Boix Fuster, Emili

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
 DEll’AquilA / iAnnàccARo: SuRvEy lADinS 463
Dell’Aquila, Vittorio i Iannàccaro, Gabriele (2006): Survey ladins. usi linguistici nelle valli 
ladine. Trento: Regione Autonoma Trentino-Alto Adige.
 L’angle nord-oriental de la Itàlia actual és el regne d’un complex multilingüisme. Sols en aquest 
angle en tota Europa conflueixen les llengües eslaves (eslovè), germàniques (alemany) i romàniques 
(friülà, ladí, italià). Dins de les varietats romàniques és també envitricollat el repertori de la zona, amb el 
romanx tan fragmentat en les seves branques (el retoromanx a Suïssa, i el friülà i el ladí a Itàlia) i amb 
els parlars itàlics (el vènet, el trentí), encapçalats i assimilats piano piano per l’italià de base toscana.
 Aquest multilingüisme en aquestes terres és fruit d’una història torturada, tan torturada com les 
Dolomites que les dominen. Fins just després de la primera guerra mundial (1914-1918), bona part 
d’aquestes terres pertanyien a l’imperi austrohongarès, fet que explica el manteniment social i el reco-
neixement oficial de l’alemany al SüdTirol/Alto Adige (vegeu Eggert 198611, per exemple). Encara ara 
bona part de les pomes de qualitat que arriben als nostres mercats provenen d’aquesta província autò-
noma amb una clara divisió etnicolingüística en el sistema escolar: la seva etiqueta, tot i venir d’Itàlia, 
ve en alemany. Podem distingir a la Ladínia dolomítica tres zones, quant al reconeixement oficial: una 
amb l’alemany i l’italià com a llengües oficials; una altra amb l’italià i el ladí; i una altra només amb 
l’italià. Els sentiments d’identitats i les simbolitzacions en aquesta zona estudiada són d’una sofistica-
ció extremada, interessants per tant per a un lector de la nostra àrea cultural catalana.
 El ladí és una de les tres varietats en què es divideix el romanx i ocupa la part central del circ alpí, 
mentre que el friülà ocupa la zona més oriental, i el retoromanx, ja a Suïssa, la zona més occidental. La 
ignorància envers el ladí ha estat molt gran als països de llengua catalana, com es pot veure en l’única 
informació sobre el tema a la Gran Enciclopèdia catalana: hi diu simplement «engadinès». Afortuna-
dament, proporciona una informació molt completa i sintètica el Diccionari de les llengües d’Europa 
d’Ignasi Badia (Barcelona: Enciclopèdia Catalana 2002).
 Aquest volum conté les dades finals de la recerca Survey ladins, duta a terme a les cinc valls ladi-
nes, coordinada pel Centre d’Études Linguistiques pour l’Europe (CELE), de Milà. L’objectiu darrer és 
escatir com es possible conciliar les exigències de les minories amb les exigències de desenvolupament 
del sistema productiu, com conciliar la continuïtat dels sistemes socioculturals locals amb les forces de 
la globalització. La zona estudiada, pel seu relatiu benestar econòmic, rep immigració d’altres parts 
d’Itàlia. Aquests al·loglots no són, però, tinguts en compte en aquesta investigació. El plurilingüisme a 
la zona pot ser molt gran. Un habitant de la vall de Badia (p. 10), per exemple, pot tenir una bona com-
petència parlada almenys del seu dialecte ladí, de l’italià estàndard regional, d’almenys un dialecte 
germànic de tipus bavarès i, en menor mesura, del Hochdeutsch.
 La recerca consistí a repartir un qüestionari de gairebé dues-centes preguntes a una mostra repre-
sentativa (3.200 enquestats, immensa mostra en relació a l’univers) dels trenta mil habitants de la zona. 
L’àrea investigada inclou dues regions (Trentino-Alto Adige/SüdTirol i Vèneto), tres províncies (Bol-
zano/Bolzen, Trento i Belluni, cinc valls i dinou municipis. El qüestionari, trilingüe (ladí, italià i ale-
many, que es mostra en el llibre, voluminós en mida DIN-A4) solia omplir-se sense presència de l’en-
questador, fet que feia impossible qualsevol manipulació. Més enllà de preguntes «típiques» sobre els 
usos lingüístics familiars declarats o els coneixements lingüístics, cal destacar alguns ítems, que podri-
en sobtar un lector catalanoparlant.
 25.  «quines llengües o dialectes fa servir quan s’enfada?»
 36.  «En quina llengua o dialecte fa els comptes mentalment?»
 39.  «quina de les llengües o dialectes que coneix serveix millor per fer humor?»
 40.  «En quina llengua es prega a casa seva?»
1.  Eggert, Kurt (1986) Familie bilingui in Alto Adige. Educazione linguística ed uso delle due lingue. Calliano: 
Assessorato all’istruzione e cultura in lingua italiana.
021-Romanics XXXII 03.indd   463 20/4/10   11:37:07
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
464 EMILI BOIX-FuSTER
 Les preguntes adreçades al ladí permeten inferir que té un rol subaltern, en relació a l’italià o a 
l’alemany:
 42.  «Li passa que llegeix llibres, revistes o diaris en ladí?»
 En altres preguntes es reflecteix la manca d’un ladí estàndard:
 44.  «Si llegeix textos en una altra varietat de ladí, com els entén?»
 52.  «quines són les dues varietats ladines que entén millor a més de la seva?»
 69.  «una llengua escrita unificada ladina per al futur del ladí és (útil, ni útil ni perjudicial, en 
part útil i en part perjudicial, perjudicial, no ho sé)»
 70.  «una llengua escrita unificada ladina per a les diverses varietats del ladí és (un recurs, indi-
ferent, un perill, no ho sé)»
 71.  «què seria millor usar com a llengua ladina unificada?»
 72.  «Li agradaria seguir un curs de ladí dolomità?»
 91.  «Segons vostè, quina afinitat hi ha entre la seva comunitat de vall i cadascuna de les comu-
nitats següents?»
 Més endavant es plantegen preguntes entorn a la identitat: ladina, italiana, alemanya, vèneta, altote-
sina, trentina. Sorprenen per al lector del Principat, avesat a un sistema de conjunció lingüística a l’ense-
nyament, que es demani sobre les línies lingüístiques a l’escola, com sí succeeix a la València actual:
 83.  «Podent triar la llengua de l’escola a la qual enviar els fills, els inscriuria a l’escola de llen-
gua (ladina, alemanya, italiana, alemanya-italiana, alemanya-ladina, ladino-italiana, model trilingüe 
actual de les valls ladines de l’Alto Adige, model trilingüe paritari ladí-alemany-italià)»
 Algunes preguntes sobten especialmente com la següent:
 85.  «Li ha passat mai que hagi usat el ladí per a no fer-se entendre?»
 Finalment hi ha una pregunta sobre la vitalitat etnolingüística subjectiva, la satisfacció de saber 
parlar ladí:
 89.  «Està orgullós de saber parlar ladí?»
 Impressiona constatar una important transmissió lingüística intergeneracional del ladí (p. 52, 69), 
fet que trasllueix una important vitalitat etnolingüística subjectiva. Apareixen contradiccions destaca-
des en els resultats. Hi ha molts més entrevistats que es consideren de llengua materna italiana (32%), 
mentre que un 15% declara que parla o parlava italià amb la mare (p. 53-54). Són especialment interes-
sants les valoracions sobre l’autonomia de cada llengua: l’italià seria més llengua que qualsevol altre 
codi, més que el ladí, però aquest més que el vènet (p. 59). Els autors assenyalen que és important «ve-
rificar el grau de ‘dialectalitat percebuda’ recíproca de les varietats que es defineixen com a llengües 
maternes (...) els residents a les valls ladines tenen almenys més nivells als quals referir-se: el ladí, en 
general més llengua que dialecte bé que amb diferències en el territori; l’italià ben segur llengua» (p. 
59). Les dades són presentades amb una gran profusió gràfica i cartogràfica, excel·lent en relació als 
petits nombres de la comunitat estudiada (uns trenta mil habitants).
 Finalment cal destacar l’esforç dels autors per trobar conceptes que aclareixin l’aparent cafarnaüm 
sociolingüístic de la zona. Així proposen els conceptes de ‘diacrolettia’, ‘diglossia’ ( ja conegut) i ‘di-
lalia’ (p. 94ss). diacrolettia es refereix a «una realitat en què una llengua limitada exclusivamente al 
pol alt de la comunicació es troba al costat d’un codi adaptat a tots els àmbits, des d’aquells més infor-
mals fins a l’ús escrit». La dilàlia consisteix en aquell esquema de comportament en què el codi alt 
accedeix també a funcions típicamente lligades a situacions comunicatives informals.
021-Romanics XXXII 03.indd   464 14/4/10   07:09:47
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
 dIVERSOS AuTORS: LA POESIA dE MARIA-MERCè MARçAL 465
 És significatiu, finalment, que el qüestionari hagi estat respost sobretot en italià pels enquestats. La 
força de l’estat nació homogeneïtzador es fa sentir fins i tot en un reducte multilingüe com l’estudiat en 
aquesta recerca modèlica.
Emili Boix-Fuster
CUSC-Universitat de Barcelona
Diversos Autors (2008): «La poesia de Maria-Mercè Marçal». Reduccions. Núm. 89-90, març 
2008. Vic: EUMO, 301 p.
«Estic convençuda que hi ha tot un àmbit d’experiència,
de coneixement, que només té la poesia.»
Maria-Mercè Marçal
 La desaparició de la veu poètica marçaliana ha estat una de les pèrdues més sentides de les darre-
res dècades en el món de les lletres catalanes. I no n’hi ha per menys, perquè l’originalitat, la moderni-
tat i la singularitat de la seva obra, tant pel que fa a la forma com al contingut, va ser un revulsiu per a 
la nostra literatura en una grisa època de transició i ha acabat constituint un referent indispensable per 
a la poètica catalana. Així doncs, no podia ser d’altra manera i una ja clàssica i solvent revista de poesia 
com Reduccions ha commemorat el desè aniversari del traspàs de Maria-Mercè Marçal amb un record 
en forma de monogràfic, un número doble que respecta el tradicional format de la revista conjugant 
textos, traduccions i estudis.
 Els textos comencen amb l’aportació de la mateixa poeta, perquè Lluïsa Julià ens regala «Set au-
tògrafs» pertanyents al fons de Marçal dipositat a la Biblioteca de Catalunya, set versions primerenques 
de poemes inclosos en diversos poemaris de Marçal, i que tenen el valor d’ajudar-nos a analitzar i com-
prendre el procés creatiu de l’autora d’Ivars d’Urgell. A més es presenten en format documental, en 
imatge que reprodueix la lletra de la mateixa autora. Al marge del monogràfic, completen aquest apartat 
de textos poemes de Jordi Pàmias, Anna Montero, Josep Lluís Badal, Pep Julià i Pilar Cabot, unes 
aportacions ben triades de veus sòlides i personalíssimes del saturat panorama poètic actual.
 L’apartat de les traduccions s’inicia amb una veu que brilla amb llum pròpia dins d’aquest volum: 
Lluís Calvo, que tradueix peces d’Anne Sexton. Tots dos noms enceten un trio de parelles que tenen 
molt a veure amb Marçal, amb la seva recerca personal i la consegüent incorporació de veus foràries a 
la nostra literatura. Tot seguit, Monika Zgustova tradueix Marina Tsvetàieva i Begoña Capllonch s’ocu-
pa de Louise Labé. Són bones mostres de traducció, una pràctica que Marçal havia realitzat amb èxit i 
aplaudiments per part de lectors i crítics, i que ens proporcionà uns referents importats per a la tradició 
poètica femenina.
 Josep Maria Sala-Valldaura és el director responsable de la secció d’estudis i comentaris, i ell 
mateix en fa l’obertura donant base empírica a l’experiència marçaliana, justificant l’èxit i la bona 
acollida de la seva poesia i explicitant una preexistent necessitat per part de la societat catalana, àvida 
aleshores d’una veu nova i singular que vingués a trontollar el seu món, alhora que a omplir-lo de vida 
i, per tant, d’una profunda reflexió de contingut.
 És molt destacable l’article de Lluís Calvo, «Maria-Mercè Marçal o la fusió dels pols: cos, alteritat, 
desig» (p. 90-119), que transcorre com si res entre els elements bàsics de la poesia de Marçal i els con-
fronta amb la seva recepció en el conjunt de la nostra literatura, alhora que rastreja també la petja del 
seu missatge en la societat catalana. Constata Calvo que l’esforç de Marçal per superar les mancances 
amb què es trobà la seva aventura creativa no fou, ni de bon tros, compensat per una crítica que esbiai-
xà interessadament la seva veu, minimitzant-la i reduint-la a la categoria de «veu femenina», i assegu-
rant-se que un missatge que havia aconseguit traspassar la primera línia, amb un nombre considerable 
de lectors i seguidors fidels, es reduís així a un sol dels possibles i múltiples registres de la poesia mar-
021-Romanics XXXII 03.indd   465 14/4/10   07:09:47


Dell'Aquila, Vittorio i Iannàccaro, Gabriele (2006): Survey Ladins. Usi linguistici nelle Valli Ladine. Trento: Regione Autonoma Trentino-Alto Adige

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana