Jiménez Mestre, Natàlia

Passola, Gerard

Reverté Querol, Víctor

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LO SENIENC. MEMÒRIA, NATURA I LLENGUA50
ESPAI DE NATURA
EL FAIG TOMBAT 
DEL BARRANC DEL 
RETAULE
Som a l’any 1760 i, entre les cingleres dels Ports, un grup de llops 
udola a la llunyania en una nit sense lluna. És la tardor i els cadells 
s’uneixen al grup en els seus primers cants. Després, a prop d’un petit 
torrent, en una de les zones més humides del bosc, el grup beu abans 
d’emprendre el seu camí. Un dels llobatons juga amb les rames d’un 
faig menut. Un grunyit i, silenciosament, el grup surt a la recerca 
d’una presa. El torrent es queda buit.
Les fulles del “cadell” de faig estaven tenyides d’uns grocs intensos 
i brillants, portava dos anys a l’ombra del bosc esperant una 
oportunitat. La maquinària fotosintètica d’esta espècie arriba al seu 
màxim amb només un 10%  del total de la llum diürna i per això pot 
aguantar anys i anys a l’ombra, fins que la llum li arriba plenament. 
I este any, per fi, una nevada fora del comú ha trencat una branca 
gran d’un arbre vell. Esta mort ha permès que la llum li doni energia 
(producció neta positiva) per començar a créixer, i dos rametes, quasi 
des del sòl, han agafat la iniciativa de fer-se un lloc entre els gegants 
que l’envolten. De moment només tenen un centímetre de diàmetre, 
però no els falta il·lusió ni paciència...
El llop va desaparèixer dels Ports als anys 60 del segle xx. La pressió 
humana, la ignorància innocent de la gent lluitant per sobreviure i 
el desconeixement de l’home eliminaren molts dels éssers vius més 
extraordinaris d’aquell moment. 
“L’excés de pluja va provocar 
una gran esllavissada de fang, 
pedres i rames d’altres arbres, 
just al barranc on vivia el faig, 
que no va poder resistir la 
força de l’escomesa.”
El Pare Faig al barranc del Retaule
Gerard Passola
Natàlia Jiménez
Víctor Reverté
LO SENIENC. MEMÒRIA, NATURA I LLENGUA 51
Però el faig protagonista d’esta història que 
comencem a explicar va aguantar, per poc, fins al 
segle xxi.
La secció més basal del faig jeia sobre una taula, 
preservada de l’ecològica turbulència de la 
putrefacció, que l’hagués portat a desfer-se en 
molècules de nutrients i a adobar i millorar el sòl 
on havia estat tant de temps. Allí estava, inert, 
pura història d’arbres, llops i homes, i s’havia de 
llegir.
Però, com havia arribat aquell “cadell” faig des del 
mig del bosc, fins a una taula d’estudi?
Quasi 250 anys després del naixement del nostre 
faig, l’octubre del 2000, la climatologia va posar 
a prova la capacitat de resistència de tot el seu 
entorn. En tres dies va caure la mateixa quantitat 
de pluja que cau en tot un any; massa pluja per a 
un terreny acostumat a patir fam d’aigua. L’excés 
de pluja va provocar una gran esllavissada de fang, 
pedres i rames d’altres arbres, just al barranc on 
vivia el faig, que no va poder resistir la força de 
l’escomesa. Després de tota una vida lluitant per 
créixer cap a la llum, ara jeia tombat a terra. Tot 
el paisatge al seu voltant havia canviat: centenars 
d’arbres tombats, formant una teranyina 
impenetrable, i grans pedres canviant la posició 
mantinguda durant segles.
Allí, al mig de tot aquell desgavell de la natura, 
estava el nostre faig, disposat a descompondre’s 
lentament per tornar a formar part del sòl que 
l’havia fet créixer.
Però el seu futur va canviar de nou, en ser descobert 
pels ulls sorpresos d’aquells que sentien curiositat 
per saber quins havien estat els resultats de tanta 
desmesura climatològica. Indubtablement, aquell 
vell gegant tenia una història per contar que no 
es podia desaprofitar. Al faig li esperaven encara 
tota una sèrie de peripècies inimaginables en el 
moment en què va aparèixer el seu primer brot.
Se li tallaren les branques i es va disseccionar per 
extreure’n una rodanxa, una peça que permetés 
realitzar la lectura de la seua llarga vida. Amb 
només 500 kg de fusta i 3,73 m de perímetre, 
aquella peça del gegant podria ser desxifrada 
curosament.
Però per evitar el procés natural de descomposició 
de la fusta i poder estudiar la peça, calia extreure-
la del bosc del qual havia format part durant anys 
i conservar-la en les condicions adequades. No va 
ser tasca fàcil, semblava que el faig es resistia a 
separar-se de la terra que l’havia vist créixer.
Finalment, aquella “petita” porció del faig va 
viatjar més de 200 km per ser tancada en una cambra 
d’assecatge que aturaria una descomposició que, 
d’una altra manera, hagués estat inevitable.
Després d’això, el tall de faig ja estava preparat per 
poder ser desxifrat. Els estudis dendrocronològics 
s’assemblen a la lectura d’un diari 
secret, no d’una persona singular 
amb una vida plena de vivències 
extraordinàries, sinó al diari d’una 
persona corrent, construïda per 
milers d’actes poc rellevants que, 
finalment, completen una gran 
vida. Així era este faig. Any rere any, l’arbre vell 
afegia noves il·lusions de tot just uns mil·límetres 
de gruix i, d’esta manera, havia sobreviscut quasi 
250 anys. Allí tombat, mostrava la història dels 
seus dies.
L’estudi del faig s’inicia pels anells 1, 2, 3, 10, 15, 
30... allí hi havia un canvi. Els agrupava de 10 en 
10: 40, 50, 60, 150, 230, 241, 242... La majoria de la 
literatura científica dóna al faig (Fagus sylvatica) 
unes expectatives de vida de 250 anys i en este cas 
pareixia que la teoria es complia a la perfecció.
El faig havia mort a la madura edat de 242 anys. 
Com després es veurà, li hagués sigut difícil allargar 
molt més la seua vida, però un faig aïllat en un prat 
podria arribar a viure 400 anys. Esta 
no és la doctrina establerta, però 
estes teories estan fetes per gent 
que treballa amb boscos sencers, 
i mai ha mirat als ulls serens d’un 
únic arbre.
“Se li tallaren les branques i es va disseccionar per extreure’n 
una rodanxa, una peça que permetés realitzar la lectura de 
la seua llarga vida.”
“Any rere any, l’arbre vell afegia noves il·lusions de tot just 
uns mil·límetres de gruix i, d’esta manera, havia sobreviscut 
quasi 250 anys.”
L’esllavissada i el faig tombat
LO SENIENC. MEMÒRIA, NATURA I LLENGUA52
Després del recompte, s’havien de mesurar tots 
els anells per tal de conèixer-ne els ritmes de 
creixement. Amb l’ajuda de la lupa binocular es 
podien mesurar un a un: l’anell 1 mesurava 2,8 mm, 
l’anell 2 mesurava 2,2 mm, i així successivament.
Taula de creixements
Fase mm
Mitjana de la fase de joventut 3,06
Joventut subfase 1 1,96
Joventut subfase 2 5,43
Mitjana fase de maduresa 2,71
Maduresa subfase 1 1,88
Maduresa subfase 2 3,25
Fase de senescència 1,79
Mitjana total 2,56
Els anells es van mesurar en la part de l’arbre més 
representativa de la seua fisiologia. Com totes 
les espècies, el faig crea fusta de reacció com a 
resposta a l’estrès mecànic, i estudiar estes zones 
de compensació mecànica donant-los una lectura 
fisiològica és com llegir un text rus en xinès i 
després explicar-lo en català.
El faig té anells amb porositat entre semidifusa 
i difusa. Els arbres tenen porus anulars quan els 
vasos conductors se concentren a l’inici de l’anell 
(a la fusta de primavera). Arbres amb porositat 
anular són els roures o els freixes. La porositat 
difusa és aquella en què els porus es distribueixen 
de manera homogènia al llarg de tot l’anell (arbres 
amb este tipus de porositat són el castanyer 
d’índies i el bedoll). Els faigs tenen porus repartits 
en tot l’anell, encara que alguns menys a la zona 
més terminal on, a més, poden ser més menuts. 
És per això, que es considera que el faig té una 
porositat semidifusa i difusa. La proporció de 
vasos en l’anell és molt alta, tret molt característic 
d’aquelles espècies que viuen en 
llocs on l’aigua és abundant.
El recompte dels anells va permetre 
acotar les tres fases típiques de tots els arbres: fase 
de joventut, fase de maduresa i fase de senescència.
La fase de joventut havia durat uns 50 anys. Es fa 
difícil determinar amb exactitud quan un arbre 
passa de la joventut a la maduresa, ja que és un 
procés gradual; però en algun punt calia posar la 
frontera. La fase de joventut es caracteritza, en 
els anells, per uns creixements importants i, en 
l’estructura, per un creixement de rames i brots 
elevats. Una vegada la colonització de l’espai es 
complica, bé per la competència d’altres arbres, 
bé perquè els recursos radiculars comencen a ser 
escassos, i comptant amb la pròpia competència 
entre rames, la productivitat de cadascuna de les 
subestructures es redueix i el creixement general 
de l’arbre s’alenteix: l’arbre deixa la joventut i 
entra en la fase de maduresa.
La fase de joventut d’este arbre es divideix en 
dos zones clares. A l’inici, la vida no havia sigut 
fàcil, ja que la llum no era molt abundant. 
Després de la caiguda de la rama que va permetre 
el desenvolupament de la plàntula del nostre 
protagonista, un bon nombre d’altres plàntules 
havien començat la carrera cap a la fama, i la llum 
s’havia de repartir entre totes elles, de manera que 
els creixements no van passar, de mitjana, dels 2 
mm, un fet més típic de la vellesa.
Segurament no ho va veure ningú, però quan el 
faig tenia la tendra edat de 31 anys (any 1790), 
va patir un nou drama. El vell faig que dominava 
l’espai va perdre de nou una gran branca, que va 
caure a sobre dels joves. Alguns moriren, però el 
nostre protagonista va sobreviure, encara que va 
perdre una part de la capçada, una rama germana 
codominant. Superada esta etapa, a principis del 
segle xix, ja no podia augmentar la seua altura i 
inicià un creixement cap als costats, moment en 
què se situa l’inici de l’etapa de maduresa del faig.
“El faig havia mort a la madura edat de 242 anys.”
Secció del faig on s’ha realitzat l’estudi dendrocronològic Estudi de la rodanxa de faig
LO SENIENC. MEMÒRIA, NATURA I LLENGUA 53
La fase de maduresa és una fase lenta; l’arbre creix 
aparentment poc i és la fase en què es troben molts dels 
nostres arbres singulars o monumentals. És per això que 
la gent diu d’estos arbres: “Sempre els hem vist igual”. 
El creixement anular d’esta fase és bastant homogeni 
i acostuma a ser la fase més llarga per als arbres que 
formen part d’un bosc. La seua estructura genera una 
producció neta estable, no tan alta com a la joventut, però 
sí suficient per perpetuar l’estructura i els gens propis a 
través de la fructificació. En esta fase l’arbre té un cicle 
tancat de nutrients, és a dir, els recursos obtinguts en 
anys anteriors s’utilitzen i després es llencen al sòl perquè 
els fongs micorrítics els descomponguin i l’arbre els torni 
a utilitzar com a nutrients. Esta fase perdura fins que 
l’espai a ocupar desapareix i la producció neta s’apropa 
a zero. Quan la colonització de l’espai es completa, quan 
l’arbre ja no pot anar més enllà, quan literalment ha fet 
tot el que podia fer, s’inicia la senescència.
La fase de maduresa del faig havia sigut llarga, 
aproximadament d’uns 130 anys. També havia tingut 
dos èpoques clares. Una inicial, de creixement moderat 
(fins al 1862) per culpa d’un arbre veí, i després una altra, 
fins més o menys el 1940. Ja amb la capçada feta havia 
arribat a la vellesa. La capacitat de produir glucosa es 
reduïa, el creixement era mínim, i a més, tenia un càncer. 
Un càncer lent, a ritme d’arbre, anomenat Ustulina 
deusta. Actualment li han canviat el nom científic per 
Kretzschmaria deusta.
“La senescència no es va desenvolupar del tot, ja que 
l’esllavissada va segar la vida del gegant quan tenia 
per davant encara un centenar d’anys (o més?).”
La doble línia de quitina que la Ustulina deusta fabrica en el procés de 
digestió de la fusta (podridura tova)
LO SENIENC. MEMÒRIA, NATURA I LLENGUA54
La fase de senectut dels arbres, a nivell 
dels anells, es pot determinar per un 
creixement molt reduït. Com tots, estos 
canvis són graduals i no és el mateix, per 
exemple en un home, la vellesa als 70 que 
als 90. Estructuralment, l’arbre és incapaç 
d’avançar més, la capacitat de colonitzar 
l’espai s’ha reduït al mínim, i això implica 
reduir la producció neta, que afecta les arrels 
i repercuteix en la capçada. L’arbre entra en 
una espiral de decreixement o negativa. En 
este cas, la senescència no es va desenvolupar 
del tot, ja que l’esllavissada va segar la vida 
del gegant quan tenia per davant encara 
un centenar d’anys (o més?). En este faig 
la vellesa va durar només 59 anys, la meitat 
o un terç del que hauria pogut durar, fins i 
tot amb la presència de fongs, que després 
de tants anys convivien amb la fusta a ritme 
lent.
Avui, si visiteu aquella clapa de bosc, els 
menuts faigs, orons, pins, falagueres, boixos 
i tantes altres plantes comencen a colonitzar 
de vida aquella ferida ocasionada per la 
força de la naturalesa i, qui sap si algun d’ells 
arribarà a convertir-se en un nou gegant. 
Agraïments:
Tota esta aventura va ser possible gràcies 
a la col·laboració de: família Ferreres-Puig, 
propietaris de la finca, Parc Natural dels Ports, 
Gerard Passola (Doctor Árbol), Oriol Bosch, 
Mobles Cima, Ximo Alemany, Josep Fumadó, 
Albert Julián, Ramon Bel, Josep Querol, 
Selauto, Joan Caselles (Timgad), Anna Jover 
(Centre d’Arqueologia Subaquàtica de la 
Costa Brava) i Emília Gutiérrez.
“El recompte dels anells va permetre acotar les tres 
fases típiques de tots els arbres: fase de joventut, 
fase de maduresa i fase de senescència.”
La rodanxa de faig en l’exposició La vida als Ports del Centre d’Informació del 
Parc Natural dels Ports a la Sénia


El faig tombat del barranc del Retaule

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert