Nijs, Bob de

Hemeroteca Cientifica Catalana

l’instrumental que els nous enfocaments de les ciències lingüístiques i literàries posen a l’a-bast dels estudiosos. I això, no només perquè ho reclama a crits l’obra del poeta, per ella ma-teixa, sinó per la transcendència que la llengua de Verdaguer ha tingut i té, tant en el procéshistòric de desenvolupament de l’idioma, com sobre el llegat que deixà a escriptors i eruditsposteriors, així com als parlants en general, tant els de registres més populars com als més es-tandarditzats.En aquest sentit anava la proposta formulada pel doctor Joan Veny, en la conferènciainaugural, quan demanava «procedir a la formació d’una base de dades, duta a terme per unequip constituït per lingüistes i experts en l’obra de Verdaguer, per informàtics i paleò-grafs», per tal d’«emmagatzemar tot el lèxic verdaguerià, pertanyent a l’obra publicada i ala inèdita, incloses les notes dels seus nombrosos quaderns, amb contextos, datacions i co-rreccions», a partir de la qual es poguessin elaborar «un diccionari verdaguerià i treballsmonogràfics definitius sobre múltiples aspectes d’una llengua de riquesa esbalaïdora.» Peraquí caldria començar, tot i que el projecte probablement hauria de ser encara més ambiciós,atès el paper decisiu de l’obra de Verdaguer en la història cultural catalana i de la romanís-tica en general.La llengua, però, més enllà de ser considerada des de la perspectiva del revulsiu que su-posà el domini que en tenia Verdaguer, l’explotació dels seus recursos i la projecció que lidonà a través de la seva obra, era, en primer lloc, el seu instrument de creació artística. D’a-quí, l’interès del col.loqui a estudiar la «llengua literària» de Verdaguer, els recursos retòrics,la construcció d’una poètica pròpia. Retòrica i poètica que, òbviament, per a un escriptor es fo-namenten en el maneig dels elements lingüístics. En aquest sentit, el col.loqui posà en evidèn-cia que l’estudi de tota l’obra de Verdaguer s’ha de fer tenint en compte el conjunt de totsaquests elements. Amadeu Viana s’hi endinsava des de l’estudi dels díctics toponímics i ge-ogràfics de L’Atlàntida, que li permetien apuntar una nova via en la lectura del poema verda-guerià; Albert Rossich demostrava com la diversitat de solucions ortogràfiques en certs textosde Verdaguer no era casual, sinó que responia, de manera conscient, a la diversa intenció poè-tica de l’autor, d’acord amb la finalitat i el destinatari dels seus textos; o Pere Ramírez Molasencetava l’estudi de les estructures mètriques que són detectables en la prosa de Verdaguer, apartir de l’anàlisi dels elements fònics, lexicals o logicosintàctics.Aquests i d’altres exemples demostratius que es podrien aportar, però que seran més fà-cils d’objectivar amb la lectura de les actes del col.loqui, permeten afirmar que el «VI Col.lo-qui sobre Verdaguer» acomplí els objectius proposats i esperar que s’eixampli el camp d’in-vestigació sobre l’obra de Verdaguer —i, darrere seu, de tot un reguitzell d’autors de la sevaèpoca— amb estudis provinents de les diverses branques de la lingüística i la poètica i amb l’a-plicació dels nous mètodes d’anàlisi i tractament de textos literaris. [P. F.]Reunió a Barcelona de traductors de l’obra de Jaume Cabré. — Els dies 10 i 11 denovembre de 2005, dues administracions catalanes amb competències de desenvolupament iprojecció externa de la literatura catalana, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ra-mon Llull, van organitzar un encontre de traductors estrangers de l’obra de Jaume Cabré, ambvista a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on precisament Catalunya serà país convidat. Latria de Jaume Cabré com a representant de la novel.lística contemporània catalana no és casual;es pot dir que és l’autor de més pes literari, no sols quant a la seva producció contínua, sinócom a valor creatiu lingüístic.Bona idea, doncs, la de confrontar l’escriptor amb els seus traductors. Va ser un «Cabréamb melindros», com va titular algun diari pel fet que l’inici de la trobada consistí en una xo-CRÒNICA600colatada en una granja del carrer Petritxol barceloní, ocasió que va permetre als participants deconèixer-se i de bescanviar impressions amb els representants de la premsa i de l’equip de latelevisió, que s’hi van interessar en gran manera.La majoria dels traductors ja havien publicat versions d’una o més obres de l’autor; d’al-tres n’havien fet la tria i estaven a punt de començar la traducció. De les converses es podiaconcloure que tots eren grans coneixedors i admiradors de l’obra de Jaume Cabré.La primera etapa d’aquestes jornades consistí en un recorregut històric guiat per RoserTrilla pels llocs que juguen un paper escènic a la novel.la Senyoria, cosa que va permetre alstraductors d’ambientar-se in situ amb fragments recitats de la novel.la, que té la ciutat comtalde l’època com a rerefons principal. Aquesta passejada literària no sols donà als interessatsocasió de fer-se una idea concreta dels llocs descrits textualment —molt important per als tra-ductors, sobretot per a aquells que provenen o viuen en ambients culturals diferents, la qualcosa de vegades pot provocar interpretacions errònies quant a noms i llocs lligats a detalls ar-quitectònics o toponímics—, sinó que també permeté de fer ressonar els textos corresponentsals indrets palpables mitjançant les veus dels traductors, que llegien la part convinguda del textoriginal i aclariren així girs verbals i expressions amb referències locals. Alhora, els equips dela televisió tenien l’oportunitat d’enregistrar entrevistes amb els mateixos traductors, o els fil-maven mentre interpretaven els fragments seleccionats de Senyoria.Després d’aquesta mena d’«obertura», es pogué passar a les sessions de treball. Precedí lafeina una exposició del professor Jaume Aulet, que situà la figura del novel.lista i mostrà laseva trajectòria narrativa. Després, reunits en una de les sales emblemàtiques de l’Ateneu Bar-celonès, autor i traductors literaris es lliuraren a la problemàtica específica de traslladar els re-lats originals a les llengües respectives, i entre tots s’intentava de resoldre els problemes típicsd’aquesta disciplina, amb la particularitat excepcional que els interessats podien consultar elmateix autor. El caràcter i els registres polifacètics de l’obra de Jaume Cabré van fer que lesqüestions tractades presentessin aspectes diversos; els problemes amb els quals els traductorsliteraris es veien —i es veuen— confrontats, poden ser purament lingüístics, sobretot quan estracta de girs i expressions que no corresponen a l’ús del llenguatge estàndard, quan hi entrenpinzellades de les parles col.loquials, regionals o fins i tot quan es topa amb exemples d’argotparticulars; també hi ha elements culturals i històrics tan arrelats al domini català que de ve-gades, i malgrat les coneixences i les sensibilitats dels traductors per a poder captar el fonsexacte del contingut de les locucions, resulta dificultós de trobar les equivalències de la pròpiaàrea lingüística; fins i tot les diferències religioses —litúrgiques, jeràrquiques o teològiques—posen entrebancs per a entendre i interpretar certs aspectes del catolicisme contrareformistaque traspua per tots els conformismes socials i culturals descrits als textos de Cabré, i que enformen l’eix crític.Aquesta trobada, amb traductors d’origen francès, hongarès, romanès, alemany, italià, ne-erlandès, gallec, castellà, eslovè, flamenc i albanès (onze llengües en total) va revelar un an-hel molt accentuat per part dels interessats de conèixer i d’aprofundir l’obra, el contingut rereel relat, l’estil de Jaume Cabré. I és que precisament la creació verbal d’aquest autor obliga elstraductors a tenir en compte una característica molt personal que, a més, té un paper primor-dial en l’evolució estilística de les obres successives: l’oralitat. Ja durant la passejada literària,amb la novel.la Senyoria com a guia, un determinat fragment de lectura anava accentuant nosols la importància d’aquesta categoria oral, sinó que una lleugera anàlisi posava en evidènciaque no era gratuïta.Repassant les novel.les i contes de Jaume Cabré, s’hi entreveu un ús ben ordenat i sis-temàtic de la paraula parlada. Per descobrir-ne la base, s’ha de tenir present —i el traductor enprimer lloc— l’interès, per no dir obsessió, de l’escriptor per la música. La menció contínuaCRÒNICA 601de composicions, de compositors —una línia que va des de la polifonia medieval fins a les cre-acions modernes, des de Janequin, passant per Cabanilles, Bach, Schubert, Arriaga, Mendels-sohn i Fauré fins a Alban Berg— i de referències a obres i moviments musicals en són el sig-ne exterior i constant. Una lectura atenta posa de manifest que l’oralitat específica ifonamental a l’obra de Jaume Cabré és regida per formes i sistemes musicals. Si a Fra Junoyo l’agonia dels sons la música és l’impuls principal de la narració, és a L’ombra de l’eunucque aquest mòbil obté el seu punt excels i més transparent.La narració d’aquesta obra comença a desenvolupar-se a través de fragments que el lectorha de descobrir i ordenar mentalment per poder després ajuntar, com en un trencaclosques. Hiha, en primer lloc, una alternació entre el discurs narratiu i les interrupcions d’estil directe;això revela una construcció de forma musical de sonata amb dos temes. La veu narrativa, enaquest cas, és comparable al tema melòdic, mentre que les parts parlades corresponen a un derítmic (o eventualment a un trio intercalat). S’ha de mirar de prop, però, el problema de laigualació, tant gramaticalment —entre primera i tercera persona— com sintàcticament —tras-passos sense interrupció entre els estils directes i indirectes. La referència a Alban Berg, en elcas de L’ombra de l’eunuc, ens revela la influència de la tècnica musical del dodecatonisme,on els dotze tons de l’escala cromàtica obtenen un valor sonor igualitari, amb exclusió del sis-tema harmònic i les atraccions i relacions de sons entre si. Precisament en aquest sentit, Jau-me Cabré tracta els elements gramaticals i sintàctics amb una igualtat semblant, i el traspàs dela primera persona a la tercera, o la barreja dels estils directe i indirecte és fruit de —o inspi-rat per— les seves coneixences musicals, convertides en sistema d’escriptura literària. A mol-tes altres literatures existeixen obres amb solucions i jocs creatius anàlegs. En l’obra de JaumeCabré, però, aquesta sistematització té una base sòlida, estructural, construïda paral.lelament ales formes musicals de la qual ell mateix com a violinista és conscient, i que permet tots els re-gistres necessaris per a penetrar fins al fons del contingut mental i existencial de l’ésser humà.La conseqüència d’aquest enfocament originalment musical va desembocar en aquell mo-nument de creació literària pura, amb la força immensa («força» en el sentit que dóna al termeBorís Pasternak a El salconduit, potser amb reminiscències neokantianes, però, sigui com si-gui, amb validesa sense embuts) que és Les veus del Pamano, on la base musical ja no és ex-plícita, però que hi segueix present al caràcter de l’estil oral.És clar que el traductor no ha de saber música per a traduir les obres de Jaume Cabré, peròés bo tenir en compte un mínim de coneixement musical, igual que al racó de la ment sempres’han de tenir presents coneixences de referències culturals, socials i històriques.Els intercanvis entre autor i traductor van ser altament profitosos per a tots. Es pot dir ambtota tranquil.litat que foren un «luxe», fins i tot per a l’autor, que hagué de revisar una dadaerrònia d’un dels seus textos, assenyalada pel traductor italià.Amb tot, un encontre molt útil i exemplar que contribueix a millorar la comprensió de l’o-bra i del pensament intrínsec de Jaume Cabré per part dels traductors i, de passada, la fluïdesalectora de cara al públic. [B. d. N.]IV Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. Diaris i dietaris. Universitatd’Alacant (10, 11 i 12 de novembre de 2005). — L’últim Simposi Internacional de Literatu-ra Autobiogràfica celebrat a la Universitat d’Alacant (novembre, 2005) i organitzat pel Grupde Recerca de Literatura Contemporània del Departament de Filologia Catalana versà sobreun dels discursos del jo de més actualitat: els diaris i dietaris.Atesa la indisciplina d’aquest gènere d’escriptura, el simposi es proposà abordar-ne l’es-tudi des de diferents perspectives. Partint de les manifestacions de la literatura catalana del se-CRÒNICA602

Reunió a Barcelona de traductors de l'obra de Jaume Cabré

Revistes Catalanes amb Accés Obert

l’instrumental que els nous enfocaments de les ciències lingüístiques i literàries posen a l’a-
bast dels estudiosos. I això, no només perquè ho reclama a crits l’obra del poeta, per ella ma-
teixa, sinó per la transcendència que la llengua de Verdaguer ha tingut i té, tant en el procés
històric de desenvolupament de l’idioma, com sobre el llegat que deixà a escriptors i erudits
posteriors, així com als parlants en general, tant els de registres més populars com als més es-
tandarditzats.
En aquest sentit anava la proposta formulada pel doctor Joan Veny, en la conferència
inaugural, quan demanava «procedir a la formació d’una base de dades, duta a terme per un
equip constituït per lingüistes i experts en l’obra de Verdaguer, per informàtics i paleò-
grafs», per tal d’«emmagatzemar tot el lèxic verdaguerià, pertanyent a l’obra publicada i a
la inèdita, incloses les notes dels seus nombrosos quaderns, amb contextos, datacions i co-
rreccions», a partir de la qual es poguessin elaborar «un diccionari verdaguerià i treballs
monogràfics definitius sobre múltiples aspectes d’una llengua de riquesa esbalaïdora.» Per
aquí caldria començar, tot i que el projecte probablement hauria de ser encara més ambiciós,
atès el paper decisiu de l’obra de Verdaguer en la història cultural catalana i de la romanís-
tica en general.
La llengua, però, més enllà de ser considerada des de la perspectiva del revulsiu que su-
posà el domini que en tenia Verdaguer, l’explotació dels seus recursos i la projecció que li
donà a través de la seva obra, era, en primer lloc, el seu instrument de creació artística. D’a-
quí, l’interès del col.loqui a estudiar la «llengua literària» de Verdaguer, els recursos retòrics,
la construcció d’una poètica pròpia. Retòrica i poètica que, òbviament, per a un escriptor es fo-
namenten en el maneig dels elements lingüístics. En aquest sentit, el col.loqui posà en evidèn-
cia que l’estudi de tota l’obra de Verdaguer s’ha de fer tenint en compte el conjunt de tots
aquests elements. Amadeu Viana s’hi endinsava des de l’estudi dels díctics toponímics i ge-
ogràfics de L’Atlàntida, que li permetien apuntar una nova via en la lectura del poema verda-
guerià; Albert Rossich demostrava com la diversitat de solucions ortogràfiques en certs textos
de Verdaguer no era casual, sinó que responia, de manera conscient, a la diversa intenció poè-
tica de l’autor, d’acord amb la finalitat i el destinatari dels seus textos; o Pere Ramírez Molas
encetava l’estudi de les estructures mètriques que són detectables en la prosa de Verdaguer, a
partir de l’anàlisi dels elements fònics, lexicals o logicosintàctics.
Aquests i d’altres exemples demostratius que es podrien aportar, però que seran més fà-
cils d’objectivar amb la lectura de les actes del col.loqui, permeten afirmar que el «VI Col.lo-
qui sobre Verdaguer» acomplí els objectius proposats i esperar que s’eixampli el camp d’in-
vestigació sobre l’obra de Verdaguer —i, darrere seu, de tot un reguitzell d’autors de la seva
època— amb estudis provinents de les diverses branques de la lingüística i la poètica i amb l’a-
plicació dels nous mètodes d’anàlisi i tractament de textos literaris. [P. F.]
Reunió a Barcelona de traductors de l’obra de Jaume Cabré. — Els dies 10 i 11 de
novembre de 2005, dues administracions catalanes amb competències de desenvolupament i
projecció externa de la literatura catalana, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ra-
mon Llull, van organitzar un encontre de traductors estrangers de l’obra de Jaume Cabré, amb
vista a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on precisament Catalunya serà país convidat. La
tria de Jaume Cabré com a representant de la novel.lística contemporània catalana no és casual;
es pot dir que és l’autor de més pes literari, no sols quant a la seva producció contínua, sinó
com a valor creatiu lingüístic.
Bona idea, doncs, la de confrontar l’escriptor amb els seus traductors. Va ser un «Cabré
amb melindros», com va titular algun diari pel fet que l’inici de la trobada consistí en una xo-
CRÒNICA600
colatada en una granja del carrer Petritxol barceloní, ocasió que va permetre als participants de
conèixer-se i de bescanviar impressions amb els representants de la premsa i de l’equip de la
televisió, que s’hi van interessar en gran manera.
La majoria dels traductors ja havien publicat versions d’una o més obres de l’autor; d’al-
tres n’havien fet la tria i estaven a punt de començar la traducció. De les converses es podia
concloure que tots eren grans coneixedors i admiradors de l’obra de Jaume Cabré.
La primera etapa d’aquestes jornades consistí en un recorregut històric guiat per Roser
Trilla pels llocs que juguen un paper escènic a la novel.la Senyoria, cosa que va permetre als
traductors d’ambientar-se in situ amb fragments recitats de la novel.la, que té la ciutat comtal
de l’època com a rerefons principal. Aquesta passejada literària no sols donà als interessats
ocasió de fer-se una idea concreta dels llocs descrits textualment —molt important per als tra-
ductors, sobretot per a aquells que provenen o viuen en ambients culturals diferents, la qual
cosa de vegades pot provocar interpretacions errònies quant a noms i llocs lligats a detalls ar-
quitectònics o toponímics—, sinó que també permeté de fer ressonar els textos corresponents
als indrets palpables mitjançant les veus dels traductors, que llegien la part convinguda del text
original i aclariren així girs verbals i expressions amb referències locals. Alhora, els equips de
la televisió tenien l’oportunitat d’enregistrar entrevistes amb els mateixos traductors, o els fil-
maven mentre interpretaven els fragments seleccionats de Senyoria.
Després d’aquesta mena d’«obertura», es pogué passar a les sessions de treball. Precedí la
feina una exposició del professor Jaume Aulet, que situà la figura del novel.lista i mostrà la
seva trajectòria narrativa. Després, reunits en una de les sales emblemàtiques de l’Ateneu Bar-
celonès, autor i traductors literaris es lliuraren a la problemàtica específica de traslladar els re-
lats originals a les llengües respectives, i entre tots s’intentava de resoldre els problemes típics
d’aquesta disciplina, amb la particularitat excepcional que els interessats podien consultar el
mateix autor. El caràcter i els registres polifacètics de l’obra de Jaume Cabré van fer que les
qüestions tractades presentessin aspectes diversos; els problemes amb els quals els traductors
literaris es veien —i es veuen— confrontats, poden ser purament lingüístics, sobretot quan es
tracta de girs i expressions que no corresponen a l’ús del llenguatge estàndard, quan hi entren
pinzellades de les parles col.loquials, regionals o fins i tot quan es topa amb exemples d’argot
particulars; també hi ha elements culturals i històrics tan arrelats al domini català que de ve-
gades, i malgrat les coneixences i les sensibilitats dels traductors per a poder captar el fons
exacte del contingut de les locucions, resulta dificultós de trobar les equivalències de la pròpia
àrea lingüística; fins i tot les diferències religioses —litúrgiques, jeràrquiques o teològiques—
posen entrebancs per a entendre i interpretar certs aspectes del catolicisme contrareformista
que traspua per tots els conformismes socials i culturals descrits als textos de Cabré, i que en
formen l’eix crític.
Aquesta trobada, amb traductors d’origen francès, hongarès, romanès, alemany, italià, ne-
erlandès, gallec, castellà, eslovè, flamenc i albanès (onze llengües en total) va revelar un an-
hel molt accentuat per part dels interessats de conèixer i d’aprofundir l’obra, el contingut rere
el relat, l’estil de Jaume Cabré. I és que precisament la creació verbal d’aquest autor obliga els
traductors a tenir en compte una característica molt personal que, a més, té un paper primor-
dial en l’evolució estilística de les obres successives: l’oralitat. Ja durant la passejada literària,
amb la novel.la Senyoria com a guia, un determinat fragment de lectura anava accentuant no
sols la importància d’aquesta categoria oral, sinó que una lleugera anàlisi posava en evidència
que no era gratuïta.
Repassant les novel.les i contes de Jaume Cabré, s’hi entreveu un ús ben ordenat i sis-
temàtic de la paraula parlada. Per descobrir-ne la base, s’ha de tenir present —i el traductor en
primer lloc— l’interès, per no dir obsessió, de l’escriptor per la música. La menció contínua
CRÒNICA 601
de composicions, de compositors —una línia que va des de la polifonia medieval fins a les cre-
acions modernes, des de Janequin, passant per Cabanilles, Bach, Schubert, Arriaga, Mendels-
sohn i Fauré fins a Alban Berg— i de referències a obres i moviments musicals en són el sig-
ne exterior i constant. Una lectura atenta posa de manifest que l’oralitat específica i
fonamental a l’obra de Jaume Cabré és regida per formes i sistemes musicals. Si a Fra Junoy
o l’agonia dels sons la música és l’impuls principal de la narració, és a L’ombra de l’eunuc
que aquest mòbil obté el seu punt excels i més transparent.
La narració d’aquesta obra comença a desenvolupar-se a través de fragments que el lector
ha de descobrir i ordenar mentalment per poder després ajuntar, com en un trencaclosques. Hi
ha, en primer lloc, una alternació entre el discurs narratiu i les interrupcions d’estil directe;
això revela una construcció de forma musical de sonata amb dos temes. La veu narrativa, en
aquest cas, és comparable al tema melòdic, mentre que les parts parlades corresponen a un de
rítmic (o eventualment a un trio intercalat). S’ha de mirar de prop, però, el problema de la
igualació, tant gramaticalment —entre primera i tercera persona— com sintàcticament —tras-
passos sense interrupció entre els estils directes i indirectes. La referència a Alban Berg, en el
cas de L’ombra de l’eunuc, ens revela la influència de la tècnica musical del dodecatonisme,
on els dotze tons de l’escala cromàtica obtenen un valor sonor igualitari, amb exclusió del sis-
tema harmònic i les atraccions i relacions de sons entre si. Precisament en aquest sentit, Jau-
me Cabré tracta els elements gramaticals i sintàctics amb una igualtat semblant, i el traspàs de
la primera persona a la tercera, o la barreja dels estils directe i indirecte és fruit de —o inspi-
rat per— les seves coneixences musicals, convertides en sistema d’escriptura literària. A mol-
tes altres literatures existeixen obres amb solucions i jocs creatius anàlegs. En l’obra de Jaume
Cabré, però, aquesta sistematització té una base sòlida, estructural, construïda paral.lelament a
les formes musicals de la qual ell mateix com a violinista és conscient, i que permet tots els re-
gistres necessaris per a penetrar fins al fons del contingut mental i existencial de l’ésser humà.
La conseqüència d’aquest enfocament originalment musical va desembocar en aquell mo-
nument de creació literària pura, amb la força immensa («força» en el sentit que dóna al terme
Borís Pasternak a El salconduit, potser amb reminiscències neokantianes, però, sigui com si-
gui, amb validesa sense embuts) que és Les veus del Pamano, on la base musical ja no és ex-
plícita, però que hi segueix present al caràcter de l’estil oral.
És clar que el traductor no ha de saber música per a traduir les obres de Jaume Cabré, però
és bo tenir en compte un mínim de coneixement musical, igual que al racó de la ment sempre
s’han de tenir presents coneixences de referències culturals, socials i històriques.
Els intercanvis entre autor i traductor van ser altament profitosos per a tots. Es pot dir amb
tota tranquil.litat que foren un «luxe», fins i tot per a l’autor, que hagué de revisar una dada
errònia d’un dels seus textos, assenyalada pel traductor italià.
Amb tot, un encontre molt útil i exemplar que contribueix a millorar la comprensió de l’o-
bra i del pensament intrínsec de Jaume Cabré per part dels traductors i, de passada, la fluïdesa
lectora de cara al públic. [B. d. N.]
IV Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. Diaris i dietaris. Universitat
d’Alacant (10, 11 i 12 de novembre de 2005). — L’últim Simposi Internacional de Literatu-
ra Autobiogràfica celebrat a la Universitat d’Alacant (novembre, 2005) i organitzat pel Grup
de Recerca de Literatura Contemporània del Departament de Filologia Catalana versà sobre
un dels discursos del jo de més actualitat: els diaris i dietaris.
Atesa la indisciplina d’aquest gènere d’escriptura, el simposi es proposà abordar-ne l’es-
tudi des de diferents perspectives. Partint de les manifestacions de la literatura catalana del se-
CRÒNICA602


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38918/38818

Reunió a Barcelona de traductors de l'obra de Jaume Cabré

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert