Rosselló Bover, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 Ressenyes 179
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290
tor,3 alhora que, ja ho hem vist, ens ajuden a situar-lo en l’ambient literari català 
del xix. Un món literari amb uns protagonistes que de mica en mica anem conei-
xent més, però encara amb molts blancs per omplir. Com diu la dita, «la mar, com 
més té, més brama», i cada nova aproximació a un autor desperta l’ànsia de sa-
ber-ne més coses, d’ell mateix, dels seus companys de fatigues, de les empreses en 
què participaren o de la literatura que volgueren, o pogueren, fer. Ara el tenim 
més apamat Bartrina, i el que fou un dels seus millors amics, Josep Roca i Roca, 
compta amb una important tesi de Juli Colom (Josep Roca i Roca. Polític, perio-
dista i escriptor republicà. Els anys de joventut, 1848-1878). Ens queda molta feina 
per fer. Altres activíssims companys seus, com poden ser, per posar-ne només 
dos exemples clars, Joaquim Riera i Bertran o Francesc Ubach i Vinyeta, esperen 
ser analitzats amb profunditat. I també ho espera ser l’obra literària que tots ells 
generaren, més romàntica (pensem en «el jove romàntic» Ramon Picó i Campa-
mar) o menys (com la inicial del també reusenc Antoni Aulèstia), que en general 
hem llegit amb poca atenció o amb prejudicis evidents: aquesta «nova» lectura 
que ens proposa, que ens descobreix, el volum Cor infinit i altres poemes de Bar-
trina, no es podria fer extensible a l’obra d’altres autors? És ben possible. Espe-
rem que, aviat, altres estudis ens ho confirmin.
Miquel Ferrà, el poeta compromès
pere rosseLLó bover
Universitat de les Illes Balears, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General
pere.rossello@uib.cat
Miquel Ferrà, el poeta compromès, Barcelona: Consell Insular de Mallorca i Pu-
blicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012; «Textos i estudis de Cultura Ca-
talana».
Amb el títol Miquel Ferrà, el poeta compromès es recullen les actes de les 
jornades sobre el poeta i intel·lectual mallorquí que se celebraren a la Casa Museu 
Llorenç Villalonga de Binissalem l’any 2011. Hi manquen, això no obstant, les 
ponències que hi presentaren Damià Pons («Miquel dels Sants Oliver i Miquel 
Ferrà: paral·lelismes i diferències») i Pere Fullana («Miquel Ferrà i el catolicisme 
social»). Aquesta última, això sí, ha estat substituïda per un treball sobre el mateix 
tema de Francesc Lladó Rotger.
3. En acabar aquesta ressenya he sabut l’aparició d’un nou llibre de Montserrat Corretger 
amb estudis sobre Bartrina, Al marge: escriptors catalans del segle xix (2013), que no he tingut 
temps de consultar.
llengua_literatura_24.indd   179 03/04/14   15:39
180 Llengua & Literatura, 24, 2014
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290
El volum es divideix en dues parts, d’extensió i de caràcter completament 
diferents. A la primera es recullen les ponències sobre aspectes diversos de Mi-
quel Ferrà. A la segona es reuneixen alguns materials de caràcter més tost com-
plementari: els poemes i les traduccions de Miquel Ferrà que Narcís Comadira va 
llegir en un recital celebrat en aquestes jornades (però que va tenir lloc a Can 
Alcover); els itineraris per Palma («Miquel Ferrà i la visió de la ciutat») i per di-
versos indrets de Mallorca («Miquel Ferrà i l’ecologia»), basats en textos de Ferrà, 
a càrrec de Gaspar Valero i de Francesc Lladó; i una bibliografia dels llibres i 
opuscles de Miquel Ferrà i dels estudis que s’han escrit sobre ell. 
Just fullejar el llibre, així com la bibliografia final, ja ens feim una idea del 
paper que Francesc Lladó Rotger ha tengut en la recuperació de la figura de Mi-
quel Ferrà. Lladó es va doctorar en Filosofia l’any 2000 amb una tesi titulada 
Miquel Ferrà: vida, obra i pensament. Estudi d’un intel·lectual noucentista ma-
llorquí. D’aleshores ençà ha tengut cura de l’edició de diversos reculls d’articles 
de Ferrà, ha publicat diversos llibres sobre ell —entre els quals destaquen El pont 
de la mar blava: Vida i obra de Miquel Ferrà (2009) i La lluita per un Sóller que 
no pogué ser (2008)— i una muntanya d’articles apareguts ací i allà. Igualment, la 
participació de Lladó en el volum que aquí ressenyam ha estat absoluta, de mane-
ra que no és gens exagerat afirmar que sense ell aquestes jornades i aquest llibre 
no haurien pogut dur-se a terme, almenys d’una manera tan reeixida.
El volum s’obre amb una ponència de Francesc Lladó Rotger que du el mateix 
títol que el llibre: «Miquel Ferrà, el poeta compromès». Durant anys es va acusar 
l’Escola Mallorquina, de la qual Ferrà formà part, de mostrar un món ideal i d’es-
tar desconnectats de la realitat social i política, com si la idea de compromís hagués 
estat exclusiva dels autors dels anys 50-70 del segle passat, més o menys afins al 
realisme històric. Res més lluny de la veritat, sobretot en el cas de Miquel Ferrà: un 
home que als dotze anys ja escriu articles a la revista Mallorca dominical i que 
durant tota la vida es va mantenir fidel a la llengua i a la cultura catalanes, àdhuc 
a la postguerra més dura. Lladó va repassant els diversos compromisos de Ferrà 
amb la llengua catalana, amb el nacionalisme, amb la societat mallorquina, amb la 
poesia i amb la literatura, amb el paisatge, amb el periodisme, etc. El resultat és que 
comprenem la funció de guia que Ferrà va exercir durant tota la seva vida, amb la 
conseqüent influència que va tenir sobre els seus companys de generació. Ferrà era 
un deixeble de Miquel Costa i de Joan Alcover —i, també, de Gabriel Alomar— i 
d’ells havia après la idea de Thomas Carlyle segons la qual l’intel·lectual ha de 
guiar la seva societat. Com a membre capdavanter de la generació que va posar en 
marxa la revista Mitjorn, en el primer número de la qual es reprodueix l’oda Als 
joves de Costa, assumeix aquest compromís, que el va dur a realitzar una tasca molt 
intensa en camps molt diversos i a estar present en totes aquelles qüestions que 
eren crucials per al nostre poble i per a la nostra cultura. Aquestes són tantes 
que resulta impossible referir-se a totes en una ressenya. Francesc Lladó ja es veu 
amb feines per fer-ho en un article de quasi quaranta pàgines. Lladó també ens 
parla en el seu treball del compromís de Ferrà amb l’amistat i ho exemplifica amb 
llengua_literatura_24.indd   180 03/04/14   15:39
 Ressenyes 181
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290
tres casos concrets: l’amistat amb Hermínia Grau —que ja havia estat estudiada 
per Josep Massot i Muntaner—, amb Gabriel Alomar i amb Rosa Leveroni. Resul-
ta molt interessant el que ens dóna a conèixer d’Alomar i de la seva relació amb la 
religió, tan tergiversada pels sectors més tradicionalistes i conservadors.
Les dues ponències següents se centren en el terreny de la literatura. Narcís 
Comadira a «Miquel Ferrà en el bressol del Noucentisme» el situa en unes coor-
denades estètiques precises, que l’acosten i l’identifiquen amb els autors contem-
poranis del Principat. Sobretot, però, es refereix a la relació i als paral·lelismes de 
Ferrà amb l’arquitecte Rafael Masó. Comadira ens parla del refús de les estètiques 
del nord (simbolisme, decadentisme, prerafaelitisme, expressionisme...), que es 
feren paleses a través de Torres-García i que, procedents de l’École Romane fran-
cesa, quallaren en el Noucentisme. El més curiós és el paper que Antoni Gaudí 
juga en aquest procés: segons Comadira, l’arquitecte de la Sagrada Família repre-
sentava un mediterranisme i un cristianisme que encaixaven perfectament en el 
Noucentisme, però les seves obres presentaven unes formes que els joves no po-
dien assumir. «És el que passa amb els artistes massa genials i personals —explica 
Comadira—: cal matar-los per poder viure. I tot i que associem Gaudí amb el 
modernisme, aquells joves no el veien pas modernista» (p. 47). Ara bé, l’arquitec-
tura de Gaudí —i tot el modernisme— va patir des del noucentisme fins a pràcti-
cament els anys 70 un autèntic descrèdit durant generacions, que no hi sabien 
veure res de bo. Sigui amb Gaudí com a intermediari o sense ell, però, les coinci-
dències i els paral·lelismes de Ferrà amb els noucentistes són molts, tant en el 
terreny estètic com en l’ideològic. I, sens dubte, l’amistat entre Ferrà i Masó n’és 
una fita quasi desconeguda que cal no descuidar.
Isabel Graña se centra en un aspecte fins ara desatès: «La recepció poètica de 
Miquel Ferrà». Fins ara tots ens havíem conformat encaixant la poesia de Ferrà 
dins el Noucentisme i, més concretament, dins la seva versió insular: l’Escola 
Mallorquina. Graña, en canvi, analitza la relació de Ferrà amb els poetes del Prin-
cipat —per exemple, la participació en la tertúlia Caligeneia— i el ressò que la 
publicació dels seus llibres va tenir a Catalunya, ben diferent del que rebé a Ma-
llorca. La manca de sintonia entre els grups de poetes més avançats del Principat 
(Folguera, Salvat-Papasseit, Junoy, etc.) i els mallorquins és també prou sabuda. 
Ferrà no veia amb bons ulls els viaranys pels quals avançava la poesia catalana, 
tant el camí de l’avantguarda com el de la poesia més intel·lectual i complexa de 
Carles Riba. I, d’altra banda, aquests poetes principatins creien que els col·legues 
mallorquins havien quedat ancorats en una estètica ja caducada. Aquesta manca 
de sintonia va esclatar el 1921 amb l’article de Ferrà «La nostra fe literària», que 
donarà lloc a una resposta de Joan Salvat-Papasseit: «La ploma d’Aristarc». Uns 
anys més tard aquestes reticències s’esvaïren i el 1926, quan sortí a la llum A mig 
camí, que recull els llibres anteriors i altres poemes nous, Ferrà va gaudir d’una 
recepció força més favorable.
Finalment, els dos articles següents del volum enceten dos aspectes molt con-
crets del pensament de Miquel Ferrà: el seu ideari pedagògic i el seu catolicisme 
llengua_literatura_24.indd   181 03/04/14   15:39
182 Llengua & Literatura, 24, 2014
Llengua & Literatura. Núm. 24 (2014), ps. 155-290
social. A «El projecte educatiu de Miquel Ferrà» Miquel Jaume i Campaner estu-
dia les relacions entre les teories pedagògiques més avançades d’aleshores (les 
escoles de mestres de Joan Bardina, les escoles Montessori i el mètode Jacques-
Dalcroze) i les opinions de Ferrà sobre l’ensenyament. Com és lògic, Ferrà no 
podia estar d’acord amb una metodologia basada en el càstig brutal i en la repres-
sió dels alumnes. La coneixença d’aquestes noves metodologies, tan qüestionades 
pels sectors més reaccionaris, el va dur a ser-ne un defensor, a participar en l’As-
sociació Protectora de l’Ensenyança Catalana i, fins i tot, les va aplicar després a 
la seva labor com a director de la Residència d’Estudiants de Catalunya. Per a 
Ferrà, com per als noucentistes, l’ensenyament era una peça clau en l’ideal de la 
civilitat: això és en la construcció d’una societat més atenta a la cultura, a la llen-
gua pròpia i a les arrels autòctones.
Igualment, Ferrà tampoc no podia combregar amb una religiositat tancada i 
exclusivista, tema que Francesc Lladó analitza a «El primer catolicisme social de 
Miquel Ferrà (1906-1913)». Aquest catolicisme social se centra sobretot entorn 
de la publicació de la Gazeta de Mallorca, diari catòlic creat pel bisbe Pere Josep 
Campins i dirigit per Mossèn Andreu Pont. Realment, Ferrà creia que, pel bé del 
catolicisme, era necessari «que els catòlics —segons un article de 1907 citat per 
Lladó— surtin del seu aïllament perquè els exclusivismes hostils que practiquen 
fan que pareguin davant el món una petita secta plena d’ignoràncies, prejudicis i 
passions, i no la doctrina, essencialment expansiva i oberta als incrèduls no obce-
cats, que és el cristianisme» (p. 104). Tanmateix, Ferrà vivia en un món molt dife-
rent del dels obrers, com es palesa quan escriu sobre els treballadors del túnel de 
Sóller. Però és evident que, en la seva mentalitat, era inadmissible una religiositat 
que no estàs basada en virtuts com la comprensió, la bondat o la tolerància. Al 
capdavall, l’ideari religiós de Ferrà estava en consonància amb el seu ideari peda-
gògic i polític. 
Aquestes cinc ponències, juntament amb el material aportat als apèndixs del 
llibre, ens acosten a un personatge que va lluitar perquè el nostre país i el nostre 
món fossin millors. Com diu Francesc Lladó, gràcies a Miquel Ferrà i a altres 
persones com ell, «hem tengut l’oportunitat de conservar la llengua, la poesia, el 
paisatge, els monuments i l’amor a la nostra terra» (p. 41). La llàstima és que la 
seva lluita encara sigui ben viva i que encara hi hagi tants de filisteus en la nostra 
terra.
llengua_literatura_24.indd   182 03/04/14   15:39


Miquel Ferrà, el poeta compromès

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert