Rafel i Fontanals, Joaquim

Hemeroteca Cientifica Catalana

NECROLOGIESEMILIO ALARCOS LLORACH1922-1998Nascut a Salamanca l’any 1922, Emilio Alarcos moria a Oviedo el 26 de gener de 1998. Ha-via estudiat a Valladolid, d’on era catedràtic el seu pare, Emilio Alarcos García, i a Madrid, ones doctorà amb una tesi sobre el Libro de Alexandre, dirigida per Dámaso Alonso. De molt jove,i ja catedràtic d’institut, fou lector d’espanyol a les universitats de Basilea i de Berna; aquestaestada a l’estranger li permeté prendre contacte amb les idees lingüístiques que es desenvolupa-ren a Europa al llarg dels anys quaranta i en els anys anteriors i aplicar-les posteriorment en lesseves investigacions. El curs 1950-1951 s’incorpora com a catedràtic a la Universitat d’Oviedo,on desenvolupà tota la seva carrera professional. Féu estades com a professor visitant a les uni-versitats de Madison (Wisconsin) i Austin (Texas). Era membre numerari de la Real AcademiaEspañola des de 1972. Fou fundador i director de la revista Archivum (ARCH), publicada per laFacultat de Lletres d’Oviedo, i president de la Sociedad Española de Lingüística.La seva producció científica és múltiple i variada, per tal com inclou temes de lingüísticahistòrica i edicions de textos medievals, al costat dels treballs, més abundosos, de lingüísticasincrònica, sense deixar de banda estudis particulars sobre qüestions de lèxic o dialectals; de-dicà també la seva atenció a la literatura, especialment des del vessant de la crítica, i fins i tota temes de caràcter més general, alguns amb intenció didàctica. La major part dels seus tre-balls versen sobre el castellà, però dedicà diversos estudis al català i també s’ocupà de qües-tions relatives a l’asturià.La seva dedicació a aspectes literaris el portà a ocupar-se al llarg de tota la seva vida d’au-tors com Leopoldo Alas, amb un estudi sobre La Regenta, Unamuno, Blas de Otero, MiguelDelibes, Ángel González, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, García Pavón i Luis de León, a al-guns dels quals dedicà més d’un estudi; en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Espa-ñola, que fou de tema literari, s’ocupà de Pío Baroja (Anatomía de «La lucha por la vida»). Elnucli més important i significatiu, però, de l’obra d’Alarcos és de tema lingüístic o filològic.A més dels seus estudis de temes específics i de recerca original a què em referiré tot se-guit, no vull deixar de fer esment de dos extensos treballs de síntesi publicats a l’obra col·lec-tiva, dirigida per André Martinet, Le langage (1968), un dels volums de la col·lecció Encyclo-pédie de La Pléiade. Es tracta de «L’adquisition du langage par l’enfant» i «La représentationgraphique du langage», aquest darrer publicat també en una primera versió a la revista ARCH(XV, 1965).El fet de residir a Oviedo al llarg de tota la seva vida professional el portà a dedicar la sevaatenció a l’asturià i així s’ocupà de diversos aspectes d’aquesta àrea lingüística (l’àrea medie-val del plural asturià en -es, la metafonia de l’asturià, qüestions de toponímia i de lèxic), quepublicà, la major part, en revistes o butlletins locals.Una part de la seva producció està dedicada a la llengua medieval, amb títols com: Inves-tigaciones sobre el Libro de Alexandre (RFE, Anejo XLV,1948), «Sobre las jarchas mozára-bes» (Revista de Letras de la Universidad de Oviedo, 11, 1950), «La lengua de los ProverbiosMorales de don Sem Tob» (RFE, XXXV, 1951), Poema de Fernán González (Madrid, 1955), ialguns treballs sobre el Libro de buen amor, del qual havia projectat fer-ne una edició crítica,abans de l’aparició de les de Coromines i de Chiarini.En un altre bloc de treballs, Alarcos s’ocupa d’aspectes de fonètica històrica referits es-pecíficament al castellà, als diferents parlars peninsulars o específicament al català; dinsaquesta temàtica podem esmentar els títols següents: «Resultados de Ge,i en la Península»(ARCH, IV, 1954), «Quelques précisions sur la diphtongaison espagnole» (Omagiu lui IorguIordan, Bucarest, 1958), «Historia y estructura de los sistemas vocálicos hispanos» (ER, VIII,1961), «Efectos de la yod sobre la vocal tónica del español» (Actes du X CILR, París, 1965),«Esbozo de una fonología diacrónica del español» (Estudios dedicados a Menéndez Pidal, II,Madrid, 1951), «Algunas consideraciones sobre la evolución del consonantismo catalán»(Miscelánea Homenaje a André Martinet. «Estructuralismo e Historia», II, La Laguna, 1958),«La constitución del vocalismo catalán» (Studia Philologica. Homenaje a Dámaso Alonso, I,1960). En aquests estudis es mostra capdavanter en l’aplicació dels mètodes estructurals al’aspecte evolutiu del vessant fònic de la llengua.Alarcos aplica també per primera vegada els mètodes de la fonologia de l’Escola de Pra-ga a l’anàlisi del castellà en un treball publicat l’any 1949 a la RFE: «El sistema fonológicodel español»; aquest estudi és un avenç del llibre publicat poc després: Fonología española(según el método de la escuela de Praga) (Madrid, 1950), que fou ampliat i revisat en edicionssuccessives (1954, 1961, 1965), i que causà un fort impacte en els estudis sobre l’aspecte fò-nic del castellà, que fins aleshores havien estat abordats des d’un punt de vista estrictamentfonètic; poc temps després, Alarcos aplica el mateix mètode al català en el seu article «Siste-ma fonemático del catalán» (ARCH, III, 1953). Altres treballs en què Alarcos aplicà el mateixmètode d’anàlisi fonològica són: «Fonología y fonética (a propósito de las vocales andalu-zas)» (ARCH VIII, 1958), «Problèmes de phonologie romane» (Actes du Colloque Internatio-nal de Civilisations, Littératures et Langues Romanes, Bucarest, 1959), i «Semivocales y se-miconsonantes españolas» (ARCH, IX, 1959); els aspectes suprasegmentals atragueren tambéla seva atenció: «Los rasgos prosódicos» (Problemas y principios del estructuralismo lingüís-tico, Madrid, 1967). Pel que fa a la fonologia sincrònica del català, l’aportació d’Alarcos pot-ser hauria restat limitada a l’article que hem esmentat, si no fos pel fet que Antoni M. Badia,en diversos treballs publicats amb posterioritat al d’Alarcos, discrepa d’alguna de les interpre-tacions d’aquest autor o les matisa; això motivà que Alarcos reprengués uns anys més tard eltema i en tres treballs successius donés resposta als punts en què Badia havia discrepat de laseva interpretació: «De fonología catalana: la vocal neutra» (ARCH, XXIII, 1974), «De fonolo-gía catalana: los sonidos africados» (Homenaje a Samuel Gili Gaya (in memoriam), Barcelo-na, 1979), «De fonologia catalana: las semiconsonantes» (ELLC oferts a R. Aramon i Serra enel seu setantè aniversari, I, 1983 [= EUC, XXIII]).El caràcter innovador dins la bibliografia en espanyol i sobre les llengües peninsulars querepresentaren en el seu moment les primeres aportacions d’Alarcos en el camp de la fonologiafou completat amb l’aparició del llibre Gramática estructural (Según la Escuela de Copenha-gue y con especial atención a la lengua española) (Madrid, 1951), en el qual intenta posar al’abast del lector en castellà els principis de la lingüística estructural segons els plantejamentsde L. Hjelmslev, i ho fa d’una manera molt concisa.Una part important de la producció d’Alarcos —tant per l’extensió, com per la diversitatde temes i per l’originalitat en el tractament— versà, això no obstant, sobre gramàtica, i mésNECROLOGIES414concretament sobre sintaxi; la majoria d’aquests treballs, que no enumerarem aquí, foren re-collits en el llibre Estudios de gramàtica funcional del español (Madrid, 1970), ampliat en edi-cions successives. En aquesta part de la seva producció científica, Alarcos s’anà ocupant mo-nogràficament de totes aquelles qüestions que li semblaren necessàries per a escometre un diala redacció d’una gramàtica de l’espanyol, com ell mateix ens diu en el prefaci d’aquest recull:«Los estudios que en este libro se recogen [...] constituyen un conjunto de temas que se trata-rán en la Gramática española que tengo en elaboración». La composició d’aquesta gramàtica,però, s’allargà, i s’interferí amb l’encàrrec que Alarcos rebé l’any 1981, per part de la RealAcademia Española, de redactar la gramàtica oficial d’aquesta institució; un cop redactada, acausa probablement de la complexitat d’aquest tipus d’organitzacions, l’obra no rebé la sancióde la Comissió de gramàtica de l’Acadèmia; la solució adoptada fou la de publicar el llibrecom el primer volum d’una col·lecció de gramàtiques d’autors prestigiosos, sota el nom de lamateixa Acadèmia. Veié la llum l’any 1994 amb el títol de Gramàtica de la lengua española.En aquesta obra Alarcos és fidel als plantejaments teòrics i metodològics que mantingué alllarg de la seva vida i els conjumina amb el caràcter didàctic i les orientacions normativesadients a la intenció original del llibre; un corpus d’un centenar llarg d’obres literàries de gai-rebé setanta autors li dóna una base empírica i li serveix per a il·lustrar els usos lingüístics quehi tracta.En el camp de la gramàtica dedicà també la seva atenció al català, en el treball «El siste-ma verbal del català» (Actes del Tercer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Cata-lanes, Oxford, 1976).Pel que fa al mètode aplicat en general en els seus treballs lingüístics, es confessa deutorde Hjelmslev, de Jakobson i de Martinet, i ell mateix el considera eclèctic: «Con criterio ecléc-tico, por adhesión o por rechazo, prefiero tomar de unas y otras posiciones aquello que meconvenga para esbozar lo que yo entiendo y pretendo practicar como método estructural y fun-cional. Se dirá que el eclecticismo, que tiende a ser conciliador de diversos y aun de opuestos,no es buena actitud científica. Pero, poco dogmático, creo que sin rigidez se puede aprehendermejor lo que es la lengua...» («Metodología estructural y funcional en lingüística», REL, 7,1977, p. 2); d’altra banda, es mantigué del tot impermeable als plantejaments generativistes,que considerà que no afegien res a allò que ja era conegut.A part del recull dels estudis de gramàtica, a què m’he referit, una bona part de l’obrad’Alarcos ha estat recopilada en altres llibres: Ensayos y estudios literarios (1976) i El es-pañol, lengua milenaria (1982). Els treballs sobre el català, que he esmentat explícitament,foren traduïts a aquesta llengua, per voluntat de l’autor, i recollits en el llibre Estudis de lin-güística catalana (Barcelona, 1983), que dedica a la memòria de la seva mare i dels seusascendents catalans; en el pròleg que escriví per a aquest llibre evoca aquests orígens coma causa d’haver dedicat una part de la seva activitat científica a l’estudi de la llengua cata-lana.Després del seu traspàs, ens resta la seva obra i el record de la seva personalitat acusada,que hi transcendeix només en part; enemic de circumloquis, d’estil directe i concís, de raona-ments breus i contundents, de judici ràpid, d’humor acre, d’una subtil ironia i, en certa mane-ra paradoxalment, de tarannà escèptic.JOAQUIM RAFEL I FONTANALSInstitut d’Estudis Catalans iUniversitat de BarcelonaNECROLOGIES 415

Emilio Alarcos Llorach 1922-1998

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NECROLOGIES
EMILIO ALARCOS LLORACH
1922-1998
Nascut a Salamanca l’any 1922, Emilio Alarcos moria a Oviedo el 26 de gener de 1998. Ha-
via estudiat a Valladolid, d’on era catedràtic el seu pare, Emilio Alarcos García, i a Madrid, on
es doctorà amb una tesi sobre el Libro de Alexandre, dirigida per Dámaso Alonso. De molt jove,
i ja catedràtic d’institut, fou lector d’espanyol a les universitats de Basilea i de Berna; aquesta
estada a l’estranger li permeté prendre contacte amb les idees lingüístiques que es desenvolupa-
ren a Europa al llarg dels anys quaranta i en els anys anteriors i aplicar-les posteriorment en les
seves investigacions. El curs 1950-1951 s’incorpora com a catedràtic a la Universitat d’Oviedo,
on desenvolupà tota la seva carrera professional. Féu estades com a professor visitant a les uni-
versitats de Madison (Wisconsin) i Austin (Texas). Era membre numerari de la Real Academia
Española des de 1972. Fou fundador i director de la revista Archivum (ARCH), publicada per la
Facultat de Lletres d’Oviedo, i president de la Sociedad Española de Lingüística.
La seva producció científica és múltiple i variada, per tal com inclou temes de lingüística
històrica i edicions de textos medievals, al costat dels treballs, més abundosos, de lingüística
sincrònica, sense deixar de banda estudis particulars sobre qüestions de lèxic o dialectals; de-
dicà també la seva atenció a la literatura, especialment des del vessant de la crítica, i fins i tot
a temes de caràcter més general, alguns amb intenció didàctica. La major part dels seus tre-
balls versen sobre el castellà, però dedicà diversos estudis al català i també s’ocupà de qües-
tions relatives a l’asturià.
La seva dedicació a aspectes literaris el portà a ocupar-se al llarg de tota la seva vida d’au-
tors com Leopoldo Alas, amb un estudi sobre La Regenta, Unamuno, Blas de Otero, Miguel
Delibes, Ángel González, Jorge Guillén, Dámaso Alonso, García Pavón i Luis de León, a al-
guns dels quals dedicà més d’un estudi; en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Espa-
ñola, que fou de tema literari, s’ocupà de Pío Baroja (Anatomía de «La lucha por la vida»). El
nucli més important i significatiu, però, de l’obra d’Alarcos és de tema lingüístic o filològic.
A més dels seus estudis de temes específics i de recerca original a què em referiré tot se-
guit, no vull deixar de fer esment de dos extensos treballs de síntesi publicats a l’obra col·lec-
tiva, dirigida per André Martinet, Le langage (1968), un dels volums de la col·lecció Encyclo-
pédie de La Pléiade. Es tracta de «L’adquisition du langage par l’enfant» i «La représentation
graphique du langage», aquest darrer publicat també en una primera versió a la revista ARCH
(XV, 1965).
El fet de residir a Oviedo al llarg de tota la seva vida professional el portà a dedicar la seva
atenció a l’asturià i així s’ocupà de diversos aspectes d’aquesta àrea lingüística (l’àrea medie-
val del plural asturià en -es, la metafonia de l’asturià, qüestions de toponímia i de lèxic), que
publicà, la major part, en revistes o butlletins locals.
Una part de la seva producció està dedicada a la llengua medieval, amb títols com: Inves-
tigaciones sobre el Libro de Alexandre (RFE, Anejo XLV,1948), «Sobre las jarchas mozára-
bes» (Revista de Letras de la Universidad de Oviedo, 11, 1950), «La lengua de los Proverbios
Morales de don Sem Tob» (RFE, XXXV, 1951), Poema de Fernán González (Madrid, 1955), i
alguns treballs sobre el Libro de buen amor, del qual havia projectat fer-ne una edició crítica,
abans de l’aparició de les de Coromines i de Chiarini.
En un altre bloc de treballs, Alarcos s’ocupa d’aspectes de fonètica històrica referits es-
pecíficament al castellà, als diferents parlars peninsulars o específicament al català; dins
aquesta temàtica podem esmentar els títols següents: «Resultados de Ge,i en la Península»
(ARCH, IV, 1954), «Quelques précisions sur la diphtongaison espagnole» (Omagiu lui Iorgu
Iordan, Bucarest, 1958), «Historia y estructura de los sistemas vocálicos hispanos» (ER, VIII,
1961), «Efectos de la yod sobre la vocal tónica del español» (Actes du X CILR, París, 1965),
«Esbozo de una fonología diacrónica del español» (Estudios dedicados a Menéndez Pidal, II,
Madrid, 1951), «Algunas consideraciones sobre la evolución del consonantismo catalán»
(Miscelánea Homenaje a André Martinet. «Estructuralismo e Historia», II, La Laguna, 1958),
«La constitución del vocalismo catalán» (Studia Philologica. Homenaje a Dámaso Alonso, I,
1960). En aquests estudis es mostra capdavanter en l’aplicació dels mètodes estructurals a
l’aspecte evolutiu del vessant fònic de la llengua.
Alarcos aplica també per primera vegada els mètodes de la fonologia de l’Escola de Pra-
ga a l’anàlisi del castellà en un treball publicat l’any 1949 a la RFE: «El sistema fonológico
del español»; aquest estudi és un avenç del llibre publicat poc després: Fonología española
(según el método de la escuela de Praga) (Madrid, 1950), que fou ampliat i revisat en edicions
successives (1954, 1961, 1965), i que causà un fort impacte en els estudis sobre l’aspecte fò-
nic del castellà, que fins aleshores havien estat abordats des d’un punt de vista estrictament
fonètic; poc temps després, Alarcos aplica el mateix mètode al català en el seu article «Siste-
ma fonemático del catalán» (ARCH, III, 1953). Altres treballs en què Alarcos aplicà el mateix
mètode d’anàlisi fonològica són: «Fonología y fonética (a propósito de las vocales andalu-
zas)» (ARCH VIII, 1958), «Problèmes de phonologie romane» (Actes du Colloque Internatio-
nal de Civilisations, Littératures et Langues Romanes, Bucarest, 1959), i «Semivocales y se-
miconsonantes españolas» (ARCH, IX, 1959); els aspectes suprasegmentals atragueren també
la seva atenció: «Los rasgos prosódicos» (Problemas y principios del estructuralismo lingüís-
tico, Madrid, 1967). Pel que fa a la fonologia sincrònica del català, l’aportació d’Alarcos pot-
ser hauria restat limitada a l’article que hem esmentat, si no fos pel fet que Antoni M. Badia,
en diversos treballs publicats amb posterioritat al d’Alarcos, discrepa d’alguna de les interpre-
tacions d’aquest autor o les matisa; això motivà que Alarcos reprengués uns anys més tard el
tema i en tres treballs successius donés resposta als punts en què Badia havia discrepat de la
seva interpretació: «De fonología catalana: la vocal neutra» (ARCH, XXIII, 1974), «De fonolo-
gía catalana: los sonidos africados» (Homenaje a Samuel Gili Gaya (in memoriam), Barcelo-
na, 1979), «De fonologia catalana: las semiconsonantes» (ELLC oferts a R. Aramon i Serra en
el seu setantè aniversari, I, 1983 [= EUC, XXIII]).
El caràcter innovador dins la bibliografia en espanyol i sobre les llengües peninsulars que
representaren en el seu moment les primeres aportacions d’Alarcos en el camp de la fonologia
fou completat amb l’aparició del llibre Gramática estructural (Según la Escuela de Copenha-
gue y con especial atención a la lengua española) (Madrid, 1951), en el qual intenta posar a
l’abast del lector en castellà els principis de la lingüística estructural segons els plantejaments
de L. Hjelmslev, i ho fa d’una manera molt concisa.
Una part important de la producció d’Alarcos —tant per l’extensió, com per la diversitat
de temes i per l’originalitat en el tractament— versà, això no obstant, sobre gramàtica, i més
NECROLOGIES414
concretament sobre sintaxi; la majoria d’aquests treballs, que no enumerarem aquí, foren re-
collits en el llibre Estudios de gramàtica funcional del español (Madrid, 1970), ampliat en edi-
cions successives. En aquesta part de la seva producció científica, Alarcos s’anà ocupant mo-
nogràficament de totes aquelles qüestions que li semblaren necessàries per a escometre un dia
la redacció d’una gramàtica de l’espanyol, com ell mateix ens diu en el prefaci d’aquest recull:
«Los estudios que en este libro se recogen [...] constituyen un conjunto de temas que se trata-
rán en la Gramática española que tengo en elaboración». La composició d’aquesta gramàtica,
però, s’allargà, i s’interferí amb l’encàrrec que Alarcos rebé l’any 1981, per part de la Real
Academia Española, de redactar la gramàtica oficial d’aquesta institució; un cop redactada, a
causa probablement de la complexitat d’aquest tipus d’organitzacions, l’obra no rebé la sanció
de la Comissió de gramàtica de l’Acadèmia; la solució adoptada fou la de publicar el llibre
com el primer volum d’una col·lecció de gramàtiques d’autors prestigiosos, sota el nom de la
mateixa Acadèmia. Veié la llum l’any 1994 amb el títol de Gramàtica de la lengua española.
En aquesta obra Alarcos és fidel als plantejaments teòrics i metodològics que mantingué al
llarg de la seva vida i els conjumina amb el caràcter didàctic i les orientacions normatives
adients a la intenció original del llibre; un corpus d’un centenar llarg d’obres literàries de gai-
rebé setanta autors li dóna una base empírica i li serveix per a il·lustrar els usos lingüístics que
hi tracta.
En el camp de la gramàtica dedicà també la seva atenció al català, en el treball «El siste-
ma verbal del català» (Actes del Tercer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Cata-
lanes, Oxford, 1976).
Pel que fa al mètode aplicat en general en els seus treballs lingüístics, es confessa deutor
de Hjelmslev, de Jakobson i de Martinet, i ell mateix el considera eclèctic: «Con criterio ecléc-
tico, por adhesión o por rechazo, prefiero tomar de unas y otras posiciones aquello que me
convenga para esbozar lo que yo entiendo y pretendo practicar como método estructural y fun-
cional. Se dirá que el eclecticismo, que tiende a ser conciliador de diversos y aun de opuestos,
no es buena actitud científica. Pero, poco dogmático, creo que sin rigidez se puede aprehender
mejor lo que es la lengua...» («Metodología estructural y funcional en lingüística», REL, 7,
1977, p. 2); d’altra banda, es mantigué del tot impermeable als plantejaments generativistes,
que considerà que no afegien res a allò que ja era conegut.
A part del recull dels estudis de gramàtica, a què m’he referit, una bona part de l’obra
d’Alarcos ha estat recopilada en altres llibres: Ensayos y estudios literarios (1976) i El es-
pañol, lengua milenaria (1982). Els treballs sobre el català, que he esmentat explícitament,
foren traduïts a aquesta llengua, per voluntat de l’autor, i recollits en el llibre Estudis de lin-
güística catalana (Barcelona, 1983), que dedica a la memòria de la seva mare i dels seus
ascendents catalans; en el pròleg que escriví per a aquest llibre evoca aquests orígens com
a causa d’haver dedicat una part de la seva activitat científica a l’estudi de la llengua cata-
lana.
Després del seu traspàs, ens resta la seva obra i el record de la seva personalitat acusada,
que hi transcendeix només en part; enemic de circumloquis, d’estil directe i concís, de raona-
ments breus i contundents, de judici ràpid, d’humor acre, d’una subtil ironia i, en certa mane-
ra paradoxalment, de tarannà escèptic.
JOAQUIM RAFEL I FONTANALS
Institut d’Estudis Catalans i
Universitat de Barcelona
NECROLOGIES 415


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/38274/38257

Emilio Alarcos Llorach 1922-1998

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert