Toldrà i Sabaté, Maria

Hemeroteca Cientifica Catalana

Annio: a cavall dels segles XV-XVI, Esteve Rotllà i Alfonso de Proaza, instal.lat en terres valencia-nes, ja el llegien; però Beuter és el primer a adoptar l’esquema sobre els antics reis d’Espanya cre-at pel de Viterbo (cf. p. 148). D’altra banda, algunes llegendes reportades per Beuter remeten cla-rament a fonts castellanes, p. e.: la de fra Joan Garí és un resum del Libro de la historia y milagrosde nuestra Señora de Montserrat (1a ed.: 1514, sovint reeditat i ampliat als segles XVI-XVII), de Pe-dro de Burgos, abat del monestir; M. de Riquer ja va notar les semblances entre la dels quatre palsi el Nobiliario vero d’Hernán Mexía (1492). Sense tenir això en compte, la presència aïllada del va-lencià al Repertori resulta sorprenent: no és cap epígon de la historiografia medieval, però tampoccap rara avis, sinó un dels primers exemples de la història que es farà al país fins als Anales de Ca-taluña de Narcís Feliu de la Penya. Si es volia mantenir Beuter en l’elenc de fonts, potser tot plegathauria quedat més clar si a la introducció s’hagués dedicat un apartat al paper d’autors estrangersque participen en la construcció del llegendari català: des dels que marquen un abans i un després(Jiménez de Rada i Annio), fins a aportacions més puntuals, com la d’un Lucio Marineo Sícul, cro-nista reial, que transmet la història de l’emperadriu i el bon comte de Barcelona; Marineo fou tra-duït ben aviat al castellà, entre d’altres per Juan de Molina, tan relacionat amb el món cultural va-lencià, i Beuter el cita al pròleg de 1546, amb l’aragonès Vagad i els castellans Diego de Valera iAntonio de Guevara.El Repertori de Cortadellas es clou amb dos apèndixs. El primer conté les fitxes amb la infor-mació bàsica sobre els dinou títols buidats. El segon és un assaig de «Catàleg d’obres historiogràfi-ques perdudes» citades en aquests textos; cal eliminar-ne, però, l’Hacecito o manojo de los tiemposesmentat per Vagad, perquè es tracta del Fasciculus temporum de Werner Rolevinck, una crònicauniversal difosa per la impremta incunable.Tot i que no pretén ser exhaustiu, el Repertori ofereix, doncs, un marc general per a estudis so-bre llegendes particulars i notícies valuoses per a especialistes en diversos camps de la nostra histò-ria cultural. Tant de bo es completi aviat amb una antologia dels textos en què les llegendes es re-cullen, especialment del Flos mundi, una de les obres més ambicioses i més desateses del segle XV,llegida i extractada fins ben entrat el XVII, un cas no gaire corrent en la tradició de les cròniques uni-versals catalanes.Maria TOLDRÀALTURO I PERUCHO, Jesús (2003): Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Gene-ralitat de Catalunya: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 306 p. (Textosi Documents, 23).D’antuvi cal advertir que, tot i que enlloc no s’indica, aquesta Història del llibre manuscrit aCatalunya és una nova edició, ampliada, de l’obra que el professor Alturo havia publicat l’any 2000amb el títol El llibre manuscrit a Catalunya. Orígens i esplendor (Barcelona: Generalitat de Cata-lunya / Editorial 92; edició en rústica, ibídem, 2001). Respecte d’aquesta primera edició, que a lesllibreries es va exposar a la secció dels anomenats llibres «de regal», hi ha canvis importants: a ban-da de correccions menors —la majoria, estilístiques— i d’alguna modificació en l’estructura delscapítols, el text de 2003 ha estat ampliat amb nombroses anàlisis de manuscrits catalans concretsque exemplifiquen el discurs teòric, amb l’addició de paràgrafs sobre qüestions més especialitza-des, com ara la història de l’escriptura, amb la transcripció de documents que el 2000 tan sols erencitats, i amb la incorporació d’un aparat de notes, al qual es relega la discussió d’aspectes més tèc-nics i les remissions bibliogràfiques, que, a diferència de l’edició anterior, aquí no són recollides enuna llista final. Tres anys després, doncs, l’obra ha reaparegut amb un nou títol més adaptat al con-tingut, en un format econòmicament més assequible —tot i que i això ha comportat que la magní-MARIA TOLDRÀ512ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 512fica col.lecció d’il.lustracions en color del volum editat el 2000 es vegi reduïda a una tria, aquest copen blanc i negre— i amb un escreix d’informació per als investigadors, que la converteixen en unavaluosa introducció a la història del llibre a Catalunya des de l’Antiguitat fins a la baixa Edat mit-jana. Per trobar precedents d’una visió panoràmica com aquesta ens hem de remuntar a un títol clàs-sic de Pere Bohigas, El libro español (Barcelona: Gustavo Gili, 1962; reeditat per l’IEC el 2001dins Mirall d’una llarga vida. A Pere Bohigas, centenari).Pel que fa al públic al qual la Història que Alturo ha dedicat al manuscrit català s’adreça, hi hatres aspectes a destacar. 1) La utilitat docent de l’obra: el públic universitari hi trobarà els elementsteòrics imprescindibles sobre codicologia medieval, així com el context general europeu en quès’insereix la problemàtica específica del manuscrit català. 2) L’obra ofereix al medievalista de qual-sevol especialitat unes referències bàsiques sobre història del llibre, de l’escriptura i de les biblio-teques, que li permetran valorar un dels suports més importants de les fonts a l’abast sobre el seucamp d’estudi; encara que el centre d’atenció és el llibre diguem-ne «literari» i no el document es-tricte, no hi falten referències a la producció i la cultura dels escrivents i els notaris; alhora, les afir-macions teòriques van sempre acompanyades d’una gran quantitat de notícies i comentaris sobremanuscrits catalans concrets, alguns reproduïts a les il.lustracions. 3) L’especialista en les matèriesaquí tractades hi observarà la presència d’informació inèdita sobre manuscrits i biblioteques delpaís mal coneguts, per exemple del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (que es pot confrontar ambprofit amb les notícies que el jerònim Francesc Talet ofereix sobre aquest escriptori a cavall dels se-gles XVI-XVII).La Història és organitzada en dos grans apartats: el primer tracta sobre la història del llibre ensentit estricte; el segon, de caràcter més descriptiu, és una introducció a la codicologia medieval.La part històrica ocupa dos terços del total del llibre i s’estructura en quatre períodes: l’Anti-guitat fins a la caiguda de l’Imperi romà; l’època visigoda; els segles VIII-XII i l’època gòtica (seglesXIII-XV). Tot i que no ens han pervingut còdexs d’origen català de la primera, i que els atribuïbles ala segona són objecte de discussió, l’autor els dedica sengles capítols, opció lògica atès el caràcterdidàctic de l’obra. Perquè aquesta no s’ha plantejat com un cens de manuscrits catalans conservatsdins i fora el país, sinó com una reconstrucció de la cultura del llibre en les quatre etapes esmenta-des, amb atenció als següents aspectes: la història de l’escriptura, la tipologia dels productors, re-ceptors i possessors de manuscrits, la formació i localització de les biblioteques, i la consideraciósocial i el valor econòmic del còdex. Per reconstruir una història global del llibre, l’autor recorretant a la informació que els mateixos volums proporcionen (p. e., colofons i anotacions d’ama-nuenses i lectors, característiques físiques de l’exemplar i l’escriptura), com a la documentació ex-terna (inventaris de béns i contractes de compravenda de llibres, catàlegs de biblioteques, corres-pondència privada, etc.).Un primer apartat de la Història aplega notícies sobre la cultura escrita, pagana o cristiana, dela Tarraconense fins al segle V, en el marc dels processos de romanització i cristianització del país.L’època visigoda, com a la resta de l’Europa romanitzada, es caracteritza per la disminució de l’úsde l’escriptura, reclosa en el món eclesiàstic, i el trencament de la unitat gràfica imposada per l’Im-peri; tot i això, el possible origen català d’alguns còdexs i les al.lusions d’epistolaris coetanis per-meten copsar l’existència d’una certa activitat cultural. L’apartat dedicat als segles VIII-XII, proba-blement el més reeixit, s’obre amb la influència del renaixement carolingi, que pren forma en laintroducció d’un nou tipus d’escriptura que s’estén per tot el continent i en la qual són escrites lesnovetats bibliogràfiques que arriben al país; l’escriptura i el llibre, però, en un món on la cultura ésbàsicament oral, són un mitjà de conservació del saber, més que no de difusió; pel que fa al perso-nal que accedeix al món del llibre, es tracta bàsicament de dos grups que ho fan per motius profes-sionals, els eclesiàstics i els juristes, tal com s’esdevindrà al llarg de l’Edat mitjana; la còpia de lli-bres, fins aleshores una activitat monàstica, comença a fer acte de presència com a activitatremunerada en altres escriptoris, com els de les catedrals, i no només a cura d’eclesiàstics, sinó tam-bé de laics, a mesura que avança el procés d’alfabetització i augmenten les sortides professionals aALTURO: HISTÒRIA DEL LLIBRE MANUSCRIT A CATALUNYA 513ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 513través de l’escriptura; la temàtica dels còdexs conservats gira al voltant de la necessitat de conèixeri interpretar la Bíblia (textos patrístics, litúrgics), i, prèviament, de dominar la llengua en què sónescrits, el llatí (gramàtiques, glossaris, retòriques). Catalunya, lluny de tenir un paper simplementreceptor, destaca per la seva aportació a la cultura científica (traduccions de textos àrabs i redaccióde tractats originals), i, als segles XI i XII, viurà «una època que podem considerar daurada dins elsimple i exclusiu àmbit català» (p. 95), presidida per la figura del bisbe Oliba. L’època gòtica (se-gles XIII-XV) és testimoni de la difusió de les escriptures cursives d’origen documental en el món delllibre, en convivència amb la gòtica librària; l’increment de la producció escrita va de bracet ambl’ampliació del públic lector, especialment entre els laics, arran de l’emergència del català com allengua d’expressió escrita, ja al segle XII; el món dels copistes es professionalitza, i alhora s’ampliael personal que es dedica a la producció i la difusió del llibre, des de menestrals que en fan comerçfins a jueus especialitzats en enquadernació; apareixen les primeres biblioteques enteses com a lo-cals on es diposita una col.lecció bibliogràfica; les institucions laiques també creen els seus propisfons, on es conserven els reculls legals que les regeixen i les autoritzen; es documenten llibreriesprivades de grandària considerable, com les d’eclesiàstics, juristes i metges, sovint desfetes arran dela mort del propietari; és l’època de les grans biblioteques reials (Pere el Cerimoniós, Alfons elMagnànim); les professions que fan de l’escriptura una eina de treball, com els mercaders, els no-taris o els juristes, tenen els llibres necessaris per a la gestió diària dels afers o que els serveixen demodel per a la redacció de documents; a les acaballes del període, amb la irrupció de la impremta,el manuscrit encara servirà de model per al nou llibre imprès. (Una observació sobre la presènciadel català com a llengua escrita: tot i que la història del llibre sol insistir en qüestions relacionadesamb la producció d’aquest com a objecte físic i la seva localització i possessió, atès que Alturo res-segueix acuradament la participació dels laics en aquestes funcions, un fenomen que lliga a la pro-gressiva alfabetització i a la professionalització de sectors concrets de la societat medieval, en el casdel nou llibre en vulgar potser caldria recordar que l’interès d’un públic sense formació «gramati-cal», és a dir llatina, a accedir a continguts de la cultura sàvia, explica bona part de la producció ma-nuscrita en català, des de traduccions i compilacions fins a la redacció d’obres directament enaquesta llengua —de vegades copiades en volums amb unes característiques formals concretes, p. e.la tradició manuscrita d’Eiximenis—, una tasca en què la presència dels laics esdevé cada cop méssignificant, com ho demostra la millor literatura catalana del XV).El segon apartat de la Història d’Alturo constitueix un breu manual de codicologia. Contéapartats sobre els materials escripturals, la composició dels quaderns, la preparació de la pàgina, lesfases del procés de còpia fins a la decoració, les eines destinades a fer més fàcil el maneig del ma-nuscrit (numeració de folis o de quaderns, índexs), i l’enquadernació; bo i partint de la idea que elmanuscrit, a diferència de l’imprès, és una obra oberta i que els lectors participen activament en laseva transformació, es dedica un apartat final a les seves anotacions, des de les simples crides finsa l’addició de textos i comentaris.No era fàcil aplegar en un llibre de gruix mitjà la quantitat de dades que ofereix l’esplèndida iben estructurada Història d’Alturo, i encara menys fer-ho amb un estil tan amè; ha calgut, però, se-leccionar la matèria i deixar de banda alguns aspectes. La primera tria ha consistit a limitar el marccronològic: s’estudia, doncs, el llibre antic i, sobretot, el medieval; hi ha alguna nota esparsa sobrel’Edat moderna, però la relació que s’estableix a partir del darrer quart del XV entre l’imprès i el ma-nuscrit, la distribució dels seus camps d’acció —que va de la influència recíproca fins a l’especia-lització— en una època en què l’alfabetització i l’escriptura s’estenen a un ritme més accelerat finsa àmbits que tot just s’apunten a l’Edat mitjana, per no parlar de les llacunes de la bibliografia ca-talana sobre el tema, feien inviable ni tan sols plantejar la qüestió del manuscrit modern.Una segona tria ha dut Alturo a prescindir del món del document i del llibre que en més d’unlloc anomena «administratiu» i a centrar-se en el llibre «literari», encara que la frontera entre l’un il’altre no és sempre clara; el mateix autor no s’està de fer un parell d’esments a la confecció de re-culls legislatius, com ara els cartularis. Però les interseccions són molt més variades. Valguin els se-MARIA TOLDRÀ514ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 514güents exemples. Els llibres que són resultat d’una activitat professional, com ara els de comptabi-litat o els registres notarials i cancellerescos, de vegades duen addicions de caràcter no professio-nal: notícies històriques i dietarístiques, oracions, versos, etc. I si, com l’autor ens recorda, les ins-titucions laiques encarreguen reculls que apleguen els documents que en justifiquen l’existència iels privilegis, l’augment i la complexitat de la documentació que aquelles gestionen expliquen lacreació de grans arxius —que de vegades contenen obres historiogràfiques i jurídiques: és el cas del’Arxiu reial de Barcelona— i, com a conseqüència, l’aparició d’una literatura especialitzada d’in-ventaris, specula, etc., per moure-s’hi amb rapidesa; aquests textos poden contenir pròlegs i/o ma-terials annexos (historiogràfics, dietarístics, però també literaris i biogràfics): els primers són moltinteressants a causa de les observacions que s’hi fan sobre el valor i la funció del llibre i l’escriptu-ra, els segons perquè, pensats en un primer moment com a eines subsidiàries de la gestió documen-tal, en plena Edat moderna seran objecte de discussió a causa de la seva ambigua naturalesa, públi-ca o privada. Les observacions anteriors sobre els arxius institucionals també valen per alsparticulars: l’endemà de la guerra civil, la noblesa comença a ordenar la seva documentació fami-liar i patrimonial i a encarregar llibres que en facilitin la consulta; del XVI endavant, aquest interèsés documentat en grups socials molt diversos, des de juristes fins a menestrals i pagesos. I per aca-bar, un darrer exemple: en la frontera entre el llibre estrictament administratiu i el literari encara hitrobaríem els dietaris institucionals, que en principi només recollien les entrades i sortides de fun-cionaris; gradualment incorporaran relats sobre fets coetanis i acabaran influint en les memòriesprivades de l’Edat moderna, que progressivament introdueixen elements autobiogràfics i esdevenenautònomes dels volums en què trobàvem les primeres mostres del gènere (llibres de comptes, com-pilacions històriques o de documentació familiar i patrimonial, etc.).Maria TOLDRÀNICOLAU d’OLWER, Lluís / CUITO I CANALS, Ferran (2003): Epistolari de l’exili francès (1941-1946). A cura d’Eulàlia Duran i de Mireia Campabadal. Barcelona: Curial Edicions Cata-lanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 249 p. (Textos i Estudis de Cultura Catala-na, 92).Si en bona part de la literatura autobiogràfica el temps actua com un estímul directe o indi-recte de l’escriptura, en la correspondència privada hi esdevé actor, i no pas secundari: l’episto-lari entre Nicolau i Cuito que tenim a les mans n’és un testimoni d’excepció; i diem d’excepcióperquè pren cos en el marc d’unes circumstàncies històriques singulars. En efecte, la corres-pondència s’inicia en temps d’exili: el dels republicans a França un cop consumada la derrota del39. Un exili, altrament, commogut per l’esclat de la segona guerra mundial, que marca bona partdels temes de conversa, d’interès i fins algunes de les vicissituds que afecten els corresponsals.Aquesta línia discursiva, no exempta d’inflexions, experimenta un canvi de rumb l’agost del 44,amb l’alliberament de França, i fa el viratge definitiu l’hivern del 45 amb el primer salt de Nico-lau cap al Nou Món.Que el gest intel.lectual i vital dels dos corresponsals està profundament lligat a l’esdevenird’aquestes circumstàncies ho demostra la lectura de les cartes que es creuaren; elles, al seu torn,posen al descobert les notes més personals del tarannà d’un i altre així com la sinceritat d’un afec-te compartit.Nicolau i Cuito comencen a escriure’s el febrer del 41, poc després que Nicolau hagués obtin-gut la llibertat provisional que li permeté posar fi a l’empresonament que el va recloure a Cusset desde l’agost del 40, acusat de retenir, en benefici dels refugiats a França, béns i diners que pertanyienal poble espanyol —a la “col.lectivitat espanyola”, com resen els informes jurídics del seu cas.NICOLAU / CUITO: EPISTOLARI DE L’EXILI FRANCÈS (1941-1946) 515ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 515

Alturo i Perucho, Jesús (2003): Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 306 p. (Textos i Documents, 23)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Annio: a cavall dels segles XV-XVI, Esteve Rotllà i Alfonso de Proaza, instal.lat en terres valencia-
nes, ja el llegien; però Beuter és el primer a adoptar l’esquema sobre els antics reis d’Espanya cre-
at pel de Viterbo (cf. p. 148). D’altra banda, algunes llegendes reportades per Beuter remeten cla-
rament a fonts castellanes, p. e.: la de fra Joan Garí és un resum del Libro de la historia y milagros
de nuestra Señora de Montserrat (1a ed.: 1514, sovint reeditat i ampliat als segles XVI-XVII), de Pe-
dro de Burgos, abat del monestir; M. de Riquer ja va notar les semblances entre la dels quatre pals
i el Nobiliario vero d’Hernán Mexía (1492). Sense tenir això en compte, la presència aïllada del va-
lencià al Repertori resulta sorprenent: no és cap epígon de la historiografia medieval, però tampoc
cap rara avis, sinó un dels primers exemples de la història que es farà al país fins als Anales de Ca-
taluña de Narcís Feliu de la Penya. Si es volia mantenir Beuter en l’elenc de fonts, potser tot plegat
hauria quedat més clar si a la introducció s’hagués dedicat un apartat al paper d’autors estrangers
que participen en la construcció del llegendari català: des dels que marquen un abans i un després
(Jiménez de Rada i Annio), fins a aportacions més puntuals, com la d’un Lucio Marineo Sícul, cro-
nista reial, que transmet la història de l’emperadriu i el bon comte de Barcelona; Marineo fou tra-
duït ben aviat al castellà, entre d’altres per Juan de Molina, tan relacionat amb el món cultural va-
lencià, i Beuter el cita al pròleg de 1546, amb l’aragonès Vagad i els castellans Diego de Valera i
Antonio de Guevara.
El Repertori de Cortadellas es clou amb dos apèndixs. El primer conté les fitxes amb la infor-
mació bàsica sobre els dinou títols buidats. El segon és un assaig de «Catàleg d’obres historiogràfi-
ques perdudes» citades en aquests textos; cal eliminar-ne, però, l’Hacecito o manojo de los tiempos
esmentat per Vagad, perquè es tracta del Fasciculus temporum de Werner Rolevinck, una crònica
universal difosa per la impremta incunable.
Tot i que no pretén ser exhaustiu, el Repertori ofereix, doncs, un marc general per a estudis so-
bre llegendes particulars i notícies valuoses per a especialistes en diversos camps de la nostra histò-
ria cultural. Tant de bo es completi aviat amb una antologia dels textos en què les llegendes es re-
cullen, especialment del Flos mundi, una de les obres més ambicioses i més desateses del segle XV,
llegida i extractada fins ben entrat el XVII, un cas no gaire corrent en la tradició de les cròniques uni-
versals catalanes.
Maria TOLDRÀ
ALTURO I PERUCHO, Jesús (2003): Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Gene-
ralitat de Catalunya: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 306 p. (Textos
i Documents, 23).
D’antuvi cal advertir que, tot i que enlloc no s’indica, aquesta Història del llibre manuscrit a
Catalunya és una nova edició, ampliada, de l’obra que el professor Alturo havia publicat l’any 2000
amb el títol El llibre manuscrit a Catalunya. Orígens i esplendor (Barcelona: Generalitat de Cata-
lunya / Editorial 92; edició en rústica, ibídem, 2001). Respecte d’aquesta primera edició, que a les
llibreries es va exposar a la secció dels anomenats llibres «de regal», hi ha canvis importants: a ban-
da de correccions menors —la majoria, estilístiques— i d’alguna modificació en l’estructura dels
capítols, el text de 2003 ha estat ampliat amb nombroses anàlisis de manuscrits catalans concrets
que exemplifiquen el discurs teòric, amb l’addició de paràgrafs sobre qüestions més especialitza-
des, com ara la història de l’escriptura, amb la transcripció de documents que el 2000 tan sols eren
citats, i amb la incorporació d’un aparat de notes, al qual es relega la discussió d’aspectes més tèc-
nics i les remissions bibliogràfiques, que, a diferència de l’edició anterior, aquí no són recollides en
una llista final. Tres anys després, doncs, l’obra ha reaparegut amb un nou títol més adaptat al con-
tingut, en un format econòmicament més assequible —tot i que i això ha comportat que la magní-
MARIA TOLDRÀ512
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 512
fica col.lecció d’il.lustracions en color del volum editat el 2000 es vegi reduïda a una tria, aquest cop
en blanc i negre— i amb un escreix d’informació per als investigadors, que la converteixen en una
valuosa introducció a la història del llibre a Catalunya des de l’Antiguitat fins a la baixa Edat mit-
jana. Per trobar precedents d’una visió panoràmica com aquesta ens hem de remuntar a un títol clàs-
sic de Pere Bohigas, El libro español (Barcelona: Gustavo Gili, 1962; reeditat per l’IEC el 2001
dins Mirall d’una llarga vida. A Pere Bohigas, centenari).
Pel que fa al públic al qual la Història que Alturo ha dedicat al manuscrit català s’adreça, hi ha
tres aspectes a destacar. 1) La utilitat docent de l’obra: el públic universitari hi trobarà els elements
teòrics imprescindibles sobre codicologia medieval, així com el context general europeu en què
s’insereix la problemàtica específica del manuscrit català. 2) L’obra ofereix al medievalista de qual-
sevol especialitat unes referències bàsiques sobre història del llibre, de l’escriptura i de les biblio-
teques, que li permetran valorar un dels suports més importants de les fonts a l’abast sobre el seu
camp d’estudi; encara que el centre d’atenció és el llibre diguem-ne «literari» i no el document es-
tricte, no hi falten referències a la producció i la cultura dels escrivents i els notaris; alhora, les afir-
macions teòriques van sempre acompanyades d’una gran quantitat de notícies i comentaris sobre
manuscrits catalans concrets, alguns reproduïts a les il.lustracions. 3) L’especialista en les matèries
aquí tractades hi observarà la presència d’informació inèdita sobre manuscrits i biblioteques del
país mal coneguts, per exemple del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (que es pot confrontar amb
profit amb les notícies que el jerònim Francesc Talet ofereix sobre aquest escriptori a cavall dels se-
gles XVI-XVII).
La Història és organitzada en dos grans apartats: el primer tracta sobre la història del llibre en
sentit estricte; el segon, de caràcter més descriptiu, és una introducció a la codicologia medieval.
La part històrica ocupa dos terços del total del llibre i s’estructura en quatre períodes: l’Anti-
guitat fins a la caiguda de l’Imperi romà; l’època visigoda; els segles VIII-XII i l’època gòtica (segles
XIII-XV). Tot i que no ens han pervingut còdexs d’origen català de la primera, i que els atribuïbles a
la segona són objecte de discussió, l’autor els dedica sengles capítols, opció lògica atès el caràcter
didàctic de l’obra. Perquè aquesta no s’ha plantejat com un cens de manuscrits catalans conservats
dins i fora el país, sinó com una reconstrucció de la cultura del llibre en les quatre etapes esmenta-
des, amb atenció als següents aspectes: la història de l’escriptura, la tipologia dels productors, re-
ceptors i possessors de manuscrits, la formació i localització de les biblioteques, i la consideració
social i el valor econòmic del còdex. Per reconstruir una història global del llibre, l’autor recorre
tant a la informació que els mateixos volums proporcionen (p. e., colofons i anotacions d’ama-
nuenses i lectors, característiques físiques de l’exemplar i l’escriptura), com a la documentació ex-
terna (inventaris de béns i contractes de compravenda de llibres, catàlegs de biblioteques, corres-
pondència privada, etc.).
Un primer apartat de la Història aplega notícies sobre la cultura escrita, pagana o cristiana, de
la Tarraconense fins al segle V, en el marc dels processos de romanització i cristianització del país.
L’època visigoda, com a la resta de l’Europa romanitzada, es caracteritza per la disminució de l’ús
de l’escriptura, reclosa en el món eclesiàstic, i el trencament de la unitat gràfica imposada per l’Im-
peri; tot i això, el possible origen català d’alguns còdexs i les al.lusions d’epistolaris coetanis per-
meten copsar l’existència d’una certa activitat cultural. L’apartat dedicat als segles VIII-XII, proba-
blement el més reeixit, s’obre amb la influència del renaixement carolingi, que pren forma en la
introducció d’un nou tipus d’escriptura que s’estén per tot el continent i en la qual són escrites les
novetats bibliogràfiques que arriben al país; l’escriptura i el llibre, però, en un món on la cultura és
bàsicament oral, són un mitjà de conservació del saber, més que no de difusió; pel que fa al perso-
nal que accedeix al món del llibre, es tracta bàsicament de dos grups que ho fan per motius profes-
sionals, els eclesiàstics i els juristes, tal com s’esdevindrà al llarg de l’Edat mitjana; la còpia de lli-
bres, fins aleshores una activitat monàstica, comença a fer acte de presència com a activitat
remunerada en altres escriptoris, com els de les catedrals, i no només a cura d’eclesiàstics, sinó tam-
bé de laics, a mesura que avança el procés d’alfabetització i augmenten les sortides professionals a
ALTURO: HISTÒRIA DEL LLIBRE MANUSCRIT A CATALUNYA 513
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 513
través de l’escriptura; la temàtica dels còdexs conservats gira al voltant de la necessitat de conèixer
i interpretar la Bíblia (textos patrístics, litúrgics), i, prèviament, de dominar la llengua en què són
escrits, el llatí (gramàtiques, glossaris, retòriques). Catalunya, lluny de tenir un paper simplement
receptor, destaca per la seva aportació a la cultura científica (traduccions de textos àrabs i redacció
de tractats originals), i, als segles XI i XII, viurà «una època que podem considerar daurada dins el
simple i exclusiu àmbit català» (p. 95), presidida per la figura del bisbe Oliba. L’època gòtica (se-
gles XIII-XV) és testimoni de la difusió de les escriptures cursives d’origen documental en el món del
llibre, en convivència amb la gòtica librària; l’increment de la producció escrita va de bracet amb
l’ampliació del públic lector, especialment entre els laics, arran de l’emergència del català com a
llengua d’expressió escrita, ja al segle XII; el món dels copistes es professionalitza, i alhora s’amplia
el personal que es dedica a la producció i la difusió del llibre, des de menestrals que en fan comerç
fins a jueus especialitzats en enquadernació; apareixen les primeres biblioteques enteses com a lo-
cals on es diposita una col.lecció bibliogràfica; les institucions laiques també creen els seus propis
fons, on es conserven els reculls legals que les regeixen i les autoritzen; es documenten llibreries
privades de grandària considerable, com les d’eclesiàstics, juristes i metges, sovint desfetes arran de
la mort del propietari; és l’època de les grans biblioteques reials (Pere el Cerimoniós, Alfons el
Magnànim); les professions que fan de l’escriptura una eina de treball, com els mercaders, els no-
taris o els juristes, tenen els llibres necessaris per a la gestió diària dels afers o que els serveixen de
model per a la redacció de documents; a les acaballes del període, amb la irrupció de la impremta,
el manuscrit encara servirà de model per al nou llibre imprès. (Una observació sobre la presència
del català com a llengua escrita: tot i que la història del llibre sol insistir en qüestions relacionades
amb la producció d’aquest com a objecte físic i la seva localització i possessió, atès que Alturo res-
segueix acuradament la participació dels laics en aquestes funcions, un fenomen que lliga a la pro-
gressiva alfabetització i a la professionalització de sectors concrets de la societat medieval, en el cas
del nou llibre en vulgar potser caldria recordar que l’interès d’un públic sense formació «gramati-
cal», és a dir llatina, a accedir a continguts de la cultura sàvia, explica bona part de la producció ma-
nuscrita en català, des de traduccions i compilacions fins a la redacció d’obres directament en
aquesta llengua —de vegades copiades en volums amb unes característiques formals concretes, p. e.
la tradició manuscrita d’Eiximenis—, una tasca en què la presència dels laics esdevé cada cop més
significant, com ho demostra la millor literatura catalana del XV).
El segon apartat de la Història d’Alturo constitueix un breu manual de codicologia. Conté
apartats sobre els materials escripturals, la composició dels quaderns, la preparació de la pàgina, les
fases del procés de còpia fins a la decoració, les eines destinades a fer més fàcil el maneig del ma-
nuscrit (numeració de folis o de quaderns, índexs), i l’enquadernació; bo i partint de la idea que el
manuscrit, a diferència de l’imprès, és una obra oberta i que els lectors participen activament en la
seva transformació, es dedica un apartat final a les seves anotacions, des de les simples crides fins
a l’addició de textos i comentaris.
No era fàcil aplegar en un llibre de gruix mitjà la quantitat de dades que ofereix l’esplèndida i
ben estructurada Història d’Alturo, i encara menys fer-ho amb un estil tan amè; ha calgut, però, se-
leccionar la matèria i deixar de banda alguns aspectes. La primera tria ha consistit a limitar el marc
cronològic: s’estudia, doncs, el llibre antic i, sobretot, el medieval; hi ha alguna nota esparsa sobre
l’Edat moderna, però la relació que s’estableix a partir del darrer quart del XV entre l’imprès i el ma-
nuscrit, la distribució dels seus camps d’acció —que va de la influència recíproca fins a l’especia-
lització— en una època en què l’alfabetització i l’escriptura s’estenen a un ritme més accelerat fins
a àmbits que tot just s’apunten a l’Edat mitjana, per no parlar de les llacunes de la bibliografia ca-
talana sobre el tema, feien inviable ni tan sols plantejar la qüestió del manuscrit modern.
Una segona tria ha dut Alturo a prescindir del món del document i del llibre que en més d’un
lloc anomena «administratiu» i a centrar-se en el llibre «literari», encara que la frontera entre l’un i
l’altre no és sempre clara; el mateix autor no s’està de fer un parell d’esments a la confecció de re-
culls legislatius, com ara els cartularis. Però les interseccions són molt més variades. Valguin els se-
MARIA TOLDRÀ514
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 514
güents exemples. Els llibres que són resultat d’una activitat professional, com ara els de comptabi-
litat o els registres notarials i cancellerescos, de vegades duen addicions de caràcter no professio-
nal: notícies històriques i dietarístiques, oracions, versos, etc. I si, com l’autor ens recorda, les ins-
titucions laiques encarreguen reculls que apleguen els documents que en justifiquen l’existència i
els privilegis, l’augment i la complexitat de la documentació que aquelles gestionen expliquen la
creació de grans arxius —que de vegades contenen obres historiogràfiques i jurídiques: és el cas de
l’Arxiu reial de Barcelona— i, com a conseqüència, l’aparició d’una literatura especialitzada d’in-
ventaris, specula, etc., per moure-s’hi amb rapidesa; aquests textos poden contenir pròlegs i/o ma-
terials annexos (historiogràfics, dietarístics, però també literaris i biogràfics): els primers són molt
interessants a causa de les observacions que s’hi fan sobre el valor i la funció del llibre i l’escriptu-
ra, els segons perquè, pensats en un primer moment com a eines subsidiàries de la gestió documen-
tal, en plena Edat moderna seran objecte de discussió a causa de la seva ambigua naturalesa, públi-
ca o privada. Les observacions anteriors sobre els arxius institucionals també valen per als
particulars: l’endemà de la guerra civil, la noblesa comença a ordenar la seva documentació fami-
liar i patrimonial i a encarregar llibres que en facilitin la consulta; del XVI endavant, aquest interès
és documentat en grups socials molt diversos, des de juristes fins a menestrals i pagesos. I per aca-
bar, un darrer exemple: en la frontera entre el llibre estrictament administratiu i el literari encara hi
trobaríem els dietaris institucionals, que en principi només recollien les entrades i sortides de fun-
cionaris; gradualment incorporaran relats sobre fets coetanis i acabaran influint en les memòries
privades de l’Edat moderna, que progressivament introdueixen elements autobiogràfics i esdevenen
autònomes dels volums en què trobàvem les primeres mostres del gènere (llibres de comptes, com-
pilacions històriques o de documentació familiar i patrimonial, etc.).
Maria TOLDRÀ
NICOLAU d’OLWER, Lluís / CUITO I CANALS, Ferran (2003): Epistolari de l’exili francès (1941-
1946). A cura d’Eulàlia Duran i de Mireia Campabadal. Barcelona: Curial Edicions Cata-
lanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 249 p. (Textos i Estudis de Cultura Catala-
na, 92).
Si en bona part de la literatura autobiogràfica el temps actua com un estímul directe o indi-
recte de l’escriptura, en la correspondència privada hi esdevé actor, i no pas secundari: l’episto-
lari entre Nicolau i Cuito que tenim a les mans n’és un testimoni d’excepció; i diem d’excepció
perquè pren cos en el marc d’unes circumstàncies històriques singulars. En efecte, la corres-
pondència s’inicia en temps d’exili: el dels republicans a França un cop consumada la derrota del
39. Un exili, altrament, commogut per l’esclat de la segona guerra mundial, que marca bona part
dels temes de conversa, d’interès i fins algunes de les vicissituds que afecten els corresponsals.
Aquesta línia discursiva, no exempta d’inflexions, experimenta un canvi de rumb l’agost del 44,
amb l’alliberament de França, i fa el viratge definitiu l’hivern del 45 amb el primer salt de Nico-
lau cap al Nou Món.
Que el gest intel.lectual i vital dels dos corresponsals està profundament lligat a l’esdevenir
d’aquestes circumstàncies ho demostra la lectura de les cartes que es creuaren; elles, al seu torn,
posen al descobert les notes més personals del tarannà d’un i altre així com la sinceritat d’un afec-
te compartit.
Nicolau i Cuito comencen a escriure’s el febrer del 41, poc després que Nicolau hagués obtin-
gut la llibertat provisional que li permeté posar fi a l’empresonament que el va recloure a Cusset des
de l’agost del 40, acusat de retenir, en benefici dels refugiats a França, béns i diners que pertanyien
al poble espanyol —a la “col.lectivitat espanyola”, com resen els informes jurídics del seu cas.
NICOLAU / CUITO: EPISTOLARI DE L’EXILI FRANCÈS (1941-1946) 515
ROMANICS XXVII-4  31/5/05  12:44  Página 515


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39599/39501

Alturo i Perucho, Jesús (2003): Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 306 p. (Textos i Documents, 23)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert