Martí i Castell, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua & Literatura.Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241
ISSN(ed. impr.): 0213-6554/ISSN(ed.electr.): 2013-9527/http://revistes.iec.cat/index.php/LliL
JORDI BRUGUERA I TALLEDA: UNHISTORIADOR INSIGNE
DE LA LLENGUA CATALANA*1
JoanMartí i Castell
Societat Catalana de Llengua i Literatura, Universitat Rovira i Virgili,
Institut d’Estudis Catalans
Quan des de la Societat Catalana de Llengua i Literatura m’arribà l’oferiment
de participar com a ponent en l’homenatge a Jordi Bruguera i Talleda, vaig ha-
ver de respondre a dos sentiments que sorgiren plegats: d’una banda, el del goig i
l’honor de poder contribuir al record d’un amic i col·lega excel·lent, professional
de primer ordre; però, de l’altra banda, el de la dificultat a referir-me adequada-
ment a la seva obra com a historiador de la llengua catalana, per la seva amplitud
i categoria. Va ser més potent la il·lusió d’intervenir activament en l’homenatge,
que no pas la temença de no fer-li prou justícia. Potser, doncs, vaig acceptar un
risc excessiu; tanmateix, era del tot conscient que Jordi Bruguera s’hauria rigut de
la por a no ser encertat; estic segur que la seva modèstia i la bonhomia en general
que el caracteritzaven no em retraurien res de les mancances en què sens dubte
incorreré.
La primera característica que en vull destacar és la d’una dedicació constant i
coherent a un àmbit del coneixement progressivament menyspreat: el de la dia-
cronia lingüística. Li era igual que comptés o no entre els estudiosos més des-
tacats, que de fet ho era, de la nostra llengua, perquè s’ocupés de la filologia
strictu sensu. L’apassionava l’especialitat i mai no la deixà. I sort que no l’abando-
nà, perquè la llum que ha fet sobre molts i molts problemes de l’evolució històri-
ca del català ha permès de poder entendre una gran quantitat d’aspectes que altra-
ment restarien a les fosques.
Em centraré en allò en què ell també va voler detenir-se particularment i
aprofundir amb més detall: el lèxic. Jordi Bruguera és un dels investigadors més
rellevants de la història i l’evolució de les nostres paraules. Cal afegir que la visió
global que tenia del català el conduí a considerar els mots com el reflex de la
cultura general i, doncs, com els testimonis clau per a comprendre també els can-
vis socials de tota mena al llarg del temps. Aquesta perspectiva àmplia el fa un
expert eminent i crític en el terreny de l’etimologia i alhora un especialista
excel·lent en l’anàlisi dels elements que han contribuït a la constitució del català:
el substrat, l’adstrat, el superstrat, els hel·lenismes, el gòtic, els germanismes, els
* Text llegit en l’acte d’homenatge a Jordi Bruguera, el dijous 25 de novembre de 2010 a la sala
Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans i organitzat per la Societat Catalana de Llengua i
Literatura.
021-Llengua i liter 22 - 03.indd 237 16/05/12 09:12
238 Llengua & Literatura, 22, 2011-2012
Llengua & Literatura.Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241
arabismes, els gal·licismes, els italianismes, els castellanismes, etcètera, que tracta
com la conseqüència de factors dominants en els diversos períodes de la història,
no com a influències aïllades que se sumen asèpticament a les formes originàries.
Per la qual cosa el valor de la documentació és capital en el seu mètode de treball,
que atorga una fiabilitat altíssima a les hipòtesis i les conclusions.
Estic obligat a centrar-me solament en algunes de les seves aportacions, te-
nint en compte sia el temps de què disposo, sia l’esmentada magnitud de l’obra de
Jordi Bruguera.
Sabia que els homes fan ús de les paraules per a expressar-se d’acord amb les
seves necessitats, que, en conseqüència, són les que en condicionen la perdurabili-
tat, la pèrdua o les diverses transformacions semàntiques, que generen accepcions
noves o en fan desaparèixer de velles. És mitjançant els mots que es manifesta de la
maneramés directa la interpretació que els col·lectius i els individus fan de la realitat.
Jordi Bruguera, l’any 1985, va publicar, dins la «Biblioteca Universitària»
d’Enciclopèdia Catalana, Història del lèxic català. No s’hi limita a fer-nos
conèixer una parcel·la estrictament lingüística del català, sinó que, paral·lelament,
ens hi presenta la dialèctica constant entre l’esdevenir, que exigeix nous signes, i
la resistència del sistema lingüístic a admetre «cossos estranys» que, tanmateix,
han de satisfer els requeriments de la comunicació. Ho fa sempre, com he dit,
amb l’aval de la documentació pertinent, sobre la qual recolzen les seves tesis,
talment, que pot explicar-ne tots els avatars: els manlleus d’altres llengües, la des-
aparició de formes tradicionals, les variacions en la freqüència d’ús, etcètera.
LaHistòria del lèxic de Bruguera és la primera i, que jo sàpiga, l’única de què
disposem; no va poder comptar, doncs, amb models precedents; les gramàtiques
històriques existents diuen ben poca cosa del lèxic. És pioner, per tant, a presentar-
nos una visió de conjunt i exhaustiva de les nostres paraules. Distingeix encerta-
dament allò que és cabal constitutiu de la llengua, d’allò que s’hi inclou d’aliè, de
vegades innecessàriament, interferint-la. Quan cal, Bruguera no dubta a discutir
o matisar, o fins i tot a refusar apreciacions fetes per altres filòlegs il·lustres. Ma-
nifesta una cautela sàvia tant a atorgar a determinats mots una procedència discu-
tible, com, a l’inrevés, a descobrir orígens catalans de determinades formes que
altres estudiosos havien considerat no genuïnes. S’ocupa amb un rigor i uns co-
neixements sòlids i insòlits de seguir el camí que fa el lèxic de procedència es-
trangera abans que no arriba a la llengua catalana: el marc en què Bruguera en-
caixa el quadre lexical del català de tots els temps. I abraça un gruix que sorprèn:
en l’obra que comento estudia més de 65.000 formes. No hi calen comentaris.
He començat esmentant el manual, perquè una obra de conjunt de gran qualitat,
com ho és aquesta, sobretot si s’adreça al lector universitari, solament pot fer-la
aquell qui domina amb seguretat una visió de conjunt gràcies a les recerques
específiques més menudes i particulars; un panorama es pot descriure correc-
tament únicament quan se’n coneixen tots els racons i els detalls més minúsculs.
A Jordi Bruguera devem la visió científica amb perspectiva general del lèxic del
català.
021-Llengua i liter 22 - 03.indd 238 16/05/12 09:12
Crònica 239
Llengua & Literatura.Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241
No descobreixo res, si remarco que el personatge històric que més va atreure
Jordi Bruguera fou el rei en Jaume i, doncs, el seu Llibre dels fets. N’esdevingué
un dels millors especialistes en l’estudi de la llengua que s’hi empra i del significat
en la seva evolució, i, sens dubte, el millor especialista pel que fa referència con-
cretament al lèxic. El vocabulari del Llibre dels fets del Rei En Jaume, que publi-
cà l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia
de Montserrat l’any 1999, és la demostració més eloqüent del que dic. Ja havia
avançat un tast de la llengua de la Crònica en tots els nivells, en l’edició de
l’editorial Barcino, dins la col·lecció «Els nostres clàssics», col·leció B, núm. 10-11;
concretament, el vol. I s’ocupa de l’Estudi filològic i lingüístic i vocabulari inte-
gral; i el vol. II presenta el Text i glossari. Hi aplega i hi ordena i modifica, si cal,
altres treballs ja publicats per ell mateix, però hi aporta textos inèdits. Bruguera
s’endinsa en un corpus que descriu com a francament ampli i variat, pel gènere
historiogràfic en què cal inserir l’obra del rei; suma prop de dos mil mots, és a dir,
un nombre que s’acosta al que constitueix el lèxic bàsic d’una llengua prou con-
solidada. En un sentit diferent, és essencial que, a la Crònica, hi predomini el re-
gistre oral, constatació sociolingüística de grans repercussions. És, per això, un
reflex molt aproximat del que devia ser el recurs popular a la llengua. Bruguera fa
una classificació del lèxic per camps semàntics. Malgrat el caràcter popular a què
acabo d’al·ludir, l’autor en destaca les solucions cultistes i semicultistes (en comp-
ta gairebé un centenar), una bona part de les quals de l’àmbit religiós. Aprofun-
deix com ningú abans no ho havia fet en la interpretació dels aragonesismes, els
occitanismes i els castellanismes, subratllant sobretot la facilitat excessiva amb
què alguns filòlegs, com és el cas de Manuel de Montoliu, havien qualificat de
castellanismes formes que no ho són; és més, algunes de les quals justament són
catalanismes del castellà. Estudiar una obra com la Crònica de Jaume I obliga
Jordi Bruguera a l’anàlisi dels abundosos topònims que hi apareixen: uns cinc-
cents, que separa per regions, tot remarcant-ne les variants amb què es trans-
criuen en els manuscrits; els topònims connecten amb els antropònims, ja que,
llevat del País Valencià i les Balears, era ús medieval que aquests adoptessin el
nom del lloc d’origen del llinatge de la persona. Bruguera separa els pertanyents
a Catalunya, al Rosselló, a les Balears, al País Valencià, a l’Aragó, a la Manxa, a
Castella, a Múrcia, a Navarra, a Andalusia, a Occitània, a França i a altres països.
La competència que Jordi Bruguera tenia en lexicologia i de lexicografia his-
tòriques li permeteren d’elaborar unDiccionari de formació de mots, publicat per
Enciclopèdia Catalana l’any 2006. Endinsar-se en aquest terreny obliga a conèixer
molt bé els mots, els elements de què són compostos, les etimologies, la història
que han seguit en els significants i en els significats; a conèixer també molt bé, és
clar, el llatí, el grec i l’àrab, i no hi basta una formació solament generalista. Jordi
Bruguera reunia aquestes condicions. En l’obra posa en rellevància els recursos
propis de què disposa el català per a la formació de paraules noves. Prèviament,
ens hi explica les teories de la derivació, la composició, la truncació i l’habilitació.
Són mecanismes que participen ensems de la morfologia i de la lexicologia, en el
021-Llengua i liter 22 - 03.indd 239 16/05/12 09:12
240 Llengua & Literatura, 22, 2011-2012
Llengua & Literatura.Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241
sentit que mitjançant procediments que afecten les formes de les paraules (morfo-
logia), hom arriba a obtenir-ne de noves, en tant que unitats sòlides i unívoques
(lexicologia). Bruguera fa palès el concepte d’idiosincràsia lingüística, ja que de-
mostra que cada llengua aprofita amb resultats diferents procediments semblants:
alguns són més productius o rendibles que d’altres, segons els idiomes. Per al ca-
talà, la derivació n’és un dels més generosos, que aprofita dels afixos, els quals,
com a prefixos, sufixos o infixos afegits als mots o a les seves arrels (radicals o
mots primitius) en permeten la construcció de nous, que òbviament tindran entre
si relacions semàntiques mantingudes amb més o menys força històrica, que justi-
fiquen que hom parli de família de mots. Bruguera fa notar que per al català els
afixos de què partim són majoritàriament llatins, encara que no siguin pocs els
d’origen grec, i la combinació amb els radicals se sotmet a unes regles estrictes que
justament en caracteritzen el lèxic. Diferencia rigorosament els conceptes arrel i
radical, d’una banda, i, de l’altra banda, els de flexió i derivació, superant el tracta-
ment com a sinònims que sovint hom fa. L’arrel és un element abstracte que ha de
combinar-se necessàriament amb algun altre element per a funcionar concreta-
ment en la parla i esdevenir-ne aleshores el radical: cant- és l’arrel de totes les
formes de la conjugació del verb cant-ar; en tant que arrel, cant- és recognoscible,
però no s’empra mai sola, necessita sempre la terminació per a aparèixer en el
temps, el mode, l’aspecte, el nombre, la persona, la veu que triï el parlant en la
construcció dels missatges. Pel que fa a l’oposició entre flexió i derivació, Brugue-
ra es basa en el fet que amb la primera obtenim la variació gramatical a partir de
l’arrel: gènere, persona, etcètera; allò que hi afegim són les desinències, que perme-
ten d’organitzar els paradigmes o models; de la seva addició, més que obtenir-ne
un mot nou, en surten diferències gramaticals: filla, més que una paraula diferent
de fill, n’és el femení. Amb la derivació, en canvi, allò que afegim són els afixos,
amb els quals sí que obtenim paraules noves, que, tanmateix, s’agrupen en una sola
família. Bruguera és conscient que aquesta diferència no sempre és clara del tot: en
alguns casos ens trobem amb formes que considerem derivades, en què, nogens-
menys, es fa difícil de parlar estrictament de mots nous, respecte a les arrels; és el
cas, per exemple, dels diminutius: vent/ventet; de fet, Bruguera fa notar que els
diccionaris no inclouen els diminutius o els augmentatius com a lemes autònoms.
Però ens remarca alhora que en alguns casos el sufix canvia el valor semàntic dels
derivats en relació amb l’arrel, com és el cas de bombeta respecte a bomba o bé de
gallinassa respecte a gallina. Parla obertament de les dificultats d’interpretació i,
doncs, de classificació dels mots; fuig de simplificacions aparentment, però falsa-
ment, clares en la formació de paraules. Altrament, en subratlla un fenomen psi-
colingüístic generalment poc remarcat: la consciència de cada parlant d’entendre
com a dos mots separats o com un de sol els elements que formen la composició.
Jordi Bruguera coneix tan bé la sincronia com la diacronia, i els mètodes
emprats en una o altra perspectiva. Les seves teories no es comprometen exclusi-
vament en un mètode, sinó que eclècticament i sàviament aprofita allò que troba
de positiu en tots. Si, a això, hi sumem que és un bon expert en filologia clàssica i
021-Llengua i liter 22 - 03.indd 240 16/05/12 09:12
Crònica 241
Llengua & Literatura.Núm. 22 (2011-2012), ps. 237-241
que ha treballat intensament en l’àmbit de l’etimologia, ens explicarem la seva
capacitat sorprenent d’estudiar i caracteritzar el lèxic, de manera que tots els seus
treballs són obres de referència ineludible per a qualsevol investigador d’aquest
camp de la història de la llengua catalana.
* * *
Les aportacions de Jordi Bruguera al coneixement científic de la formació i
l’evolució del català són molt nombroses i de caràcter ben divers. S’ocupa dels
elements d’influència relativament externa a Influx de l’occità en la llengua cata-
lana (1977) o a LesHomilies d’Organyà i els seus possibles occitanismes (1985), o,
encara, a La interferència lèxica en la constitució del lèxic català. Visió diacrònica
de la interferència lèxica en el català: aspecte positiu o negatiu. Fa esplèndides
anàlisis lingüístiques de documents antics, com aLa llengua delLlibre jutge (1985)
o a Peculiaritats lingüístiques de la Bíblia catalana medieval (2007). S’endinsa
amb mestria en el món de l’etimologia, tot afinant o rectificant opinions de grans
mestres, com alDiccionari etimològic (1996). Etcètera.
Jordi Bruguera mereix un reconeixement sense límits per les seves aporta-
cions indispensables per a la comprensió de la història lingüística dels Països Ca-
talans.
L’home, el col·lega, l’amic modest i discret, que no donava mai cap impor-
tància especial a les seves contribucions, ha estat també decisiu en la possibilitat
d’organitzar trobades científiques. La seva generosa disponibilitat que mai no
mancà ens permeté aprofitar-nos de la seva saviesa, encarregant-li allò que mai
no es negava a fer perquè mai no el fatigava: treballar per a la generació del co-
neixement amb la seva recerca i també per a la seva divulgació, a través de cursos,
conferències, ponències en congressos, que sempre acceptava de fer de bon grat.
Jordi Bruguera fou un amic íntim de l’Institut d’Estudis Catalans i de la So-
cietat Catalana de Llengua i Literatura. Aquest homenatge que li retem és un
modest però sentit reconeixement a la seva lleialtat, al seu afecte, a la seva feina,
que ens és essencial. Un modest però sentit reconeixement a una persona que ha
estimat el seu país com a ciutadà i patriota insubornable.
Tot l’honor a Jordi Bruguera i Talleda!
021-Llengua i liter 22 - 03.indd 241 16/05/12 09:12


Jordi Bruguera i Talleda: un historiador insigne de la llengua catalana

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert