Rossell, Valentí

Hemeroteca Cientifica Catalana

Gibert, Miquel M. / Hurtado Díaz, Amparo / Ruiz Casanova, José Francisco (eds.) (2007): Literatura comparada catalana i espanyola al segle XX: gèneres, lectures i traduccions (1898-1951). Lleida: Punctum & Trilcat, 211 p.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
478 VALENTí ROSSELL
126-137) com la capital de la Plana ja estava acostumada a les majories republicanes des del sexenni 
revolucionari i, per tant, «els anys de la II República no van significar un canvi social tan important». 
Després d’un repàs polític, Mezquita ens relata la situació cultural. Hi constata l’existència d’una mi-
noria cultural destacada, de caràcter liberal que influïa positivament en la societat. També ens fa el 
llistat de les plataformes culturals amb què comptaven: la premsa, l’Institut d’Ensenyament Secundari, 
els cinemes i les societats culturals (Societat Castellonenca de Cultura, per exemple) i la literatura amb 
la citació biogràfica breu dels escriptors castellonencs del moment com ara Soler i Godes, Guinot, 
Pascual Tirado, Huguet, Revest, Sánchez Gozalbo,... Mezquita opina que el període republicà, tot i ser 
un esclat de llibertat en la cultura, no va canviar la trajectòria literària dels autors esmentats. A més, «la 
major part van conviure amb certa comoditat amb el franquisme». Finalment afirma que la moderació 
política de l’etapa republicana a Castelló, el «Castelló liberal» va tenir el seu correlat en la cultura.
 Ricardo Bellveser, del Consell Valencià de Cultura, en «La actividad cultural en Valencia durante 
la II República» (p. 139-147) recorda que València fou capital de la República i «la ciudad no estaba 
preparada para un responsabilidad de esta envergadura». Tanmateix el món de la cultura va saber res-
pondre de manera eficaç a la capitalitat i s’hi van crear revistes literàries, editorials, companyies tea-
trals, societats literàries i centres educatius i formatius, s’hi van organitzar congressos, etc. Bellveser 
cita les publicacions periòdiques i editorials i remarca, tot i no ser quantitativament la més important en 
xifres d’edició, el valor de la poesia i en fa un llistat (on apareix sorprenentment la Ortografia valenci-
ana de Carles Salvador). Finalment remarca dues «actituds» de la Ciutat de València: una, la falta de 
resposta oficial al cop d’estat de Franco aquells dies de juliol del 36 i l’altra, la sensació de normalitat 
que donava el món de l’espectacle que va treballar en la guerra de forma continuada malgrat els bom-
bardejos feixistes. L’autor assenyala els sainets, les revistes i les actuacions musicals com els especta-
cles majoritaris del públic en aquell trienni. Bellveser finalitza la seua intervenció amb l’afirmació 
discutible: «Valencia es hoy, sin duda alguna, el lugar idóneo desde donde hacer balance de la actividad 
cultural de estos meses de teatro, libros, congresos y sangre de la España leal».
 En definitiva, som davant un bon recull d’investigacions, de resums sobre fets, gèneres, autors i 
moviments del període republicà a càrrec d’especialistes reconeguts. El volum és, al capdavall, el text 
que edita les conferències i les taules redones que s’hi van produir al curs d’estiu esmentat adés. Per 
tant, si hi ha alguna suggeriment o crítica s’hi hauran d’adreçar als continguts previs que es van prepa-
rar. Per exemple, la manca d’una anàlisi de la realitat republicana del País Valencià de manera global i 
que abastara tots els camps de la cultura i la política, a més de reflectir el procés de recuperació lingüís-
tica, literària o nacional, del qual les Normes de Castelló (1932) en són una bona mostra. Tal vegada tot 
això serà el tema d’un proper curs tan atractiu com aquest.
Josep-Vicent Garcia Raffi
Universitat Politècnica de València
Gibert, Miquel M. / Hurtado Díaz, Amparo / Ruiz Casanova, José Francisco (eds.) (2007): 
Literatura comparada catalana i espanyola al segle xx: gèneres, lectures i traduccions (1898-
1951). Lleida: Punctum & Trilcat, 211 p.
 Aquest volum recull les actes del «Primer Simposi sobre Literatura Comparada Catalana i Espanyo-
la al segle xx», organitzat pel Grup d’Estudis de Traducció, Recepció i Literatura Catalana (TRILCAT) 
el desembre del 2006, i respon a la voluntat de «començar una línia d’investigació comparatista en re-
lació a les literatures catalana i espanyola», en paraules d’Enric Gallén, el qual, com a principal impul-
sor del simposi, és qui en signa la «Presentació» (p. 5-11). Ell mateix, amb l’estudi «Dues literatures en 
contacte: estat de la qüestió» (p. 15-35), repassa les relacions entre escriptors catalans i espanyols des 
del modernisme fins als anys cinquanta. Es tracta d’una aportació generalitzadora que estableix un 
mapa prou complet de les investigacions sobre aquest punt, fins al moment, i, de passada, ofereix el 
021-Romanics XXXII 03.indd   478 14/4/10   07:09:51
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
 gIBERT / HuRTAdO / RuIZ: LITERATuRA COMPARAdA CATALANA I ESPANyOLA 479
marc cronològic del llibre i evidencia la manca d’estudis que aprofundeixin en aquestes relacions, so-
bretot pel que fa al període d’abans de la dictadura de Primo de Rivera (i amb l’excepció de l’etapa 
modernista, que ha estat objecte d’un bon nombre de papers). Més enllà del compendi de contactes 
entre intel·lectuals d’ambdues literatures, una de les conclusions a què arriba Gallén la trobem implícita 
a tot el volum: si, per una banda, l’enriquiment mutu que suposa l’intercanvi cultural entre escriptors 
s’adscriu sempre en l’àmbit personal, com un fruit de la relació directa, les discrepàncies entre aquests 
col·lectius són una conseqüència del «procés d’assentament en la realitat política i social catalana del 
catalanisme». No és estrany, doncs, que la majoria d’aportacions se centrin en l’intercanvi entre escrip-
tors i en la tasca concreta que dugueren a terme, ja sigui de traducció o de crítica, i deixin de banda les 
implicacions polítiques de les seves relacions.
 Manuel Llanas enceta la secció «Gèneres» amb l’article «Dues col·leccions de poesia a banda i 
banda de l’abisme de 1939», on analitza la influència de la col·lecció «Oreig de la Rosa dels Vents», 
sorgida el 1938 de la mà de Josep Janés, en la posterior «Poesía en la Mano», creada per Joan Ramon 
Masoliver. Llanas demostra com aquesta darrera iniciativa editorial espanyola, plenament inscrita en el 
context franquista, pren l’exemple d’aquella col·lecció forçosament breu, en copia el format i n’aprofi-
ta certes innovacions, com ara la traducció bilingüe acarada. Parlem, doncs, d’un cas d’espoli, i no pas 
de lliure intercanvi d’influències entre editors.
 Tampoc en l’article de Jaume Pont («Una revista poètica de la immediata postguerra: Entregas de 
poesía (Barcelona, 1944-1947). Trajectòria, programa i funció», p. 49-63) no podem parlar de relació 
intercultural. L’anàlisi d’aquesta revista, dirigida, novament, per Masoliver, aprofundeix en les preten-
sions i en l’ideari de la publicació, els quals, evidentment, no tenen res a veure amb l’univers literari 
català, condemnat a la clandestinitat amb la plena connivència d’aquells mateixos promotors.
 No és fins a l’article de Soledad González Ródenas, «Juan Ramón Jiménez y los poetas catalanes. 
Relaciones amistosas y literarias», que podem començar a parlar d’autèntic intercanvi cultural entre uns 
escriptors i altres. L’estudi, primer dels cinc que formen la secció «Lectures», analitza la fructífera re-
lació del poeta andalús amb els grans noms de la literatura catalana i, de retruc, apunta la influència 
oxigenadora que exerciren en la seva obra. Després d’introduir-nos a l’anticastellanisme de Juan Ra-
món Jiménez, González Ródenas hi subratlla l’amistat, ben primerenca, amb Josep Maria López-Picó, 
però també el tracte amb Josep Maria de Sagarra i la correspondència amb Alexandre Plana, a més de 
la seva admiració per la poesia Verdaguer i de Maragall, i, quant als estrictament contemporanis, per la 
de Carner. Són unes relacions que, des de la cordialitat a la consideració més profunda, no s’enverinen 
ni després de la controvèrsia amb Eugeni d’Ors, la qual, si més no als ulls del lector actual, permet 
veure amb normalitat les simpaties intel·lectuals del poeta.
 En concordança perfecta amb aquesta darrera aportació, la de Marcelino Jiménez León («Enrique 
Díez-Canedo y la literatura catalana», p. 81-94) estudia la tasca d’aquest crític i traductor com a com-
promès difusor de les lletres catalanes. L’autor hi palesa la vivacitat lectora d’un literat que, des del 
primer moment, va saber qualificar els valors incipients del noucentisme, començant pel de Josep Car-
ner, amb els quals va mantenir una amistat feraç durant tota la seva carrera. Com passava a l’estudi que 
suara comentàvem, la lògica atenció al vessant més personal d’aquestes relacions deixa en segon terme 
els matisos del parer dels intel·lectuals espanyols (de Díez-Canedo, en aquest cas) quant a la considera-
ció del corpus literari català com a entitat pròpia i, per tant, com a producte d’una realitat lingüística i 
nacional diferenciada. Els estudiosos tracten molt de passada aquests aspectes, o bé, com en el cas 
present, documenten un catalanisme coral, fet de propensions sentimentals folkloritzadores que més 
aviat ennuvolen la normalitat internacional d’aquestes relacions, cosa que no en lleva, amb tot, el mèrit, 
sobretot si atenem a les circumstàncies polítiques del segle.
 L’aportació de Jordi Malé («Amor i erotisme en Jorge Guillén i Carles Riba», p. 95-112) és clara-
ment un exercici de literatura comparada que estableix vistosos punts de contacte entre la poètica 
d’ambdós escriptors. En aquest cas sí que ens fem una idea ben concreta de la permuta de motius i 
formes entre dues de les veus més destacades de les literatures catalana i espanyola del segle xx. Sense 
deixar de banda la coneixença personal entre Riba i Guillén, l’article ressegueix, exemplificant-los, els 
021-Romanics XXXII 03.indd   479 14/4/10   07:09:51
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 32 (2010), p. 427-551
480 VALENTí ROSSELL
punts d’enllaç i les discrepàncies del fer poètic respectiu, fortament lligat però divers, sobretot pel que 
fa al tractament del temps en la poesia amorosa.
 L’objecte d’estudi de Pilar Gómez Bedate («Del modernismo catalán a Juan Eduardo Cirlot: un 
ejemplo en la modernización de la herencia prerafaelista», p. 113-127) és una influència molt més 
allargassada en el temps i, per tant, dominada i reinterpretada. L’ús que féu Juan Eduardo Cirlot dels 
motius prerafaelites, i particularment del de l’estimada morta, és directament deutor de modernistes 
com Apel·les Mestres i Alexandre de Riquer, cosa que Gómez analitza amb deteniment, de cara a il-
lustrar les fonts i les pretensions de Cirlot.
 El darrer article de la part «Lectures», «Dramatúrgies de circumstàncies (1936-1939): el teatre 
d’agitprop castellà i català» (p. 129-142), a càrrec de Francesc Foguet i Boreu, s’endinsa en el context 
de dues iniciatives institucionals per a la creació teatral durant el trienni bèl·lic i revolucionari: les ano-
menades Guerrillas del Teatro, creades pel Ministeri d’Instrucció Pública republicà, i els Elencs Cata-
lans de la Guerra, una proposta de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, dependent de 
la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La conclusió principal de l’estudi rau a consi-
derar les enormes diferències entre aquestes iniciatives, les quals, si bé responen a la necessitat comuna 
de portar als escenaris del bàndol republicà un teatre d’urgència que s’adigués a les circumstàncies bèl-
liques, donen uns resultats tan diferents com ho era la tradició teatral on s’abeuraven. Si les «Guerrillas 
del Teatro» optaven per un espectacle de difusió directa del missatge polític, inevitablement maniqueu, 
els Elencs Catalans de la Guerra eren deutors de la dinàmica pròpia del teatre de circumstàncies català, 
passada per l’herència de la ironia i de l’humorisme del segle xix. Foguet destaca, a més, l’empremta 
filocomunista d’aquesta mena de teatre castellà del moment, mentre aclareix la filiació més àmpliament 
antifeixista de les peces catalanes més representatives. Una vegada més, doncs, es posa damunt la taula 
un cas de manca d’influències generalitzades i palpables entre ambdues cultures.
 Les quatre darreres col·laboracions del llibre, aplegades sota el capítol de Traduccions, se cenyei-
xen exclusivament a aquesta disciplina. «Restituir la història: les traduccions del castellà al català d’Al-
fons Maseras per a la Col·lecció Popular Barcino» (p. 145-156), de Montserrat Bacardí, restableix les 
motivacions editorials de Josep M. de Casacuberta, més concretament quant a les traduccions al català, 
publicades entre 1932 i 1937, d’obres d’autors catalans dels segles xviiii i xix escrites en castellà. 
L’autora aprofundeix en la tasca professional de Maseras i en la motivació ideològica que comportava 
aquesta insòlita operació.
 Els dos articles següents són dedicats a les implicacions de dos clàssics catalans envers la traducció 
de la pròpia obra al castellà. Si Amparo Hurtado Díaz («Retablo, de Víctor Català: autotraducció?», p. 
157-170) acaba descartant la possibilitat que Víctor Català traduís alguns dels relats que formen Reta-
blo (1944), Josep Miquel Ramis («La traducció de la marca cultural a Terres de l’Ebre, de Sebastià Juan 
Arbó», p. 171-187) aporta un interessant estudi comparatiu de la tasca recreadora de l’escriptor ebrenc, 
autor, també, de la traducció al castellà de la seva obra més destacada.
 L’apartat es clou amb l’article «Agustí Bartra: Un (El) canon de la poesía norteamericana al catalán 
y al castellano» (p. 189-211), on José Francisco Ruiz Casanova escateix la feina del poeta català no 
només com a traductor sinó també com a antologador, i per tant com a contribuïdor fonamental a la fi-
xació de l’únic cànon de recepció de la poesia nord-americana tant en català com en castellà. Llegint 
Ruiz, es fa encara més greu el contrast entre la importància de les antologies bartrianes i l’oblit editori-
al de què, posteriorment, han estat objecte, almenys pel que fa a les traduccions al català.
 El volum evidencia aquesta i altres mancances d’un àmbit d’estudi amb qui-sap-les llacunes que ja 
es comencen a dilucidar. I demostra, també, una realitat palpable: que l’única relació existent entre els 
sistemes literaris català i espanyol es dóna en l’àmbit privat. Tot plegat ens arriba amb la presentació 
impecable a què ens té acostumats l’editorial, i incloent-hi un índex de noms propis ben útil, cosa no 
gaire freqüent en volums miscel·lanis.
Valentí Rossell
Universitat Autònoma de Barcelona
021-Romanics XXXII 03.indd   480 14/4/10   07:09:52


Gibert, Miquel M. / Hurtado Díaz, Amparo / Ruiz Casanova, José Francisco (eds.) (2007): Literatura comparada catalana i espanyola al segle XX: gèneres, lectures i traduccions (1898-1951). Lleida: Punctum & Trilcat, 211 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert