Guillamet, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

JAUME GUILLAMET
LA RELACIÓ ENTRE PERIODISTES I
LECTORS EN EL PERÍODE INICIAL DE LA
FORMACIÓ DE LA PREMSA MODERNA 
(Barcelona 1840-1843)
F
4 I període 1840-1843 a la premsa diària de Barcelona presenta la
conjunció d'una sèrie de factors que permet considerar-lo com el
	
 moment inicial del procés de formació de la premsa moderna, com
he estudiat en una obra específica (1). Tot i que aquest procés no es
completarà fins a la tercera part del segle XIX, després de la Revolució de
1868, el període inicial esmentat ja registra l'aparició i la coincidència de tots
els elements característics de la premsa i del periodisme contemporanis.
Entre les novetats més significatives d'aquest període hi ha el fet que per
primera vegada els periodistes es pregunten públicament per la seva relació
amb els lectors, per la relació entre el producte de la seva feina i alió que els
lectors poden esperar dels diaris i periòdics. Pere Mata, polític liberal i
metge, però també periodista, va publicar en aquest sentit un article el 1842
a "El Constitucional", titulat "Apuros de un periodista" (2), que és el text més
antic que coneixem d'un periodista català sobre la seva pròpia feina.
Entre 1840 i 1843, sota el govern i la regència d'Espartero, la premsa va
gaudir un període excepcional de llibertat d'expressió, que ha estat considerat
per diversos autors com un dels més absoluts de tots els temps. Aquest règim
de llibertat, consagrat per un sistema de jurats d'imprenta que falla quasi
sempre a favor dels periòdics, degut a una pressió social i política molt forta,
afavoreix un fort desenvolupament de la premsa política i ideològica, però
sobretot dóna lloc a l'aparició i desenvolupament de la informad() política
com a contingut principal dels diaris i periòdics.
Hi ha entre els contemporanis una percepció d'aquest canvi d'orientació
de la premsa. El memorialista menestral Josep Coroleu ha deixat escrit en les
seves memòries: "EL viejo y sesudo 'Diario de Barcelona' no monopolizaba
96
ya la atención del público. Tildabánle los septembristas de moderado y los
progresistas templados de contemporeizador en demasía. Los hombres de
ideas revolucionarias y los partidarios del progreso rápido y decidido,
preferían y apoyaban al 'Constitucional', al 'Popular' y al 'Liberal Barcelo-
nés'." (3)
Aquests diaris i els altres periòdics que apareixen durant la regència
d'Espartero -"La Ley", "La Verdad", "El Republicano", "El Imparcial", "El
Papagayo", "La Prosperidad"- no competeixen solament en la ideologia i els
programes com en la premsa política anterior, sinò també en la informació.
Eis correus de Madrid eren esperats amb impaciència per poder tenir no sols
la premsa i les correspondències de la Cort, sine' molt especialment per les
transcripcions de les sessions del Parlament en les que es debatia el futur del
país amb més passió i llibertat que en cap altra época anterior.
Les característiques del període 1840-1843, com a inici del procés de
formació de la premsa moderna a Barcelona, permeten per primera vegada
un estudi dels diferents nivells en que encara avui s'estableix la relació entre
periodistes i lectors.
Si ens limitem als nivells de relació derivats dels elements constitutius
bàsics dels continguts periodístics, en aquesta época ja es pot començar a
formular, encara que no amb la mateixa claredat, l'actual divisió entre
informació, opinió, serveis i entreteniments. Si ampliem aquesta análisi a
aspectes econòmics, socials i tècnics, es comencen a donar també en aquesta
época la majoria d'elements propis dels estudis actuals.
Als efectes d'una primera aproximació a l'estudi de la relació entre la
premsa i els seus lectors en aquest període, podríem considerar cinc aspectes
bàsics:
1) L'accés a les publicacions (preu, distribució, manejabilitat d'ús, nivells
de renda i nivells d'alfabetització).
-El preu dels diaris i revistes, sense ser inaccessible es pot considerar car.
La venta es fa per suscripció setmanal, mensual i trimestral i els únics punts
de venda d'exemplar, a més de la pi-Copia redacció, són les llibreries, escasses
a l'época, que alhora són impremtes, a part de les administracions de correus.
-El típic periòdic en format d'octau, equivalent al dels llibres, entra
clarament en desús pels periòdics i rúnic que el manté és el vell "Diario de
Barcelona". L'aparent manejabilitat del format llibre és superada per la
incorporació de les tècniques de presentació i disseny característiques de la
premsa moderna.
-Els baixos nivells de renda i d'alfabetització de l'época restringeixen
notablement l'abast del públic lector.
2) Les funcions de la premsa o necessitats que satisfà (relació amb l'entorn
social, relació amb el món exterior, accés a la divulgació cultural).
-La relació amb l'entorn social té aspectes local s, econòmics i polítics i es
satisfà per diversos mitjans. Els aspectes locals corresponen a la informació
oficial, els articles de costums i les notes i avisos d'entitats i particulars. Els
aspectes econòmics corresponen a la informació mercantil i monetària i la
incipient publicitat. Els aspectes polítics corresponen als articles de fons i a
les correspondències nacionals i estrangeres.
97
-La relació amb el món exterior es basa en les correspondències estrangeres,
relatives sobretot a aspectes polítics, i en les cites i reproduccions de la
premsa de les capitals més importants, sovint extretes d'altres periòdics
nacionals.
-L'accés a la divulgació cultural té un doble aspecte: la reproducció
d'articles de revistes especialitzades i la publicació de la secció de "folletín"
amb textos literaris, artístics i científics, així com d'obres per capítols.
Altrament, gran part dels anuncis de pagament són de llibres, enciclopèdies
i històries. Els propis diaris ofereixen serveis de suscripció editorial i de
biblioteca.
3) Els continguts dels periòdics (informació, opinió, serveis i
entreteniments).
-Aquesta varietat ja existeix en els continguts periodístics, encara que no
es doni amb una diferenciació prou clara. Sobre la base d'una relació
d'identitat política o ideológica, els articles de fons tendeixen a alimentar-la
i afirmar-la, mentre les correspondències i les informacions polítiques i
parlamentàries permeten al lector estar al corrent dels detalls de l'actualitat
més lligats als seus interessos.
-Els periòdics de l'época estan oberts a tota mena de col.laboracions dels
seus suscriptors i tot i que aquestes rebin un tractament tipogràfic menys
destacat que els textos dels redactors, el nombre i la varietat de comunicats
i de "remitidos" reflecteix el nivell de relació dels periòdics amb els seus
suscriptors.
4) La llengua del periodisme. El castellà és la llengua habitual de la
premsa de Barcelona des de mitjans del segle XVIII, malgrat que a mitjans
del XVII les primeres gasetes havien estat en català. Aquests anys, però,
apareix la primera premsa en català, amb el full volander satíric "Lo Pare
Arcàngel", el 1841, que té dificultats per assolir la condició legal de periòdic
i, el 1843, la revista mensual "Lo Verdader Català". Als diaris el catan) té un
ús marginal com a llengua popular útil per a dites, versos i acudits, especialment
a diaris militants com "El Republicano" i com "El Papagayo" dels moderats.
5) El llenguatge escrit. No s'ha elaborat encara un llenguatge periodístic
específic, però s'adverteix una diferenciació progressiva d'estils segons es
tracti de notícies, articles i gasetilles. Els principals esforços expressius es
dediquen a la naixent articulística política, encara anónima amb la figura de
l'article de fons sense signatura.
6)El paper del periodista en l'estructura deis diaris i el nivell d'organització
empresarial. El sistema organitzatiu elemental de diaris i periòdics -
propietari, impressor, editor responsable davant la Hei i redactor(s)- dóna al
periodista un paper central.
Un tret característic, doncs, del primer periodisme modern de mitjan del
V u itcents és precisament aquesta relació directa entre periodista i lector que
consta en l'enunciat d'aquest article. El periòdic és encara un producte poc
elaborat, en el que el periodista hi és l'element essencial.
"Los Redactores del LIBERAL BARCELONES que toman a su cargo
esta empresa se consideran en el deber de advertir al público que desde el 29
de octubre comienzan sus tareas periodísticas bajo el sistema de imparciali-
98
dad que aconseja la independencia de que disfrutan". (...)
"El ilustrado público barcelonés y nuestros suscriptores juzgarán en lo
sucesivo si nos apartamos o no del programa que acabamos de proponer y que
nos lisongeamos de poder cumplir fielmente".
Aquests són el primer i el darrer paràgraf de la salutació als lectors del
diari "El Liberal Barcelonés", el 1841. Entremig es parlava de la posició del
diari en qüestions polítiques, en les polèmiques amb altres periòdics, respecte
d'opinions contràries, l'acolliment d'articles sobre temes d'interès ciutadà, els
continguts informatius, la divulgació del progrés científic i artístic, la crítica
teatral, els fets locals, el moviment industrial, les millores urbanes, l'activitat
mercantil i les novel.les d'actualitat dirigides al "bello sexo".
Amb aquesta salutació dels redactors (4) comença la publicació del diari
liberal moderat que continuava la línia succesiva d' "El Guardia Nacional" i
d' "El Nacional" i que un anys més tard encara es transformaria en "El
Imparcial". "El Nacional" havia explicat en una ocasió (5) que estava format
per dos redactors, plantilla que era idèntica també a "El Constitucional".
"Los Redactores" era, a tots els periòdics, la referència pública de l'autoria i
la responsabilitat i la figura del director era tot just incipient. L'article citat
de Pere Mata relata les peripècies d'un únic periodista per aclarir allí) que ha
de publicar al diari, per poder saber allò que de debó el públic n'espera.
L'aparició d'un tipus de periodista que es reclama independent i que es
preocupa professionalment és un dels elements característics de l'época
incial de formació de la premsa moderna. Encara que la seva independència
sigui dubtosa per la filiació partidària dels diaris, no és menys cert que la
primera reflexió professional la fa un periodista i diputat alhora com Pere
Mata.
Durant molts anys, aquest esperit professional en progressió conviurà
encara amb un periodisme polític militant, com l'expressat per Antonio
Seijas en el seu comiat com a director i propietari de "La Ley" i amb el
periodisme directament revolucionari com el que inspira la sortida d' "El
Republicano".
"Postrado en una debilidad mental, de resultas de los fuertes ataques
epilépticos sufridos por espacio de diez y nueve días continuos, me veo en la
precisión de cerrar por ahora la publicación de la LEY y salir a tomar los aires
del campo por algún tiempo, insiguiendo en ello los consejos de los médicos"
escrivia l'antic militar liberal Seijas en una carta als suscriptors (6). "En
semejante situación no puede menos mí agradecimiento de dirigir mi voz de
despedida a los Señores cuyas simpatías políticas me han honrado con sus
suscripciones a mi periódico la LEY".
Per la seva banda els redactors d' "El Republicano" afirmen els seus
propòsits fundacionals tot anunciant que "nuestro diario, paladín resuelto y
animoso de la más pura democracia, combatirá la institución de los tronos
con todo el brío de que se siente capaz" (7). Aquestes paraules devien ser
redactades, probablement, per Francesc de Paula Cuello, seguint els passos
d'Abdó Terradas, fundador no sols del primer partit republicà sine) d'una
escola periodística republicana que desborda els plantejaments precursorament
professionalistes de l'article de Pere Mata.
99
Pere Mata acaba l'explicació dels seus "apuros" amb la constatació de la
inutilitat de l'assemblea de suscriptors que "el periodista" havia convocat per
aclarir-se: "Levantáronse los ocurrentes, hablando cada uno del negocio, y
los empresarios se retiraron confusos y arrepentidos de haber dado oídos al
redactor. Este por su parte se arrepintió de haber consultado a la masa
suscriptora, y resolvió en lo sucesivo escribir como mejor le pareciese,
revistiéndose de la imperturbable calma de los toreros para reírse de cuantas
cosas necias le fuesen dirigidas".
L'aparició d'una reflexió del periodista sobre la seva pròpia feina i
l'interès que té pel lector, malgrat el resultat desastrós de la consulta a una
assemblea de suscriptors imaginada per Pere Mata, marca l'inici d'una relació
la història de la qual es pot començar a estudiar en l'época esmentada.
En tot cas, el fenomen que es produeix és la consolidació i diversificació
d'una escola periodística liberal, en la que el sector en el poder promou un
professionalisme primerenc propi dels diaris de referència básica on es
combinen amb mesura periodisme ideològic i d'intervenció política amb
periodisme informatiu, cultural i de serveis. "El Constitucional" es converteix
sens dubte en el principal diari de Barcelona i de Catalunya, desbancant un
"Diario de Barcelona" obsolet, fins que será suspès el gener de 1844. Sota
el nou període moderat, els progressistes hauran de tornar a posar la
bel.ligerància política com a funció central dels seus periòdics.
Els republicans, per la seva banda, han fundat durant la regència d'Espartero
una escola periodística de carácter revolucionari, al servei d'una revolució
democrática frustrada, que tindrà continuitat momentània en el periodisme
comunista icariä de Narcís Monturiol fins 1848.
Les circumstàncies excepcionals del període 1840-43 a Barcelona, però,
no es tornaran a repetir fins la Revolució de 1868. L'estudi de les relacions
entre periodistes i lectors, sumàriament apuntades en aquestes
tindran una nova fita un quart de segle més tard.
NOTES
(1) GUILLAMET, JAUME, "La formació de la premsa moderna. Periodisme informatiu, polític i cultural a la
Barcelona progressista ( 1840-1843 ), Centre d'Investigació de la Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. (En
preparació).
(2) "El Constitucional" del 14 de gener de 1842.
(3) COROLEU, JOSÉ, "Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1854)" Imprenta Betis Barcelona 1946.
(4) "El Liberal Barcelonés" de 1 de novembre de 1841.
(5) "El Nacional" de 2 de setembre de 1841.
(6) Carta als suscriptors publicada desprès de la desaparició de "La Ley" i reproduida, entre altres, per "El Republicano"
del 3 d'octubre de 1842.
(7) Prospecte de "El Republicano" de setembre de 1842.


La Relació entre periodistes i lectors en el període inicial de la formació de la premsa moderna (Barcelona 1840-1843)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert