Sullà, Enric

Hemeroteca Cientifica Catalana

Miralles, Carles: Sobre Riba. Barcelona: Proa, 2007, 348 p. (Biblioteca Literària. Estudis, 11)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
 MIRALLES: SOBRE RIBA 509
 I com a cloenda, ens permetríem de fer una observació final. Amb el seu treball, el professor Lluís 
Meseguer assumeix la funció didàctica de recuperar la memòria d’una època esplendorosa, sense la 
qual costaria d’entendre l’esplet actual d’escriptores i escriptors que s’escampen arreu de les comarques 
septentrionals del País Valencià. Aquestes noves generacions, per bé que es mouen dins uns paràmetres 
estètics allunyats dels que vehiculaven la producció literària del primer terç del segle xx, en certa me-
sura se’n senten continuadores, si més no pel que fa al compromís envers la conquista d’un registre li-
terari modern i eficaç, així com per la vindicació de les plenes funcions socials de la llengua catalana, 
uns objectius que, per cert, van marcar la generació de la Societat Castellonenca de Cultura.
Vicent Pitarch i Almela
Institut d’Estudis Catalans
Universitat Jaume I
Miralles, Carles: Sobre Riba. Barcelona: Proa, 2007, 348 p. (Biblioteca Literària. Estudis, 11).
 Aquesta obra de Carles Miralles recull la major part dels seus articles sobre Carles Riba, publicats 
entre 1973 i 1999, i recupera un llibre sencer, Lectura de les «Elegies de Bierville», de 1979. La utilitat 
de l’obra és indiscutible perquè facilita la consulta d’un seguit d’articles apareguts en publicacions 
disperses i sovint de circulació restringida i d’un llibre, la Lectura, avui introbable, però sobretot perquè 
el conjunt és una aportació molt sòlida, importantíssima, a l’estudi de les diverses facetes de la comple-
xa producció ribiana. Miralles s’hi revela com un lector minuciós i atent no solament de la poesia de 
Riba, sinó també de la seva obra com a crític i, sobretot, com a traductor. No podia ser altrament en qui 
és un notable poeta, un crític penetrant i un erudit hel·lenista, traductor també, un humanista en fi. I un 
dels millors coneixedors de Riba.
 Al pròleg Miralles explica que la interpretació de la poesia (es refereix al seu llibre sobre les Ele-
gies de Bierville), «és una feina que convoca molts sabers, no únicament d’ofici filològic; i la lectura té 
encara una altra característica: no solament explica què diu i com ho diu el text que n’és objecte, sinó 
els motius de qui el llegeix i les raons per fer-ho com ho fa» (p. 12). I destaca una maniobra ben sugge-
rent del text de 1979, que va consistir a posar en relació el platonisme de Riba, no directament amb 
Plató, sinó amb la tradició cristiana dels humanistes. Dels motius de com van ser llegits en aquell mo-
ment els poemes de Riba per Miralles voldria remarcar el profund coneixement del món grec (dos arti-
cles que es complementen s’intitulen significativament l’un «Riba sobre els grecs» i l’altre «Els grecs 
a la poesia de Riba», això entre d’altres) que el du a restituir amb gran precisió filiacions o afinitats del 
poeta amb paraules, idees i llocs del món hel·lenístic que caracteritzen una bona part de les Elegies. 
Només cal rellegir les denses pàgines referides al «pur Orfeu de l’elegia X» (p. 289-310), on Miralles 
convoca, en efecte, molts sabers, i una mirada subtil, per explicar una de les elegies més obscures de 
Riba. Però encara hi ha unes altres pàgines que fan més interessant i goso dir que actual (a desgrat que 
l’autor mateix considera l’obra datada) la lectura del llibre, en concret els capítols finals, dedicat l’un a 
«Tradició humanística i literatura contemporània» (p. 313-327) i l’altre a «La difícil posteritat» (p. 329-
337), perquè un seguit de canvis recents en la reorganització del saber (podria recordar ara que Jean-
François Lyotard va publicar La condition postmoderne també el 1979) han provocat, d’una banda, una 
reculada notable del prestigi declinant de les humanitats i amb elles un allunyament considerable del 
saber relacionat amb el món clàssic a l’oferta educativa i, de l’altre, una minva en l’interès col·lectiu en 
la literatura i sobretot en la poesia i, en particular, en una poesia com la de Riba, tan sovint i tan rutinà-
riament qualificada de «difícil».
 El que voldria palesar és que el context intel·lectual, literari i goso dir que lingüístic en què Miralles 
s’esforça a situar Riba per llegir-lo amb més profunditat, sembla que correspon a una època que comen-
ça a pertànyer al passat. Quan escriu sobre «Riba humanista» (p. 159-170), Miralles és ben conscient 
que l’humanisme ha fet crisi, sotmès com ha estat a una crítica implacable arrossegada en gran part per 
021-Romanics XXXII 03.indd   509 14/4/10   07:10:01
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
510 ANNA M. MuSSONS FREIXAS
l’erosió profunda del concepte de subjecte, però precisa que el que ha volgut fer, no solament en aquest 
article sinó en un grapat de pàgines de tot el llibre, és explicar, reconstruir el context que explica l’obra 
de Riba, «l’ambició de l’humanisme i la de la poesia es fonien per a Riba [...] en una síntesi cultural que 
era oferta com un fonament d’un projecte d’individu i de societat, d’un ideari en definitiva moral i po-
lític» (p. 166), tot i que és ben conscient de l’efecte de fragmentació que se sol atribuir a la postmoder-
nitat. Però la volenterosa feina de Miralles permet explicar la importància de Jesús i de Sòcrates en 
l’evolució de Riba (p. 21-32) o les modulacions de l’ús de la figura d’Ulisses (p. 83-89); també permet 
d’explicar, i justificar, els vint anys que Riba va dedicar a traduir les Vides paral·leles de Plutarc, les 
traduccions dels tràgics grecs, sobretot de Sòfocles (p. 39-61 i 63-75), o les dues traduccions de l’Odis-
sea, tot un projecte cultural que es concreta en gran part en la Fundació Bernat Metge; un projecte que 
també és personal, literari, perquè el poeta que era Riba en va treure guanys notables de fer passar la 
seva veu a través d’altres veus insignes. La comprensió d’aquest context, unida a una fina penetració de 
lector, permeten a Miralles de reconstituir la situació, personal però també sociocultural, literària en 
suma, que fa possible les Elegies de Bierville en un excel·lent article, «L’experiència poètica de Carles 
Riba a l’exili» (p. 91-100), que posa al dia, alhora que les sintetitza amb rigor i precisió, idees planteja-
des a la Lectura de 1979.
 Hi ha encara un altre article que crec digne d’esment, «Deu poemes per a un llibre que no tingué 
títol» (p. 101-126), el millor estudi encara avui dels últims poemes de Riba, que han deixat algun debat 
pendent. Si llegint les Elegies Miralles era capaç de convocar-hi Hölderlin amb tant de rigor com d’en-
cert, i també Rilke, a l’article de què parlo assenyala una possible afinitat amb Emily Dickinson (se-
guint una intuïció de G. Ferrater) o el pes creixent de Kavafis, que Riba traduïa amb profit, a més 
d’analitzar amb eficàcia un poema memorable «Sobre un tema de Vicente Aleixandre». I tan admirable 
com oportuna és, no em vull estar de dir-ho, la lectura dels poemes 32 i 35 del primer llibre d’Estances 
en un altre passatge (p. 151-153). Així, els contextos culturals, poètics, es consoliden i s’eixamplen al 
servei de l’explicació de l’obra sencera de Riba. Crec que també és un servei digne de menció la deta-
llada explicació d’una sentència que pot ser malentesa, que Riba «no era pròpiament un hel·lenista 
[sinó] un traductor informat, que sabia bé el grec, un excel·lent lector de poesia [...], però no exactament 
un professional del grec» (p. 14). La restitució laboriosa de la tradició de l’hel·lenisme a la Universitat 
de Barcelona, amb molta llum i algunes ombres, i també de la feina realitzada per la Fundació Bernet 
Metge, un altre context doncs, permet de comprendre, de situar adequadament, una sentència com 
aquesta, que semblaria, si no es ponderava prou, denigrant per a Riba, quan només vol explicar una 
circumstància històricocultural.
 Acabo afirmant que si amb la seva Lectura de les «Elegies de Bierville», Miralles es fa un lloc 
preeminent en una tradició de lectors –potser exegetes– del gran llibre de Riba, enriquit cadascun amb 
les aportacions dels altres (G. Sansone, A. Terry, els germans Ferraté), amb el conjunt de textos Sobre 
Riba, esdevé una referència ineludible per a la comprensió plena de l’obra del que ell mateix qualifica, 
amb tota la raó, d’«home de lletres», un dels més importants de la història de la literatura catalana
Enric Sullà
Universitat Autònoma de Barcelona
Miscel·lània gabriel Oliver Coll. Barcelona: PPU, Promociones y Publicaciones Universitarias, 
2008, 207 p.
 Per iniciativa de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, la Direcció General de Política Lingüística 
del Govern de les Illes Balears patrocina aquesta Miscel·lània en homenatge a Gabriel Oliver Coll, mort 
el 27 de juliol de 2006. El volum conté divuit contribucions d’amics i col·legues del professor, precedi-
des d’una Presentació de Pere J. Quetglas i Isabel de Riquer i una Biobibliografia recollida per Maria 
Oliver Marcuello. Les aportacions abasten la majoria dels camps que Gabriel Oliver conreava per de-
021-Romanics XXXII 03.indd   510 14/4/10   07:10:02


Miralles, Carles: Sobre Riba. Barcelona: Proa, 2007, 348 p. (Biblioteca Literària. Estudis, 11)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert