Farrés, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

tica a través de G. Simmel i la poesia anglesa») i de qui signa aquesta crònica («Els premis
de poesia i la projecció pública dels poetes catalans durant la dècada dels seixanta»). El se-
gon féu un petit salt cronològic cap a la dècada dels setanta, amb tres intervencions clarament
interrelacionades de Margalida Pons («Avantguarda dels setanta i compromís de l’escriptor:
Biel Mesquida i l’afer «ucronia»»), Mercè Picornell («Retòriques de manifest. Aproximació
a la producció crítica del col.lectiu Trencavel») i Eni Pradas («El col.lectiu Ignasi Ubach: tex-
tualisme i renovació de la narrativa catalana en la segona meitat dels anys setanta. Una mo-
dernitat inexistent»).
La tarda del tercer dia estigué dedicada a la literatura més estrictament contemporània, amb
un bloc específic per al teatre en el qual participaren Sharon G. Feldman («El teatre català con-
temporani i l’esfera pública: dramaturgs i directors, melodrama i espectacle»), Núria Santa-
maria («Fabulacions dramàtiques sobre l’escriptor en el darrer quart de segle. Apunts per a
una tipologia») i Jordi Vilaró («El primer teatre de Josep M. Benet i Jornet o el rescabalament
d’una tradició escapçada»); una sèrie d’aproximacions a diversos poetes, amb aportacions de
Mariona Masgrau («Joan Brossa i el malentès de la poesia visual»), Rosa Calafat i Biel Oliver
(«Un país a la recerca de tres poetes») i Anna Esteve («L’intel.lectual Pere Gimferrer a través
del seu dietari: model i referències»); també narradors com Quim Monzó i Carme Riera, amb
sengles intervencions d’Antoni Maestre («Quim Monzó antiintel.lectual: la lluita contra el tò-
pic») i Oriol Gonzàlez («Funció de la novel.la i visibilitat de l’autora a La meitat de l’ànima de
Carme Riera») i una reflexió sobre Barcelona com a espai literari a càrrec d’Anna Benvenuti
(«La ciutat reconstruïda: escriure a Barcelona 1985-2000»). La traca final fou per a Agnès
Toda i la seva entusiasta presentació de «Francesc Ribera «Titot», la veu compromesa de la
música catalana actual».
Com a activitat complementària s’organitzà una visita a l’exposició Les literatures de l’e-
xili al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, guiada per Julià Guillamon (comissari
de la mostra) i Maria Campillo (col.laboradora i assessora). Sobre aquesta exposició hi ha tam-
bé una crònica en aquesta mateixa secció de la revista.
En espera de la publicació de les actes —en el moment de redactar aquesta crònica enca-
ra estan en procés d’edició, la qual malauradament no recollirà la totalitat de les interven-
cions— podem dir que, en conjunt, el congrés sobre La projecció social de l’escriptor en la li-
teratura catalana contemporània celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona ha estat
una aportació significativa per al coneixement i difusió de noves dades sobre el tema i per a la
reflexió i debat entre especialistes. [J. Au.]
El VI Col.loqui Internacional sobre Verdaguer. — Entre els dies 10 i 12 de novembre
de 2005 tingué lloc a Barcelona (a la seu de l’IEC: sessió d’inauguració), a la Universitat de
Vic, i a Folgueroles (sala de plens de l’Ajuntament: sessió de clausura), el «VI Col.loqui so-
bre Verdaguer», organitzat per la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer de la Universi-
tat de Vic. Amb la celebració d’aquest col.loqui s’afermava la continuïtat de la sèrie de
col.loquis científics iniciats el 1986, centrats en l’estudi de l’obra i la personalitat de Jacint
Verdaguer, i, per la participació de conferenciants i ponents, s’eixamplava el seu abast a l’es-
fera internacional. El comitè organitzador era format per professors de les universitats de
Vic, Barcelona, Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili i de Lleida; i el comitè científic per
professors de la Universitat de Vic, de Barcelona, Autònoma de Barcelona, de Lleida i de
Girona.
La temàtica del col.loqui era explícitament anunciada en el seu títol: «Verdaguer: llengua,
retòrica i poètica», i val a dir que enfrontar-se a aquests aspectes de l’obra del poeta de Fol-
CRÒNICA598
gueroles suposava tot un repte, ja que havien estat poc tractats, només de manera parcial o tan-
gencial i, més aviat, pel que fa a la llengua, havien creat un clixé que aportava una valoració
genèrica, transcendental fins i tot, sota el qual, però, hi havia pocs fonaments coneguts i estu-
diats. La carta de convit del col.loqui era, en aquest sentit, molt explícita: «La ‘llengua de Ver-
daguer’ ha esdevingut entre els crítics i els erudits un tòpic més al.ludit que no pas estudiat. I,
quan és estudiada, ho és més com a repertori de recursos taxonòmics que no com la trama i
l’ordit d’una obra d’art de la literatura catalana. És en les seves grans obres de poesia i de pro-
sa on rau el caràcter fundacional de la llengua de Verdaguer. La funció poètica i la funció retò-
rica donen ànima a la llengua.» D’aquesta reflexió se’n derivava l’interès dels temes del col.lo-
qui. Amb tot, s’era conscient que el col.loqui no podia fer altra cosa que promoure i incitar els
estudis sobre la llengua, la retòrica i la poètica de Verdaguer, tot aprofitant el que ja hi havia
fet, però mostrant el camp que hi ha encara per córrer. D’altra banda, el col.loqui es proposa-
va d’estudiar el «llegat verdaguerià, lingüístic, retòric i poètic, la seva riquesa i la seva vitali-
tat, en la tradició literària catalana.»
Així, el col.loqui s’estructurà en quatre àmbits temàtics:
1. Els codis disponibles. Les fonts i els models (les reflexions sobre la llengua literària; el
Romanticisme i la llengua literària; gramàtiques; retòriques; diccionaris).
2. El pensament i les actituds de Verdaguer (les relacions de Verdaguer: Balari i Jovany,
Aguiló, Collell, Milà i Fontanals, Matheu, Rubió i Ors, Llorens i Barba, Coll i Vehí, etc.)
3. L’escriptura de Verdaguer (l’anàlisi de la creació literària verdagueriana: pragmàtica
de la literatura de Verdaguer; l’ús de la prosa i l’ús de la poesia; registres lingüístics; estudi del
lèxic verdaguerià; qüestions de dialectologia en Verdaguer; morfologia i sintaxi; mètrica;
prosòdia; fonètica; estil; usos gràfics de Verdaguer).
4. La projecció de l’escriptura de Verdaguer (el llegat de Verdaguer en el llenguatge lite-
rari, en la lexicografia catalana, en la gramatografia i en la preceptiva; la fortuna de Verdaguer
en el debat literari).
Per a donar cos al col.loqui, el comitè organitzador encarregà tres conferències i tres
ponències a especialistes reconeguts; les conferències a Joan Veny, Amadeu Viana i Josep
Massot i Muntaner; i les ponències, a Pere Ramírez Molas, Albert Rossich i Margarida Arit-
zeta. S’hi presentaren, a més, vint-i-dues comunicacions que responien als quatre àmbits
temàtics del col.loqui. El nombre d’assistents al col.loqui, finalment, superà de llarg la cin-
quantena.
La clausura del col.loqui inclogué una recepció a la Casa Museu Verdaguer de Folguero-
les, on hi havia l’exposició Paisatges traçats per Verdaguer, i el concert Lo cor de l’home és
una mar, amb poemes de Verdaguer musicats i interpretats per Joan Josep Mayans (cant, gui-
tarres i viola de roda), acompanyat de Xavier Pallàs (violí, mandolina i acordió).
Les actes del col.loqui es publiquen, com ha estat habitual en els altres col.loquis verdague-
rians, en un número del renovat Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle XIX, a
la tardor de 2006.
La present ressenya del «VI Col.loqui sobre Verdaguer» no es pot fer ressò detallat de to-
tes les aportacions que es feren al coneixement i a l’estudi de l’obra de Verdaguer, en el marc
de la temàtica proposada; les actes en donaran compte sobradament. Sí, però, que, ni que sigui
de manera provisional, es poden apuntar alguns punts valoratius.
En primer lloc, l’interès mostrat per especialistes de diversos camps de la lingüística,
des dels enfocaments tradicionals —lèxic, sintaxi, morfologia, dialectologia— als moderns
—pragmàtica—, per l’estudi de la llengua de Verdaguer: fonts, recursos, usos, aportacions,
etc. Un interès que posà en evidència, de manera immediata, la necessitat urgent d’enfrontar-
se a l’estudi de la llengua de Verdaguer —en tots els seus registres— a consciència i amb tot
CRÒNICA 599
l’instrumental que els nous enfocaments de les ciències lingüístiques i literàries posen a l’a-
bast dels estudiosos. I això, no només perquè ho reclama a crits l’obra del poeta, per ella ma-
teixa, sinó per la transcendència que la llengua de Verdaguer ha tingut i té, tant en el procés
històric de desenvolupament de l’idioma, com sobre el llegat que deixà a escriptors i erudits
posteriors, així com als parlants en general, tant els de registres més populars com als més es-
tandarditzats.
En aquest sentit anava la proposta formulada pel doctor Joan Veny, en la conferència
inaugural, quan demanava «procedir a la formació d’una base de dades, duta a terme per un
equip constituït per lingüistes i experts en l’obra de Verdaguer, per informàtics i paleò-
grafs», per tal d’«emmagatzemar tot el lèxic verdaguerià, pertanyent a l’obra publicada i a
la inèdita, incloses les notes dels seus nombrosos quaderns, amb contextos, datacions i co-
rreccions», a partir de la qual es poguessin elaborar «un diccionari verdaguerià i treballs
monogràfics definitius sobre múltiples aspectes d’una llengua de riquesa esbalaïdora.» Per
aquí caldria començar, tot i que el projecte probablement hauria de ser encara més ambiciós,
atès el paper decisiu de l’obra de Verdaguer en la història cultural catalana i de la romanís-
tica en general.
La llengua, però, més enllà de ser considerada des de la perspectiva del revulsiu que su-
posà el domini que en tenia Verdaguer, l’explotació dels seus recursos i la projecció que li
donà a través de la seva obra, era, en primer lloc, el seu instrument de creació artística. D’a-
quí, l’interès del col.loqui a estudiar la «llengua literària» de Verdaguer, els recursos retòrics,
la construcció d’una poètica pròpia. Retòrica i poètica que, òbviament, per a un escriptor es fo-
namenten en el maneig dels elements lingüístics. En aquest sentit, el col.loqui posà en evidèn-
cia que l’estudi de tota l’obra de Verdaguer s’ha de fer tenint en compte el conjunt de tots
aquests elements. Amadeu Viana s’hi endinsava des de l’estudi dels díctics toponímics i ge-
ogràfics de L’Atlàntida, que li permetien apuntar una nova via en la lectura del poema verda-
guerià; Albert Rossich demostrava com la diversitat de solucions ortogràfiques en certs textos
de Verdaguer no era casual, sinó que responia, de manera conscient, a la diversa intenció poè-
tica de l’autor, d’acord amb la finalitat i el destinatari dels seus textos; o Pere Ramírez Molas
encetava l’estudi de les estructures mètriques que són detectables en la prosa de Verdaguer, a
partir de l’anàlisi dels elements fònics, lexicals o logicosintàctics.
Aquests i d’altres exemples demostratius que es podrien aportar, però que seran més fà-
cils d’objectivar amb la lectura de les actes del col.loqui, permeten afirmar que el «VI Col.lo-
qui sobre Verdaguer» acomplí els objectius proposats i esperar que s’eixampli el camp d’in-
vestigació sobre l’obra de Verdaguer —i, darrere seu, de tot un reguitzell d’autors de la seva
època— amb estudis provinents de les diverses branques de la lingüística i la poètica i amb l’a-
plicació dels nous mètodes d’anàlisi i tractament de textos literaris. [P. F.]
Reunió a Barcelona de traductors de l’obra de Jaume Cabré. — Els dies 10 i 11 de
novembre de 2005, dues administracions catalanes amb competències de desenvolupament i
projecció externa de la literatura catalana, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ra-
mon Llull, van organitzar un encontre de traductors estrangers de l’obra de Jaume Cabré, amb
vista a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on precisament Catalunya serà país convidat. La
tria de Jaume Cabré com a representant de la novel.lística contemporània catalana no és casual;
es pot dir que és l’autor de més pes literari, no sols quant a la seva producció contínua, sinó
com a valor creatiu lingüístic.
Bona idea, doncs, la de confrontar l’escriptor amb els seus traductors. Va ser un «Cabré
amb melindros», com va titular algun diari pel fet que l’inici de la trobada consistí en una xo-
CRÒNICA600


El VI Col·loqui Internacional sobre Verdaguer

Hemeroteca Cientifica Catalana

tica a través de G. Simmel i la poesia anglesa») i de qui signa aquesta crònica («Els premisde poesia i la projecció pública dels poetes catalans durant la dècada dels seixanta»). El se-gon féu un petit salt cronològic cap a la dècada dels setanta, amb tres intervencions claramentinterrelacionades de Margalida Pons («Avantguarda dels setanta i compromís de l’escriptor:Biel Mesquida i l’afer «ucronia»»), Mercè Picornell («Retòriques de manifest. Aproximacióa la producció crítica del col.lectiu Trencavel») i Eni Pradas («El col.lectiu Ignasi Ubach: tex-tualisme i renovació de la narrativa catalana en la segona meitat dels anys setanta. Una mo-dernitat inexistent»).La tarda del tercer dia estigué dedicada a la literatura més estrictament contemporània, ambun bloc específic per al teatre en el qual participaren Sharon G. Feldman («El teatre català con-temporani i l’esfera pública: dramaturgs i directors, melodrama i espectacle»), Núria Santa-maria («Fabulacions dramàtiques sobre l’escriptor en el darrer quart de segle. Apunts per auna tipologia») i Jordi Vilaró («El primer teatre de Josep M. Benet i Jornet o el rescabalamentd’una tradició escapçada»); una sèrie d’aproximacions a diversos poetes, amb aportacions deMariona Masgrau («Joan Brossa i el malentès de la poesia visual»), Rosa Calafat i Biel Oliver(«Un país a la recerca de tres poetes») i Anna Esteve («L’intel.lectual Pere Gimferrer a travésdel seu dietari: model i referències»); també narradors com Quim Monzó i Carme Riera, ambsengles intervencions d’Antoni Maestre («Quim Monzó antiintel.lectual: la lluita contra el tò-pic») i Oriol Gonzàlez («Funció de la novel.la i visibilitat de l’autora a La meitat de l’ànima deCarme Riera») i una reflexió sobre Barcelona com a espai literari a càrrec d’Anna Benvenuti(«La ciutat reconstruïda: escriure a Barcelona 1985-2000»). La traca final fou per a AgnèsToda i la seva entusiasta presentació de «Francesc Ribera «Titot», la veu compromesa de lamúsica catalana actual».Com a activitat complementària s’organitzà una visita a l’exposició Les literatures de l’e-xili al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, guiada per Julià Guillamon (comissaride la mostra) i Maria Campillo (col.laboradora i assessora). Sobre aquesta exposició hi ha tam-bé una crònica en aquesta mateixa secció de la revista.En espera de la publicació de les actes —en el moment de redactar aquesta crònica enca-ra estan en procés d’edició, la qual malauradament no recollirà la totalitat de les interven-cions— podem dir que, en conjunt, el congrés sobre La projecció social de l’escriptor en la li-teratura catalana contemporània celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona ha estatuna aportació significativa per al coneixement i difusió de noves dades sobre el tema i per a lareflexió i debat entre especialistes. [J. Au.]El VI Col.loqui Internacional sobre Verdaguer. — Entre els dies 10 i 12 de novembrede 2005 tingué lloc a Barcelona (a la seu de l’IEC: sessió d’inauguració), a la Universitat deVic, i a Folgueroles (sala de plens de l’Ajuntament: sessió de clausura), el «VI Col.loqui so-bre Verdaguer», organitzat per la Societat Verdaguer i la Càtedra Verdaguer de la Universi-tat de Vic. Amb la celebració d’aquest col.loqui s’afermava la continuïtat de la sèrie decol.loquis científics iniciats el 1986, centrats en l’estudi de l’obra i la personalitat de JacintVerdaguer, i, per la participació de conferenciants i ponents, s’eixamplava el seu abast a l’es-fera internacional. El comitè organitzador era format per professors de les universitats deVic, Barcelona, Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili i de Lleida; i el comitè científic perprofessors de la Universitat de Vic, de Barcelona, Autònoma de Barcelona, de Lleida i deGirona.La temàtica del col.loqui era explícitament anunciada en el seu títol: «Verdaguer: llengua,retòrica i poètica», i val a dir que enfrontar-se a aquests aspectes de l’obra del poeta de Fol-CRÒNICA598gueroles suposava tot un repte, ja que havien estat poc tractats, només de manera parcial o tan-gencial i, més aviat, pel que fa a la llengua, havien creat un clixé que aportava una valoraciógenèrica, transcendental fins i tot, sota el qual, però, hi havia pocs fonaments coneguts i estu-diats. La carta de convit del col.loqui era, en aquest sentit, molt explícita: «La ‘llengua de Ver-daguer’ ha esdevingut entre els crítics i els erudits un tòpic més al.ludit que no pas estudiat. I,quan és estudiada, ho és més com a repertori de recursos taxonòmics que no com la trama il’ordit d’una obra d’art de la literatura catalana. És en les seves grans obres de poesia i de pro-sa on rau el caràcter fundacional de la llengua de Verdaguer. La funció poètica i la funció retò-rica donen ànima a la llengua.» D’aquesta reflexió se’n derivava l’interès dels temes del col.lo-qui. Amb tot, s’era conscient que el col.loqui no podia fer altra cosa que promoure i incitar elsestudis sobre la llengua, la retòrica i la poètica de Verdaguer, tot aprofitant el que ja hi haviafet, però mostrant el camp que hi ha encara per córrer. D’altra banda, el col.loqui es proposa-va d’estudiar el «llegat verdaguerià, lingüístic, retòric i poètic, la seva riquesa i la seva vitali-tat, en la tradició literària catalana.»Així, el col.loqui s’estructurà en quatre àmbits temàtics:1. Els codis disponibles. Les fonts i els models (les reflexions sobre la llengua literària; elRomanticisme i la llengua literària; gramàtiques; retòriques; diccionaris).2. El pensament i les actituds de Verdaguer (les relacions de Verdaguer: Balari i Jovany,Aguiló, Collell, Milà i Fontanals, Matheu, Rubió i Ors, Llorens i Barba, Coll i Vehí, etc.)3. L’escriptura de Verdaguer (l’anàlisi de la creació literària verdagueriana: pragmàticade la literatura de Verdaguer; l’ús de la prosa i l’ús de la poesia; registres lingüístics; estudi dellèxic verdaguerià; qüestions de dialectologia en Verdaguer; morfologia i sintaxi; mètrica;prosòdia; fonètica; estil; usos gràfics de Verdaguer).4. La projecció de l’escriptura de Verdaguer (el llegat de Verdaguer en el llenguatge lite-rari, en la lexicografia catalana, en la gramatografia i en la preceptiva; la fortuna de Verdagueren el debat literari).Per a donar cos al col.loqui, el comitè organitzador encarregà tres conferències i tresponències a especialistes reconeguts; les conferències a Joan Veny, Amadeu Viana i JosepMassot i Muntaner; i les ponències, a Pere Ramírez Molas, Albert Rossich i Margarida Arit-zeta. S’hi presentaren, a més, vint-i-dues comunicacions que responien als quatre àmbitstemàtics del col.loqui. El nombre d’assistents al col.loqui, finalment, superà de llarg la cin-quantena.La clausura del col.loqui inclogué una recepció a la Casa Museu Verdaguer de Folguero-les, on hi havia l’exposició Paisatges traçats per Verdaguer, i el concert Lo cor de l’home ésuna mar, amb poemes de Verdaguer musicats i interpretats per Joan Josep Mayans (cant, gui-tarres i viola de roda), acompanyat de Xavier Pallàs (violí, mandolina i acordió).Les actes del col.loqui es publiquen, com ha estat habitual en els altres col.loquis verdague-rians, en un número del renovat Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle XIX, ala tardor de 2006.La present ressenya del «VI Col.loqui sobre Verdaguer» no es pot fer ressò detallat de to-tes les aportacions que es feren al coneixement i a l’estudi de l’obra de Verdaguer, en el marcde la temàtica proposada; les actes en donaran compte sobradament. Sí, però, que, ni que siguide manera provisional, es poden apuntar alguns punts valoratius.En primer lloc, l’interès mostrat per especialistes de diversos camps de la lingüística,des dels enfocaments tradicionals —lèxic, sintaxi, morfologia, dialectologia— als moderns—pragmàtica—, per l’estudi de la llengua de Verdaguer: fonts, recursos, usos, aportacions,etc. Un interès que posà en evidència, de manera immediata, la necessitat urgent d’enfrontar-se a l’estudi de la llengua de Verdaguer —en tots els seus registres— a consciència i amb totCRÒNICA 599l’instrumental que els nous enfocaments de les ciències lingüístiques i literàries posen a l’a-bast dels estudiosos. I això, no només perquè ho reclama a crits l’obra del poeta, per ella ma-teixa, sinó per la transcendència que la llengua de Verdaguer ha tingut i té, tant en el procéshistòric de desenvolupament de l’idioma, com sobre el llegat que deixà a escriptors i eruditsposteriors, així com als parlants en general, tant els de registres més populars com als més es-tandarditzats.En aquest sentit anava la proposta formulada pel doctor Joan Veny, en la conferènciainaugural, quan demanava «procedir a la formació d’una base de dades, duta a terme per unequip constituït per lingüistes i experts en l’obra de Verdaguer, per informàtics i paleò-grafs», per tal d’«emmagatzemar tot el lèxic verdaguerià, pertanyent a l’obra publicada i ala inèdita, incloses les notes dels seus nombrosos quaderns, amb contextos, datacions i co-rreccions», a partir de la qual es poguessin elaborar «un diccionari verdaguerià i treballsmonogràfics definitius sobre múltiples aspectes d’una llengua de riquesa esbalaïdora.» Peraquí caldria començar, tot i que el projecte probablement hauria de ser encara més ambiciós,atès el paper decisiu de l’obra de Verdaguer en la història cultural catalana i de la romanís-tica en general.La llengua, però, més enllà de ser considerada des de la perspectiva del revulsiu que su-posà el domini que en tenia Verdaguer, l’explotació dels seus recursos i la projecció que lidonà a través de la seva obra, era, en primer lloc, el seu instrument de creació artística. D’a-quí, l’interès del col.loqui a estudiar la «llengua literària» de Verdaguer, els recursos retòrics,la construcció d’una poètica pròpia. Retòrica i poètica que, òbviament, per a un escriptor es fo-namenten en el maneig dels elements lingüístics. En aquest sentit, el col.loqui posà en evidèn-cia que l’estudi de tota l’obra de Verdaguer s’ha de fer tenint en compte el conjunt de totsaquests elements. Amadeu Viana s’hi endinsava des de l’estudi dels díctics toponímics i ge-ogràfics de L’Atlàntida, que li permetien apuntar una nova via en la lectura del poema verda-guerià; Albert Rossich demostrava com la diversitat de solucions ortogràfiques en certs textosde Verdaguer no era casual, sinó que responia, de manera conscient, a la diversa intenció poè-tica de l’autor, d’acord amb la finalitat i el destinatari dels seus textos; o Pere Ramírez Molasencetava l’estudi de les estructures mètriques que són detectables en la prosa de Verdaguer, apartir de l’anàlisi dels elements fònics, lexicals o logicosintàctics.Aquests i d’altres exemples demostratius que es podrien aportar, però que seran més fà-cils d’objectivar amb la lectura de les actes del col.loqui, permeten afirmar que el «VI Col.lo-qui sobre Verdaguer» acomplí els objectius proposats i esperar que s’eixampli el camp d’in-vestigació sobre l’obra de Verdaguer —i, darrere seu, de tot un reguitzell d’autors de la sevaèpoca— amb estudis provinents de les diverses branques de la lingüística i la poètica i amb l’a-plicació dels nous mètodes d’anàlisi i tractament de textos literaris. [P. F.]Reunió a Barcelona de traductors de l’obra de Jaume Cabré. — Els dies 10 i 11 denovembre de 2005, dues administracions catalanes amb competències de desenvolupament iprojecció externa de la literatura catalana, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ra-mon Llull, van organitzar un encontre de traductors estrangers de l’obra de Jaume Cabré, ambvista a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007, on precisament Catalunya serà país convidat. Latria de Jaume Cabré com a representant de la novel.lística contemporània catalana no és casual;es pot dir que és l’autor de més pes literari, no sols quant a la seva producció contínua, sinócom a valor creatiu lingüístic.Bona idea, doncs, la de confrontar l’escriptor amb els seus traductors. Va ser un «Cabréamb melindros», com va titular algun diari pel fet que l’inici de la trobada consistí en una xo-CRÒNICA600

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38917/38817

El VI Col·loqui Internacional sobre Verdaguer

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana