Fontcuberta i Gel, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

lificats de la llengua que l’article femení no
s’apostrofa davant una sigla femenina
començada amb consonant, encara que el
nom d’aquesta consonant comenci amb
vocal. D’altra banda, el tractament d’alguns
punts és tan escàs que voreja la inutilitat.
L’ús del tipus de lletra, per exemple, es ven-
tila en una pàgina i mitja; la negreta mereix
una sola ratlla i la versaleta no gaire més.
Segons el llibre, la negreta només «s’utilit-
za per destacar una paraula respecte al seu
context», i no per exemple per als encapça-
laments de seccions (com els encapçala-
ments de Correcció i traducció de textos
informàtics). D’altra banda, la qüestió del
cos de la lletra no es mereix ni aquesta solità-
ria ratlla, de la qual cosa potser cal inferir
que a parer de les autores tots els textos
informàtics es componen amb lletres de la
mateixa grandària (llevat de Correcció i tra-
ducció de textos informàtics, és clar).
El llibre es tanca amb la Unitat 6 («Textos
de pràctiques de correcció i de traducció»),
que conté 3 textos informàtics per corregir
i 12 per traduir. Aquests textos il·lustren dos
problemes greus que trobem en tots els exer-
cicis del llibre: en primer lloc, el llibre no
proporciona la solució de cap exercici, la
qual cosa en qüestiona la utilitat, oimés
si tenim present que la solució no sempre és
evident; en segon lloc, tots els exercicis de
traducció són del castellà al català, quan la
realitat és que la majoria de textos informà-
tics del planeta es produeixen originalment
en anglès, com saben perfectament a
Softcatalà. Aquesta interposició del castellà,
que pot obeir a raons pragmàtiques locals,
però que en el fons referma la subordinació
del català/valencià, la trobem en altres
detalls: com ja hem indicat més amunt, tots
els barbarismes de la Unitat 4 són del cas-
tellà, com si els textos informàtics en
català/valencià, gràcies a la profilaxi caste-
llana, fossin immunes als anglicismes...
Malgrat el títol, Correcció i traducció de
textos informàtics a) no ensenya a corregir,
b) no ensenya a traduir, i c) massa sovint ni
tan sols versa sobre textos informàtics. El
primer punt és clar: el llibre no conté cap
mostra de text corregit, no explica mai com
es marquen les correccions en un text i fa
com si no existissin coses tan elementals (i
més en el context informàtic!) com la correc-
ció en suport digital o la correcció de pàgi-
nes web. El segon no ho és menys: les auto-
res no diuen mai res sobre tècniques de
traducció ni sobre criteris per a jutjar la qua-
litat d’una traducció. Finalment, la noció de
«text informàtic» és tan laxa que exemples
com «Los domingos me gusta pasear en
bicicleta» poden ser proposats com a tra-
ducció sense que el llibre s’enfonsi literal-
ment. A l’últim, hom es pregunta qui són
les autores del llibre: tant si són filològues-
correctores, traductores, o informàtiques, la
feina que han fet és molt discutible. Per més
bona voluntat que traspuï el llibre, no és la
mena d’obra que necessita avui un profes-
sional de la correcció, de la traducció o de
la informàtica que es vulgui dedicar real-
ment a la correcció i/o traducció de textos
informàtics.
Albert Branchadell
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Filologia Catalana
El penúltim llibre de Nida porta un títol prou
eloqüent: diu que el traductor ha de ser cons-
cient que tradueix textos, no llengües, i parla
del paper ineludible del context. Recorda el
lector afirmacions com «no es pot treure una
frase, una paraula, de context»? Doncs bé,
Nida ho repeteix a bastament des del Prefaci,
ho il·lustra amb molts exemples (exemples,
Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 10, 2003 193
NIDA, Eugene A. 
Contexts in Translating
Amsterdam-Filadèlfia: John Benjamins, 2001, 125 p. 
Quaderns 10 001-207  18/4/05  10:45  Página 193
conseqüentment, contextuats) i hi dedica
pràcticament mig llibre.
Insisteix també en la funció comunicati-
va de la traducció, en el paper de l’encàrrec
i en l’atenció que cal posar en el destinatari.
«Translators are communicators of texts, not
analysts», afirma per exemple. En el capí-
tol cinquè, «Translating texts», critica certs
manuals de traducció perquè fan la impres-
sió que traduir significa precisament traduir
llengües, descriuen els significats dels dife-
rents camps semàntics, fan llistes de les
estructures gramaticals corresponents i ana-
litzen els models estilístics característics de
cada llengua. És a dir, parlen de la feina del
lingüista. L’autor, naturalment, defensa que
allò que necessita un traductor és «an insider’s
view that cuts through the formal differences
and deals directly with the meaning of a text
to be translated».
Fins aquí, doncs, tot molt tòpic, com calia
esperar de l’autor, un home que a la seva edat
no es cansa mai d’aprendre. I és que, tot i ser
el Nida de sempre (la seva experiència i la
seva vocació continuen fornint-li el gruix
principal de les idees), es veu que no para de
llegir i d’estudiar. I, així, incorpora al seu
extraordinari haver tot allò que es publica en
el camp de la traducció, ho assimila i ho dóna
a conèixer a través del seu filtre.
I aquest filtre és la perspectiva que adop-
ta. Perquè ell ho enfoca des de i per al tra-
ductor, des de i de cara a l’ensenyament de
la traducció. Per Nida, el traductor és la base
de tot: del procés de traducció (és respon-
sable, per tant, de l’èxit o del fracàs) i de la
reflexió sobre tot allò que s’hi refereix.
Aquesta perspectiva és, no cal dir-ho, gra-
tificant, per a tots els qui ens dediquem a tra-
duir, i no ens cansarem de dir que és l’única
possible, lògica i natural. La multidiscipli-
naritat dels estudis sobre traducció no la con-
tradiu, ans al contrari, la reforça. Si algú vol
fer, per exemple, crítica de traduccions, ha
de saber qui ha traduït tal o tal cosa; si un
altre es dedica a la història de la traducció,
també ha d’esbrinar qui, quan i com (la
recepció d’una obra o d’un autor en una cul-
tura determinada).
Totes les preguntes que l’autor es planteja
tenen com a origen i/o final el traductor,
començant per la de la definició de traducció.
No la contesta directament, ans passa a afir-
mar amb rontuditat que «for the most part [of
specialists] the best professional translators
and interpreters have little or no use for the
various theories of translation». I més enda-
vant fonamenta aquesta declaració tan tallant
amb aquesta altra: «As yet there is no one
generally accepted theory of translation». Així
comença el capítol setè, on analitza tres tipus
importants de teories sobre la traducció (res
de nou per a l’iniciat, però interessant per la
manera com les enfoca).
Una insistència gairebé obsessiva de Nida
al llarg de tot el llibre és la de l’ensenyament
(no diu aprenentatge) de la traducció, i és
molt crític amb els centres que la impartei-
xen. Una de les falles més greus que hi troba
és la dels professors que es contracten. Cito
el paràgraf sencer perquè crec que n’hi ha
per a sucar-hi pa:
Top-notch translators need to have a
significant aptitude for interlingual
communication, but they also need to
be well grounded in the principles of
transferring the meaning of a source
text into a receptor language. This
grounding can best be attained by
experience in actual translating under
the guidance of expert teachers who can
present the principles of translation in
terms of their own expert experiences.
Unfortunately, however, most institutes
of translation cannot afford to pay what
good translators can make in
translating. And as a result, people with
inferior training and experience end up
teaching what they themselves have
difficulty in doing.
Que els lectors en treguin les seves prò-
pies reflexions i conclusions. Segurament té
raó en algunes afirmacions, però ens haurí-
em de preguntar de quin país parla on els
traductors són tan ben pagats que poden
viure exclusivament de les seves traduccions.
194 Quaderns. Revista de traducció 10, 2003 Ressenyes
Quaderns 10 001-207  18/4/05  10:45  Página 194
Al capítol cinquè ja esmentat Nida torna
a recalcar la necessitat que siguin profes-
sionals els qui ensenyin traducció: «Personal
guidance by competent teachers is far better
than any textbook on translation, because
translating is essentially a skill, and skills
are best learned in an apprenticeship
context. This, however, means that teachers
of translation need to be expert translators».
Com es pot veure, l’èmfasi recau una vega-
da més sobre el traductor.
Una altra falla que troba als centres d’en-
senyament de traducció és la dels cursos de
teoria de la traducció. D’una banda, perquè
«too often textbooks on translation employ
technical vocabulary that most students cannot
readily grasp». De l’altra, els estudiants «find
that courses on theories of translation are the
least helpful, especially when they are heavily
front-loaded in a curriculum by those who do
not realize that the processes and procedures
in translating and interpreting are basically
skills, and not compilations of information in
content courses, such as literature, history,
and philosophy».
El lector potser trobarà que totes aquestes
afirmacions obren més interrogants que no
pas els tanquen. De quins centres d’ensenya-
ment parla? De quins manuals? Què s’ha
d’entendre per teoria/teories de la traducció?
Ara bé, sembla clar que Nida, tot i no dir-ho
explícitament, opta per l’«aprenentatge» i no
pas per l’«ensenyament», si hem de jutjar per
la insistència amb què parla de skills. Com 
ja és habitual en ell, compara «creative
translation» amb «portrait painting and
artistic musical performance». I rebla el clau:
Some outstanding musicians know
nothing about the science of harmonics,
but they know how to play a piano with
incredible skill, and new songs and
sonatas seem to pour out of them, as
though they had been stored for years in
some deep recesses of the mind and
were finally escaping. 
El traductor, neix o es fa? Nida sembla
ser del parer que per a ser un traductor pro-
fessional cal tenir unes aptituds inherents
semblants a les dels músics i artistes en gene-
ral. Per il·lustrar-ho, posa dos casos reals,
molt interessants, això sí, però potser massa
extrems. Per no revelar la seva identitat, els
bateja amb els noms de Marcos i Guillaume.
El primer es va educar en un context estric-
tament monolingüe, però gràcies a una
excel·lent formació en llatí i grec, va conti-
nuar estudiant llengües i, tot i no ser capaç de
parlar-les, es va convertir en un bon traduc-
tor i fins i tot va escriure llibres sobre la
història i la pràctica de la traducció. El segon,
crescut en un ambient trilingüe, va fer una
excepcional carrera universitària i es va dedi-
car a la traducció, però al cap d’un temps va
ser acomiadat per manca de competència
(p. 89).
Es descobreix una —aparent?— contra-
dicció en aquest exemple, puix que unes
pàgines abans (41, 42) defensa que un tra-
ductor ha de tenir un coneixement «actiu»
d’unes 50.000 paraules i que, si ha de buscar
de mitjana sis paraules per pàgina al dic-
cionari, malament rai, perquè avançarà tan
lentament que no s’hi guanyarà la vida.
L’ideal és d’una o dues paraules per pàgina
com a màxim. Com s’ho feia, doncs, en
Marcos de l’exemple?
Hi ha una idea al llarg de tot el llibre que
és força «productiva», com dirien els angle-
sos, o com a mínim suggeridora: traduir no
és essencialment diferent d’escriure. De fet,
vol dir que traduir és escriure un text en la
pròpia llengua. En altres paraules la matei-
xa idea ha estat expressada per escriptors
com Borges o estudiosos del fenomen com
Lvóvskaya. I a la Facultat hem constatat al
llarg dels anys que els estudiants, traduint,
aprenen a redactar. Per a molts les traduc-
cions són les primeres redaccions serioses
de la seva vida.
De vegades Nida se les heu amb la lin-
güística i fa afirmacions generals una mica
sorprenents, com ara que «many people
assume that translating requires considerable
training in linguistics». Ens quedem amb les
ganes de saber qui són tota aquesta gent.
Però la frase li serveix de premissa per a
Ressenyes Quaderns. Revista de traducció 10, 2003 195
Quaderns 10 001-207  18/4/05  10:45  Página 195
A la nota introductòria que encapçala aques-
ta copiosa miscel·lània, s’indica que el tema
que aplega els participants en el VIII
Coloquio Internacional de Profesores de
Filología Francesa de la Universidad Es-
pañola, és la festa, considerada des de «los
diferentes puntos de vista que interesan al
filólogo: la lingüística, la literatura, la tra-
ducción, la didáctica y la cultura» (p. 13).
Per raons d’espai abordarem en aquesta res-
senya exclusivament aquelles contribucions
que tracten de manera explícita les qüestions
de traducció relacionades directament o indi-
recta amb el que en podríem dir àmbit antro-
pològic de les manifestacions festives, amb
tot el que d’ambigu i d’excessivament genè-
ric pugui tenir aquesta classificació a priori,
amb alguna excepció tanmateix, com en el
cas de la ponència d’Hermes Salceda, que
si bé no tracta de traducció directament,
aborda uns problemes literaris que aquest
professor coneix alhora com a estudiós i com
a traductor i que la traducció ha permès de
copsar i de contrastar, si més no en part.
És evident, doncs, però tot i així escau de
subratllar-ho, que l’enfocament global, tant
temàtic com disciplinari, d’aquesta obra
col·lectiva ultrapassa la perspectiva que
nosaltres hem adoptat i aquest advertiment
no hauria de ser interpretat com un pretext
per oblidar ni els camps d’estudi ni les àrees
científiques esmentades més amunt, que aquí
s’han deixat de banda, però que sens dubte
trobaran ressò entre altres comentaristes. 
La comunicabilitat interlingüística d’a-
questa experiència dels sentits que és la festa,
transmesa en la majoria de casos a través de
la literatura i, per tant, transfigurada per via
discursiva, i sobretot les modalitats, variants,
formes d’enunciació i estratègies textuals
que adopta hauria de ser, a priori, el moll
de l’os d’allò que se’ns proposa en aquest
volum. I la condició prèvia d’aquesta comu-
nicabilitat és que els codis lingüístics de les
inferir que «linguists analyze texts, but
translators must understand texts». També
dubta de l’interès de certes assignatures
complementàries com ara la lingüística
computacional i la intel·ligència artificial.
Troba que la informació que donen és mar-
ginal i que, en canvi, s’hauria de posar més
atenció en la importància dels lectors als
quals van destinades les traduccions.
Preocupat per l’ensenyament de la tra-
ducció, Nida fa nou recomanacions als pro-
fessors. El lector curiós les trobarà a la
pàgina 105. Aquí ens servirà de mostra
només la primera, d’altra banda molt pre-
visible, tenint en compte tota la seva argu-
mentació fins ara. Aconsella «to have
plenty of personal experience in translating
so that advice and help to students will 
be genuine and realistic. Never try to teach
a skill in which you yourself are not
competent».
Tornant als manuals, Nida n’analitza dis-
set (entre ells, ens complau que hi inclogui
el de Juan Gabriel López Guix i Jacqueline
Minett Wilkilson de 1997) i en recomana
quatre als principiants (p. 93-103). És curiós,
després de tot el que ha dit en contra dels
manuals, que ara dediqui tantes pàgines a
analitzar-ne disset (un de seu inclòs) i els
presenti com a lectures útils. 
Per acabar, una altra curiositat: a la biblio-
grafia final cita 141 autors, el més antic és
del 1680 (John Dryden) i el més modern, del
1998 (Kjell Magne Yri).
Joan Fontcuberta i Gel
Universitat Autònoma de Barcelona
Departament de Traducció i d’Interpetació
196 Quaderns. Revista de traducció 10, 2003 Ressenyes
REAL, Elena; JIMÉNEZ, Dolores; PUJANTE, Domingo; CORTIJO, Adela (eds.)
Écrire, traduire et représenter la fête (obra col·lectiva)
València: Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2002, 833 p.
Quaderns 10 001-207  18/4/05  10:45  Página 196


NIDA, Eugene A. Contexts in Translating

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert