Surroca i Sens, Joan

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FRANCESC FERRER I GIRONÈS
(1935-2006)
Francesc Ferrer i Gironès ens ha deixat quan més necessitàvem la seva fermesa i la seva
manera sàvia de procedir, molt pròpia de qui ha bregat tota una vida en diferents camps so-
cials, polítics i de recerca. Rebem una rica herència que haurem d’administrar a consciència a
fi de fer possible que els somnis d’en Francesc es facin realitat.
Fill de Girona, format a la ciutat, va quedar marcat positivament per l’escoltisme i va de-
mostrar, des de la seva primera joventut, una inquietud per la problemàtica social a partir de la
seva vivència cristiana exercint la secretaria tècnica de l’Associació Catòlica de Dirigents
(1960). Sempre es va interessar per Girona; el trobem participant en bona part de les activitats
cíviques de la ciutat: soci promotor de la Llibreria «Les Voltes» (1963), que va ser un focus de
catalanitat en moments de manca de llibertats. Organitzador de campanyes reeixides com
«Català a l’Escola» (1966); l’interès per l’ensenyament del català no el va deixar fins a la seva
mort perquè en Francesc tenia clar que, a més de saber la llengua pròpia, era imprescindible
usar-la amb absoluta normalitat a tots els nivells formatius i sense excepció de matèries. Pro-
motor i gerent del Patronat Santa Creu de la Selva (1962), que tenia cura d’oferir pisos a les
famílies més humils a un preu molt millor que els del mercat. Fundador del premi Prudenci
Bertrana (1968), com a protesta pel premi «Inmortal Gerona», instituït per l’ajuntament fran-
quista, que obligava a participar-hi amb novel.les escrites en llengua castellana. Primer presi-
dent d’Òmnium Cultural al Gironès (1972), que tanta i tan bona feina va realitzar en l’ense-
nyament de la llengua. Membre de la cooperativa «Papyrus» —que va fundar el diari El Punt—
i col.laborador de Presència; membre de l’Institut d’Estudis Gironins; també va presidir el
«Club d’Amics UNESCO», etc. El seu compromís envers la seva ciutat natal no el va privar
de participar en altres iniciatives d’àmbit més ampli; així, per exemple, va ser un membre molt
actiu en el Debat Costa Brava; va ser fundador d’Amics de la Bressola —escoles de Catalunya
Nord obertes a tots aquells que volen donar una educació catalana als seus fills i filles— asso-
ciació de la qual fou president; membre de la Societat Catalana d’Economia (Institut d’Estu-
dis Catalans) i, darrerament, col.laborador de la Comissió de la Dignitat, per exemple.
Però va ser des de la presidència de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (1974-
1977) des d’on va fer el millor aprenentatge per millorar la societat. Des d’aquell lloc, i en mo-
ments històrics tan delicats, en Ferrer va aprofitar per impulsar la cultura i la llengua i va aguan-
tar nombrosos enfrontaments amb els poders econòmics més forts del moment. Va impulsar
campanyes com la que tenia per lema «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i la Marxa de
la Llibertat. Es va adherir a la manifestació de protesta per l’estrall del riu Ter, sabent que tin-
dria dificultats amb el representant de la indústria causant, un dels més forts membres de la
Cambra. Gestionava molta activitat i mai donava la impressió de veure’l atabalat. Era un plaer
contemplar el seu despatx i biblioteca, extraordinàriament ben ordenat. Tanta creativitat i va-
riada té molt mèrit per part seva i un petit secret: el suport incondicional de la seva esposa
Montserrat, que ha tingut cura de tramitar tants papers i d’oferir-li una ajuda inestimable.
Per copsar la personalitat de Francesc Ferrer cal veure la vessant batalladora per millorar
el país. Un sol exemple: és la persona que més ha treballat pels interessos de la pagesia de la
plana del tram final del riu Ter. Algun pagès guarda la documentació de les tramitacions polí-
tiques d’en Francesc sobre el regadiu del Ter i ocupa diversos arxivadors i és la prova d’una
dedicació mai superficial. El sistema de regadius i l’anada d’aigua del Ter a Barcelona amb in-
compliment del tractat, van ser motiu d’enorme preocupació des dels diferents càrrecs polítics
exercits per Ferrer Gironès. Es feia present on algú estava patint alguna circumstància injusta,
sigui per parar un camp de golf en lloc inapropiat o per atendre demandes de gent desempara-
NECROLOGIES 657
da. Ha estat un polític accessible, a l’estil britànic, pendent de les persones més que no pas de
les directrius partidistes. Els partits eren l’eina, però no el fi, i això ho han agraït els votants
donant-li una confiança molt per sobre de les expectatives que el partit corresponent hauria ob-
tingut sense la concurrència del seu nom.
Alguns títols dels seus llibres ja indiquen que el ventall de temes que el motivaven era
molt ampli: L’assimilació dels immigrants (1967); El problema de l’habitatge a Girona
(1967); també les qüestions econòmiques en les seves vessants del comerç i de la indústria (no
endebades era professor mercantil per l’Escola de Comerç de Sabadell); vegeu els seus estu-
dis: El comerç a Girona (1972), La industrialització a les comarques gironines abans de la
crisi (1974), Ordenació industrial a la Costa Brava (1976), L’estructura comercial a les co-
marques gironines (1972) i particularment: L’economia del set-cents a les comarques gironi-
nes (1989). Ens ha deixat a la vegada una àmplia reflexió global sobre Catalunya en obres
com: Catalanofòbia: el pensament anticatalà a través de la història (2000), o bé: El gran lli-
bre per la independència: mil raons a favor de les llibertats de Catalunya: 1461-2005 (2005).
Analitzant la intensa vida d’en Francesc Ferrer hom observa de seguida que la seva acti-
vitat central, l’eix que va vertebrar el seu treball, va ser la defensa de la nostra llengua. Va ser
una dedicació continuada, tossuda i ferma i per això el llegat que heretem en aquesta qüestió
és ingent. Si ens centrem a recordar les aportacions del patriota Francesc Ferrer en la defensa
de la nostra llengua és tanta l’abundància de material, tants fronts on va ser present, tanta
l’obstinació per aconseguir el que era just, que sobrepassa àmpliament les possibilitats d’espai
d’aquesta necrologia. Com tantes persones de la seva generació va fer els seus estudis en cas-
tellà i no va tenir consciència del problema de parlar en català i escriure en castellà fins que va
tenir necessitat de comunicar-se amb la seva família quan va iniciar el servei militar. Va ser
aleshores quan va començar a estudiar la seva llengua clandestinament gràcies a unes classes
organitzades per la Unió Excursionista de Catalunya. A partir de la tardana descoberta del pro-
pi idioma s’inicia un compromís que ja mai més pararà.
Sorprenen les quantitats de paper que arribava a generar i és que en Francesc tenia per cos-
tum escriure cartes davant qualsevol fet que considerava d’interès per fomentar la llengua o
per evitar la seva desaparició. En el seu llibre: Lletres de batalla: cartes per la llengua cata-
lana (1989) mostra un recull d’aquesta activitat peculiar. Escriu a tots els àmbits on creu que
s’ha vulnerat algun dret lingüístic o per donar idees de foment de la llengua. Trobem cartes di-
rigides a representants de l’exèrcit espanyol, de la justícia, dels tribunals, de la fiscalia i dels
registres; a notaris, a ministres i a alts funcionaris. La seva correspondència s’estableix també
amb representants de l’ordre públic, de la cultura, de l’esport i de la televisió; amb personat-
ges polítics com Jordi Pujol, Calvo Sotelo o Felipe González. El recull de cartes inclou moltes
de les respostes a les seves queixes i suggeriments. Val a dir que sovint el resultat de la seva
gestió va ser positiu i que sense l’oportunitat de la carta no s’hauria avançat en temes que al-
tres deixaven per impossibles. Igualment, en un dels seus primers llibres: Via fora! (1982) es
mostren documents adreçats a diverses personalitats.
Pius Pujades, en el seu llibre de diàleg amb en Francesc: La Batalla de la llengua: con-
verses amb Francesc Ferrer i Gironès (1988), ja adverteix: «En Francesc Ferrer em mostra
tres volums enquadernats de material. Volums que fan quatre dits ben bons de gruix cada un.
Tot són còpies de cartes i respostes. Cartes a ministres, a presidents d’empreses importants, a
directors generals, a secretaris generals de partits, a jutges, a militars, a alcaldes», però això
s’escrivia l’any 1988 i aquests volums han augmentat considerablement des d’aleshores per-
què la feina d’en Francesc Ferrer s’ha multiplicat a mesura que han passat els anys.
Els seus llibres, si no són monogràfics sobre la llengua, solen incloure algun capítol que
hi fa referència. Per exemple, a Catalunya light...?: els espanyols no són catalans (1986) apro-
NECROLOGIES658
fita per parlar sobre la llengua catalana i el paper que hi juguen els intel.lectuals espanyols, so-
bre la llengua catalana al Senat espanyol o també sobre la relació entre la llengua catalana i
l’administració militar. En aquest llibre proposa una idea agosarada: instituir un dia nacional
contra el sucursalisme lingüístic i considera que cal un Dia d’Acció per la Llengua a celebrar
anualment.
La seva obra cabdal sobre la llengua és el volum documentat amb rigor: La persecució po-
lítica de la llengua catalana: història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova
Planta fins avui (1985). Francesc Ferrer sempre aprofitava les estones lliures per fer cap a ar-
xius i biblioteques, moltes vegades llocs desconeguts per a la majoria d’estudiosos. El llibre
sobre la persecució política és fruit d’aquest afany de recerca i és de lectura molt recomanable
per a qui vol estar assabentat dels problemes que ha passat i encara passa la nostra llengua per
a sobreviure. És un detallat estudi que va des dels inicis de la persecució legal a mitjans del se-
gle XVII fins a la transició al règim constitucional després de la dura etapa de la dictadura del
general Franco.
Altres obres les va escriure per obrir els ulls d’aquells que no donen importància a la con-
tinuïtat de la nostra llengua; és el cas del llibre: Insubmissió lingüística (1990). En Francesc és
ben clar: «A finals del segle XX els catalans tenim la defensa de la nostra nació en la lluita a fa-
vor de la plena i definitiva normalització de la llengua catalana, amb la qual cosa no solament
reconstruïm la nacionalitat catalana, sinó que també deixem de ser víctimes de l’assimilisme
espanyolista imperant». I segueix: «Heus ací la gran transcendència de la lluita per la insub-
missió lingüística. No al sotmetiment estatal. Sí a la construcció de Catalunya fins a fer reali-
tat que el català sigui la nostra llengua pròpia a cada moment, a tot arreu».
Una de les aportacions més útils és la que va escriure conjuntament amb en Josep Crua-
ñas: Els Drets lingüístics dels catalanoparlants (1990); tant és així que bé podem considerar
aquest estudi com d’obligada consulta, un llibre de capçalera perquè, si els tinguéssim en
compte, les coses ens anirien d’altra manera. És bo recordar que és un llibre estretament vin-
culat a l’Institut d’Estudis Catalans. Els seus autors, quan el tingueren redactat i després de
contactes amb membres de la Secció Filològica, varen mostrar el primer esborrany a qui ales-
hores (1990) n’era el President, el Dr. Emili Giralt i Raventós que, evidentment, s’hi va im-
plicar a fons. En el pròleg que ell mateix va tenir cura d’escriure ja explica que l’Institut no po-
dia pas ser indiferent a un llibre d’aquestes característiques perquè «d’acord amb el segon
article dels seus Estatuts, té entre les seves finalitats no solament l’estudi de la llengua i l’es-
tabliment de la normativa, sinó també la de “vetllar perquè el seu procés de normalització si-
gui coherent arreu del seu àmbit lingüístic”». Així, gràcies a aquesta nova obra podem orien-
tar-nos sobre els nostres drets lingüístics exposats per àmbits i els procediments administratius
i jurídics a seguir. A més, un interessant apèndix documental avala el que s’exposa.
Francesc Ferrer era un assidu col.laborador de diaris i revistes i els seus articles requeri-
rien un estudi exhaustiu per extreure’n, ben segur, interessants conclusions sobre el seu pen-
sament i les seves prioritats. Els seus articles els trobem des de l’antiga Presència, de la qual
fou redactor, fins l’escrit dominical a El Punt, passant naturalment per tot tipus de publica-
cions. Per tenir una idea aproximada d’aquesta vessant d’en Ferrer és recomanable consultar
la seva pàgina web que per decisió expressa, i amb encert, de la família, segueix oberta
www.francescferrer.net
Activisme compromès, reflexions que ens arriben en els seus llibres, l’actualitat explicada
en articles, però Ferrer aprofita les possibilitats de la política per millorar la situació de la llen-
gua catalana. Va venir un moment que el compromís social es va traduir en la necessitat de pas-
sar a la política. Va ser l’únic gironí present a la reunió de l’any 1974 a Montserrat per consti-
tuir un partit polític que en el futur seria Convergència Democràtica, partit cridat a governar
NECROLOGIES 659
Catalunya durant dues llargues dècades seguides i liderat per Jordi Pujol, amb qui Francesc Fe-
rrer sempre va tenir una bona amistat. Convergència era un partit pel qual Ferrer va sentir afi-
nitat perquè defensava la cultura i la llengua de Catalunya; per altra part, en aquells anys pri-
merencs del partit, hom parlava de la via sueca, una socialdemocràcia que casava perfectament
amb el sentir inquiet de Ferrer. L’any 1977 es presentà al Senat per Convergència Democràtica
i militaria en aquest partit fins l’any 1978; aleshores es donà de baixa i a les eleccions del 1979
es va presentar al Senat com a independent pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Hi va ser
fins al 1993, un total de cinc legislatures. Fou, més tard, diputat independent d’Esquerra Repu-
blicana de Catalunya al Parlament de Catalunya en la V i VI legislatura (1995-2003) i l’any
2003 va encapçalar la candidatura del mateix partit a les eleccions municipals a l’ajuntament de
Girona, on tingué tasques de govern i on va esmerçar els darrers esforços de la seva vida.
Observant les seves intervencions al Senat i posteriorment al Parlament de Catalunya es
veu que el percentatge d’iniciatives que tenen com a objectiu la llengua va creixent amb el
temps. La seva passió es feia present quan pujava a les tribunes d’oradors. En les seves inter-
vencions no hi faltava mai l’humor, la passió i, algunes vegades, l’acalorament. És absoluta-
ment impossible de detallar les iniciatives del senador i parlamentari Ferrer per defensar la
llengua, però heus aquí alguns temes que ens serveixen per copsar la varietat i l’actitud de no
baixar mai la guàrdia: l’ensenyament de la llengua catalana, la discriminació de la llengua ca-
talana, la unitat de la llengua catalano-valenciano-balear, el coneixement de la llengua catala-
na per part dels funcionaris que exerciran a Catalunya, l’ús de la llengua catalana a les Forces
Armades, l’ús de la llengua catalana en els mitjans de comunicació, l’exigència de la llengua
catalana a les convocatòries d’accés a la funció pública del personal de l’Administració pe-
rifèrica de l’Estat, l’ús de la llengua catalana a les televisions privades, la regulació de l’ús de
la llengua catalana a les escriptures públiques, l’emissió del permís de conduir bilingüe per a
tots els ciutadans catalanoparlants, l’etiquetatge en català, l’ús del català en la redacció dels
certificats de defunció, la publicitat institucional de l’Estat en idioma català, el canvi de nom
de la ciutat de «Gerona» per «Girona» i un llarg etcètera. Per copsar la dimensió de la seva fei-
na al Senat i al Parlament hom ha de consultar forçosament la documentació que proporcionen
els serveis de documentació respectius; qui els consulti veurà que la feina feta és absolutament
gegant vista en el seu conjunt. En definitiva, no deixava passar ni una ocasió per reivindicar
els drets lingüístics i trobava totes les escletxes per ampliar-los.
Francesc Ferrer i Gironès ens ha deixat a una edat en què podíem esperar-ne molt encara,
però el recordarem així, amb plenes facultats creatives, fent aportacions a la comunitat, lúcids
escrits i discursos ben travats. Va tenir el reconeixement públic en l’homenatge promogut per
la Fundació Josep Irla el mes de juny de 2005; paral.lelament, es va publicar: Francesc Ferrer
i Gironès, un patriota al servei d’un poble (2005), en el qual onze personalitats ofereixen la
seva visió de l’homenatjat, hi ha un recull de diferents articles sortits de la ploma d’en Fran-
cesc Ferrer i acaba amb una interessant secció de fotografies de la seva vida. També l’any
2005 va rebre la Creu de Sant Jordi, distinció que va sumar-se a la Medalla d’Or del Consell
Superior de Cambres de Comerç (1977), el Premi de Normalització Lingüística de l’ADAC
(1986), l’Orde del Mèrit Constitucional (1988) i la menció personal del Premi Aramon i Serra
a la Lleialtat lingüística (1993). Aquest català exemplar és ja un referent que ens empeny a no
deixar que la comoditat faci que preocupacions com les seves quedin en mans d’uns pocs. Pre-
cisament quan una persona d’aquestes falta és quan notem el seu buit de manera més evident.
Que descansi en pau.
Joan SURROCA I SENS
NECROLOGIES660


Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006)

Hemeroteca Cientifica Catalana

FRANCESC FERRER I GIRONÈS(1935-2006)Francesc Ferrer i Gironès ens ha deixat quan més necessitàvem la seva fermesa i la sevamanera sàvia de procedir, molt pròpia de qui ha bregat tota una vida en diferents camps so-cials, polítics i de recerca. Rebem una rica herència que haurem d’administrar a consciència afi de fer possible que els somnis d’en Francesc es facin realitat.Fill de Girona, format a la ciutat, va quedar marcat positivament per l’escoltisme i va de-mostrar, des de la seva primera joventut, una inquietud per la problemàtica social a partir de laseva vivència cristiana exercint la secretaria tècnica de l’Associació Catòlica de Dirigents(1960). Sempre es va interessar per Girona; el trobem participant en bona part de les activitatscíviques de la ciutat: soci promotor de la Llibreria «Les Voltes» (1963), que va ser un focus decatalanitat en moments de manca de llibertats. Organitzador de campanyes reeixides com«Català a l’Escola» (1966); l’interès per l’ensenyament del català no el va deixar fins a la sevamort perquè en Francesc tenia clar que, a més de saber la llengua pròpia, era imprescindibleusar-la amb absoluta normalitat a tots els nivells formatius i sense excepció de matèries. Pro-motor i gerent del Patronat Santa Creu de la Selva (1962), que tenia cura d’oferir pisos a lesfamílies més humils a un preu molt millor que els del mercat. Fundador del premi PrudenciBertrana (1968), com a protesta pel premi «Inmortal Gerona», instituït per l’ajuntament fran-quista, que obligava a participar-hi amb novel.les escrites en llengua castellana. Primer presi-dent d’Òmnium Cultural al Gironès (1972), que tanta i tan bona feina va realitzar en l’ense-nyament de la llengua. Membre de la cooperativa «Papyrus» —que va fundar el diari El Punt—i col.laborador de Presència; membre de l’Institut d’Estudis Gironins; també va presidir el«Club d’Amics UNESCO», etc. El seu compromís envers la seva ciutat natal no el va privarde participar en altres iniciatives d’àmbit més ampli; així, per exemple, va ser un membre moltactiu en el Debat Costa Brava; va ser fundador d’Amics de la Bressola —escoles de CatalunyaNord obertes a tots aquells que volen donar una educació catalana als seus fills i filles— asso-ciació de la qual fou president; membre de la Societat Catalana d’Economia (Institut d’Estu-dis Catalans) i, darrerament, col.laborador de la Comissió de la Dignitat, per exemple.Però va ser des de la presidència de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona (1974-1977) des d’on va fer el millor aprenentatge per millorar la societat. Des d’aquell lloc, i en mo-ments històrics tan delicats, en Ferrer va aprofitar per impulsar la cultura i la llengua i va aguan-tar nombrosos enfrontaments amb els poders econòmics més forts del moment. Va impulsarcampanyes com la que tenia per lema «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i la Marxa dela Llibertat. Es va adherir a la manifestació de protesta per l’estrall del riu Ter, sabent que tin-dria dificultats amb el representant de la indústria causant, un dels més forts membres de laCambra. Gestionava molta activitat i mai donava la impressió de veure’l atabalat. Era un plaercontemplar el seu despatx i biblioteca, extraordinàriament ben ordenat. Tanta creativitat i va-riada té molt mèrit per part seva i un petit secret: el suport incondicional de la seva esposaMontserrat, que ha tingut cura de tramitar tants papers i d’oferir-li una ajuda inestimable.Per copsar la personalitat de Francesc Ferrer cal veure la vessant batalladora per millorarel país. Un sol exemple: és la persona que més ha treballat pels interessos de la pagesia de laplana del tram final del riu Ter. Algun pagès guarda la documentació de les tramitacions polí-tiques d’en Francesc sobre el regadiu del Ter i ocupa diversos arxivadors i és la prova d’unadedicació mai superficial. El sistema de regadius i l’anada d’aigua del Ter a Barcelona amb in-compliment del tractat, van ser motiu d’enorme preocupació des dels diferents càrrecs políticsexercits per Ferrer Gironès. Es feia present on algú estava patint alguna circumstància injusta,sigui per parar un camp de golf en lloc inapropiat o per atendre demandes de gent desempara-NECROLOGIES 657da. Ha estat un polític accessible, a l’estil britànic, pendent de les persones més que no pas deles directrius partidistes. Els partits eren l’eina, però no el fi, i això ho han agraït els votantsdonant-li una confiança molt per sobre de les expectatives que el partit corresponent hauria ob-tingut sense la concurrència del seu nom.Alguns títols dels seus llibres ja indiquen que el ventall de temes que el motivaven eramolt ampli: L’assimilació dels immigrants (1967); El problema de l’habitatge a Girona(1967); també les qüestions econòmiques en les seves vessants del comerç i de la indústria (noendebades era professor mercantil per l’Escola de Comerç de Sabadell); vegeu els seus estu-dis: El comerç a Girona (1972), La industrialització a les comarques gironines abans de lacrisi (1974), Ordenació industrial a la Costa Brava (1976), L’estructura comercial a les co-marques gironines (1972) i particularment: L’economia del set-cents a les comarques gironi-nes (1989). Ens ha deixat a la vegada una àmplia reflexió global sobre Catalunya en obrescom: Catalanofòbia: el pensament anticatalà a través de la història (2000), o bé: El gran lli-bre per la independència: mil raons a favor de les llibertats de Catalunya: 1461-2005 (2005).Analitzant la intensa vida d’en Francesc Ferrer hom observa de seguida que la seva acti-vitat central, l’eix que va vertebrar el seu treball, va ser la defensa de la nostra llengua. Va seruna dedicació continuada, tossuda i ferma i per això el llegat que heretem en aquesta qüestióés ingent. Si ens centrem a recordar les aportacions del patriota Francesc Ferrer en la defensade la nostra llengua és tanta l’abundància de material, tants fronts on va ser present, tantal’obstinació per aconseguir el que era just, que sobrepassa àmpliament les possibilitats d’espaid’aquesta necrologia. Com tantes persones de la seva generació va fer els seus estudis en cas-tellà i no va tenir consciència del problema de parlar en català i escriure en castellà fins que vatenir necessitat de comunicar-se amb la seva família quan va iniciar el servei militar. Va seraleshores quan va començar a estudiar la seva llengua clandestinament gràcies a unes classesorganitzades per la Unió Excursionista de Catalunya. A partir de la tardana descoberta del pro-pi idioma s’inicia un compromís que ja mai més pararà.Sorprenen les quantitats de paper que arribava a generar i és que en Francesc tenia per cos-tum escriure cartes davant qualsevol fet que considerava d’interès per fomentar la llengua oper evitar la seva desaparició. En el seu llibre: Lletres de batalla: cartes per la llengua cata-lana (1989) mostra un recull d’aquesta activitat peculiar. Escriu a tots els àmbits on creu ques’ha vulnerat algun dret lingüístic o per donar idees de foment de la llengua. Trobem cartes di-rigides a representants de l’exèrcit espanyol, de la justícia, dels tribunals, de la fiscalia i delsregistres; a notaris, a ministres i a alts funcionaris. La seva correspondència s’estableix tambéamb representants de l’ordre públic, de la cultura, de l’esport i de la televisió; amb personat-ges polítics com Jordi Pujol, Calvo Sotelo o Felipe González. El recull de cartes inclou moltesde les respostes a les seves queixes i suggeriments. Val a dir que sovint el resultat de la sevagestió va ser positiu i que sense l’oportunitat de la carta no s’hauria avançat en temes que al-tres deixaven per impossibles. Igualment, en un dels seus primers llibres: Via fora! (1982) esmostren documents adreçats a diverses personalitats.Pius Pujades, en el seu llibre de diàleg amb en Francesc: La Batalla de la llengua: con-verses amb Francesc Ferrer i Gironès (1988), ja adverteix: «En Francesc Ferrer em mostratres volums enquadernats de material. Volums que fan quatre dits ben bons de gruix cada un.Tot són còpies de cartes i respostes. Cartes a ministres, a presidents d’empreses importants, adirectors generals, a secretaris generals de partits, a jutges, a militars, a alcaldes», però aixòs’escrivia l’any 1988 i aquests volums han augmentat considerablement des d’aleshores per-què la feina d’en Francesc Ferrer s’ha multiplicat a mesura que han passat els anys.Els seus llibres, si no són monogràfics sobre la llengua, solen incloure algun capítol quehi fa referència. Per exemple, a Catalunya light...?: els espanyols no són catalans (1986) apro-NECROLOGIES658fita per parlar sobre la llengua catalana i el paper que hi juguen els intel.lectuals espanyols, so-bre la llengua catalana al Senat espanyol o també sobre la relació entre la llengua catalana il’administració militar. En aquest llibre proposa una idea agosarada: instituir un dia nacionalcontra el sucursalisme lingüístic i considera que cal un Dia d’Acció per la Llengua a celebraranualment.La seva obra cabdal sobre la llengua és el volum documentat amb rigor: La persecució po-lítica de la llengua catalana: història de les mesures preses contra el seu ús des de la NovaPlanta fins avui (1985). Francesc Ferrer sempre aprofitava les estones lliures per fer cap a ar-xius i biblioteques, moltes vegades llocs desconeguts per a la majoria d’estudiosos. El llibresobre la persecució política és fruit d’aquest afany de recerca i és de lectura molt recomanableper a qui vol estar assabentat dels problemes que ha passat i encara passa la nostra llengua pera sobreviure. És un detallat estudi que va des dels inicis de la persecució legal a mitjans del se-gle XVII fins a la transició al règim constitucional després de la dura etapa de la dictadura delgeneral Franco.Altres obres les va escriure per obrir els ulls d’aquells que no donen importància a la con-tinuïtat de la nostra llengua; és el cas del llibre: Insubmissió lingüística (1990). En Francesc ésben clar: «A finals del segle XX els catalans tenim la defensa de la nostra nació en la lluita a fa-vor de la plena i definitiva normalització de la llengua catalana, amb la qual cosa no solamentreconstruïm la nacionalitat catalana, sinó que també deixem de ser víctimes de l’assimilismeespanyolista imperant». I segueix: «Heus ací la gran transcendència de la lluita per la insub-missió lingüística. No al sotmetiment estatal. Sí a la construcció de Catalunya fins a fer reali-tat que el català sigui la nostra llengua pròpia a cada moment, a tot arreu».Una de les aportacions més útils és la que va escriure conjuntament amb en Josep Crua-ñas: Els Drets lingüístics dels catalanoparlants (1990); tant és així que bé podem consideraraquest estudi com d’obligada consulta, un llibre de capçalera perquè, si els tinguéssim encompte, les coses ens anirien d’altra manera. És bo recordar que és un llibre estretament vin-culat a l’Institut d’Estudis Catalans. Els seus autors, quan el tingueren redactat i després decontactes amb membres de la Secció Filològica, varen mostrar el primer esborrany a qui ales-hores (1990) n’era el President, el Dr. Emili Giralt i Raventós que, evidentment, s’hi va im-plicar a fons. En el pròleg que ell mateix va tenir cura d’escriure ja explica que l’Institut no po-dia pas ser indiferent a un llibre d’aquestes característiques perquè «d’acord amb el segonarticle dels seus Estatuts, té entre les seves finalitats no solament l’estudi de la llengua i l’es-tabliment de la normativa, sinó també la de “vetllar perquè el seu procés de normalització si-gui coherent arreu del seu àmbit lingüístic”». Així, gràcies a aquesta nova obra podem orien-tar-nos sobre els nostres drets lingüístics exposats per àmbits i els procediments administratiusi jurídics a seguir. A més, un interessant apèndix documental avala el que s’exposa.Francesc Ferrer era un assidu col.laborador de diaris i revistes i els seus articles requeri-rien un estudi exhaustiu per extreure’n, ben segur, interessants conclusions sobre el seu pen-sament i les seves prioritats. Els seus articles els trobem des de l’antiga Presència, de la qualfou redactor, fins l’escrit dominical a El Punt, passant naturalment per tot tipus de publica-cions. Per tenir una idea aproximada d’aquesta vessant d’en Ferrer és recomanable consultarla seva pàgina web que per decisió expressa, i amb encert, de la família, segueix obertawww.francescferrer.netActivisme compromès, reflexions que ens arriben en els seus llibres, l’actualitat explicadaen articles, però Ferrer aprofita les possibilitats de la política per millorar la situació de la llen-gua catalana. Va venir un moment que el compromís social es va traduir en la necessitat de pas-sar a la política. Va ser l’únic gironí present a la reunió de l’any 1974 a Montserrat per consti-tuir un partit polític que en el futur seria Convergència Democràtica, partit cridat a governarNECROLOGIES 659Catalunya durant dues llargues dècades seguides i liderat per Jordi Pujol, amb qui Francesc Fe-rrer sempre va tenir una bona amistat. Convergència era un partit pel qual Ferrer va sentir afi-nitat perquè defensava la cultura i la llengua de Catalunya; per altra part, en aquells anys pri-merencs del partit, hom parlava de la via sueca, una socialdemocràcia que casava perfectamentamb el sentir inquiet de Ferrer. L’any 1977 es presentà al Senat per Convergència Democràticai militaria en aquest partit fins l’any 1978; aleshores es donà de baixa i a les eleccions del 1979es va presentar al Senat com a independent pel Partit dels Socialistes de Catalunya. Hi va serfins al 1993, un total de cinc legislatures. Fou, més tard, diputat independent d’Esquerra Repu-blicana de Catalunya al Parlament de Catalunya en la V i VI legislatura (1995-2003) i l’any2003 va encapçalar la candidatura del mateix partit a les eleccions municipals a l’ajuntament deGirona, on tingué tasques de govern i on va esmerçar els darrers esforços de la seva vida.Observant les seves intervencions al Senat i posteriorment al Parlament de Catalunya esveu que el percentatge d’iniciatives que tenen com a objectiu la llengua va creixent amb eltemps. La seva passió es feia present quan pujava a les tribunes d’oradors. En les seves inter-vencions no hi faltava mai l’humor, la passió i, algunes vegades, l’acalorament. És absoluta-ment impossible de detallar les iniciatives del senador i parlamentari Ferrer per defensar lallengua, però heus aquí alguns temes que ens serveixen per copsar la varietat i l’actitud de nobaixar mai la guàrdia: l’ensenyament de la llengua catalana, la discriminació de la llengua ca-talana, la unitat de la llengua catalano-valenciano-balear, el coneixement de la llengua catala-na per part dels funcionaris que exerciran a Catalunya, l’ús de la llengua catalana a les ForcesArmades, l’ús de la llengua catalana en els mitjans de comunicació, l’exigència de la llenguacatalana a les convocatòries d’accés a la funció pública del personal de l’Administració pe-rifèrica de l’Estat, l’ús de la llengua catalana a les televisions privades, la regulació de l’ús dela llengua catalana a les escriptures públiques, l’emissió del permís de conduir bilingüe per atots els ciutadans catalanoparlants, l’etiquetatge en català, l’ús del català en la redacció delscertificats de defunció, la publicitat institucional de l’Estat en idioma català, el canvi de nomde la ciutat de «Gerona» per «Girona» i un llarg etcètera. Per copsar la dimensió de la seva fei-na al Senat i al Parlament hom ha de consultar forçosament la documentació que proporcionenels serveis de documentació respectius; qui els consulti veurà que la feina feta és absolutamentgegant vista en el seu conjunt. En definitiva, no deixava passar ni una ocasió per reivindicarels drets lingüístics i trobava totes les escletxes per ampliar-los.Francesc Ferrer i Gironès ens ha deixat a una edat en què podíem esperar-ne molt encara,però el recordarem així, amb plenes facultats creatives, fent aportacions a la comunitat, lúcidsescrits i discursos ben travats. Va tenir el reconeixement públic en l’homenatge promogut perla Fundació Josep Irla el mes de juny de 2005; paral.lelament, es va publicar: Francesc Ferreri Gironès, un patriota al servei d’un poble (2005), en el qual onze personalitats ofereixen laseva visió de l’homenatjat, hi ha un recull de diferents articles sortits de la ploma d’en Fran-cesc Ferrer i acaba amb una interessant secció de fotografies de la seva vida. També l’any2005 va rebre la Creu de Sant Jordi, distinció que va sumar-se a la Medalla d’Or del ConsellSuperior de Cambres de Comerç (1977), el Premi de Normalització Lingüística de l’ADAC(1986), l’Orde del Mèrit Constitucional (1988) i la menció personal del Premi Aramon i Serraa la Lleialtat lingüística (1993). Aquest català exemplar és ja un referent que ens empeny a nodeixar que la comoditat faci que preocupacions com les seves quedin en mans d’uns pocs. Pre-cisament quan una persona d’aquestes falta és quan notem el seu buit de manera més evident.Que descansi en pau.Joan SURROCA I SENSNECROLOGIES660

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38957/38857

Francesc Ferrer i Gironès (1935-2006)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana