Ginebra i Serrabou, Jordi

Hemeroteca Cientifica Catalana

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUESBADIA I MARGARIT, Antoni M. / Lídia PONs i GRIERA / Joan VENY (1993): Atles lingüístic del dominicatalà. Qüestionari. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.BERNAT I BALTRONS, Francesc / Jaume TORRES i ESTRADÉ (2004): «Collamec-mecoll: estudi delsmots emprats en català per expressar el concepte de “dur una persona a les espatlles i/o a l’es-quena”», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes [Miscel.lània Joan Veny / 5] [Barcelona], 49,p. 201-231.COLÓN, Germán (1976 [1953]): «El concepto ‘otoño’ en catalán y su posición entre las lenguas ro-mances», El léxico catalán en la Romania. Madrid: Gredos, 1976, p. 223-239; i abans dins laRFE XXXVII, 1953, p. 194-215.GARGALLO GIL, José Enrique (2006): «Quan surt la ratlla de Sant Martí... Refranes romances delarco iris, meteorología y cultura popular», Quaderni di Semantica XXVII, n. 1-2, giugno-dicem-bre 2006. Studi in onore di Mario Alinei, p. 301-319.SANCHIS GUARNER, Manuel (1951): Calendari de refranys. Barcelona: Barcino.VENY, Joan (2004): «Rector i rectoria en català: estudi onomasiològic», Germà COLÓN, TomàsMARTÍNEZ i Maria Pilar PEREA (ed.), La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Jo-sep Massot i Muntaner. Castelló: Fundació Germà Colón i Domènech, p. 473-493.José Enrique GARGALLO GILUniversitat de BarcelonaMANENT, Jordi (2005): Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948. Barcelona: Proa, 391 p. (Perfils, 59).El dia 31 de gener de 1939, sortint del poble d’Agullana, en un autocar atrotinat i vell que nooferia garanties de poder anar gaire enllà, Pompeu Fabra iniciava el camí de l’exili. L’acompanya-ven altres intel.lectuals i escriptors, com l’il.lustre tarragoní Antoni Rovira i Virgili. El viatge, lent iarriscat, omplia d’incertesa i de por els viatgers, que podien ser aturats en qualsevol moment. Co-mençava una història terrible. La de l’exili de tants catalans. I la de l’exili del gramàtic més impor-tant de Catalunya, que ja no tornaria mai més a casa seva.Pompeu Fabra va anar d’Agullana a Perpinyà, i de Perpinyà a Illa. Després va viure a Prada, aMontpeller, a Perpinyà i finalment, una altra vegada, fins a la seva mort el 1948, a Prada. Van sergairebé deu anys de la seva vida. Deu anys de patiment, de neguit, de gana, de por. I també de pe-tites alegries i d’esperança. I de projectes.Fins ara, tot i que hi havia notícies abundants disperses, ningú no s’havia atrevit a dedicar-se al’empresa de reconstruir aquests deu anys de la vida de Pompeu Fabra. A resseguir els patiments,el neguit, la gana, la por, les alegries, les esperances i els projectes de tots aquests anys. El panora-ma dels estudis fabrians tenia aquest buit. Avui, gràcies al llibre del jove investigador Jordi Manent,tenim feta i al nostre abast aquesta reconstrucció.A partir de dades obtingudes de llibres de memòries, epistolaris, dietaris i material inèdit finsara no conegut, Jordi Manent ha elaborat una obra de gran interès, que serà a partir d’ara no sols labiografia de referència d’aquests anys d’exili, sinó una aportació clau als estudis sobre Pompeu Fa-bra. L’obra, a més, no es presenta com un treball erudit d’investigació, farcit de notes a peu de pà-gina, curull de referències bibliogràfiques, afeixugat per puntualitzacions de mètode. És, per da-munt de tot, un llibre. Què volem dir amb això? Volem dir que l’autor ha superat la temptació dedonar als lectors, sobretot, un repertori de dades «en forma de» llibre, i s’ha preocupat perquè el seutreball fos realment una obra proporcionada, orgànica, que es pot llegir bé, que interessa des del pri-mer moment, que ofereix informació de context històric per guiar el lector, que manté un equilibriJORDI GINEBRA418021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 418saludable entre l’aportació de dades i la narració d’aspectes del que en podríem dir «interès humà».En definitiva: que és una obra que es llegeix amb gust.El llibre conté un pròleg breu d’Heribert Barrera i s’estructura en set capítols organitzats al vol-tant de l’eix cronològic: Pompeu Fabra en temps de guerra (del 17 de juliol de 1936 al 21 de generde 1939), l’èxode català (del 22 de gener al 5 de febrer de 1939), les estades a Illa i Prada i els viat-ges a París (del 6 de febrer de 1939 a mitjan febrer de 1940), els anys de Montpeller (de mitjan fe-brer de 1940 a principis de juny de 1942), el primer període a Prada (del juny de 1942 a finals de1943), els darrers anys de la vida de Fabra (del gener de 1944 al 25 de desembre de 1948) i el ressòde la seva mort (del 26 de desembre de 1948 a finals de 1949). L’obra es completa amb un apèndixque ofereix un arbre genealògic de la família Fabra, una taula amb els consells i governs de la Ge-neralitat durant l’exili, la reproducció del text de la constitució del Consell Nacional de Catalunya(1940), la reproducció del nomenament de Fabra com a conseller del Govern de Catalunya, l’edi-ció del testament de Fabra (fins ara inèdit), la reproducció d’un article de José María Salaverría de1916 sobre l’IEC (que ja havia reproduït Jaume Medina en la seva obra sobre l’anticatalanisme deldiari Abc), l’edició (en aquest cas facsímil) del cessament de Fabra de la càtedra de llengua catala-na que depenia de la Mancomunitat (maig 1924), una llista de les biografies de Pompeu Fabra pu-blicades fins ara, una cronologia de la vida de Fabra a l’exili, la llista de bibliografia i fonts consul-tades i un índex de noms.El llibre és amè i entretingut i presenta amb nervi els colors de tots aquells anys. Amb nervi idefugint els tons extrems: apareixen les ombres, però també la llum. Entre les ombres i la negror hiha el el patiment material dels exiliats –la gana, la por, la incertesa–, el patiment moral –el dolor dela derrota, el sentiment de desolació per tot el que s’havia fet i perdut–, les desgràcies –la mort dela filla–, els problemes de convivència a la residència de Tolosa. Les escletxes de llum són l’espe-rança i el treball. El treball de Fabra a l’exili –que ja era conegut, però ara se’ns ofereix d’una for-ma articulada narrativament– impressiona de debò: Fabra va redactar durant aquells anys unagramàtica catalana en francès, una gramàtica en anglès, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàti-ca de 1956, va reprendre les «Converses filològiques», va recollir dades per a la segona edició deldiccionari, va reflexionar sobre la revisió de la normativa dels guionets. I preparava uns cursos decatalà per correspondència quan va morir. I tot això sense condicions: sense material, sense biblio-grafia. És il.lustradora una anècdota que Manent obté de fonts ja publicades i que reprodueix (p.128). Cap a 1940, a Prada, Fabra va comentar a altres exiliats que no podia treballar perquè no te-nia el «Fabra». Josep M. de Sagarra, que en tenia dos exemplars, li’n va cedir un.El llibre de Manent té també un mèrit que no sempre trobem en obres que en principi són el re-sultat d’una investigació històrica: fa pensar en les circumstàncies del present. Ho mostrarem amb unexemple. Des que es va aprovar el 2005 el projecte de nou estatut d’autonomia de Catalunya, els ca-talans som víctimes de salivades d’insults que s’escupen des de mitjans de comunicació de gran im-pacte a tot el territori estatal. Els catalans no hem fet res punible, però som insultats amb agressivitatun dia rere un altre. Es tracta d’un fet nou? Per comprovar que no, només cal llegir-se els passatgesque Manent reprodueix d’un article publicat el 1939, després de la desfeta, al diari barceloní Solidari-dad Nacional (p. 147-148). És un article que parlava de Fabra quan Fabra ja era a l’exili i no podia de-fensar-se. El periodista s’hi referia així: «Siempre tan pulcro, tan callado, tan hipócrita y tan masón.»Després al.ludia al seu «infecto catalanismo». I l’acabava acusant d’haver confiscat béns d’altres.En conjunt, doncs, el llibre de Manent és una aportació fonamental, ben elaborada i ben docu-mentada, als estudis biogràfics sobre Pompeu Fabra i, més concretament, es constituirà a partir d’a-ra en l’obra extensa de referència per a l’estudi de la vida i la cronologia de Fabra a l’exili. Ara elsdarrers deu anys de la vida de Fabra, els detalls dels quals eren poc coneguts i, sobretot, estaven pocordenats, tenen ja el seu guió establert i organitzat. Fins al punt que, acabada la lectura del llibre,hom se sent empès a demanar-se si ara el que caldria no són altres obres semblants per a altres eta-pes de la vida de Fabra. Perquè, si és cert que tenim biografies generals, no tenim obres extenses so-bre altres períodes concrets. Seria interessant que poguéssim tenir, així, una obra sobre la infantesaMANENT, JORDI: POMPEU FABRA A L’EXILI 1939-1948 419021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 419i l’adolescència de Fabra (que abraci, per exemple, des del seu naixement fins a l’any de publicacióde la seva primera gramàtica), una obra sobre la joventut (que vagi de 1891 a 1902), una obra sobreels anys de Bilbao (1902-1912), una obra sobre la consolidació social i científica del personatge(1912-1923), una obra sobre l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i una altra so-bre el període prerepublicà i republicà (1930-1939).Des del punt de vista de la història externa de la gramàtica catalana i dels textos de Fabra, el lli-bre de Manent també presenta interès perquè intenta seguir el rastre i les circumstàncies d’obres oprojectes del gramàtic sobre els quals hi havia (o hi ha) poques dades. Així, se segueixen les pistesper obtenir informació sobre la gramàtica romanesa que Fabra preparava (tot i que no s’arriba a des-cobrir si realment va començar a redactar-la), sobre el diccionari català-francès o sobre la perduda(ara sembla que definitivament) Catalan Grammar. Són una mena de recerques que interessen es-pecialment perquè constribueixen a acabar de fixar les dades de la bibliografia de Fabra. En relacióamb això l’únic petit retret que es podria fer a l’autor és que hauria estat molt útil que, en un apèn-dix, hagués donat ordenades les dades o precisions noves sobre obres, textos, cartes o paraules deFabra que apareixen al llarg del llibre. És cert que el to general de llibre, de caràcter narratiu, no afa-voria aquesta feina. En qualsevol cas, es tracta d’una feina que encara es pot fer.Els estudis fabrians, els estudis d’història de la llengua i la gramàtica catalanes i fins i tot elsestudis d’història de la cultura catalana tenen amb aquesta obra una contribució rellevant. Però, foradel clos acadèmic, el llibre també resulta atractiu: com si fos una novel.la, es pot llegir a la platja, ala parada de l’autobús o mentre esperem que la canalla surti d’escola.Jordi GINEBRAUniversitat Rovira i VirgiliCARRERA-SABATÉ, Josefina / FERNÁNDEZ-PLANAS, Ana M. (2005): Vocals mitjanes tòniques delcatalà. Estudi contrastiu interdialectal. Barcelona: Horsori, 98 pàgines.Les vocals han estat sempre un àmbit d’estudi complex per als fonetistes, atès que és delicat ca-racteritzar-les articulatòriament i, també, perceptualment. I això és així perquè, a diferència del queocorre en la producció de les consonants, en què hi sol haver un cert grau de contacte entre dos òrgansarticulatoris i, per tant, un punt d’obstrucció i/o de constricció prou definit, en la producció de les vo-cals no existeix tal contacte, sinó simplement una lleugera aproximació entre dos articuladors. Hi hadiferents factors, amb tot, que desafavoreixen una descripció àgil de les vocals: d’una banda, la majordistància que separa els òrgans en les articulacions vocàliques respecte de les articulacions consonàn-tiques; d’altra banda, la dificultat d’establir la distància exacta entre els òrgans articulatoris implicats;i, finalment, la inexistència d’uns límits clars entre una articulació vocàlica i una altra. Aquesta im-precisió articulatòria sol transcendir en la percepció, de manera que molts parlants tenen dificultats al’hora de discriminar certes vocals. Tot això fa que la introspecció, la intuïció o la impressió auditivasiguin mecanismes de descripció i d’anàlisi insuficients. Malgrat això, en els darrers anys, en què lafonètica ha sabut beneficiar-se dels avenços tecnològics, s’han desenvolupat tot un seguit d’utillatgesque permeten analitzar amb força detall els mecanismes de producció, de transmissió i de percepciódels sons i que han fet possible aprofundir en les característiques fonètiques de les vocals.El llibre Vocals mitjanes tòniques del català. Estudi contrastiu interdialectal, de Josefina Car-rera (Universitat de Barcelona) i d’Ana M. Fernández (Universitat de Barcelona), precisament,pretén caracteritzar les vocals mitjanes d’algunes varietats del català a partir de les possibilitats queofereix la fonètica experimental i, també, a partir d’un conjunt d’experiments de percepció. L’ob-jectiu principal del llibre és contribuir a un major coneixement de les característiques articulatòries,acústiques i perceptuals de les vocals mitjanes de varietats del català situades en quatre punts ge-ogràfics diferents: Barcelona, Lleida, Palma i Gandia.CLÀUDIA PONS MOLL420021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 420

Manent, Jordi (2005): Pompeu Fabra a l'exili 1939-1948. Barcelona: Proa, 391 p. (Perfils, 59)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BADIA I MARGARIT, Antoni M. / Lídia PONs i GRIERA / Joan VENY (1993): Atles lingüístic del domini
català. Qüestionari. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
BERNAT I BALTRONS, Francesc / Jaume TORRES i ESTRADÉ (2004): «Collamec-mecoll: estudi dels
mots emprats en català per expressar el concepte de “dur una persona a les espatlles i/o a l’es-
quena”», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes [Miscel.lània Joan Veny / 5] [Barcelona], 49,
p. 201-231.
COLÓN, Germán (1976 [1953]): «El concepto ‘otoño’ en catalán y su posición entre las lenguas ro-
mances», El léxico catalán en la Romania. Madrid: Gredos, 1976, p. 223-239; i abans dins la
RFE XXXVII, 1953, p. 194-215.
GARGALLO GIL, José Enrique (2006): «Quan surt la ratlla de Sant Martí... Refranes romances del
arco iris, meteorología y cultura popular», Quaderni di Semantica XXVII, n. 1-2, giugno-dicem-
bre 2006. Studi in onore di Mario Alinei, p. 301-319.
SANCHIS GUARNER, Manuel (1951): Calendari de refranys. Barcelona: Barcino.
VENY, Joan (2004): «Rector i rectoria en català: estudi onomasiològic», Germà COLÓN, Tomàs
MARTÍNEZ i Maria Pilar PEREA (ed.), La cultura catalana en projecció de futur. Homenatge a Jo-
sep Massot i Muntaner. Castelló: Fundació Germà Colón i Domènech, p. 473-493.
José Enrique GARGALLO GIL
Universitat de Barcelona
MANENT, Jordi (2005): Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948. Barcelona: Proa, 391 p. (Perfils, 59).
El dia 31 de gener de 1939, sortint del poble d’Agullana, en un autocar atrotinat i vell que no
oferia garanties de poder anar gaire enllà, Pompeu Fabra iniciava el camí de l’exili. L’acompanya-
ven altres intel.lectuals i escriptors, com l’il.lustre tarragoní Antoni Rovira i Virgili. El viatge, lent i
arriscat, omplia d’incertesa i de por els viatgers, que podien ser aturats en qualsevol moment. Co-
mençava una història terrible. La de l’exili de tants catalans. I la de l’exili del gramàtic més impor-
tant de Catalunya, que ja no tornaria mai més a casa seva.
Pompeu Fabra va anar d’Agullana a Perpinyà, i de Perpinyà a Illa. Després va viure a Prada, a
Montpeller, a Perpinyà i finalment, una altra vegada, fins a la seva mort el 1948, a Prada. Van ser
gairebé deu anys de la seva vida. Deu anys de patiment, de neguit, de gana, de por. I també de pe-
tites alegries i d’esperança. I de projectes.
Fins ara, tot i que hi havia notícies abundants disperses, ningú no s’havia atrevit a dedicar-se a
l’empresa de reconstruir aquests deu anys de la vida de Pompeu Fabra. A resseguir els patiments,
el neguit, la gana, la por, les alegries, les esperances i els projectes de tots aquests anys. El panora-
ma dels estudis fabrians tenia aquest buit. Avui, gràcies al llibre del jove investigador Jordi Manent,
tenim feta i al nostre abast aquesta reconstrucció.
A partir de dades obtingudes de llibres de memòries, epistolaris, dietaris i material inèdit fins
ara no conegut, Jordi Manent ha elaborat una obra de gran interès, que serà a partir d’ara no sols la
biografia de referència d’aquests anys d’exili, sinó una aportació clau als estudis sobre Pompeu Fa-
bra. L’obra, a més, no es presenta com un treball erudit d’investigació, farcit de notes a peu de pà-
gina, curull de referències bibliogràfiques, afeixugat per puntualitzacions de mètode. És, per da-
munt de tot, un llibre. Què volem dir amb això? Volem dir que l’autor ha superat la temptació de
donar als lectors, sobretot, un repertori de dades «en forma de» llibre, i s’ha preocupat perquè el seu
treball fos realment una obra proporcionada, orgànica, que es pot llegir bé, que interessa des del pri-
mer moment, que ofereix informació de context històric per guiar el lector, que manté un equilibri
JORDI GINEBRA418
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 418
saludable entre l’aportació de dades i la narració d’aspectes del que en podríem dir «interès humà».
En definitiva: que és una obra que es llegeix amb gust.
El llibre conté un pròleg breu d’Heribert Barrera i s’estructura en set capítols organitzats al vol-
tant de l’eix cronològic: Pompeu Fabra en temps de guerra (del 17 de juliol de 1936 al 21 de gener
de 1939), l’èxode català (del 22 de gener al 5 de febrer de 1939), les estades a Illa i Prada i els viat-
ges a París (del 6 de febrer de 1939 a mitjan febrer de 1940), els anys de Montpeller (de mitjan fe-
brer de 1940 a principis de juny de 1942), el primer període a Prada (del juny de 1942 a finals de
1943), els darrers anys de la vida de Fabra (del gener de 1944 al 25 de desembre de 1948) i el ressò
de la seva mort (del 26 de desembre de 1948 a finals de 1949). L’obra es completa amb un apèndix
que ofereix un arbre genealògic de la família Fabra, una taula amb els consells i governs de la Ge-
neralitat durant l’exili, la reproducció del text de la constitució del Consell Nacional de Catalunya
(1940), la reproducció del nomenament de Fabra com a conseller del Govern de Catalunya, l’edi-
ció del testament de Fabra (fins ara inèdit), la reproducció d’un article de José María Salaverría de
1916 sobre l’IEC (que ja havia reproduït Jaume Medina en la seva obra sobre l’anticatalanisme del
diari Abc), l’edició (en aquest cas facsímil) del cessament de Fabra de la càtedra de llengua catala-
na que depenia de la Mancomunitat (maig 1924), una llista de les biografies de Pompeu Fabra pu-
blicades fins ara, una cronologia de la vida de Fabra a l’exili, la llista de bibliografia i fonts consul-
tades i un índex de noms.
El llibre és amè i entretingut i presenta amb nervi els colors de tots aquells anys. Amb nervi i
defugint els tons extrems: apareixen les ombres, però també la llum. Entre les ombres i la negror hi
ha el el patiment material dels exiliats –la gana, la por, la incertesa–, el patiment moral –el dolor de
la derrota, el sentiment de desolació per tot el que s’havia fet i perdut–, les desgràcies –la mort de
la filla–, els problemes de convivència a la residència de Tolosa. Les escletxes de llum són l’espe-
rança i el treball. El treball de Fabra a l’exili –que ja era conegut, però ara se’ns ofereix d’una for-
ma articulada narrativament– impressiona de debò: Fabra va redactar durant aquells anys una
gramàtica catalana en francès, una gramàtica en anglès, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàti-
ca de 1956, va reprendre les «Converses filològiques», va recollir dades per a la segona edició del
diccionari, va reflexionar sobre la revisió de la normativa dels guionets. I preparava uns cursos de
català per correspondència quan va morir. I tot això sense condicions: sense material, sense biblio-
grafia. És il.lustradora una anècdota que Manent obté de fonts ja publicades i que reprodueix (p.
128). Cap a 1940, a Prada, Fabra va comentar a altres exiliats que no podia treballar perquè no te-
nia el «Fabra». Josep M. de Sagarra, que en tenia dos exemplars, li’n va cedir un.
El llibre de Manent té també un mèrit que no sempre trobem en obres que en principi són el re-
sultat d’una investigació històrica: fa pensar en les circumstàncies del present. Ho mostrarem amb un
exemple. Des que es va aprovar el 2005 el projecte de nou estatut d’autonomia de Catalunya, els ca-
talans som víctimes de salivades d’insults que s’escupen des de mitjans de comunicació de gran im-
pacte a tot el territori estatal. Els catalans no hem fet res punible, però som insultats amb agressivitat
un dia rere un altre. Es tracta d’un fet nou? Per comprovar que no, només cal llegir-se els passatges
que Manent reprodueix d’un article publicat el 1939, després de la desfeta, al diari barceloní Solidari-
dad Nacional (p. 147-148). És un article que parlava de Fabra quan Fabra ja era a l’exili i no podia de-
fensar-se. El periodista s’hi referia així: «Siempre tan pulcro, tan callado, tan hipócrita y tan masón.»
Després al.ludia al seu «infecto catalanismo». I l’acabava acusant d’haver confiscat béns d’altres.
En conjunt, doncs, el llibre de Manent és una aportació fonamental, ben elaborada i ben docu-
mentada, als estudis biogràfics sobre Pompeu Fabra i, més concretament, es constituirà a partir d’a-
ra en l’obra extensa de referència per a l’estudi de la vida i la cronologia de Fabra a l’exili. Ara els
darrers deu anys de la vida de Fabra, els detalls dels quals eren poc coneguts i, sobretot, estaven poc
ordenats, tenen ja el seu guió establert i organitzat. Fins al punt que, acabada la lectura del llibre,
hom se sent empès a demanar-se si ara el que caldria no són altres obres semblants per a altres eta-
pes de la vida de Fabra. Perquè, si és cert que tenim biografies generals, no tenim obres extenses so-
bre altres períodes concrets. Seria interessant que poguéssim tenir, així, una obra sobre la infantesa
MANENT, JORDI: POMPEU FABRA A L’EXILI 1939-1948 419
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 419
i l’adolescència de Fabra (que abraci, per exemple, des del seu naixement fins a l’any de publicació
de la seva primera gramàtica), una obra sobre la joventut (que vagi de 1891 a 1902), una obra sobre
els anys de Bilbao (1902-1912), una obra sobre la consolidació social i científica del personatge
(1912-1923), una obra sobre l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i una altra so-
bre el període prerepublicà i republicà (1930-1939).
Des del punt de vista de la història externa de la gramàtica catalana i dels textos de Fabra, el lli-
bre de Manent també presenta interès perquè intenta seguir el rastre i les circumstàncies d’obres o
projectes del gramàtic sobre els quals hi havia (o hi ha) poques dades. Així, se segueixen les pistes
per obtenir informació sobre la gramàtica romanesa que Fabra preparava (tot i que no s’arriba a des-
cobrir si realment va començar a redactar-la), sobre el diccionari català-francès o sobre la perduda
(ara sembla que definitivament) Catalan Grammar. Són una mena de recerques que interessen es-
pecialment perquè constribueixen a acabar de fixar les dades de la bibliografia de Fabra. En relació
amb això l’únic petit retret que es podria fer a l’autor és que hauria estat molt útil que, en un apèn-
dix, hagués donat ordenades les dades o precisions noves sobre obres, textos, cartes o paraules de
Fabra que apareixen al llarg del llibre. És cert que el to general de llibre, de caràcter narratiu, no afa-
voria aquesta feina. En qualsevol cas, es tracta d’una feina que encara es pot fer.
Els estudis fabrians, els estudis d’història de la llengua i la gramàtica catalanes i fins i tot els
estudis d’història de la cultura catalana tenen amb aquesta obra una contribució rellevant. Però, fora
del clos acadèmic, el llibre també resulta atractiu: com si fos una novel.la, es pot llegir a la platja, a
la parada de l’autobús o mentre esperem que la canalla surti d’escola.
Jordi GINEBRA
Universitat Rovira i Virgili
CARRERA-SABATÉ, Josefina / FERNÁNDEZ-PLANAS, Ana M. (2005): Vocals mitjanes tòniques del
català. Estudi contrastiu interdialectal. Barcelona: Horsori, 98 pàgines.
Les vocals han estat sempre un àmbit d’estudi complex per als fonetistes, atès que és delicat ca-
racteritzar-les articulatòriament i, també, perceptualment. I això és així perquè, a diferència del que
ocorre en la producció de les consonants, en què hi sol haver un cert grau de contacte entre dos òrgans
articulatoris i, per tant, un punt d’obstrucció i/o de constricció prou definit, en la producció de les vo-
cals no existeix tal contacte, sinó simplement una lleugera aproximació entre dos articuladors. Hi ha
diferents factors, amb tot, que desafavoreixen una descripció àgil de les vocals: d’una banda, la major
distància que separa els òrgans en les articulacions vocàliques respecte de les articulacions consonàn-
tiques; d’altra banda, la dificultat d’establir la distància exacta entre els òrgans articulatoris implicats;
i, finalment, la inexistència d’uns límits clars entre una articulació vocàlica i una altra. Aquesta im-
precisió articulatòria sol transcendir en la percepció, de manera que molts parlants tenen dificultats a
l’hora de discriminar certes vocals. Tot això fa que la introspecció, la intuïció o la impressió auditiva
siguin mecanismes de descripció i d’anàlisi insuficients. Malgrat això, en els darrers anys, en què la
fonètica ha sabut beneficiar-se dels avenços tecnològics, s’han desenvolupat tot un seguit d’utillatges
que permeten analitzar amb força detall els mecanismes de producció, de transmissió i de percepció
dels sons i que han fet possible aprofundir en les característiques fonètiques de les vocals.
El llibre Vocals mitjanes tòniques del català. Estudi contrastiu interdialectal, de Josefina Car-
rera (Universitat de Barcelona) i d’Ana M. Fernández (Universitat de Barcelona), precisament,
pretén caracteritzar les vocals mitjanes d’algunes varietats del català a partir de les possibilitats que
ofereix la fonètica experimental i, també, a partir d’un conjunt d’experiments de percepció. L’ob-
jectiu principal del llibre és contribuir a un major coneixement de les característiques articulatòries,
acústiques i perceptuals de les vocals mitjanes de varietats del català situades en quatre punts ge-
ogràfics diferents: Barcelona, Lleida, Palma i Gandia.
CLÀUDIA PONS MOLL420
021-ROMANICS XXX-3  21/4/08  12:07  Página 420


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/39140/59285

Manent, Jordi (2005): Pompeu Fabra a l'exili 1939-1948. Barcelona: Proa, 391 p. (Perfils, 59)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert