Beltran Zaragozà, Andreu

Revistes Catalanes amb Accés Obert

GIMENO BETÍ, Lluís (1998): De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat”
de Joaquim Garcia Girona. València: IIFV; Barcelona: PAM (Biblioteca Manuel Sanchis
Guarner), 398 p.
Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948), doctor en Filologia Romànica i catedràtic d’es-
cola universitària a la Universitat Jaume I, en aquesta investigació presenta Joaquim Garcia Giro-
na, s’endinsa de manera rigorosa en una part de la seua contribució a la llengua catalana, i el situa
al nivell que correspon entre les grans figures de la recuperació de la nostra llengua.
En els deu capítols de l’obra, ultra el caràcter reivindicatiu del lexicògraf, l’autor ofereix tota
una suma de dades organitzades, fonamentals per al coneixement del dialecte tortosí i de la llengua
en general.
En el primer capítol exposa la finalitat del Vocabulari del Maestrat. “Publicar, conrear i servir
la llengua pròpia” són els objectius de mossèn Joaquim. Una replega de paraules, refranys i modis-
mes que l’autor havia començat abans de saber l’empresa d’Alcover, destinada a una creació li-
terària a l’estil de Verdaguer i Mistral.
L’anàlisi minuciosa de l’obra comença en el segon capítol amb la tipificació del vocabulari se-
gons criteris lexicogràfics de Günter Haensch. Examina cinc aspectes de la macroestructura. Primer
parla del format d’obra inacabada i de l’extensió de 4.132 entrades fins a la lletra “g”. De la qualitat
lingüística destaca apreciacions detallades com ara la forma impersonal ell a principi de frase
(“conque ell t’ha eixit la loteria!”) i la interjecció ca!. Quant a la quantitat de llengües, Gimeno ob-
serva que, a diferència de tots els repertoris lexicogràfics valencians des de Carles Ros, aquest no té
com a finalitat l’aprenentatge del castellà. Inclou equivalències, quasi sempre la castellana; alguna
d’occitana, i en exemples apareixen referències de mots àrabs, grecs i llatins. Pel que fa a la selec-
ció del lèxic, correspon al que s’anomena un vocabulari general, un conjunt equilibrat de lèxic no
marcat, literari, col·loquial, popular, vulgar i tècnic, extret de la llengua viva de les comarques del
Maestrat i de la Plana, amb alguna incursió en la documentació històrica. Revisa finalment l’orde-
nació dels materials del vocabulari, que respon a una agrupació de mots per famílies no sistemàti-
ca, com demostra amb exemples.
Al tercer capítol estudia la microestructura de l’obra amb una descripció de vuit components.
Les anotacions fonètiques s’hi van limitar a la inclusió de l’accent com a marca d’obertura de e i
o. En canvi, el vocabulari conté una extraordinària quantitat de variants ortogràfiques. Gimeno
en reporta una cinquantena, que estudiades sistemàticament podrien revelar trets fonètics carac-
terístics de la zona, com ara la confusió /b/-/v/, /l/-/r/; canvis vocàlics /e/-/u/, etc. Continua amb
l’exposició de les indicacions gramaticals del vocabulari, per a les categories tradicionals, algu-
nes apreciacions pragmàtiques, referències a la transitivitat de verbs i altres de la flexió verbal i
nominal. L’observació de les marques de les condicions contextuals i situacionals de l’ús dels
mots ocupa un altre apartat. Garcia Girona inclogué les referències familiar, vulgar, culte, antic,
clàssic. Quant a l’especificació de les matèries, al vocabulari no es van emprar marques; això no
obstant, s’hi va fer referència en les definicions. A l’apartat on estudia les diferents accepcions,
descobreix les consultes als diccionaris Aguiló, Gadea i el DRAE, la documentació antiga als Es-
tabliments de Benassal i la literària de la Crònica de Jaume I, el Tirant i Ausiàs March. Ressalta
la singularitat de ser el primer diccionari valencià que va usar el criteri etimològic i comprova
que alguns ètims que s’hi proposaren són acceptats al DCVB i al DeCat. El Vocabulari del Ma-
estrat establí regularment la relació lògica entre els diversos significats, amb expressions com
“sentit figurat”. A la pàgina 46 figuren tots els lemes acompanyats d’aquelles expressions amb
indicació de la pàgina on es troben en el vocabulari, a punt per a una anàlisi de la llengua més
viva de primeries del segle XX. Una prescripció de la lexicografia més moderna ja es complia en
el vocabulari: la inclusió de refranys, modismes i frases fetes. La relació de les entrades amb apli-
cació sintagmàtica que publica l’autor renuneix: substantius amb el verb que els regeix, sintag-
mes preposicionals (prep+nom, prep+art+nom), noms compostos (nom+adj, adj+nom). En un al-
ANDREU BELTRAN ZARAGOZÀ298
tre conjunt copia més de 150 modismes i frases fetes no enregistrats per altres autors. Algunes
cançons populars i jocs infantils que recollí el capellà completen aquest apartat. El capítol fina-
litza amb la revisió de l’extensió geogràfica de l’obra lexicogràfica. L’autor reuneix tots els llocs
on el vocabulari localitza referències (Maestrat, alta Catalunya, Mallorca, baixa València, etc. ara-
gonés, castellà, occità, francés). Conclou que Garcia Girona va fer servir coneixements lingüístics
que superen de molt els circumscrits a una comarca, la seua perspectiva era ampla, i sabedora de la
realitat de les llengües.
El capítol quart destaca el Vocabulari del Maestrat dins la lexicografia catalana per haver re-
plegat unitats de la llengua parlada. De les 4.132 entrades, unes 3.000 van ser preses pel mateix
Garcia Girona o pels seus col·laboradors en enquestes orals. La resta de fonts demostren el conei-
xement de la filologia romànica, de la literatura catalana i de la llengua antiga. En aquesta darrera
vessant Gimeno dóna a conéixer el treball de buidat de textos antics de l’arxiu municipal de Be-
nassal que el capellà realitzava. Noranta cites van restar al vocabulari. Lamenta, finalment, que el
material, encara viu avui en dia, no s’haja tingut en compte en redactar els diccionaris generals va-
lencians.
La part més extensa del llibre correspon al capítol cinquè, que ocupa 271 pàgines. Gimeno rea-
grupa lemes del Vocabulari del Maestrat en deu camps conceptuals. Cada lema presenta al lector
tot un estudi de la paraula: la definició original, indicacions sobre: la documentació en altres reper-
toris lexicogràfics valencians, tortosins i occidentals, la documentació en diccionaris històrics, ca-
talans i romànics, la inclusió en els diccionaris normatius (DIEC, DIIFV), una documentació literà-
ria breu, l’extensió geogràfica relacionada amb l’actual i l’etimologia comparada.
Els camps conceptuals que apleguen més entrades (superen la trentena) són el vestit, la casa,
les ocupacions domèstiques, les accions i els estats, el cos humà i les malalties i l’agricultura i els
vegetals. Els animals domèstics, la vida pastoral, els insectes, ocells i animals salvatges formen
conjunts de vint-i-dues paraules. Les qualitats i defectes físics i el temps, les estacions de l’any i els
noms topogràfics en reuneixen catorze. Els camps restants no arriben a deu paraules: el mar i els
peixos, les festes religioses i la família i el cicle de la vida.
El capítol sisè descobreix la part més original del vocabulari. Amb el títol “Hàpax” l’autor pre-
senta un conjunt de mots que no figuren en el DCVB, trenta dels quals mostren alguna divergència
formal amb els corresponents d’aquell diccionari, i disset formes amb un significat no recollit a la
gran obra lexicogràfica. Tot, resultat de l’anàlisi del miler llarg de mots de les dues primeres lletres
del vocabulari, palesa, una vegada més, la vàlua del treball de Garcia Girona.
Gimeno, obstinat a demostrar l’originalitat de l’obra, comprova la nul·la influència que rebé
dels diccionaris valencians d’Escrig (1851), Escrig / Llombart (1887) i Martí Gadea (1891).
En el vuité capítol valora l’ús que s’ha fet de l’obra. Mostra la important aportació del voca-
bulari al DCVB i al DECLC, encara que el primer sol ometre la font. Torna a suggerir la incorpora-
ció de part del lèxic del vocabulari en els diccionaris normatius pel fet de ser encara viu al nord del
País Valencià i sud del Principat.
El penúltim capítol s’introdueix en el camp de la interferència lingüística del castellà i reuneix
el conjunt de paraules d’aquell origen registrades per Mn. Joaquim. Gimeno distingeix paraules en-
registrades pel DRAE de les que no ho són. El darrer conjunt presenta variants vulgars, adaptacions
i creacions de paraules castellanes o bé aragonesismes i estrangerismes.
El llibre finalitza amb la bibliografia i un índex de mots.
El recorregut per aquesta densa obra demostra al lector el mèrit del treball filològic de mossèn
Joaquim Garcia Girona i la qualitat lexicogràfica d’un treball capdavanter. Al mateix temps invita
a aprofitar les possibilitats que atresora l’obra inacabada.
ANDREU BELTRAN ZARAGOZÀ
Universitat Jaume I de Castelló de la Plana
GIMENO: «DE LEXICOGRAFIA VALENCIANA» 299


Gimeno Betí, Lluís (1998): De lexicografia valenciana. Estudi del "Vocabulari del Maestrat" de Joaquim Garcia Girona. València: IIFV; Barcelona: PAM (Biblioteca Manuel Sanchís Guarner), 398 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

GIMENO BETÍ, Lluís (1998): De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat”de Joaquim Garcia Girona. València: IIFV; Barcelona: PAM (Biblioteca Manuel SanchisGuarner), 398 p.Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948), doctor en Filologia Romànica i catedràtic d’es-cola universitària a la Universitat Jaume I, en aquesta investigació presenta Joaquim Garcia Giro-na, s’endinsa de manera rigorosa en una part de la seua contribució a la llengua catalana, i el situaal nivell que correspon entre les grans figures de la recuperació de la nostra llengua.En els deu capítols de l’obra, ultra el caràcter reivindicatiu del lexicògraf, l’autor ofereix totauna suma de dades organitzades, fonamentals per al coneixement del dialecte tortosí i de la llenguaen general.En el primer capítol exposa la finalitat del Vocabulari del Maestrat. “Publicar, conrear i servirla llengua pròpia” són els objectius de mossèn Joaquim. Una replega de paraules, refranys i modis-mes que l’autor havia començat abans de saber l’empresa d’Alcover, destinada a una creació li-terària a l’estil de Verdaguer i Mistral.L’anàlisi minuciosa de l’obra comença en el segon capítol amb la tipificació del vocabulari se-gons criteris lexicogràfics de Günter Haensch. Examina cinc aspectes de la macroestructura. Primerparla del format d’obra inacabada i de l’extensió de 4.132 entrades fins a la lletra “g”. De la qualitatlingüística destaca apreciacions detallades com ara la forma impersonal ell a principi de frase(“conque ell t’ha eixit la loteria!”) i la interjecció ca!. Quant a la quantitat de llengües, Gimeno ob-serva que, a diferència de tots els repertoris lexicogràfics valencians des de Carles Ros, aquest no técom a finalitat l’aprenentatge del castellà. Inclou equivalències, quasi sempre la castellana; algunad’occitana, i en exemples apareixen referències de mots àrabs, grecs i llatins. Pel que fa a la selec-ció del lèxic, correspon al que s’anomena un vocabulari general, un conjunt equilibrat de lèxic nomarcat, literari, col·loquial, popular, vulgar i tècnic, extret de la llengua viva de les comarques delMaestrat i de la Plana, amb alguna incursió en la documentació històrica. Revisa finalment l’orde-nació dels materials del vocabulari, que respon a una agrupació de mots per famílies no sistemàti-ca, com demostra amb exemples.Al tercer capítol estudia la microestructura de l’obra amb una descripció de vuit components.Les anotacions fonètiques s’hi van limitar a la inclusió de l’accent com a marca d’obertura de e io. En canvi, el vocabulari conté una extraordinària quantitat de variants ortogràfiques. Gimenoen reporta una cinquantena, que estudiades sistemàticament podrien revelar trets fonètics carac-terístics de la zona, com ara la confusió /b/-/v/, /l/-/r/; canvis vocàlics /e/-/u/, etc. Continua ambl’exposició de les indicacions gramaticals del vocabulari, per a les categories tradicionals, algu-nes apreciacions pragmàtiques, referències a la transitivitat de verbs i altres de la flexió verbal inominal. L’observació de les marques de les condicions contextuals i situacionals de l’ús delsmots ocupa un altre apartat. Garcia Girona inclogué les referències familiar, vulgar, culte, antic,clàssic. Quant a l’especificació de les matèries, al vocabulari no es van emprar marques; això noobstant, s’hi va fer referència en les definicions. A l’apartat on estudia les diferents accepcions,descobreix les consultes als diccionaris Aguiló, Gadea i el DRAE, la documentació antiga als Es-tabliments de Benassal i la literària de la Crònica de Jaume I, el Tirant i Ausiàs March. Ressaltala singularitat de ser el primer diccionari valencià que va usar el criteri etimològic i comprovaque alguns ètims que s’hi proposaren són acceptats al DCVB i al DeCat. El Vocabulari del Ma-estrat establí regularment la relació lògica entre els diversos significats, amb expressions com“sentit figurat”. A la pàgina 46 figuren tots els lemes acompanyats d’aquelles expressions ambindicació de la pàgina on es troben en el vocabulari, a punt per a una anàlisi de la llengua mésviva de primeries del segle XX. Una prescripció de la lexicografia més moderna ja es complia enel vocabulari: la inclusió de refranys, modismes i frases fetes. La relació de les entrades amb apli-cació sintagmàtica que publica l’autor renuneix: substantius amb el verb que els regeix, sintag-mes preposicionals (prep+nom, prep+art+nom), noms compostos (nom+adj, adj+nom). En un al-ANDREU BELTRAN ZARAGOZÀ298tre conjunt copia més de 150 modismes i frases fetes no enregistrats per altres autors. Algunescançons populars i jocs infantils que recollí el capellà completen aquest apartat. El capítol fina-litza amb la revisió de l’extensió geogràfica de l’obra lexicogràfica. L’autor reuneix tots els llocson el vocabulari localitza referències (Maestrat, alta Catalunya, Mallorca, baixa València, etc. ara-gonés, castellà, occità, francés). Conclou que Garcia Girona va fer servir coneixements lingüísticsque superen de molt els circumscrits a una comarca, la seua perspectiva era ampla, i sabedora de larealitat de les llengües.El capítol quart destaca el Vocabulari del Maestrat dins la lexicografia catalana per haver re-plegat unitats de la llengua parlada. De les 4.132 entrades, unes 3.000 van ser preses pel mateixGarcia Girona o pels seus col·laboradors en enquestes orals. La resta de fonts demostren el conei-xement de la filologia romànica, de la literatura catalana i de la llengua antiga. En aquesta darreravessant Gimeno dóna a conéixer el treball de buidat de textos antics de l’arxiu municipal de Be-nassal que el capellà realitzava. Noranta cites van restar al vocabulari. Lamenta, finalment, que elmaterial, encara viu avui en dia, no s’haja tingut en compte en redactar els diccionaris generals va-lencians.La part més extensa del llibre correspon al capítol cinquè, que ocupa 271 pàgines. Gimeno rea-grupa lemes del Vocabulari del Maestrat en deu camps conceptuals. Cada lema presenta al lectortot un estudi de la paraula: la definició original, indicacions sobre: la documentació en altres reper-toris lexicogràfics valencians, tortosins i occidentals, la documentació en diccionaris històrics, ca-talans i romànics, la inclusió en els diccionaris normatius (DIEC, DIIFV), una documentació literà-ria breu, l’extensió geogràfica relacionada amb l’actual i l’etimologia comparada.Els camps conceptuals que apleguen més entrades (superen la trentena) són el vestit, la casa,les ocupacions domèstiques, les accions i els estats, el cos humà i les malalties i l’agricultura i elsvegetals. Els animals domèstics, la vida pastoral, els insectes, ocells i animals salvatges formenconjunts de vint-i-dues paraules. Les qualitats i defectes físics i el temps, les estacions de l’any i elsnoms topogràfics en reuneixen catorze. Els camps restants no arriben a deu paraules: el mar i elspeixos, les festes religioses i la família i el cicle de la vida.El capítol sisè descobreix la part més original del vocabulari. Amb el títol “Hàpax” l’autor pre-senta un conjunt de mots que no figuren en el DCVB, trenta dels quals mostren alguna divergènciaformal amb els corresponents d’aquell diccionari, i disset formes amb un significat no recollit a lagran obra lexicogràfica. Tot, resultat de l’anàlisi del miler llarg de mots de les dues primeres lletresdel vocabulari, palesa, una vegada més, la vàlua del treball de Garcia Girona.Gimeno, obstinat a demostrar l’originalitat de l’obra, comprova la nul·la influència que rebédels diccionaris valencians d’Escrig (1851), Escrig / Llombart (1887) i Martí Gadea (1891).En el vuité capítol valora l’ús que s’ha fet de l’obra. Mostra la important aportació del voca-bulari al DCVB i al DECLC, encara que el primer sol ometre la font. Torna a suggerir la incorpora-ció de part del lèxic del vocabulari en els diccionaris normatius pel fet de ser encara viu al nord delPaís Valencià i sud del Principat.El penúltim capítol s’introdueix en el camp de la interferència lingüística del castellà i reuneixel conjunt de paraules d’aquell origen registrades per Mn. Joaquim. Gimeno distingeix paraules en-registrades pel DRAE de les que no ho són. El darrer conjunt presenta variants vulgars, adaptacionsi creacions de paraules castellanes o bé aragonesismes i estrangerismes.El llibre finalitza amb la bibliografia i un índex de mots.El recorregut per aquesta densa obra demostra al lector el mèrit del treball filològic de mossènJoaquim Garcia Girona i la qualitat lexicogràfica d’un treball capdavanter. Al mateix temps invitaa aprofitar les possibilitats que atresora l’obra inacabada.ANDREU BELTRAN ZARAGOZÀUniversitat Jaume I de Castelló de la PlanaGIMENO: «DE LEXICOGRAFIA VALENCIANA» 299

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38293/38276

Gimeno Betí, Lluís (1998): De lexicografia valenciana. Estudi del "Vocabulari del Maestrat" de Joaquim Garcia Girona. València: IIFV; Barcelona: PAM (Biblioteca Manuel Sanchís Guarner), 398 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana