengües criolles. L’autora coin-
cideix amb les idees de Johannes Kramer en el sentit que, segons el parer d’ambdós, cal considerar com
a llengües criolles únicament i exclusiva aquelles l’origen de les quals se situa en l’expansió colonial de
DAHMEN / SCHLÖSSER: SEXAGINTA. FESTSCHRIFT FÜR JOHANNES KRAMER 381
021-ROMANICS XXXI-3  13/5/09  11:01  Página 381


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39739/39642

Seminario Internacional Colección paremiológica Madrid 1922-2007 (2007): Madrid: Biblioteca Histórica Municipal de Madrid, 271 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert